El dissabte passat vam mantenir a Anyós una trobada de reflexió i debat: Cap a un sistema fiscal modern d’acord amb l’article 37 de la Constitució andorrana. Es tractava de recordar que és la mateixa Constitució que estableix que tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica.

L’article 37 de la Constitució, recordem-ho, és molt i molt clar:

«Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica,mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals».

Avui a Andorra estem encarant un debat que no ens és propi, privatiu o exclusiu, sinó que s’inscriu plenament en el marc de la confrontació europea entre el neoliberalisme i la socialdemocràcia en relació a les diverses vies d’encarar la lluita contra la crisi econòmica.

L’extraordinària orquestració mediàtica del govern de DA, i dels agents econòmics que el promouen i sostenen, intenta acreditar la idea que tothom estaria d’acord en que, atès l’envelliment de la població, l’Estat del benestar és insostenible i ha de reduir-se. Aquesta aparent unanimitat es pretén fonamentar en una afirmació que els neoliberals donen per veritat revelada i, en conseqüència, indiscutible: mantenir l’Estat del Benestar necessitaria una quantitat desorbitada de recursos addicionals.

Però això no és així.

Segons les projeccions de la Comissió Europea entre 2007 i 2050 l’envelliment tindrà a Europa un cost addicional de nou punts del producte interior brut (PIB). És a dir que de cada 100 euros de renda, caldrà dedicar-ne 9 més que no pas ara a mantenir l’Estat del Benestar.

Ignacio Zubiri, catedràtic d’Hisenda de la Universitat del País Basc, ha analitzat aquelles projeccions en relació a la situació a Espanya el 2010 i ens diu que «… la despesa en protecció social (pensions, sanitat i dependència) assolirà el 23,9 del PIB i, lluny de ser el més alt de la Unió Europea, només serà un punt superior al promig».

I el professor de la Universitat del País Basc planteja a continuació la pregunta necessària:

«Si l’Estat del Benestar és sostenible, ¿perquè tantes organitzacions supranacionals (OCDE, FMI, UE) demanen… que es redueixi? La resposta és que aquestes institucions no són organismes tècnics asèptics. Creuen en el lliure mercat, l’equilibri pressupostari permanent, que els impostos són perjudicials pel creixement i que la sostenibilitat via menys despesa és millor que la via més ingrés. I moltes vegades revesteixen de tècnica el que són posicions ideològiques. Aquesta visió liberal sura també en moltes recomanacions d’experts i polítics. En els polítics s’afegeix una certa falta de valor i visió, perquè és més fàcil baixar la despesa que assumir els riscs i costos de mantenir l’Estat del benestar».

Els socialdemòcrates sempre hem defensat que cal treballar per contenir la despesa de funcionament i caminar cap a l’equilibri del pressupost de l’Estat, reduint el dèficit pressupostari. I hi hem treballat seriosament des del govern del 2009 al 2011.

Tanmateix aquest camí cap a l’equilibri es pot fer de dues maneres:

1) La que plantegen els defensors del liberalisme, que volen combinar la disminució de la despesa pública, sense distinció de la seva naturalesa, amb la reducció de la pressió fiscal per, diuen, rellançar els mecanismes d’estalvi a llarg termini i afavorir així el creixement. Tot això conjuminat amb la venda d’actius públics per equilibrar els comptes de l’Estat, reduint el perímetre del sector públic.

2) La que defensem els socialdemòcrates, consistent a rehabilitar el paper social de l’impost. La pressió fiscal serà ben acceptada si va acompanyada de polítiques justes i evolutives. No ens amaguem quan, en l’espai polític, defensem un impost directe concebut com un factor de solidaritat. Per això els membres del Partit dels Socialistes Europeus defensem conjuntament un impost d’àmbit europeu en la taxació de les transaccions financeres.

Rehabilitar i defensar aquesta imposició directa passa també per la reducció de la «despesa fiscal», és a dir, dels mecanismes correctors que no estiguin fonamentats en el rendiment o revingut i en el patrimoni.

En parlar de «despesa fiscal» em refereixo als mecanismes desplegats pels governs liberals i conservadors per facilitar exempcions i exoneracions dins els sistemes fiscals nacionals.

Per desplegar a Andorra una imposició directa i que la societat ho accepti són necessàries dues línies d’actuació.

D’una banda cal reavaluar la justificació de certes despeses, reorganitzar el sector públic i establir mecanismes de control de l’eficàcia dels resultats. En això vam treballar també des del 2009 al 2011 després de catorze anys d’alegria pressupostària liberal.

D’altra banda cal acabar la reforma fiscal centrant-la en l’objectiu que tributin els que per defectes de gestió (frau) o per decisió política (exempcions, bonificacions i vies d’elusió) no contribueixen segons la seva capacitat.

Precisament per això estem treballant per presentar i aprovar una llei d’imposició directa sobre els rendiments del treball i el capital i, també, per crear una veritable agència tributària amb un servei d’inspecció potent i eficient. En aquesta perspectiva estem treballant i esperem tenir enllestida la proposició de llei aquesta tardor.

Andorra està confrontada a una ofensiva liberal de gran abast. Potser no se’n va adonar ben bé amb l’arribada de l’onada taronja. Les fórmules enginyoses de la comunicació d’Antoni Martí i DA van crear un vel, una pantalla de fum, una boira sobre les intencions reals del Govern.

Però a poc a poc la boira s’esvaeix i el veritable projecte es fa més evident.

I d’aquesta constatació neix una altra evidència: cal deixar ben clar que hi ha dues maneres, dues formes, dues propostes polítiques per reformar Andorra.

La socialdemocràcia s’assenta en una triple convicció: la capacitat d’alliberar-nos, col·lectivament i també personalment, dels poders econòmics, la força de la democràcia per dominar els interessos privats i assegurar la primacia de l’interès general i, finalment, la recerca tossuda de la igualtat per assegurar un progrés compartit.

En això treballem per moltes onades taronges (DA) i verdes (els seus avaladors financers, no pas Els Verds) que ens vulguin ofegar.

L’home del temps del Diari.
Doncs sí, ja no sé ni quants anys fa.

Tants com 21.
Això em posa de mal humor perquè em recorda que m’estic fent gran, (riu). I a Ràdio Valira vaig començar el 88!

Quan s’hi posa a fer la previsió andorrana?
Al matí, és de les primeres coses que faig. Però ara té poc mèrit, amb les màquines que tenim la previsió la podries fer tu mateix.

S’està tirant pedres al seu terrat.
En sóc conscient, però és que a la llarga això ho acabaran fent màquines. Els homes del temps ara fem programes d’entreteniment.

Però vostè és un científic.
Sí?

Suposo. Perquè fa la previsió del temps i després l’explica.
Sempre he volgut ser home del temps, també faig de professor... Potser sí que sóc un científic. M’interessa molt investigar els efectes del temps en les persones, això sí.

Per exemple?
És totalment cert que els canvis de temps provoquen dolor en la gent que té artrosi o que determinades corrents de ponent propicien trastorns d’ansietat.

Parlant de la conferència que acaba de fer a MoraBanc, sé que no ho pretenia, però més d’un ha sortit deprimit.
Les coses són com són, però també he dit que Andorra tindrà grans oportunitats.

Si la seva projecció es compleix queden 13 anys de neu, vol dir que no hauríem d’apostar per Arcalís?
Pot ser sí, però jo penso més una idea integral d’oferta de munta-nya, que la neu no sigui l’única protagonista. En aquest sentit veig bé idees com Naturlàndia, s’ha de planificar per aquí i fer-ho bé. Buscar la desestacionalització. Chamonix em sembla un bon exemple de com es poden fer les coses.

Sap que hi ha qui creu que els de TV3, a vegades, diuen expressament que a Andorra farà mal temps perquè els turistes vagin a les estacions catalanes?
No en tenia ni idea i em deixes ben parat. Andorra a TV3 sempre ens ha caigut molt bé, que s’ho treguin del cap això, que no és cert.

Un parell de preguntes més i prou. Mònica Terribas?
Una amiga que ha sabut injectar-nos a tots l’orgull per la tele pública. Els catalans som molt especials com a poble, però tenim uns valors i per això TV3 és líder, amb un model de televisió ben diferent de les privades.

Per acabar, mai m’he cregut els que diuen que els agrada que els imitin al ‘Polònia’. A vostè li agrada?
No m’agrada gens. A més deu ser el personatge més antic que tenen! No em miro mai però els meus fills sí i els tinc prohibit que m’expliquin com ha anat. Però bé, estic a la tele des de fa 25 anys i m’imiten. Ja està.

Només tres van presentar la sol·licitud per participar en l’edició cridada a ser la del renaixement de la trobada de les bandes amb el públic. Un fet que podria afectar la recuperació d’una altra cita perduda: el Testarrock.
Davant d’una resposta tan minsa, el departament de Cultura de la capital va decidir donar-los una segona oportunitat. “Hi va haver prou gent que va demanar informació, en principi, però després no han presentat el plec amb la documentació que es demanava”, va explicar la directora de l’àrea, Patty Bafino. Així que van optar per deixar fins demà, a les 20 hores, tant perquè la informació pugui arribar a més interessats com per facilitar la feina a aquells a qui se’ls va passar el termini per manca de temps per reunir el que se’ls demanava: un dossier amb la biografia dels membres, alguna fotografia i maqueta i el rider tècnic, les necessitats per a una actuació en directe. De moment, van decidir donar-los més temps; després ja en faran la valoració.
Que el cicle tornés a posar-se en marxa havia estat una de les reivindicacions del col·lectiu de músics, atès que la recerca d’escenaris en què tocar és una demanda constant de les bandes. Justament per això el president de l’ASMA, Robert Marsal, es va mostrar ahir “tan sorprès” amb l’aparent manca d’interès per un projecte “il·lusionant”.
Potser als músics no els ha arribat prou informació? “No, de cap manera, perquè des de l’associació en vam enviar a tots els membres i encara vam fer un recor­datori”. La incredulitat dels promotors del cicle augmenta quan recorden que el cicle suposa una sèrie de condicions avantatjoses: no sols el fet que reben 90 euros per músic, sinó que també tenen a la seva disposició un escenari cèntric a la capital i un equipament tècnic de bona qualitat, de franc, per a l’actuació.
Marsal va indicar que confia que finalment es desperti més interès per la proposta. De no ser així, aixecaria molts dubtes sobre  un possible Testarrock. “El problema és que té un cost molt elevat i requereix de subvenció pública”, matisa. Abans d’engegar-lo, ha d’estar clar que la resposta serà massiva.

LA LLACUNA PROGRAMA UNA JORNADA DE PORTES OBERTES

La Llacuna vol oferir una imatge única, no simplement la de l’edifici que aplega diverses escoles, sinó la de centre cultural. Centre que al llarg de l’any passat va acollir 160 activitats, a banda dels centres formatius –escoles d’art, teatre i dansa i institut de música–, que compten amb prop de 600 alumnes. Per donar aquesta imatge, el comú de la capital ha programat una jornada de portes obertes, dissabte, que inclou una llarga vintena de propostes on es mostrarà al públic l’ampli ventall de propostes que acull el centre. Activitats en què el públic podrà participar de franc i, de pas, participar en una sèrie de sorteigs de matrícules gratuïtes per als diferents cursos.
S’han programat tallers que permetran als infants construir les seves joguines, i a tota la família aprendre a fer una foto d’estudi i editar-la o realitzar dibuixos molt detallistes ajudant-se amb una lupa. També es repetirà la idea d’executar un gravat de grans dimensions al carrer amb ajuda d’una gran piconadora.
En l’àmbit de la dansa, els interessats podran aprendre els rudiments del claqué, per exemple. I el públic que circuli dissabte per l’espai podrà seguir un assaig de ballet, de l’orquestra de l’Institut de Música o de teatre. També tindran la possibilitat d’aprendre unes nocions bàsiques de la composició musical, amb instruments electrònics.
També l’Enllaç acollirà visitants durant tota la jornada, per explicar-los què s’hi fa. I altres entitats amb seu a La Llacuna –SAC, Esbart Dansaire, geganters i fallaires– també s’obriran al públic.