El Partit Socialdemòcrata (PS) no arribarà a celebrar eleccions primàries, tal i com ja s’esperava, després que el període de presentació de candidatures per a concursar a les anticipades -la data de les quals encara és una incògnita- finalitzés ahir amb una única proposta, la de Jaume Bartumeu, que va aconseguir fins a 132 signatures.

Així ho va confirmar a aquest rotatiu el primer secretari del partit, Ferran Goya, que va ampliar com la professió de fé -una de les novetats que el partit havia aprovat per tal que, en cas que hi hagués més d’una candidatura, no és discutís tant del nom com del programa- incloïa una reflexió de Bartumeu en la qual aquest manifestava que presentar-se a les primàries era «una obligació política», després que el «bloqueig» per part de l’oposició hagi forçat a la fi de la legislatura i que encara sigui necessari «acabar la feina encomanada al 2009» pels votants de l’Alternativa.

Entre les signatures que avalen la candidatura de l’actual cap de Govern, s’hi troben la del síndic general, Josep Dallerès, i la dels dos cònsols majors d’Andorra la Vella i Encamp, Rosa Ferrer i Miquel Alís, segons va informar l’ANA.

Crida a «no abaixar els braços» / Bartumeu, que va apostar per «una Andora més forta», serà de manera oficial el candidat a cap de Govern tant aviat la candidatura presentada ahir sigui validada pel partit, un tràmit que conduirà a la consolidació lideratge del socialdemòcrata per concursar a les anticipades.

Bartumeu va apuntar també a la professió de fé que ara cal «no abaixar els braços» i treballar per aglutinar el màxim de gent possible entorn «un partit amb vocació de Govern que expressa clarament la centralitat». L’objectiu plantejat pel cap de Govern a l’hora de presentar-se a la reelecció davant la ciutadania a les eleccions anticipades de la primavera és el de buscar «una Andorra més forta», així com «un país modern i amb una economia competitiva», tal i com ja ha vingut manifestant el socialdemòcrata.

El Consell Nacional de Discapacitats (CONADIS) va reunir-se ahir per analitzar les demandes i necessitats prioritàries del col·lectiu. Durant la trobada es va fer balanç també de la situació actual, en la qual el Consell va comptabilitzar un total de 410 persones discapacitades (tant físiques com psíquiques) que actualment reben algun tipus d’ajut públic.

Aquest suport es tradueix en tres tipologies. Per una banda les 66 pensions de solidaritat que es donen a aquelles persones que tenen un grau de discapacitat superior al 70%. Per altra, 134 pensions per a adults minusvàlids, el mateix que les anteriors però amb la denominació prèvia als canvis efectuats al 2004. I finalment, 210 persones a qui se’ls concedeix l’afiliació gratuïta a la CASS ja que tenen una certa discapacitat però aquesta no arriba al 70%.

Aquestes dades són les que el Ministeri de Salut utilitzarà per elaborar el cens de discapacitats, una vella demanda del col·lectiu que ara torna a prendre força. La titular del ministeri, Sílvia Bonet, va informar que per completar la informació encara manquen algunes dades però que el gruix total de persones discapacitades és «bastant superior» a aquestes 410 que ja es beneficien d’algun tipus d’ajut.

Estudi de l’actual barem / Una de les demandes principals plasmades ahir pel col·lectiu és l’anàlisi del barem actual que fixa el límit per cobrar l’actual pensió de solidaritat. Les associacions reclamen una rebaixa ja que consideren que el marge és massa elevat i que hi ha moltes persones que es queden desemparades. El ministeri s’ha compromès a estudiar-ho.

Una opció passa per rebaixar-lo, va explicar la ministra, o també hi ha la posssibilitat de tenir en compte les dificultats econòmiques de la persona a l’hora de decidir si concedir o no l’ajut.

Abans de donar pensions, però, el ministeri vol potenciar l’ocupació laboral d’aquestes persones. Per aquest motiu han decidit incorporar un tècnic d’ocupació a la Comissió Nacional de Valoració.

De vegades penso que val més llegir llibres que diaris. Com sempre a la fi, un llegeix de tot. Els diaris si bé surten cada dia, publicant coses diferents, sovint succeeix que la notícia del dia ja podia ser anticipada amb certitud, per a més suspens que prèviament se’ns hagués creat. Un exemple del que dic ha estat el resultat de l’aprovació del pressupost del 2011. Havent tombat el pressupost del 2010, havent marejat la perdiu amb reunions, entrevistes i rodes de premsa sobre pactes, governs de coalició, d’unitat i escrutant les fórmules més inversemblants com la creació de dos governs alhora (un per la gestió del dia a dia, i un altra per establir reformes?) … A la fi, res de res. Tal com es preveia han forçat de nou les eleccions al Principat tombant de nou el pressupost del 2011. Poc importa la crisi o que la gent marxi del país perquè no hi ha feina.

A partir d’aquí, ves a saber el que passarà després. Els diaris aniran publicant les notícies del dia, però si quelcom s’entreveu és que l’electorat no dibuixarà un arc parlamentari dispers com l’actual. Optarà per un govern fort que no estigui sotmès a les anades i tornades dels diferents grups parlamentaris per restar en el mateix punt.

Per més que expliquin uns i altres, ja sigui culpant al Govern, dimonitzant als líders, o apareixent com una estela de novetat, en el fons la gent optarà centrant-se en els valors que arribin a percebre. És a dir en la confiança que es transmeti a la ciutadania, en la lleialtat al país, en la solidaritat amb el que ho necessita, en la equitat de tracte amb els interlocutors socials, en la defensa de la identitat cultural i en el respecte. Però els valors, per més màrqueting que s’hi posi en les notícies dels diaris, no es poden construir d’avui per l’endemà.

Per això m’agrada llegir llibres. És allà on més se’n mantenen els valors. Els llibres són com un petit refugi que ens emparen dels entrebancs que hem tingut durant el dia. Són com un petit regal que ens fem abans d’anar a dormir, i jo aquests dies em regalo la biografia de la Katharine Hepburn (1907-2003). L’única actriu galardonada amb quatre Oscars (amb 48 anys de diferència entre el primer i el quart) i nominada en 12 ocasions. El més apassionant d’ella és que era igual en la vida real que en les seves pel·lícules. M’agradava el seu caràcter independent i discret, d’una dona forta, franca i directa. Com també em va atreure la seva discreta i apassionada relació sentimental amb Spencer Tracy. Els dos van compartir amb els espectadors de les nou pel·lícules que varen fer junts, una complicitat i comicitat que resultava agraïda de veure i que recordo especialment en la pel·lícula Endevina qui ve a sopar. Després del diari d’avui, aquesta nit fes un favor i regala una bona pel·lícula o una agraïda estona de lectura.

Finalment va ser que no. Tot i les paraules, les dubitacions aparents i les especulacions, Andorra pel Canvi va votar contra el pressupost del Govern socialdemòcrata. Amb els 14 nos de CR i ApC, el Consell General va rebutjar ahir a la tarda els comptes. La cinquena legislatura del període constitucional serà l'única de la història d'Andorra que no tindrà un pressupost aprovat i que haurà vist com el Consell tombava dues vegades els comptes de l'Executiu.

Malgrat les especulacions que ell mateix havia fomentat amb la seva oferta de pacte electoral, el president del Grup Parlamentari ApC, Eusebi Nomen, va votar contra el pressupost del Govern Bartumeu. Des de principis de setmana, Nomen havia estat aplanant el camí a una negativa als comptes. Dimarts al vespre es declarava satisfet de veure que hi havia un principi d'acord a diverses parròquies. I ahir aquests indicis de front comú ja eren el preludi d'un "Govern d'unitat " que "donarà sortida al desgavell " que, segons Nomen, els socialdemòcrates deixaran al Govern… si el deixen és clar. 33 Els consellers de l'oposició voten contra el pressupost del Govern socialdemòcrata, a l'hemicicle de la Casa de la Vall, ahir a la tarda.

En tant que portaveu del grup més petit de la Cambra, el líder d'ApC va ser el primer en obrir foc al debat d'ahir. Quasi tothom tenia coll avall que ApC votaria contra el pressupost, però tot i així la tarda prometia. Després d'una setmana en què els moviments preelectorals ho han eclipsat gairebé tot, Nomen es volia erigir, un cop més, en mestre de cerimònies i portar el debat cap a la justificació del no en base a un Govern d'unitat que ell, afirma, ja toca amb les puntes dels dits. Però el líder d'ApC havia gastat massa cartutxos durant els dies anteriors i ahir presentava alguns símptomes d'esgotament.

La intervenció del portaveu reformista, Amadeu Rossell, va passar sense pena ni glòria. CR es mantenia en la negativa pels motius clàssics: nul·la confiança política en el Govern socialdemòcrata i incapacitat de Bartumeu per buscar aliances estables. Els reformistes podien haver fet sang amb el canvi de posició de Nomen i les seves peripècies argumentals. Però en aquesta calma tensa preelectoral ningú no vol quedar com el dolent que posi en risc la sacrosanta unitat.

Autoreivindicació de Gabriel

 Potser també per això, per aparèixer com a pal·ladí d'una unitat frustrada, el president del Grup Reformista, Joan Gabriel, va demanar la paraula. La intervenció de Gabriel va ser una autoreivindicació: Ell, va explicar, ho va fer tot pel pacte i per fer arribar a bon port la legislatura, fins i tot va posar en risc la supervivència de la seva fràgil coalició. "El cost que personalment he sofert pel país", va dir el líder reformista recordant l'oferta de pacte d'Estat d'ara fa un any que bona part dels consellers del seu Grup van rebutjar. Assegut a la seva dreta, Ladislau Baró, mirava a algun punt indefinit suspès entre ell i el terra de l'hemicicle.

Els socialdemòcrates i el Govern podrien haver aprofitat per aprofundir en les divisions internes reformistes, però al debat d'ahir cadascuna de les parts anava pel seu compte. En aquest sentit, el ministre d'Economia i Finances, Pere López, va centrar la seva intervenció en desgranar les principals infraestructures que quedarien guardades al calaix per absència de pressupost: la nova seu de la Justícia, el nou centre del Coex a la boca d'Encamp del túnel dels Dos Valires, la desviació de la Massana, millores, ampliacions i construcció de nous centres escolars… Però el discurs del Govern ja no tenia els ressons d'advertiment catastrofista de l'any passat. Ja no hi havia el lament pel que podria haver estat i no va ser. Aquest cop, els socialdemòcrates tenien coll avall que no tindrien pressupost, que amb aquesta legislatura no hi ha res a fer i que tot plegat s'encamina cap a les eleccions anticipades. I aquest va ser el guió: uns quants retrets els liberals pels enormes dèficits que van deixar a les finances públiques en època de vaques grasses, unes quantes acusacions creuades amb els grups de l'oposició per veure qui bloqueja més i cap a casa, a preparar una campanya electoral que s'anuncia turbulenta i que, malgrat tot, l'Executiu encara amb optimisme contingut.

¿Què passarà amb el decret?

Per complir amb el guió que invariablement ha marcat les sessions de Consell d'aquesta legislatura, ahir hi va haver un altre conat d'enfrontament entre Nomen i el síndic, Josep Dallerès. El líder d'ApC va insistir en la il·legalitat del decret de pròrroga de comptes aprovat pel Govern i Dallerès el va advertir que aquest no era l'objecte del debat i que l'Executiu tenia marge per esmenar el decret. Finalment el va tallar i el va obligar a centrar-se en el debat. "Gràcies, senyor síndic", va dir Nomen amb evident malestar. Una música per tots coneguda.

La sessió sobre el pressupost va tenir una dosi extra de thriller. Eusebi Nomen, conscient de ser el gran protagonista, va jugar amb la incertesa fins al punt que després d'acabar la primera intervenció no havia dit si votava o no a favor dels comptes de l'Estat. Havia amagat tan bé les cartes (tot i que el Diari ja publicava ahir que ApC havia pactat el vot negatiu) que un cop va fer públic que no donava suport al pressupost, alguns consellers socialdemòcrates no podien amagar la seva decepció.

El discurs recordava a aquell "sí, però no" de Vicenç Mateu en la famosa aprovació dels pressupostos del 1996. Llavors Iniciativa Democràtica Nacional va salvar el coll a Marc Forné, que sortiria tan reforçat d'aquella sessió que no deixaria el càrrec fins deu anys més tard. Si en la sessió del 1995 el grup més progressista de la Cambra va permetre la continuïtat d'un Govern conservador de la línia dura, ahir en la primera part del discurs de Nomen semblava que l'assot del Govern Bartumeu acabaria per permetre a l'executiu continuar la legislatura. Però a diferència de Mateu, aquest cop va ser "no".

Nomen assegurava que el Govern l'havia col·locat entre "el foc i les brases". Si votava en contra "el dèficit de l'Estat en comptes de 82 milions pot arribar a ser de 150" i si donava suport "continuarà el desgovern socialista". La sessió havia començat minuts més tard de les quatre i es va haver d'esperar a dos quarts i cinc de sis que el president d'Andorra pel Canvi preguntés públicament a Bartumeu "quin dia dissol i quan dimiteix?"

En l'actualitat les nostres relacions econòmiques amb Europa estan regides per l'acord comercial que tenim amb la Comunitat Econòmica Europea des del juny del 1990.

La nostra economia es va veure reforçada amb l'aplicació d'aquell acord.

Ara que tant es parla d'un acord monetari amb la Unió Europea, hem de fer una mica d'història.

L'any 2003, a proposta del Govern liberal, es va iniciar un procés negociador per assolir un acord monetari sobre l'ús de l'euro per part d'Andorra. A hores d'ara som l'únic petit país europeu que encara no ha arribat a un acord. Mònaco, San Marino i fins i tot el Vaticà tenen acords signats amb la Unió Europea.

La negociació gestionada pel Govern Pintat no va tenir un desenvolupament satisfactori. La representació de la Comissió Europea va manifestar el febrer del 2009 que reclamava un canvi d'actitud al Govern d'Albert Pintat. Però els representants andorrans, tot i que en quatre anys només s'havien celebrat tres reunions de treball, no semblaven tenir pressa. Plantejaven sempre dilacions i excuses.

Amb l'arribada del Govern socialdemòcrata el juny del 2009, aquesta incòmoda situació es desencalla. El mes d'octubre del 2009, a Brussel·les, el cap de Govern, Jaume Bartumeu, al capdavant d'una nova delegació, va informar la Comissió Europea que Andorra desitjava donar un impuls a les negociacions. Pel Govern aquesta negociació, més enllà de la possibilitat d'emetre monedes d'euro andorranes, havia de formar part d'una mena de paquet global que inclogués el reforçament de les relacions econòmiques d'Andorra amb la Unió Europea.

Un primer resultat d'aquest rellançament de les converses fou una nova proposta en què es tractava de signar primer l'acord i, després, es fixava un calendari per adoptar una part de la legislació bancària i financera comunitària, amb la possibilitat de donar terminis més amplis per a la transposició dels textos i debatre les modalitats, tot i que va quedar ben clar que és indispensable que tothom respecti les mateixes regles. Els responsables europeus argumentaren que, si no fos així, el sistema perdria tota credibilitat.

La Comissió Europea també va avisar, el mes de juliol del 2010, que es podria plantejar el tancament de les negociacions. Així li ho va dir el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, al cap de Govern, Jaume Bartumeu, el dia 20 de juliol de l'any passat.

Finalment, l'ultimàtum plantejat per carta el passat 10 de novembre ha posat l'afer al bell mig de l'actualitat andorrana. Un ultimàtum que no l'ha plantejat el Govern, sinó el comissari europeu d'Afers Econòmics, Olli Rehn. En la seva carta la Comissió Europea expressava que les negociacions d'Andorra amb la Unió Europea es tancarien si Andorra no presentava aviat un projecte de calendari de transposició en la normativa andorrana dels textos europeus, que són necessaris per a l'aplicació de l'acord.

Com va explicar Jaume Bartumeu en una sessió informativa celebrada al Consell General el dia 23 de desembre passat, el Govern va donar resposta a la carta del comissari europeu, manifestant que Andorra volia seguir i concloure la negociació monetària, en un context, l'actual, que és, per part andorrana, el d'una recerca, activa i sincera, d'una via d'acostament amb la Unió Europea.

Nosaltres pensem que el futur del Principat passa ara per un acord d'associació de més estreta col·laboració amb la Unió Europea. Es tracta, clar i català, d'una decisió política fonamentada en una visió estratègica del que ha de ser el model econòmic que asseguri el futur d'Andorra. Però no hi podríem arribar si abans ja no fóssim capaços de tancar, en positiu, la llarga negociació de l'acord monetari.

Tenim al davant una gran oportunitat: la possibilitat que s'ofereix a Andorra de consolidar el funcionament del seu sistema bancari, preservant pel futur les seves possibilitats de cooperació amb el conjunt de sistemes bancaris europeus i, no pas menys important, les possibilitats d'adhesió als sistemes de pagaments existents a Europa.

La profunda reforma legislativa que Andorra està duent a terme per deixar enrere l'etiqueta de paradís fiscal, sortir de la zona grisa i anar a una relació de confiança amb els nostres veïns, tot i haver-la hagut de fer contra rellotge, no tindria sentit si no fos per a la millora substancial de la competitivitat de la nostra economia.

Si, després d'haver aconseguit sortir de la llista grisa dels paradisos fiscals de l'OCDE, es tanca un bon acord monetari amb Europa, ja no saltaran les alarmes al Vell Continent quan algú senti "empresari, professional o treballador andorrà". Alhora, Andorra i els seus bancs poden demostrar una bona competitivitat amb la seva manera de fer en banca privada i banca de particulars, per exemple.

Pensem, insisteixo, que el futur d'Andorra necessita un altre pacte econòmic global amb Europa, que permetrà que els empresaris i professionals andorrans puguin treballar fins i tot des d'Andorra per a l'exterior sense discriminacions tributàries.

En les circumstàncies econòmiques actuals, no és pas aconsellable convertir- se en un Estat poc fiable pel que fa als acords i compromisos internacionals. Si ens deixéssim tancar la porta de les negociacions estaríem enviant un senyal molt negatiu a Brussel·les. És bo per a tots i cadascun de nosaltres que Andorra formi part del mercat interior europeu. Lògicament, la legislació bancària i financera és un component important de l'anomenat mercat interior. En un moment històric de desconfiança en les pràctiques de determinades institucions financeres internacionals, la legislació comunitària representa una garantia per als dipositants i per als clients de les entitats bancàries i financeres.

Ara bé, el benefici principal, l'objectiu essencial, que Andorra ha d'obtenir és doble: reforçar la qualitat i la competitivitat del sistema financer andorrà i mantenir el prestigi institucional de saber honorar adequadament les converses ja iniciades per aconseguir un acord monetari.

Obviarem parlar avui aquí de les possibles i fins i tot probables conseqüències negatives de no honorar els compromisos adquirits amb Europa, en cas d'un tancament de les negociacions que, no ens podem enganyar, suposaria un trencament de la confiança.

No es tracta de pensar en escenaris catastrofistes. Es tracta de tocar de peus a terra.

Andorra necessita un nou i fort embrancament amb la Unió Europea. El que el país necessita i el Govern planteja és una veritable, seriosa i responsable reforma de les nostres relacions amb Europa. En benefici de tothom. Dels empresaris, petits i grans, i dels professionals, que podran exportar béns i prestar serveis des d'Andorra cap a l'exterior en condicions més adequades. Dels joves estudiants i professionals en formació, que veuran obertes noves vies de desenvolupament personal i professional.

No s'hi val a enfrontar, ara hem d'unir esforços en benefici de tothom.

Tot just quan falten pocs dies per assistir a la sessió en què es constatarà el final de la legislatura, el Subsíndic General, Esteve López, fa un repàs amb EL PERIÒDIC dels reptes assolits durant el Govern socialdemòcrata i dels punts que deixen un regust agredolç.

-¿En quin estat es troba la qüestió de la pròrroga pressupostària? El Govern va anunciar que buscaria una solució als aspectes tècnics del reglament que l’informe del constitucionalista Enoch Albertí posava en dubte, però ¿què faran des de la Sindicatura?

-Aquest tema entra dins la normalitat de les relacions institucionals. El Govern té potestat reglamentària i el Consell la potestat legislativa. I pot passar en ocasions que hi hagi conflictes entre aquestes dues potestats diferenciades. Des de Sindicatura, s’analitza tot reglament per veure si hi ha una possible invasió de competències del Consell General. I en aquest cas, en relació al reglament que desenvolupa l’article 22 de la Llei de finances públiques, la Sindicatura va considerar que certament existien alguns aspectes que podrien envair competències. De manera informal es va fer saber al Govern aquests petits problemes que pot haver-hi i la Sindicatura, de manera formal, requerirà al Govern que analitzi el decret i consideri la possibilitat d’anul·lar alguns dels articles que nosaltres considerem que poden envair competències del Consell General.

-¿Veu possibilitats que la qüestió es pugui resoldre per la via de l’esmena tècnica sense necessitat d’arribar al Tribunal Constitucional?

-Sí, naturalment és possible. La llei ja contempla aquest mecanisme. Abans d’anar al Tribunal Constitucional, la part requerida, en aquest cas el Govern, disposa de 15 dies per analitzar el requeriment i, si escau, modificar en aquest cas el reglament. És difícil prejutjar què passarà. Com és natural, el Govern considera que ha fet les coses ben fetes i nosaltres considerem que hi ha una invasió de competències en algun aspecte, i per tant cada institució defensa el que constitucionalment li correspon. Però això s’ha d’entendre dins l’àmbit de la normalitat. Jo he tingut ocasió de veure diferents situacions similars en anys anteriors. Cada institució intenta vetllar perquè les seves competències no siguin assumides per un altre òrgan.

-¿La única solució per no haver de prorrogar el pressupost i arribar a aquesta situació hauria estat votar el pressupost abans de finalitzar l’any 2010?

-No. No és ben bé així. La Llei de les finances públiques ja contempla aquest supòsit. El que fa el decret és desenvolupar aquest article. I el que nosaltres considerem des del punt de vista dels serveis tècnics i després dels informes encomanats és que algun d’aquests aspectes que es desenvolupen per reglament, s’haurien d’haver encomanat per llei. Per tant seria una modificació de la Llei de les finances públiques i això hauria de passar pel Consell General. El problema està aquí.

-¿Quins punts no respectarien les competències del Consell General?

-Aspectes tècnics. Serien quatre apartats els que podrien envair competències del Consell General perquè es modifica lleugerament el que diu la Llei de les finances públiques sobre allò que es consideren ingressos pressupostaris o quins són els crèdits extraordinaris que es poden reconduir cap el pressupost següent.

-Donat que dimecres es votarà el pressupost i l’expectativa no és massa bona. ¿Quin balanç fa d’aquesta legislatura?

-Jo penso que ha estat una legislatura que s’ha caracteritzat per una crispació política important i en la qual hi ha hagut en determinats aspectes un bloqueig per part de la oposició. Però també cal considerar que aquest bloqueig no ha estat en tots els aspectes i des del punt de vista legislatiu s’han pogut fer algunes coses molt importants. Jo destaco dues grans fites. D’una banda, el fet d’haver aprovat la Llei d’intercanvi d’informació en matèria fiscal, la primera llei que es va aprovar aquesta legislatura i que és la concreció legislativa d’una declaració política de l’aleshores cap de Govern Albert Pintat. I cal recordar que la declaració es va fer en un moment en què el Consell General estava dissolt, responent a la voluntat general d’Andorra, i després una àmplia majoria de 25 consellers va donar suport a la llei més endavant. Aquesta llei va tenir el suport de la força de Govern i dels que volen ser alternativa de Govern i va permetre sortir de la llista grisa de paradisos de paradisos fiscals.

-¿I la segona gran fita?

-Doncs, també amb el vot de 25 consellers, les lleis d’imposició directa, que representen realment un canvi bàsic. Si bé des del 2001 el PS venia defensant un model d’equilibri entre imposició directa i indirecta, l’altra gran força política de centredreta va donar finalment el seu suport, amb la qual cosa es va defensar l’interès general tot oblidant els interessos particulars i buscant les millors solucions pel país. Això és un motiu de satisfacció, tot i els problemes que es van produir.

-¿És comparable la situació d’ara amb l’acord monetari, on hi ha l’interès general i el consens de socialdemòcrates i reformistes per arribar a una entesa, amb la voluntat de sortir de la llista de paradisos a què es referia anteriorment? Ara també podria produir-se el compromís amb el Consell General dissolt i ser ratificat l’acord més endavant…

-És difícil de dir si és una situació exactament igual. Nosaltres sabem que la política internacional ha de ser dirigida pel Govern, però el que sí és un fet és que de la mateixa manera que em referia a la declaració de París el març del 2009, el Govern considera que ara és el moment de signar aquest acord monetari, perquè des de la UE se’ns va dir clarament i també amb contundència que ja n’hi havia prou de marejar la perdiu, com es diria en termes col·loquials. Aquest acord monetari va començar-se a negociar l’any 2003. Hi ha hagut un estira i arronsa des d’aquell moment i ara ens han dit, no al Govern socialdemòcrata sinó a Andorra en general, que s’ha de prendre la decisió de negociar o bé no fer-ho. El que no podia ser era una negociació oberta amb un calendari sine die. El Govern va decidir comunicar que sí volia continuar les negociacions, comprometre’s amb un calendari i explicar a la UE les dificultats que tenim per assumir una sèrie de normatives. Però això no és cap novetat, ja que el Govern ho sap des de l’any 2004. Ara el que passa és que les converses s’han fet públiques per primer cop. És normal que el Govern busqui l’interès general d’Andorra i, exercint les potestats que la Constitució reconeix, vulgui signar l’acord per tal que aquest sigui ratificat posteriorment. I jo estic convençut que no hi haurà cap problema per ratificar l’acord per part d’aquelles persones que són responsables i que miren i vetllen per l’interès general. Potser sí que hi haurà algú que posarà problemes i que dirà que no ho ratifica, com ha passat en aquesta legislatura amb la formació minoritària, que no ha volgut aprovar l’intercanvi d’informació o les lleis que regulen la imposició directa.

-Vostè ha parlat d’una oposició amb seny i ha al·ludit a una minoria menys responsable. Precisament en aquest punt, ¿com valora que el líder d’aquesta minoria hagi enviat una carta a Europa afirmant que parla en veu de la majoria d’andorrans i que hi hauria problemes per la ratificació, posant en perill l’acord monetari?

-Jo diria que és una certa irresponsabilitat que ha intentat boicotejar el procés de modernització d’Andorra, posar pals a les rodes, però al mateix temps també li dic que tindrà una escassa incidència. I això és perquè Olli Rehn està perfectament informat de quina és la situació al país, quina és la relació de forces polítiques, com hi ha dues forces, la de Govern i alternativa de Govern, que estan per a una major relació amb Europa, el PS pensant en un acord d’associació i CR en l’Espai Econòmic Europeu. És a dir, que una amplíssima majoria d’Andorra estem per una relació més estreta amb Europa, i és perquè ens adonem que cal un canvi en el paradigma econòmic i que a Europa trobarem la solució als problemes i no la font als problemes. I el que no deixa de ser estrany és que una plataforma que porta el nom d’Andorra pel Canvi, en aquest aspecte i en altres, amb el seu vot negatiu, demostri com adopta les postures més radicals i immobilistes.

-Precisament per parlar d’Europa, aquesta tarda hi haurà l’ocasió de parlar amb Gianluca Grippa, responsable dels petits estats a la Unió Europea.

-Aquesta visita està prevista des de fa temps i és per tenir un contacte directe amb la societat civil, econòmica i financera i també amb els grups parlamentaris i obtenir així informació directa. A més de les reunions amb el Govern i els agents econòmics, hi haurà una visita als síndics i després amb els grups parlamentaris.

-Havia fet el balanç positiu de la legislatura, però ¿en la vessant negativa, quins aspectes destacaria?

-A nivell legislatiu, la no aprovació del pressupost, que ha evidenciat un bloqueig polític per part d’uns que deien que s’assemblava molt a l’anterior i altres que deien que s’assemblava massa poc, i tot això va derivar en què durant tot el 2010, una part important de l’activitat legislativa s’hagi centrat en els crèdits extraordinaris, alguns dels quals no s’han aprovat, i sap greu que no hagin passat algunes lleis com les que fan referència a aspectes culturals. Parlo de diners destinats a recuperar el fons documental de Ràdio Andorra, per millorar a nivell tècnic l’arxiu nacional, per poder recuperar el fons fotogràfic Guillem Plandolit, també per a la reactivació del comerç, el desenvolupament de les polítiques actives d’ocupació, etcètera. Això sap greu, perquè hem vist a l’oposició dir no però sense donar cap proposta alternativa. Semblava coherent que amb l’aritmètica parlamentària, la majoria relativa de 14 consellers i dos grups, un d’11 i un de tres que, precisament, es deia el grup centrista i que es deia Andorra pel Canvi, que s’hagués arribat a un pacte amb aquesta força que compartia amb els socialdemòcrates la voluntat del canvi. Això hagués derivat en l’aportació del seu programa, evidentment no tot perquè la representació és la que és, però no va ser possible. I és destacable que a mesura que aquesta plataforma s’ha anat desintegrant, primer amb el grup d’Ordino d’Enric Dolsa i més tard amb Renovació Democràtica i Segle 21, els que han quedat s’han anat radicalitzant, agafant postures cada cop més extremistes i intentant capitanejar una oposició molt radical al Govern que ha portat a una certa polarització del Consell. Tot i que hem de reconèixer que amb el grup reformista, en els grans temes d’Estat, hem pogut arribar a pactes.

-I tot això va derivar en la coneguda espantada del 23 de desembre…

-Per a mi va ser un dels dies més tristos de la legislatura, perquè quan el senyor Eusebi Nomen es va aixecar i al darrere seu ho van fer 13 consellers, els dos seus i els 11 reformistes, uns convençuts i altres a contracor, perquè això es va veure, van deixar amb la paraula a la boca el president del grup parlamentari socialdemòcrata, i això va demostrar aquesta crispació i manca de cortesia parlamentària. Tot això em va saber greu perquè no ajuda per res a que els ciutadans d’Andorra tinguin una bona imatge de la política. Aquests dies hem pogut veure els resultats de l’observatori del CRES, on s’evidencia una certa desafecció dels ciutadans envers la política. Les notes als polítics van baixant i això és en part fruit d’aquest ambient de crispació i aquestes desqualificacions que hi ha al Consell, d’aquesta manca de respecte institucional que s’ha vist amb el qüestionament del Síndic General per part d’algun conseller en concret, una cosa que no havia vist mai. A vegades tenim la sensació que el Consell ha esdevingut com un teatre, que els consellers actuen com a actors histriònics, com si representessin un espectacle de màgia negra. Alguna vegada he tingut la sensació que els ciutadans que ens estaven mirant tenien la sensació de veure una obra de teatre de l’absurd de Samuel Beckett o Eugène Ionesco, perquè a vegades costa d’entendre la manca de diàleg que s’ha vist.

-Tots sabem que, com a subsíndic, té un paper què no hi ha joc a interactuar com sí que feia en anys anteriors, ¿durant aquesta legislatura no hi ha hagut moments en què li hagués agradat entrar a fons en els debats?

-Bé, el meu paper és el que és, com li deia, però el que sí m’ha sabut molt greu en algun moment és la manca de respecte a la figura del Síndic, el qual tinc al costat durant les sessions. Això és un tema que lamento profundament.

-A la sessió de dimecres, serà complicat que passi el pressupost però hi haurà acord en la garantia dels dipòsits. Tret d’això, i pel que fa a la llei que incrementarà el preu del tabac, ¿quina és la urgència d’aquest text?

-El tema del tabac és una qüestió de responsabilitat, és una situació complexa. Volem mantenir les bones relacions amb Espanya i tenim coneixement que l’enorme diferencial de preu actual pot incentivar el contraban, i per això s’ha elaborat la llei per modificar les taxes al consum. Podem discutir el percentatge o l’entrada en vigor, però es produeix la necessitat d’enviar aquest missatge als nostres veïns per responsabilitat, perquè vegin que ho volem resoldre. Per això costa entendre com es poden presentar esmenes a la totalitat i pròrrogues al termini d’esmenes amb la finalitat d’intentar evitar que aquesta llei s’aprovi.

-Si l’esmena d’ApC no prospera i es vol tirar el text endavant, ¿valdria la pena fer una sessió més per no fer perillar les relacions diplomàtiques?

-Això és evident. Si hi ha la voluntat política d’enviar aquest missatge cap els països veïns i el fet de dir que Andorra té la voluntat d’evitar el contraban, estic convençut que aquells que estem governant ara i aquells que volen ser alternativa de Govern hauran de donar suport i ajudar en aquest sentit. Estic convençut. També estic convençut que a altres persones els hi donarà igual, perquè no actuen amb aquesta perspectiva de responsabilitat de Govern. Jo entenc que els partits polítics tenen un discurs i un llenguatge quan han tingut o volen tenir responsabilitat de Govern que quan no aspiren a tenir aquesta responsabilitat, que és quan el discurs és més radical.

-Com a socialdemòcrata i membre el corrent d’opinió d’Esquerra Socialista (ES), ¿Creu que caldria una alternativa a Bartumeu en les primàries del PS?

-Jo crec que no. El meu punt de vista és que és lògic que ha d’haver-hi unes primàries, tal i com va dir el primer secretari, Ferran Goya, perquè tothom qui cregui que ho ha de fer pugui presentar una candidatura. Dit això, sóc dels que creu que el candidat del PS serà Jaume Bartumeu, perquè és el líder del partit, perquè ha fet una bona feina al capdavant del Govern durant aquests dos anys, i perquè la situació és d’una certa excepcionalitat donat el bloqueig polític dels dos partits de l’oposició al no tenir pressupost i les eleccions són una conseqüència de tot plegat. El bloqueig s’ha donat al Consell, però no hem d’oblidar les moltíssimes coses que s’han fet des del Govern durant aquets dos anys. S’ha fet un desenvolupament reglamentari molt important en molts aspectes, i jo destacaria la prestació econòmica per a persones a l’atur, el desplegament enorme que calia fer perquè l’anterior Govern no ho va fer, en matèria de seguretat social, també la signatura de convenis contra la delinqüència organitzada, el de Nacions Unides sobre el canvi climàtic, la Carta europea d’autonomia local, etcètera. S’han tirat endavant moltes coses i, com tot, segur que hi ha coses que no s’han pogut fer. Però si un no fa res, mai no s’equivoca. Només pot equivocar-se aquell que fa coses. I hem de destacar la molta i bona feina feina del Govern, per això crec que Jaume Bartumeu ha de ser el candidat.

-Deixant el paper de subsíndic, com a Esteve López, ¿quin paper li agradaria tenir d’ara en endavant, tant aviat es dissolgui el Consell?

-Donaré el meu suport total al PS i a les persones i candidats que es presentin del PS. Jo estic en aquest moment en una situació, com a funcionari públic, en què ja he demanat un cop una excedència amb reserva de plaça, amb el condicionament que no puc demanar novament aquesta reserva després que la dreta conservadora d’aquest país hagi volgut impedir que persones com jo i com altres companys i companyes que són funcionaris i que l’únic que tenim és el nostre lloc de treball, que aquesta dreta hagi dificultat poder-nos dedicar a l’activitat política. Hi ha persones que no tenim ni rendes, ni propietats, ni negocis, ni terrenys, ni empreses, i que només tenim un lloc de treball. I, per tant, quan es demana aquesta renúncia al lloc de treball, és un sacrifici molt important. De fet, les úniques persones que tenen incompatibilitat per fer política són els funcionaris. I per una altra banda, ja fa deu anys que sóc conseller general i penso que es bo que hi hagi renovació. Però naturalment jo estaré a disposició del partit per ajudar en tot allò que calgui i amb la confiança de guanyar les eleccions amb una majoria àmplia que permeti governar sense tots aquests entrebancs que hem tingut durant aquets dos anys.

Fa uns dies, remenant la biblioteca, al costat de la Historia social y económica de España y América de Jaume Vicens Vives vaig trobar un petit opuscle del mateix autor; era Notícia de Catalunya, un llibre que va escriure en el tram final de la seva curta vida, l’editor i historiador català.

Em va atraure un dels capítols finals, en el qual Vicens Vives parla dels punts cardinals del temperament català. Entre nosaltres és abastament coneguda la descripció d’Antoni Fiter i Rossell sobre el caràcter dels andorrans i, en especial de l’art d’alguns de nosaltres de fer l’andorrà, volent dir que ens desentenem de respondre a alguna cosa que creiem que ens pot comportar algun dany. Però Fiter i Rossell també deia que els naturals d’Andorra som «verdaders, propis i legítims catalans». Valia, doncs, la pena d’aprofundir en «l’anima dels catalans» segons la teoria de l’historiador català, per veure si hi trobava coincidències significatives amb el temperament andorrà.

Parlant del seny, Vincens Vives no el situava en un dels punts cardinals sinó al bell mig de «la rosa dels vents» de la mentalitat catalana. Però, a diferència de l’opinió comú, no es deixava arravatar per l’exaltació de la paraula seny i s’estimava més «l’observació del que s’ha esdevingut i del que s’esdevé». Aquest enfocament el feia anar cap a una definició menys falaguera del seny que la que s’acostuma. Encara que el professor Vicens Vives reconeix el mèrit, gairebé èpic, de l’assoliment del seny -«una experiència secularment transmesa i heretada en la difícil conquesta de la riquesa» en un país amb pocs recursos naturals ( «la terra aspra»)- també negava al seny la qualitat de ser «la mesura de l’or», o sigui la comprensió de l’exacta realitat del món.

El seu ull crític -poc falaguer- dissentia de la interpretació minimalista del seny com a sentit comú, la tendència irreprimible vers l’adotzenament, la supressió de la passió, l’eliminació de l’ideal i el rebaixament col·lectiu. Així el seny es degrada en «la reducció de la realitat de la vida als nostres interessos immediats; en apamar la terra abans de trepitjar-la; en abstenir-se d’aprofitar les ocasions favorables per la temença d’allargar més el braç que la màniga; és repetir-se adesiara que no es pot dir blat que no sigui segat, garbellat i al sac; és fugir de cabòries que enerven i d’entelèquies que flamegen».

Així, aquest tipus de seny acaba sent cofoisme conformista, retenció avara de les emocions, per evitar de comprometre les possibilitats immediates. El principi del «no t’hi emboliquis» esdevé la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital. I -Jaume Vicens continuava- «per no embolicar-nos-hi, tanquem amb pany i forrellat les portes exteriors i ens complaem en una insociabilitat aparent, esquerpa i sorruda, mentre, casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats». No estava fent una descripció de la coneguda actitud de casa nostra de fer l’andorrà? La «insociabilitat aparent, esquerpa i sorruda» no és cap cosa desconeguda a casa nostra.

Però a aquest seny dels panxacontentes l’historiador català oposa un seny que actua segons l’experiència històrica, el seny que persegueix la claredat i la correcció. La vertadera fórmula d’or, el nord dels catalans en els afers públics i privats és el seny més mesura, el just capteniment, que traduïa al castellà com «el recto proceder». Captenir-se bé, deia Vicens Vives és «desitjar que les coses rutllin amb harmonia, sense entrebancs, i si pot ésser amb un mecanisme gairebé previst; que tots, xics i grans, tinguin el que els pertoca i, sobretot, que ho sàpiguen. És, també, purificar-se del llast de prevencions que arrossega el seny. És marxar d’acord amb una realitat precisa, gairebé lineal, sense fer trontollar la terra amb injustícies ni travar la vida amb obstacles».

Aquests dos trets de la mentalitat col·lectiva coexisteixen amb diferents graduacions al llarg de la història i en el si dels diferents agrupaments d’actors socials. No podem dir que cadascuna d’aquestes variants del seny sigui patrimoni de les classes benestants o de les classes treballadores. Tanmateix, com li agradava repetir a Altusser «la ideologia dominant és la ideologia de les classes dominants».

Llegint Notícia de Catalunya, no em vaig poder estar d’aplicar l’anàlisi històrica-psicològica de Vicens Vives a la situació andorrana. En les èpoques de crisi la tendència reduccionista, de «rebaixament col·lectiu» gaudeix d’una amplia prèdica per part dels populismes conservadors: no tocar res, no fer res. Evidentment així l’única cosa que hom aconsegueix és aprofundir la crisi, allargar-la, deixar a les cunetes més gent i… promoure que una minoria de vius progressin a esquenes de la gran majoria.

En aquest moments cal més que mai un lideratge fort -de persones i d’idees- per combatre aquesta versió conservadora del seny, cal aconseguir que una gran majoria social arraconi el «no t’hi emboliquis» i adopti el just capteniment, que aprofiti l’ocasió que trigarà en tornar-se a presentar, que es desempallegui del llast de prevencions i que aposti per un futur en el qual les emocions i els ideals recuperen un lloc preeminent, però sense arrauxament, sense embadaliments, sospesant les realitats i mesurant-ne les conseqüències.

Del seny conservador, n’hi ha alguns que salten a la rauxa, que no és res més que la claudicació de l’esperit de mesura davant el fanatisme sense límits. L’arrauxament és la justificació del tot o res d’aquells que, com l’Eusebi Nomen, totalment desorientats i mancats de propostes alternatives, només volen assegurar la seva supervivència política individual. Una supervivència que esperen aconseguir traslladant a la ciutadania la seva pròpia ziga-zaga mental, mitjançat vergonyoses tàctiques sectàries, consistents en dosis setmanals de manipulació i de rebentada. Aquesta setmana, la ciutadania ha hagut de patir dues dosis de cavall: la ridícula carta de Nomen al comissari Olli Rehn i la seva proposta de Santa Aliança. Ara, només cal esperar la reedició del sopar d’Incles, amb nous convidats i… nous vetos. Com a la faula: «la muntanya parirà un ratolí», molest, torracollons, brut, rosegador, tot el que vulgueu, però estrepitosament inútil.

Mentrestant, des del PS intentarem deslliurar la ciutadania del desori induït per personalitats delirants que només pensen en ells i els seus negocis especulatius, molt lluny del treball quotidià i esgotador de la majoria del poble. Volem, amb el nostre just capteniment donar perspectiva a la gent, orientar-la, dir-li que sense reformes no tenim futur, que perquè Andorra pugui reprendre una política de modernització, de competitivitat i de creixement econòmic ens cal desfer-nos del pessimisme i, també, de l’enyorament d’un passat que mai no tornarà. Ni encara que ens enviïn els cent mil fills de… ¡sant Lluis!

La ciutadania sap que quan s’acosten unes eleccions poden esdevenir-se moviments polítics inesperats. Ho sap i ho té acceptat. Com també s’accepta que la classe política moduli els missatges i les propostes en funció del moment i de la conveniència. Però tot té un límit; la ductilitat de les paraules i de les persones, també. La proposta que dijous va formular el president d’Andorra pel Canvi, Eusebi Nomen, al principal grup de l’oposició, la Coalició Reformista, traspassa tots aquests límits.

Proposar una coalició electoral -ni que només sigui en les candidatures parroquials- no sobre la constatació d’unes necessitats concretes, sobre unes propostes o sobre unes idees, sinó simplement per anar contra els socialdemòcrates i amb el pressupost com a moneda de canvi, és simplement una obscenitat.

Cert és que el mateix president d’ApC va matisar el missatge, però això no és el que van entendre -segons sembla- els liberals i els reformistes. El president del PLA afirmava ahir que la proposta de Nomen naixia de la constatació següent: per anar a unes eleccions que les guanyi el PS, més val no anar-hi… i deixar que la legislatura continuï agonitzant, és clar. És impropi d’un partit amb la trajectòria, la història i els èxits del PLA rebaixar-se a aquest tipus de negociacions.

Des d’aquestes pàgines hem defensat des de fa temps que aquesta és una legislatura esgotada i que cal donar-li la sortida més digna possible per l’interès de tots. Pensàvem que, com a mínim, en aquest punt hi havia un cert consens transversal. Però sembla que per a l’ApC i al PLA les coses no són així, com a mínim des de dijous al vespre.

També hem defensat en reiterades ocasions que la política s’ha d’organitzar en partits. Els partits polítics són com els impostos: a ningú li entusiasmen, però són necessaris. Construir una alternativa als socialdemòcrates és la primera obligació dels que estan asseguts als bancs de l’oposició, però sembla que alguns hagin oblidat que el centredreta va governar durant anys aquest país gràcies a estar estructurat en un partit d’abast nacional.

Si fem un exercici de política ficció i imaginem que ApC, el PLA, el PRA i alguns independents s’uneixen sota aquesta fórmula que proposa Nomen. Imaginem que guanyen les eleccions i arriben a governar. ¿I aleshores, què? ¿Es mereix Andorra ser governada per una coalició integrada per la suma d’una plataforma i una altra coalició que a la vegada integra dos partits i diversos independents? Esperem que la improvisació doni pas al seny, que a les eleccions concorrin partits amb projectes i programes clars, que guanyi el millor i que sàpiga pactar.

Inverossímil. La possibilitat que Andorra pel Canvi doni suport al pressupost és, des del punt de vista de la lògica i la coherència política, escabellada. La crònica de la legislatura està plagada de maniobres tàctiques, jocs d'artifici i estirabots, de supeditar els interessos polítics i de partit als generals, però la formació encapçalada per Eusebi Nomen ha superat la darrera setmana tots els registres.

De res no ha servit al conseller general la seva proverbial capacitat per argumentar els posicionaments. Que el grup parlamentari que ha centrat tot el seu discurs en l'economia i en el desequilibri de les finances públiques, que no va votar el pressupost 2010 ni els crèdits extraordinaris a càrrec d'endeutament i que ha presentat una esmena a la totalitat als comptes del 2011 obri la porta ara a aprovar-los té, desgraciadament, ben poc a veure amb el projecte polític. Els dubtes jurídics que el decret de pròrroga del pressupost genera i que el Consell portarà al Constitucional si el Govern no modifica són usats com una excusa per condicionar l'elaboració de les llistes electorals del centre dreta, on tot i el protagonisme assolit aquesta legislatura, Nomen té dificultats per trobar encaix. El manteniment de les actuals aliances en el si de CR i la suma d'independents atorgaria a ApC i especialment al seu líder un paper secundari els pròxims comicis. La via triada per intentar condicionar la política de pactes -amenaçar amb un eventual allargament de la legislatura- lluny d'ajudar a reforçar la seva posició la desacredita. Andorra pel Canvi ha deixat ben clar que l'aprovació o no del pressupost no depèn del dèficit, de les despeses corrents, dels ingressos, de les inversions o de la despesa social que pugui contenir o de la credibilitat del Govern que l'ha de tirar endavant, sinó de les possibilitats d'articular un front alternatiu a l'actual majoria socialdemòcrata i del paper que aquesta formació hi pugui tenir. El gir en els plantejaments no fa més que refermar la necessitat d'acabar amb el vodevil de la legislatura sense noves sorpreses ni teatralismes.

Setmana 3 -17/23 GEN 2011

Acció contra les irregularitat de construcció i gestió del Centre de Tractament de Residus

La qüestió de les relacions personals sovint es percep com una cosa arriscada, que requereix molt d’esforç per establir-la i encara molt més per mantenir-la. No obstant això, les relacions permeten constituir lligams que proporcionen seguretat i confiança a totes les parts vinculades.

El poeta metafísic anglès John Donne deia que l’home no és una illa completa en si mateix. Segons Donne, tot home és un fragment del continent, una part d’un conjunt que no prospera quan s’aïlla de les altres.

Si aquesta màxima l’apliquem al terreny de la preservació dels drets i dels deures de les persones, ens adonem de la importància que té per a un país de la talla del nostre, l’adopció de convenis en matèria de dret internacional privat.

L’adopció d’aquests convenis, que ha estat reclamada des de fa molt temps pels agents judicials del nostre país, els advocats i les associacions de dones, pretén donar resposta a aquells pares i mares separats, que són víctimes de l’incompliment de les sentències dictades pels tribunals andorrans, relatives al pagament de pensions compensatòries, dels efectes civils del segrest internacional i de la custòdia dels seus fills menors, per part dels seus excònjuges. I, de forma especial, quan deixen de complir les sentències per haver marxat del país i residir a l’estranger. Es tracta, doncs, de garantir a les víctimes que les resolucions que dicta la Batllia andorrana puguin ser executades en qualsevol altre país d’una manera àgil i ràpida, donant solució als entrebancs i a les mancances existents actualment en aquesta matèria.

Per tal de permetre que Andorra pugui fer plenament efectius aquests convenis, el passat 22 de novembre, el Govern va trametre al Consell General el projecte de llei dels procediments especials, relatius al reconeixement i a l’execució de decisions en matèria de pensions compensatòries, dels efectes civils del segrest internacional i de la custòdia de menors. Aquest projecte de llei recull les disposicions necessàries per tal de donar resposta immediata a una situació concreta.

L’objectiu d’aquesta Llei és el d’establir un procediment excepcional, diferent al procediment ordinari ja existent, permetent l’obtenció de l’execució i del reconeixement de la sentència estrangera de manera eficaç, tot aplicant el principi de reciprocitat que existeix a la base de tota subscripció d’un conveni i té per objecte reconèixer, al nostre país, les decisions estrangeres sobre aquestes matèries especialment sensibles, perquè impliquen menors. D’aquesta manera, els progenitors que deixin de residir al Principat, així com els nous residents al nostre país, hauran de complir les obligacions derivades de les sentències judicials que els afecten.

Malauradament, però, aquest projecte de Llei, destinat a fer més fàcil la vida de les persones afectades per un procés de separació conjugal, o d’altres situacions que afecten els fills, ha topat amb la inexplicable reacció del líder d’ApC, que, sense raonar, argumentar o justificar, ha presentat una esmena a la totalitat al projecte de llei. Per tant, el seu tràmit, com tants d’altres, es veurà una vegada més endarrerit.

Una vegada més, el Sr. Eusebi Nomen s’oposa a una mesura destinada a resoldre una problemàtica que moltes persones del nostre país pateixen, en ser la nostra una societat amb un alt grau de mobilitat de les persones residents de i cap a altres països. Una vegada més fa oposició sense presentar cap proposta alternativa. Una oposició sistemàtica, sense el més mínim raonament polític amb l’única finalitat de rebutjar qualsevol proposta presentada per un Govern que no vol passar pel seu adreçador.

Una vegada més i com sempre s’oposa a tot, demostrant el poc que l’importa la societat andorrana, el poc que l’importa el benestar de les persones, el bon funcionament de la Justícia, la protecció dels menors i, en definitiva, el futur d’Andorra.