Fa temps, quan van perdre el tren del sistema, van pensar que no hi hauria problema i que ràpidament el tornarien a agafar. Durant molt temps el van estar esperant sense èxit allà on sempre parava, després ho van intentar en d’altres estacions. Res. El tren té ara menys vagons, no para enlloc i va més de pressa. No són només aturats (Ocupació en té 851 de registrats), són persones al límit, agafades com poden a la punta del precipici mentre la societat, sense adonar-se’n, els va trepitjant els dits perquè caiguin. Les causes de la marginalitat són diverses i més en un lloc on els llums llampants de Meritxell i Carlemany o l’abundància de cotxes de gamma alta van recordant com un martell hidràulic en la consciència d’aquestes persones que estan excloses. Persones empeses fora de la foto, col·locades amb el peu sota la catifa com la pols que no vols escombrar. Això també és Andorra.

Circumstàncies variades
La Fàtima –nom fals– té 56 anys i visita el Diari acompanyada de la seva filla gran. La Fàtima, vídua, fa 26 anys que és a Andorra i tota la vida ha treballat d’ajudant de cuina, però una lesió de genoll la va deixar fora de combat. Va estar de baixa fins que fa uns mesos la CASS va considerar que l’havia de donar d’alta. “Tinc molt dolor.” Tot i tenir dictàmens mèdics que recomanen ampliar la baixa, el tema ha acabat a la Batllia i mentre no es resol, no hi ha ingressos. “Fa 4 mesos que estic així.” La situació de la Fàtima, natural de Madeira, és encara més complicada. “Estic vivint amb el meu fill petit però té deutes a la Batllia i tot el sou pràcticament se li’n va per pagar-los, ho he explicat al Govern i em diuen que com que el meu fill té feina i domicili no em poden donar una ajuda a l’habitatge.” La Fàtima explica la seva història amb constants interrupcions per plorar, la seva filla l’ajuda i completa el cru relat d’aquesta família: “Jo l’ajudaria més si pogués però m’acaben d’operar d’un càncer, estic separada i tinc dos fills.”
Roberto Rodríguez també forma part de la gruixuda carpeta de persones descavalcades del sistema laboral per culpa de la salut: “Vaig tenir un problema de cor i la CASS em va donar una invalidesa parcial que em proporciona una pensió de 165 euros, amb això no es pot viure.” Diversos establiments de Soldeu i Arinsal el van contractar com a ajudant de cuina i cambrer durant 14 anys, però quan va perdre el lloc de treball ja no el va tornar a recuperar. “Estan fent fora la gent d’aquest país, jo estic segur que puc treballar 5 hores sense que se m’aturi el cor!” Roberto es posa la mà al pit diversos cops durant la conversa i s’emociona recordant els seus 4 fills: “Estan a fora i ni els puc anar a veure perquè no tinc diners. Cada mes els envio prop de 140 euros dels 160 que cobro de la CASS. Amb la dona ens vam separar quan van començar els problemes econòmics.” Rodríguez dorm a la pensió Els Escalls: “Em sento ofès i agredit per la situació, no em mereixo tot el que m’està passant.”
La situació de Ramon Prats és totalment singular, tot i que també té una arrencada similar, la salut va jugar un paper important. “Era vigilant de seguretat i just quan em vaig quedar sense feina em van haver d’operar d’una infecció a l’estómac, després vaig tenir una trombosi pulmonar.” Prats viu en una autocaravana en un aparcament d’Andorra la Vella: “Allà visc al costat de la Borda Estevet.” La seva exparella el va denunciar per abusos a la seva filla: “Em van detenir però no em van condemnar, tot és fals i no tenien cap prova; tot i això aquest Sanbenito el porto penjat i això em sembla que m’ha perjudicat a l’hora de buscar feina, i mira que ho he intentat per tot arreu.” Prats no amaga la seva situació: “Jo he arribat a robar menjar de supermercats més d’un cop, què hi vols fer si no? M’he fabricat un ganxo metàl·lic i també busco menjar als contenidors.” Precisament sobre això indica que la necessitat ha generat escenes dantesques en alguna ocasió: “Allà darrere de Prada Casadet, un dia érem com 50 persones esperant per remenar els contenidors dels productes caducats que llencen els grans magatzems i hi va haver una batalla campal pels aliments. Jo em vaig allunyar de les hòsties. Des d’aquell dia quan no tinc menjar em busco els meus propis espais, hotels o restaurants que també llencen bastants aliments, no vull problemes i em busco la vida jo solet. El cert és que en aquest país estan passant coses que si no les veus no te les creus.”
La Carolina –nom fals– té 4 fills, de 20, 15, 10 i 6 anys. “El marit té una feina de 1.000 euros al mes i tret de la gran, que és a Espanya, la resta vivim en un pis de 50 metres quadrats.” El desig d’aquesta catalana de Barcelona de 43 anys és simple i alhora complex: “Només vull trobar una feina, els serveis socials m’han dit que ara no em poden ajudar, que no tenen diners, que els han retallat el pressupost, estem desesperats, dos dels meus fills estan a salut mental amb depressió, no puc més.” I buscar fortuna en un altre lloc? “On vols que anem? A Espanya està pitjor que aquí!”, afirma la Carolina, exactament el mateix que abans havien contestat a aquesta possibilitat el Roberto i el Ramon: “Marxar d’aquí? Per anar on?”

La desesperació
“He tingut dos cops la corda a la mà a l’habitació de la pensió per penjar-me però no n’he estat capaç”, afirma un Roberto Rodríguez amb els ulls rogencs de ràbia. “Si em moro em moro, ja no tinc il·lusió per res, és igual.” L’escriptura, la poesia en concret, s’ha erigit en la seva taula de salvació, en un punt fix en el qual mirar quan tot es veu borrós. “Surto al matí de la pensió, vaig a fer un tomb fins al parc, entro a la biblioteca, llegeixo i escric i així se me’n van els dies.” Madre, Invierno o Un mundo con un sueño són alguns dels poemes que fan que alci només un pèl la vista. “Hi ha molta gent passant-ho molt malament a Andorra ara mateix, l’altre dia li vaig portar una manta a un senyor que es cola al Parc Central a la nit i dorm allà. Es passa gana i molta gent sembla que no ho vulgui veure. Si les coses no milloren aviat, aquesta terra pot començar a cremar pels quatre costats.” Rodríguez, que calcula que hi ha unes 300 persones en casos d’extrema necessitat, ha fet amistat amb una persona encarregada de la biblioteca que l’engresca perquè es presenti a algun dels concursos literaris que es fan aquí. Una pindoleta petita d’il·lusió, potser prou per resistir una mica més.
Ramon Prats sap que va intentar suïcidar-se però no ho recorda: “Algú m’ho va impedir.” Té un llarg lapse del qual desperta a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell: “Suposo que devia entrar en xoc, només sé, perquè m’ho han explicat, que algú em va impedir llançar-me des de la plaça del Poble i després em van portar a l’hospital.” Fa 7 mesos d’aquest episodi: “Havia discutit per un tema de la nena, l’únic que vull a la vida és recuperar-la.”  Ramon Prats es queixa que la seva filla de 8 anys va marxar d’Andorra estant ell a l’hospital, “i jo en tenia la custòdia”. Quan explica els fets i donant la sensació de voler autoafirmar-se alça un dit i recorda: “Tinc sort que tinc el cap ben moblat, si no no sé pas què hauria fet, és cert que em va passar això de la plaça del Poble però jo no ho recordo, no en sóc conscient.”
La Fàtima, que pràcticament no pot articular paraula per l’emoció quan parla de la seva situació, explica per boca de la seva filla que “una de les coses més dures és que al barri tota la vida han vist la meva mare com una persona dinàmica, que no ha parat mai de fer coses, i ara saben que ho està passant molt malament, a ella li fa molta vergonya i se sent frustrada. A mi m’encantaria ajudar-la més però estic de baixa pel càncer i ja fa tres mesos que no pago el pis”.

Atur
Prop del límit hi ha moltes persones. Encara no hi són, però de veure’l molt lluny i difuminat ja el comencen a distingir nítidament. I pateixen. Són persones aturades que es van estrellant un cop i un altre contra un mercat laboral que no els deixa tornar a entrar. Currículums, entrevistes i una negativa rere una altra que els va minant la moral i els va convertint en persones cada cop més insegures.
El David té 47 anys, està feliçment casat i té tres fills, de 9, 6 i 3 anys. “Sempre m’he mogut en feines de cert nivell i des de fa dos mesos intento trobar alguna cosa. No hi ha manera.” Admet que les primeres dues setmanes desbordava confiança: “Estava segur que aviat trobaria alguna cosa i vaig dedicar-me a fer el manta, però ara ja he rebaixat les meves expectatives i agafaria qualsevol cosa.” A banda de l’edat, “que no m’ajuda”, el David reconeix un altre inconvenient: “No sé fer cap feina manual, la meva vida laboral ha transcor­regut en el comerç, la gestió i les vendes.” La família del David té la sort que la feina de la seva dona està correctament remunerada; no és el cas de Manuel Andrés Franco, nacionalitzat espanyol i originàriament dominicà: “Fa més d’un any que no treballo, he lliurat molts currículums i no hi ha manera.” El Manuel era ajudant de cuina i es va quedar sense feina quan va tancar el restaurant on treballava: “Sort que tenia un bon coixí d’estalvis i que no gasto res de res, però ja se m’està acabant, he de treballar ja.” El servei d’Ocupació no genera confiança en aquest ciutadà d’Andorra des de fa 17 anys: “Hi estic inscrit però la feina que fan no em fa el pes, sembla que sempre criden els mateixos quan hi ha una feina disponible.” El Manuel ha fet números i diu que no li interessa treballar al Pas de la Casa, on hi ha llocs per ocupar, “mentre el transport públic costi el que costa. Si cobres 900 euros no pots anar a treballar allà”.
El Luis –no vol que aparegui el cognom– és un xilè de 42 anys, solter, que ha repartit els anys al país entre la construcció i les pistes d’esquí. “Vaig començar a les pistes però vaig marxar a la construcció perquè es guanyava més.” Els estius encara troba feines soltes com a pintor, però els hiverns són llargs. El Luis creu que almenys a l’hivern bona part dels aturats es podrien col·locar a les pistes. “Cada any entren 3.500 persones per a la temporada d’esquí, el Govern no hauria d’obrir quota per a tanta gent. Després aquestes persones, com que ja tenen permís de treball, es busquen una altra feina de nit i encara impedeixen més que puguem buscar alguna cosa ni que sigui a mitja jornada. La gent hauria de sortir al carrer i protestar contra els polítics d’aquest país.”
Històries de gent al límit. Sortir del sistema és molt fàcil, tornar-hi a entrar s’ha acabat convertint en una odissea.

LA VIDA EN UNA AUTOCARAVANA EN PLE CENTRE DE LA CAPITAL

Sempre hi és. El pàrquing del Ribal té un habitant estable, l’autocaravana de Ramon Prats. “Sí que em posen multes de tant en tant, però no les puc pagar, no tinc ni un duro.” Les condicions de vida no són les més idònies tot i que el vehicle és casa seva: “No tinc aigua i la vaig a buscar amb gar­rafes de 5 litres a una gasolinera.” La higiene no és senzilla: “Escalfo l’aigua en una olla amb el butà i em rento com puc.” I suportar les baixes temperatures, tampoc: “Et poses mantes i més mantes i aguantes.” L’autocaravana també té vàter: “Un compost transforma en líquids els residus i després ho vesso al camp.” No té por de ser desallotjat algun dia: “En la meva targeta de residència consta que l’autocaravana és casa meva i en algun lloc he d’estar, oi?” El dia que va atendre el Diari Prats ja feia mitja setmana que estava en una pensió gràcies a persones vinculades a la cadena de favors de Facebook Ciutadans Solidaris.

Roberto Rodríguez

Dos anys i mig sense treballar. viu amb una pensió de 165 euros

Una malaltia cardíaca fa que tingui la invalidesa parcial de la CASS. Només pot treballar 5 hores i en feines que s’adaptin al seu nivell de resistència. És de Ponferrada, té 50 anys i en fa 17 que viu a Andorra. Està separat i té 4 fills, de 10, 11, 15 i 22 anys. Explica que dels 165 euros que té de pensió, prop de 140 els passava als fills. Quan treballava era ajudant de cuina. Ara dorm en una pensió pagada pel Govern.

Ramon Prats

Viu en una caravana en un pàrquing. dos anys sense feina

Una vida moguda. Aquest català fa 8 anys que viu a Andorra i en té 58. Vigilant. Dues filles, de 34 i 8 anys, de dues dones diferents. La mare de la segona filla el va denunciar per abusos que ell nega. Problemes diversos de salut (estómac i trombosi pulmonar) van complicar el seu reingrés al mercat laboral. Assegura haver lliurat centenars de currículums. Admet haver robat menjar i haver-lo buscat en contenidors.

Manuel Andrés Franco

Els estalvis se li acaben. fa més d’un any que no troba feina

Va arribar a Andorra el 1996 provinent de Barcelona. Va néixer a la República Dominicana però el va adoptar una família catalana. Durant molt de temps va treballar com a cambrer i ajudant de cuina en diversos establiments. La seva darrera feina va ser al Restaurant Tatanca. Va pensar que ràpidament trobaria alguna cosa i des d’aleshores lliura currículums. Té 38 anys i és solter. Li queden estalvis per a 3 mesos.

Fins ara era l’únic equip de tota la Primera Divisió que no sabia què era perdre un partit aquesta temporada. El Construccions La Posa FC Lusitans mantenia des de feia unes jornades el lideratge, però a l’últim partit de la fase regular va ser derrotat, cosa que permet al Pidasa FC Santa Coloma ser el nou líder i començar els play-off al títol amb avantatge de punts respecte a la resta.

Ja són set les jornades consecutives en què l’Hotels Plaza Andorra no ha conegut la victòria. Això ha comportat que hagi anat perdent posicions i que els play-off d’ascens perillin. A la pista de l’UMA Anquera, que sempre se li ha presentat complicada, va sumar una derrota (5-1)en un partit en què va fallar nombroses ocasions per adjudicar-se’l.

Laura Soulié va completar en la 37a posició la segona de les proves que ha disputat dels Campionats del Món, que tenen lloc a l’estació alemanya de Ruhpolding. Afrontava els 10 quilòmetres persecució.

I no tan sols perquè el bloc de marbre en què la va escolpir l’artista Judith Gaset pesa els seus quilos, uns quants, sinó perquè la sirena que decora la font no reprodueix aquells cànons de bellesa sensual i suposadament ben feta (amb formes però primeta, esvelta) que habitualment s’atribueix a aquest ésser que es podria batejar de mitològic. No. La sirena de Gaset és més aviat voluptuosa. Rotunda. Amb formes. Sí. Però formes arrodonides. Pits grossos. Cintura ampla. Lluny de les mides que hom suposa a un ésser bell encara que sigui mitològic. Però que ningú no s’enganyi. La cultura de la imatge i les atencions corporals, és a dir, la nostra cultura, s’ha obsessionat amb els cànons que s’ha obsessionat. En altres períodes, les figures famèliques quedaven en l’oblit i triomfaven les dones a les quals un es podia aferrar sense por a no saber on agafar-se. La sirena de Gaset és d’aquestes. Mitològica però forta. Com el marbre amb què es va fer un monòlit que ja d’entrada estava pensat per anar on va anar però que durant un temps va estar exposada a Caldea. A la galeria Art Centre. Després la va adquirir el comú i des del 1995 tothom pot gaudir de l’obra de Gaset. Fa més de tres lustres enrere, Gaset treballava en la creació de personatges de faula. Fades, toros mitològics, unicorns... i així va néixer la Sirena que contribueix a decorar el Parc de la Mola. N’és mestressa del llac. Artificial.

El detall

Judith Gaset Flinch va néixer l’any 1963 a la Seu d’Urgell i ara és una de les artistes establertes a Andorra amb més projecció internacional.

En el partit d’ahir davant de l’Sporting, va haver de superar primer l’habitual muralla defensiva plantejada pel tècnic Javier Clemente i després les baixes de Messi i Busquets, així com la pèssima actuació de l’àrbitre, Velasco Carballo, que incomprensiblement no va veure cap penal a l’àrea asturiana i va expulsar Piqué en una jugada molt discutible. Al final, amb empat al marcador, els blaugrana van apel·lar a l’èpica, amb un jugador menys, i van aconseguir superar fins i tot per dos gols l’Sporting. Ara la pressió la té el Reial Madrid, que avui haurà de guanyar l’Espanyol si vol mantenir els deu punts d’avantatge que ha aconseguit les darreres jornades, sobretot gràcies als punts que ha perdut el Barça lluny del seu estadi.
Ahir no hi havia Messi per desencallar el partit amb alguna genialitat, així que va haver d’esperar a tocar del descans per doblegar per fi la resistència del conjunt asturià. Va ser en una jugada de tiralínies entre Adriano, Keita i Iniesta que va rematar aquest últim a gol, irrompent entre la línia defensiva sportinguista com un vendaval.
A la segona part, amb un excels Iniesta al comandament de les operacions, el conjunt blaugrana insistia i insistia, però amb massa sobreexcitació. Keita se la va treure tota de cop amb un xut a l’esquadra des de la frontal a onze minuts pel final. El malià i la grada van celebrar el gol com si es tractés d’una final. Llavors va arribar el 3 a 1 de Xavi després d’una altra genialitat d’Iniesta, el premi a un equip que va voler jugar a futbol i el càstig a Clemente.

L'ESPANYOL FA SETZE ANYS QUE NO GUANYA AL BERNABÉU

El Reial Madrid, un cicló a la lliga amb nou victòries consecutives i 21 victòries en 24 jornades, buscarà fer un nou pas cap al títol davant la seva afició, reprenent el pols a la competició domèstica després dels partits internacionals, davant un Espanyol que fa setze anys que no guanya a l’estadi Santiago Bernabéu. Entre viatges a Londres aprofitant dies lliures i rodes de premsa en les quals no aporta llum al seu futur, José Mourinho afronta un altre partit de lliga amb baixes importants, com ara la de Pepe en defensa, per sanció, i els lesionats Ángel di María i Karim Benzema.
Mentrestant, al Santiago Bernabéu arriba un Espanyol que gairebé ja no recorda la seva última victòria a casa del Reial Madrid. Va ser a la temporada 1995-1996 (1-2) i des d’aleshores el balanç dels catalans al camp madridista és de tretze derrotes i dos empats, xifres que intentaran millorar avui (21.30 hores). Per fer-ho, l’entrenador Mauricio Pochettino recupera el davanter Sergio García, operat el 18 de gener del menisc.

El tribunal d’apel·lació de l’Automòbil Club d’Andorra (ACA) es va reunir ahir per estudiar el recurs del campió de l’edició anterior i va resoldre a favor de Ferran Font. El recurs el va interposar Marc Gutiérrez contra les decisions del Col·legi de Comissaris Esportius de la cursa G6 del Campionat G-Sèries BPA. Segons argumenta un comunicat de l’ACA: “Un cop escoltats els arguments d’apel·lació per part del concursant i els arguments del president del Col·legi de Comissaris Esportius, vist els reglaments, les imatges, la documentació de la prova i certificant la legalitat interna de les decisions del tribunal d’apel·lació, es confirma en totes les decisions.” Per tant, el guanyador de la prova és Ferran Font, però el RACC Motorsport, l’equip de Marc Gutiér­rez, quan rebi la comunicació oficial de l’ACA, prevista per demà, exposarà quina és la seva posició final.
Mentre, Pep Besolí, el màxim responsable dels comissaris, va aprofitar per respondre a Antonio Zanini, un dels responsables de l’equip de Gutiérrez, que va car­regar contra Besolí en el moment de presentar el recurs. “El tribunal d’apel·lació ha estat a l’alçada de l’ètica esportiva dels reglaments i ha fet un bé a les G-Sèries. No hem tingut cap por a la pressió d’algun sponsor o patrocinador i s’ha decidit amb rigor”, va assegurar Pep Besolí, que va comentar això sobre les crítiques de Zanini: “Hem rebut moltes pressions. Amb l’Antonio vam començar junts i espero que les coses tornin al seu lloc.” De la seva banda, el pilot Marc Gutiérrez va evitar fer declaracions fins que no rebés la comunicació oficial de l’Automòbil Club d’Andorra.

EL CAMPIÓ

“El premi és merescut”

Ferran Font ja va parlar com a campió després de la resolució del tribunal d’a­pel·lació. Satisfet després d’imposar-se a les G-Sèries BPA 2012. “Hem fet una temporada molt bona i el premi final és ben merescut. L’èxit ha estat total”, va indicar el pilot andorrà, que va parlar del seu rival Marc Gutiérrez i de l’incident a l’última prova. “No em va agradar el que va passar a la pista ni tampoc el que va succeir després, però és una situació en la qual em vaig veure implicat involuntàriament. Jo no vaig fer cap reclamació i després tot es va magnificar.”

L’Andreu, quan la resta dels companys del col·le jugaven a futbol amb l’energia frenètica que confereixen els 6 anys, es dedicava a escriure contes abstractes sobre formigues. I la Laia, que ara en té deu, malgrat cursar cinquè de primària fa activitats dels llibres de matemàtiques de segon d’ESO.
Tots ells són ara joves i adolescents que van viure la infantesa d’una manera molt diferent a la de la resta de nois i noies de la seva edat. El seu cervell ha funcionat, des de sempre, molt més ràpid. Estan diagnosticats com a persones amb altes capacitats intel·lectuals, amb un coeficient que supera amb escreix els nivells considerats científicament normals. Són superdotats, vaja. Formen part d’un reduït grup de la població, que no supera el 2%, que cavil·la d’una altra manera i que també pateix les conseqüències d’un sistema educatiu que no està fet per a ells. S’avorreixen a classe, tenen unes inquietuds radicalment diferents a les de la resta dels companys i necessiten, reclamen, estímuls constantment. Si els escolars han de llegir un llibre per a llengua catalana, ells en necessiten tres. I si convé, fer literatura comparada. O amb uns quants exercicis per aprendre les arrels quadrades en tenen prou, no els cal repetir les operacions a desenes. I així, amb cada àrea. “Els sistemes educatius estan pensats per a la població normal i, en canvi, el seu sistema d’aprenentatge és diferent. A l’escola hi ha molta sensibilitat per atendre, per exemple, un alumne amb una discapacitat física o mental però no per a algú que funciona diferent”, assevera la psicòloga Marta Compte, directora de l’Institut Andorrà d’Altes Capacitats.
Ara per ara el centre ha diagnosticat quinze infants i joves com a superdotats. Es tracta de persones que si no s’atenen degudament, argumenta, poden caure en el fracàs escolar per una saturació de desmotivació. I com s’ho fan, doncs? Cada cas és un món. Però en la majoria, les escoles miren d’adaptar els currículums a l’alumne, amb ampliacions en aquelles matèries on necessiten més. Encara que les famílies i els nanos evidencien llacunes. “Els profes passen olímpicament. Es pensen que és més qüestió de quantitat i no, és de dificultat... és molt avorrit estar a classe”, es queixa la Laia (10 anys, alumna del col·legi Janer). “Em fa ràbia, perquè no m’he d’esforçar amb res”, lamenta el seu germà, el Pol (14 anys, col·legi Janer), que l’any passat va fer els tràmits per accelerar de curs però finalment el ministeri espanyol d’Educació no hi va donar el vistiplau sota l’argument que no podia acreditar els coneixements de l’any que s’hauria saltat.

A buscar-se la vida
En canvi, el Cristian (14 anys, escola andorrana) ha arribat a un punt que “es busca la vida sol i s’espavila” per ampliar els coneixements que li interessen i que el col·legi no li proporciona. “Perquè l’escola no sap com tractar la qüestió, l’únic que demanem és que no el vetin”, explica la Pepi, la seva mare. Ell, malgrat haver-li recomanat l’acceleració de curs o fins i tot un canvi d’escola o de ciutat, va declinar perquè vol continuar en el seu ambient. “L’únic que m’agradaria és donar un toc d’atenció a l’escola, perquè no vull que algú amb altes capacitats ho passi tan malament com ho he passat jo, que ho tingui més senzill en el futur”, reclama. “Jo m’avorria a classe perquè ja sabia tot el que explicaven, llavors desconnectava... vaig passar quart d’ESO sense estudiar i a primer de batxillerat literalment dormia a classe, no tenia cap expectativa ni motivació”, recorda l’Andreu (18 anys, col·legi Sant Ermengol), que va ser diagnosticat fa només un any. “Si una persona té hiper­activitat o problemes de lectoescriptura se li fa una adaptació, però a algú que va ràpid, no”, es queixa. De fet, admet que confiava que el diagnòstic li seria útil per al futur. Però de moment no li troba avantatges: “Només m’ha servit de codi de barres, però no tinc res que m’ajudi.”
La situació del Louis (13 anys, exalumne de l’escola francesa), en canvi, va arribar a ser força complicada. “A l’escola ens deien que era molt despistat, que potser tenia hiperactivitat, i ell cada matí plorava perquè no hi volia anar, ho vivia com una presó”, exposa la Vanessa, la seva mare. Tot plegat va arribar a ser tan insostenible que la família va decidir fer un cop de timó i buscar solucions. “Va arribar a un punt que estava molt deprimit, poc socialitzat, se sentia molt incomprès i no anava bé amb les assignatures; i a l’escola ens deien que no sabien què fer... que no s’adaptava... potser va ser l’escola que no es va adaptar a ell!”, exclama. La seva solució va arribar fora d’Andorra. Després d’avaluar la possibilitat de matricular-lo en un centre específic d’altes capacitats, van considerar que la millor opció estava a Font Romeu, en una escola que combina l’esquí amb els estudis, la fórmula perfecta per a ell perquè condensa les classes en poques hores.
Des dels sistemes educatius, no obstant això, defensen els es­forços que esmercen per adap­tar-s’hi. La directora de l’escola andorrana, Ester Vilarrubia, assenyala que malgrat que no hi hagi cap programa específic d’altes capacitats, sí que se’ls fa un seguiment adaptat. “Anem establint cada cop més protocols i el professorat s’assessora amb les psicopedagogues”, comenta. Al sistema espanyol, amb vista a les necessitats, s’ha optat per oferir formacions als mestres. Les ha impartides el professor Josep de Mirandés, secretari general del consell superior d’experts en altes capacitats d’Espanya, que explica que els docents, “en general, coneixen que aquests alumnes podrien aprendre major quantitat de continguts curriculars, però desconeixen l’entorn educatiu que necessiten; desconeixen que el seu cervell processa la informació i aprèn d’una altra manera, sovint oposada a l’estàndard, que els resulta molt nociva, i els potencia la síndrome de disincronia que els impedeix el rendiment i amb freqüència els condueix al fracàs escolar”. I cita l’exemple de Corea –espera que en el futur el cas andorrà s’hi aproximi–, que en el darrer informe Pisa ha desbancat Finlàndia com a sistema de referència. L’èxit es deu a la integració dels alumnes superdotats a l’aula, que han servit per dinamitzar la resta.

Marcar la diferència
I què els fa tan diferents de la resta? Doncs aquests joves ja marcaven distàncies des de la infància, i no sempre amb la comprensió de l’entorn. Van començar a caminar, llegir, escriure o dibuixar força abans que la resta; tenien la necessitat d’expressar-se. Ja des de ben petits feien raonaments molt madurs. Se sentien més a gust conversant amb els adults. Es qüestionaven realitats que no els tocaria per la seva edat. “Recordo que als tres anys em preguntava coses del sistema solar i de la vida i la mort”, explica la mare del Louis. “Tenen una gran sensibilitat i això fa que puguin vibrar amb la música clàssica o un quadre de Botticelli”, detalla la responsable de l’Institut d’Altes Capacitats, alhora que remarca la importància del diagnòstic a temps –alerta que sovint se’n fan de falsos, perquè se’ls confonen amb nois hiperactius– perquè ells mateixos puguin entendre la seva realitat i no sentir-se desencaixats.

‘BITXOS RARS’
Amb tot, i malgrat conèixer a fons la seva situació, la majoria reconeix sentir-se, o si més no de petits, un pèl bitxos rars. En alguns casos la socialització no ha estat senzilla, tot i que ara tenen els seus grups d’amics amb qui fan tota mena d’activitats. “A l’hora del pati jo m’enduia un llibre quan els altres jugaven a futbol; es reien de mi”, recorda el Cristian. “De petit no tenia gaires amics. Vaig començar a desenvolupar més habilitats socials als 15 anys amb el grup de parkour”, reconeix l’Andreu. “Els companys de classe no entenen les meves bromes”, diu la Laia. “Em sento molt diferent de la resta. M’he anat adaptant... si no ho fas, ho passes malament”, conclou el Pol.
I com encaren el futur aquests joves brillants? Pel que expliquen, Andorra –o el món, qui sap on– tindrà una mica de tot: al Pol li balla pel cap estudiar periodisme, economia o filosofia;?el Cristian vol ser escriptor –ha guanyat un grapat de premis–; el Louis té clar que s’encaminarà cap a l’arquitectura –des dels 9 anys fa maquetes i dissenya plànols–; l’Andreu, que té un vessant artístic molt desenvolupat, vol ser pallasso –sí, clown– i sobretot “feliç”, i la Laia, estudiar matemàtiques, administració d’empreses i “obrir una escola adaptada a la situació real dels alumnes, on els intel·ligents puguin tirar endavant”. No tot està perdut, doncs.

COM SÓN ?

PRECOÇOS
Adquireixen de manera precoç el llenguatge i habilitats de raonament.

CURIOSOS
Tenen una curiositat insaciable i plantegen preguntes perspicaces. Des de ben petits s’interessen per coses abstractes com ara l’univers o la mort.

PERFECCIONISTES
Són competitius i molt perfeccionistes.

CREATIUS
Tenen una gran capacitat de creativitat i innovació. Per exemple, quan són petits pinten sols de color blau o verd.

MEMÒRIA
Tenen una memòria a llarg termini impressionant.

GENÈTICA
La intel·ligència, a partir  de cert grau, funciona dife-­rent: no tenen més neurones, però sí que fan connexions diferents dels conceptes.

SENSIBLES I JUSTOS
Tenen una forta intensitat per sentir emocions.

Admeten que es tracta d’un “repte” tenint en compte que molts dels seus antics militants han apostat per unir-se a Demòcrates per Andor­ra, però, malgrat això, es mostren optimistes i convençuts que “vam fer el correcte” perquè entenen que “el liberalisme té un espai al país que encara no s’ha ocupat”. L’objectiu, explica un dels integrants de l’òrgan, Jordi Gallardo, és ambiciós: “L’horitzó són les eleccions del 2015. Volem presentar un projecte sòlid com a PLA i sols, sense amagar-nos.”
I és que aquest és un dels punts que més critiquen a DA, el fet que no s’hagi definit encara ideològicament d’una forma clara. “Quan li convé diu que és liberal i altres cops que no ho és”, lamenta un Gallardo que entén que aquesta actitud ve donada perquè “tot i tenir gent que són liberals, hi ha d’altres que es poden molestar”. Per tant, des del PLA no es considera que el futur hagi de passar per una integració, sinó per mantenir-se com a formació independent, tot i que “adaptada a la nova situació”. I és que, admeten des de la comissió gestora, el nombre de militants ha baixat de forma considerable. Tot just són 101, que suposa la pèrdua de prop d’una cinquantena en relació amb els inscrits a la tardor, quan es va fer el congrés on es va apostar per mantenir viu el partit.

El camí a seguir
“Hem fet un pas enrere”, reconeix Gallardo, que es manté esperançat a canviar la tendència en els propers mesos, que s’endevinen clau. Primer, a l’abril, s’haurà de celebrar unes jornades de treball, obertes a tots els militants. L’objectiu és “ser capaços, des de l’òptica liberal, de plantejar un nou discurs més adaptat a la realitat del país”. Al seu entendre, el fet que hagi abandonat la formació gran part de la gent més conservadora ha de servir per “anar un pas més endavant que fins ara”, i apostar per un ideari “més liberal i més progressista” i que “tingui en compte les especificitats d’Andorra. No es tracta, assegura el polític, d’oblidar el passat, al contrari. “Hem de reconèixer els errors però també reivindicar els encerts”, apunta.
Una vegada estigui enllestit “aquest llibre blanc del liberalisme”, es portarà al congrés del partit, que se celebrarà a final del juny vinent. Allà s’haurà d’aprovar i crear una nova executiva, que ha d’encarregar-se, justament, de guiar la formació cap al 2015. “Estic segur que llavors serem més militants”, manifesta Gallardo, que assegura que “hi ha molta gent que ens diu que si som capaços de reformular el discurs, estaran amb nosaltres”.

UN DEUTE "CONTROLAT" QUE NO HA DE SER OBSTACLE PER REACTIVAR LA FORMACIÓ

Un dels problemes que ha hagut d’afrontar la comissió gestora és l’important deute que arrossega el PLA, que algunes fonts xifren en uns 200.000 euros. Jordi Gallardo, tot i no voler confirmar la dada, sí que assegura que aquest passiu no ha de suposar cap impediment per reactivar la formació liberal.
“És un deute controlat, no ha de ser un problema per a l’acció política”, garanteix, per després posar en relleu que això s’ha d’agrair principalment a l’anterior executiva. “El fet d’haver-lo gestionat ens permet intentar el repte de reactivar el partit”, apunta, per després deixar clar que “el compromís és anar-hi fent front i així es farà”.
Tot i que, en el seu moment, alguns militants liberals van expressar el malestar pel fet que, en cas de dissolució, DA es mostrés poc inclinada a assumir aquest deute, Gallardo assegura que aquest no és pas el motiu de no anar cap a la formació taronja. Malgrat això, no estalvia un comentari crític: “Semblava que volien els nostres actius, però no els passius.”

“Pel que fa a clients, la situació és bona, als hotels hi ha molta ocupació i aquests darrers dies hem tingut una mitjana d’uns 13.000 esquiadors diaris”, va indicar el director de màrqueting de Grandvalira, Alfonso Torreño, que hi va afegir que les previsions per al març són similars “i si aguanta el temps la Setmana Santa la tenim assegurada”.
En el cas de Vallnord, el director general de l’estació, Martí Rafel, també va destacar la resposta de la gent: “Amb la crisi, la dependència del temps s’aguditza, però els caps de setmana estem treballant molt bé i de fet el mes de febrer ha estat millor que el de l’any passat.” En aquest sentit, va indicar que si a la nevada d’ahir se li’n suma alguna altra la setmana vinent les xifres per al març “es preveuen raonablement positives”. I és que si es pot aconseguir una bona Setmana Santa no es recuperaria el que s’ha perdut, però sí que permetria “polir el que no vam fer al desembre”, va assegurar Rafel.

A ple rendiment
El nombre d’esquiadors que s’està registrant fins ara a les pistes també ha ajudat a evitar més problemes amb els empleats. Tant a Grandvalira com a Vallnord treballen tots els efectius disponibles tant en els serveis que ofereixen les estacions com a les escoles d’esquí. “Funcionem a ple rendiment i no hi ha previsions de retallades pel que fa al personal”, va assegurar Torreño. Tot i això, la facturació no millora en comparació amb l’aconseguida l’any passat. En el cas de Grandvalira, actualment els números estan un 7% per sota que el mateix període del 2011. “No estem tan lluny com ens pensàvem, perquè el febrer ens ha permès recuperar-nos”, va aclarir el director de màrqueting. I a Vallnord, tal com es va preveure en el moment de planificar la temporada, es calcula facturar un 10% menys.
Amb tot, Torreño i Rafel van preferir esperar al final de la temporada per fer valoracions sobre la difícil situació econòmica de les estacions i les ajudes que s’han de percebre dels comuns. Des de Vallnord, a més, es va destacar que ja s’està treballant amb un pla de viabilitat.

ES REPARTEIXEN 3000 GUIES PER PROMOURE LA SEGURETAT

“Controla la velocitat i respecta els altres”, aquestes són les dues normes bàsiques que es van difondre ahir a les estacions del país en el marc del Dia de la seguretat a les pistes.  Un total de 16 joves es van encarregar de transmetre les regles de comportament bàsic que s’han d’adoptar durant la pràctica de l’esquí repartint entre els esquiadors 3.000 guies de seguretat i 4.000 díptics informatius (traduïts al català, castellà, anglès, francès i rus) que van anar acompanyats d’un protector labial. Segons va informar Ski Andorra, amb aquest obsequi es va voler conscienciar que de la mateixa manera que “ens protegim del sol i el fred, també podem prevenir els accidents amb el coneixement de les normes de seguretat”.
En aquest sentit, la directora d’Ski Andorra, Marta Rotés, va indicar que la velocitat –sovint és excessiva i la manca de nivell tècnic no permet parar a temps– i la desinformació dels esquiadors sobre els requisits tècnics de les pistes són les principals causes d’accidents.
Al final del dia, des d’Ski Andorra es va valorar molt positivament la jornada tot destacant que va ajudar a conscienciar “l’esquiador i l’snowboarder que cal conèixer les normes per poder gaudir de la neu amb seguretat”.

L’estudi, però, partia d’una base que actualment ha quedat desfasada. Les previsions recollien que hi hauria un augment en el nombre d’assalariats el 2011. La realitat és ben diferent. El consell d’administració de la CASS, amb l’arribada de Josep Delgado a la presidència, va encarregar una revisió interna de l’estudi tot aplicant paràmetres més realistes, que inclouen la caiguda de cotitzacions per la disminució del nombre de treballadors. El nou càlcul situa l’any del dèficit d’aquí a tres, el 2015, moment a partir del qual no n’hi haurà suficient amb el que s’ingressa mensualment de cotitzacions per pagar les jubilacions, i per tant s’haurà de passar a utilitzar les reserves.
I quant duren les reserves? El mateix estudi actuarial situava en una forquilla d’entre dotze i catorze anys el marge existent per anar pagant pensions amb els fons de reserva. La situació és evidentment utòpica a causa que l’ús permanent dels fons provocaria l’esgotament i per tant que a partir del moment en què es pagués l’últim euro es deixarien d’abonar les pensions.

Càlcul obsolet
El principal problema del sistema prové de l’interès que s’està pagant per cada punt que es compra a la CASS amb les cotitzacions. La revalorització és molt més alta del que correspondria perquè es va establir amb paràmetres d’esperança de vida del 1968 i des de llavors només s’ha fet una petita correcció. El 1968 com que l’esperança de vida era de 71 anys i escaig es va preveure que la revalorització del punt havia de ser equivalent que algú que es jubilava als 65 cobrés en poc més de sis anys l’equivalent a tot el que havia cotitzat. Però l’esperança de vida ha anat augmentant sense que es rebaixés el percentatge de revalorització. El decalatge ha anat sagnant els fons de pensions perquè a la pràctica els jubilats estan cobrant, segons els càlculs de la parapública, el triple del que els correspondria en cas que s’haguessin anat actualitzant a l’esperança de vida.

Resposta a les crítiques
Josep Delgado va parlar respecte a les peticions de dimissió fetes pels Verds i el PS sobre la base que creuen que ha alarmat la població advertint que les pensions estan en perill. El president de la parapública incideix que “només he explicat la greu situació en què es troba el sistema de pensions i convidaria tothom a analitzar l’entrevista íntegra. Vaig recordar que potser havíem de tornar als temps dels nostres pares, on s’havia d’anar estalviant per a la jubilació. La veritat és que no haig de penedir-me de res i tornaria a explicar la veritat, que és l’únic que he fet”.

EL GOVERN ANUNCIA UNA SÈRIE DE MESURES PER SALVAR EL SISTEMA

Dins de la proposta de pacte d’Estat sobre la Seguretat Social que el Govern ha presentat al grup parlamentari socialdemòcrata s’inclouen algunes mesures específiques sobre el sistema de pensions. El punt més destacat passa per adaptar el percentatge de retribució dels punts que es compren cada mes a la CASS. S’adequaran a l’esperança de vida actual, per tant es rebaixarà el rendiment que donen. Per evitar nous desfasaments es revisarà regularment el percentatge de retribució. Quant a la jubilació es preveu establir uns màxims del que es pot percebre independentment del que s’hagi cotitzat com ja passa a d’altres països. Pel que fa a les pensions més baixes serà l’Estat qui haurà de compensar el que falti fins arribar a la pensió mínima que tothom té dret a cobrar. Aquestes són només algunes de les propostes perquè no es descarta que finalment s’hagi de passar a retardar l’edat de jubilació. El pacte d’Estat pretén que el Govern i l’oposició consensuïn un model per a la reforma de la CASS tant en l’aspecte sanitari com en el de pensions, a causa de les dificultats financeres.