Cada matí sis nens d’entre 8 i 13 anys deixen la motxilla, ocupen les cadires i es disposen a iniciar una jornada escolar diferent. Tenen dificultats d’autonomia, de comprensió, de parla i no poden seguir el currículum dels companys de la seva edat. A l’aula estable reben l’atenció especialitzada i individualitzada que necessiten. Treballen amb jocs sensorials, música, dibuixos, i en rutines diàries. Però tots pertanyen a un grup-classe i compartiran activitats amb els seus companys. Aquest és un exemple de l’escola inclusiva que promou l’administració.
Són 119 alumnes d’edats diferents, d’escoles diferents, de sistemes educatius diferents i amb dificultats difícilment comparables, però tots formen part del programa Progrés, l’encarregat de la missió que l’escola ordinària estigui preparada per acollir i ensenyar als menors amb les barreres que els imposa una discapacitat (intel·lectual, sensorial, física...). Es tracta de donar resposta a les necessitats particulars de cadascú. I en això treballen 66 professionals: educadors, logopedes, fisioterapeutes. I, evidentment, els equips educatius dels centres.
El ministeri d’Educació remarca que la convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat manifesta la necessitat de promoure una educació “inclusiva” i “al llarg de tota la vida”. A Andorra la inclusió ha seguit un ritme ascendent. Ja l’any 2000 el ministeri aposta perquè els alumnes amb discapacitat siguin alumnes de ple dret dels centres educatius ordinaris, i no alumnes de l’escola especialitzada Nostra Senyora de Meritxell, que sí que continua aportant els recursos humans necessaris perquè l’escolarització d’aquests estudiants tingui el màxim d’èxit i estigui normalitzada, a l’aula i a fora (tenen suport a la piscina o a l’esquí escolar, per exemple). El 2008 es publica el decret que regula el procés. L’objectiu és fer una “escola per a tothom”. Les comissions d’escolarització dels tres sistemes educatius defineixen i atorguen els suports que necessita cada alumne (humans i també materials: taules, cadires, teclats o ratolins adaptats, entre d’altres), i es defineix un projecte personal d’escolarització. Cada any es destinen dos milions d’euros per fer possible el programa, expliquen.
Escolarització adaptada
El decret estableix dos tipus d’inclusió a l’escola, en una aula ordinària o bé en una aula estable. I la inclusió en les aules ordinàries varia en funció de les necessitats de cada alumne. Carme Comella és l’educadora de l’aula estable de l’escola de maternal i primera ensenyança de la capital. Abans estava a Sant Julià però aquest curs el ministeri ha decidit “reagrupar en un mateix centre tot l’alumnat amb perfil d’aula estable”. Aquestes primeres setmanes de curs estan sent d’adaptació. Els nens encara no han compartit hores amb els companys. Tots, però, formen part d’un grup-classe i dos d’ells, el Joan i l’Èric, començaran a compartir l’educació física amb la seva classe. L’objectiu és aquest, que puguin compartir experiències amb els nens de la seva edat perquè aquest és el principi de la inclusió. Però el que s’ha volgut fer prevaldre primer és l’adaptació al nou centre. “Han canviat d’escola, d’hàbits i es va decidir donar un marge, no plantejar entrar ja a les aules”, hi va afegir el cap d’estudis del centre, Albert Maluquer. En qualsevol cas, els companys fan preguntes i s’han de donar respostes. I Maluquer defensa l’enriquiment que això suposa. Les classes ja estan treballant la sensibilització sobre la discapacitat i per “reconèixer les diferències”. Com nens més sensibles, adults més sensibles.
L’acceptació dels companys és clau. El Rui és un company apreciat i estimat, ho corroboren educadors, mestres i companys. Estudia sisè de primària a l’escola espanyola d’Escaldes. Comparteix cada dia l’aula amb els seus companys de curs però no comparteix el mateix currículum perquè té un ritme d’aprenentatge diferent. Set hores a la setmana deixa la classe i marxa a una altra aula a treballar amb l’educadora Mar Arqués. I què treballen? “La percepció visual, el raonament lògic, els hàbits de treball, fem exercicis de memòria, lectoescriptura i també qüestions relacionades amb el medi com la salut, hàbits d’alimentació, el cos humà.” El seu treball a classe no és el mateix que el dels companys. A primera hora del matí una auxiliar entra a classe amb ell i l’ajuda a organitzar-se en les tasques que haurà de fer durant la jornada. El paper de la mestra de l’aula també és molt important per aconseguir que el nen se senti dins de l’aula, remarca Arqués. “Que estigui pendent d’ell, que el feliciti quan ho fa bé, això li provoca més autoestima, més ganes de treballar i els companys també veuen que treballa.”
El Rui està a un pas de la secundària. Aquest és un canvi sovint brusc. I no tan sols pels coneixements, per l’exigència, per la dimensió de les escoles. També perquè la relació amb els companys varia. Les diferències ja són més notables entre uns i altres en plena adolescència. Tots els professionals coincideixen, la inclusió és més fàcil en el primer cicle. Els alumnes amb més dificultats cognitives poden passar d’una aula ordinària a un aula estable. Hi ha d’altres que continuen a l’aula ordinària amb ajut extra o adaptacions curriculars i amb resultats molt positius, que no han de ser sempre del tipus acadèmic. Es tracta de conduir-los cap a la vida adulta i, amb aquest objectiu, funciona el programa Aprenentatge i servei. Els alumnes compatibilitzen el temps a l’escola amb algunes hores desenvolupant un treball. “Se’ls orienta cap a un aprenentatge funcional, que els pugui servir per a la seva vida”, remarca una educadora de secundària. I no tan sols es tracta que aprenguin nocions d’un ofici. També que se socialitzin, que aprenguin uns hàbits. Que siguin com més autònoms, millor.
Afany de superació
Autonomia és el gran repte. Que agafin sols un autobús, que se sàpiguen orientar. En el cas dels escolars amb discapacitats sensorials o motrius l’autonomia pren un altre significat. L’Oriol té 10 anys, és alumne de l’escola francesa de la capital, i va néixer amb una afectació del costat esquerre del cos que li menyscaba parcialment la mobilitat i també la vista i la parla. Segueix el mateix currículum que els companys però rep un suport d’unes hores d’educadora i logopeda i té sessions de fisioterapeuta. “No té problemes d’autonomia, és molt responsable i té molta força de voluntat. Si camina ho ha de fer al mateix ritme que els altres, malgrat que és cansi molt més”, explica la mare.
Cada alumne del programa Progrés té una història passada, present i futura que sovint coincideix en aquest afany de superació. Però no tot és perfecte. En qualsevol cas, el ministeri es compromet: “El treball i la millora per tal d’oferir als alumnes amb discapacitat una escolarització de més qualitat en un entorn el més normalitzat possible no té fi.”
LA IMPLICACIÓ DE LA FAMÍLIA, UN FACTOR CLAU
“No tots hem de ser doctors. Jo el que vull és que la meva filla sigui feliç.” Ho diu la mare d’una alumna de secundària que ha iniciat el camí cap al món laboral. Psicopedagogs, educadors, tots coincideixen en la importància de la implicació de la família, que sigui conscient que potser el seu fill no tindrà el graduat en secundària però que això tampoc no és cap fracàs. I que, en el sentit contrari, tampoc no els sobreprotegeixin en excés. Que els ensenyin a viure per si mateixos. Fina Coll és la mare de l’Èric, alumne de l’aula estable de la capital. I explica que “l’Èric ha anat a la Xina, al Japó, al Carib. No hem deixat de fer res per ell”. És conscient que el seu fill no pot estar en una aula amb nens de la seva edat, però també sap que per a ell és beneficiós viure en un entorn normalitzat. Carme Somoza, mare d’una companya de classe de l’Èric, ho referma: “Els ajuda molt perquè aprenen dels gestos dels altres.”
REPORTATGE: LA INCLUSIÓ D'UN ALUMNE INVIDENT
'Qui diu obstacles?'
Fa el primer curs del batxillerat humanístic al col·legi Sant Ermengol. Ha seguit tota l’educació al centre congregacional així que “és com una segona casa”. Però aquest curs ha canviat de cicle i d’ubicació, així que s’ha hagut d’aprendre els racons. Passadís, ascensor, lavabos, aula. En Toni no hi veu i necessita fer anar la memòria per orientar-se. Tantes taquilles, tantes portes. La seva gran barrera és la foscor. Per això els seus professors han de ser molt més previsors del que ho serien si en Toni no estigués a classe. No es pot improvisar perquè l’alumne ha de tenir el mateix material que els seus companys, així que la fotocòpia en braille ha d’estar al mateix temps. Igual amb els exàmens, res de modificacions de darrera hora. Una educadora s’encarrega de fer la traducció al sistema d’escriptura i lectura per a invidents perquè estigui en igualtat de condicions. Hi ha programes informàtics que han facilitat aquesta tasca molt, però encara hi ha signes que no reconeix, el grec n’és un exemple. I llavors s’ha de recórrer a la màquina tradicional. Ell ho té clar: “Només és qüestió de tenir els llibres en braille.” Però és cert que per als seus professors és una mica més complicat, perquè han d’oblidar-se d’alguns hàbits. “Tot ho has de dir, ajuda que ell té molta memòria auditiva i es queda amb tot, a més té molta traça amb l’ordinador, però sí que és cert que tot s’ha de verbalitzar”, comenta una de les seves professores.
Ja pensa en el futur però encara no sap què triar, si periodisme o dret. Fora de les classes també té aficions. L’esport, per exemple. I?en això també aposta per salvar obstacles. És practicant de tir amb arc.