Hi recala El perfecte desconegut, una producció catalanobritànica rodada a les Balears amb un repartiment encapçalat per un rostre prou conegut, el de l’irlandès Colm Meaney, i per la recentment guanyadora d’un Goya Ana Wagener (La voz dormida, de Benito Zambrano). L’equip de direcció està encapçalat per un quasi debutant To­ni Bestard i en tasques d’ajudant del realitzador hi trobem Da­vid Canelo (Andorra, 1972).
El film, que dijous es va estrenar a Palma de Mallorca i divendres a Barcelona, és el fruit d’un “llarg, llarg procés”, explica Canelo, que s’hi va iniciar quatre anys enrere, quan el Sundance Film Institute –ens que funciona en el marc del festival impulsat per Robert Redford– va triar el guió presentat per Arturo Ruiz per desenvolupar el projecte. Un dels cinc que escullen en cada edició. “El problema ha estat aconseguir finançament per a una opera prima”, recorda. Al final, Televisió de Catalunya, el Consell Balear de l’Audiovisual i l’ICAC català hi van donar el suport necessari.
I què és El perfecte desconegut? “És indefinible. Drama i comèdia alhora, una obra coral, del tipus cinema d’autor, inclassificable, no sabria com explicar-la, però és una història original i crec que hem aconseguit una pel·li molt bo­na”, afirma Canelo. L’argument parteix de l’arribada d’un estranger a un poblet de les Illes, i la novetat actua com a detonant de situacions que afecten de diferents maneres els habitants del llogar­ret.

Fred, veterans i novells
El rodatge, a Llucmajor i a la serra de Tramuntana, va ser dur, amb moltes localitzacions diferents, re­corda Canelo. Al voltant de set setmanes “amb molt de fred; vam estar molts dies sota zero i al final ens va caure aquella nevada tan gran”. Però també un ambient de rodatge molt particular, “on es bar­rejaven actors de renom, sobretot Colm Meaney, amb una bona part de l’equip per a qui era el primer llargmetratge”.      
El públic gironí en va poder veu­re el resultat en primícia, en una preestrena no oficial el 22 de febrer. Autèntic dia de nervis per a l’equip. “Volíem veure la reacció del públic: va ser molt bona, va agradar”, malgrat que la projecció va ser molt accidentada: es van equivocar de bobina i la història es va explicar amb salts temporals i flashbacks inesperats que no estaven previstos en el guió. La cinta ha passat també per festivals com la Seminci de Valladolid i certàmens especialitzats en operes primes, a Corea del Sud o Palm Spring. “Per aquest circuit sembla que ha funcionat bé i ara hem aconseguit que s’estreni als cinemes de tot Espanya, la qual co­sa és tot un repte assolit, per ser una pel·lícula tan petita, amb els problemes de distribució que ens podíem esperar.”

ESTUDIANT COM RODA TIM BURTON A PINEWOOD STUDIOS

Canelo va desembarcar a El perfecte desconegut arran de la relació que havia establert amb Bestard durant un curs a Mallorca, en el Munich Film School. L’andorrà compagina el sempre dificultós intent de posar en marxa projectes propis –somia i treballa per rodar un curt en localitzacions del seu país– amb la formació. La tardor passada, per exemple, va rebre una beca del British Film Institute
–només vuit afortunats– per a una estada a Pinewood Studios, on ha pogut comprovar in situ com es treballa en megaproduccions, les que mouen cent o dos-cents milions de pressupost: l’última de Tim Burton, la nova aventura de James Bond o la Blancaneus que acaba d’aterrar a les cartelleres. Un sistema costós i que, de tant en tant, sembla que frega l’absurd: “És que potser allà hi ha trenta assistents de direcció… Quan un actor vol, posem per cas, un cafè, doncs no se’l pot agafar ell mateix, sinó que l’ha de demanar a algú, que el demana a un assistent, que el demana a un altre…” Un món aparentment caòtic al qual tornarà al setembre, amb una altra beca.
Mentre mira de tirar endavant el projecte en què barrina –un rodatge a cavall entre Andorra, Barcelona i Montreal, on tindria expectatives de trobar finançament si la producció es fa parcialment en francès–, va tocant altres pals de la indústria cinematogràfica. La de muntador, per on es va introduir en el sector, és encara la més habitual: “És que n’hi ha pocs a Espa-nya que dominin l’anglès i això m’obre algunes portes.”

El president de la Generalitat i nou màxim mandatari de CDC va reclamar una hisenda pròpia i que Catalunya tingui “els mateixos poders que té qualsevol estat”. En aquest sentit va avançar que treballarà per aconseguir el pacte fiscal en la negociació amb Madrid, però va admetre que “no hi ha gaires possibilitats”. En tot cas, “si, tot i la voluntat de presentar el pacte fiscal més com una solució que no com una amenaça, no s’aconsegueix”, Catalunya “ha de construir la seva hisenda pròpia”.
Mas va recalcar davant els delegats de CDC que no es busca la confrontació, però que “de la mateixa manera que no volem ni amenaçar ni molestar, Catalunya no vol ser esborrada del mapa de les cultures, llengües i nacions”. A més, el dirigent de Convergència es va mostrar a favor d’uns “Estats Units d’Europa” i estaria disposat a fer concessions de sobirania “a canvi d’una Europa que pesi en el món” i en la qual estiguin representats tots els territoris.  

Independència econòmica
L’aspecte econòmic també va ser un dels punts clau en la intervenció del nou secretari general, Oriol Pujol, que substitueix Mas en el càrrec. Segons Pujol, Catalu­nya té a l’abast el pacte fiscal, que la portaria a la “independència econòmica” i a partir del qual podria desenvolupar el ca­mí per convertir-se en un estat de manera “gradual”. Durant el congrés de Reus es va plantejar la iniciativa d’un “Estat propi” dins de la ponència política. Pujol va afirmar que CDC vol “fer del sobiranisme l’opció majoritària” i que davant d’una recentralització, Ca­talunya ha de tenir més autogovern, ja que si no seria la “mort” de la seva realitat diferenciada.
La tercera jornada del congrés va servir per votar la nova direcció del partit. No hi va haver cap sorpresa: Artur Mas va ser elegit president de CDC amb el 99,36% dels vots –pren el relleu de Jordi Pujol, que va ser designat president fundador–, i Oriol Pujol va rebre l’aval del 97,81% dels delegats com a nou secretari general.  
Quant a les valoracions de la resta de partits, Marta Rovira, secretària general d’ERC, va animar CDC a portar les idees independentistes a la Generalitat, fet que rebria el supor d’ERC. “El camí es fa caminant. Les paraules se les endú el vent”, va afegir-hi. De la seva banda, Esteban González Pons, vicesecretari general del PP, considera que les tesis de CDC deixarien Catalunya fora d’Europa. “Quan Oriol Pujol parla d’independència econòmica i Estat propi, és perquè té clar que això està fora de la UE.”

UN VICEPRESIDENT DE L'EUROCAMBRA NO VEU "VIABLE" L'ÚS DEL CATALÀ

El vicepresident de Multilingüisme del Parlament Europeu, Miguel Ángel Martínez, del PSOE, considera que autoritzar l’ús del català a l’Eurocambra no seria “ni viable ni raonable”. “És una broma”, va manifestar Martínez, que va afegir-hi que incloure el català entre les 23 llengües oficials és “molt complicat des del punt de vista material” i des del vessant polític “impossible, perquè hi ha una trentena d’idiomes més que es troben en la mateixa situació”.  
Maria Badia, eurodiputada del PSC, va manifestar que les paraules Martínez són una “opinió personal”. Cal recordar que el president de l’Eurocambra, el socialista alemany Martin Schulz, havia promès amb anterioritat que seria un aliat del català a Europa.

ENRIC MILLO AVISA QUE ELS PRESSUPOSTOS DE L'ESTAT PODRIEN NO AGRADAR A CATALUNYA

El portaveu del Partit Popular de Catalunya (PPC) al Parlament, Enric Millo, va advertir que és possible que els pressupostos generals, “pensant únicament i exclusiva en Cata­lu­nya, segurament no ens agradaran, perquè no es poden fer pensant només en una part, sinó en totes”. Millo es referia als 759 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut i als 1.400 del fons de competitivitat que reclama l’executiu català. “No sé si ar­ribaran, ni quan arribaran. És que no hi ha diners, i quan no n’hi ha, no n’hi ha”, va declarar. En aquesta línia va destacar que ja no es pot “aportar diners a fons perdut perquè els governs autonòmics estiguin contents”. El polític popular va indicar que els pressupostos de l’Estat han de garantir la recuperació econòmica i que el govern català “ha de saber diferenciar” entre el que busca i el que és útil. “Si no, és com un nen petit que demana caramels tot el dia i no sap diferenciar entre el que li agrada i el que necessita. Però els pares sí que ho saben”.

S’ha esfumat la darrera esperança del VPC Andorra d’aconseguir salvar-se de forma matemàtica en caure davant del Laroque Belesta per un ajustat 22-25. Els de Mi­chael Broad van lluitar fins a l’últim alè, però en tota la segona part no van tenir la sort de banda per capgirar el marcador.

Si una cosa queda clara és que aquesta Lliga no es decidirà fins al final. Els resultats que es produeixen cada jornada dels play-off al títol així ho mostren, i la classificació torna a estar ajustada al màxim.

Tot i que el resultat pot donar a entendre que la UE Engordany no va patir per guanyar la LAB d’aquest any, no és així. Els homes de Joaquin Tomàs van haver de suar per imposar-se a un BC In Principat que els va posar les coses molt complicades des del primer minut però que no va poder mantenir la concentració en els moments crucials de l’enfrontament.

Continua sense aixecar el cap. Ja són moltes les jornades que encadena l’Hotels Plaza sense guanyar, cosa que l’està fent baixar posicions en la classificació de forma precipitada. Davant la Unión África Ceutí va sumar una nova derrota.

El Prat va derrotar amb claredat Las Rozas (90-75), un resultat que aplana el camí cap a l’ascens als de Joan Pe­ñar­roya, que divendres vivien una decepció en perdre a casa amb un triple del LAN Mobel basc sobre la botzina i que veien com es complicava una situació que seguia sent igualment privilegiada. L’Andorra estaria celebrant l’ascens avui si hagués guanyat, però l’objectiu continua molt a prop, perquè viatjarà a Las Rozas amb tres partits de marge. Si obté la victòria allà, el títol i l’ascens estaran al sac; si perd però el rival no li recupera els quatre punts d’averatge particular, només un triple empat amb l’Ourense de convidat privaria de l’ascens a favor dels gallecs. I si perd de cinc o més, en té prou amb un triomf en els dos enfrontaments que li restaran per tancar la lliga, a casa contra el Gandia i a la pista del Barça B. Per fer-ho més senzill, guanyant un dels tres partits que li queden el River serà de LEB or.
Els catalans, amb Todorovic exercint de líder, van trencar el partit en el tercer quart i van acabar guanyant amb força superioritat Las Rozas. L’equip madrileny va veure frustrat l’objectiu d’afegir pressió al líder. Tota una evidència que la LEB?Plata és una competició exigent i que les tretze victòries consecutives amb les quals l’Andorra s’ha fet un coixí per estar al capdavant amb seguretat són tota una fita.    
Les sensacions que transmetien ahir els jugadors estaven entre la decepció pel que va passar divendres, amb un partit que es va escapar en els darrers dos minuts, i l’alegria que havia suposat després el triomf del Prat –els catalans també havien derrotat fa poques setmanes l’O­urense, un altre dels rivals perillosos en aquest campionat–. “Després del partir d’ahir [per divendres] això ha estat un regal i una gran alegria. Ara necessitem guanyar un partit, és clar que anirem a aconseguir-ho com més aviat millor, i la pista de Las Rozas és el primer lloc. Però tambés és evident que es tracta d’un resultat que ens treu pressió per a aquest partit.” Ho asseverava pragmàtic l’aler Pablo Sánchez, que probablement no pugui disputar un duel que pot donar l’ascens per culpa de la lesió que va patir en el tram final davant del LAN Mobel. Dilluns rebrà un diagnòstic més acurat del que sembla un esquinç que li podria impedir disputar el decisiu duel. “En aquest equip no es depèn d’un o dos jugadors, tot-hom aporta”, comentava sobre la seva probable absència i destacant l’esperit col·lectiu del River. El capità, Dani Marín, també rebia amb satisfacció la derrota de Las Rozas. “És clar que ens ajuda. La pista del Prat és difícil i demostra que la lliga és complicada. Després d’aquest cap de setmana tot segueix igual però amb una jornada menys. És evident que tenim marge”, comentava. Marín lamentava que divendres, en un partit important, no haguessin pogut vèncer: “Es va fer un mal final, la pressió sempre es nota una mica, i sap greu que, com va passar a la Copa, el públic respongui i tu no el puguis correspondre”. El pivot Isma Torres, al marge del resultat del Prat, parlava del rendiment propi. “Hem perdut dos partits consecutius però n’havíem guanyat tretze de seguits. Hem d’estar units, mirar cap endavant i recuperar el nostre joc, sobretot la defensa, que és el que ens ha dut fins aquí.”

EL RIVER B PERD CONTRA L'IGUALADA PER 92 A 79

El segon equip del River va caure per 92 a 79 a la pista de l’Igualada en un partit en què va anar de menys a més tot i la desfeta. El rival, molt encertat des de la línia de tres en el primer quart, va marxar de més de 20 punts. Els del Principat es van posar 80 a 70, però l’eliminació de Galera els va restar potencial anotador al final.

La Meritxell Ros va néixer fa 27 anys a Andorra la Vella. Els pares, la Francesca i el Josep, van saber que la filla tenia la trisomia 21 en el mateix moment que va arribar al món. La reacció inicial en rebre la notícia va ser l’esperada en una situació com aquesta. I?podia haver estat alguna cosa similar a això: una barreja de protecció, un xic de refús, tristesa, frustració, inseguretat, ràbia o vergonya. Què els va passar per el cap? “Una mica de sorpresa, perquè no sabíem què era, però després ho vam acceptar de seguida. Va ser la meva primera filla, però vam estar molt a sobre seu. S’ha fet un total de set operacions, la primera quan tenia tres mesos, a vida o mort, al cor. Actualment, porta marcapassos”, relata la mare de Meritxell, la Francesca March.  
A la Meritxell li encanta la música i estima amb bogeria la seva germana, Cristina, de 22 anys i mestra d’educació especial–. “Les persones amb la síndrome de Down són un encant, però són molt tossudes. Això sí, molt carinyoses i et donen més que qualsevol altra. Són bondat i amor, res més”, diu la Francesca, que al seu costat té l’altra filla, que va decidir dedicar-se a una professió per haver viscut molt de prop la síndrome de Down. “Als 7 anys ja tenia molt clar que volia ser mestra d’educació especial. En part em va ajudar la meva germana a decidir-me. Ella és com un àngel, i si es troba una persona que li fa un menyspreu ho veu a la primera i no li dóna l’estimació. Al contrari”, assegura la Cristina, que va assimilar força bé la situació de la germana. “Tenim un vincle molt gran i fort. Al pati del col·legi sempre estàvem juntes. Els nens eren molt cruels…”
La Meritxell dedica hores i hores a l’Escola de Meritxell, al taller ocupacional. Què hi fa, allà? “Faig sobres i altres activitats”, explica mentre petoneja la mare. Mentrestant el seu assegura: “L’hem ajudat en tot moment i encara ho continuem fent.” Els dóna tant que val la pena la vida amb ella.

Està obsessionat amb el futbol. És més culer que el pal de la bandera i està pendent sempre de les seves activitats. És meticulós complint amb les seves activitats i no vol que ningú ni res les hi trenqui. Jordi Tarifa té 33 anys, i treballa a la farmàcia Creu Verda. És un practicant de la natació i també de la petanca. La mare, l’Angelina Balletbó, va explicar què va sentir quan va veure per primer cop el Jordi amb síndrome de Down. “El seu pare ho va notar de seguida. No m’ho volien dir, però quan el vaig veure ja vaig detectar una cosa diferent. Abans no en deien síndrome de Down sinó mongòlics. Vaig plorar tota la nit, però l’endemà va ser tot el contrari”, recorda l’Angelina, que reconeix haver passat moments molt durs. “Al principi els costa caminar i també quan vas a veure a la família és dur. Si val la pena haver-lo tingut? És clar!”
La vida del Jordi comença a les set del matí. “Li haig de tancar la cuina perquè s’ho menja tot.” En comptes de desplaçar-se amb el bus li agrada fer dit i fa un munt d’activitats durant el dia. “Vaig a l’escola d’art, entreno a petanca, faig piscina… Vaig a l’Escola de Meritxell”, descriu en Jordi, que té un caràcter molt afable i és una persona molt sensible. “A vegades es posa a plorar sense motiu aparent.” I?per què val la pena viure l’experiència amb una persona amb síndrome de Down? “Per l’afecte que et donen. Quan et veuen en situacions complicades o baixes t’animen i estan al teu costat. Per exemple, jo em vaig separar quan ell tenia 20 anys i li va costar entendre-ho.” I?de sentiments? “Ha tingut algunes ja, però el deixen.”

És molt llesta. Molt espavilada. Sap llegir, escriure i també raona amb molta claredat. És més del seu pare que de la seva mare i s’estima molt la seva germana petita, la menuda Soraya, de només 3 anys. La Clàudia Barros té 8 anys i va a l’Escola Andorrana. Tot i que els seus pares són de Viana do Castelo, parla català i també francès, i és una enamorada dels dibuixos del club Super3. Es pot quedar tota una tarda davant del televisor gaudint d’aquest entreteniment. La seva ma­re, la Carla Carvalho, va tenir la Clàudia quan tenia 28 anys i només en feia un i mig que era al país. La Clàudia va ser la seva primera filla. “No sabia que tenia la síndrome de Down. La primera setmana costa molt. Jo ho he portat molt bé, però et costa assimilar per què et passa a tu amb tantes proves que et fas”, recorda la Carla Carvalho, que insisteix en la dificultat de tenir una filla amb SD. “Costa molt i és molt difícil. Després t’hi vas acostumant. Al meu marit li va costar al principi, però després ho hem sabut portar força bé. Ens ho han dit sempre els pediatres”.
I?com és la Clàudia? Ella no vol participar de la conversa perquè és metòdica amb les coses que ha de fer. En aquell moment és l’hora dels dibuixos i no hi ha cap possibilitat de trencar-li la rutina. “Ella és molt espavilada i és la primera síndrome de Down que aprova a l’escola. Parla molt, sap llegir i escriure, i no té cap problema de salut. Això sí, és molt tossuda.”
La Carla té clar que li costaria molt tornar a tenir un altre fill amb síndrome de Down per la dificultat que suposa. Tot i així, enlluerna les qualitats de les persones amb SD. “Hi ha diferències entre ells i les altres persones. Ho veig cada dia, ja que la Soraya és el millor exemple. La diferència és que la Clàudia dóna més afecte i té un despertar boníssim. Com a punt negatiu és que és cansa molt més aviat i a les vuit ja és al llit. En canvi, la Soraya pot aguantar fins a les 12, explicava la Carla, que va haver de deixar la feina per cuidar de les seves filles, en especial de la Clàudia. “Ells es posen més malalts que els altres. El meu marit treballa i jo em quedo amb elles. No és una situació fàcil, però ella necessita tota l’atenció. De fet, fa poc va patir una laringitis i vaig haver de trucar al SUM”.
La Clàudia se sent una més a l’Escola Andorrana i està plenament integrada a la societat. De mica en mica demostra molts avenços i els pares es mostren sorpresos per tots aquests progressos. La relació amb la seva germana és bona, tot i que “alguna vegada es barallen, com és normal, però si li respecten el seu espai no hi ha cap problema”. La principal diferència entre les dues rau en l’afecte que una ofereix i que les forces minvem més en una que en altra. Un món igual amb diferències.

És tot un clàssic veure el Cristian de Sousa al poliesportiu d’Andorra. És un seguidor incondicional del River Andorra. És normal veure’l animant els de Joan Peñarroya al darrere de les banquetes i també seguint l’Hotels Plaza Andorra. Li encanten els esports del país i també l’FC?Barcelona. El Cristian té 27 anys i va néixer a Manresa, però després ja va venir cap aquí, on vivien els seus pares. “Els meus pares vivien allà i per això vaig donar a llum a Manresa”, explica la mare del Cristian, la Isabel Hidalgo, que només tenia 20 anys quan va tenir el primer fill. “Ens van dir que tenia una minusvalidesa, però en ser tan jove no l’assimiles com quan ets més gran”.
El Cristian treballa al comú d’Encamp i és un esportista de l’Special Olympics. “És un nen amb el qual no he tingut cap problema. L’he vist sempre com un nen normal, com un qualsevol i això sí, va començar a caminar amb 20 mesos!” De ben petit, el Cristian va començar a anar a un centre de Manresa per estimular-lo, ja que aquí els seus pares encara no sabien que existia l’Escola de Meritxell. Amb tres anys el van portar a la guarderia, i ara ja és tot un home que fa vida més independent. “Faig vida normal. No em sento refusat per la societat. A més a més la meva feina al comú d’Encamp m’agrada molt i estic molt a gust, molt més que penjar cartells”, diu el Cristian de Sousa, mentre mostra la samarreta de la selecció andorrana de futbol. Una de les seves altres passions. “Ell és molt estimat i quan va ser el seu aniversari, un dels seus millors amics, l’exjugador del River, Jordi Olcina i altres, se’l van endur al Camp Nou per veure el Barça en directe. Això demostra que al Cristian se l’estimen molt. Ell és conegut i també es deixa estimar molt.”
El Cristian de Sousa té una germana de 12 anys, la Zaira, i ell descriu d’aquesta manera la relació que té amb ella. “És molt tossuda. Moltes vegades quan em molesta una mica li dic: ‘Zaira tu cap allà i deixa’m tranquil’.” En breu començarà a fer classes amb un logopeda, ja que li costa molt xerrar i la gent que el coneix l’entén bé, però als altres els costa molt més. “A l’Escola de Meritxell li ensenyen també a sumar, a restar, a llegir i després també fa esport.” Sobre les activitats més de casa, el Cristian encara no s’atreveix amb la cuina. “L’únic que sap és escalfar el menjar al microones. Arriba i és força independent.” Una vida dedicada a l’esport d’aquí.