Les esquiadores Sandra Grau i Claudina Rossell van ser les encarregades d’obrir el foc a la cita canadenca. “Representar el país era molta responsabilitat, vam fer el millor que vam poder”, comenta Sandra, i Claudina apunta que “va ser un pas, perquè aquest esport havia estat fins llavors un esport de nois”. L’aposta per dedicar-se a l’esquí l’havien pres anys abans, com quan van decidir sortir del país per integrar-se en un programa d’esquí-estudi, amb l’esforç econòmic que suposava per als pares, o participar en convenis amb equips d’altres països per seguir els circuits femenins, ja que encara no hi havia equip a casa. A més, molts cops realitzaven concentracions amb l’equip masculí i entrenaven amb ells. “Hi havia competència. Als entrenaments l’objectiu era intentar fer millor temps que els nois. Era una referència”, explica Claudina, que reconeix que l’esquí era “un esport enfocat cap als homes. A nivell olímpic, Andorra també era molt jove –en participació femenina– quan hi ha països que fa molts anys que tenen dones en aquest àmbit”.
La presència femenina en uns Jocs va arribar més tard que la dels homes. Als 50, Francesc Viladomat i Lluís Molné hi van competir, en aquells anys representant Espanya, perquè no existia encara el Comitè Olímpic Andorrà, i a Innsbruck 76 ja hi va haver equip nacional masculí. Però durant tot aquest temps ja hi havia dones que practicaven l’esquí, bàsicament com a lleure, a les pistes del país. Als 60, algunes van fer el pas de competir, a Andorra i també a fora de les fronteres. En aquella època van destacar les bessones Maria Dolors i Maria Jesús Agràs Figa, i Olga Vilanova. Les germanes Agràs, filles d’un antic saltador d’esquí, Pere Agràs, van començar a posar-se els esquís de ben petites, amb els seus pares. Després, ja d’adolescents, van entrar a formar part de l’equip de l’ECA. “Vam començar a entrenar més i fèiem alguna estada de preparació física. Si volies fer alguna cosa en esquí, com en qualsevol esport, s’ha d’entrenar molt. No pots dir vaig a esquiar un cap de setmana i ja està”, explica Maria Dolors. De competir a Andorra, van passar a participar als Campionats de Catalunya, amb visites habituals a la Molina, o en proves als Alps, com el Critèrium de Val d’Isère. “Quan anaves a França veies la preparació que tenien. Era complicat, tampoc no teníem un nivell com per quedar entre les primeres”, recorda. Sobre si hi havia masclisme en la seva època, comenta que “competint es donava sempre més importància als nois que a les noies, i sempre hi havia moltes més curses de nois. Però no només era en l’esquí, ho era en tot. Ara això ha canviat”. Cap als vint anys, les germanes Agràs van deixar la competició, però Dolors va continuar vinculada a l’esquí i des de la temporada 67-70 és monitora a Grau Roig. I fins ara que s’encarrega del Jardí de neu a l’estació on sempre ha treballat, a banda de ser també professora de música.
Ton Naudi, que va compartir pistes amb les germanes Agràs, va ser el director tècnic de l’equip andorrà a Calgary 88, que a més de Sandra i Claudina completaven Nahum Orobitg i Gerard Escoda. D’elles en recorda que “tot i que eren joves (17 i 18 anys, respectivament), ja estaven funcionant bé per poder anar a uns Jocs Olímpics, i en aquells moments encara estàvem en l’època en què l’important era participar”. Ton destaca que “a partir d’elles van sorgir altres noies, com la Vicky. Però a Sandra i Claudina els va tocar pagar la patenta”. El relleu als Jocs d’hivern el va prendre la germana de Sandra, Vicky Grau, que en va disputar quatre edicions (Albertville 92, Lillehammer 94, Nagano 98 i Salt Lake City 02). Hi va debutar quan encara tenia 16 anys. A més ha obtingut els resultats més destacats per a una andorrana, com una victòria en una prova de Copa d’Europa i dos cops entre les 30 millors en Copes del Món.
Barcelona 92
La participació d’una andorrana en uns Jocs Olímpics d’estiu no va arribar fins fa 20 anys, els que es van celebrar al costat de casa, Barcelona 92. La saltadora d’alçada Magui Moreno, com ja havia fet Claudina Rossell a Calgary, va ser l’encarregada de portar la bandera. Era l’única dóna de la delegació, i també l’única atleta que va competir al tartà de l’estadi de Montjuïc. Recorda bé la inauguració, quan tenia 23 anys. “Se’m posa la pell de gallina només de pensar-ho, i ja han passat 20 anys. Es va aixecar tot l’estadi, quasi 80.000 persones que ens animaven.” Els seus començaments, quan tenia uns 15 anys, no van ser tan còmodes com a la sortida a l’estadi barceloní. “Els esports com l’atletisme són durs per la climatologia, i més abans. Ara la neu no dura res a la pista d’atletisme. Jo vaig entrenar fent-me el camí amb la pala, el matalàs no tenia coberta i em deixava les cervicals al bloc de gel que s’hi feia”.
Aquest estiu arriba una nova cita amb els Jocs Olímpics, una oportunitat per continuar ampliant la llista, que a banda d’esquí i atletisme, ja ha cobert esports com la vela, la natació o el canoa-caiac. Per continuar tenint esportistes que puguin arribar a cert nivell, com per exemple competir a uns Jocs, Dolors Agràs considera que “dependrà de la gent perquè hi hagi un bon nivell per anar-hi. Perquè surti gent bona s’ha de treballar amb molta massa. Si hi ha una minoria de dones, com hi havia abans, també està més limitat”. Entre els dubtes que planteja el futur destaca el pas de l’esport escolar, en què hi ha una important presència femenina, com per exemple en gimnàstica o natació, a la competició sènior, on es produeix el major nombre d’abandonaments.
Per Magui Moreno, ara “tot i tenir les coses més fàcils, potser hi ha més coses a la societat que les distreuen”, a banda de la dificultat de compaginar la pràctica amb haver d’estudiar a fora. En el mateix sentit, Claudina Rossell aconsella les futures esportistes que “han de prendre-s’ho seriosament i ser conseqüents, primer amb el que vols i segon que no és fàcil arribar a dalt. Les coses no es poden fer a mitges”. Ella va deixar aviat l’esquí “per tot una mica, crec que per immaduresa també. Per la joventut no valoràvem massa el que podíem haver estat. Són coses que passen, jo tinc enyorança, de debò”.
Jugar en equip
La creació d’equips andorrans també va costar, però al final van arribar. Com per exemple l’aparició d’un conjunt femení de bàsquet, quan aquest esport es vivia intensament al país, o després de futbol o rugbi. En el considerat l’esport rei, el futbol, l’FC Andorra ja compleix 70 anys, i el seu equivalent femení, en la versió de futbol sala, no va arribar fins a mitjan de la dècada dels 90 amb el Megadones. “Vam ser un grup de gent en què totes havíem fet esport i ens agradava. Jugàvem i ens ho organitzàvem tot “, recorda Montse Sánchez, antiga jugadora.
Les germanes Agràs, esquiadores
Preparant-se per competir a fora
L’esquí, l’esport nacional, ja va comptar amb practicants des dels primers anys. Però fins a mitjan del 60 no van aparèixer els primers que es van preparar per a la competició, com les germanes Maria Dolors i Maria Jesús Agràs Figa (les número 10 i 7 a la imatge, en una competició a la Molina la temporada 66-67), o Olga Vilanova. A fora d’Andorra van competir en diverses proves que van tenir lloc als Alps.
Claudina Rossell, esquiadora
Bandera als Jocs de Calgary 88
Claudina Rossell va debutar als Jocs Olímpics amb 18 anys, i en la cerimònia d’obertura va ser la banderera. Una lesió de genoll a la segona mànega del gegant no li va permetre culminar una bona primera baixada. Just després de Calgary va penjar els esquís. Actualment treballa com a decoradora.
Sandra Grau, esquiadora
Protagonista a la cloenda Canadenca
Va participar a Calgary als 17 anys i va encapçalar la delegació andorrana en la cerimònia de cloenda. Després va continuar uns anys amb l’esquí i estudiava en una universitat francesa amb programes esportius. Ara és nutricionista, especialitzada en esport, i s’encarrega de la nutrició de joves tennistes a França.
Magui Moreno, atleta
L’estrena a l'estiu a Barcelona 92
Magui Moreno, la primera dona als Jocs d’estiu, va ser l’encarregada de portar la bandera a Barcelona 92. Anteriorment havia aconseguit un or a Xipre 89, i l’any 1991 va obtenir una marca d’1’83, que continua sent rècord d’Andorra. De jove va arribar a combinar dos treballs amb els entrenaments. Ara és monitora d’atletisme i estudia pedagogia. “No vaig poder estudiar a l’època, i ho faig ara. La vida va com va”, comenta.
|
Français 
Català
Castellano
English
|
0 
