La directora d’operacions del parc, Laura Garcia, es mostrava optimista ahir, primer cap de setmana amb pistes en funcionament. “Esperem poder mantenir oberts com a mínim 10 quilòmetres de pistes”, va assenyalar, alhora que augurava bones xifres d’afluència per a l’abril, quan s’espera “poder recuperar grups” i oferir-los paquets especials amb activitats de neu incloses. Amb tot, Garcia va ressaltar que “les bones perspectives les teníem igualment sense neu”, atenent que ja hi ha un nombre considerable de reserves.
Tanmateix, des de l’ecoparc, que ofereix gruixos d’entre 80 i 110 centímetres i el 100% de les pistes obertes, van admetre que esperaven haver obert “una mica abans” i que tot el que s’aconsegueixi gràcies a la neu “és sumar” al que ja es donava per perdut. Pel que fa a les xifres de facturació i els efectes que hi ha tingut l’escassetat de precipitacions, amb possibles pèrdues, Garcia va preferir no avançar-se, en espera del tancament de la temporada. Però va ressaltar que la manca de neu no ha influït en la resta d’activitats i en especial la del Tobotronc, que han funcionat força bé, com tampoc en la contractació del personal temporer, que s’ha mantingut “al cent per cent”. Naturlàndia dóna feina a una trentena de treballadors fixos i a quinze monitors de temporada.
Durant tota la jornada d’ahir es van vendre 492 activitats, el 92% de les quals relacionades amb la neu, cosa que “demostra les ganes de neu que hi havia”.

Canons, l’any que ve
Les temperatures d’enguany deixen “cada cop més clar” que en el futur caldrà invertir en canons si es vol mantenir el camp de neu de la Rabassa. “Estem estudiant instal·lar-ne per a l’hivern vinent, però no ho podem assegurar al cent per cent”, va concloure Garcia.

REPORTATGE

Set d’esquí de fons

Des de bon matí l’aparcament del pla de Conangle evidenciava que seria una jornada concorreguda a la Rabassa. Els assedegats d’esquí de fons per fi podien pujar al camp de neu per practicar un esport que aquest any aquí s’ha fet de pregar per culpa d’unes condicions climàtiques del tot atípiques. “Aquest hivern he hagut de marxar a França a fer esquí de fons, a Plateau de Beille i al Capcir, perquè ni a Andorra ni a Catalunya no hi ha hagut neu”, explicava amb els esquís ja calçats l’Albert Bonfill, fondista del país que, amb vista al panorama d’enguany, confia que tot plegat quedi només en un mal hivern: “Espero hagi estat una situació aïllada i que puguem continuar venint aquí a fer esquí… I també que no hi facin infraestructures que eliminin les pistes!”
Ja en ple circuit, i resseguint el car­-ril que altres fondistes més matiners havien deixat marcat a la neu, pujava el Víctor Limònov. Aquest rus resident al Principat s’estrenava ahir al domini lauredià: “És el meu primer cop a la Rabassa. Aquest any he fet bastant esquí alpí però, la veritat, quan vaig decidir instal·lar-me a An­dorra m’esperava que hi hauria més neu.” Uns metres més endavant el Santi del Valle escoltava atent les indicadors del monitor mentre començava a familiaritzar-se amb els esquís. Arribat des de Collbató i atret per les imatges del temporal que va veure aquesta setmana als mitjans de comunicació, tastava per primer cop aquesta modalitat d’esport blanc amb la voluntat de repetir més endavant. “Sóc corredor de muntanya i volia provar això; és una nova manera de fer fons. A més, com que tinc dos huskies, en un futur m’agradaria intentar-ho amb la Pirena”, exposava.
Però no només eren esquís els que trepitjaven la nevada caiguda sorpresivament aquesta setmana. De raquetes se’n veien un grapat. “Hem pujat per la neu, en teníem moltes ganes”, afirmava mentre s’acabava de cordar el material la Tálida Ruiz del Árbol, resident al país. Just al costat, i assegut en un banc practicant la mateixa operació, hi havia el Manuel Romero, que també viu al país. “M’agrada venir a fer raquetes un dia o dos l’any… Calia que nevés”, comentava.  La solellada que queia ja abans del migdia també va servir de reclam per a moltes famílies que, amb els fills, van aprofitar el matí de dissabte per fer unes baixades amb trineu. “Que la neu no es fongui... que m’agrada molt anar en trineu!, cridava la Clàudia, de 5 anys. Això, que duri, que duri.

Aquesta ha estat una de les darreres decisions preses per la batlle Anna Estragués abans d’ascendir a magistrada del Tribunal de Corts i de deixar el cas en mans d’una altra jutge, en aquesta ocasió Canòlic Mingorance. Serà la tercera responsable judicial que té el cas Valora en la via penal.
Els ordinadors i tots els dossiers de què disposava la societat gestora de capitals estan ara dipositats en dependències de control judicial. Un cop resolta la fallida de Valora, es va buidar el despatx que la financera havia tingut com a seu a l’edifici Galeries Plaza. Un element important era poder deixar de pagar el lloguer. La Batllia voldria constatar ara, més d’un lustre després que es fes públic el forat en el compte Òmnibus que gestionava Valora per compte d’uns 400 clients, si manipulant els elements informàtics de què disposava la financera encara s’haurien pogut amagar més irregularitats.
La demanda d’informació la va fer Estragués de manera paral·lela a les diferents diligències de ratificació de querella que va dur a terme abans de deixar el càrrec. Entre seixanta i setanta afectats haurien formalitzat accions penals contra tots els antics responsables de la financera (Xavier Felipó, Jordi Jofre i Jordi Martí) i, també en alguns casos s’ha actuat contra altres persones, entitats o òrgans de control que han intervingut en el cas durant tot aquest temps. Així, Fibanc o l’INAF també resulten querellades en algunes de les accions.

Querelles inadmeses
La batlle no ha admès pas totes les querelles. En vuit dels casos, la responsable judicial de la instrucció va refusar la querella ja que havia estat l’advocat que assessorava el client qui va interposar, en el seu propi nom, la querella criminal. Segons algunes fonts, la cessió del deute donaria lloc a la possibilitat de fer accions civils. Però el cessionari no estaria legitimat per dur a terme accions penals, que és el que pre­-tenia dur a terme amb la interposició de les querelles, perquè no és el directe perjudicat. L’advocat, que a banda de les vuit accions inadmeses n’ha interposat quinze més, hauria presentat algunes de les querelles en qüestió amb l’objectiu d’evitar haver de facilitar en la documentació el nom dels clients i impedir d’aquesta manera, possibles repercussions negatives davant la Hisenda espanyola.

JORDI JOFRE DEMANA L'ARXIU DE LA 'SEVA' CAUSA

Un altre dels darrers moviments que hi ha hagut en la causa és la presentació d’un escrit per part d’un dels responsables de la financera. Antic impulsor i accionista de Valora, Jordi Jofre ha sol·licitat l’arxiu de la causa en tot allò que l’afecta a ell. Entre d’altres coses, recorda Jofre en el seu escrit que l’únic responsable de tot l’afer és Xavier Felipó. I que les operacions arriscades, amb productes reverse i leverage, també les va gestionar l’economista lauredià. Assegura Jofre que la durada de la causa li està portant molts maldecaps i perjudicis. I que les declaracions preses fins ara se centren totes en el paper de qui era el director general de la societat i no pas amb els accionistes. De fet, ja en les primeres declaracions efectuades el 2007, tant per Jofre com per Jordi Martí, tota la responsabilitat en la gestió es va derivar en Felipó, a qui veien plenament capacitat per dirigir la gestora. Els dos accionistes de la gestora (en règim fiduciari), tenien “una tasca d’assessorament i de prescripció de Valora”. I com que “va arribar un moment que Valora anava sola; la compa-nyia funcionava, tan sols s’havia de gestionar i administrar”, tota la responsabilitat, segons els dos accionistes esmentats, s’hauria deixat a mans de Felipó, al qual veien plenament capacitat per assumir la tasca encomanada i a qui Jofre va conèixer “perquè me’l va presentar el director de l’INAF, el senyor Carles Salvadó”.

Què significarà per al país el nou marc fiscal?
És molt important establir un marc fiscal que pugui homologar el d’Andorra amb els de la majoria de països del món. Sobretot perquè per atraure i exportar inversions el que necessita és poder negociar convenis que li permetin que les inversions siguin tractades fiscalment de manera adequada. Per poder negociar convenis que en diem de doble imposició necessites que la teva fiscalitat sigui homologable a la que et trobaràs a l’altre país, per parlar de tu a tu.  

Què canviarà?
L’anterior sistema donava una pressió fiscal homologable a la d’altres països però no s’hi podia comparar pel que fa a l’arquitectura fiscal. Ara les companyies que se’n van cap a fora a exportar inversions podran negociar millors convenis i les que vinguin cap aquí podran entrar amb més tranquil·litat, en haver-hi més equanimitat fiscal.

No hi troba cap inconvenient?
Només hi trobo avantatges. Andorra no pot pensar a viure d’esquena al món en esquemes fiscals. Fer-ho és com dir no a la inversió estrangera i a sortir fora. Ja s’ha fet un impost sobre societats i s’estan posant les bases d’un marc fiscal. Això farà que el país sigui força competitiu a l’hora de posicionar-se en el món.

És un marc fiscal més baix que el de molts països.
Si, però és comparable al que tenen d’altres que també estan apostant per atraure inversions i que estan donant una sèrie d’avantatges per fer amable l’establiment al país. Però no tot és la fiscalitat. Andorra també ha de fer un esforç per crear un marc competitiu, perquè hi hagi talent, i una infraestructura que permeti que les activitats econòmiques que es pretenen captar també vinguin pel punt de vista operatiu.  

Un dels atractius del país era que no hi havia impostos.
Això forma part del passat. Quan la resta del món veu un país sense impostos considera que és un país al qual la fiscalitat no li importa. Per a Andorra el repte no és ser un país d’imposició baixa i que aquest sigui el gran avantatge competitiu. Els impostos han d’ajudar que els comptes de resultats de les empreses que s’estableixin al país millorin, però també s’ha de pensar en els costos que els suposa establir-se. Oferir avantatges en fiscalitat no funciona si no hi ha un mercat de treball i una infraestructura  atractius.

És un bon moment per a la de-sitjada obertura econòmica?
En els moments de crisi atraure capital sempre és complicat, però s’estan fent els passos adequats per crear el marc perquè això passi. S’està treballant la llei d’inversions estrangeres, s’està creant el marc jurídic i hi ha una preocupació per crear el marc econòmic i la infraestructura de personal i de mitjans per acollir aquesta gent. El repte serà que els mercats internacionals ho entenguin, ho vegin i vinguin. Si Andorra tingués un, dos o tres casos d’èxit ajudaria a crear l’efecte de bola de neu.

I gestionar patrimonis?
Seria una bona alternativa. L’experiència de la banca andorrana en aquest camp, els costos operatius dels bancs enfront els d’altres països, l’existència d’una base de gent que té patrimoni i a qui se’ls està gestionant i l’existència d’un teixit empresarial que és client dels mateixos bancs i receptors dels seus serveis, són un bagatge que s’ha de saber  utilitzar per ser més competitiu en aquest àmbit i fer veure que a Andorra hi ha una excel·lència pel que fa a la gestió de patrimonis.  

Cal transpariència.
La voluntat que he percebut del Govern és que s’estan fent passos importants perquè no es vegi Andorra com un país on la gent es pugui anar a amagar. L’obertura el que busca és que la gent conegui que es tracta d’un país dinàmic, amb ganes de fer coses, i que a més ofereix una sèrie d’avantatges que s’han de saber aprofitar.

Encara continua l’etiqueta de paradís fiscal per al país?
És molt difícil canviar la imatge quan un país ha arrossegat durant tants d’anys l’etiqueta de paradís fiscal, justament o injusta. Treure’s aquesta etiqueta el que demana és un posicionament fort i contactar amb els operadors internacionals per fer veure que el país és competitiu i que és una plaça bona per venir.

Als anys 60, no s’hi devia guanyar gaire la vida fent cançoners tradicionals; ho va fer per romanticisme, potser?
Ho vaig fer més aviat per rebel·lia. Abans de venir al Pirineu vaig voltar per Europa i vaig viure uns anys a Suècia, on hi ha molta cura pel patrimoni musical. Allà pensava sovint que Catalunya devia ser un país molt trist, perquè no hi havia aquesta tradició, però com que això no m’ho acabava de creure, quan vaig arribar em vaig posar a cercar les arrels de la nostra cultura popular.

I va començar a prendre nota del que cantaven els padrins.
Vaig començar dues tasques alhora: la recuperació de l’acordió diatònic, que era força desconegut i hi havia unes poques persones, ja grans, que el tocaven; i, com que amb aquesta tasca m’anava trobant moltes cançons del repertori tradicional, també m’hi vaig posar seriosament, en aquest àmbit. I encara avui segueixo fent treballs de camp.

El país que es va trobar quan va tornar devia ser molt diferent del que havia conegut quan va estar a Suècia.
I tant! Vaig venir a parar aquí una mica per casualitat, i em va impactar tant trobar una societat de muntanya tan viva, a la seva manera, i alhora tan diferent del que havia conegut fins aleshores, que em vaig dir: Artur, la teva aventura està aquí.  

Algun cop he sentit a dir que la música tradicional catalana és un invent de quatre il·lustrats de ciutat. Hi està d’acord?
De cap manera. La nostra música té les arrels en els francs i en els musulmans del segle VIII. Els que diuen això potser parlen del Cançoner Popular de la Fundació Rabell, que es va fer des de l’Orfeó Català l’any 1921, gràcies a l’empenta de la Concepció Rabell, que va tenir la clarividència de veure que hi havia un gran tresor cultural que es podia perdre i va alenar aquesta obra tan vasta i important avui dia.

Quins trets ha trobat totalment específics de la tradició musical catalana?
Doncs, per exemple, la nostra música sempre ha estat monòdica, és a dir, no hi ha polifonia. Això és un signe clar de la influència de l’església en la nostra cultura. Agafes una cançó tradicional, l’escoltes atentament i t’adones que és cant gregorià traslladat al carrer. I després hi ha tota una tradició cromàtica a les comarques litorals que beu de les influències dels musulmans i de les músiques mediterrànies.

L’acordió diatònic, però, ho va capgirar tot.
L’acordió s’adapta amb molta  facilitat a totes les músiques,  però aquí, en canvi, vam adaptar la música a l’acordió. Va obrir una etapa nova, però va arraconar instruments que ens eren propis.