Aquest dissabte la plaça del Poble ha acollit la festa infantil, un acte en el qual hi han assistit els candidats a cònsols d'Andorra la Vella, Carles Torralba i Neus Farré, i d'Escaldes-Engordany, Trini Marín i Marc Calvet. "Ha estat un acte conjunt perquè volem mostrar la nostra voluntat de treballar plegats també en l'àmbit de la infància", ha explicat Torralba.
El cap de llista de DA per la capital ha considerat que la plaça, on s'ha fet la festa infantil, és "un lloc privilegiat i li volem donar més dinamisme". És a dir, que s'hi facin  de forma regular més actes pels petits. L'objectiu dels demòcrates d'Andorra la Vella és tenir una oferta conjunta amb la parròquia veïna i no organitzar una festa infantil a la plaça del Poble i una altra a Escaldes-Engordany.""Volem tenir una sola oferta i d'això se'n diu  mancomunar, de manera que es fa menys despesa per tenir més serveis", ha explicat Torralba. 
El candidat demòcrata ha descartat, ara per ara, fer qualsevol remodelació de l'espai perquè "ara no és moment de parlar d'inversions, però sí d'adequar i aprofitar tots els recursos que tenim per fer actes com els d'avui". Així Carles Torralba ha reiterat que "les inversions hauran de ser molt calibrades" i ha afegit que, en el cas de la festa infantil d'aquest dissabte, "un inflable dóna molt servei a baix cost".
Torralba també ha parlat d'optimitzar l'ús de les guarderies. El candidat ha dit que "n'hi ha a les dues parròquies -Andorra la Vella i Escaldes-Engordany- i creiem que hem de racionalitzar i ampliar l'oferta usant les dues que tenim". El cap de llista per la capital ha  insistit en què "si no queden places a una es podrà complementar la demanda amb l'altra però, no hem de fer més guarderies si ja en tenim".

Quins són els trets principals del seu estudi?
L’estudi continua el que es va fer el 2003 per encàrrec del ministeri d’Exteriors per avaluar l’impacte econòmic d’An-dor­ra a la Seu i sis municipis de l’entorn. Aleshores es van agrupar els fluxos econòmics en tres grans eixos: els sous dels fronterers, el comerç a banda i banda de la frontera i les inversions andorranes a l’Alt Urgell. Però a més d’això es va veure que hi havia altres factors que calia continuar estudiant.

No han esmentat el contraban.
El contraban, òbviament, ha de tenir un pes important, com també l’evasió d’impostos; però aquestes activitats no es van considerar com a part de l’estudi, ni crec que ens n’haguéssim sortit d’haver-ho volgut estudiar.

Llavors, segons els fluxos estudiats, quina de les dues parts surt guanyant?
No ho sabria dir. El que demostraven els fluxos que vam estudiar és que l’economia andorrana té una influència enorme en l’economia del nord de l’Alt Urgell. Potser ja hi havia aquesta impressió, però no hi havia dades que ho demostressin. Tanmateix, la interacció és recíproca: es podria dir que la Seu i Andorra, tot i ser realitats molt diferents, es necessiten mútuament.  

Però imagino que deu ser possible fer balanç del diner que es mou.
És que no és només una qüestió econòmica. Per exemple, hi ha factors com aconseguir mà d’obra qualificada, que a Andorra ha estat majoritàriament forana durant molt de temps; o també aspectes de cost mediambiental, o de comunicacions viàries... Com també qüestions relacionades amb la tradició històrica.

Com ara?
Com ara el fet que bona part de la població a banda i banda de la frontera estigui emparentada, el que fa que, amb certs tipus de comerç, els hàbits adquirits, la lleialtat familiar o la fiabilitat tinguin més pes que la diferència de preus.

Com és que una relació tan estreta en allò econòmic no es reflecteix en altres àmbits?
No tinc una resposta concloent, però molts àmbits que formen part del que és quotidià han seguit la inèrcia del costum i no han estat vistos mai com un terreny propici per endegar iniciatives. Potser perquè en les relacions entre la Seu i Andorra el pes del sector públic és pràcticament nul.

El fenomen dels fronterers ha canviat molt la Seu?
Especialment en la darrera dècada, que és quan més gent ha vingut a treballar a Andorra però s’ha instal·lat a la Seu perquè l’habitatge era més assequible.

Quines conclusions aporta el seu estudi?
Una d’important és que només hi ha hagut una mirada: Andorra s’ha vist només com un proveïdor de llocs de treball i de productes que aquí no hi són, però gairebé mai com un client potencial. I això ha fet que la Seu no hagi aprofitat tant com es podria la proximitat amb Andorra.

De totes maneres, dóna el centre per consolidat i considera una fita important que des de l’estiu passat hagi estat inclòs a la xarxa de museus del país, la qual cosa ofereix bona imatge i ajuda a atreure els turistes que adquireixin el passaport dels museus.
Alhora que fa balanç del temps que fa que està en funcionament –va engegar el febrer del 2010–, Pieras treballa ja en la temporada vinent. Temporada que obrirà al febrer amb una figura tan popular com el capità Alatriste, protagonista de la nissaga literària creada por Arturo Pérez-Reverte. L’aventurer de ficció arribarà a la Massana de la mà de Joan Mundet, il·lustrador i autor de les portades de les novel·les de l’escriptor de Cartegena. Mundet (Castellar del Vallès, 1956) portarà les làmines i portades de les diverses entregues que ha il·lustrat, així com els originals de l’adaptació realitzada en versió historieta, amb guió de Carlos Giménez. Serà un dels plats forts del 2012 ja per obrir boca a una nova temporada que els responsables de la programació preparen. Treballen, fins i tot, en la possible visita del mateix Pérez-Reverte, coincidint amb l’exposició. Un extrem, però, que encara pertany només al terreny de la possibilitat.

Fons bibliogràfic
Al marge de l’activitat expositiva –una desena de mostres han passat per la sala de les Fontetes, sense comptar les del saló La Massana Còmic–, el centre segueix nodrint els seus fons, amb la vista posada a convertir-se en un dels centres de referència més importants en l’àmbit del novè art. Ara per ara aplega una col·lecció bibliogràfica de més de 2.000 títols, amb obres de consulta d’història i tècnica del còmic. Es veurà nodrida amb la donació de Glénat: tot el que ha publicat en català, uns 300 volums.

REPORTATGE

De pinzell dramàtic

Cada temporada, a partir d’aquesta, el museu massanenc tancarà la temporada amb un artista local (el 2012 cau pel seu propi pes: Jordi Planelles) o una exposició de temàtica relacionada amb el país. Blanco obre aquesta línia.
Com a bon argentí –aquest està establert a Andorra des de fa ben bé un lustre–, Blanco es pregunta si aquestes imatges turmentades no signifiquen que necessita unes quantes dosis de teràpia. O potser traslladar-les al paper ja és la teràpia precisa. De quins són els somnis que habiten el seu univers en donen idea els títols que acompanyen cada obra, començant pel que anuncia l’exposició: El circ de les ànimes oblidades. Una obra on l’il·lustrador ha decidit aparcar momentàniament l’ordinador per enfrontar-se amb el tacte del material, llapis, acrílic i pastel sobre tela. “M’ha servit per adonar-me que segueixo sent igual d’obsessiu amb la composició”, diu un creador que confessa no fer mai esborranys, “perquè després noto que es perd la naturalitat”. En canvi, s’ho repensa tot mil vegades abans de fixar una sola línia damunt de la tela. Aquesta, la peça de més gran mida de la mostra, és també la de discurs més lliure: sense interpretacions a priori, sense haver planificat més que els elements que l’obra mateixa anava demanant.

Nexe estilístic
Els dibuixos i olis són, no obstant això, la part més petita d’una mostra que recull una vintena d’obres digitals. Com dèiem, de temàtica i títol tirant a angoixant: Res sinó els meus propis errors, El famèlic, Deixeu-me sol. O El modern aroma de la vida, que és en realitat una àcida proposta amb protagonista protegit amb màscara antiga. Encara que, explica l’autor, la col·lecció reunida a la sala d’exposicions massanenca no està embastada per cap fil conductor temàticament parlant. El nexe d’unió entre la trentena de peces és l’estilístic.
Blanco, format a la facultat de Belles Arts de Buenos Aires, va fer el salt del dibuix tradicional al digital el 2003 i des d’aleshores experimenta sobre les possibilitats expressives de tècniques i programes informàtics. Ha protagonitzat prop d’una trentena d’exposicions –entre col·lectives i individuals– a ciutats com Londres, Barcelona o Los Angeles. El seu palmarès inclou una vintena de premis.

El país nord-africà va celebrar unes eleccions legislatives anticipades marcades per la baixa participació, en els primers comicis després dels canvis aprovats pel monarca arran de les revoltes àrabs. Tot i que els primers resultats no se sabran fins avui, tots els pronòstics auguren que l’islamista Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), actualment el principal de l’oposició, sigui el més votat, per sobre del governamental Istiqlal, sobretot per l’eco del triomf islamista a Tunísia.
Dels 13 milions de persones que estaven cridades a les urnes, només el 34 per cent havia acudit a votar fins a les set de la tarda –dues hores abans del tancament dels col·legis–, en l’últim balanç de participació facilitat per les autoritats del país, ja que les dades definitives de participació no es difondran fins avui. La poca participació, protagonista habitual en altres cites electorals al Marroc, es podria veure agreujada en aquesta cas per les contínues crides fetes pel moviment 20 de Febrer, impulsor de les protestes contra el règim, a boicotejar els comicis. En aquest sentit, l’organització opositora considera que les reformes fetes pel rei són només un maquillatge.

Canvis constitucionals
Si el PJD guanya les eleccions, Mohammed VI té teòricament l’obligació d’encarregar-li el govern, segons el nou text de la Constitució aprovat l’1 de juliol, i amb la qual el monarca va conjurar en un primer moment l’anomenada primavera àrab al Mar­roc. La nova Carta Magna limita, fins a cert punt, els poders del rei, a l’hora que amplia el paper del Parlament i estipula que el primer ministre sigui el líder del partit més votat. Tot i això, els experts auguren la formació d’un executiu de coalició.

EGIPTE VIU LA JORNADA MÉS IMPORTANT DE PROTESTES DES DE LA CAIGUDA DE MUBÀRAK

Centenars de milers d’egipcis es van tornar a reunir ahir a la plaça de Tahrir del Caire per protestar contra el Consell Suprem de les Forces Armades, el govern militar del país. El d’ahir podria ser, segons els activistes, el dia amb major afluència després d’una intensa setmana de protestes, la qual cosa converteix aquesta manifestació en la més seguida a Egipte des de la caiguda del veterà dictador Hosni Mubàrak.
La multitudinària concentració va coincidir amb la decisió del president de la Junta Militar egípcia, Husein Tantaui, d’aprovar un decret pel qual es modifica el calendari electoral perquè hi hagi més dies per a la votació, si bé es manté el seu inici per a dilluns que ve, dia 28. Segons va informar l’agència oficial Mena, s’ha ampliat a dos dies el temps per votar en cada primera volta de les tres fases en les quals es realitzaran els comicis.
Les manifestacions, que se succeeixen des de divendres passat, van ser convocades davant la falta d’avenços en la transició cap a la democràcia i els abusos comesos per l’exèrcit des que va assumir el poder després que Mubàrak abandonés la presidència d’Egipte, l’11 de febrer passat.
Almenys 41 persones han mort arreu del país des del dissabte a causa de la repressió de les forces de seguretat. Durant aquesta setmana, diverses ciutats egípcies han estat escenari d’enfrontaments continus entre l’exèrcit i la policia antidisturbis i els manifestants.

TRES EUROPEUS SEGRESTATS I UN ASSASSINAT AL NORD DE MALI

Tres ciutadans europeus van ser segrestats ahir, i un quart assassinat, a Tombuctú, al nord de Mali, segons van confirmar fonts de seguretat d’aquesta ciutat, que no van precisar la nacionalitat de les víctimes. En el moment dels fets, tots quatre es trobaven davant d’un bar-restaurant situat a la plaça de la Pau, al barri d’Abradjou, una zona habitualment freqüentada per ciutadans occidentals. Segons fonts properes a la investigació, el mort és un ciutadà alemany que va ser assassinat en oferir resistència. No obstant això, fonts policials es van negar a donar informacions concretes sobre la nacionalitat dels segrestats.
Aquest succés es produïa dos dies després del segrest de dos ciutadans francesos que treballaven per una cimentera a la ciutat d’Hombori, situada a uns 200 quilòmetres al sud de Tombuctú. Segons fonts de seguretat, una desena d’assaltants amb telèfons satèl·lit, punyals i kalàixnikov van capturar la nit de dimecres pssat els dos ciutadans francesos quan es trobaven a l’habitació del seu hotel.