Millor que precolombí, o prehispànic, art amerindi, diu.
Es tracta de treure’s de sobre connotacions negatives. Parlar d’art precolombí implica que és l’arribada de Cristòfol Colom la que marca un punt històric, atorgar-li un paper de descobridor. I ningú no pot descartar que abans hi hagués hagut contactes, de víkings i altres pobles. A més, algunes cultures, maies, asteques, van existir fins molt després. El terme amerindi és asèptic, no té res de pejoratiu i es limita a descriure dos conceptes: la geografia i la cultura.
Com eren aquelles civilitzacions? A quin grau de desenvolupament havien arribat? És a dir, què ens estan dient sobre ells aquestes peces?
Van conviure sistemes socials més senzills, com els cacicazgos, amb d’altres molt complexos, que tenien sotmesos pobles del voltant. El seu desenvolupament estava molt relacionat amb el mitjà geogràfic, molt marcat per la natura, la selva impenetrable. Per exemple, coneixien la roda però no la podien aplicar perquè no era factible en aquell territori. En canvi, no van conèixer el ferro. Amb la qual cosa és impressionant com van treballar la pedra. Però quan van arribar allà els europeus, els van veure en una inferioritat tecnològica, per exemple en armament.
I artísticament?
Aquest art reflecteix el seu entorn i les seves creences. Des del punt de vista material, ho fan molt bé. Treballen pedres dures, pedres toves. El domini de la ceràmica és magistral i les creacions d’orfebreria, impressionants. A l’exposició a Andorra no hi ha mostres de la indústria tèxtil, però les peces que han sobreviscut –difícil amb aquell clima–exhibeixen un treball acurat i riquíssim, tècnicament de primera qualitat. Les construccions arquitectòniques impacten, no només des del punt de vista tècnic, sinó per la seva concepció, orientades segons el firmament i el moviment dels astres.
El visitant mitjà, com ho entén, en una exposició com aquesta?
S’hi aporten elements didàctics. Però és un període molt ampli, moltes cultures i una extensa àrea geogràfica: explicar-ho tot és impossible. Així que el que volem és despertar l’interès per aquestes cultures, que estaven una mica oblidades, potser perquè les teníem tan properes;?potser perquè hi ha hagut aquesta història entre conquerits i conqueridors, que provoca un cert menyspreu o manca d’interès totalment immerescuda. Volem que acabin enganxant, com l’egípcia o la grega o la de l’Orient proper.
Però les cultures maia, asteca, també criden la imaginació. Potser no com l’egípcia, però també tenen els seus misteris...
Per descomptat. Hi ha molts misteris per resoldre. Com l’escriptura jeroglífica a tot mesoamèrica. L’única que es va desxifrar és la maia, però des d’ abans, des de la cultura olmeïca, es van desenvolupar sistemes de signes que encara no s’han aconseguit llegir. O la planificació de les estructures arquitectòniques seguint coneixements astronòmics, amb un marcat accent religiós. Ha arribat molta informació de cronistes del segle XVI que van tenir la delicadesa de descriure allò que veien, de fer cròniques sobre el terreny que van llegar a la posteritat. Són una font d’informació d’elements força interessants, com la qüestió dels sacrificis humans, la funció de cada déu, els hàbits alimentaris.
Com van fer la selecció de les peces. Dels dos centenars que posseeix el museu aquí n’ha vingut la meitat.
Hem tractat de buscar el ventall més ampli possible. Mostrar peces de la nostra col·lecció i de la que ens va arribar fa quatre o cinc anys, la de Tórtola València, un personatge també captivador i que va sentir l’encís d’aquestes civilitzacions. També en benefici propi, perquè va ser a sales de Mèxic, de Lima, on va viure els seus triomfs com a ballarina.
Les seves preferides?
M’agraden molt les representacions divines, les fetes en pedra, com la d’alguna deessa asteca. I les peces del conjunt del joc de la pilota. Desconeixem aquest punt, però amb aquest boom que hi ha ara amb el futbol, especialment a Barcelona, se n’ha parlat molt dels orígens i s’hi han situat aquí. Hi ha descripcions d’autors antics, de cronistes. Tot i que aquestes cultures, en un període i una geografia tan extensos, van utilitzar el joc amb objectius religiosos i rituals. Però són teories, no consensuades i que no formen part d’un coneixement fix i segur.