Quan escolto la tan repetida, cínica i derrotista proposta lampedusiana que "si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï", recordo els versos de Mercedes Sosa "cambia lo superficial / cambia también lo profundo / cambia el modo de pensar / cambia todo en este mundo", per constatar la realitat dels canvis que hi ha hagut arreu del món abans i després que Garibaldi desembarqués al port de Marsala el 1860.
L'estudi publicat recentment pel Centre de Recerca Sociològica (CRES) sobre els valors de la societat, Andorra a l'enquesta mundial de valors, certificaria la realitat i la profunditat dels canvis socials, també al nostre país.
És cert que valors i realitat no són sinònims. Els valors, per als sociòlegs, són només -i no menys- que desideràtums, concepcions anhelades de la realitat, judicis d'acceptació o de desig i també de refús d'objectes, idees i fets; tanmateix podem dir que un canvi de valors implica en bona manera un canvi de la realitat cultural, social i política d'un país o d'una societat.
L'autor d'Il Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, dos mesos abans de la seva mort, continuava convençut de la immutabilitat de la societat siciliana; així escrivia en una carta datada el 30 de maig del 1957 al seu amic el baró Enrico Merlo di Tagliavia: "La Sicilia è quella che è; del 1860, di prima e di sempre". La famosa frase que -a la seva novel·la- posava en boca de Tancredi, el nebot desclassat i aventurer del príncep de Salina, seria una conseqüència lògica de la seva concepció personal.
L'aristòcrata, confonia la seva ficció novel·lada amb la realitat, però aquest detall no treu grandesa a la seva obra; el problema, com gairebé sempre, és del lector; molts dels lectors d'Il Gattopardo l'han llegida com si fos un tractat de ciència política i sociològica. Alguna (petita) responsabilitat ha tingut Lampedusa en aquest equívoc; el juliol del 1956 escriu a la seva esposa Licy una carta explicant l'avançament de la seva obra: "la nit passada he treballat fins a les tres de la matinada. Es tractava de fer comprendre en sis línies totes les significacions històriques, socials, econòmiques i galants del primer petó de Tancredi a Angèlica". Els lectors som benèvols amb les vanitats d'alguns escriptors, però el que no se'ns pot demanar és que traguem tots aquests significats del petó d'un jove de l'aristocràcia a la seva plebea núvia (filla del sindaco del poble).
Hi ha a la novel·la detalls interessants sobre els valors de l'aristocràcia i dels capellans, com aquell de la conversa en l'observatori del príncep de Salina i el jesuïta pare Pirrone: "Vivim en una realitat mòbil a la qual ens tractem d'adaptar com les algues es pleguen sota l'empenta del mar. A l'Església li ha estat promesa la immortalitat; a nosaltres, com a classe social, no. Per a nosaltres un pal·liatiu que promet durar cent anys equival a l'eternitat". Els dubtes del pare Pirrone no mancaven de fonament: els Estats Pontificis van resistir una mica més que els Borbons; deu anys després, l'infal·lible i darrer papa rei, Pius IX, va veure com el 20 de setembre del 1870 entraven a Roma les tropes de Víctor Manuel II.
Nogensmenys, l'empremta de l'Església -i de la Companyia de Jesús- a la societat siciliana és encara avui ben palpable. Passejant per alguna ciutat siciliana he pogut veure botiguers fent una curta pregària davant una fornícula abans d'obrir les portes del seu negoci.
El que ha canviat radicalment des de l'època en la qual Tomasi de Lampedusa va escriure la seva novel·la, ha estat el paper de les avantguardes polítiques en els canvis socials. Abans, unes minories dirigents: liberals, socialdemòcrates, leninistes, nacionalsocialistes, feixistes... encapçalaven canvis polítics que provocarien (o imposarien) uns -sovint diferits- canvis socials i del sistema de valors.
Ara, la societat occidental passa per davant dels seus dirigents més o menys eclairées i adopta uns valors que després s'hauran de traduir en canvis polítics. Aquesta és la meva visió -amb el marge d'error que li vulguin atribuir- sobre el que ha passat a Andorra les darreres dècades. És també la lectura que jo faig de l'estudi del CRES. Quan les autoritats civils s'acomoden als rituals tradicionals i a les festes religioses, és que ignoren o menystenen el fet que el 40,5% de la població (i potser ells mateixos) afirma que no pertany a cap religió? Ara sabem, gràcies a l'enquesta del CRES, que només un 6,5% dels ciutadans assisteix als oficis religiosos almenys un cop per setmana, mentre que el 61,6% de la població no hi assisteix mai o quasi mai.
Hi ha a l'estudi del CRES una pregunta que hauria de fer reflexionar els que encara es creuen als temps del papa rei Pius IX: "Els polítics que no creuen en Déu no són aptes per exercir càrrecs públics?"
La resposta a aquesta pregunta i la comparació amb les dels països veïns és prou clara i l'he resumit a la taula adjunta.
Els ciutadans andorrans tenen, doncs, molt clara la separació de religió i política. Ja han passat els temps dels caudillos por la gracia de Dios. Els articles 6 i 25 de la Constitució estan consolidats dins els valors assumits per la gran majoria dels andorrans; solament una minoria de teòcrates pensa que caldria discriminar els no creients.
Les litúrgies polítiques i socials canvien, ho vàrem veure a la presa de possessió i promesa dels ministres: cadascú va fer segons la seva consciència, amb total llibertat. El Govern socialdemòcrata en aquest tema no actua com avantguarda del canvi, sinó que fa el que la majoria de la societat andorrana té assumit des de fa lustres.
Els nous valors culturals i socials han permès el canvi polític. Ara toca -a totes les institucions de l'Estat- eliminar bloqueigs i traves perquè els desideràtums es concretin en canvis cap a una societat sense discriminacions, més lliure, més justa, més tolerant, més igualitària, més solidària, més respectuosa dels drets humans i més laica.
|
Français 
Català
Castellano
English
|
0 
