Però són encara més aclaparadores si es comparen amb l’any passat. Llavors la guàrdia civil va sumar 4 intervencions i van ser meitat i meitat, 2 d’espanyols que entraven al país i 2 més de ciutadans del país veí del sud que sortien. L’any 2008 es van efectuar 6 decomissos i tots eren d’espanyols que accedien al Principat amb més diners del que estan permesos.
Les dades revelen que les intervencions de divises a estalviadors espanyols que creuaven la frontera en direcció sud s’ha multiplicat per deu entre el 2009 i el 2010, malgrat que encara no s’ha superat el primer trimestre de l’any. En total, els agents de la benemèrita han comissat 542.000 euros als 20 infractors que han aconseguit que el Govern hagi hagut de sortir al pas per desmentir una possible fuga de capitals com a conseqüència de les noves regles del joc pactades amb Espanya. Als quatre restants se’ls han intervingut 42.000 euros.
El Govern entén que aquests estalviadors espanyols necessiten liquiditat i que, per això, vénen a buscar els diners que tenen dipositats en comptes andorrans. Res de por a l’aixecament del secret bancari. I la guàrdia civil desmenteix que estigui especialment vigilant arran de l’acord d’intercanvi d’informació fiscal entre ambdós estats. Fan el que han fet sempre. “A la frontera controlem qualsevol gènere que pugui introduir-se de manera il·legal com són el tabac, els petits electrodomèstics o els diners”, va manifestar el capità Vicente Luengo. També entén que la valoració respecte al fet que els decomissos de diners s’han disparat “traspassa una mica la funció policíaca”.

Un perfil molt particular
Persones de mitjana edat, cotxes espanyols de gamma alta. Professió?“Nosaltres ja no hi entrem”, va indicar el capità de la guàrdia civil. El que sí que s’ha detectat és que també hi hauria una franja horària més o menys coincident per sortir del país: el migdia. Són el perfil i els costums dels infractors que porten més diners del compte a sobre. Una altra coincidència és que els euros no estan massa amagats. Butxaca de la jaqueta o bossa de mà són les ubicacions més freqüents. Aquí el comandament del cos policíac replica, però, que aquest seria un costum coincident en tothom perquè “totes les persones acostumem a portar els diners a sobre”. Malgrat que la intenció sigui amagar-los a l’autoritat.
Amb tantes pistes semblaria fàcil detectar els infractors però no totes les persones que atenen a aquests trets tenen perquè estar cometenent una infracció de la normativa de blanqueig de capitals. Així que el capità va indicar que els resultats depenen “de l’habilitat del guàrdia que estigui fent el control” per distingir els sospitosos de la resta.

INFRACTORS MALGRAT QUE SIGUI PER UNA DIFERÈNCIA DE 40 EUROS

Algunes de les persones que han estat enxampades en flagrant infracció de la normativa de blanqueig de capitals ho han estat per poc. La legislació permet passar al frontera amb 10.000 euros a la butxaca.?Però exactes. Ni 10.040 ni 10.055, com dos ciutadans aquesta mateixa setmana. Així que per 40 i 55 euros, respectivament, en van pedre 9.040 i 9.055. I és que l’autoritat duanera és inflexible amb això. Que potser els ciutadans espanyols no coneguin al peu de la lletra la llei “no és excusa” per no complir-la.
“La llei diu que la quantitat ha de ser igual o inferior a 10.000 euros”, va insistir el capità Vicente Luengo. El comandament de la guàrdia civil va recordar que tot es resoldria si a la pregunta de torn  –“te vosté alguna cosa a declarar?– es contestés afirmativament. Llavors es faria la corresponent declaració a les instal·lacions duaneres i s’evitarien problemes. Si el viatger opta per la negativa s’enfronta a això, a continuar el trajecte amb l’anomenat mínim de supervivència, 1.000 euros.

El temps va deslluir l’acte, però tot i així es feia un balanç positiu. “L’objectiu era aconseguir diners i això ho hem aconseguit”, comentava Plana. Es van recaptar 1.440 euros, el mateix nombre d’espelmes que hi havia al terra de la plaça i que configuraven la frase: “Andorra per Haití”. L’acte estava organitzat per les delegacions de Joventut i d’Ensenyament, juntament amb l’església de les Valls d’Andorra.     
Plana comentava que a partir d’ara “la intenció és organitzar una encesa d’espelmes cada any per finançar diferents projectes solidaris”. De fet, no es descarta tirar endavant diverses iniciatives properament per aconseguir més diners per Haití. De fet, el que es va recollir anirà destinat a la reconstrucció d’un orfenat que està dirigit per les missioneres de la Divina Providència, que han fundat l’Associació Germandat de la Caritat a Haití.     
Durant l’acte es va voler sensibilitzar el centenar de persones que es van aplegar a la plaça de les dificultats dels damnificats del terratrèmol. Per aquest motiu es van projectar diverses fotografies que mostraven les penúries dels haitians arran de la catàstrofe.

OBJECTIU: AJUDAR ELS INFANTS

Una de les responsables que els diners que es van recaptar es destinin a l’orfenat és una professora de l’escola Janer, Digna Rodríguez. Ella va viatjar fa anys a Haití i va conèixer la directora d’aquest centre. Abans del terratrèmol ja va aconseguir diners i comprar lliteres per a aquest equipament. “Amb el terratrèmol, l’edifici es va esfondrar”, comenta Rodríguez. Ara els infants que s’han quedat sense pares s’ha triplicat i els responsables del projecte s’han de fer càrrec de 190 nens. En aquets moments els infants dormen en un tancat.

Una de les qüestions rellevants i que podria estar resolta el mes de juny és el conveni amb el banc de sang i teixits de Catalunya perquè aquest també esdevingui subministrador del Principat. D’aquesta manera es resol un vell problema, l’impediment de donar sang als homosexuals a causa dels requisits marcats pel banc de sang de Tolosa. Cristina Rodríguez va manifestar que amb Tolosa s’hi continuarà treballant. “França ens ha ajudat des de fa més de vint anys i ara quan parlem de col·laboració  és trilateral”, va manifestar.
Però la ministra també va assenyalar que, respecte a la donació de sang, el Govern vol anar més enllà. “Ara gairebé és just una setmana abans de la col·lecta que prens consciència i ara el que volem és un procés continu”, va indicar. En aquest sentit, es marca que “el primer canvi cultural” sigui el de l’impuls d’una associació de donants. A Catalunya ja en funcionen unes quantes d’associacions de donants i si es fixa el juny com a “topall” desitjat per a lligar totes les qüestions tècniques referents a la col·laboració amb el banc de sang i teixits és perquè el dia 14 se celebra el dia mundial de la donació de sang.

Cordó umbilical
Per al que sí que hi ha data és per a un altre dels projectes transfronterers que, després d’anys de negociacions, s’ha desencallat. Al maig les mares que pareixin a Andorra podran donar la sang del cordó umbilical i que aquesta sigui emmagatzemada al banc català. Marina Geli va recordar que malgrat que el banc tingui seu a Barcelona “traspassa fronteres” perquè són diverses les comunitats espanyoles que hi participen  (ara, a més, s’hi sumarà Andorra) i va posar èmfasi en les grans oportunitats que genera ateses les propietats de les cèl·lules del cordó umbilical per a la curació de malalties com la leucemia. Tanmateix, va recordar que des del banc, que “ara també serà d’Andorra”, s’impulsa una important recerca científica en patologies com l’Alzheimer, el parkinson o la diabetis.

Althaia
Cristina Rodríguez va manifestar que el protocol també plasma la cooperació en l’àmbit assistencial. En aquest sentit, la ministra va revelar que la col·laboració amb la xarxa assistencial Althaia de Manresa serà més àmplia que i no es limitarà l’especialitat d’al·lergologia. “No és només que en un moment concret, per una necessitat, vingui un professional, és tota una cartera de serveis que estem definint amb el centre”, va manifestar Rodríguez. En aquest sentit, Marina Geli va afegir que la diàlisi de l’hospital de Puigcerdà ja la du a terme el servei de nefrologia de l’Althaia perquè “és més fàcil desplaçar un professional que serveis”.
Però més enllà d’una cooperació assistencial que ja existeix en l’àmbit del Pirineu i també amb els centres de referència, la consellera catalana va avançar que “hi ha tot un seguit d’àrees en que s’ha d’aprofundir com tot allò que fem en planificació sanitària, elements de gestió o àmbits de la formació continuada i professional”. Finalment, Rodríguez va indicar que Andorra rebrà suport de la part catalana en el procés d’acreditació “de les nostres institucions, especialment l’hospital”. Aquest procés encaminat a validar la qualitat assistencial comença la setmana que ve.

LA SALUT I EL BENESTAR UNA NOVA OPORTUNITAT ECONÒMICA

La ministra i la consellera també es van reunir amb representants del sector empresarial. Marina Geli va manifestar que la salut i el benestar representen una oportunitat econòmica i que Andorra té ingredients per explotar-ho. Un és el paisatge. Cristina Rodríguez va assenyalar que aquesta qüestió s’ha tractat a les taules d’innovació i que és un camí que es vol explorar.

Els perfils són molt determinats. “Els pares dels nens que estan acollits solen ser negligents. Habitualment són famílies desestructurades i multiproblemàtiques”, detallen Loli Terrón i Raquel Llorens, treballadores socials de l’equip d’acolliment familiar del Govern. Els dels acollidors, també. Solen respondre al d’una parella amb una situació personal i econòmica estable i amb disponibilitat garantida per poder atendre els infants. “Tampoc demanem que siguin persones amb una situació econòmica elevada; el programa cobreix les despeses”, hi afegeixen les tècniques.
El Lluís Cantons i la Lupe Tomé van decidir implicar-se en el projecte social el 2007. “Ens vam informar d’aquesta opció i vam dir-nos per què no? Tenim una edat i possibilitats de poder-ho fer’”, recorda ella. I s’hi han involucrat tant que des d’ençà han fet de tutors, amb tres tandes en diferents èpoques, de dues parelles de germans i d’un infant sol; tots d’edats compreses entre els 8 mesos i els 7 anys. Ara, des de l’estiu passat, s’encarreguen d’un parell de germans, de 5 i 7 anys. Els cuidaran fins que els pares biològics estiguin preparats per fer-ho.     
Mentrestant, el seu dia a dia és com el de qualsevol família. Amb l’estrés evident de tenir dos nens a casa i d’haver de combinar llar i feina. Durant els períodes en què hi ha petits per casa, els ritmes s’adapten. Al matí, al cole. A la tarda, deures. I els caps de setmana, activitats. “Ui, ho fem com ho fa tothom, treballem els dos i compartim les tasques. Però seguim fent la vida de sempre”, comenten. A l’atapeït planning també se li han de sumar les visites programades amb els pares biològics. S’intenta que les trobades siguin al més espontànies i naturals possible, perquè els menors “no ho vegin com un trasbals”, ans al contrari. “Al principi, els pares que tenen els fills sota la mesura de protecció d’acolliment familiar tenen molta por, perquè pensen que els donaran en adopció”, admet el Lluís. Per això, una de les tasques que també s’encomana als acollidors és el de passar un missatge positiu als nens sobre els seus pares. I intentar-los fer entendre, una tasca que no sempre és senzilla, la situació.  “Solen tenir fotos d’ells a les habitacions”, exemplifiquen.

Experiències personals dures
Cada història és un món, però tots els petits tenen un denominador comú: han viscut experiències personals dures. Alguns han patit abusos o maltractaments o han viscut en un ambient d’un cert abandonament, sense l’atenció més que necessària que un infant requereix. “Necessiten molt d’afecte; cal pensar que hi ha nens que han passat més que molts adults”, posa de relleu la parella. A més, el fet d’estar envoltats d’un ambient d’estabilitat a casa deriva en progressos agegantats en els infants. “Veus com a poc a poc canvien... al principi no et diuen ni ‘bon dia’ i és una passada com després t’agafen afecte. I de manera progressiva tot es posa a lloc. Milloren molt al col·le i també a nivell físic: la pell i el cabell els canvia”, descriu la Lupe. És més, hi ha infants que tenen dèficit d’atenció, manca de motivació i fins i tot, en algun cas, retards importants en el procés habitual de desenvolupament. “Per exemple, vam tenir un nen de tres anys que quasi no podia parlar i al poc temps d’estar amb nosaltres va començar a fer-ho. Altres nois que hem acollit no es relacionaven amb ningú i ara tenen amics i la situació s’ha normalitzat”, relaten.     
Al caliu que suposa l’acolliment per a integrants d’entorns desestructurats –encara que no tots els menors arriben a aquest recurs; hi ha nois i noies que són derivats al centre de la Gavernera, això es valora en funció de les circumstàncies de cadascú– se li ha de sumar un acompanyament psicològic de fons important. “Els nens tenen conflictes interns, conductes que expressen frustració i ràbia. Per a ells no és fàcil haver de marxar amb una altra família; el que volen ells és estar amb els seus pares”, explica Bruno Martínez, piscòleg de l’equip d’acolliment familiar. En molts casos, a més, els menors se senten culpables de la separació. Per l’experiència que tenen al ministeri de Benestar del projecte –va començar a caminar l’any 1991– l’estada dels menors amb famílies d’acollida sol ser, en general, positiva i beneficiosa per als infants. Encara que no sempre exitosa. “Hi ha acolliments més complicats i altres no tant. En algun cas puntual la família ha hagut de finalitzar l’acollida del nen. D’altra banda, també hi ha pares biològics que no accepten l’acolliment”, reconeix Terrón.

No és una adopció
El període que dura una estada així és del tot variable i s’adapta al perfil i la situació personal de cada menor. N’hi ha que duren pocs mesos i altres que s’estenen anys. Al Lluís i la Lupe, aquest cop, se’ls ha donat un termini de dotze mesos. “Del que t’has de mentalitzar és que és una cosa temporal. Els nens s’estimen molt els pares i tu has de tenir clar que ets com un intermediari”, confessa ell. Aquest estadi, però, no és senzill d’assumir per a tothom. Una de les premisses, de fet, que totes les parts han de tenir clara des de l’inici és que la situació és i serà transitòria. “No és una adopció, tot i que en alguns casos es podria acabar convertint en un acolliment de llarga durada”, recalquen els tècnics. Precisament per això, abans d’obrir qualsevol expedient, es fa un treball previ amb les parelles que hi opten. “Quan els nens tornen amb els seus  pares, més que pena sents satifacció que puguin tornar a estar amb ells”, diu la Lupe. Amb tot, són conscients que no tot­hom és capaç d’enfocar-ho des d’aquesta òptica, perquè s’estableixen evidents i forts vincles emocionals.
Després de tres experiències la parella no en descarta una quarta. Això sí, es prendran una pausa abans. Perquè quan se’ls demana què els aporta tot plegat, ho argumenten sense titubejar: “una gran satisfacció personal, perquè ells, a la seva manera t’agraeixen el que has fet per ells”.

CARA I CREU D'UNA VIVÈNCIA

es seves històries estan farcides de coincidències i, alhora, de punts de vista molt diferents. Ambdós van passar part de la seva joventut al centre d’acolliment La Gavernera, adreçat als nois i noies que, per circumstàncies, són separats dels pares perquè els adults no se’n poden fer càrrec. L’estada els va marcar i cadascú en fa un balanç radicalment oposat. Per al Ramon Sánchez, de 30 anys, va ser una imposició, ell no hi volia anar. En canvi, la Patricia Rodríguez, que n’acaba de complir 18, hi va ingressar de manera voluntària.
“Tenia uns 8 anys quan algú que en sabia més que jo va decidir que estar amb el meu pare comportava un risc. I la meva germana i jo vam haver d’anar al centre d’acolliment, que llavors estava a Prada Casadet. Jo no entenia res i ningú em va explicar què passava”, recorda el Ramon. D’aquella primera etapa, que combinava amb estades amb la seva família, té uns certs bons records. “L’ambient era familiar. També vaig aprendre a relacionar-me...”, admet. Encara que alhora reconeix que llavors hi havia recels socials envers els joves que vivien en aquell règim. “La gent ho entenia com un reformatori, i nosaltres no havíem fet res”, exposa. La situació per a ell va transformar-se radicalment quan havia complert els 15 anys: la instal·lació es va traslladar a l’edifici on és avui, al costat del col·legi Sant Ermengol. “Allò ja va anar a malament... no sé si mai m’hi vaig habituar... Van entrar educadors nous i tot va canviar. Allí vaig descobrir coses com el sexe, de les quals ningú m’havia parlat”, incideix. Les males experiències van començar a aflorar. Alguns incidents amb companys i amb els cuidadors es van succeir. Als 17 anys va començar a treballar i a guanyar-se el primer sou i als 18 va marxar a “buscar-me la vida”. Assegura que va viure l’adolescència “amb ràbia” i desconcert perquè no volia aquella situació. I va trobar molt a faltar l’afecte, el caliu humà. “Jo no vaig saber mai què era una bronca amb sentiment, ni un petó de bona nit, ni una abraçada”, diu amb recança.
L’arribada de la Patrícia a La Gavernera va ser una altra. Quan tenia 16 anys va entendre que volia un “futur diferent” del de casa seva. “Hi vaig anar conscient, perquè vaig voler. Volia que algú em fes de pare”, exposa. Va prendre la decisió després d’una forta discussió amb la seva mare; va acudir al servei de policia i, d’allà, la van derivar a l’equip de protecció a la infància. Va entrar al centre plorant, i va marxar amb la mateixa estampa. Però amb sensacions antagòniques: “al principi estava molt espantada i ara per a mi tots ells són com la família; tot el que tinc és gràcies a ells”. Explica que, entre d’altres, va aprendre a portar una vida ordenada, a ser responsable, a controlar el seu caràcter i a encaminar-se cap a la independència. Des del setembre passat ha encetat una altra etapa: viu sola en el seu pis de lloguer, treballa i se sent lliure. “Ho tornaria a repetir si calgués”, conclou.