El cap de setmana passat Joan Carchat es va posar líder de la Copa Suzuki. És la seva primera temporada al campionat i és una de les sensacions. Com a debutant, té la possibilitat d’aconseguir el títol, una fita que pot es podia esperar a principi de curs.

La constància li ha portat el premi. Dani García és dels que s’ho treballen, però els darrers anys les lesions s’han rabejat amb ell. S’ha trobat entrebancs, però tot i així ha persistit. Això ha comportat que hagi fet història en l’esport andorrà, ja que per primera vegada un judoka nacional ha superat una ronda als Campionats del Món absoluts.

Les demandes de la majoria dels clubs que la pròxima temporada disputaran la LEB Plata no seran escoltades i valorades fins que no conclogui l’Eurobasket, que acabarà el 18 de setembre. Això vol dir que qualsevol tipus de canvi que hi pugui haver en el calendari es farà esperar.

«És difícil fer que un home entengui quelcom quan el seu sou depèn de que no ho entengui» Upton Sinclair.

A principis de l’any 1995, Joan Massa va publicar a la premsa andorrana l’article El Madriu o el límit ecològic de la democràcia.

El títol em va xocar, Andorra acabava d’estrenar la democràcia constitucional i l’enunciat de Massa suggeria que la democràcia, podia i havia de ser moderada per altres condicionants que la simple aritmètica d’una votació.

La tesi desenvolupada en l’article contradeia la idea, defensada per esquerres i dretes, del creixement i el progrés il·limitat. Anticipant-se a una opinió compartida per un nombre creixent de ciutadans, Joan Massa ens deia: «No cal fer grans reflexions per adonar-nos que la nostra manera de viure no és universalitzable ni en coordenades mundials ni europees ni andorranes. No és un problema tecnològic, no és una dificultat de mitjans, sinó de fins. Hem de canviar la manera de viure. L’horitzó proper és l’aprenentatge de noves formes de vida i de civilització. Només podem actuar en el Madriu pensant globalment Andorra».

En aquella dècada dels noranta dos comuns posaven a prova -pel sistema dels fets consumats- l’arquitectura andorrana de les competències constitucionals. Els comuns d’Encamp i d’Escaldes-Engordany iniciaven sense autorització la construcció de les carreteres d’Enradort i de Ràmio; cap dels dos projectes es duria a terme.

D’ençà d’aquells dies, l’Estat constitucional, ha anat promulgant lleis i reglaments sobre diversos aspectes relatius a l’ordenament del territori, l’urbanisme, la construcció, el medi aquàtic, el patrimoni cultural, la realització de treballs o activitats que modifiquin l’estat actual del terreny. Unes lleis i reglaments que obliguen particulars, entitats públiques i privades.

Però sembla que a alguns personatges se’ls ha parat el rellotge l’any 1992; l’actitud objectiva d’alguns polítics demagògicament parroquialistes ha estat la d’ignorar o oblidar a partir del dia immediat de la seva publicació les normes, les lleis de l’Estat i les sentències del Tribunal Constitucional.

Una bona mostra d’aquesta insubmissió a l’Estat de Dret és el Pla de gestió de la Vall del Madriu-Perafita-Claror que aquests darrers dies estan aprovant els comuns de les quatre parròquies; en el seu preliminar podem llegir que el Pla de Gestió ha de seguir els «criteris majors» següents: «La supremacia del bloc de constitucionalitat dels articles 79 i 80 de la Constitució i de les disposicions de la Llei Qualificada de Delimitació de Competències dels Comuns sobre els instruments suara referits, tant els legals com els actes reglamentaris del Govern…»

Els «instruments suara referits» segons podem llegir al preliminar del Pla de Gestió, són: a) la Llei 9/03 del 12 de juny, del Patrimoni Cultural d’Andorra, b) el Decret del Govern de data 19 d’octubre del 2005 de declaració de la vall del Madriu-Perafita-Claror, Patrimoni Mundial, com a bé immoble d’interès cultural en la classificació de paisatge cultural, c) el Decret de data 8 de març del 2006 de delimitació de l’entorn de protecció del paisatge cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror i, d) el Decret de data 2 d’agost del 2006 dels criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre el paisatge cultural declarat i sobre el seu entorn de protecció.

El Tribunal Constitucional ja va declarar vàlids i conformes a la Constitució i a la Llei Qualificada de Delimitació de Competències dels Comuns els tres decrets del Govern en les Causes 2006-1, 3-CC i 2006-4-CC en les quals els comuns d’Encamp i d’Escaldes-Engordany, interposaven conflicte de competències; en les tres causes el TC va desestimar íntegrament el conflicte i declarà que els Decrets objecte del litigi no envaeixen les competències que la Constitució i la Llei qualificada de delimitació de competències atribueixen als comuns.

Tornar a plantejar, avui dia, dubtes de la constitucionalitat dels decrets sobre la Vall de Madriu-Perafita-Claror, obviant les sentències del màxim Tribunal és una expressiva exhibició de la reiterativa i demagògica utilització del tema de les competències per part -inicialment- del dos comuns d’Encamp i Escaldes-Engordany i ara per tots quatre, per a negar a l’Estat la competència per acomplir el que mana l’article 34 de la Constitució: «L’Estat garantirà la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andorra». I aquesta és una competència exclusiva de l’Estat segons la sentència del Tribunal Constitucional de tretze de març de mil nou-cents noranta-vuit (Causa 97-1-CC).

Alguna cosa no va bé en el funcionament dels comuns quan 47 de 48 elegits ignoren les greus deficiències d’un document i no manifesten cap curiositat per conèixer els arguments dels anteriors governs, ni es prenen la molèstia de contrastar el document que han preparat els vuit cònsols amb els seus assessors, amb el que haurien de saber ells sobre la Constitució que han promès o jurat, les lleis vigents i les sentències del Tribunal Constitucional.

En el cas del Pla de Gestió del Madriu s’ha tornat a palesar una de les raons principals de la manca de confiança dels ciutadans en la política i els polítics: la distància entre la natura intrínsecament ètica de les decisions públiques i el caràcter utilitari del debat polític. L’actitud de Francesc Casals n’ha estat l’excepció i li ho hem d’agrair.

Joan Massa acabava el seu article de 1995 així: «Madriu, del llatí mater, matris, vol dir mare, causa, origen, font i, consegüentment, també límit de la nostra llibertat».

Però el cert és que la llibertat dels demagogs cavalca avui sense cap aturador.

Sembla sortit d’una de les desenes de contes que va escriure Hans Christian Andersen. De fet, el literat danès va ser un dels il·lustres veïns de Nyhavn. Llavors, però, l’actual port nou de Copenhaguen, una de les zones més atractives i concorregudes de la capital de Dinamarca, no era tan il·lustre. Andersen, tampoc. Pel barri portuari hi corrien mariners borratxos i prostitutes de molt baix glamur. Hi corrien rates i rodamons. Avui és una zona d’allò més in. Els restaurants que tenen més nivell i els residents de certa condició social –i els curiosos turistes, és clar– ocupen els locals. Petits però amb classe. Situats als baixos d’unes pintoresques casetes. Totes pintades de colors diferents. I que doten la part de port que toca directament al centre de la ciutat gairebé com un canal d’una originalitat i una fantasia pròpies de les històries d’Andersen.
L’escriptor va viure als actuals números 18 i 20. I?també al 67, dues portes més enllà del prestigiós 71 Nyhavn Hotel. Un establiment rústic de primera classe que aglutina el que al seu dia van ser dos magatzems de mercaderia marinera. Fa o no fa, al segle XVIII totes les casetes avui de color feien el mateix servei. Eren de fusta. I ben poques es van salvar d’un terrible incendi que fa un parell de segles va afectar la ciutat. Coses de la mala vida que s’hi feia, al port. Llavors ple de gent de dubtosa reputació i d’aventurers que buscaven una nova vida. El 1880, per exemple, el referent de molts danesos eren els Estats Units. Avui, Nyhavn està ple de gent que vol fer una copa. Que vol seure, a l’estiu, per gaudir del bon clima i del fet que hi ha moltes més hores de claror que la resta de l’any. O, simplement, que volen passejar pel Copenhaguen que havien imaginat. D’immobles relativament petits. Però curioses. I de víkings. D’homes amb casc banyut ja no n’hi ha. Però al port sí que s’hi poden veure ancorats magnífics vaixells de fusta. Molts són d’exposició. D’altres realment hi atraquen. Tan sols una hora. Ja no és el port port. És la zona del bullici. De l’esbarjo. Del Copenhaguen d’Andersen –la flaire del qual traspua per tota la ciutat– i les casetes de coloraines.

Recomanem

La Sireneta és una de les grans atraccions de la capital danesa. De poc més d’un metre d’altura, aquesta sirena de bronze es troba en unes roques a l’aigua al parc Langelinie, a la badia del port.

El duel va servir de preparació per a la Supercopa d’Europa que els de Pep Guardiola afrontaran divendres vinent contra el Porto. Tot i no haver disputat jornada de lliga el cap de setmana passat per la vaga al futbol professional espanyol, els jugadors blaugrana van continuar els entrenaments. A més, Alexis Sánchez podria arribar al duel de la Supercopa ja que ahir ja es va exercitar amb el grup.
L’onze inicial blaugrana va estar farcit de suplents i jugadors del Barça B, com Pinto o Kiko Femenía. D’altra banda, van jugar des del començament Villa, Cesc, Iniesta o Piqué. El Nàpols es va poder avançar en els primer minuts, però l’àrbitre va anul·lar un gol de xilena de Cavani per fora de joc previ de Hamsik. Al 17, Cesc va errar una ocasió clara. Poc després, Cesc va estrenar-se amb el Barça en el minut 25, en aprofitar una centrada d’Adriano. Keita va ampliar l’avantatge als cinc minuts amb una rematada de cap. Al descans es va arribar amb un 2 a 0, tot i les oportunitats que van tenir Villa i Iniesta.
La segona part va començar amb tres pals del Barça, dos a xuts de Pedro, i un altre de Cuenca. En el 57 s’anul·lava un altre gol a Cavani, aquest cop per un fora de joc de l’uruguaià. I va ser el Barça qui va tornar a marcar. Pedro va aprofitar un llançament de falta de Messi que van refusar entre el porter i el travesser. La festa va continuar en el 65 amb una gran jugada de combinació que va culminar Messi. L’atacant argentí va tancar la golejada amb una altra diana, que va completar la festa blaugrana.
Hores abans del partit, el president de l’FC Barcelona, Sandro Rosell, va anunciat que no denunciarà el tècnic del Reial Madrid, José Mourinho, a la Federació Espanyola per l’agressió a Tito Vilanova, el segon entrenador del Barça. “El cos ens demanava una cosa, però el seny ens diu una altra. No podem continuar així, perquè ens acabarem matant al carrer”, va assegurar al Congrés Mundial de Penyes, i hi va afegir que “no volíem estar tota la setmana prèvia a la Supercopa d’Europa parlant d’això”.
El president blaugrana va destacar que la denúncia complicaria més la relació entre els clubs, i va afegir que la seva junta “no és fanfarrona” i que a Mourinho “ja l’ha jutjat l’opinió pública”. Sobre la possibilitat que la Federació Espanyola actuï d’ofici, Rosell va dir que “les proves són claríssimes i si ho creuen pertinent, ja ho faran”. Rosell va valorar el triomf a la Supercopa d’Espanya. “Pràcticament veníem de la platja i vam guanyar el títol a un equip que estava molt més preparat.”

SENSE ACORD PER DESCONVOCAR LA VAGA A LA LLIGA ESPANYOLA

L’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) i la Lliga de Futbol Professional (LFP) no van arribar ahir a l’acord perquè els jugadors desconvoquin la vaga, i si no hi ha canvis el proper cap de setmana tampoc no hi haurà jornada; com va passar el cap de setmana passat. El president de la lliga, José Luis Astiazaran, va anunciar ahir que les negociacions continuaran avui a la tarda. El punt de conflicte és el conveni col·lectiu, que segons els futbolistes no dóna suficients garanties per al cobrament dels jugadors. El sindicat de jugadors vol que la Llei de l’esport estigui per sobre de la Llei concursal, que permet als clubs congelar el pagaments de les nòmines als futbolistes.

En el tancament d’aquesta edició no hi havia cap notícia sobre el parador del mandatari, ja que no era clar que estigués al Palau Presidencial, però continuaven els combats en aquest complex protegit per tancs. Un fill del coronel anomenat Jamis estaria liderant un grup de militars lleialistes al règim per defensar el seu pare i lluitar contra els insurgents, segons va afirmar la cadena al-Arabiya. Però altres informacions revelades per la cadena al-Arabiya apuntaven la troballa de dos cossos que podrien pertànyer a Jamis Gaddafi i al cap de la intel·ligència, Abdal·là al-Senusi.
Segons aquestes informacions tres fills del dictador libi podrien haver estat capturats. Es tractaria de Saif al-Islam, Mohammed i Saadi. La cadena de televisió estatal líbia Jamahiriya va deixar d’emetre ahir i un portaveu rebel va assegurar que les forces armades opositores al líder libi es van fer amb el control de la seva seu a Trípoli. El Consell Nacional de Transició (CNT), que és l’òrgan polític de la rebel·lió líbia i té la seu a la ciutat de Bengasi, va assegurar que s’estava preparant per instal·lar la seva seu central a Trípoli.
Per altra banda, el govern de Sud-àfrica va desmentir que hagués enviat dos avions a Trípoli per evacuar o gestionar la fugida de Gaddafi de Líbia, i va assegurar que desconeixia quin era el parador exacte del coronel libi.

Opinió nord-americana
De la seva banda, durant la tarda d’ahir el govern dels Estats Units va assegurar que creia que el líder libi Moammar al-Gaddafi no havia escapat i continuava a Líbia. “Creiem que segueix al país. No tenim informació del contrari”, va explicar el portaveu del Pentàgon, el coronel David Lapan, en una trobada amb els mitjans de comunicació. El militar va insistir, també, en el fet que els Estats Units mantindran el suport a l’operació internacional que lidera l’OTAN, al temps que va reiterar que sota cap pretext Washington enviarà soldats a combatre sobre el terreny.
El president del Consell Nacional de Transició, Mustafà Abdeljalil, va donar ahir a Bengasi per acabada “l’era del coronel Gaddafi”, que havia mantingut el poder des del 1969. El responsable de l’òrgan dels rebels va instar també els insurgents a mantenir la calma i a aconseguir que prevalgui la raó, així com a evitar accions de venjança contra els partidaris del dictador.
Per altra banda, fonts nord-americanes van recordar que tot i que es troba de vacances amb la seva família a l’illa de Martha’s Vineyard, el president nord-americà, Barack Obama, havia estat rebent constants actualitzacions sobre la situació a Líbia del seu assessor principal per a la Seguretat Nacional i antiterrorisme, John Brennan. Diumenge passat Obama va reconèixer en un comunicat que el règim de Gaddafi havia arribat a “un punt d’inflexió” i estava a punt del “col·lapse”. Segons hi va afegir, “Gaddafi ha d’abandonar el poder un cop per sempre”.

EL CNT LIBI VOL ELECCIONS AL PAÍS ABANS DE 240 DIES

El representant a França del Consell Nacional de Transició libi (CNT), Mansour Saïf el-Nasr, va assegurar ahir que esperen poder organitzar eleccions a Líbia abans de 240 dies per elegir un congrés que dirigeixi la transició després de la caiguda de Moammar al-Gaddafi. “Seran les primeres eleccions per elegir el Congrés Nacional que formarà el govern provisional i formarà la comissió per dirigir la transició, i que serà sotmès a un referèndum”, va afirmar el diplomàtic libi .
El representant dels insurgents va assenyalar que pensava que la resistència de Trípoli duraria uns dies més, fins a final d’agost, però va dir que “ha estat més ràpid” i ho va atribuir a l’ajut rebut per part dels rebels des de l’interior de la capital i a la deserció “dels mercenaris de Gaddafi”.
França, primer país que va reconèixer el CNT com a interlocutor a Líbia, va convidar els seus representants la setmana pròxima al país, la mateixa en la qual va proposar una reunió del grup de contacte format per la comunitat internacional per seguir el que passa en aquest país.

Per primer cop en els  darrers deu mesos la variació ha estat a la baixa, però cal tenir en compte que bona part de culpa de les dades positives d’aquest període s’havia d’atribuir a l’important increment del preu dels carburants. En canvi, altres grups clau de l’economia andorrana, com ara l’electrònica, les begudes i el tabac o la farmàcia i perfumèria, han presentat al juliol una evolució negativa.
De l’anàlisi de les dades, facilitades ahir pel departament d’Estadística, s’extreu que la construcció continua sent el sector econòmic més afectat per la crisi. El valor dels productes vinculats a aquesta activitat que van arribar al país durant el juliol va ser de 4,9 milions, un 1,4% inferior al 2010, i referma la tendència negativa del grup durant tot el 2011.
Pel que fa al volum al llarg dels primers mesos d’any –638,66 milions–, les importacions encara són superiors al del mateix període de l’any passat, quan es van quedar en 634,75. Novament, gran part d’aquesta diferència positiva rau en l’augment registrat entre els dos anys del cost dels carburants.
I és que, si s’analitza aquest capítol mirant els litres del producte i no el valor, es veu que enguany ha entrat a Andorra menys quantitat de combustible. Així, i malgrat que el mes de juliol es van assolir 13,23 milions de litres, xifra superior en un 0,9% a la del mateix mes de l’any anterior, la tendència anual és negativa en un 2,5%, especialment impulsada per la davallada de demanda del fuel de calefacció (-12,6%).

CONSUM MENOR D'ENERGIA

El consum d’energia es va xifrar  el juliol en 20.657 TEP (tones equivalents de petroli), dada que significa una tendència mensual estable i un retrocés “moderat” de la tendència interanual. Baixen, en termes interanuals, especialment el consum de fuel domèstic però també ho fan el butà, el propà o l’electricitat. Respecte del consum elèctric, la tendència mensual és positiva i la interanual negativa. Els sectors que han experimentat un increment més fort en el consum al juliol són el de la construcció i annexos i el de les estacions d’esquí.