Després s’haurà de destriar el gra de la palla, és evident. Però el que és clar és que el ciberespai ha esdevingut un mode alternatiu per conèixer qui pot acabar sent una primera i única cita desastrosa, un amant esporàdic o un dels amors de la teva vida. Ho saben bé tres parelles que han explicat la seva història al Diari. Internet va ser qui els va presentar amb tres fórmules totalment diferents, la majoria d’ells ni tan sols buscaven el que van trobar. Però el final va ser el mateix per a tots sis: l’enamorament.
“Agafo el tren i me la jugo.” Això és el que va decidir l’Eleonora. I se la va jugar molt. Però li va tocar el primer premi. Fa nou anys vivia a Veneçuela i va entrar en un portal de contactes sense cap intenció seriosa. Volia fer el mateix que havia fet un sociòleg a la pàgina d’un diari. Posar un anunci prou cridaner perquè centenars d’homes es fixessin en ell –una cosa similar a “noia jove, intel·ligent, sexi, morbosa”–. Amb les respostes va escriure el llibre que va caure a les mans de l’Eleonora. I ella va decidir seguir l’exemple, per divertir-se. Va crear un perfil amb la seva foto i les paraules clau per convertir-se en un pol d’atracció. Definitivament va comprovar que no era complicat aixecar l’interès dels homes a Internet. Però el que va començar com una broma va provocar que conegués el Juan, que vivia a Andorra, a milers de quilòmetres de distància, i que havia creat un perfil al mateix portal. Ell sí, amb intencions més serioses. “Sóc de poc sortir i aquí a Andorra el cercle de relacions socials pot arribar a ser curtet. Un conegut s’havia ficat a la mateixa pàgina i vaig pensar que per provar no perdia res”, explica. Un parell de mesos després –i de desenes d’hores de converses–, l’Eleonora feia un viatge només d’anada. “Hi ha moments que s’ha de seguir el cor”, assevera. Quan es van trobar a l’aeroport de Barcelona ja s’havien vist moltes vegades –fotos, webcam– i va ser “normalíssim”. Això sí, estaven enamorats però era el primer cop que es podien tocar. Això també va funcionar des del principi. “De vegades li demano que em faci un petó com el que em va fer de camí a Andorra”, explica rient l’Eleonora.
I no hi ha un risc major de decepció? “Quan fa tres mesos que parles a diari amb una persona ja veus per on surt”, diu el Juan. La seva dona –es van casar a Veneçuela el 2005, després de dos anys de relació– respon amb la pròpia experiència. La seva anterior parella era un conegut de tota la vida. I això no va ser cap garantia. Al contrari, remarca.
Un xat
La Cristina i el Miguel Ángel es van conèixer en un xat. Era l’inici del furor de connectar-se per poder parlar amb qualsevol a l’altra punta del món. Internet havia trencat les barreres de l’espai. Cap d’ells dos buscava una relació sentimental. Tenien vint-i-pocs anys. La Cristina matisa les diferències amb els portals de contactes que van començar a proliferar després. “Servia per parlar amb moltes persones, era molt obert, ara ja són pàgines especialitzades per a això [els contactes]”, afirma. Però, de fet, ells no vivien tan lluny. Un a Tarragona, l’altre a Barcelona. “El primer cop que vam parlar [pel xat] ni tan sols ens vam donar els mails”, explica el Miguel Ángel. Al cap d’una setmana es van trobar un altre cop en el mateix punt del ciberespai. I llavors sí que es van donar els telèfons. Corria l’estiu de l’any 1999 i finalment van decidir veure’s. El Miguel Ángel li havia enviat una foto però la Cristina no tenia els mitjans per fer-ho –llavors calia un escàner, era un altre època–. Ell anava el que es diu a cegues. Però la primera impressió va ser més que positiva. La Cristina assegura que allò en cap cas va ser una primera cita amb intencions romàntiques. “No teníem cap mena de malícia. Hem quedat i anem a conèixer-nos, era una cosa supernatural”, afirma. De fet, ja havien fet altres amics a la xarxa. No era res extraordinari.
Però es van fer parella. I el 2001 van venir a Andorra per treballar una temporada d’hivern i per assajar la convivència. La temporada d’hivern es va transformar en feina estable i la convivència va funcionar. Es van casar i han format una família: tenen dos fills, de 5 anys i 7 mesos.
Un bloc
A l’Emilio i l’Esther els va unir un bloc. Concretament el comentari que l’Emilio va fer al de l’Esther. Ell vivia a Andorra, ella a Barcelona. De comentaris a blocs van passar a xerrar a través del Messenger (el xat de Hotmail). “Mai li donava el meu Messenger a cap de les persones que feia comentaris al meu bloc però va ser impulsiu, de vegades fas coses i no saps el perquè”, recorda l’Esther. Al principi van cultivar una simple i pura amistat, com la que tenen amb d’altres persones que també han conegut a la xarxa. Es van tirar mesos així. Fins que van decidir veure’s en directe. L’Emilio reconeix que “a mi ja em començava a agradar per les respostes que em donava”. I quan la va veure va constatar que “era millor que a la pantalla”. I els amics es van fer parella. “Jo no tenia cap intenció de buscar company ni de tenir-lo per Internet. Ens vam conèixer per Internet com podia haver estat en un bar”, diu l’Esther. Això sí, quan per fi van estar cara a cara tenien molt camí recorregut perquè “abans de veure’ns ja sabíem com pensàvem o com actuàvem”. Aquella primera vegada van triar el Teatreneu de Barcelona per veure’s. Un lloc que estarà per sempre més lligat a la seva relació. Temps després l’Emilio va pujar a l’escenari, conxorxat amb els actors, per demanar-li la mà. Es van casar l’any passat i viuen a la Seu d’Urgell.
Els sis coincideixen que a Internet, com al carrer, et pots trobar persones de tota mena. I trobar l’amor és tan complicat com a fora de la pantalla de l’ordinador. Ells van tenir fortuna sense buscar-ne. Milions de persones ho intenten a diari en portals especialitzats i potser mai acaben tenint aquesta sort. Vaja, això és la vida real.
EL NEGOCI DEL 'DATING'
Que Google ens faciliti un bon grapat de resultats per a la recerca busco parella constata que aquest és un àmbit que té audiència. Si bé sota l’apariència busco parella es pot trobar de tot, també sexe sense compromís, el que s’ha fet evident els darrers anys és que cada cop hi ha més usuaris que busquen relacions amoroses a la xarxa i, per tant, hi ha tot un negoci al darrere. “En aquest sector no hi ha crisi, entre cometes.” Ho diu Miguel Mangas, director de màrqueting on-line de Meetic Espanya, portal líder en l’àmbit del dating (o recerca de parella a través d’Internet). I es remet a les xifres. Només a Espanya hi ha uns 9 milions de perfils, assevera (no disposen de dades d’Andorra). I la xifra d’usuaris creix malgrat que qui vulgui usar el servei ha de rascar-se la butxaca. La subscripció d’un mes costa 35 euros. Qui vulgui mantenir-se actiu durant més temps pot beneficiar-se de preus més assequibles per primar la fidelitat: tres mesos per 54 euros o sis per 77. Això no obstant, i segons les dades facilitades, al país veí del sud l’any passat el portal va registrar cada dia una mitjana de 2.500 nous usuaris.
Les perspectives de futur no són pas d’estancament, almenys immediat. “Són esperançadores”, remarca el directiu del portal. I com s’explica aquest èxit? És falta de temps, vivim en una societat cada cop més acostumada a tenir-ho tot fàcilment, a l’abast del ratolí? El sector ho atribueix a “nous hàbits i noves formes de vida”. I Internet facilita aquell primer pas que, de vegades, costa tant fer, remarca Mangas. I, a més, afegeix, vivim en una societat on hi ha cada cop més solters o singles, en el llenguatge del màrqueting. Beneïts singles que van en augment i que, a més, consumeixen i en quantitats destacables també noves tecnologies i Internet, diuen els estudis. Així que hi ha mercat. Però com qualsevol negoci, aquest també ha de presentar resultats: l’empresa assegura que a diari es creen 42 noves parelles i que no solen ser flor d’un dia (o una nit). “Un 85% continua un any després”, remarca el directiu. A més, asseguren, el 75% dels usuaris aconsegueixen la primera cita en menys d’un mes.
Meetic va néixer a França fa onze anys. Ara forma part del grup IAC, que té una cinquantena de marques dedicades a oferir serveis per Internet, entre les quals hi ha un altre dels portals més populars de dating, Match.com. L’any 2010 el grup Meetic va facturar 186 milions d’euros. Ara està present en 18 països i parla en 13 idiomes, facilitant també els contactes transfronterers.
L’empresa vetlla per “la seguretat” i “la qualitat” per evitar que algú usi l’anonimat que pot facilitar Internet amb fins negatius. Es tracta de garantir experiències agradables i és una de les qüestions que expliquen per què és un servei de pagament. “Es valida que els perfils i les fotografies compleixen les normes del lloc web”, sosté Mangas. També es garanteix que hi pugui haver una oferta més o menys paritària per a homes i dones (hi ha un 52% d’usuaris i un 48% d’usuàries) i l’edat mitjana s’acosta als 32 anys. S’ha trencat la percepció que aquesta fórmula d’aconseguir cites sigui més pròpia de gent a partir dels 40.
Un sector que evoluciona
Hi ha també veus reticents a aquesta fórmula. Al final pot convertir-se en alguna cosa similar a buscar el producte que més ens interessa. De fet, el del dating és un sector en evolució. Meetic ha posat en marxa el sistema affinity, que directament facilita als usuaris llistats de contactes amb els quals presumiblement s’ha de tenir més coses en comú.
El sector sap com cridar l’atenció i vendre il·lusió. Meetic s’apunta fins i tot intervencions cridaneres: el portal va aconseguir que una parella de divorciats es retrobés i reenamorés. Jugades del destí en diuen.
|
Français 
Català
Castellano
English
|
0 
