Fa pocs dies el president de la Generalitat de Catalunya, responent a les crítiques que han rebut les mesures per retallar la despesa sanitària, preguntava als seus oponents si era sostenible un sistema de salut amb un dèficit de 850 milions d’euros.

El seu argument principal era que s’havia de retornar el pressupost de salut al mateix import de l’any 2008, quan encara no hi havia crisi i la població catalana era pràcticament la mateixa. Curiosament, encara no fa un any, les associacions de defensa de la sanitat pública estimaven que la despesa sanitària catalana per càpita només era de 1.298 euros, que es trobava per sota de la mitja espanyola que se situava en 1.343 euros i que calia lluitar per equiparar-la i a l’hora millorar-ne la qualitat.

Un cop més veiem com s’enfronten dues teories que semblen irreconciliables: el concepte eminentment social d’un servei públic de salut el més ampli possible, com escau a un estat del benestar, i un concepte més economicista segons el qual la inversió en salut també s’ha de basar en la gestió estricta d’unes cobertures bàsiques per ser sostenible.

Aquesta discussió no ens resulta massa llunyana al nostre país, ja que fa temps que s’alerta sobre la insostenibilitat del sistema tal i com és ara.

Aquí també ens trobem amb la voluntat de la majoria de poder gaudir d’un estat de benestar, però la caixa (o la buidor de la mateixa) ens porta de forma urgent a fer un replantejament de la qüestió per poder reconduir i, si es pot, fer perdurar un sistema de salut pública que, tot i aparentar ser de luxe, no deixa de tenir esquerdes i fuites que ens cal reparar de forma urgent.

És un tema prioritari en el qual tots els partits polítics han posat èmfasi i que han presentat com una de les qüestions cabdals en les que hi ha d’haver un pacte d’estat. La situació no és senzilla però en una realitat petita com la nostra estic convençuda que hi ha fórmules per poder reconciliar l’estat del benestar amb el control i la gestió eficient de la sanitat.

Sempre hi ha un punt de risc al opinar, al dir les coses en veu alta. Personalment quan escric els articles d’opinió o participo en els debats dels mitjans de comunicació, em trobo com si estigués caminant entre mig dels precipicis de la pedanteria, la lleugeresa i la coherència del que un diu, del que un sap i del que un pensa. Per no caure en cap d’aquests barrancs, no sols s’ha d’estar convençut del que un diu, sinó que prèviament has d’haver sabut escoltar als demés i contrastar-ho amb l’opinió que un s’ha format, fins al punt d’estar disposat a canviar-la si resulta necessari.

En la pedanteria poca gent hi cau, perquè avui en dia poca gent se les dóna de llest, i no sé si és perquè la gent preparada quan parla, acaba sent excessivament prudent o senzillament perquè no els hi agrada opinar amb veu alta. De totes maneres, en el món del coneixement, els més savis miren de reüll perquè saben que sempre n’hi ha de millors. Al final es tracta de ser humil parlant d’allò que un sap i callar del que es dubte.

Caure en el precipici de la lleugeresa resulta més fàcil, perquè es tracta d’opinar per opinar, utilitzant tota la bateria dels tòpics sense importar que tinguin solta ni volta. És una manera d’argumentar que resulta poc interessant perquè tot i que un tòpic pugui ser útil, quan s’utilitzen sense fonament, les opinions que els sustenten acaben sent de poc calat. Pot ser que la lleugeresa faci més fàcil la vida, però al final sempre acaba resultant empobridora.

El precipici de la coherència és més difícil de veure, perquè la coherència és la d’un mateix. Aquí cadascú sap on està el seu límit, que es troba entre el seu passat i el seu present, entre el es que pensa i el es que diu, però sobretot entre el que un ha fet i el que un fa. La fidelitat en els principis és la base de la coherència, però tant en el sentit de mantenir aquests principis, com en l’opció de poder-los canviar, argumentant les motivacions del canvi.

Per la meva part, en aquest temps d’articles, de moment encara no he caigut. Però és a cada lector a qui li correspon avaluar els meus punts de pedanteria, de lleugeresa o d’incoherència.

En aquest sentit està resultant curiós com, poc a poc, la gent ha anat descobrint la columna de la setmana. Diferents persones em felicitaven per un o altre article, però fins a la data, mai m’havia trobat amb el fet que em valoressin la valentia de publicar certes posicions.

Parlar del que un pensa i justificar els posicionaments, no és nedar i guardar la roba. Sinó que és intentar ser tant transparent com humil, mostrant la diferència per a què sigui acceptada com a pròpia del joc de la vida.

La base per augmentar fins al grau màxim la contaminació dels reactors 1, 2 i 3 de la planta nipona és l’anàlisi de les quantitats de material contaminant que s’han alliberat al medi ambient des dels reactors 1, 2 i 3 de la planta.
La companyia que opera la central, Tepco, declarava també ahir que “la filtració de radiació no s’ha aturat completament i la nostra preocupació és que la quantitat pugui igualar o superar la de Txernòbil a llarg termini”.
La mateixa NISA matisava, però, que els dos accidents tenen característiques diferents i que les emissions a l’exterior des de la central japonesa equivalen fins ara a l’1 per cent de les que es van produir a Ucraïna, entre 370.000 i 630.000 becquerels a l’aire. Les medicions no computen els impactes a terra o a  la mar.
El govern considera que una part considerable de la radiació procedeix del reactor 2, que va patir greus danys per una explosió d’hidrogen el 15 de març. El primer ministre, Naoto Kan, afirmava que les emissions són cada vegada més petites.

Més incidents i crida
Nous incidents continuen afegint-se a la successió d’adversitats al Japó. El terratrèmol de dilluns va causar 3 morts més, el nombre de víctimes confirmat fins ahir era de 13.228 i encara quedaven per localitzar més de 14.000 desapareguts.
També ahir es va produir un nou sisme, de 6,3 graus en l’escala de Richter, amb epicentre precisament a Fukushima. A més, es va declarar un incendi al reactor número 4 de la planta, que va ser extingit. Els incidents van obligar a evacuar temporalment els treballadors i el foc, detectat poc després de començar, va ser extingit amb rapidesa.
El primer ministre Kan, en roda de premsa, va demanar un esforç col·lectiu als ciutadans per recuperar el país de les conseqüències de la catàstrofe, amb referències a les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, però sense “mostrar una contenció excessiva” i vivint “de la manera més normal possible”, a més de consumir “productes de la zona de desastre”. El portaveu de l’executiu, Ykio Edano, va aparèixer a la televisió menjant un tomàquet de la regió sinistrada i va demanar perdó, en nom del gabinet, a tots els ciutadans.
El Fons Monetari (FMI) considerava “enorme” la incertesa sobre el futur econòmic del Japó després de la catàstrofe, i calculava en 9 dècimes de PIB l’augment del dèficit fiscal del país.

ELS ACCIDENTS NUCLEARS MÉS PROPERS VAN SER A SAINT LAURENT-DES EAUX I VANDELLÓS 1

Els accidents a centrals nuclears més properes, catalogades a nivells relativament alts de gravetat van ser el de Saint Laurent-des Eaux, a la vall de Loira, el 1980 (de nivell 4, amb com a mínim una mort per radiació) i el del 1989 a Vandellós 1 (de nivell 3, que implica danys personals no mortals, tot i que aleshores encara no es feia servir l’escala internacional actual a Espanya).
Fins ara només dues situacions a centrals d’energia atòmica han arribat a nivell màxim: la ucraïnesa de Txernòbil i ara la de Fukushima. Però la llista s’allarga segons es baixa a l’escala de nivells de gravetat. El nivell 6, que correspon a l’alliberament considerable d’elements radioactius amb necessitat de contramesures es va registrar a Mayak, als Urals de l’antiga Unió Soviètica, el 1957.
El següent esglaó, el nivell 5, correspon a l’alliberament limitat d’elements radioactius a l’exterior amb diverses morts per radiació. El van patir les centrals de Windscale-Sellafield, a Liverpool, el 1957 i a l’Illa de les tres milles a Harribsug, a l’Estat nord-americà de Pennsilvània, el 1979.
A més de l’esmentada de Saint Laurent-des Eaux, van patir un altre incident del nivell 4 la japonesa de Tokaimura, l’any 1999.

La vista, però, es va haver de suspendre ja que els magistrats entenien el fet que el gabinet d’advocats que portava l’acusació particular era el mateix que va iniciar els tràmits, encara no conclosos, de la liquidació del negoci. De fet, l’imputat va assegurar que, en aquell moment, ell va lliurar al bufet tota la documentació comptable de la societat i, segons va assegurar, allà hi figurarien papers clau per a la seva defensa que no s’havien presentat a la causa. Davant aquests comentaris, el president del tribunal va optar per la suspensió i per demanar a la part acusadora que cerqués un altre representant per al procés.
Els fets jutjats es remunten a l’any 2003. A l’abril, i segons va explicar l’acusat, l’empresa ja acumulava importants problemes econòmics que s’havien de solucionar amb l’entrada del nou soci, que es va comprometre a aportar diners. Finalment, no els hauria posat però hauria fet d’avalador per obtenir una pòlissa de crèdit amb una entitat bancària. Al setembre, i vist que la situació no remuntava, es va optar per liquidar l’empresa. Tots dos socis van acudir al bufet que ara porta l’acusació.

Dubtes sobre les despeses
I és que, ara, s’imputa al processat, un resident espanyol que era qui “regentava” el negoci encara que va afirmar que mai va portar la comptabilitat, haver pagat despeses personals amb diners de l’empresa. Preguntat per la fiscalia va admetre que dels comptes de l’empresa agafava allò necessari per al lloguer del pis i el col­legi dels fills ja que amb el soci inicial s’havia acordat així “en no tenir sou”, i el nou ho hauria acceptat.
De la resta de despeses que hauria carregat a la societat, com ara factures de restaurants o hotels a Espanya o tiquets de benzinera o de peatges, les va justificar com les que eren habituals dins del funcionament normal del negoci, ja que, molts cops, havia d’anar a buscar el material a Espanya amb la furgoneta de l’empresa. “Per què hi ha totes les despeses però al compte gairebé no hi ha ingressos provinents de clients?”, va preguntar l’advocat de l’acusació particular. El processat va dir que “amb aquests diners es pagava el que es devia”, molts cops en efectiu, i que tota lo documentació que ho podia provar “la vaig entregar al bufet, que es va comprometre a fer una auditoria”.
Acusat i advocat es van encarar durant la vista. El primer va apuntar que “no he pogut aportar res perquè tot ho tenen vostès”. De la seva banda, el lletrat li va recriminar que “en cap moment se’ns ha demanat si teníem la documentació durant tot el procediment”, i va qualificar de “tirar la pedra i amagar la mà” el fet que “se’ns acusa d’amagar informació per posar-lo en indefensió”.
Davant d’aquesta situació, el mateix advocat de l’acusació particular va admetre que hi havia una “situació d’incompatibilitat”. Aquesta opinió va ser refermada posteriorment pels magistrats i acceptada tant per la defensa com per la fiscalia.

RECLAMEN MÉS DE 6000 EUROS D'INDEMNITZACIÓ A UN PORTER DE DISCOTECA

Dos porters de discoteca seien ahir a la banqueta acusats d’haver agredit un client el maig del 2007. Per a un d’ells la fiscalia demana dotze mesos condicionals i una indemnització superior a 6.000 euros, mentre que per a l’altre va acceptar l’absolució, ja que els testimonis no van poder afirmar que participés en la baralla. Les defenses van demanar que tots dos quedessin lliures de càrrecs.
Els fets es remunten a l’1 de maig del 2007. Un dels acusats va fer fora la víctima del local ja que, en un notable estat d’embriaguesa, estava amenaçant una cambrera amb un got de vidre. L’agredit, que no es va presentar a la vista, assegura que li va donar cops de puny i puntades, un extrem que el processat nega tot apuntant que només el va “agafar amb fermesa”.  
Ja al carrer, la víctima li hauria llençat el got al cos, sortint corrent tot seguit. Uns metres més endavant va relliscar, va topar amb força contra el retrovisor d’un cotxe i va caure al terra. El porter es va apropar i aquí tornen a diferir les versions. L’acusat assegura que només es va preocupar per les ferides i la víctima i dos dels seus amics afirmen que li va donar més cops de puny. Per a la fiscalia, aquests testimonis acreditarien l’agressió. En canvi, la defensa entén que “no hi ha un mínim d’objectivitat”.

Ningú no va mentir en la prèvia. Guardiola va avisar que sortiria amb els millors i només Afellay cantava a l’onze inicial. Mascherano, això sí, va acompanyar Piqué de central, i Sergio Busquets va jugar en la seva posició habitual. Lucescu, de la seva banda, buscava només la victòria –donava l’eliminatòria per perduda de sortida– i això va semblar que volien només els seus.
El Xakhtar va tenir un inici bulliciós, però Víctor Valdés es va encarregar de tranquil·litzar els ucraïnesos amb dues bones intervencions, especialment la primera a xut de Douglas Costa (8’). A partir del quart d’hora, el Barça va començar a ser el Barça i a tocar més amb criteri. A poc a poc els de Guardiola anaven aproximant-se a la porteria de Pyatov, molt insegur. Messi, en un parell d’ocasions, una d’elles molt clara que va malbaratar per intentar una vaselina al porter, i Afellay amb un fort xut, van provar de desnivellar l’empat. Semblava que el gol no arribaria ja en la primera meitat quan una bona desmarcada de Villa va deixar franca l’entrada de Messi a l’àrea i l’argentí, ara sí, no va perdonar. Era el 48è gol de la temporada de l’argentí. De rècord.
Faltaven només tres minuts per al descans, però el Xakhtar, picat pel gol, va estar a punt d’igualar el marcador del Donbass Arena amb un xut de falta molt col·locat de Jadson, el jugador més clarivident dels ucraïnesos, que Víctor Valdés va enviar a córner.
La segona part va ser un tràmit. Al Barça ja li anava bé la mínima victòria i el Xakhtar només va crear perill en un parell d’arrencades. En el minut 58, Messi va habilitar Afellay, que va enviar un xut col·locat que Pyatov va rebutjar cap a Alves, que va enviar la pilota als núvols. Els minuts anaven passant i Guardiola va començar a pensar en el clàssic de dissabte. Primer Xavi, després Piqué i més tard Villa van ser substituïts. Els canvis van endormiscar el conjunt blaugrana –ahir de verd– i els de Lucescu van posar a prova Valdés, incommensurable tota l’eliminatòria, que va haver d’evitar un gol gairebé fet de Mkhitaryan (73’). Abans del final, els ucraïnesos van tenir una altra ocasió, però la rematada acrobàtica de Moreno va sortir fora per poc. La victòria i les semifinals eren per al Barça, que ara espera que el Reial Madrid faci avui la feina a Londres per viure un duel de luxe a les semifinals.
En la penúltima ronda hi ha també el Manchester United, que va tornar a guanyar el Chelsea. El mexicà Chicharito va situar de cara l’eliminatòria per als d’Alex Ferguson, que van veure com en la primera mitja hora el Chelsea lluitava de valent. El gol del davanter dels diables vermells va ser respost per Drogba quan el Chelsea jugava amb un menys per l’expulsió de Ramires per doble targeta groga. La incertesa pel marcador –un altre gol dels visitants els donava el bitllet per a les semifinals– va durar ben poc i és que un minut després d’igualar Drogba, Park va tornar a avançar els d’Old Trafford. El Manchester tornarà a estar a les semifinals, on molt probablement li tocarà jugar contra el Schalke 04 si l’Inter no torna a fer avui un miracle.

KARIM BENZEMA I AARON LENNON TORNEN PER AL PARTIT DE LONDRES

El Reial Madrid vol certificar avui el pas a la semifinal de la Champions League a Londres, en el partit de tornada dels quarts contra el Tottenham. Els de José Mourinho arriben amb un avantatge de 4 a 0, i hi podrà estar Karim Benzema, absent als darrers partits per lesió. En el Tottenham també hi haurà una novetat important, la d’Aaron Lennon, que es va lesionar en l’escalfament de l’anada.

Després d’una en ve una altra. Aquest fet s’està repetint en excés aquesta temporada al BP. Les lesions s’han anat acumulant i en el tram final de la fase regular estan augmentant greument. L’últim a caure ha estat Carlinhos, que va rebre un fort cop en el darrer matx, a la pista del Ciudad de Murcia, que el mantindrà sense jugar unes quantes setmanes.

Els pilots no saben quan podran començar el Ral·li de Jordània. El motiu és el retard dels vehicles i del material per disputar la prova, amb els reconeixements inclosos i el shakedown, fet que podria comportar un canvi important en el calendari.

La temporada que està desenvolupant Jean Baptiste Poux va sobre la marxa. Del plantejament inicial al d’ara ha canviat ostensiblement, ja que diferents aspectes estan marcant la ruta a seguir per arribar al màxim nivell en un mes de maig atapeït de competicions.

Lluís ha fet aquestes declaracions en el marc de l'acte de lliurament de credencials als quatre agents de la 50a promoció de la Policia en un acte al migdia, amb l'assistència del cap de Govern, Jaume Bartumeu, i d'altres autoritats. Lluís ha recordat que hi ha "processos administratius" que en aquests moments fan els agents i que la direcció aspira a alliberar-los d'aquestes tasques perquè puguin "estar al carrer". Amb tot, ha subratllat, si s'han de deixar de fer funcions sempre seria garantint el màxim nivell de seguretat per al país, que actualment disposa de 250 policies.

Lluís ha insistit en què "caldria incrementar" el nombre d'agents –ha concretat el nombre de 20 agents més- i "si més no deixar de fer algunes funcions que fem" perquè, segons ha dit, "no es pot fer d'altra manera". Per al director de la Policia "o augmentem la plantilla amb nous agents o haurem de deixar de fer algunes de les feines que fem". El director ha recordat que "els problemes van creixent i si el cos no creix en efectius, donar resposta a les necessitats, que cada vegada són més a nivell de seguretat, no ho arribaríem a fer".
Lluís ha manifestat que "aquest neguit és de fa temps" i ha subratllat que "la seguretat costa" de manera que "si es volen mantenir els nivells de seguretat que hem tingut en aquest país penso que s'ha de fer un esforç a l'hora de dotar el cos dels recursos necessaris". Ara per ara, un problema que té la institució és que es van produint baixes, com les del passat 2010, que seran cobertes per les noves promocions, però "no hi ha un increment d'efectius".
Per a la reducció de tasques, Lluís ha dit que caldrà fer "un estudi aprofundit" però bàsicament es tractaria "d'intentar que el màxim de tasques administratives siguin assumides pels administratius i que els policies puguin estar al carrer". Ha assenyalat que "el volum de papers i tràmits s'ha de reduir perquè la gent estigui realment al carrer i no tancats en un despatx". Així doncs, "reduir els processos administratius" seria un objectiu clar ja que "el que fan es absorbir molta gent".
De la seva banda, el ministre de l'Interior, Víctor Naudi, ha reconegut que calen més efectius a la Policia però que amb això "no n'hi ha prou". Segons ha explicat, "cal complementar-ho amb altres mesures de formació i col·laboració amb els agents de circulació dels comuns" ja que "poden assumir tasques" que faran que la Policia disposi de "més agilitat amb els efectius actuals".
Naudi ha manifestat que en els darrers mesos s'ha avançat la feina de col·laboració amb els comuns. "S'avança de forma positiva i cada dia s'anirà perfeccionant més, la seguretat quedarà garantida i el servei al ciutadà millorarà", ha afegit.