Igualtat de iure, igualtat de facto?

El dia 8 de març, es commemora l'aniversari del començament de les reivindicacions de les dones, en  principi, pels seus drets laborals i posteriorment per  tots els seus drets fonamentals, que han estat conculcats  sistemàticament per totes les societats. 

Actualment aquests drets estan reconeguts per totes  les Constitucions dels països del nostre context sociogeopolític,  a través de les respectives legislacions.  Això és el resultat de la lluita per la igualtat (feminisme)  durant moltes dècades. No obstant això, la  realitat no  és així. Existeix un buit, entre la «igualtat de iure i la  igualtat de facto» que cal omplir per arribar a la igualtat real. Penso que aquest és el repte al qual tots ens  enfrontem, homes i dones, i que junts hem d'aconseguir.  Reflexionem sobre algunes evidències.  La població mundial està equilibrada entre ambdós  gèneres, malgrat les guerres, desastres naturals,  epidèmies, pobresa, etc. Aquest savi equilibri perdura,  per què? perquè d'una altra  manera seria impossible la  supervivència de l'ésser  humà. 

Comparem aquest equilibri amb diverses estructures socials,  per exemple. Què passa  en el món financer? Qui  pren les decisions? Què passa  en l'àmbit empresarial?  Què passa en les principals  comunitats religioses? Què  passa en els governs de la  majoria dels països? Hi ha  equilibri entre gèneres? Rotundament  no. I així ens va.  El balafiament gairebé sistemàtic de les capacitats del 50 per cent de la població mundial hauria de fer-nos reflexionar i passar a l'acció immediatament. 

Els uns sense les altres no anem bé i viceversa. Ens necessitem. El repartiment  equitatiu del treball i responsabilitats en tots els nivells ha de ser el nostre objectiu primordial, perquè les nostres societats funcionin, amb les aportacions des dels dos punts de vista, femení i masculí. 

A part de les consideracions ètiques, de justícia i solidaritat. Un exemple per a mi molt aclaridor és el següent: la família tradicional, que és «el pilar i la base de la societat», està fracassant. Paradoxalment, aquesta institució és paritària, un home, una dona; no tres o quatre homes i una dona, que seria un reflex de la majoria de les institucions i d'algunes em quedo curta. 

Llavors per què no funciona? Perquè és paritària de iure, però no de facto. Qui pren les decisions? Existeix la responsabilitat compartida? Evidentment no. En això estem. Els edificis no se sustenten si la base falla. Comencem per companys i copartícips a les nostres vides quotidianes. Treballem insistentment perquè les nostres estructures socials, econòmiques, polítiques i religioses estiguin equilibrades, d'acord amb la realitat del nostre potencial humà, que és igualitari. No és solament una qüestió de justícia sinó també de supervivència.