Blanc o negre, petit o gran, platja o muntanya, ràpid o lentament, bo o dolent… Diàriament, les persones ens trobem confrontades a situacions en què ens veiem obligades a triar, per sort. És inherent a la nostra espècie. És cert que la resta del regne animal també ho fa, però és dubtós que utilitzi la raó per triar l’un o l’altre plat de la balança. Això ens fa diferents, ens converteix en aquell animal bípede racional del qual parlaven els filòsofs ja fa segles. Poder triar després d’haver avaluat, dissertat, és una gran sort, sí, però també comporta una càrrega molt feixuga en forma de responsabilitat. És el preu que cal pagar. De les nostres decisions, i en política més encara, depenen molt sovint altres individus que no dubten en atribuir-nos allò tan humà que en diuen culpa, quan alguna cosa ha estat mal triada. Triar sempre és complicat i més quan posem la raó i la passió alhora, ben bé pel mig.
En política, també triem. A grans trets, els uns triem la dreta, els altres l’esquerra i els altres, el centre. Però és cert que en aquest cas, la passió, allò que se sent sense saber per què, té un paper molt important en aquesta decisió. Ho podríem comparar amb el fet que t’agradi o no el futbol. Un no ho tria, tot i que el viscut i l’entorn personal i familiar hi tinguin molt a dir. Però aquesta part d’adoctrinament, com la passió, pel fet de ser involuntària, tampoc depèn directament de nosaltres.
UN ARTICLE
aparegut en un mitjà escrit nacional, signat per una persona que em mereix tot el respecte en compartir professió, implicació política i afany de reflexió constant, m’ha empès a redactar aquestes línies. Però malgrat els punts convergents existents entre ell i jo, no puc més que destacar aquí els punts divergents.
Així ho he triat i n’assumeixo totes les conseqüències. Aquelles dues columnes mencionen la idea que en aquest país s’acostuma a triar entre dos colors polítics i que si tries la tercera opció, aquella que es troba literalment al centre, esdevens còmplice d’una espècie política exòtica condemnada, com a màxim, a ser la clau de la governabilitat i de l’estabilitat. Trobo que és una tasca de responsabilitat prou complicada i important, ¡com per no desmerèixer-la! Però voldria afegir en aquest punt que el ventall que se’ns ofereix durant les campanyes electorals és prou ampli, amb sensibilitats prou diferents com per que tothom es vegi representat. Un cop més, podem triar amb relació a allò que sentim.
També parlen, aquelles dues columnes, de bipartidisme, que és quan en la tasca de govern hi ha alternança entre les dues forces majoritàries, però recordo un cop més, i no me’n cansaré de repetir-ho, que a Andorra, per molt que encara ara, es vulgui fer veure que liberals i socialdemòcrates es reparteixen el pastís, tot fomentant aquest bipartidisme, l’alternança només a arribat 14 anys després de l’arribada al govern dels primers. No sé on veuen el bipartidisme en aquesta situació que tot just acaba de canviar, per sort i per salut democràtica. S’amalgamen massa sovint encara, i de forma errònia, les nocions de bipartidisme i de dimensió de partit.
El que dos partits siguin més grans, en termes d’afiliats, que les altres opcions minoritàries (minoritàries en intenció de vot), no implica el bipartidisme i així ha quedat demostrat a Andorra. En els grans estats veïns sí que s’ha pogut constatar aquesta realitat, però els partits petits, de centre o no, també tenen, com aquí, la responsabilitat de l’estabilitat política. Sempre s’ha dit que les majories absolutes no beneficien ningú. Doncs bé, els partits minoritaris tenen la responsabilitat de posar les idees i les sensibilitats dels seus votants al servei de l’estabilitat.
ÉS CONTRADICTORI
parlar de bipartidisme també en àmbit parroquial. L’opció de forces polítiques encara és més gran, accentuada a més per aquest estrany sentiment de parroquialisme que ens envaeix als uns i als altres, sense excepció, quan s’apropen les eleccions comunals.
Però si en un aspecte coincidiré amb qui ha provocat aquest escrit és en l’opinió sobre el sistema electoral, que si bé, assegura l’estabilitat del govern comunal i atribueix la capacitat de ser la clau de la governabilitat a escala nacional, minimitza la representativitat d’una més o menys gran part de la població en les institucions. En podríem parlar durant llargues estones o bé llargs paràgrafs, però ara no toca.
A mode de conclusió, diré que les opcions de centre o les persones que en defensen les idees no han de veure’s obligades a triar. ¡Aquí, no! ¡Poden triar no triar cap de les altres opcions! Han de concentrar-se en continuar existint, en continuar defensant aquelles ideologies que els són pròpies. És criticable, per tant, el fet que, com l’ase de Buridan, hagin de triar d’arrenglerar-se en una de les dues opcions majoritàries i no morir en l’intent o d’inanició. La seva legitimitat com a força política es veurà malmesa per allò de que si no pots amb el teu enemic t’hi has d’unir.
Políticament, aquestes persones, com els seus projectes dubtosos, contaminats pels projectes personals també dubtosos, no em mereixeran cap tipus de respecte. Esdevindran més aviat una força piolítica, per citar la mascota infantil de la televisió pública. I és que seria un comportament del tot infantil triar jugar com i amb els líders de l’escola perquè no podem afirmar-nos ni proposar les nostres pròpies regles del joc…