Diu Nietzsche en les seves consideracions intempestives de 1874 que per pertànyer veritablement al seu temps, cal no coincidir-hi totalment. Per ser realment contemporani cal no adherir plenament a les pretensions de la seva època, estar a distància dels seus propòsits. En tres paraules: cal ser inactual. “Ser contemporani és ser inactual”, així ho resum Roland Barthes en els seus cursos al Collège de France.

Paradoxa certament sorprenent la d’una proximitat que no acosta i la d’una distància que permet l’accés. L’anacronisme, allò obsolet, el desajustament se’ns presenten seguint aquest principi dinactualitat, com a formes de revelació, com a modalitats de coneixement i de sintonia privilegiada amb el temps present. Alhora, la coincidència, l’acomodació o l’encaix se’ns mostren com a sinònims de ceguesa, complicitat i alienació. Formes de promiscuïtat amb la ideologia del present que, sota la consigna de l’adaptació, ens allunyen dels seus reptes profunds.

AQUEST principi d’inactualitat, principi crític i reflexiu per excel.lència, ens col.loca lluny dels prejudicis de la època, lluny fins i tot de la lluminària que pretén esvair la foscor de la crisi econòmica actual. Ens situa en el cor de l’ombra, en la fissura i l’esquerda. Ens obre a “une connaissance par le gouffre”, tal com diria el poeta Henri Michaux. Un coneixement que ens permet veure-hi clar tot i doctorant-nos en tenebres. La inactualitat neutralitza les llums que ens enceguen per obrir-nos a la fosca i inquietant tenebra del temps. Una tenebra que ens concerneix íntimament, ens interpel.la i ens obliga categòricament a donar resposta. Aquest principi nietzscheà actua així també com a principi de responsabilització del que som, del nostre ésser en comú.
L’esquerda del present ens revela una crisi profunda sobre la qual s’inscriu la crisi econòmica actual. Una crisi global de tal magnitud i amplada que ens situa en un moment comparable als grans canvis de civilització(el final de Roma abans de la cristianització o el pas de l’antiguitat a la modernitat). La mostra civilització occidental-democràtica-mundialitzada assisteix atònita i commocionada a l’enfonsament de l’àmbit general de les significacions dominants de la seva cultura. No es tracta en absolut, contràriament al que se’ns vol fer creure, d’un xoc de civilitzacions, sinó d’una commoció a l’interior de la civilització.
Aquest naufragi de les significacions que han formalitzat i estructurat la nostra cultura, des de la distinció platònica del mite i la raó, ens porten avui a un sentiment de pèrdua generalitzada de sentit que afecta totes les instàncies de la nostra existència individual i col.lectiva. L’esquema teleològic del sentit, vehiculat per la història del pensament occidental, des del seus orígens, ha situat sempre la realització total del sentit en un altre món. Un rere món que suportava i ordenava el món dels homes.
La secularització moderna d’aquesta concepció del sentit i de la filosofia no ha fet més que transposar aquesta estructura teològica en termes profans, mantenint d’aquesta manera, invariable, el esquema de la realització de una essència pressuposada i orientada cap al seu acompliment. Així, l’humanisme, capgirant l’essència de Deu en essència d’home, no ha fet més que mantenir estable i incommovible aquest principi, aquesta construcció ontoteològica.
La conseqüència d’aquesta ambigüitat teòrica determina els límits del nostre humanisme abstracte, el seu fracàs i la seva total responsabilitat en la infàmia que ha representat i que representa la dominació inexorable dels homes en el si de una maquinària (capitalista-democràtica-mundialitzada), indiferent al seu destí i ocupada només al seu propi desenvolupament exponencial i tautològic. En aquest sentit podem afirmar amb Heidegger que “l’humanisme no esta a l’alçada de la humanitas de l’home”.

ÉS AQUEST esquema, qualificat per Nietzsche de metafísic, que s’ha enfonsat d’una manera radical i global. Amb aquest naufragi s’enfonsen també els fonaments filosòfics que sostenien la nostra cultura donant un sentit determinat a l’home, a la raó, a la història, a la política i a la comunitat. Nietzche proclamant “la mort de Deu” assenyalava aquesta interrupció del regne dels fins i del sentit pressuposat. Més tard, Heidegger parlarà de “la fi de la filosofia” significant que no hi ha condició primera ni última en el pensament, que no hi ha (per dir-ho com Jean-Luc Nancy en les seves Chroniques philosophiques) cap “incondicionat” que pugui pretendre alçar-se al nivell de principi o de originen.
Derrida anomena “clausura de la metafísica” aquest esgotament de la tradició filosòfica occidental i convida el pensament contemporani a una de-construcció de tot el sistema de sentit occidental de manera a obrir noves vies de pensament i coexistència a la nostra època. Fa més d’un segle que la nostra època viu aquesta suspensió de la història entesa com a realització d’una essència, com a progrés de la humanitat. La filosofia pensa des de Nietzsche la possibilitat d’obrir una via que permeti de sortir d’aquesta pèrdua del sentit (i de la dissolució de tot valor que comporta) sense per això haver de retrocedir al fonament de l’origen o de projectar una finalitat. En aquest sentit entenem els esforços de Marx, Freud, Husserl i Heidegger, així com del pensament francès dels anys 60 als anys 80. De ben poc serveix ara apel.lar a la creació de nous mites o de nous relats. La història del segle XX ens mostra d’una manera cruent però clara les conseqüències funestes de aquest tipus d’identificació simbòlica o imaginària. En aquest sentit Philippe Lacoue-Labarthe i Jean-Luc Nancy ens mostren en el seu excel.lent llibre Le mythe nazi com el recurs al mite va ser el cor mateix de la pràctica política del nazisme i com aquest moviment escenifica d’una manera exemplar i a l’hora terrible els caràcters fonamentals de la funció identificadora i mimètica del mite.
Així doncs, i contràriament al que s’ha dit darrerament en els diaris del país, no necessitem nous mites o relats. Tampoc necessitem retrobar velles identitats oblidades, vestigis d’una andorranitat modèlica i predefinida, desvirtuada només per la cobdícia i els mals costums del present. Som contemporanis, per dir-ho d’una manera més ajustada, de la ruptura de l’esquema del retorn: el retorn als principis i als valors, a les religions, als mites, a les tradicions, a l’autoritat, a la natura, al progrés… a Kant.

COM ELS DÉUS, la figura del principi s’ha retirat i els intents de capgirar-la en pro d’un immanentisme humanista no han fet més que manifestar, fins a l’horror i a l’amenaça de total destrucció, la seva voluntat de poder. L’esquerda del temps ens exposa al risc de la absència de fonament. Així “ja no vivim en la dimensió, ni en la lògica de l’origen. Existim en el tardívol, en la posterioritat de la història”.
Viure en “el tardívol” seria així existir en el temps de la fi de la teologia i de l’ateisme, és a dir, en l’exterioritat de tota instal.lació definitiva en un sentit. Seria també assumir una nova responsabilitat: la de donar veu al que resta silent, la de vetllar sobre el sentit absent o com diu Maurice Blanchot en el seu Entretien infini, “prendre cura d’aquesta absència infinita en la qual es dóna la veritat”.
Aquesta és la situació intempestiva de la nostra època, exposada a l’extrem d’una secessió que és també el cim d’una obertura. Una obertura, però, a la qual no podrem accedir mentre ens obstinen en coincidir i encaixar amb la ideologia del present.