L’obra està dirigida per Josep Maria Mestres i interpretada per Lluïsa Castell, Ferran Rañé, Lluïsa Mallol i Toni Sevilla. L’embolic gira al voltant d’una pregunta inherent a l’ésser humà: com hauria canviat el present si les eleccions passades haguessin estat unes altres?
Rañé riu quan se li comenten les expectatives que proporciona un segon text de Galcerán: “El seu segell hi és molt present –apunta l’actor–, per la forma tan hàbil que troba per tractar la barreja d’imaginació i realitat amb què es mouen els personatges.”
La trama argumental gira al voltant de dues parelles que fa anys que estiuegen plegades. En aquesta ocasió el destí és Cancun. Emmig d’una alegre borratxerra, Remei (el personatge de Castell) confessa que es va casar amb Vicenç (Rañé) de pura casualitat. Les coses podrien haver estat ben diferents. I a partir d’aquí, la frontera entre la realitat i el somni es fa confusa. “També es podria haver plantejat com un malson –reflexiona Rañé–, però Galcerán va optar per una comèdia de vegades surrealista i totalment hil·larant.” A banda de tractar una qüestió present al subconscient de tothom –“o a la consciència, més ben dit”–, assegura, l’autor ha creat “una fusteria teatral molt hàbil” i aconsegueix “moments d’alta comèdia”.
Època excepcional
Confirma Rañé que aquesta és una època excepcional per al gènere més distès: el públic opta, en moments difícils, per anar a les sales a passar-s’ho bé. “No és que desaparegui el ventall temàtic –matisa–, però sí que estem registrant una pujada d’espectadors en les obres còmiques. Com en les musicals. És un fenomen sociològic que es repeteix en èpoques de crisi.” I recorda: “Fins i tot en moments de grans depressions o de preguerres es van viure els millors moments dels musicals, molt espectaculars i amb dispendi, com per exemple A Chorus Line.”
És molt difícil fer riure, reconeix Rañé: “Tota la interpretació, tots els gèneres, exigeixen que les interpretacions dominin el tempo, el ritme.” En el cas de la comèdia, encara més, perquè l’explosió del riure arribi en el moment precís. D’aquesta adequació depèn que el text sembli una meravella o un desastre.
Part de l’ofici
És, així mateix, una habilitat que forma part de l’ofici de còmic. Que l’actor aconsegueixi fer riure “està relacionat fins i tot amb la sala, amb la proximitat de la primera fila, per exemple”. Segons surt a l’escenari, l’actor és capaç de copsar “si haurà d’arribar a l’última fila subtilment, o si l’haurà de portar fins a l’escenari”, explica Rañé. És “quelcom de molt artesanal, una habilitat que tot còmic ha de tenir incorporada per l’ofici, gens teòrica”.
“VALORO MOLT COM ÉS DE DIFÍCIL L'HUMOR I COM S'HA D'AFALAGAR", DIU RAÑÉ
Rañé confessa el seu “respecte” pel gènere humorístic, al qual ha dedicat bona part de la seva carrera, des dels seus començaments a Els Joglars: “L’humor ens servia de base per poder dir coses que d’una altra manera mai no haurien estat permeses per la censura.”
També va passar per una companyia tan emblemàtica com Dagoll Dagom, on no tan sols va exercir com a actor, sinó també va codirigir algun muntatge. Aquesta trajectòria, i el fet d’haver donat vida a Charlie Rivel damunt de l’escenari, afirma, l’ha fet “valorar com és de difícil l’humor, i com s’ha d’afalagar”. Makinavaja és un altre dels seus personatges.
L’elenc interpretatiu que aquesta nit puja a l’escenari del Centre de Congressos ve avalat per nombrosos premis. Rañé compta amb guardons com el de la Crítica de Barcelona o l’Ondas. Però no és l’únic: Castell té a les mans un reconeixement tan prestigiós com és el Margarita Xirgu, per la seva interpretació d’A la Toscana.
Tots quatre, a més, són rostres molt coneguts de la televisió i el cinema. Toni Sevilla ha passat per sèries com ara El cor de la ciutat o El comisario, i Mallol, per Jet Lag –com Castell– o Hospital Central, on també ha fet intervencions Rañé, un dels protagonistes de Majoria Absoluta.