Els representants de les entitats i de les administracions públiques es reuneixen avui per constituir el Comitè Andorrà del Voluntariat (CAV), segons ha confirmat el coordinador de polítiques de Joventut i Voluntariat, Agustí Pifarré. Es dóna compliment així a una de les reivindicacions recurrents de diverses associacions.

Si hi ha un artista que aquest any s’ha donat a conèixer al Principat, aquest és Juan Ripollés: escultures als carrers d’Escaldes-Engordany, una mostra a la Sala d’Exposicions del Govern i una exposició multidisciplinària a la galeria Art al Set que s’ha prorrogat fins a finals de mes.

Un grup de persones va reivindicar ahir que les pensions de viduïtat no depenguin de l’edat del beneficiari, sinó dels anys cotitzats pel difunt.

El matx va servir també perquè Iker Casillas igualés els 126 partits com a internacional, rècord que fins ara ostentava en solitari Andoni Zubizarreta.
L’inici del partit s’apuntava com a èpic, com si d’un enfrontament oficial es tractés. La presència dels soldats i de les autoritats sobre la gespa per homenatjar els caiguts durant la Primera Guerra Mundial feia pensar que es tractaria d’un gran matx entre dues seleccions molt potents, però ben aviat canviaria la imatge del partit.  
En els primers minuts, els jugadors dirigits per Fabio Capello es van tirar enrere, esperant quina seria la reacció del quadre espa­nyol. El centre del camp era completament vermell, a Iniesta el van deixar jugar com volia i en una de les jugades li va posar una pilota entre línies a Villa, però l’asturià no encertava a rematar.

Reacció tímida
Els locals es van començar a adonar aleshores que havien de despertar si volien posar algun impediment al joc espanyol. No obstant això, malgrat entrar una mica més en la lluita per l’esfèric, els anglesos no van aconseguir arribar a la porteria de Casillas fins al minut 31, amb un tímid xut de Lampard des de lluny.
Espanya controlava el partit però no creava ocasions de perill. Tot feia pensar que en qualsevol moment una de les triangulacions podia acabar en gol, però els espanyols només veien Hart des de lluny fins que Xabi Alonso va penjar una pilota a l’àrea que no va encertar a rematar bé Busquets i la va enviar alta.
Els de del Bosque van arribar al descans dominant la situació, però en sortir dels vestuaris es van trobar amb un cop molt dur. Una falta llançada per Milner des de la banda esquerra va ser rematada de cap per Bent al pal i Lampard acabar aprofitant el rebuig per fer pujar l’1 a 0 al marcador en el minut 49.
A Espanya li tocava tornar a remuntar, com ja li ha passat en altres partits amistosos, mentre que Anglaterra es dedicava a defensar el resultat. En el minut 56, Villa va estar molt prop d’aconseguir l’empat, però no va aprofitar una gran passada de Busquets i no va poder marcar després de regatejar al porter.

Contraatacs amb perill
Els visitants es bolcaven a l’atac i Del Bosque va fer saltar Fernando Torres al camp. La selecció espanyola avançava les seves línies però això feia que deixés molts espais, un fet que va aprofitar Anglaterra per crear alguns contraatacs amb perill. Tot i això, els espanyols no van perdre el control global sobre la pilota, i semblava que l’empat podria arribar tot i que les grans ocasions brillaven per la seva absència. Només Villa va estar a punt de marcar enviant una pilota al pal al minut 72.
Anglaterra cada vegada es tancava més entorn de la seva àrea, però a Espanya no se li feia fàcil endinsar-se en la muralla que havia creat la defensa local. Només Fàbregas aconseguia colar-se amb perill a l’àrea. Primer per fer-li una passada a Piqué que va anul·lar Lescott, i després per desaprofitar un centre de Villa que el va deixar sol davant Hart i que va enviar a l’esquerra de la porteria.

URUGUAI VENÇ XILE DE GOLEJADA (4-0)

Uruguai va fulminar la matinada d’ahir Xile (4-0) a Montevideo en el seu partit de la tercera jornada de l’eliminatòria mundialista amb quatre gols d’un gran Luis Suárez, que va exercir d’ariet intractable d’un equip superior als seus rivals i molt sòlid en totes les seves línies. El davanter del Liverpool anglès, de 24 anys, va ser protagonista absolut del xoc amb les quatre dianes, dues al final del primer temps, en els minuts 41 i 45, i les altres dues a la segona meitat, al 67 i el 73, sense comptar amb les nombroses ocasions que va crear.
De la seva banda, les seleccions de Colòmbia i Veneçuela van obtenir un empat a un que no perjudica cap dels dos equips, en una plujosa vetllada a l’estadi Metropolità de la ciutat colombiana de Barranquilla. Freddy Guarín va ser matiner i va donar avantatge als amfitrions al minut 11, però Frank Feltscher va igualar el marcador en el 78 per als de César Farías, que continuen somiant en la classificació.
Quant al decebedor empat d’Argentina contra Bolívia (1-1), el davanter Leo Messi va opinar ahir que tot l’equip haurà d’“aixecar anímicament” el defensa Martín Demichelis, en l’error del qual es va originar el gol dels bolivians. “Fa ràbia deixar dos punts a casa”, va destacar Messi, que va considerar que Argentina té l’obligació de guanyar els partits com a local.

La iniciativa, posada en marxa per primer cop el 2010 i dissenyada per omplir el buit que deixa la temporada d’esquí, té bones perspectives de cara a una tercera edició. “Hauré de tenir una reunió amb el propietari de la sala, que és qui tindrà l’última paraula”, apunta Casas, abans de prendre una decisió. “Però les perspectives no són dolentes”. És clar que el mateix Casas vol dedicar-se a altres projectes durant una temporada.Començant pel disc de la seva banda, Mordigans, que enllesteix la producció de l’àlbum, entre Madrid i Girona.
Al llarg d’aquests cinc mesos, el segon Rockòdrom –que anit tancava les portes– ha comptat per èxits les propostes. “Hem tingut ple sempre; només vam punxar un cop.” En aquest balanç positiu destaca la bona sintonia amb les bandes visitants –després de tot, el tracte era de músic a músic–. Considera que ha estat positiva l’opció d’oferir concerts quinzenals “per no saturar” i que el boca-orella ha funcionat perfectament entre el públic. “I, personalment, no he hagut d’estar patint per la viabilitat del cicle, com a l’anterior, i n’he gaudit molt més”, apunta l’impulsor de la proposta, que va arribar en un moment de vaques magres per a l’oferta musical al Principat.

Metal, però no en exclusiva
Pel que fa als estils, admet que el metal ha tingut presència preeminent, però no exclusiva: “Però és normal, perquè aquí hi ha molta cultura del metal i has d’adaptar-t’hi si vols tirar endavant.” El cartell es va cloure aquest cap de setmana amb el Pyrenean Guttural Fest, un cartell de sis bandes de rock dur, divendres, i l’elegància sonora dels andorrans Madretomasa, anit.

REPORTATGE

Rock, te i simpatia

Mordigans. El sabor de una taza de té. Llegit, ja surt amb la cantarella publicitària inclosa. La banda andorrana acaba l’enregistrament del disc que, d’anar tot bé, es presentaria a Encamp, potser per Nadal. Música de factura ballable, amb molta ironia a les lletres.
Seguint l’estela d’altres bandes del país, Mordigans –una de les que compta amb llarga trajectòria– s’ha decidit a sortir fora per enllestir els processos de mescla i producció del seu disc. A Westline Studios, del cantant i productor Juan Blas, amb qui van contactar l’any passat quan va passar amb el seu grup, Nothink, per l’escenari del Rockòdrom d’Arinsal, un cicle de concerts engegat fa dos anys per Santi Casas, un dels Mordigans. Bona connexió personal i musical i col·laboració en marxa. “Ha estat una experiència inigualable, amb un equip professional i humà insuperable. Tant, que en tot moment ens hem sentit com a casa des del primer moment, lloc d’on, a més, vam passar quatre dies sense sortir”, recorda Casas.
La producció quedarà conclosa als Estudis Ultramarinos, a Sant Feliu de Guíxols, i pels volts de Nadal compten tenir tot el material, el disc ja físic, a les mans. “El resultat de la mescla és molt prometedor –assegura el músic–, i finalment, a mitjan novembre, la mescla se n’anirà a Estudios Ultramarinos, a Sant Feliu de Guíxols, on acabarà el procés de producció.” Després degustaran el sabor de la tassa de te.
La presentació, que encara no té cap data ni aproximada, tindrà lloc, això sí, amb seguretat, a Encamp. “És un compromís tàcit amb el comú”, recorda Casas, adquirit amb la cessió que el comú va fer a un grapat de bandes dels locals que va habilitar, a l’edifici del Funicamp, perquè hi puguin assajar.
Per fixar la data i pensar en una presentació pública de l’àlbum depenen de qüestions com els compromisos d’un dels membres, Marc Martins, que també toca amb Persefone. “És el grup amb més projecció d’Andorra i tots hem d’alegrar-nos i respectar que hagi de centrar-se en el seu disc o els bolos a Europa.”
De moment, han tocat alguns temes en directe. Com respon el públic? “Els encanta”, assegura. I com és aquest disc? “Inclassificable, de tants estils com abraça, una temàtica irònica i unes lletres enginyoses i simpàtiques, on hem deixat de banda les superreivindicatives.” Tot energia i bon rotllo.

Ho va fer després d’una de les setmanes més convulses que es recorden en l’economia italiana, castigada per una pujada insostenible –per sobre dels 500 punts– de la prima de risc del seu deute després que il cavaliere perdés la confiança de la cambra de diputats. El mateix parlament que ahir va aprovar les mesures d’austeritat dictades per la UE.
Després d’una reunió de comiat amb el seu gabinet, Berlusconi es va dirigir al palau del Quirinale, on va lliurar la dimissió al president, Giorgio Napolitano, com a pas previ a la configuració d’un govern tecnòcrata dirigit amb tota probabilitat per l’excomissari europeu Mario Monti, i que haurà d’aplicar les mesures aprovades ahir. Entre aquestes, hi ha un augment de l’IVA en un punt percentual –del 20% al 21%–, el retard de l’edat de jubilació i retallades laborals massives.  

Judicis pendents
Berlusconi, de 75 anys i amo d’un imperi econòmic que l’ha convertit en un dels homes més rics del món, deixa com a herència un país amb un deute públic que supera els 1,9 bilions d’euros. A més, s’enfronta a partir d’ara, sense cap mena d’immunitat, als judicis que té pendents, entre els quals un de relacionat amb prostitució i un altre d’abús de poder.
Durant la tarda d’ahir, desenes de milers de persones es van anar congregant entorn del palau de la Presidència de la República, el Quirinale, i la seu de l’executiu, el palau Chigi, esperant la dimissió del primer ministre. Entre la multitud hi havia nombrosos opositors que cridaven: “Dimissió, dimissió!” a Berlusconi davant la seu del govern, on il cavaliere es va reunir amb el gabinet i amb els seus socis de la Lliga Nord. Al final de la reunió, i en les que eren les seves últimes declaracions com a primer ministre, Berlusconi no va poder ocultar la tristesa per la forma en la qual abandona el poder. “És una cosa que m’ha dolgut profundament”, va dir, no sense abans haver promès als seus aliats que “ens podrem treure l’espina quan vulguem”. Poc després, Berlusconi va fer acte de presència a la plaça adjacent al palau Quirinale, on milers de persones van ser testimonis dels seus últims minuts com a cap de l’executiu.  
Per la seva banda, Napolitano es reunirà avui mateix amb les forces polítiques i socials per crear un govern d’emergència. El president de la República està decidit a nomenar com a primer ministre Monti, que ja és favorit per governar el país després de rebre el vistiplau de Berlusconi. Amb tot, el ja exprimer ministre s’ha assegurat que el seu sotssecretari de Presidència, Gianni Letta, formi part de l’executiu.
Entre altres noms que podrien formar part del govern, Monti estudia la incorporació del professor d’Economia de la Universitat Bocconi Guido Tabellini com a ministre d’Economia, l’exeurodiputat Carlo Secchi, al capdavant del ministeri de Desenvolupament, i el rector de la Universitat Catòlica de Milà Lorenzo Ornaghi com a ministre d’Educació.

LA MAJORIA DELS GRECS DÓNA SUPORT AL NOU EXECUTIU

El 73% dels grecs consultats en un sondeig realitzat 24 hores després de la formació d’un govern d’unitat nacional confia que la designació de Lukàs Papadimos com a primer ministre tregui el país de la crisi i l’allu­nyi de la fallida. Una enquesta de la companyia Kapa Research publicada al setmanari To Vima indica que el 78% dels grecs donen suport a un govern de transició d’uns cent dies dirigit per Papadimos, el 73% creu que Papadimos ha estat “una bona elecció” i el 42% que el nou govern li inspira “confiança”. Paral·lelament, el president francès, Nicolas Sarkozy, i la cancellera alema­nya, Angela Merkel, van reiterar ahir a Atenes que ha d’aplicar “urgentment” el pla de reformes per tal de rebre un nou tram d’ajuda econòmica internacional.

No és la primera vegada que ve. Fa uns dies va rebre una primera taxació del material que portava a la bossa. I al final s’ha decidit. L’encarregada l’espera a l’altre costat. La reconeix i s’anima. Pot fer negoci. La dona parla amb accent francès, pausat, i ràpidament les mans comencen a treure joies de tot tipus: anells, cadenes, penjolls i fins i tot una cigarrera “del temps de la guerra”, comenta. Tot d’or.
A poc a poc el producte va canviant de mans. Ara dos petits lingots. De nou s’ha de taxar tot i comprovar-ne la qualitat i el pes. El preu de l’or fluctua i després de deu minuts de comprovacions l’oferta està feta. Algun detall no convenç la clienta, que en demana un xic més. “En una altra botiga...”, apunta. Consulta el propietari i tracte fet. En total, més d’onze mil euros. La dona manté el rictus de la cara com si res. Ara toca esperar que li portin els diners del banc (és una quantitat massa elevada per guardar-la a la caixa forta). Passats uns minuts torna, agafa els bitllets i marxa amb el seu posat distingit.
La venda és excepcional, única. Onze mil euros de patac en joies. Si bé és cert que cada vegada hi ha més particulars que volen fer negoci amb l’or, com seria el cas anterior, aprofitant el seu alt preu, el perfil de les persones que visiten Mà d’or, botiga de compravenda del metall daurat situada a Escaldes-Engordany, s’apropa més a un altre. Ho cor­robora Cinta, l’encarregada del local. “Hi ha més gent que es ven les joies per necessitat. Dones, sobretot, entre trenta i escaig i seixanta anys. De joves, no. A vegades m’expliquen la seva vida mentre m’estic mirant les peces. Coses fortes. Que què faig? Les escolto, però jo he de ser neutral. No em puc deixar portar per, entre cometes, la pena, i pagar-ne més.”
Fa un any que el negoci funciona. I bé. “Ara és el moment perfecte si et vols vendre l’or”, assenyala. Està alt i per això, apunta, “hi ha gent també que aprofita i ven l’or que té arraconat a casa i que no el farà servir mai”.
Toni Sanahuja és un dels socis de Mà d’or. Ve de família de joiers, que la crisi ha reconvertit. “Hem hagut de reciclar-nos. Si les vendes de joies baixen un 60% tens dues opcions, o tanques o t’adaptes i això és el que hem fet. Oportunistes? Es pot dir oportunisme, sí, però més que res és adaptació”. El negoci conjuga bàsicament tres verbs: comprar, purificar i vendre. I Sanahuja n’explica l’abc: “A nosaltres només ens interessa l’or, no la joia com a tal. Quan ve el client nosaltres li fem una oferta basant-nos en el fixing de Londres i li paguem el gram una miqueta per sota del preu de taxació de Londres i aquest és el nostre benefici.” A Espanya els negocis de compra d’or han proliferat. “Quan vam començar a Catalu­nya, fa uns quatre anys, érem deu o onze els que ens dedicàvem a això, ara n’hi ha cinc-cents. A Andorra en tenim quatre o cinc, però suposo que amb el temps s’establiran més, que és el que va passar a baix”, valora.
Enric Bartumeu, president del gremi de joiers i rellotgers d’Andorra, constata que “aquests negocis són una conseqüència de la puja del preu de l’or. Tot està lligat a la conjuntura actual. Aquí les joieries tradicionals no s’hi dediquen o molt poc. És una activitat secundària”. Bartumeu hi afegeix que “aquests negocis duraran mentre la cotització pugi i de moment sembla que a curt termini no baixarà. A nosaltres no ens afecta. No és ben bé el mateix. El joier tradicional viu de la joia manufacturada, del producte acabat, i dóna un valor afegit amb el tracte al client”.  

La capital, epicentre del negoci
Andorra la Vella concentra les botigues de compravenda d’or, que criden l’atenció amb rètols de color groc llampant i lletres negres de cos enorme. Les ganes d’atreure clients contrasta amb l’obscurantisme de portes endins. Ningú no vol parlar. O gairebé. “No volem sortir. No ens interessa. Gràcies, però no”, són les respostes habituals. No amaguen res, asseguren, però tampoc aposten per la transparència. “Aquest és un tema una mica tabú encara”, valora un dels socis, que prefereix no atendre les preguntes del Diari.
La mala fama del sector. Toni Sanahuja no defuig la qüestió. “És cert que existeix aquesta mala fama perquè en aquest món, i em refereixo a Espanya, hi ha de tot”, asssenyala. I es lamenta: “Com que és un negoci que de moment funciona hi està entrant molta gent que no és del sector, sense escrúpols, i que el que busca és fer diners ràpid. Per això és important que quan una persona vulgui vendre el seu or es fixi en segons quines coses com les balances, els preus i que miri diverses botigues. A Andor­ra no és el cas, però a Catalunya hi ha gent que ho està passant molt malament i com més angoixats els veuen més se n’aprofiten. Que si no t’ensenyen les balances, que si estan trucades, que si n’hi ha 20 i et diuen que n’hi ha 15, que si l’or no és de 18 quirats sinó de 14... Hi ha molt d’intrusisme i de gent que és capaç de trepitjar qui sigui i aprofitar-se de les circumstàncies.”
Un altre dels punts negres és la compra de productes robats, tot i l’estricte control policial. Sanahuja explica que “a baix la proliferació de negocis d’aquest tipus està portant l’augment de les estrebades pel carrer. Es veu com una manera de fer diner fàcil. Gràcies a nosaltres es recuperen moltes joies. Som hipertransparents en tot”.

Més o menys Supervisió
A Andorra el control policial no és extremament estricte. Segons ha pogut saber el Diari –el servei de policia va declinar oferir informació–, l’àrea de Patrimoni s’encarrega de fer visites periòdiques a les botigues per visionar els llibres de registres que tenen. En els volums, l’empresa apunta les dades del client i les característiques de les peces comprades. La periodicitat de les inspeccions varia i augmenta si s’ha produït una denúncia d’un fet delictiu.
Al país veí del sud, on hi ha un percentatge molt més elevat de delictes, el control policial és més ferm. Els propietaris han de registrar totes les operacions en un llibre que han de presentar setmanalment a la policia per a la seva supervisió. En el llibre s’anoten les dades personals del venedor i les característiques de la joia. La policia comprova que el material no procedeixi d’un robatori o d’un furt i si és així posa un segell conforme la joia està alliberada. En cap cas un negoci pot revendre la joia o fondre-la almenys fins quinze dies després de la seva adquisició, temps que permet a la policia o els mossos d’esquadra aclarir la seva procedència.
La compravenda d’or funciona. La pregunta que es fa molta gent és fins quan durarà la gallina dels ous d’or? Toni Sanahuja pronostica que l’alt preu de l’or “durarà ben bé tot el 2012. Més enllà d’aquí ja no puc posar la mà al foc. Quan vam obrir la primera botiga a Barcelona pensàvem que això seria qüestió d’un any i ja en fa tres i no li veig final encara. Als anys vuitanta va passar el mateix i va durar dos anys. Aquesta vegada ja en fa quasi quatre i no hi veig el final”.
La borsa és el destí final de l’or que compra, el mercat. Podem parlar de bombolla daurada com en el seu moment va ser la immobiliària? L’economista Àlex Fusté explica que “per ser o no una bombolla dependrà dels esdeveniments futurs. Per exemple en el cas immobiliari l’esclat va demostrar que hi havia una bombolla. Si l’or està en bombolla o no dependrà de si s’acaba el món o no, perquè l’or està a un preu en què la gent que l’està comprant pensa que hi haurà un armageddon econòmic i una crisis sense precedents. Un sector molt important del mercat ha vist que aquest escenari era realment possible i l’or és un valor refugi, com ho és també la divisa de reserva, en aquest cas el dòlar. I per això està acumulant or i l’acumulació pressiona a l’alça el seu preu”. Fusté veu possible que “el preu de l’or es mantingui elevat durant molt de temps”. I parla d’anys. “Ara l’or està realment passat de voltes i per això recomano no comprar-ne”, apunta.
Pur capitalisme. Comença per les joies de l’àvia que s’acaben  venent, a contracor o no, en una botiga d’Escaldes-Engordany i acaba en el gran mercat de Londres. I d’allí al món. L’or no entén  de crisi.

LA PROVA DEL COTÓ

És la prova del cotó. I curiosament els protagonistes són àcids, que tenen repartits en diverses ampolletes. De diferents quiratatges. 10, 14, 18, 20, 22. La prova per comprovar els quirats d’una peça d’or comença fent una petita marca en una pedra anomenada d’Arkansas. Després s’aplica l’àcid, que el que fa és atacar tot el que no sigui or. Si la marca queda esborrada, el material no és d’or. Si en canvi no hi ha reacció o no desapareix el metall es tracta d’or i tindrà com a mínim els quirats cor­responents a l’àcid utilitzat. En funció de la puresa del metall, el professional marcarà un preu que el client pot acceptar o no.
Una vegada feta la transacció i, després de comprovar, via policial, que la joia està alliberada, la botiga Mà d’or trasllada el material a Espanya, on tenen una refineria on arriben peces de moltes botigues de compra d’or. Allà es fa l’afinatge.     L’or que es ven a la borsa és de 24 quirats, pur. Aleshores, explica Toni Sanahuja, “si les joies són per exemple de 18 quirats vol dir que tenen un 75% d’or i el que hem de fer és extreure aquest 25% d’altres materials com poden ser plata o coure. El triem, el refinem i quan tenim aquest metall fi el venem a la borsa”. Puntualment, assenyala, “el podem vendre a algú o podem fer lingots, perquè estem autoritzats per la Generalitat”. Sanahuja controla una desena de botigues al país veí, entre les quals una a la Seu d’Urgell. “Hi ha gent d’Andor­ra que hi baixa perquè no vol ser vista aquí, pel que poden dir”, comenta.

El projecte s’adaptaria lleugerament, per integrar-se una mica més al territori i adoptar unes característiques més afrancesades de les que tenia inicialment. Un altre canvi notable seria la sortida de la implicació inversora de la societat andorrana Pas Grau Internacional.
La germana viatgera de Saetde considera que ara no és el moment d’invertir en la que podria ser l’ampliació del domini esquiable de Grandvalira. No obstant això, els rectors de la societat andorrana han assegurat que estaran vigilants i no descarten escoltar ofertes per fer-se càrrec d’una futura gestió del camp de neu que es pugui acabar creant. El projecte immobiliari associat a Porte des Neiges seguiria el seu curs amb altres inversors. “Wait and see” seria l’actitud que han adoptat els dirigents de Pas Grau, segons van explicar fonts properes a l’empresa. Esperar i veure.
El canvi de posicionament a França té lloc per dues coses substancials. D’una banda, que els tribunals francesos han autoritzat després d’anys de pugnes legals el projecte que, entre altres, defensava Pas Grau Internacional i al qual s’oposaven diverses institucions i, fins i tot, el prefecte dels Pirineus Orientals en considerar que una bona part de la iniciativa es pretenia desenvolupar dins d’una zona de protecció per l’alt interès natural de l’espai. De l’altra, la crisi econòmica cada cop està deixant més depressiva la zona i es considera que un projecte d’aquestes característiques podria contribuir de manera notable a impulsar l’àrea econòmicament i crear llocs de treball.
L’ambiciosa proposta d’ampliació de Grandvalira cap a França a través de Porte des Neiges va començar la temporada 2005-2006, amb l’entrada en funcionament d’un telecadira que havia de ser el primer pas cap al desenvolupament posterior d’un camp de neu i un complex immobiliari que incloïa l’edificació d’apartaments i hotels. Les pistes que preveia l’ampliació havien d’arribar a Porté i Pimorent. El cert és, però, que el telecadira només va estar en funcionament durant quatre temporades i el maig del 2010 es va desmantellar.

EL JUDICI PER LA DEMANDA DE 15 MILIONS, ENDAVANT

La reclamació per part de Pas Grau Internacional a l’ajuntament de Porta de quinze milions d’euros per no haver pogut desenvolupar el projecte de Porte des Neiges va endavant. La societat andorrana demana a la corporació local els 4 milions de dèficit que va generar l’explotació de la pista de Porte les quatre temporades que va funcionar, més les despeses d’inversió que es van assumir per poder posar en funcionament l’estació, i que van suposar uns tres milions d’euros més. A banda, la societat reclama vuit milions com a indemnització en concepte de lucre cessant.