No es pot retardar més, adverteix, perquè s’estan incomplint convenis internacionals com el signat amb l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual i perquè, a Europa, Andorra és l’únic país que encara no ha resolt la situació. L’entitat, assegura, difícilment podria esdevenir un focus d’irregularitats com les que s’estan investigant a la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) espanyola, perquè el Principat –així ho recullen els dos textos redactats fins ara– optaria per un ens amb participació pública, la qual cosa intensifica els controls. Ara bé, els textos haurien de reformular-se per adaptar-se a les noves tecnologies.
“Tots els països de l’entorn, inclosos altres petits estats, tenen aquesta qüestió [la gestió dels drets d’autor] resolta”, recorda Peralba, qui explica els dos models que se segueixen: deixar actuar les entitats de països propers, com fa Mònaco amb França o San Marino i el Vaticà amb Itàlia, o bé crear una entitat pròpia, com en el cas d’Islàndia, la mateixa opció per la qual Andorra ha apostat –fins al moment–.
Aquesta última opció és la que l’advocada considera més prudent, ja que d’una altra manera “Andorra perdria sobirania en aquesta matèria”. Així, permetre actuar l’SGAE, per exemple, al Principat, suposaria que seria aquella qui regularia les tarifes que haguessin de pagar establiments com locals nocturns, ràdios, etcètera.
Motor econòmic
D’altra banda, considera, una entitat així podria “servir d’ajuda a la creació de nous sectors econòmics, basats en l’explotació de continguts”. I apunta un exemple: “Si sóc una productora audiovisual establerta a Andorra, estaré contenta de tenir una entitat així, que farà que tots els royalties m’arribin directament aquí, amb els beneficis que comporta fiscalment.” Per aconseguir-ho, no obstant això, s’haurien d’obrir les portes i eliminar requisits com que els socis siguin andorrans o residents. “Fer-la interessant per a la gent de fora” hauria de ser, proposa, “una opció a explorar”.
És cert, admet, que als països del voltant –amb l’SGAE de cas paradigmàtic– hi ha hagut problemes de funcionament i manca de transparència. “Potser el ministeri de Cultura no havia fet els controls suficients”, reflexiona, per assegurar que el cas difícilment es reproduiria al Principat perquè en principi s’apostaria per una entitat publicoprivada “amb controls molt rigorosos”.
L’SGAE, però, ja arrossegava una mala imatge i desconfiança per part d’usuaris i certa part dels socis –“Ningú no sap ben bé com es reparteixen els diners”–. Per això, explica, la Comissió Europea està a punt d’emetre una directiva que reguli la transparència d’aquest tipus d’ens.
Un dels arguments que solen emprar els detractors de la implantació de la societat al país és que esdevindria una mera entitat recaptadora d’uns fons que anirien a parar a fora. “És clar –reconeix Peralba–, però és el que passa arreu”, ja que depèn de l’origen de la música [o altres productes culturals] que s’escolta majoritàriament. I hi ha una contrapartida important: un tant per cent del que es recapti se’l quedarà l’entitat andorrana i el destinarà a promoure la cultura al país o a fins possibles com suport al sistema de jubilació dels artistes.
LES TARIFES 'NO SÓN UN GREUGE'
Des del sector empresarial afectat per les tarifes per l’ús d’un repertori musical la creació de l’ens es percep com una amenaça. Peralba en treu ferro: “Tampoc no seran un greuge tan gran.” I assegura que és de preveure que els encarregats de marcar-les apostaran perquè siguin “com més baixes millor”. Al marge, hi haurà la possibilitat segurament d’establir convenis amb cada sector, perquè “siguin més baixes encara”. En contrapartida, recorda, es respectarà que els autors rebin les retribucions que mereixen.