Cada comú destina una partida de 10.000 euros anuals per a la reunió de cònsols. Els 70.000 euros serveixen per garantir-ne la seva celebració anual. El partit socialdemòcrata considera la xifra exagerada i va exigir ahir una rebaixa de cada Comú per adequar-se a la delicada situació econòmica que viu el país.

Rossend Areny, conseller socialdemòcrata de Sant Julià, va manifestar ahir durant el consell de Comú que els consistoris han de donar exemple i «estrènyer-se el cinturó». A més a més, va lamentar que es destinés una partida tan elevada per una institució que s’ha «desvirtuat», va assegurar. Per justificar aquesta postura, Areny va plantejar que les reunions de cònsols van crear-se per tractar temes de mancomunar, una situació que ja no es dóna en l’actualitat.

A més a més de demanar que es reduís l’aportació a aquesta convocatòria mensual entre els mandataris, els socialdemòcrates també van sol·licitar que la minoria pugui tenir més informació sobre les actes, i en conseqüència més participació en la presa de decisions. Areny va lamentar que tota la informació rebuda per part de la majoria sigui a posteriori de la celebració de la reunió. Fins i tot Areny va assegurar que no es descarta una unió de les minories de les set corporacions per agafar més força en la seva voluntat d’incidir a les trobades.

La possible unió és un tema que han de tractar les oposicions, però pel que fa a la demanda de tenir més informació a priori, la cònsol Montserrat Gil va assegurar que no hi haurà cap problema en concedir-la. Gil va plantejar que la millor opció passaria per informar de l’ordre del dia i del que requereixi la minoria durant les comissions de treball.

el paper de les juntes de govern / El d’ahir va ser un consell de Comú de tràmit, tal i com van reconèixer les dues parts, però que es va allargar més del compte degut a l’extensa llista d’interpel·lacions que va fer el PS en relació als continguts tractats a les Juntes de Govern. Es va demanar pel cost de les obres que han convertit el Prat Gran en un exitós espai de joc per als infants, i també pel preu de la contractació d’una empresa de comunicació externa que informa dels actes del Comú, entre d’altres. Areny va explicar que tenen dubtes en diversos àmbits i que podrien ser solucionats si els deixessin entrar a les Juntes de Govern. Una possibilitat que ahir va tornar a descartar Gil. «A les juntes només hi ha la minoria, després ells tenen el dret de demanar tota la informació que convingui, no hi ha cap problema».

Altres acords presos ahir van ser l’aprovació de la congelació de les tarifes per posar terrasses (afegint-se al canvi respecte a que podran estar obertes durant tot l’any) i el vistiplau lauredià per entrar una proposició de Llei perquè les sancions i multes que fa molt temps que estan a la Batllia no prescriguin.

La possibilitat que els locals públics habilitin espais tancats on es permeti fumar sense que hi puguin accedir els treballadors no acaba de convèncer al Partit Socialdemòcrata. Així ho va indicar ahir la primera secretària de la formació, Judith Salazar, que, d'una banda, va expressar el temor que, tal com va passar a Espanya d'aquí a un temps es pugui acordar una prohibició total, amb el perjudici econòmic que suposaria per als establiments que hi fessin obres.

De l'altra, hi ha la sensació que aquells negocis massa petits per habilitar zones puguin perdre clients. La millor solució per evitar aquests dos riscos és, a l'entendre de la política canillenca, apostar per una legislació  més restrictiva i que impedeixi el consum de tabac a qualsevol local públic, tal com ha reclamat el grup parlamentari en les seves esmenes.

"El que volem és una prohibició total. No seria bo apostar per jugar-nos-la i que al final surti un bunyol", va apuntar la dirigent del PS, que entén que si el text surt del Consell amb les esmenes demòcrates "molts petits locals perdran clients". Malgrat aquestes diferències, Salazar va expressar "confiança" en el fet de poder assolir un acord perquè la primera iniciativa legislativa popular que arriba al parlament pugui ser aprovada pels dos grups amb representació a la cambra.

D'altra banda, i en referència amb l'oferiment del Govern per participar en el procés d'obertura econòmica, Salazar va explicar que s'accepta la proposta i que en breu es nomenarà un representant. Tot i això, va admetre "no entendre quin és el treball que se'ns demana".

El Partit Socialdemòcrata va voler, ahir, expressar també la seva opinió en relació a les esmenes fetes pels demòcrates a la proposició de llei de protecció contra el tabaquisme passiu. La primera secretària de la formació, Judith Salazar, va expressar el temor que amb pugui acabar passant com a l’estat espanyol i d’aquí a un temps s’hagi de fer una nova llei més restrictiva, optant per la prohibició total. A més, considera que el text actual perjudica els establiments petits, que no podran habilitar zones de fumadors.

Salazar va recordar -«sense ànim de criticar», doncs darrerament se’ls acusa de fer-ho excessivament- que el posicionament del PS és el de prohibir totalment que es fumi en els locals públics, i va demanar a Demòcrates per Andorra que no se la juguin per evitar «un bunyol» tal com va passar a Espanya. El PS entén que la intenció de DA és anar a poc a poc però que finalment acabaran fent la prohibició total, tenint en compte que és la línia adoptada a la majoria dels països europeus.

A més, la primera secretària opina que permetent que es puguin adequar espais per a fumadors s’està generant un «greuge» als establiments més petits que no tinguin espai suficient, doncs si al gran es té l’opció de fumar, és fàcil que els consumidors optin per aquests darrers, tal com va complementar la vocal de l’executiva, Noèlia Sousa. Així, Salazar desitja que durant el treball en comissió es pugui arribar a un acord entre els dos grups parlamentaris.

Així mateix, ni Salazar ni Sousa es van mostrar sorpreses per les esmenes de DA i van opinar que aquestes encara «són prou permissives».

PARTICIPAR EN L’OBERTURA / D’altra banda, i en referència a l’oferiment del Govern per participar en el procés d’obertura econòmica, Salazar va recordar que com a representants de la societat civil que són, volen ser responsables i prendre part en el procés en la mesura que són representants d’un sector de la societat civil, tot i que no entenen quin és el paper que l’Executiu els vol atorgar i què se’ls requerirà. A més, la primera secretària va reiterar que es tracta d’una llei molt discrecional i que, en canvi, ells apostaven per un text més objectiu. Així doncs, quan hagin estudiat la proposta que els fan, l’executiva de la formació valorarà quina persona designa.

Martí insulta, desqualiica amb unes maneres impròpies del seu càrrec institucional

Havia de ser una tarda memorable, d'aquelles que les cròniques taurines de l'endemà titulen: "el maestro destapó el frasco de las esencias".

Tot estava preparat minuciosament, fins al més mínim detall: l'apoderat, els assessors d'imatge i la quadrilla havien fet tot per aconseguir una tarda màgica. La categoria de la plaça i una peña taurina incondicional, tot feia presagiar una tarda triomfal.

Els companys de cartell -de segona fila- s'havien triat exprés perquè ningú pogués eclipsar el prodigi del mestre.

Es tractava, també, de que el seu fervorós públic oblidés la decepció de la seva darrera corrida televisada del mes de setembre.

El Guió de la festa se l'havia escrit un -suposat- expert en aquest combat. En un moment de la tarda el mestre diria a la seva quadrilla, aquelles dues paraules magnètiques: "¡dejádme solo!" I en aquell moment començaria l'actuació estel·lar.

Però com el dia de la corrida televisada, els guionistes es van equivocar; és cert que a la peña, als devots del mestre, li agraden aquest tipus d'espectacles; però els entesos, els verdaders aficionados i sobre tot la crítica són molt més exigents. Al guionista de la cort li va faltar l'elegància d'un Hemingway que sabia elogiar els amics sense desqualificar els altres rivals de la tauromàquia.

El guió era molt simple: dos passes de capa per fer el bonic, una deslluïda feina de picador-carnisser amb el seu contrincant i un parell de míseres banderilles -massa baixes - al brau de Canillo. Per acabar, dos passes de aliño amb la muleta i… dubtes, retorn a la falsedat jesuítica i molt mala punteria a l'hora suprema. I tot això sense baixar-se del cavall.

La crítica ho va veure i no va poder evitar d'escriure el que havia vist. I el que va veure la crítica, van ser una sèrie d'errors impropis d'algú que pretén triomfar, tallar les dues orelles i la cua i sortir per la porta gran.

El que va veure la crítica, i ho va dir, es que el mestre no sap o no vol actuar segons les regles del joc i els rituals admesos.

El que ell voldria és que els seus adversaris s'enfrontessin al toro, mentre ell s'ho miraria des de la barrera. La seva intenció era la de baixar a la plaça a recollir els trofeus.

Però la realitat no és la que escriuen els guionistes de la cort; el que vol triomfar ha de tenir les qualitats i el coratge, per defensar la seva concepció de la política.

El que no pot fer és imposar la seva manera de l'art polític. No compartim ni les seves maneres, ni el seu estil, ni els seus diagnòstics, ni les seves solucions. Hi ha altres alternatives, són les que defensem els socialdemòcrates.

El nou Martí de tarannà autoritari diu que sap el que vol fer, sap quan ho vol fer i sembla que també sap com ho vol fer. Ara, el seu autoritarisme arriba a la pretensió d'obligar tothom a seguir-lo en el seu camí. I la millor manera que ha trobat per convèncer la gent reticent a acompanyar-lo ha estat l'insult.

Martí ha perdut els papers, sembla que l'ha afectat el mal d'alçada, el vertigen de l'èxit. Fa un any va concentrar, en el seu "vaixell dels germans Marx", tot el que a Andorra es movia per la dreta, tallant algunes branques velles i apropiant-se de tot el solar. Durant un any ha regnat sobre un grup aparentment sense tendències, disciplinat, sense veus discordants (a dir veritat, mut); tenia doncs una màquina ben greixada per a l'exercici del poder. Les eleccions comunals, van augmentar -també aparentment, vegis La Massana i Lauredia- la capacitat d'aquesta màquina de poder. Però Martí no en té prou, la còmoda majoria absoluta no li és suficient; en vol més; vol sumar, amb l'argument de la testosterona, l'oposició al seu projecte de contrareformes.

Com malgrat aquesta còmoda majoria no se'n surt, insulta, desqualifica amb unes maneres (i tant que han canviat les maneres!) impròpies del seu càrrec institucional. Desprès de tants anys de dissimulació jesuítica, ara s'irrita, aixeca la veu, es fa l'ofès i adopta un to ridículament agressiu.

En veritat, el que passa és que al líder de DA li manquen conviccions sinceres per actuar com un demòcrata; la seva megalomania (ell l'anomena humilitat) li fa pensar que el que dissenteixi de la seva posició és un deslleial i un covard. Ell dóna la culpa de tot el que passa -a l'Andorra on és ell qui governa- als demès.

Per a ell la única actuació possible en el seu "regne" és la de l'assentiment acrític: la democràcia de l'amén.

Entenc el nerviosisme del cap de Govern, la crisi perdura i no es generen llocs de treball

Del que entenc que havia de servir per llançar un missatge de força i entusiasme, únicament n'haurà quedat l'evident nerviosisme manifestat pel cap de Govern en acabar el congrés celebrat per DA aquest cap de setmana .

No en tenen prou amb una majoria de 22 a 6 representants al Consell General i la majoria a quasi tots els comuns, que encara reclamen no solament el silenci de l'oposició, sinó que s'exigeix l'aplaudiment a tots els seus actes.

Senzillament ens allunyem perillosament dels valors democràtics que sortosament molts de nosaltres celebrarem demà .

Alguns haurien de menjar cues de pansa, especialment aquells que prediquen el contrari del que van fer tot just fa un any i escaig.

La passada legislatura en plena crisi econòmica, ¿qui va fer bloqueig? ¿Qui va frenar els pressupostos de l'Estat? ¿Qui no va voler participar a les taules per reformar la funció pública? ¿Qui va crear crispació?

Reconec que en alguna actuació ens varem equivocar, però no ho devíem fer tant malament quan ara, alguns ministeris continuen els projectes engegats pels socialdemòcrates responsablement i sense soroll. També vull recordar que sense dramatitzar varem fer pública la situació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), emprenent les reformes necessàries per al seu redreçament econòmic, però també social.

Entenc el nerviosisme del cap de Govern, la crisi perdura, no es generen llocs de treball i les accions no arriben.

Aquest govern s'ho juga tot a una carta, la de la inversió estrangera. Mentre, tan els acords de no doble imposició van per llarg, a l'igual que les reformes estructurals, i ni el Govern ni el grup de la majoria al Consell no legislen o ben poc. ¿On està la valentia del govern dels millors? ¿A les declaracions post-congressuals ?

El deure de les minories a l'oposició és de controlar i impulsar l'acció de govern, que és el mateix que recordar allò que políticament es considera que s'hauria de fer i no es fa, clar que per poder fer, cal un projecte previ i les idees clares.

Els socialdemòcrates continuarem exercint el nostre rol d'oposició responsable al Consell General, però també als comuns en els quals tenim representació, tal com ja ha quedat palès aquestes darreres setmanes. ¿Sense oposició en cap comú quina hauria estat la pujada definitiva dels sous dels càrrecs electes?

Amb l'aclaparadora majoria per part de DA, al Consell General no té sentit voler fer creure que l'oposició posa pals a les rodes, senzillament perquè no aniria en lloc.

Per contra sempre que hi hagi diàleg, ens hi trobaran, ja que les coses avancen i milloren quan són fruit d'un debat obert, franc i transparent.

El mercat és necessari, però la intervenció pública és imprescindible

Ahir vam celebrar la nostra festa nacional del dia de la Constitució. Una Constitució que ja té dinou anys i que ens va llegar el segle XX.

Celebrem aquest aniversari quan hi ha instal·lat als setials del Govern, un moviment polític (DA) que ens voldria convèncer que l'Estat de dret, democràtic i social de la Constitució del 1993 ja està desfasat.

Que no és eficient -santa paraula! - amb la qual acostumen a començar des dels seus púlpits el sermó neoliberal.

Aquesta ideologia vol saltar-se alegrement el llegat de la Constitució del 1993: l'Estat de dret, democràtic i social, amb els seus quatre pilars que són la protecció social, el dret al treball (i a la negociació collectiva) els serveis públics i les polítiques econòmiques -pressupostària, comercial, reguladora de l'activitat financera i bancària- de suport a l'activitat econòmica.

Quatre pilars que es troben en l'articulat del text constitucional. Ara la ideologia liberal, dominant al Govern i a la majoria del Consell General, pretén que l'Estat social dissenyat a la Constitució està superat.

Obliden que les seves arrels venen de molt abans.

Obliden sobretot el balanç de les reformes liberals en l'àmbit internacional.

Als Estats Units i a bona part d'Europa el sector financer i bancari s'ha liberalitzat molt i és pel seu descontrol que l'any 2008 va començar l'esclat de la crisi econòmica internacional.

Per molt greu que els sàpiga als neoliberals, no vivim en mig d'una economia de mercat aïllada sinó en una economia amb mercat i intervenció pública.

I més exactament potser, la nostra economia, com l'europea, es composa de mercat, de capital, d'intervenció pública i d'economia social.

¿Quin pes s'ha de donar a l'una o a l'altra? ¿S'ha d'admetre un endeutament, que no és un mal intrínsec, si així es facilita l'inici d'activitats econòmiques, ja siguin públiques o privades?

Són preguntes que s'han de tornar a situar al centre del debat democràtic.

Els socialdemòcrates defensem l'economia de mercat definida a l'article 28 de la Constitució.

 Aquesta defensa comporta haver de repensar el funcionament de l'economia, que no pot ser només una suma de relacions d'intercanvis individuals.

Però avui la teoria econòmica dominant, representada fins a la caricatura pel govern "dels millors" d'Antoni Martí, es mou com peix a l'aigua. "Al principi són els mercats…" i la resta ve al darrere, amb la intervenció pública, alguna vegada justificada, diuen,… però únicament per pal·liar les imperfeccions del mercat i per realitzar el programa del mercat.

En aquest món -bombolla de l'eficiència- l'objectiu que tenen és atansar-se als resultats, suposadament òptims, que s'obtindrien si la lliure concurrència fos perfecta.

Avui volen socialitzar les pèrdues per poder així privatitzar els beneficis demà.

En l'edició del 22 de gener d'enguany de EL PERIÒDIC D'ANDORRA, Cèsar Garcia, des de la seva Finestra Oberta parlava de vells drets i ens recordava que qui "… està patint més estretors són els que volen entrar al mercat i els que ja n'han sortit, és a dir els joves i els vells". I ens recordava l'escruixidora xifra de quatre mil padrins que han de malviure amb 400 euros al mes.

I vull citar encara al Cèsar Garcia: "És un atemptat a la dignitat que algú hagi de veure's en una situació d'indefensió econòmica després d'haver passat una vida treballant per aixecar un país que va arribar a tenir una renda per càpita envejable".

No ho hauria sabut escriure millor. I en aquesta mateixa línia també vull citar al nostre amic Patxi López, lehendakari del País Basc, que declarava fa tot just quinze dies "no sacrificaré els serveis públics d'Euskadi per obtenir un dèficit menor, tot i que hi hagi qui ho prefereixi".

Aquí tenim dos clars exemples del perquè la intervenció pública és necessària. I no pas solament per pal·liar les imperfeccions del mercat: té una acció positiva pròpia per la cohesió i la justícia social.

Ara bé, aquí hi ha la diferència entre DA i el PS: s'ha d'acceptar i prendre en consideració que el conjunt de la societat no es pot reduir al joc de les parts econòmicament fortes, ni l'interès general als interessos particulars.

Per això m'agrada recordar que els socialdemòcrates, a Andorra i arreu d'Europa, defensem els serveis públics perquè molt sovint són el patrimoni d'aquells que no en tenen cap altre.

Els consellers demòcrates es queixen de la forma com rebota la pilota perquè no la saben colpejar… o la majoria comunal encampadana arrelada al passat

El psiquiatre i filòsof italoargentí Giuseppe Ingegnieri, representant del pensament positivista, va il·lustrar la mediocritat humana amb la cèlebre frase "els que es queixen de la forma com rebota la pilota són aquells que no la saben colpejar". Aquesta màxima em retorna en forma de metàfora quan avaluo la situació actual del comú d'Encamp, on en lloc de plantejar solucions i projectes de millora per a la nostra parròquia, alguns consellers de la majoria es dediquen a projectar-se en la feina feta per l'antic equip comunal per cercar excuses a la seva inacció a l'hora de reactivar la parròquia.

Les darreres notícies aparegudes als mitjans manifesten l'enuig de certs consellers d'UP-DA davant les declaracions fetes pel meu company de grup, Joan Sans, a la roda de premsa del darrer consell de comú, on de manera simpàtica feia referència a l'excés de participació que tenen alguns ministres en la presa de decisions a la nostra parròquia. Malgrat aquests fets, val a dir que som un grup en el qual la comunicació és fluïda i el respecte recíproc. De la mateixa manera que nosaltres acceptem les crítiques humorístiques i les mofes sense reaccionar amb susceptibilitat (penso que ho hem demostrat darrerament), ens esperàvem un feed-back positiu que hagués pogut tenir la forma d'una promesa de tirar endavant el comú sense timoners nacionals. Però, aparentment, la crítica no és acceptada pel cònsol d'Encamp ni pels seus companys de partit. En contrapartida, nosaltres hem patit i seguim patint judicis sobre el que ells consideren "la mala gestió dels socialdemòcrates".

Darrerament, sento com els consellers comunals d'UP-DA es queixen constantment de la feina feta durant el mandat socialdemòcrata. Fins i tot he sentit planys i laments que tradueixen indignació cap al fet que "això ja fa molt que funciona malament" i "ara els toca a ells reparar- ho tot". La veritat és que la meva opinió aquí és fèrria. Evidentment que us toca reparar tot allò que criticàveu i condemnàveu durant la vostra campanya… és per això que us han votat. Oi que vàreu prometre canvis radicals i solucions miraculoses? Oi que afirmàveu que ho faríeu molt millor? Encara recordo la campanya d'UP-DA a Encamp, on es prometia un canvi ràpid i òptim i jo, de moment, el que sento i visc és que, en lloc d'aprofitar el coneixement que aporta el passat, el que fa la majoria comunal encampadana és ser presonera d'aquest passat i no avançar. S'està perdent el present i comprometent el futur pel fet de viure constantment enrabiat amb allò que ha tingut lloc en un altre temps.

Com va dir Homer, deixem el passat ser el passat. Però aquest pensament no sembla formar part de la filosofia dels meus homòlegs de la majoria que prefereixen quedar-se ancorats en el passat i deixar escapar el present. Com a consellera socialdemòcrata del comú d'Encamp, però sobretot com a resident de la parròquia, demano als consellers d'UP-DA que mirin cap al futur i que comencin a treballar en el present amb independència i sense ser regressius. Recordeu que, com va dir Harold Macmillan, "hauríem d'utilitzar el passat com a trampolí i no com a sofà".

Entenc el nerviosisme del cap de Govern, la crisi perdura i no es generen llocs de treball

Del que entenc que havia de servir per llançar un missatge de força i entusiasme, únicament n'haurà quedat l'evident nerviosisme manifestat pel cap de Govern en acabar el congrés celebrat per DA aquest cap de setmana .

No en tenen prou amb una majoria de 22 a 6 representants al Consell General i la majoria a quasi tots els comuns, que encara reclamen no solament el silenci de l'oposició, sinó que s'exigeix l'aplaudiment a tots els seus actes.

Senzillament ens allunyem perillosament dels valors democràtics que sortosament molts de nosaltres celebrarem demà .

Alguns haurien de menjar cues de pansa, especialment aquells que prediquen el contrari del que van fer tot just fa un any i escaig.

La passada legislatura en plena crisi econòmica, ¿qui va fer bloqueig? ¿Qui va frenar els pressupostos de l'Estat? ¿Qui no va voler participar a les taules per reformar la funció pública? ¿Qui va crear crispació?

Reconec que en alguna actuació ens varem equivocar, però no ho devíem fer tant malament quan ara, alguns ministeris continuen els projectes engegats pels socialdemòcrates responsablement i sense soroll. També vull recordar que sense dramatitzar varem fer pública la situació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), emprenent les reformes necessàries per al seu redreçament econòmic, però també social.

Entenc el nerviosisme del cap de Govern, la crisi perdura, no es generen llocs de treball i les accions no arriben.

Aquest govern s'ho juga tot a una carta, la de la inversió estrangera. Mentre, tan els acords de no doble imposició van per llarg, a l'igual que les reformes estructurals, i ni el Govern ni el grup de la majoria al Consell no legislen o ben poc. ¿On està la valentia del govern dels millors? ¿A les declaracions post-congressuals ?

El deure de les minories a l'oposició és de controlar i impulsar l'acció de govern, que és el mateix que recordar allò que políticament es considera que s'hauria de fer i no es fa, clar que per poder fer, cal un projecte previ i les idees clares.

Els socialdemòcrates continuarem exercint el nostre rol d'oposició responsable al Consell General, però també als comuns en els quals tenim representació, tal com ja ha quedat palès aquestes darreres setmanes. ¿Sense oposició en cap comú quina hauria estat la pujada definitiva dels sous dels càrrecs electes?

Amb l'aclaparadora majoria per part de DA, al Consell General no té sentit voler fer creure que l'oposició posa pals a les rodes, senzillament perquè no aniria en lloc.

Per contra sempre que hi hagi diàleg, ens hi trobaran, ja que les coses avancen i milloren quan són fruit d'un debat obert, franc i transparent.

Fa uns mesos, vaig veure a Barcelona The Artist, el film del director francès Michel Hazanavicius que ha recollit merescuts premis arreu del món. La trama se situa en un dels moments més transcendentals de la historia del cinema: el pas del cinema mut al sonor.

Però l'argument i el missatge sobrepassa l'àmbit específic del cinema i convida a una reflexió sobre com el desenvolupament tecnològic (o les retòriques de la innovació) pot escombrar de la vida professional -i també de la vida tout court- gent de mèrit, molt capacitada però que no sap, no pot o no vol combregar amb les innovacions tècniques.

El protagonista, Valentin, era un astre del cinema silent, que cau en desgràcia en no adaptar-se al cinema sonor. Les seves habilitats interpretatives perden tot valor quan apareix el cinema sonor; ¿què és el que falla? ¿El to de veu? ¿La dicció? Hazanavicius no ens ho diu. El cas és que l'artista fracassat, per no adaptar-se a la tècnica (o potser per no acomodar-se als capricis dels productors) està a un pas del suïcidi.

Avui també podem trobar -a Andorra- centenars d'individus en situacions similars a la de l'heroi de la pel·lícula, George Valentin, en qualsevol domini de l'activitat humana: periodistes, arquitectes, ensenyants, xofers, cambrers, cuiners, mecànics, etc. (i les seves equivalents femenines) són els artistes que el capitalisme postmodern ha convertit en víctimes d'un sistema basat en el mobbing generalitzat; tothom pensa que a ell «no li tocarà», però el cert és que la desocupació s'ha «democratitzat»

Com en el temps que relata el film, avui: «cap treball no és segur, cap posició intocable, cap capacitació té una utilitat duradora, l'experiència i el savoir-faire tan aviat es converteixen en un llast com tornen a adquirir validesa, professions atractives resulten ser amb massa freqüència camins suïcides».

La nova economia ha institucionalitzat la precarietat; els ideòlegs del capitalisme global financieritzat sostenen i prediquen que model de relació laboral tradicional en el qual els treballadors obtenien un lloc de treball segur i estable amb un salari que anava creixent amb l'antiguitat a canvi del seu compromís de lleialtat a l'empresa ha fet crisi a causa de l'entorn econòmic canviant.

En el discurs contradictori dels propagandistes del «pensament únic» econòmic, polític i cultural es parla molt de talent i de coneixement, però en la realitat el que fan, amb la generalització de la precarietat laboral, només és destruir talent i coneixement.

Poc a poc, veiem que a les nostres empreses i administracions -influïdes per la propaganda del pensament econòmic dominant- s'instaura un concepte reduccionista de professionalitat. El bon professional només seria una persona competent en una determinada àrea d'actuació, amb diplomes que acrediten (?) coneixements, substituint així l'antic ideal de treballador capacitat, però també compromès i responsable en la realització de la seva activitat laboral.

La propaganda ideològica desgasta i esquerda les conviccions de les víctimes d'aquest procés injust i antieconòmic. La majoria de les víctimes accepten amb impotència, fatalisme i resignació el seu destí personal, el seu «sacrifici».

Com ha senyalat el sociòleg Ulrich Beck , el procés d'individualització de la desigualtat social ha transformat les causes externes de la desocupació en culpa pròpia; en les condicions actuals d'individualització, els éssers humans han de carregar amb la desocupació massiva com a un destí personal; en situacions de vida mancades de nexe de classe, individualitzades, el destí col·lectiu s'ha convertit en un destí individual. Amb la societat ja només percebuda estadísticament la unitat de referència en què colpeja el llamp (de la desocupació o la pobresa) ja no és el grup, la classe, sinó l'individu de mercat. El destí de classe s'ha fragmentat, en trossos de vida personals i passatgers, en esdeveniments «normals» de la biografia professional estàndard de tota una generació. Així la gent en situació d'atur acaba creient que són maldestres, ineptes, desfasats; les causes exteriors de la desocupació es «transformen» en culpa pròpia, els problemes del sistema en fracàs personal i en calvari de l'autoconsciència.

La nova pobresa és, sobretot, un problema material; però també és una autodestrucció acceptada en silenci.

Reaccionar davant aquest panorama no és fàcil, la resposta individualista més freqüent és, com acabem de veure, la resignació i la culpabilització. Els resultats són, com sabem, més atur i més pobresa.

La solució haurà de ser col·lectiva, social, com ho va ser la sortida a la crisi del 29 i el desenvolupament econòmic i social de la postguerra. Caldrà, doncs, insistir en la necessitat d'institucions eficaces, en la importància d'estar ben governats, la especial importància dels serveis públics i del seu bon funcionament.

En un moment de derrotisme, de desànim, la primera tasca a fer no pot ser altra, com diu Daniel Innerarity, que la construcció política de l'esperança col·lectiva.

La signatura de l’acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al país.

Un dels documents més antics que fa referència a la frontera amb els nostres veïns és l'Acta d'Ermengol, Comte d'Urgell, de data 13 de juny de l'any 1007. Andorra delimitava en aquells temps amb els Comtats de Cerdanya, d'Urgell i de Pallars i amb la regió de Savartés (corresponent a l'actual departament de l'Arieja).

Els límits entre els Estats han anat variant en el decurs dels anys a conseqüència de guerres, casaments o simplement tractats. Andorra és dels pocs països que ha conservat la mateixa frontera des del Segle XI, una frontera generalment natural seguint les serres i els rius de la nostra geografia.

Tot i això, amb la construcció del túnel d'Envalira i del viaducte que el va connectar a la RN22, el Govern d'Andorra va creure necessari proposar una modificació de la frontera per tal que el traçat d'aquest viaducte no ocupés territori francès. Per aquest motiu es va signar l'any 2000 un Tractat entre el Principat d'Andorra i la República Francesa que rectificava la frontera.

Aquest Tractat modificava doncs la frontera natural (riu Arieja) entre Andorra i França fent que els andorrans hem perdut una part de l'accés directe al riu Arieja, del pont internacional del Pas de la Casa en avall.

En l'article 5 d'aquest mateix tractat, les parts es van comprometre, en el termini més breu possible, a iniciar negociacions amb vista a concloure un acord relatiu a la delimitació de la seva frontera.

A tal efecte es va crear una comissió Franco-andorrana que s'ha reunit una desena de vegades, alternativament a Andorra i a Paris. Aquesta comissió hauria arribat a dos acords:

1.- Redacció d'un projecte d'acord franco-andorrà sobre la gestió conjunta de les captacions d'aigua en la conca de l'Arieja des de la serra fins el riu de la Palomera. Aquest projecte d'acord respon a la directiva 2000/60/CE on diu: << Quan un districte geogràfic s'estén més enllà del territori de la Comunitat, l'Estat membre concernit (en aquest cas França) intenta establir la coordinació apropiada amb el país tercer (aquí Andorra), amb la finalitat de realitzar els objectius de la present directiva sobre el conjunt del districte hidrogràfic>>. Aquest projecte d'acord (si és el mateix que vaig examinar quan era Cònsol) considero que és un bon acord per ambdues parts.

2.- Delimitació de la frontera en els sectors en litigi segons la cartografia andorrana i la francesa:

- Pic d'Envalira: la frontera seguiria la serra passant pels dos pics (pic d'Envalira i pic Negre).

- La Palomera: el límit seguiria el riu de la Palomera fins a la seva font i d'allí en línea recta fins el punt més alt del cap de la Palomera.

- Pic de Ruf: aquí també la frontera seguiria la cresta de les aigües vessants.

- Clot de les Abelletes: aquest ha estat el punt més delicat que han tractat les dues delegacions. La cartografia andorrana situa la frontera al mig del riu Arieja fins a l'estany Negre (de les Abelletes) que parteix pel mig, i d'aquí serra serrant fins al cap de la conca. La cartografia francesa (mapes del segle XVIII de Cassini i els plans cadastrals) atribueixen a França tot l'estany Negre i tota la muntanya, incloent el vessant andorrà, per sobre de l'estany. Això representa una diferència de 0,46 Km2 molt important per Andorra comparat als seus 468 Km2, però totalment negligible per França en front als seus més de 550.000 Km2! L'acord al que s'hauria arribat és de partir aquest territori conflictiu atribuint a França la part que va de l'estany Negre fins passat el camí del coll dels Isards. Aquest camí que coneixen bé els excursionistes, els pastors, els caçadors ja haurà desaparegut de la xarxa de camins andorrans! El ministre portaveu de l'executiu ha qualificat aquest acord de "satisfactori per totes les dues parts i que "ningú" en surt més beneficiat que l'altre"! La meva opinió Senyor Ministre, és que no es pot acceptar aquest segon acord ja que considero que França ens l'ha encolomat: són millors negociadors que nosaltres!

Intentaré explicar-ho a continuació, intentant no allargar-me massa. Quan van sorgir els primers incidents en aquella zona de les Abelletes provocats per la instal·lació d'un telesquí i per una captació d'aigua, el Comú d'Encamp va començar a moure's (tot i que corresponia més a Govern que al Comú ja que la frontera és una competència exclusiva de l'executiu). És cert que les dues cartografies (l'andorrana i la francesa) són divergents. Recordant, com he comentat al principi de l'escrit, que al segle XI, Andorra limitava en aquella zona amb la Cerdanya, el Comú d'Encamp, amb l'ajuda dels seus experts, va aconseguir a l'arxiu de Puigcerdà un document del 15 de maig del 1295 en què s'estableixen els límits de terme entre la Cerdanya i les Valls d'Andorra. Aquest document (escrit en llatí) situa clarament el límit baixant del Pic d'Envalira " per la serra que divideix fins al mig de l'Estany anomenat de la Casa" i de l'estany riu avall.

Senyors del Govern, si coneixeu la geografia andorrana, i l'heu de conèixer, de serra que va fins al mig de l'estany Negre (o de les Abelletes i de la Casa) només n'hi ha una i és per aquesta serra per on passa la frontera amb França a aquesta zona de les Abelletes. És aquesta serra que sempre han reconegut com a frontera els Encampadans (pastors, caçadors, excursionistes, …). És aquesta serra que sempre s'ha considerat com a frontera en la nostra cartografia. És aquesta serra que donen com a frontera els experts, Sr. CORRIENTE (per cert avui assessor del Govern en aquest afer!) i Sr. BONALES en els seus corresponents informes encomanats pel Comú d'Encamp i dels quals us vaig fer arribar un còpia.

Tal i com he dit abans els francesos en saben de negociar:

. El Sr. SARKOZY, President de la República Francesa, en tant que Cap d'Estat d'Andorra (així ho voldria entendre) ja va esmentar públicament aquest litigi en la seva visita a Andorra, a la plaça del poble d'Andorra la Vella!

. L'Ex Ministra d'A.E., Sra. ALLIOT MARIE, hauria declinat una reunió amb el seu homòleg andorrà fins i tant no tingui una resposta (suposo positiva) al dossier de delimitació de la frontera!

. El primer Ministre, Sr. FILLON, l'hi hauria estat impossible rebre el Cap de Govern d'Andorra, per una qüestió d'agenda! (no entendré mai aquests termes diplomàtics).

. L'actual Ministre d'A.E., Sr. JUPPÉ, inclús hauria comentat a l'actual Govern la meva ferma oposició a la signatura d'aquest acord! Quin honor!

Jo sóc dels que pensem que l'Estat Andorrà té dues vies per negociar amb França:

1.- La que tenen tots els països sobirans del món: cada ministre d'Andorra i els seus serveis han de poder parlar, reunir-se amb els seus homòlegs de França.

2.- A través de la representació oficial del Copríncep (Cap d'Estat d'Andorra).

Si en un moment donat sorgeix un problema (que no sigui una raó d'Estat!) no totes les portes s'haurien de tancar. A part si "la raison du plus fort est toujours la meilleure!".

El Cònsol menor d'Encamp considera que s'ha optat per "una solució ràpida i equilibrada, ni per als uns ni per als altres". També considera que "a vegades els interessos del País passen per sobre dels parroquials". Miri  Sr. Cònsol, la solució ha estat ràpida estic d'acord amb vostè (12 anys de negociació i ara amb pocs mesos de Govern de DA ho ha resolt!), però al meu entendre gens equilibrada! Si d'interessos del País com aquest n'hi ha molts, la parròquia d'Encamp quedarà reduïda d'aquí uns anys a la Plaça dels Arínsols!

Les fronteres tal com he dit al principi acostumen a ser naturals (serres, rius, …).Les dues modificacions de traçat, la del viaducte del túnel d'Envalira i aquesta, si es porta a terme, no en tenen rés de naturals i segur que generaran conflictes de més difícil solució que els que s'han pretès resoldre avui.

Avui diumenge 4 de març escric aquestes reflexions. Dimarts vinent dia 6, vostè Sr. SABOYA es reunirà amb el seu homòleg francès, Sr. JUPPÉ, per iniciar les converses bilaterals per l'establiment d'un conveni de no doble imposició entre Andorra i França, per l'establiment d'un Espai Econòmic Europeu per als Petits Estats, i per la signatura dels dos acords de delimitació de la frontera (aigües i frontera).

Si bé considero interessants per Andorra els dos primers i el de les aigües del tercer punt, en la meva modesta opinió, la d'un ciutadà d'Andorra, la signatura de l'acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al nostre país. Si que us ha permès establir aquesta reunió amb el Sr. JUPPÉ, però penso que hem esperat 12 anys, també hauríem pogut esperar 2 mesos més i, qui sap, pot ser d'altres interlocutors costat francès, no haurien portat la negociació (la pressió) a aquests extrems. Em queda l'esperança que els parlaments andorrà i francès no ratifiquin aquest acord.

La signatura de l’acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al país.

Un dels documents més antics que fa referència a la frontera amb els nostres veïns és l'Acta d'Ermengol, Comte d'Urgell, de data 13 de juny de l'any 1007. Andorra delimitava en aquells temps amb els Comtats de Cerdanya, d'Urgell i de Pallars i amb la regió de Savartés (corresponent a l'actual departament de l'Arieja).

Els límits entre els Estats han anat variant en el decurs dels anys a conseqüència de guerres, casaments o simplement tractats. Andorra és dels pocs països que ha conservat la mateixa frontera des del Segle XI, una frontera generalment natural seguint les serres i els rius de la nostra geografia.

Tot i això, amb la construcció del túnel d'Envalira i del viaducte que el va connectar a la RN22, el Govern d'Andorra va creure necessari proposar una modificació de la frontera per tal que el traçat d'aquest viaducte no ocupés territori francès. Per aquest motiu es va signar l'any 2000 un Tractat entre el Principat d'Andorra i la República Francesa que rectificava la frontera.

Aquest Tractat modificava doncs la frontera natural (riu Arieja) entre Andorra i França fent que els andorrans hem perdut una part de l'accés directe al riu Arieja, del pont internacional del Pas de la Casa en avall.

En l'article 5 d'aquest mateix tractat, les parts es van comprometre, en el termini més breu possible, a iniciar negociacions amb vista a concloure un acord relatiu a la delimitació de la seva frontera.

A tal efecte es va crear una comissió Franco-andorrana que s'ha reunit una desena de vegades, alternativament a Andorra i a Paris. Aquesta comissió hauria arribat a dos acords:

1.- Redacció d'un projecte d'acord franco-andorrà sobre la gestió conjunta de les captacions d'aigua en la conca de l'Arieja des de la serra fins el riu de la Palomera. Aquest projecte d'acord respon a la directiva 2000/60/CE on diu: << Quan un districte geogràfic s'estén més enllà del territori de la Comunitat, l'Estat membre concernit (en aquest cas França) intenta establir la coordinació apropiada amb el país tercer (aquí Andorra), amb la finalitat de realitzar els objectius de la present directiva sobre el conjunt del districte hidrogràfic>>. Aquest projecte d'acord (si és el mateix que vaig examinar quan era Cònsol) considero que és un bon acord per ambdues parts.

2.- Delimitació de la frontera en els sectors en litigi segons la cartografia andorrana i la francesa:

- Pic d'Envalira: la frontera seguiria la serra passant pels dos pics (pic d'Envalira i pic Negre).

- La Palomera: el límit seguiria el riu de la Palomera fins a la seva font i d'allí en línea recta fins el punt més alt del cap de la Palomera.

- Pic de Ruf: aquí també la frontera seguiria la cresta de les aigües vessants.

- Clot de les Abelletes: aquest ha estat el punt més delicat que han tractat les dues delegacions. La cartografia andorrana situa la frontera al mig del riu Arieja fins a l'estany Negre (de les Abelletes) que parteix pel mig, i d'aquí serra serrant fins al cap de la conca. La cartografia francesa (mapes del segle XVIII de Cassini i els plans cadastrals) atribueixen a França tot l'estany Negre i tota la muntanya, incloent el vessant andorrà, per sobre de l'estany. Això representa una diferència de 0,46 Km2 molt important per Andorra comparat als seus 468 Km2, però totalment negligible per França en front als seus més de 550.000 Km2! L'acord al que s'hauria arribat és de partir aquest territori conflictiu atribuint a França la part que va de l'estany Negre fins passat el camí del coll dels Isards. Aquest camí que coneixen bé els excursionistes, els pastors, els caçadors ja haurà desaparegut de la xarxa de camins andorrans! El ministre portaveu de l'executiu ha qualificat aquest acord de "satisfactori per totes les dues parts i que "ningú" en surt més beneficiat que l'altre"! La meva opinió Senyor Ministre, és que no es pot acceptar aquest segon acord ja que considero que França ens l'ha encolomat: són millors negociadors que nosaltres!

Intentaré explicar-ho a continuació, intentant no allargar-me massa. Quan van sorgir els primers incidents en aquella zona de les Abelletes provocats per la instal·lació d'un telesquí i per una captació d'aigua, el Comú d'Encamp va començar a moure's (tot i que corresponia més a Govern que al Comú ja que la frontera és una competència exclusiva de l'executiu). És cert que les dues cartografies (l'andorrana i la francesa) són divergents. Recordant, com he comentat al principi de l'escrit, que al segle XI, Andorra limitava en aquella zona amb la Cerdanya, el Comú d'Encamp, amb l'ajuda dels seus experts, va aconseguir a l'arxiu de Puigcerdà un document del 15 de maig del 1295 en què s'estableixen els límits de terme entre la Cerdanya i les Valls d'Andorra. Aquest document (escrit en llatí) situa clarament el límit baixant del Pic d'Envalira " per la serra que divideix fins al mig de l'Estany anomenat de la Casa" i de l'estany riu avall.

Senyors del Govern, si coneixeu la geografia andorrana, i l'heu de conèixer, de serra que va fins al mig de l'estany Negre (o de les Abelletes i de la Casa) només n'hi ha una i és per aquesta serra per on passa la frontera amb França a aquesta zona de les Abelletes. És aquesta serra que sempre han reconegut com a frontera els Encampadans (pastors, caçadors, excursionistes, …). És aquesta serra que sempre s'ha considerat com a frontera en la nostra cartografia. És aquesta serra que donen com a frontera els experts, Sr. CORRIENTE (per cert avui assessor del Govern en aquest afer!) i Sr. BONALES en els seus corresponents informes encomanats pel Comú d'Encamp i dels quals us vaig fer arribar un còpia.

Tal i com he dit abans els francesos en saben de negociar:

. El Sr. SARKOZY, President de la República Francesa, en tant que Cap d'Estat d'Andorra (així ho voldria entendre) ja va esmentar públicament aquest litigi en la seva visita a Andorra, a la plaça del poble d'Andorra la Vella!

. L'Ex Ministra d'A.E., Sra. ALLIOT MARIE, hauria declinat una reunió amb el seu homòleg andorrà fins i tant no tingui una resposta (suposo positiva) al dossier de delimitació de la frontera!

. El primer Ministre, Sr. FILLON, l'hi hauria estat impossible rebre el Cap de Govern d'Andorra, per una qüestió d'agenda! (no entendré mai aquests termes diplomàtics).

. L'actual Ministre d'A.E., Sr. JUPPÉ, inclús hauria comentat a l'actual Govern la meva ferma oposició a la signatura d'aquest acord! Quin honor!

Jo sóc dels que pensem que l'Estat Andorrà té dues vies per negociar amb França:

1.- La que tenen tots els països sobirans del món: cada ministre d'Andorra i els seus serveis han de poder parlar, reunir-se amb els seus homòlegs de França.

2.- A través de la representació oficial del Copríncep (Cap d'Estat d'Andorra).

Si en un moment donat sorgeix un problema (que no sigui una raó d'Estat!) no totes les portes s'haurien de tancar. A part si "la raison du plus fort est toujours la meilleure!".

El Cònsol menor d'Encamp considera que s'ha optat per "una solució ràpida i equilibrada, ni per als uns ni per als altres". També considera que "a vegades els interessos del País passen per sobre dels parroquials". Miri  Sr. Cònsol, la solució ha estat ràpida estic d'acord amb vostè (12 anys de negociació i ara amb pocs mesos de Govern de DA ho ha resolt!), però al meu entendre gens equilibrada! Si d'interessos del País com aquest n'hi ha molts, la parròquia d'Encamp quedarà reduïda d'aquí uns anys a la Plaça dels Arínsols!

Les fronteres tal com he dit al principi acostumen a ser naturals (serres, rius, …).Les dues modificacions de traçat, la del viaducte del túnel d'Envalira i aquesta, si es porta a terme, no en tenen rés de naturals i segur que generaran conflictes de més difícil solució que els que s'han pretès resoldre avui.

Avui diumenge 4 de març escric aquestes reflexions. Dimarts vinent dia 6, vostè Sr. SABOYA es reunirà amb el seu homòleg francès, Sr. JUPPÉ, per iniciar les converses bilaterals per l'establiment d'un conveni de no doble imposició entre Andorra i França, per l'establiment d'un Espai Econòmic Europeu per als Petits Estats, i per la signatura dels dos acords de delimitació de la frontera (aigües i frontera).

Si bé considero interessants per Andorra els dos primers i el de les aigües del tercer punt, en la meva modesta opinió, la d'un ciutadà d'Andorra, la signatura de l'acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al nostre país. Si que us ha permès establir aquesta reunió amb el Sr. JUPPÉ, però penso que hem esperat 12 anys, també hauríem pogut esperar 2 mesos més i, qui sap, pot ser d'altres interlocutors costat francès, no haurien portat la negociació (la pressió) a aquests extrems. Em queda l'esperança que els parlaments andorrà i francès no ratifiquin aquest acord.

Decebut, aquest és el sentiment amb el qual vaig sortir de l'acte de dijous passat a Casa Bauró. Organitzava, penso, el ministeri de Cultura i els ponents van ser, per ordre d'intervenció, Martí Salvans i Marta Rotés.El Diari d'Andorra va publicar una minúscula notícia l'endemà, ampul·losament titulada: "Un ampli repàs de la història de l'esquí al Principat."

Segurament, l'autor de ressenya va marxar a la redacció abans que els ponents comencessin a parlar; la veritat és que quan vaig decidir assistir a l'acte, jo també pensava que podria escoltar un "repàs de la història de l'esquí d'Andorra" dels dar­rers 100 anys, o sigui una microhistòria, però història al cap i a la fi.

No va ser així: el que els assistents vam poder escoltar i els de les dues primeres rengleres van poder veure, no va ser res més que dos petits rècits.

No crec que, ni els tres ministres que apadrinaven l'acte amb la seva presència, ni els consellers de DA -solidaritat obliga-, puguin, malgrat un exercici magnànim d'indulgència, opinar de manera diferent.

El rècit de Marta Rotés era una crònica, relativament ben ordenada, de la gestació i de l'activitat posterior de l'organització empresarial Ski Andorra. La veritat és que ho tenia relativament fàcil si el seu objectiu era donar a conèixer la biografia d'una organització que encara no té vint anys d'existència.

L'exposició de Martí Salvans, no va aconseguir ni tan sols mantenir el mínim ordre cronològic. El seu exposat fragmentat, amb una pobresa escandalosa de fonts bibliogràfiques, ignorant fets i esdeveniments transcendentals, iniciatives fallides, fracassos empresarials, amb uns oblits vergonyants a la gran majoria dels protagonistes personals, socials i institucionals de la història de l'esquí d'Andorra, va demostrar que la seva xerrada no tenia res a veure amb el fruit d'una investigació històrica mínimament rigorosa sobre el fenomen social i econòmic que s'ha donat al nostre país a partir del 1930 a l'entorn de l'aventura de la neu.

Avui -i algú ho havia de dir- és intolerable que se'ns vulgui donar gat per llebre i presentar com a Història una foto inèdita (record personal d'infantesa) amb quatre velles fotos arxiconegudes i cinc episodis, trets de context, lligats als empresaris pioners del desenvolupament empresarial i tecnològic del negoci de la neu.

Nogensmenys, en aquests temps de crisi cultural, econòmica i social, necessitem investigar sobre la història de l'esquí al nostre país, però el que necessitem no són panegírics ni enyoraments, sinó una història crítica que sàpiga lloar els mèrits dels pioners -i d'altres protagonistes menys coneguts dels grups socials sempre subalterns-, però també que sigui capaç de registrar les dades i els esdeveniments clau de la radical transformació socioeconòmica i paisatgística que ha resultat de l'apropiació i mercantilització de les nostres muntanyes que han esdevingut objecte de consum d'un turisme massiu de visitants estrangers. Una transformació que ha generat riquesa, però que també ha posat de manifest una gestió molt deficient dels recursos naturals, a més de crear als actors privats i públics fragilitats i incerteses -socials, econòmiques, financeres- sobre el futur.

Es pot intuir, ja des d'ara, que l'altra cara del creixement del negoci turístic de la neu que pot mostrar un treball històric fet amb rigor, serà molt menys amable de la que ens van presentar Rotés i Salvans.

Els historiadors, ajudats per geògrafs, sociòlegs, antropòlegs, etcètera, han de ser capaços d'escoltar i tenir en compte les opinions de pagesos, hotelers, monitors, esportistes, treballadors, banquers, ecologistes, etcètera. Han d'analitzar els errors del passat, posar en evidència les conseqüències de la improvisació, de la manca de planificació amb la qual s'ha desenvolupat el negoci de l'esquí a Andorra; les insuficiències d'un model basat en l'ambigüitat de les relacions entre els diferents actors econòmics, institucionals i socials, i els problemes de governança que aquesta ambigüitat ha provocat.

Aquesta investigació històrica hauria de desvetllar les mancances de la llei dels camps de neu, la mania de grandeses que ha acompanyat l'actuació d'alguns personatges, així com l'oblit, tant per part dels promotors públics com dels privats, de la necessitat de plantejar un desenvolupament equilibrat i sostenible socialment, ambientalment i econòmicament, no solament dels dominis esquiables, sinó també dels processos urbanístics i immobiliaris que s'han induït en el cercle més pròxim als camps de neu, però que ha acabat per impactar sobre tot el territori.

El professor Josep Fontana diu  que "una de les funcions socials de la història és contribuir a planejar i construir el futur, que ens inciti a participar-hi activament, perquè no està determinat i depèn de nosaltres".

La intenció d'aquestes línies no és res més que la de palesar la impossibilitat d'eludir per més temps el debat col·lectiu públic sobre la necessitat de canvi de model de desenvolupament turístic andorrà, en el qual l'esquí comercial ha tingut i té una importància innegable. Un debat que s'ha de fonamentar en el coneixement i l'anàlisi de com hem arribat fins aquí.

El president del Partit Socialdemòcrata, Víctor Naudi, i la consellera general de la formació Mariona Gonzàlez van comparèixer ahir conjuntament per demanar, tal com ja va fer dimecres el partit Verds d’Andorra, el cessament del president del Consell d’Administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), Josep Delgado. El motiu principal, altra vegada, és les declaracions fetes per Delgado en què advertia que les persones que actualment tenen uns 50 anys no cobraran cap pensió i recomanar la contractació de plans privats de jubilació.

Naudi va ser clar: «aquestes declaracions no són admissibles perquè un president de la CASS no pot crear alarma social»; «ha de treballar per què el sistema sigui viable i no amagar el cap sota l’ala»; «si no en sap més, que plegui». Per això, va demanar al cap de Govern, Toni Martí, que «responsablement» cessi de les seves funcions Delgado com a president del Consell d’Administració de la CASS, «per fer que el sistema tiri endavant».

El president dels socialdemòcrates va lamentar que Delgado «s’aventurés» a dir als joves que «a sobre» es busquin un pla privat de pensions, quan «prou malament ho passen» i se’ls està dient que «difícilment trobaran feina al país». Així doncs, «¿què ens espera?», es va preguntar Naudi, que entén que el jovent «és el futur del país» i que amb aquesta situació i aquestes declaracions es propicia que els joves no creguin en el país.

Igualment, i per l’altre cantó de la piràmide demogràfica, el president del PS va qualificar «d’estafa» que es digui que la gent que ha estat treballant, quan s’acosta «el retirament ben merescut», que no cobraran pensió.

Per la seva part, Gonzàlez va afirmar que les declaracions de Delgado vénen a ser «com si jo fos la directora general de Vallnord i digués a la gent que anés a esquiar a Grandvalira». La consellera, a més, va afegir que aquestes «són el sistema de la política de la por», que busca que quan es facin els canvis «la gent pensi que no hi ha més remei» que acceptar-los.

Així, els socialdemòcrates van criticar que el president de la CASS fes «valoracions polítiques», que entenen que un càrrec com aquest «no pot fer». A més, interpreten que les declaracions de Delgado «són la confirmació que volen [el Govern i el grup parlamentari demòcrata que li dóna suport] asfixiar el sistema de seguretat social», «es dedueix que es vol finiquitar la CASS», afegia ahir Naudi.

En aquest punt, tant el president de la formació com la consellera general van reiterar que el seu model dista molt del proposat pels Demòcrates d’Andorra i van valorar «decepcionant» que les reformes de la CASS no es puguin fer fruit d’un pacte d’Estat. Aquí, altra vegada, van criticar les formes i el fet que el Consell de Ministres aprovés els eixos sobre els quals havia de versar la negociació.

LA VIABILITAT DE LA CASS / Naudi i Gonzàlez van insistir en la creença que el model de seguretat social i salut pública basat en la «solidaritat», tot i que «entenem que hi ha mesures a prendre i que la situació és delicada». Tot i que calen canvis, els socialdemòcrates van voler «tranquil·litzar el ciutadà» recordant l’estudi actuarial realitzat el 1997 en què s’exposaven els elements per a la reforma del sistema de seguretat social andorrà. Gonzàlez va indicar que aquest ja vaticinava que pel 2008 les despeses de la branca de jubilació superarien els ingressos totals de la CASS si no es feien reformes, i malgrat que a aquesta data les modificacions de la llei de la CASS no eren vigents, encara hi va haver diners que van anar al fons de reserva.

La consellera general també va defensar que el text vigent actualment ja introdueix millores per assegurar la viabilitat del sistema, i es va mostrar optimista en el futur creixement de l’economia andorrana i per tant de la seva massa salarial, que repercutirà en majors cotitzacions a la CASS.

D’altra banda, Gonzàlez va opinar que Delgado podia haver anunciat que cal «acostumar-nos a cotitzar més dins l’ens públic», però no recomanar un sistema privat, doncs la CASS «és l’únic garantit». Així, la consellera general socialdemòcrata va recordar que la Constitució estableix que el Govern ha de garantir fins allà on no arribi la CASS. En aquest punt, Naudi va insistir que les declaracions de Delgado «també volen allunyar-se de la Constitució».

El president socialdemòcrata també va apuntar que quan s’acabi el desplegament fiscal, «que no es donen pressa», part de la recaptació hauria d’anar destinada a «eixugar aquest possible deute». Però en comptes d’això, segons va criticar Naudi, el Govern i els Demòcrates busquen «sanejar les arques a costa d’aprimar l’Estat».

Les declaracions del president del consell d'administració de la Caixa Andorra de Seguretat Social (CASS), Josep Delgado, en què recomanava a la població les pensions privades ha provocat una resposta contundent del president del Partit Socialdemòcrata (PS), Víctor Naudi, i la consellera general del grup, Mariona González, que van demanar ahir la seva dimissió immediata per "crear alarma social".

Naudi va assegurar que les afirmacions de Delgado no les podia fer el president del consell d'administració de la CASS, ja que ell "ha de gestionar l'ens perquè sigui viable i poder garantir les prestacions". Naudi va voler anar encara més lluny a rmant que Delgado vol "liquidar l'empresa" i que "els joves ja ho passen bastant malament per trobar feina per dir-los que han de fer-se una pensió privada. Amb això aconsegueix que no creguin en el país".

El president del PS i González es van mostrar a favor d'un model sostenible de la seguretat social. "Creiem en una seguretat social solidària que garanteixi les pensions i creiem que és viable", va remarcar Naudi, que està convençut que les declaracions de Delgado són el pas previ per "asfixiar la CASS i anar a un model privat". Naudi és conscient que hi ha mesures per prendre a la Seguretat Social i que s'han de buscar solucions, però "aquesta és la responsabilitat del president del consell d'administració, i si no en sap més que plegui". Per tant, van demanar al cap de Govern, Antoni Martí, la cessió de Delgado de les seves funcions.

González va assegurar que les declaracions de Delgado persegueixen crear l'alarma social perquè "quan es facin les retallades la gent vegi que no hi havia més remei i acceptin".

La consellera socialdemòcrata va recordar l'estudi fet per la CASS i MoraBanc l'any 1997 en què es deia que el 2008 "si no es feien reformes les despeses seriensuperiors als ingressos totals" i no va ser així, ja que aquell any es van tenir 31,36 milions d'euros d'excedent. Sobre la reforma de la llei de la CASS del 2008, González també es va referir a un estudi auditorial fet pel Gabinete de Asesoramiento Económico i Social dirigit per
Adolfo Jiménez, que va arribar a la conclusió que "la reforma millora de manera important la viabilitat del sistema a llarg termini".

Per aconseguir la sostenibilitat de la Seguretat Social, González va recomanar que es facin polítiques de creixement per tenir més llocs de treball i més ingressos a la CASS, i quan es tingui un dè cit assumible, que sigui eixugat pel Govern.

Les declaracions del president del consell d'administració de la Caixa Andorra de Seguretat Social (CASS), Josep Delgado, en què recomanava a la població les pensions privades ha provocat una resposta contundent del president del Partit Socialdemòcrata (PS), Víctor Naudi, i la consellera general del grup, Mariona González, que van demanar ahir la seva dimissió immediata per "crear alarma social".Naudi va assegurar que les afirmacions de Delgado no les podia fer el president del consell d'administració de la CASS, ja que ell "ha de gestionar l'ens perquè sigui viable i poder garantir les prestacions". Naudi va voler anar encara més lluny afirmant que Delgado vol "liquidar l'empresa" i que "els joves ja ho passen bastant malament per trobar feina per dir-los que han de fer-se una pensió privada. Amb això aconsegueix que no creguin en el país".

El president del PS i González es van mostrar a favor d'un model sostenible de la seguretat social. "Creiem en una seguretat social solidària que garanteixi les pensions i creiem que és viable", va remarcar Naudi, que està convençut que les declaracions de Delgado són el pas previ per "asfixiar la CASS i anar a un model privat".

Naudi és conscient que hi ha mesures per prendre a la Seguretat Social i que s'han de buscar solucions, però "aquesta és la responsabilitat del president del consell d'administració, i si no en sap més que plegui". Per tant, van demanar al cap de Govern, Antoni Martí, la cessió de Delgado de les seves funcions.

González va assegurar que les declaracions de Delgado persegueixen crear l'alarma social perquè "quan es facin les retallades la gent vegi que no hi havia més remei i acceptin".

La consellera socialdemòcrata va recordar l'estudi fet per la CASS i MoraBanc l'any 1997 en què es deia que el 2008 "si no es feien reformes les despeses serien superiors als ingressos totals" i no va ser així, ja que aquell any es van tenir 31,36 milions d'euros d'excedent.

Sobre la reforma de la llei de la CASS del 2008, González també es va referir a un estudi auditorial fet pel Gabinete de Asesoramiento Económico i Social dirigit per Adolfo Jiménez, que va arribar a la conclusió que "la reforma millora de manera important la viabilitat del sistema a llarg termini".

Per aconseguir la sostenibilitat de la Seguretat Social, González va recomanar que es facin polítiques de creixement per tenir més llocs de treball i més ingressos a la CASS, i quan es tingui un dèficit assumible, que sigui eixugat pel Govern.

Naudi va recordar que no s'ha arribat a un pacte d'Estat sobre la CASS perquè "defensem dos models diferents" i un exemple d'això és que des del Govern "volen eliminar la branca de prestacions familiars perquè ho paga la CASS, i això és mentida. Només ho gestiona, això ho paga el Govern".

El Partit Socialdemòcrata (PS) es va sumar ahir a la demanda dels Verds d'Andorra perquè plegui el president del consell d'administració de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS), Josep Delgado. El president de la formació, Víctor Naudi, va demanar al cap de Govern en roda de premsa que "responsablement el cessi de les seves funcions perquè el sistema pugui tirar endavant". El partit considera que les declaracions que va fer Delgado la setmana passada a la ràdio nacional sobre l'estat de les arques de la CASS "no són admissibles, perquè ell com a president del consell d'administració no pot crear alarma".

En aquest sentit, tal com va ressaltar el president del PS, Delgado "no es pot permetre dir que els joves es facin una assegurança privada" ni a les persones de 60 "que no podran gaudir d'una jubilació que s'han guanyat… i que se'ls digui que potser no ho tindran, és una estafa". De la seva banda, la consellera general socialdemòcrata Mariona González va criticar que des de la CASS i des del Govern s'empri la "política de la por, perquè quan vulguin fer accions de retallades tots els ciutadans entenguin que no hi ha més remei". Per això va voler "tranquil·litzar" la ciutadania perquè el sistema de la CASS "és viable". González va exposar que Delgado, en qualitat de màxim responsable de la Seguretat Social "ha de defensar l'ens públic, però dir que perquè sigui viable potser haurem de cotitzar una mica més…"

Des del partit, a més, van instar el Govern a tirar endavant una política de creixement de llocs de treball perquè els ingressos de la Seguretat Social vagin a l'alça. "I quan torni a créixer la massa salarial, millorarà molt el sistema", van concloure.

«Una visió cínica del periodisme sosté que la veritat no existeix. Que hi poden haver tantes veritats com interpretacions de la realitat. Aquest plantejament és una gran trampa. Crec que els periodistes hem estat negligents en descuidar la defensa de la veritat. Perquè la veritat, en periodisme, existeix. Almenys existeix la veritat dels fets, la veritat factual. Allò que és cert i és comprovable [...].

La veritat no és un compromís entre les seves diferents versions. I, tanmateix, potents aparells d’influència saturen l’espai informatiu amb versions i contraversions destinades a falsejar la realitat. Més que informar, allò que fa aquest tipus de periodisme és desinformar. Perquè la falsa neutralitat del periodisme de versions atorga les mateixes oportunitats a qui diu la veritat que a qui menteix. I perquè la veritat incòmoda té més dificultats per imposar-se al soroll mediàtic creat per sepultar-la [...].

La polarització partidista que domina tots els àmbits de la societat està provocant també una polarització informativa, de manera que el lector pot concloure, amb raó, una cosa que resulta letal per a la credibilitat del periodisme: que tots els mitjans deformen i distorsionen [...].

La societat està saturada d’informació que arriba de totes les maneres possibles i la premsa tracta d’adaptar-se als nous requeriments oferint un periodisme més interpretatiu. Però la interpretació no pot ser una coartada per la deformació.

Hem de partir dels fets per arribar a la seva interpretació i no al revés. El problema és que hi ha pràctiques periodístiques que prescindeixen dels fets o que els distorsionen fins aconseguir que coincideixin amb la versió que volen imposar. El seu objectiu és distorsionar la realitat, i si és possible, crear-la».

El text anterior forma part d’un escrit molt més llarg amb el qual Milagros Pérez Oliva, Defensora del lector del diari El País durant els darrers tres anys, s’acomiadava diumenge passat de la seva tasca. Les seves reflexions mereixen prou atenció com per cedir-li avui la paraula.

¿Què devem haver fet tan malament des de l'esquerra o des dels sectors pseudoprogressistes d'aquest país per perdre els governs que, al seu dia, vam protagonitzar o vam ajudar a impulsar? Fa una eternitat, els governs d'Òscar Ribas, de format intermitent, van aglutinar ràpidament en contra seu els sectors més intransigents a les obertures i als canvis que es proposaven per a l'horitzó administratiu, empresarial i polític d'aquest país.

Més recentment, del 2009 al 2011, l'esquerra va donar temps i forces al neoliberalisme per recuperar-se i per recuperar pors i vells fantasmes que al final van actuar en contra seu i l'acorralaren. ¿Per què s'ha acabat governant tard i malament?

Podem considerar, en primer lloc, que el poder econòmic dóna suport normalment a partits conservadors. I Andorra, més enllà de si vol ser país o no, és un feu econòmic.

Com diuen des de la Seu d'Urgell, som el polígon. Allí on hi ha feina. On s'hi va a treballar. A treballar i a callar; és clar. No fos cas que la feina s'acabés.

Podem considerar, en segon lloc, la paradoxa del canvi de tendència de vot d'aquells que més es podrien beneficiar de les polítiques d'esquerres: classe baixa, classe mitjana, treballadors i, especialment, treballadors públics o d'empreses parapúbliques.

Interpreten que aquells que els poden donar feina i conservar el sou són els que més a prop se signifiquen de persones i grups econòmics forts i de grans empresaris. I creuen que els afavorirà un partit i un Govern de tendència conservadora.

Resultat devastador que un assalariat no entengui que justament aquesta tria precipita que els més poderosos marquin el temps i les regles del joc laboral a favor dels seus interessos. No de l'interès general de la societat.

I que aquest assalariat acabi perjudicant també petits i mitjans empresaris, que potser li estan donant feina, que molt poc tenen a veure amb les grans corporacions empresarials.

Si els convé, el poder es podrà cruspir -amb la inestimable justificació de la crisi econòmica- condicions laborals, prestacions de la seguretat social, llocs de feina i serveis públics que crèiem consolidats.

En tercer lloc, la tan recordada globalització no ajuda tampoc les esquerres a consolidar-se. Difícilment es mantindrà només en un petit país. Si en els territoris veïns la socialdemocràcia ha anat retrocedint, a Andorra ets més a prop de fracassar i de beure oli.

Es preguntava, un jove del Partit Socialdemòcrata la nit electoral de les darreres comunals, un cop coneguts tots els resultats, per què el partit no entenia que la classe treballadora es volia assegurar el futur de forma tangible, no amb seguretats ideològiques. I proclamava un canvi de full de ruta perquè suposava que els més necessitats ja no votaven pel PS.

En definitiva, acabàvem perdre unes eleccions generals en què hi havia hagut encara massa proclames binàries de bons contra dolents, de dretes contra esquerres, i en què s'havia estat poc permeable i poc transversal en l'acció de govern.

I vam continuar rebent pocs mesos després, amb una interpretació en clau nacional d'unes eleccions comunals. Malgrat la renovació de continguts i propostes -aplicada a gairebé totes les candidatures d'independents més socialdemòcrates. Realment tenia raó aquell jove: ara amb proclames ni se sopa ni es paga el lloguer del pis.

No era, doncs, qüestió d'una determinada moda votar o deixar de votar Demòcrates per Andorra. Per molta gent era una decisió de supervivència laboral. Sense que ja no fos necessari, com antigament, que un patró indiqués què s'havia de votar.

Fins i tot entre el jovent, en què l'individualisme és ara tan abassegador, resulta gairebé impossible fer plantejaments globals a favor dels altres conciutadans, de drets comuns i compartits.

Han edificat i els hem ajudat a edificar un jo tan fort, tan materialista i tan poderós que voten seguretat, que voten immediatesa, que voten a favor del manteniment d'unes estructures que no volen qüestionar per por de frustrar la seva trajectòria personal; és a dir, professional.

Cal afegir, a més, que des de les esquerres s'hauria d'haver apostat per treballar amb temps i amb valentia perquè tot resident establert al país de forma legal -i si vol l'amable lector, amb un determinat marge d'anys de residència- pogués votar a les eleccions comunals. Uns altres resultats s'haurien donat, almenys en les comunals d'aquest hivern passat.

Quan el 2009 s'arriba al poder crec que s'oblida massa ràpidament que, entre altres, el Partit Socialdemòcrata havia rebut molts suports de votants de caràcter conservador, decebuts per la gestió del Govern Pintat.

No eren, per tant, vots a favor de sinó en contra de. Els més perillosos i difícils de gestionar. Perquè no representaven un xec en blanc a favor de ningú, però molt menys a favor de la gent del PS.

Malament si després es comptabilitzen com a propis i no com el que en realitat són: vots manllevats. Que tard o d'hora tornaran d'on sorgiren. I així succeiria el 2011.

Els vots no són de ningú i són de tothom. De qui els gestiona, que són els partits polítics, i òbviament i per damunt de tot, de qui els emet.

Gestionar no vol dir posseir un Govern o una majoria comunal. Vol dir aprendre, des de la transparència i el respecte, a assumir la diversitat i la complexitat de la societat andorrana.

Tants anys d'esforços del PS fent oposició didàctica i tenaç, i resulta que, sabent que no s'havia obtingut majoria absoluta a Casa de la Vall, el Govern no es dotà de la suficient cintura ni flexibilitat política per saber-se fer valer, per comprometre's en la construcció del futur d'aquesta societat, ni tan sols durant una legislatura. Per recordar que havíem  de ser més al costat de la gent.

La gent d'esquerres ens situem en una evident inferioritat de condicions per defectes de forma. Per defectes d'actitud.

Perquè governar també vol dir saber suportar la pressió i aprendre a conviure-hi diàriament.

En les formes, en les paraules i en els gestos s'aprèn a descobrir qui pot governar i s'intueix de quina manera ho farà.

Fa dies que es vesa tinta per parlar de la CASS. Tema important i de gran importància social. Les decisions polítiques que es prenguin sobre el seu funcionament ens afectaran la resta de les nostres vides proletàries. La nostra salut, les nostres prestacions, les nostres cotitzacions, les nostres pensions. Tot apunta que DA es decantarà per donar el tall a les gestores privades i els ossos per nosaltres, pobres pagadors. Com deia un ninotaire, repartiran equitativament el fred entre els usuaris de la CASS i la calor serà per les gestores privades de plans de pensions.

Potser no som prou conscients que la CASS és nostra. Del pagador, de l’usuari. Nostra. No d’ells. Em revolta que es fomenti la por, l’alarma social, la inseguretat vers el futur, a costa de presentar únicament la situació econòmica preocupant sense explicar tot seguit les diferents alternatives per mantenir el seu esperit original de tenir cura de les persones i famílies treballadores d’Andorra. Només ho puc entendre com una maniobra prèvia del que sembla ha de venir: unes reformes presentades com "inevitables" per retallar prestacions.

Hem de restar expectants o ens hem d’indignar front el que és un atac en tota regla a la línia de flotació del salvavides que és per la majoria de nosaltres la nostra seguretat social? El nom ho diu tot: seguretat social; tranquil·litat social com objectiu final. Que no ens despistin amb xifres i a cops de milions de l’objectiu únic de la seguretat social: que tota la població gaudeixi de serveis de salut dignes i pensions de jubilació ben merescudes.

No vull àugurs fatídics, sinó gestors eficaços, que em plantegin la situació actual i em donin solucions tot seguit. No necessito que em repeteixin una i altra vegada com de malament estan les coses perquè no s’ha fet mai res per arreglar-ho. Ja ho sé tot això. Vull que em diguin què faran per resoldre-ho, i que he de fer jo per no perdre el que és meu, el que és nostre, la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Vull que se m’adreci la gent que no forma part del problema, vull parlar amb la gent que forma part de la solució. De la meva solució, no la d’ells.

El Partit Socialdemòcrata (PS) «vol encetar el procés legislatiu per poder avançar en el reconeixement de drets civils de la societat andorrana», va afirmar ahir la seva primera secretària, Judith Salazar. I és en el marc d’aquest procés que s’inclou l’elaboració de la proposició de llei per despenalitzar l’avortament. Salazar va explicar que el text contemplarà, com a mínim, tres supòsits en què es permetria la interrupció de l’embaràs: en cas de violació, de malformació del fetus o de riscos greus per la salut física o psíquica de la mare. La voluntat és poder presentar aquesta iniciativa durant aquest any.

El PS va aprofundir ahir en el contingut de la proposició de llei per despenalitzar l’avortament en la que treballa. Per a la redacció del text es vol comptar amb l’opinió, no només de la militància, sinó també de representants de la societat civil, com poden ser, en aquest cas, les associacions de dones. El punt de partida, però, serà la despenalització de l’avortament en tres supòsits: quan es puguin donar malformacions importants del fetus, quan l’embaràs sigui fruit d’una violació, i quan hi hagi riscos greus per a la salut de la mare. És a dir, que l’avortament tampoc seria lliure.

«No podem obviar que a Andorra es donen casos d’avortament i estem impossibilitant que les dones andorranes tinguin un accés a l’avortament de forma més transparent, ja que han de marxar fora mentre aquí continua estant penat». En aquest mateix sentit es va pronunciar la presidenta de l’Associació de Dones d’Andorra, Montserrat Nazzaro, apuntant que la simple entrada a tràmit del text significaria «un pas endavant», i que permetria «acabar amb la hipocresia del país, que anem a avortar a fora».

Tot i ser conscient que amb gairebé tota probabilitat el text no prosperarà, Salazar va subratllar que «nosaltres com a mínim obrim el debat. Després ja veurem què passa». De la mateixa manera, Nazzaro va intuir que, donada la situació econòmica i social actual, el de l’avortament «no serà un tema que tingui prioritat, però està bé que surti, que se’n parli i es proposi». Per la seva banda, la presidenta de l’Associació de Dones Migrants i d’Andorra, Carmen Barbero, va comentar que cal que la despenalització de l’avortament s’acompanyi d’una llei d’interrupció de l’embaràs, confiant que sigui el que persegueix la proposta del PS.

RECOMANACIONS INTERNACIONALS / Salazar va justificar la idoneïtat del moment per començar el debat sobre l’avortament, enfront la idea de Demòcrates per Andorra «d’evitar la dispersió» i centrar-se en l’obertura econòmica i la reforma de la Seguretat Social. La primera secretària va emmarcar la proposició que els socialdemòcrates volen presentar en les recomanacions fetes pel comissari dels Drets Humans del Consell d’Europa, Thomas Hammarberg, després de la seva visita al Principat la setmana passada. Doncs la despenalització de l’avortament constava en el llistat, de la mateixa manera que la reducció del temps de residència per accedir a la nacionalitat. I també en el procés d’obertura econòmica que ha engegat el Govern.

«Se’ns està recomanant internacionalment», va manifestar la primera secretària del PS, insistint que es volen adoptar els «estàndards internacionals», va manifestar Salazar, també en relació amb la proposició de llei de la nacionalitat recentment acceptada per la Sindicatura i que el ple del Consell General ha de debatre la seva presa en consideració. En aquest punt, Salazar va criticar que vincular la rebaixa dels anys per accedir a la nacionalitat amb la doble nacionalitat, com fan des de DA, és «tirar pilotes fora. Enllaçar-ho és fugir d’estudi». Així, va exposar que és responsabilitat de la classe política facilitar l’accés a la nacionalitat i promoure polítiques inclusives per ala immigració «perquè la gent que migri a aquest país tingui ganes de ser andorrana, vulgui ser-ho i estimi aquest país.

En definitiva, els dos textos busquen «atendre el que vol la societat andorrana», segons Salazar, que va recordar a DA que «no podem centrar-nos només en l’urgent, i oblidar el més important», convidant, alhora, a «ser més valents».