I, sobretot, Cage, el creador de la música aleatòria i de tècniques com el piano preparat. A qui avui l’Institut de Música recorda, en el centenari del seu naixement, amb una doble proposta al Centre de Congressos: conferència a càrrec de Dupuy i concert, amb el pianista i alumnes del centre.
La música contemporània segueix sent una assignatura pendent?
Per al públic, no. Per a l’ensenyament, sí.
Per què?
És una qüestió estructural en la programació de l’educació musical. I encara que alguns professors hi estiguin interessats, la majoria no. A més, les escoles de música funcionen de forma diferent a les d’arts plàstiques, per exemple, on de seguida s’anima els alumnes a crear, a expressar-se. Aquí exigim a l’alumne que s’empassi tot el que se li imposa. I comencem pels compositors hiperclàssics. Per què no comencem per la sensibilitat actual?
El programa d’avui depara sorpreses.
Hi haurà peces com Imaginary landscape, on una dotzena d’alumnes dirigits per mi interpretaran una obra escrita per a dotze ràdios, una per a cada dos intèrprets: un busca les freqüències i l’altre controla el volum. Les ràdios són els instruments de l’orquestra. Tot i que serà una mica diferent a com va ser el dia de l’estrena, perquè havien treballat amb aparells antics, d’ona curta, i aquí no n’hi ha, però serà un apropament interessant.
..?
Tot plegat significa que per a Cage no importa l’instrument, l’instrument noble, és a dir, els que coneixem, perquè opinava que es pot fer música amb tot i que qualsevol pot fer música. En aquest cas, les ràdios són generadores de so. I a més expliquen una història: quan capten les ones se sent música, veus, xiulets, es crea de manera espontània un univers particular per al públic present.
Vostè va apostar pels compositors contemporanis, per la música més compromesa. Per què va triar el camí difícil?
Vaig fer els estudis musicals a París i vaig tenir la sort de sortir d’una família que estava en contacte permanent amb les arts en general. Anava a tres i quatre concerts per setmana amb la meva mare, des dels cinc o sis anys, i teníem amics entre els compositors que avui són famosos, així que sempre he estat en contacte amb aquest món de la creativitat, musical i en altres disciplines. Així que trobo que era el meu camí, com a intèrpret, estrenar obres que acabaven de ser escrites. És una forma de nodrir-me dels altres, de conèixer estètiques noves, de sorprendre’m. Ha estat un camí més difícil? Ha estat un altre camí, una altra forma d’estar a la música.
Parli’ns de la seva relació amb John Cage, que va escriure obres per a vostè.
El vaig veure l’últim cop el 1991, un any abans de la seva mort. Vaig tocar la integral amb ell i Merce Cunningham. Ja abans havia participat amb ell i la companyia de dansa de Cunningham en diversos happenings. Teníem una relació fantàstica, sempre sorprenia, impressionava per la generositat, per com compartia idees. En aquesta última època s’interessava pels ritmes flamencs. I era, a més, un pensador, un filòsof. Va ser una figura emblemàtica per a una generació, mai no va ser un hippy, però sí que va connectar amb aquelles històries per la pau.
Vostè ha experimentat molt amb el piano.
En la música clàssica, l’únic que s’havia fet servir del piano era el teclat. Els compositors han buscat ampliar-ho. Hi ha també una caixa de ressonància, i unes cordes, com en una arpa [S’aixeca i toca directament sobre les cordes]. Veu? Es poden generar quantitat de sons. I fer percussions [colpeja sobre la caixa]. I miri el que va fer Bruno Maderna: [deixa caure de cop la tapa del teclat, que després del cop segueix ressonant].
Canviant de terç: com veu vostè l’ambient musical al país?
Hi ha una temporada de música i dansa que fa una tasca important. I l’escola, amb molts alumnes interessats. I concerts puntuals d’interès.
I una orquestra nacional en hores baixes.
És una llàstima, pel que m’han explicat. Obeeix a les circumstàncies, ja no hi ha les mateixes possibilitats que abans. Però els havia escoltat, i molt bé. Penso que hauria de tenir una temporada fixa, amb músics professionals. És important per a un país tenir una orquestra.