“Tot és relatiu, menys Déu i els pobres!”

| 07/02/2010 | Tipus: Noticia

| *

Vist 90 | 0 comentaris |

(25 vots) |

Quin luxe per a l’ONG Mans Unides posseir savis de tanta envergadura dins la família. L’altra mundialització ens empeny a comprometre’ns cada vegada més amb les grans causes de la vida, de la dignitat i de la llibertat de les persones i dels pobles. En aquest camp, no s’hi pot jugar. Ens hi va massa a tots, encara que els del Primer Món no en tinguin consciència.
La plataforma d’ONG d’Andorra –una família unida per la solidaritat– acordà fa uns anys cedir tot l’espai del febrer a la germana Mans Unides a favor de la campanya contra la fam. Cal conscienciar la societat de la tràgica desigualtat entre els països del Primer i del Tercer Món. Ens presenten els projectes de desenvolupament escollits, encara que tan sols siguin “uns sacs d’arròs al desert de la fam d’aliments, d’escoles, de promoció de la dona, de la medicina o simplement d’una caseta de 300 euros per beneficiar 12 famílies de Kampanga, a la zona de Ruhengeri”. Ens comprometen a cercar recursos per finançar-los. Nosaltres, agraïm a Mans Unides que en el rerefons de la crisi brilli la llum de la confiança. Els reptes que ens presenta Mans Unides són realitzables i, amb ells, creiem que l’esdevenidor mundial serà millor que el passat. La patacada de la crisi serveix per prendre consciència que els recursos mundials són limitats i que l’avarícia d’acumular les riqueses és un delicte que no ens ha de deixar dormir de nit. No podem oblidar que anem tots en la mateixa embarcació, i com en un sol cos, qualsevol injustícia que es dóna, afecta el cos sencer, tot, l’únic vaixell, que és el nostre món.
El meu amic Josep Maria Beal posava el dit a l’ull de la injustícia en parlar que una de les causes de l’extrema pobresa rau en la corrupció dels governs. Una gran veritat! Escriu Beal: “El terratrèmol d’Haití ho ha recordat a aquells que ho havien oblidat.” Una trista realitat! El Tercer Món a qui ajudem no aixeca el vol per la mala gestió dels seus governs i també per certa connivència del Primer Món. La solidaritat que ens demana Mans Unides pretén tallar aquest focus permanent de desestabilitzador de les societats. Ens fem sensibles a la universal pobresa i misèria de la població mundial que és una immoralitat intolerable. Per aquesta raó, Begoña de Burgos, presidenta de Mans Unides d’Espanya, afirma: “La dificultat més gran per acabar amb la fam al món és creure que això no és possible.” Combatre la fam, projecte de tots, fou un dels lemes de la campanya dels 50 anys de Mans Unides. L’única manera que tenim de festejar les noces d’or de Mans Unides és renovar el nostre radical i fidel compromís per la causa contra la fam del món.
Convido a participar en la campanya de Mans Unides els monitors d’AINA. La Maria em pregunta “si les injustícies i les desigualtats allà i aquí, i entre allà i aquí, no són una fatalitat?”. “No són una fatalitat”, responc amb fermesa i sense amagar la crua realitat. Sé que la vida de no poques famílies d’Andorra passa per la necessitat. Em fa mal al cor no ajudar-les com demanen ser ajudades. La vida s’ha posat materialment i econòmicament molt difícil per als ciutadans assalariats d’Andorra. L’atur augmenta tots els mesos. Ningú sap quan començarà a canviar la cosa. Pel que fa al Tercer Món, vull recordar sols una xifra –aquella que em fa caure la cara de vergonya–: “Al món continuen morint cada dia de fam quaranta mil infants.” La injustícia no és una fatalitat perquè la nostra vida humana només tindrà sentit a través del bé que farem als altres. En tant que podem ser solidaris, no hi haurà fatalitat. Hi haurà la felicitat! Tenim una vida humana que val la pena viure.
Medito davant la meva Confident: “Déu estima el bon dret i la justícia” (Salm 32). Ella em mira: “No permetis que s’accepti, des de la indiferència, aquesta manca de justícia i de fraternitat entre els humans.” Li prego: “Dóna’m la força per reaccionar i per obrar primer al meu entorn, i després a través de Mans Unides.” Hi haurà un granet més de sorra de justícia al món.

Concedir o manar?

| 07/02/2010 | Tipus: Noticia

| *

Vist 81 | 0 comentaris |

(31 vots) |

Frases i pensaments sibil·lins, certament. Porta per a ser dictador o demòcrata..!
És clar que pensar així és el resultat d’un gran procés d’humanisme digne i positiu. Ben entès, que és una al·legoria a favor de l’ètica, l’estètica i la moral. La moral és ser o intentar ser bona persona, en tots els camps humans: en la política, també. Per ser equitatius, fraternals i, potser, lliures.
Aquesta, aparentment, contradicció entre manar i concedir, per mi no ho és i hauria de ser la síntesi clau, en qualsevol societat moderna, humanística, diplomàtica i democràtica, per dirimir situacions col·lectives o de nosaltres.
I, per mi, també és una base enorme per a qualsevol diàleg, pacte, discussió, respecte...
Pots manar, però prèviament significa que hi hagi diàleg a l’inici –per fer el que vulguis, la qual cosa no faràs, perquè prèviament has concedit. Quines lliçons, senyor!
Tant costa? A Andorra, també? Jo penso –tal volta erro!– que com deia el gran Camus, textualment: “En el camp de la política, són els mitjans els que han de justificar els fins.” Jo també penso, d’una altra manera, que els fins no justifiquen els mitjans.
Em preocupa, també, a Andorra, que gairebé ningú hagi llegit Albert Camus, una persona que mai no tingué “cara girada”... Per mi, mentre el món sigui món, serà un clàssic. Com Agustí d’Hipona, entre altres!
Sí, prèviament, s’ha de concedir per manar. I, també, certament, repensar la pràctica dels mitjans i els fins. Però, per aconseguir-ho cal ser humil i modest. Qualitats que, al meu entendre, cada dia més, estan allunyades de la manera de fer i de comportar-se d’Andorra i els seus ciutadans, avui. I jo, el primer!
Ho hem perdut tot? No, no sóc en cap moment derrotista, i menys profeta de calamitats, com deia Joan XXIII. O allò que diuen alguns, de manera explícita o implícita, o no, però ofenen a tercers: “Sense jo, el diluvi.” Pacte, diàleg, escoltar abans de parlar, no venjar-se de res, no recordar el passat, ser souple, com diuen els francesos. I pensar, diria jo, que Andorra, el país, l’Estat andorrà, és l’única cosa –a part de la família i els amics– que ens justifica a tots, almenys a mi. Concedir o manar? Suggeriria que els dos verbs són inalienables i necessaris amb visió d’andorranitat. I ser andorrà no és un tema de passaport. A la fi, ho entendrem?
Ser andorrà per mi és ser just i equitatiu company de viatge. Primer és el país, la resta, és a dir, els culs i les cadires, són només petits i esquifits miralls per engiponar quimeres.
El país, abans de tot. O no?
Com deien, fa uns dies, a La Vanguardia, els catèdros Rafael Andreu i Josep Maria Rosanas: “La soledat crea malalts, com diuen els psiquiatres.” I també: “Per solucionar els temes –diuen ells– no s’aconsegueix amb mercenaris de quita y pon.” Jo com sempre dic, als meus 69 anys, sumar i no restar, multiplicar i no dividir. Cedir, però sense perdre dignitat personal. No és un tempo d’orgull ni de records venjatius. Però serem capaços tots, jo el primer, d’aprendre que sense diàleg no es pot anar enlloc? Serem capaços de ser fidels alumnes dels vells andorrans que sense estudis (?!), però amb molta ètica i estètica, ens han responsabilitzat? No ho sé, sincerament, amables lectores i lectors. No ho sé! Manar i concedir. I concedir i manar en nom d’Andorra.

Projecte per a la creació de la unitat de policia judicial

| 07/02/2010 | Tipus: Noticia

| *

Vist 98 | 0 comentaris |

(32 vots) |

Dins de la policia no hi ha un grup concret d’agents assignats a fer aquestes actuacions, sinó que acostuma a ser el personal adscrit a la unitat d’investigació que en certs moments actua amb funcions de policia judicial. El projecte per establir la nova unitat el van confirmar durant aquesta setmana diverses fonts properes al ministeri públic i a la direcció policial. El ministeri d’Interior, però, va negar divendres tenir constància sobre la proposta .
L’objectiu és aplicar un sistema similar al que utilitzen la major part dels països. A França o a Espanya hi ha policies especialitzats en l’àrea judicial que investiguen partint de les directives que marca la Fiscalia. Aquesta especialització, teòricament, és el principal argument a favor d’aquest projecte. En el cas d’Andorra les tasques s’ampliarien també a les recerques que hagi de desenvolupar la unitat de prevenció del blanqueig (UPB). Actualment, a la UPB hi ha un càrrec directiu policial assignat i amb el nou model l’organisme disposaria de més recursos per perseguir els casos sospitosos de blanqueig de capitals.

Sense nous agents
El projecte compta com a punt de partida amb la premissa que no es poden incorporar nous agents, a causa del delicat moment econòmic de l’administració pública. La idea va néixer, segons diferents fonts, de la sintonia entre part de l’actual direcció del cos de policia amb la Fiscalia i amb els nous responsables de la unitat de prevenció del blanqueig. Els tres focus haurien coincidit en la necessitat d’introduir canvis al sistema actual. La pràctica habitual que s’havia estat utilitzant fins ara era passar ràpidament els dossiers sota control judicial per no trobar-se amb problemes posteriors amb possibles impugnacions judicials. Amb aquest nou grup operatiu seria la Fiscalia la que passaria a tenir un pes específic molt més important en les investigacions.

Sense data concreta
De moment, però, no s’ha establert encara una data concreta per tirar endavant el projecte i tampoc quin seria el nombre d’agents que haurien d’estar adscrits. L’aplicació derivaria també en una modificació de les estructures del cos, especialment a l’àrea d’investigació. La inestabilitat política actual, però, és un dels frens, ja que s’està en espera de veure quina és la continuïtat que pot tenir la legislatura si finalment no s’aprova el pressupost.
Les diferents fonts consultades van destacar que encara s’està en una fase d’estudi perquè hi ha tot un seguit de variables que caldria determinar, com ara la ubicació física de la unitat, les funcions que desenvoluparia per a la UPB o com quedarien les competències definides amb relació a la unitat d’investigació. En tot cas, la potestat final de tirar endavant el projecte queda en mans del Govern, a través del ministeri d’Interior, que ha de donar-hi el vistiplau definitiu.

UNA OPCIÓ QUE PREVEU LA LLEI

La Llei de la policia preveu la possibilitat de crear unitats de policia judicial adscrites a la Fiscalia, tot i que l’opció encara no s’ha utilitzat mai. Les competències per a l’establiment d’aquestes unitats les té l’executiu. Fins ara no s’havia considerat necessari l’establiment d’aquest nou servei, segons van indicar fonts policials, perquè l’estructura del cos a Andorra en ser més petita permet més flexibilitat i no s’ha vist la necessitat d’impulsar un nou organisme. En d’altres països, amb un volum molt més important d’agents i de casos, és necessària la separació per delimitar competències i optimitzar el servei. La Fiscalia, però, s’havia mostrat favorable en algunes ocasions.

Dos andorrans prenen part en el vídeo de promoció de les classes de religió

| 07/02/2010 | Tipus: Noticia

| *

Vist 112 | 0 comentaris |

(45 vots) |

Vaja, que de ressò n’hi ha. Després caldrà veure si el missatge transcendeix i les inscripcions a l’assignatura creixen. I quin és aquest missatge? A grans trets, que la matèria ajuda a entendre la nostra cultura i les nostres tradicions, que fomenta valors i que també explica la resta de creences. “Molta gent confon la classe de religió amb la catequesi. I no és això”, remarca Chisvert.
Per explicar tot això als estudiants què millor que recórrer a d’altres estudiants, alumnes de religió. I això és el que s’ha fet aquest any. “No és el mateix que ho expliqui jo que ho facin ells amb el seu llenguatge”, va indicar el delegat d’ensenyament. Així que va començar la recerca de candidats. Carolina Bassi, professora de religió del col·legi Janer, va explicar el projecte als seus alumnes i ràpidament va tenir dos voluntaris: Anna Fonte i Walter Capdevila, de segon i tercer d’ESO. Van haver de pensar-s’ho gaire? Els dos contesten amb un “no” rotund. I és que els atreien dues coses, viure l’experiència de participar en aquesta mena d’espot promocional de l’assignatura de religió, però, per sobre de tot, defensar una matèria que els interessa molt. “Ens ajuda a saber les nostres arrels”, afirma Walter. “També aprenem coses d’altres religions”, hi afegeix l’Anna.
El 19 de desembre, en un dia que recorden “gèlid”, van fer el rodatge a la Seu d’Urgell amb d’altres estudiants de la capital alturgellenca. El parc del Segre i el claustre de la catedral de Santa Maria van ser els escenaris triats. I no de casualitat. “El parc del Segre és un espai neutral i la catedral és un espai de tots”, afirma Chisvert. Tenien un guió preparat però van fer les seves pròpies aportacions. Com la reli mola, la frase que pronuncia el Walter i que tanca el vídeo. “Em va sortir així”, diu entre rialles. Els protagonistes de l’audiovisual també expliquen que a classe parlen “de la vida de Jesús i del que passa al món”, que l’assignatura els ha ajudat a entendre tradicions com ara el Nadal o la Pasqua, i que també els ensenya a respectar el medi ambient i valors com per exemple la pau o l’amistat. I, sobretot, que “no és un rotllo”.
Del material se n’han fet dues mil còpies que s’han distribuït entre professors de religió d’arreu de Catalunya i d’Andorra. La vitalitat de l’assignatura és relativament bona. Pepe Chisvert afirma que les classes sí que van patir una davallada d’alumnes les dècades del 1980 i 1990 però que els darrers anys s’ha fet un pas endavant per “la normalització de l’assignatura”. Recorda que ara la gran majoria de docents són seglars, per exemple. I insisteix en el fet que no s’imparteix doctrina. “La idea és que es conegui el contingut de la religió. Però una altra cosa és que es visqui i se celebri. Això ja depèn de cadascú.”

TRES SISTEMES EDUCATIUS TRES REALITATS

L’ensenyament de la religió a Andorra té unes quantes particularitats. I és que cada sistema educatiu és una realitat diferent. L’assignatura no existeix al francès, que és absolutament laic. A l’ensenyament espanyol és obligatòria en el cas de les escoles confessionals i optativa en el de les públiques. A l’Escola andorrana també és optativa i els estudiants que escullen no fer-la tenen hores d’estudi. El delegat d’ensenyament del bisbat afirma que lluitar contra l’alternativa de tenir una hora per fer deures o estudiar és un dels esculls que fan que les matriculacions a la classe de religió (especialment a la secundària) siguin baixes. Així que esperen poder remuntar a poc a poc amb apostes com ara el vídeo.