El grup parlamentari socialdemòcrata va presentar ahir al migdia al Consell General, tal com havia anunciat, una proposició de llei per suspendre l'actualització o la revisió de les comissions que apliquen les entitats bancàries per la utilització de les targetes de crèdit en els pagaments.

El text preveu la congelació de les comissions durant un període de dos anys i, en cas que sigui aprovat, suposarà que els bancs només podran percebre les comissions que aplicaven en data 31 de desembre de l'any passat. Tot i així, la proposició de llei no tindria un caràcter retroactiu, cosa que vol dir que les entitats bancàries no haurien de retornar les quantitats cobrades per l'increment de les comissions.

El president del grup parlamentari socialdemòcrata, Jaume Bartumeu, va explicar ahir el contingut de la proposició de llei, acompanyat pel president del partit, Víctor Naudi. Bartumeu va posar èmfasi en el fet que la iniciativa parlamentària no només persegueix eliminar la comissió del 0,5% que els bancs han començat a aplicar per l'ús de les targetes nacionals, sinó també l'increment -de 0,9% a 1,2%- experimentat per la utilització de les targetes internacionals.

La proposició de llei, de quatre articles, s'inspira en l'article 32 de la Constitució, que autoritza l'Estat a intervenir en l'ordenació del sistema econòmic, segons es recorda a l'exposició de motius. En aquest sentit, es recorda com a precedent més immediat la congelació de les rendes dels arrendaments vigent avui dia fins al 2013. "Un dels principals objectius de la política econòmica nacional és la protecció del comerç i l'hostaleria, com a sectors rellevants i especialment sensibles", es pot llegir al text. "El Govern i el seu grup parlamentari hauran de decidir si afavoreixen els empresaris del sector del comerç i l'hostaleria, com pretén la nostra proposició de llei, o si no ho volen fer", va explicar Bartumeu. El cap de l'oposició va explicar que es podria haver defensat la retroactivitat de la llei "però és complicat i hem preferit no fer-ho per no desviar el debat". El PS donarà suport a una llei que garanteixi la lliure competència si el Govern l'entra a tràmit.

El grup parlamentari socialdemòcrata va presentar ahir al migdia al Consell General, tal com havia anunciat, una proposició de llei per suspendre l'actualització o la revisió de les comissions que apliquen les entitats bancàries per la utilització de les targetes de crèdit en els pagaments.

El text preveu la congelació de les comissions durant un període de dos anys i, en cas que sigui aprovat, suposarà que els bancs només podran percebre les comissions que aplicaven en data 31 de desembre de l'any passat.

Tot i així, la proposició de llei no tindria un caràcter retroactiu, cosa que vol dir que les entitats bancàries no haurien de retornar les quantitats cobrades per l'increment de les comissions. El president del grup  parlamentari socialdemòcrata, Jaume Bartumeu, va explicar ahir el contingut de la proposició de llei, acompanyat pel president del partit, Víctor Naudi. Bartumeu va posar èmfasi en el fet que la iniciativa parlamentària no només persegueix eliminar la comissió del 0,5% que els bancs han començat a aplicar per l'ús de les targetes nacionals, sinó també l'increment -de 0,9% a 1,2%- experimentat per la utilització de les targetes internacionals.

La proposició de llei, de quatre articles, s'inspira en l'article 32 de la Constitució, que autoritza l'Estat a intervenir en l'ordenació del sistema econòmic, segons es recorda a l'exposició de motius. En aquest sentit, es recorda com a precedent més immediat la congelació de les rendes dels arrendaments vigent avui dia  ns al 2013. "Un dels principals objectius de la política econòmica nacional és la protecció del comerç i l'hostaleria, com a sectors rellevants i especialment sensibles", es pot llegir al text. "El Govern i el seu grup parlamentari hauran de decidir si afavoreixen els empresaris del sector del comerç i l'hostaleria, com pretén la nostra proposició de llei, o si no ho volen fer", va explicar Bartumeu.

El president del grup parlamentari socialdemòcrata va explicar que es podria haver defensat la retroactivitat de la llei "però és complicat i hem preferit no fer-ho per no desviar el debat".

El grup parlamentari socialdemòcrata va presentar ahir la proposició de llei de suspensió de l'actualització o revisió a l'alça de les comissions bancàries per pagaments efectuats amb targetes de crèdit electròniques. El president del grup, Jaume Bartumeu, va indicar que no es tracta de cap mesura intervencionista ja que la Constitució recull el dret de l'Estat a intervenir en l'ordenació del sistema econòmic, mercantil, laboral i financer i que es basa en la decisió de congelar els lloguers que va adoptar el Govern.

La proposta preveu que les comissions es congelin durant dos anys i que en el moment d'entrar en vigor la llei es retorni a la situació que hi havia a 30 de desembre del 2011. "El Govern haurà de decidir si afavoreix els empresaris comercials i hotelers com pretén la nostra proposició o si no ho volen fer", va manifestar Bartumeu, que va voler deixar clar que en cap cas s'aplicaria retroactivitat i, per tant, el que ja han cobrat els bancs no ho haurien de retornar. Tant Bartumeu com el president del PS, Víctor Naudi, es van mostrar crítics amb l'executiu perquè no s'havien adonat abans que existeix "un càrtel bancari que pren les decisions" i van indicar que si finalment es tira endavant la regulació de la llei de la competència ells hi donaran suport.

El 29 de març l'Oervatoire français des conjonctures économiques va presentar a París les seves previsions de creixement per a l'economia mundial per 2012 i 2013. Segons l'OFCE l'onada d'austeritat pressupostària de la zona euro induirà enguany una recessió del 0.4% a Europa.

Xavier Timbeau, director del departament d'anàlisi i previsió de l'OFCE, declarava a Libération el divendres 30 de març que el que s'esdevé a Grècia i a Portugal comporta una descomposició de l'Estat: «Hom hi liquida actius públics i hom desmantella la protecció social».

L'analista francès explicava també a Libération que les polítiques restrictives de la inversió pública tenen un impacte directe en l'activitat econòmica, amb un efecte multiplicador.

«Perquè menys despeses públiques i més impost redueixen l'activitat o els ingressos de les famílies».

En la mateixa línia d'anàlisi s'expressa Antón Costas, catedràtic de Política econòmica de la Universitat de Barcelona. En una tribuna publicada dijous passat a El Periódico de Catalunya, Costas deia que «... el cop d'austeritat no està resolent els problemes. En canvi n'està creant de nous, de perilloses conseqüències».

A casa nostra sortim d'una Pasqua que, dissortadament, no ha estat prou bona per augmentar l'ocupació hotelera i reactivar el comerç.

Que estem malament, ho sabem prou bé.

I també sabem que per sortir d'aquesta situació calen sacrificis i esforços.

Tant al conjunt d'Europa com a Andorra, que també és Europa, ni el superàvit és el paradís ni el dèficit és l'infern.

El perill és el fonamentalisme contra el dèficit que està surant.

El govern de DA, alumne aplicat de les polítiques europees liberals que porten a la recessió, intenta transmetre la sensació que l'Executiu sap bé què fa i cap on va. Però un any després de l'onada taronja aquest esforç és cada cop més inútil. No hi ha cap fil conductor que no sigui la inversió estrangera peti qui peti.

Pretendre que la solució de tots els problemes de l'economia andorrana es trobarà amb l'arribada anunciada d'una altra onada, la de la inversió estrangera, és una enganyifa.

No hi pot haver cap arribada d'una onada de positiva inversió estrangera, que afavoreixi l'economia productiva, amb un projecte de llei pensat des de la cultura del «pelotazo» de l'economia especulativa.

L'advocat J. M. Rascagneres escrivia el dia 28 de març al Diari d'Andorra que el projecte de llei d'inversió estrangera «es caracteritza bàsicament per una discrecionalitat administrativa, antagònica amb la seguretat jurídica tan demanada». I continuava dient: «Cap garantia, ara per ara, es dóna als inversors respecte a la fiscalitat que hauran de suportar mentre treballen a o des d'Andorra o en el moment, que esperem llunyà, decidirien sortir del país».

Efectivament, la rellevància formidable de les autoritzacions d'inversió estrangera està generant preocupació en molts sectors de la població i l'economia andorrana.

Hotelers, metges i farmacèutics han estat els primers a fer públiques les seves reticències. D'altres sectors també es queixen. Però en el règim de la majoria absoluta de DA, tenen por de manifestar explícitament el seu rebuig.

S'entén la por. El govern de DA, aixoplugat en la majoria absoluta, no vol cap control ni cap transparència de les seves actuacions discrecionals. A la Cambra de Comerç ja ho van comprovar fa quinze dies quan DA els va respondre agrament rebutjant les seves propostes d'esmena a la llei d'inversió estrangera.

El Grup parlamentari socialdemòcrata ha presentat unes esmenes, que hem fet públiques fa deu dies, amb les quals posem en evidència l'orientació obscurantista del projecte de llei d'inversió estrangera. Un projecte que assenta l'arbitrarietat i que, en guardar secretes les decisions d'acceptació o de refús de les inversions estrangeres, és contrari a l'Estat de dret.

La crisi és molt dura, però no tot s'hi val.

Més que no pas un Estat de dret, DA ens transporta a una Estat de desmoralització de la ciutadania.

Per a la gent de DA l'Estat de dret està farcit de territoris d'excepció. S'equivoquen.

El principi fonamental de l'Estat de dret és la igualtat davant la llei.

I a l'Andorra taronja de DA ja es veu que la llei pot adaptar-se segons convingui a determinats sectors socials o a persones concretes.

¿On és l'equitat? ¿On és la seguretat jurídica?

Senzillament el govern de DA posa les seves condicions. El govern de DA pretén legitimar aquest veritable atemptat legal invocant l'excepcionalitat de la situació.

Les polítiques d'excepció són, sempre, una amenaça per a la democràcia.

Amb el fals argument de crear llocs de treball, el que sigui, podem marcar el nostre futur per a moltes dècades.

La gent, la ciutadania, té por de perdre la feina. Aprofitant la por, que DA no ha parat d'atiar, es defensen propostes apel·lant a aquest, comprensible, terror a la desocupació.

I en aquest escenari els que esmolen les dents inversores darrera la proposta de DA són, clar i català, els aprofitats. Els que esperen percentatges i busquen comissions.

L'arribada d'inversió estrangera a Andorra ha de canviar en moltes coses, però ha de fer-ho sense traumes ni esquinçaments. Ha de fer-ho a partir d'una àmplia entesa i de la suma de tots els actius.

Per això necessitem un país modern amb una economia competitiva.

I Andorra necessitaria un govern fort i independent. I el que tenim és un govern fort amb els febles i tou amb els poderosos.

Durant les eleccions del mes de desembre passat i en les darreres intervencions públiques dels representats de l'actual Govern, hem pogut sentir com des dels diferents partits polítics se'ns ha parlat i se'ns parla de la necessària austeritat, de la prudència amb les polítiques socials, del rigor amb els temes de la CASS, d'obertura econòmica, de l'anàlisi de la Funció Pública…

Tots aquests aspectes, als quals s'ha de fer front des de la responsabilitat, s'han relligat per justificar que ens estem jugant el futur del nostre país i amb l'argument insistent del model de país que volem deixar per als nostres fills. Doncs bé, sembla que els nostres fills i els joves d'Andorra ja tenen una petita idea de com volen que sigui el nostre país i la nostra societat en un futur ben proper.

Si traiem el cap a l'última sessió del Consell dels Joves, que va tenir lloc el 21 de març a la nova seu del Consell General, observarem que vam poder assistir, tal com publicava el Diari d'Andorra, a "un Consell dels Joves lluny de tacticismes polítics", en què van prevaldre els valors d'una societat jove, actual, sense pressions dels sectors més conservadors del nostre país.

La sessió plenària dels 28 joves consellers va aprovar per majoria (24 vots a favor, 1 en contra i 3 abstencions) la proposició de llei per a la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe. Possiblement, per a molts lectors d'aquest article d'opinió aquest tema no semblarà prou transcendent, però l'anàlisi rau a saber per què aquest tema és una inquietud per al jovent del país.

D'entrada, d'aquesta anàlisi i de l'aprovació del text per una majoria tan àmplia se'n pot extreure que la nostra societat està canviant, i que el segment més jove de la societat veu que en aquest país no tothom té els mateixos drets, contràriament al que proclama la nostra Constitució.

Potser el jovent veu que la família tradicional ja no és la que més veiem al carrer (famílies monoparentals, famílies reconstituïdes, famílies amb dos pares o dues mares…) i creu que la legislació i la societat ha de canviar i adaptar-se a la realitat social, que és ben diferent de la que els polítics actuals volen recolzar.

Esperem que les declaracions del síndic general lloant la professionalitat de la qual van fer prova el joves i el suport que va donar la veterana consellera Roser Bastida a donar continuïtat a aquesta proposició i fer-la arribar al Consell General per ser debatuda, no quedi en el nores al qual ja estem habituats, sobretot perquè si volem joves que demà confiïn en les institucions hem de demostrar-los que aquella feina que han dut a terme ha servit per a alguna cosa.

Ells ja s'han manifestat sobre quina societat volen per demà. Ara només resta esperar la posició que tindrà el nostre cap de Govern al voltant d'aquest tema, si escoltarà la reivindicació del Consell dels Joves o farà prevaldre algunes excuses polítiques (una mica antigues, tot s'ha de dir) per decidir quin país vol deixar ell per als nostres joves.

En tot cas, sigui quina sigui la decisió del cap de Govern i la del Consell General davant un debat d'una proposició de llei com aquesta, només volem dir als joves d'aquest país que lluitin per construir el país que ells volen i recordar-los que l'últim pols que va fer el nostre cap de Govern amb un jove, ja sabem tots com va acabar.

Avui fa tres anys que Andorra, en plena precampanya electoral del 2009, buscava a la premsa internacional el resultat de la reunió cimera del G-20 que s’havia celebrat a Londres el dia 2 d’abril. El president de la República francesa i Copríncep d’Andorra, Nicolas Sarkozy, ens havia llençat el mes de febrer del 2009 un veritable ultimàtum advertint-nos que revisaria el seu paper institucional si Andorra no es movia ràpidament cap a l’establiment d’una relació distinta i positiva amb Europa.

Quan vam arribar al govern, el dia 5 de juny del 2009, l’agenda institucional ens plantejava així la urgent necessitat d’avançar cap a la transparència de l’activitat financera.

Per això, en el meu discurs del debat d’investidura, el 28 de maig del 2009, ja anunciava que el Govern tindria com a prioritat absoluta poder disposar, al final d’estiu, d’una llei que autoritzés l’aixecament parcial «…del secret bancari en cas d’intercanvi d’informacions fiscals».

L’OCDE, el Fons Monetari Internacional, la Unió Europea i els nostres dos veïns, França i Espanya, volien i defensaven, en aquells moments, un nou sistema financer internacional sòlid, transparent i ètic.

A més, aquest objectiu havia estat recordat el 22 de febrer del 2009 a Berlín, seguint la línia traçada pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, el dia 5 de febrer. Un objectiu que passava per «… eradicar els paradisos fiscals».

El 25 de febrer del 2009, el «Grup d’Alt Nivell sobre la supervisió financera a la Unió Europea», presidit per Jacques de Larosière, havia publicat a Brussel·les un informe sobre la crisi financera internacional que li havia estat encarregat per la Comissió Europea.

L’informe deia que «… la comunitat internacional ha de fer front als països… que no cooperin en l’intercanvi d’informació».

També feia referència a la possibilitat d’aplicar mesures com «…prohibir a les entitats financeres… realitzar transaccions amb entitats establertes en aquelles jurisdiccions».

Un altre toc d’atenció que no podíem ignorar ni menystenir.

En la mateixa línia, la resolució final de la reunió de Londres del G-20, el 2 d’abril del 2009, era molt dura:

«Estem d’acord en actuar contra les administracions que no cooperin, inclosos els paradisos fiscals. Estem disposats a aplicar sancions per protegir les nostres finances públiques i els nostres sistemes financers. L’era del secret bancari queda darrere nostre».

No es podia dir més clar.

A Andorra no se li retreia que fóssim poc curosos en la lluita contra el blanqueig i el finançament del terrorisme. A Europa sabien i saben que això Andorra ho fa, i que ho fa correctament.

La qüestió era una altra: es feia greuge a Andorra de no facilitar informació quan la contrapart -generalment l’Administració tributària espanyola o l’Administració tributària francesa- volia conèixer l’eventual titularitat d’un compte bancari d’algunes persones no residents sobre les quals pesava la sospita de comissió d’un delicte fiscal.

El problema, doncs, no era tècnic sinó estratègic i polític.

I les solucions proposades -i també les actituds- no podien suposar un menyscapte de l’economia real i de les empreses, especialment del sector financer.

La qüestió fonamental per aconseguir una bona col·laboració financera amb Europa havia de ser, doncs, l’intercanvi d’informació a nivell administratiu. I aquesta fou la qüestió que vam estar encarant els primers mesos de govern. El Consell General va adoptar el 7 de setembre del 2009 la llei que autoritzava l’intercanvi d’informació fiscal prèvia petició.

I el resultat positiu posterior va ser que, després que haguéssim negociat i signar disset acords d’intercanvi d’informació, l’OCDE va treure Andorra de la llista grisa.

L’editorial d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA del 3 d’abril del 2010 ho definia molt gràficament: «De la negror a la claror en un any».

Efectivament amb un treball pacient i constant del ministeri d’Exteriors i de la Presidència del Govern vam aconseguir passar de la grisor de l’opacitat a la claror de la transparència.

I el febrer del 2011, amb l’entrada en vigor de l’acord d’intercanvi d’informació fiscal amb Espanya, que havíem signat el mes de gener del 2010 amb la vicepresidenta del Govern espanyol, Elena Salgado, vam poder sortir de la llista espanyola de paradisos fiscals que era, efectivament, la que més mal feia a Andorra.

Vam resoldre una qüestió que també esdevé essencial per al futur de la inversió estrangera a Andorra: els operadors francesos, espanyols, els empresaris europeus en general, quan valorin els pros i els contres de fer empresa a Andorra ho han de fer sobre unes bases clares i avantatjoses. Amb seguretat jurídica i gaudint d’un diferencial fiscal que sigui homologable, en el sentit de permetre l’establiment de convenis per impedir la doble imposició.

En pocs mesos vam fer doncs un llarg camí.

I, sense defallir, vam iniciar el viatge que ens porta no pas a una assimilació forçada ni a la uniformització, sinó a una relació de lleialtat i bon veïnatge.

Seguint el consells de Michel Camdessus, Andorra va començar a dotar-se de normes i regles clares, que donen confiança als agents econòmics. I ara hauríem d’avançar cap a una legislació que incentivi la inversió estrangera positiva, en el sentit de ser una aportació a l’economia productiva, en contraposició a l’economia especulativa. Però ho hauríem de fer amb transparència i lluny de l’arbitrarietat. Per això hem esmenat el projecte de llei de DA, per eliminar discrecionalitats i donar més seguretat jurídica tant als inversors estrangers com als empresaris i professionals d’Andorra. Aquí també cal sortir de la negror per anar a la claror.

El Partit Socialdemòcrata (PS) veu en els canvis d’opinió del Govern en relació a la comissió del 0,5% que els bancs cobraran pels pagaments fets amb targeta en terminals de punt de venda electrònics una «operació de maquillatge». Segons va defensar el president de la formació, Víctor Naudi, en dir que es vol regular la competència però veure inoportú tocar les comissions bancàries, o el que és el mateix, que «un dia diu que no s’hi pot fer res perquè és un mercat privat i l’altre dia diu que s’ha de regular la lliure competència», «pretenen justificar l’operació bancària i tapar la notícia de l’emissió de deute públic».

Segons Naudi, amb aquesta emissió de lletres, el Govern es «blega a les exigències» del sector bancari, doncs s’augmenta el tipus d’interès a satisfer i tampoc es diversifica les fonts de finançament del deute. Així, s’afavoreix al sector bancari.

El conseller general de la formació, Gerard Barcia, va anar més enllà i va comentar que «ja sabem la procedència del ministre Jordi Cinca [el portaveu de l'Executiu], i que segurament després del Govern haurà de tornar al banc», tal com va recollir l’ANA.

Amb tot, els socialdemòcrates confien poc amb un criteri favorable del Govern a la proposició que el grup parlamentari presidit per Jaume Bartumeu vol presentar durant la primera quinzena d’abril per congelar les comissions i evitar que els bancs puguin aplicar la del 0,5% als pagaments amb targeta. Doncs estan «acostumats a criteris en contra de tot el que proposa el PS», va manifestar Naudi, que defensa que la mesura anunciada pels bancs «no convé al comerç i a les petites i mitjanes empreses», que en l’actualitat «ja estan treballant amb pèrdues» com perquè s’hi hagin de sumar altres «gravàmens que compliquen el funcionament dels negocis». A més, hi ha un altre argument que porta als socialdemòcrates a rebutjar aquesta nova comissió, i és que «enlloc d’un missatge d’activació, renovació i dinamisme s’envia una imatge negativa, i anímicament ara no toca», i per tant «se la podrien haver estalviat perfectament». D’aquesta manera, es demostra que «governen per a certs lobbies, i ho fan en detriment dels altres».

"Preocupats i bocabadats per com s'està desenvolupant l'assumpte de les comissions bancàries." Així estan els socialdemòcrates davant de la decisió dels bancs de cobrar un 0,5% per l'ús de les targetes electròniques del país i un 0,30% més que  fins ara en el cas de les estrangeres. I també per la posició que manté respecte d'això el Govern, que "primer va dir que no hi podia fer res i ara manifesta que caldrà adoptar mesures per garantir la lliure competència".

El conseller general socialdemòcrata Gerard Barcia va assenyalar ahir que això demostra que es tracta d'un Govern "lligat als lobbies i als poders fàctics". "Vista la procedència professional del ministre de Finances, entenem els passos endavant i enrere que fa, i més si som conscients que probablement després del seu pas pel Govern el seu retorn serà al món de la banca", va afegir el polític canillenc. El president del PS, Víctor Naudi, va recordar que, com ha passat en altres àmbits, no hi ha cap actuació concreta del Govern, sinó que tan sols "hi ha una operació de maquillatge de cara als ciutadans afectats per dir que estan al seu costat".

Si fóssim d'unes altres generacions o convisquéssim habitualment amb gent gran a casa, toparíem amb eslògans i frases inusuals i contundents per a la majoria de nosaltres, dels nostres interessos i del nostre univers mental, del tipus: Una guerra hauria de venir!

Certament només és una exclamació, un lament, però sobta. Sobta per la seva simplicitat i alhora per la seva contundència. En un embolcall pervers, amaga penes i misèries que la majoria de nosaltres no coneixem i no
voldríem conèixer, que sabem que hi són però que, en realitat, preferim ignorar.

Qui ens diu això pretén inculcar-nos que si una guerra arribava sabríem tornar a valorar que cada dia mengem i que mengem més d'un àpat; que cada dia ens movem ni que sigui en transport públic; que cada dia tenim un sostre (tan humil com es vulgui, però el tenim) per aixoplugar-nos; que cada dia -malgrat la rutina- ens disposem a anar a treballar,… Però, ¿i si la guerra ja fos aquí? De les èpoques electorals, sovint rememoro una imatge de les companyes i companys de partit més experimentats: els comentaris i l'exercici d'humilitat que es desprenia d'aquells que feien el porta a porta. No succeïa totes les nits ni tampoc en totes les cases, però, més sovint del que podíem preveure, certificàvem i ens adonàvem que al país hi havia famílies que vivien en condicions ben precàries.

Però com que eren realitats que trencaven la nostra suposada imatge de país pròsper no cabien en el nostre món mediàtic. Pertanyien a un submón que feia nosa, i no se'n parlava ni obertament ni amb claredat. L'atur, els lloguers impagats, la demanda d'ajudes o una alimentació més que austera… existien igual que ara, amb la diferència que no eren realitats del domini públic.

Des de la cosa pública, cap gestor il·lusionat a tirar endavant un mandat o una legislatura no s'imaginava solucionant menjadors socials, buscant d'oferir feines i recursos per a persones en situació de risc. I ara és el que convé fer. Ha anant retornant la persona al centre de la política. Ni que sigui a causa de la crisi, estem redimensionant l'efectivitat i l'essència de la política.

Els primers a parlar de prestacions per desocupació, de posar pisos d'acollida per a dones maltractades, de restringir les pràctiques abusives i gairebé pornogràfiques dels bancs andorrans en contra de la classe mitjana
i baixa d'aquest país…, els primers, reiteradament van rebre bufetades en clau de resultats electorals. No n'aprendrem mai. Acabem matant el missatger.

Ens molesta que ens diguin o que ens recordin el que ja sabíem però que mai no hauríem volgut saber. El missatge i la realitat, però, són tossuts i retornen, malgrat ens pesi.

Gràcies al porta a porta, candidats i candidates de qualsevol força política i tendència ideològica han pogut -si han volgut- adonar-se que des de fa anys al país també hi ha pobresa. Pobresa andorrana. No només pobresa vinguda amb el pobre immigrant.

La classe política ha pogut resoldre sense resoldre-ho, esquivar la desfeta sense proposar-s'ho, la pèrdua de milers de feines de professionals del país que no eren andorrans. Han tornat al seu país d'origen per esdevenir mà d'obra encara més barata o directament aturats.
Ens hem oblidat que vivim en comunitat, encadenats pel present i pel futur. I que, cada mes, quan alguns centenars d'aquests professionals han perdut i perden la feina, tots perdem, amb elles i amb ells, vida als barris, cotització a la seguretat social, consum en petites i grans botigues, pagaments del lloguer o de la hipoteca… I els que ens quedem acabem assumint les lletres d'aquell cotxe, d'aquella rentadora o d'aquella hipoteca…, que s'han deixat de pagar.

Per mi, la lliçó se l'haurien d'aplicar, amb un ampli ventall d'impostos directes, els banquers, els batlles, els polítics d'alt estànding i els agents immobiliaris. Cadascú, òbviament, pot completar aquesta tràgica llista amb les professions que més li desplaguin.

L'excap de Govern Marc Forné, per exemple, la completa amb els funcionaris. Els quals -si no canvien molt més les coses- som els únics que podríem esdevenir polítics. ¿Per les nostres capacitats? No precisament. Segons ell, pels nostres sous.

Altre cop plou sobre mullat. Es llança una acusació malintencionada i es resol el problema. Com sempre ha fet el prohom d'en Marc Forné. El mateix que va engreixar de més funcionaris dels estrictament necessaris l'administració central de l'època, i no pas valorant capacitats ni frenant els sous. Si eren dels seus, els sous eren bons sous.

Algú diu que tenim el país que ens mereixem. Discrepo: tenim el país que alguns van dissenyar de forma irreal i faraònica.

"Preocupats i bocabadats per com s'està desenvolupant l'assumpte de les comissions bancàries." Així estan els socialdemòcrates davant de la decisió dels bancs de cobrar un 0,5% per l'ús de les targetes electròniques del país i un 0,30% més que fins ara en el cas de les estrangeres.

I també per la posició que manté respecte d'això el Govern, que "primer va dir que no hi podia fer res i ara manifesta que caldrà adoptar mesures per garantir la lliure competència".

El conseller general socialdemòcrata Gerard Barcia va assenyalar ahir que això demostra que es tracta d'un Govern "lligat als lobbies i als poders fàctics". "Vista la procedència professional del ministre de Finances, entenem els passos endavant i enrere que fa, i més si som conscients que probablement després del seu pas pel Govern el seu retorn serà al món de la banca", va afegir el polític canillenc.

El grup parlamentari socialdemòcrata té previst, tal com ja va anunciar fa uns quants dies el seu president, Jaume Bartumeu, entrar una proposició de llei, en la primera quinzena del mes vinent, per congelar les comissions bancàries. El text tindrà com a objectiu congelar "de manera immediata i amb caràcter retroactiu" aquestes comissions, igual com es va fer al seu dia amb els preus dels arrendaments.

El president del PS, Víctor Naudi, va recordar que, com ha passat en altres àmbits, no hi ha cap actuació concreta del Govern, sinó que tan sols "hi ha una operació de maquillatge de cara als ciutadans afectats per dir que estan al seu costat". En aquest sentit, Naudi va indicar que, contràriament al que s'està dient des de l'executiu, no s'està diversificant i reestructurant el deute "perquè l'última emissió de lletres del tresor la subscriuen els bancs". "Estem pitjor perquè el tipus d'interès és ara més gran amb la renegociació que es va fer amb els bancs", va afegir el president del PS.

El president del Partit Socialdemòcrata (PS), Víctor Naudi, i el membre de l'executiva i exministre Gerard Barcia va acusar ahir el Govern d'estar "sotmès, lligat i hipotecat" als poders fàctics que al seu entendre representen els bancs, i va lamentar que "la procedència professional del ministre de Finances" li impedeixi "enfrontar- se a aquests lobbies". Els dos dirigents del PS van insistir en la necessitat d'adoptar mesures per acordar la congelació dels bancs d'aplicar una comissió del 0,5% sobre les operacions amb targeta de crèdit emeses al Principat.

Barcia va informar també que la comissió a les targetes estrangeres s'ha incrementat un 0,30%. El conseller general va assegurar que durant la primera quinzena d'aquest mes d'abril la formació presentarà una proposició de llei per congelar l'aplicació de les comissions bancàries. No obstant això, Barcia va afirmar que "no és que tinguem massa esperances" que la proposta prosperi. Però va donar a entendre que serà interessant llegir el criteri que el Govern necessàriament haurà d'emetre.

Barcia i Naudi van insistir que la mesura, "com a mínim és inoportuna" i hi va afegir que "estem preocupats, amoïnats i bocabadats". I que el "més urgent en aquest moment és aturar l'abús" que consideren que són les comissions. El conseller general va afirmar que fomentar iniciatives legislatives per congelar l'aplicació de les comissions "no és més intervencionista que la contenció dels lloguers. Tenim un Govern que és molt valent amb el ciutadà de carrer, però quan han de tocar els poders fàctics que els van ajudar a muntar el partit, totes les excuses del món són vàlides". Barcia va considerar que serien del tot compatibles un marc normatiu que possibilités congelar les comissions bancàries amb una regulació legislativa per garantir la lliure competència.

Naudi, però, va recordar, en referència amb la proposta feta pel ministre Jordi Cinca, que "no hi ha res de
concretat" i això els porta a pensar que les manifestacions del titular de Finances "és una operació de maquillatge de cara als ciutadans afectats". El president socialdemòcrata va lamentar que els actuals mandataris governamentals "es dobleguen a les exigències del sector bancari".

No és fàcil portar la lluita social fora de la virtualitat digital. Per una banda s’ha perdut la por a opinar a les xarxes socials, el que ha creat una nova consciència social reforçada en constatar que hom no està sol front les amenaces i els moviments agressius dels poderosos. Per l’altra encara perdura la mandra a sortir al carrer i emprendre accions que obliguin a l’Estat a rectificar les seves decisions.
Com un foc forestal mal apagat, la teoria econòmica liberal, la que ens ha dut on som econòmicament i socialment, torna a revifar amb força a l’escalf dels governs conservadors que aprofitant molt bé els descobriments de la ciència cognitiva. Han sabut confondre la població fins acceptar dòcilment mesures com la desregulació financera, la privatització dels serveis públics, la reducció del personal a l’Administració, les retallades de les prestacions socials, en definitiva, el desmantellament de l’Estat del benestar construït pels nostres pares amb molts esforços i molta lluita, amb el record viu del dolor de dues guerres mundials.

Per fer-ho ha calgut crear i/o aprofitar un clima de por generalitzada i ampliada pel mitjans d’informació afins als seus postulats. No és gaire habitual veure tancar capçaleres de diaris nacionals; tot i saber que no són econòmicament rendibles sempre acaben trobant una mica més de finançament. Excepte, és clar, si la seva línia editorial apunta cap a la promoció del que és "Público". Amb aquesta por instal·lada al cos de la nostra generació, amb el llenguatge i els missatges adequats, acabem acceptant com inevitables decisions que si que són evitables. Perquè ni tots els polítics són iguals ni les seves polítiques tampoc ho són.

Aquest poder necessita la crisi i els estats d’emergència com alguns partits a Espanya necessitaven la ETA per guanyar vots, malgrat dir que volien acabar amb ella. Sempre el doble llenguatge, l’ambigüitat calculada. Sempre menys democràcia, menys llibertat com a resultat. Sovint se sent dir fal·laciosament que la política només és una qüestió de gestió. Amb aquest argument fal·laç s’asseuen al Govern persones amb perfils de gestors, sovint amb títols de prestigioses escoles de negoci. Seran les escoles de negoci els nous seminaris on s’imparteix una nova religió? Els seus alumnes, en acabar els seus estudis, són enviats pel món a defensar els postulats de la liberalització econòmica i social? Es dediquen a crear xarxes relacionals i d’interessos com a missioners totalment entregats? Passen del competitiu món empresarial al de l’Administració de l’Estat, i viceversa. Això explica moltes de les seves decisions.

Per això, ara, quan ens trobem en una situació de disrupció social i moral, amb molts polítics desorientats i acovardits, enemics del que ignoren, ara, quan podem constatar en les nostres vides on ens ha portat aquesta ideologia liberal de desregularització i de privatitzacions, és un bon moment per recordar les paraules que va dir el president nord-americà Franklin D. Roosevelt a uns progressistes que volien incloure les seves propostes al famós New Deal: "D’acord! Ara sortiu al carrer i feu-m'ho fer!".

Tornant als seus orígens, a les seves fondes arrels ideològiques, el cap de Govern segueix negant-se tossudament a acostar la població de fet amb la població amb drets polítics. L’any 1993 Antoni Martí va fer campanya contra la Constitució… ¡i se li nota!

Fins la setmana passada la tècnica de DA i d’Antoni Martí havia estat generar una ambigüitat políticament rendible. La pretesa mort de les ideologies en l’eix esquerra-dreta, les figures retòriques i la utilització de conceptes universalment acceptats els havia funcionat.

DA ha estat un perfecte còctel d’ambigüitat. Aquesta ambigüitat podia servir -i molt que va servir- per guanyar unes eleccions.

Els fundadors de DA -els candidats i els membres dels consells d’administració que ho van promoure- van deixar clar que tenien ganes de fer fora del govern als socialdemòcrates i de governar. Però no havien explicat gaire clarament per a què volien governar.

Tanmateix els fets són tossuts i acaben tenint prioritat sobre les paraules.

Eufemismes, metàfores, circumloquis i altres recursos lingüístics han alimentat durant un any la comunicació de DA.

La redacció del criteri del Govern, datada el 21 de març de 2012, valorant desfavorablement la Proposició de llei socialdemòcrata per a modificar l’accés a la nacionalitat és un exemple perfecte d’aquest ús d’expressions i conceptes difusos. La tècnica consisteix a utilitzar tota mena de figures retòriques amb l’objectiu de fer creure que es vol compartir un horitzó.

Un horitzó incert i llunyà, que mai no té una data propera d’arribada.

El govern de DA ens diu així que valora desfavorablement la proposta «… tot i compartir el neguit per a una major integració social de les comunitats de residents estrangers i reafirmar-se en la necessitat d’estendre els drets econòmics a tota la població del Principat».

És a dir que no, però sí. El que és igual, comptat i debatut, a una NO amb majúscules.

El Govern diu que comparteix el nostre neguit «… d’avançar cap a una major integració i cohesió de la societat andorrana…» però acaba dient que NO a l’ampliació de les possibilitats d’accedir a la plena ciutadania per naturalització.

Aquest criteri assenyala així el final de l’ambigüitat calculada.

El govern de DA s’ha hagut de definir i ha quedat ben retratat.

Pretendre que la via «… d’extensió de drets econòmics…» seria la «… més efectiva per garantir la integració i la cohesió social de la societat andorrana…» és, clar i català, un nou engany.

El que uneix a DA en el seu criteri desfavorable a augmentar el nombre de ciutadans i ciutadanes amb plenitud de drets polítics és una visió conservadora i aristocràtica. «Aristocràcia», en terminologia dels antics grecs es tradueix, curiosament, per «el govern dels millors».

Una visió ancorada en el passat preconstitucional que ens fa retrocedir anys i panys: el vot, la decisió política, per uns quants, quants menys millor.

Els socialdemòcrates tenim una visió ben distinta de la societat que volem. Jacques Delors ens deia fa un any a Barcelona, en un col·loqui del Partit dels Socialistes Europeus, que havíem de treballar perquè cadascú tingui un lloc a la societat i que calia vigilar molt en no afavorir l’exclusió.

La diferència entre dues polítiques: integració o exclusió. Agafar una via o una altra és l’alternativa entre el renaixement o la decadència.

Sembla que reconèixer la potestat d’una dona per decidir, de forma lliure, si vol ser o no mare és exercir violència de gènere, segons l’opinió del ministre de justícia espanyol. Sembla que el dret a la maternitat ha de deixar de ser un dret per convertir-se en un deure.

Els grans defensors de la llibertat individual argumenten que ha de prevaldre la voluntat social, encara que no sabem de quina «societat» parlen. Encara que la dona no se senti en condicions d’assumir la maternitat, pel motiu que sigui, el seu «deure» és ser mare i callar. Sembla que la dona ha de perdre definitivament la capacitat legal de decidir, ja ho farà algú altre en el seu nom. Les conseqüències de la manca de potestat per decidir d’assumir la maternitat no són importants, el futur que espera a l’infant no mereix valoració, el de la mare tampoc. Allò essencial és el dret a la vida -entesa en un sentit biològic, és clar-, no les condicions en les quals s’hagi de desenvolupar aquesta.

Una dona que vol ser mare buscarà tots els mitjans possibles al seu abast per ser-ho. Massa sovint aquell infant desitjat no arriba. Potser sí que seria exercir violència de gènere no oferir-li més mitjans per assolir el seu dret. Però, és clar, si la maternitat ha de deixar de ser un dret, no hi ha res a dir. Les polítiques a favor de la família i dels fills ja no són necessàries. Només cal decidir per decret que la maternitat és obligatòria; la mare -i se suposa que també el pare, és clar- ja s’espavilarà. Per exemple, si no té feina sempre podrà demanar caritat; i la «societat», generosa, segurament li’n donarà. Allò que sembla que no és tolerable és que la dona, davant la realitat de que no se sent capaç d’assumir una possible maternitat, pugui arribar a pensar que aquell infant té moltes possibilitats de ser infeliç; la seva obligació és portar-lo al món, el futur de la vida no cal valorar-lo.

Aquest és el debat que sembla que s’atansa. Segur que no és la millor manera d’afavorir una maternitat responsable.

Los partidos socialdemócratas en la oposición se enfrascan en ocasiones en disputas retóricas y dudas existenciales que parecen reflejar deseos de permanecer fuera del poder por largo tiempo. El Partido Laborista británico, tras su derrota por Margaret Thatcher en 1979, creyó que su futuro pasaba por recuperar unos principios perdidos. Se embarcó en una travesía del desierto que duró 18 años. Lo mismo sucedió con el SPD tras salir del Gobierno en 1982: el sueño de volver a unas esencias supuestamente traicionadas le costó esperar 16 años. Y las identidades recuperadas se llamaron Tony Blair y Gerhard Schröder, no precisamente una vuelta a esos principios y esas esencias.

Pero conviene, de entrada, desmontar algunos juicios sobre los partidos socialdemócratas. La decadencia --tal vez terminal-- de la socialdemocracia fue un diagnóstico frecuente en los años cincuenta, setenta y ochenta del siglo pasado. Se trató, por lo general, de juicios frívolos. Comparemos tres periodos: de 1945 a 1960, de 1961 a 1980, y tras 1980. Los porcentajes de voto de los socialdemócratas fueron respectivamente 32,5; 31,6; 31,0. Los años en que estuvieron en el Gobierno fueron un 54% del total durante el primer periodo, un 53% durante el segundo y un 56% durante el tercer periodo*. No exactamente un colapso, al menos en términos de poder.

Otra cosa distinta es qué hicieron desde el Gobierno. La socialdemocracia ha señalado que su objetivo no consiste en ocupar el poder sin más --aunque multitud de socialdemócratas parezcan querer demostrar lo contrario--. Aquí es donde deben aclarar no solo sus principios sino los medios para alcanzarlos, ya que los tiempos y las circunstancias son cambiantes. Aquí es donde tienen muchos deberes por hacer, sin que sirvan palabras retóricas o exhortaciones huecas. En particular respecto de tres principios que les han guiado durante mucho tiempo: la igualdad entre los ciudadanos, el bienestar material de la sociedad y la democracia.

Atendamos primero a la igualdad. Bobbio tiene razón cuando señala que ese ha sido su principio más distintivo y perdurable. Tras 1945, con un solo año de los socialdemócratas en el poder, la desigualdad entre el 10% más rico y el 10% más pobre fue de 3,61; con cuatro años, se redujo a 3,11; con 30 años, a 2,58. En el periodo supuestamente más hostil para la socialdemocracia, el que arrancó en los años ochenta, las diferencias redistributivas entre Gobiernos de izquierda y de derecha se incrementaron. Pero ello se debió sobre todo a que los últimos concentraron mucho la renta en los grupos con mayores ingresos --los socialdemócratas estuvieron mucho más a la defensiva, mitigando daños--.

Los socialdemócratas tienen deberes en este terreno. Nada tiene que ver la igualdad con déficits presupuestarios ni con el gasto por el gasto. Es cierto que sus ajustes económicos han solido basarse en aumentos de la presión fiscal, frente a simples recortes del gasto público, perjudiciales para los grupos de ingresos bajos. Pero tales aumentos tienen sobre todo sentido si también reducen la considerable desigualdad horizontal entre individuos que con la misma renta pagan impuestos de muy distinta cuantía --por deducciones fiscales, operaciones de ingeniería fiscal o simple fraude--. Sucede además que en los países de la OCDE menos de la mitad del gasto público beneficia más al 50% de la población con menores ingresos. Por tanto, caben recortes del gasto público que no sean dañinos desde el punto de vista de la igualdad.

La socialdemocracia arrastra desde 1945 una contradicción en sus políticas de gasto: la que existe entre universalismo y redistribución. Lo primero significa no discriminar --pero ello supone también tratar por igual a los desiguales--. Lo segundo requiere concentrar más las políticas en quienes tienen menos recursos --pero con un peligro de estigmatización--. Es necesario redefinir las políticas de igualdad evitando ambos riesgos: en las democracias todas las personas adultas son ciudadanos, pero los socialdemócratas no tienen por qué defender que las políticas igualitarias traten por igual a los que son desiguales.

Sigamos con el bienestar material. Desde la mitad de los años ochenta, los Gobiernos de la derecha han generado un crecimiento algo superior a los socialdemócratas: 2,3 frente a 2,1. Estos han mimetizado con frecuencia las recetas económicas de la derecha. No se trata de volver a lo que Fernando Henrique Cardoso ha llamado "utopías regresivas", pero sí de desarrollar políticas de oferta en las que el Estado promueva el desarrollo invirtiendo en capital físico, en educación y formación, incrementando la productividad de los factores. Así fueron las políticas de Olof Palme en Suecia y de Felipe González en España desde 1982. Ello no significa recurrir a déficits ni gastar lo que no se ingresa; sí optar por unos programas a costa de otros.

Aquí los socialdemócratas tienen deberes ingentes. Tienen que tener un programa propio que promueva el crecimiento, la competitividad y la creación de empleo. No pueden esperar que sea más popular un programa que ofrezca 7 para los ricos y 4 para los pobres que otro que ofrezca 10 para los ricos y 5 para los pobres. Los pobres querrán 5, no 4; su bienestar será mayor aunque la desigualdad aumente. Tienen que defender los mercados abiertos --de ellos surgió el Estado de bienestar del norte de Europa, como protección, políticas activas de empleo y, por utilizar un término puesto de moda, flexiguridad--.

Es cierto que la movilidad de capitales actual no tiene precedentes, pero se dirige allí donde exista un equilibrio macroeconómico en los ingresos y los gastos públicos (sean ambos altos o bajos), en la inflación, en la balanza comercial y de pagos, allí donde no se produzca un desfase entre productividad y salarios, y allí donde la estabilidad fiscal permita prever el futuro. Todo esto es compatible con la socialdemocracia --son hoy requisitos instrumentales para alcanzar sus fines.

Termino con la democracia. Una y otra vez los políticos europeos declaran que "no hay que tener miedo a transferir soberanía". Pero esa soberanía no les pertenece a ellos, sino a sus pueblos. Y no se sabe a quién se va a transferir. Se pide "más Europa", pero las instituciones europeas han brillado por su debilidad y por hacer dejación de sus competencias. El Parlamento Europeo no ha supuesto un control democrático por parte de los ciudadanos, que han carecido de poder para castigar o premiar a los dirigentes. Sí, por lo general, han castigado a los Gobiernos nacionales de turno en la presente crisis, pero sabiendo que los responsables eran otros, no elegidos por ellos.

Esta es una cuestión difícil de resolver. La ingeniería política europea ha caminado en dirección opuesta a lo que reclamaba Jean Monnet: una política europea que los ciudadanos pudieran entender y de la que estuvieran informados. Se habla de una mayor gobernanza europea, pero no se sabe qué quiere decir ni si es acaso posible con la diversidad de intereses y los desequilibrios existentes. Se habla de un ministro del Tesoro --con una tarea necesaria, pero ignorando el papel de los ciudadanos en su elección y en su control--. Los socialdemócratas no pueden ignorar que la presente crisis afecta en Europa no solo a un euro cuyo diseño fue insensato, sino a unas democracias subordinadas. Es sin duda crucial dar pasos decisivos en la construcción de un partido socialista europeo de verdad, con candidatos propios a los cargos ejecutivos. Ello podría generar unas políticas distintas y, tal vez, evitar que criterios nacionales y burocracias supranacionales socaven los fundamentos de la Unión Europea y de las democracias que la componen.

No existen fórmulas milagrosas que resuelvan estas cuestiones: los socialdemócratas tienen muchos deberes por hacer.

* Los datos de este artículo se refieren a Alemania, Australia, Austria, Bélgica, Dinamarca, España, Finlandia, Francia, Grecia, Holanda, Islandia, Irlanda, Israel, Italia, Japón, Luxemburgo, Noruega, Nueva Zelanda, Portugal, Reino Unido y Suecia.

Escric aquesta tribuna com a militant del Partit Socialdemòcrata, però també i, sobretot, com a ciutadana indignada i dolguda amb el discurs del president de Demòcrates per Andorra en el marc de la clausura del 1r Congrés Ordinari del partit.

Malgrat que el Sr. Martí s’expressi sota la denominació de «president de DA», no puc evitar considerar-lo com el que també és: el cap de Govern. La primera lectura que vaig fer de la seva ponència va ser una lectura en diagonal i la meva reacció va ser de sorpresa. Em vaig dir: «Ostres, sí que ens dediquen estona al Congrés de DA!». Durant el passat cap de setmana, me l’he pogut rellegir diverses vegades i d’una manera més exhaustiva, provant d’analitzar-ne el contingut que em semblava increïble i gairebé oníric.

De les quatre pàgines que composen el discurs, que es pot trobar enforcat al web www.democrates.ad, tres estan destinades a la crítica aferrissada contra el Partit Socialdemòcrata i, conseqüentment, a prop de quatre-cents militants que composen aquest grup polític. El Sr. Martí, que tant ha criticat el que ell veu com a comportaments demagogs dels socialdemòcrates, dedica centenars de paraules a fer, ell sí, demagògia superior i de la bona, demonitzant el PS i despistant els auditors fent creure que l’únic problema real que té Andorra són els socialdemòcrates. En tot el discurs només s’hi recullen excuses, i en cap moment hi trobem ni una sola proposta de reactivació argumentada. No hi ha un sol «com» per justificar l’estratègia política. M’agradaria recordar les paraules d’Alfred Croiset segons les que L’enemic més temible de la democràcia és la demagògia per il·lustrar la manca de coherència que hi ha entre la definició que el cap de Govern fa del seu funcionament versus la seva dissertació, que més aviat sembla un sermó.

El Sr. Martí diu que li «agradaria» treballar amb l’oposició. ¿Però com pot voler treballar amb un grup al que jutja amb tanta vehemència dient que durant aquests mesos «no han fet ni una sola proposta»?

Oblida voluntàriament que el Grup parlamentari socialdemòcrata va presentar una proposició de llei de mesures de reactivació econòmica (que el govern de DA i el seu Grup parlamentari no va voler prendre en consideració).

Oblida, també, que hem presentat la Proposició de llei qualificada de modificació de la Llei qualificada de la nacionalitat, el passat mes de febrer i tampoc deu voler recordar que el mes d’octubre els socialdemòcrates van presentar la proposició de llei de l’impost sobre el valor afegit.

Em dol també quan es refereix a nosaltres de manera irònica definint-nos com «el gran Partit Socialdemòcrata». Podria trobar normal que s’ataqui als que actualment ocupem un càrrec polític en representació del PS. Contràriament, no trobo just que se sentenciï un grup de persones pel simple fet de pertànyer a un moviment que sembla no plaure al cap de Govern. Es pot desaprovar el nostre funcionament, la nostra gestió, la feina i les actituds de molts de nosaltres, però mai es pot damnar el conjunt de persones que ha decidit creure en un projecte i recolzar el Partit Socialdemòcrata. Aquestes persones no mereixen la manca de respecte a la qual han estat subjectes al llarg de tot el discurs de clausura del Congrés de DA. El cap de Govern, com a màxim responsable del poder executiu, ha de ser tolerant, respectar i admetre el dret d’opinió i associació de tothom que visqui en aquest estat democràtic, independentment de les seves creences i ideologies polítiques.

Herbert Schiller va dir que l’èxit polític és per aquells que perceben les necessitats públiques i saben satisfer-les. Jo afegeixo que els que condemnen les persones per tenir ideologies diferents a les pròpies no haurien de fer política.

La consellera general socialdemòcrata Mariona González considera que una de les modificacions necessàries a fer a la llei d’Immigració és permetre el reagrupament familiar des del primer moment per als residents assalariats, i així equiparar-los als residents passius. Aquesta és una de les demandes que els socialdemòcrates han realitzat en les 18 esmenes presentades al text. La consellera, pel que fa a les residències passives, destaca la importància de mantenir el nombre de dies de residència efectiva en 183, en comptes de reduir-los a 90 com proposa el projecte de llei i valora necessari eliminar de l’articulat el punt on s’assenyala que es pot denegar una residència passiva per una malaltia que posi en perill la seguretat social.

En resum, González, va dir a l’ANA que hi ha quatre esmenes «imprescindibles» per a la cohesió social, «ara que Andorra està decidida a fer l’obertura total i vol anar cap a Europa». Així, en relació al reagrupament familiar, els socialdemòcrates volen que els residents amb permís de residència i treball puguin portar la seva família sense que hagin d’estar «de manera efectiva a Andorra durant un any». La socialdemòcrata va indicar que «entenem que les famílies s’han de poder reagrupar de seguida, sobretot la parella i els fills». Amb la condició d’haver de residir primer un any creu que l’únic que s’aconsegueix és que «moltes vegades vinguin aquí i no vagin al col·legi i no tinguin seguretat social». A més, els socialdemòcrates volen que aquest sigui un dret igual per als residents passius que per als treballadors.

González va criticar de nou que es redueixin els dies d’estada efectiva al país per aconseguir una residència passiva. Algunes de les esmenes socialdemòcrates van en la línia de mantenir els 183 dies de residència com fins ara, doncs consideren que «de cara als països veïns sembla que vulguis recaptar gent que vingui aquí només a posar diners als bancs i a gastar-los».

Per últim, el PS demana que s’elimini de l’articulat el punt que fa referència a les aptituds per residir i/o treballar on es diu que «no pot representar una càrrega excessiva per al sistema sanitari públic andorrà que pugui posar en perill la seva viabilitat econòmica o hi pugui introduir desequilibris greus», doncs tal com va criticar González «discrimina la gent que pot tenir una malaltia i que no és greu per a la salut pública», considerant que no hi ha cap malaltia que pugui portar la CASS a un carreró sense sortida.

El Partit Socialdemòcrata (PS) ha acabat responent negativament a l’oferiment del Govern de participació en el procés d’obertura econòmica. El president de la formació, Víctor Naudi, va justificar la posició socialdemòcrata argumentant que «el procés està força avançat», com demostra que ja s’ha tramès el projecte de llei d’inversió estrangera i que s’hagi contractat una empresa externa per a l’assessorament, i «per tant poca cosa hi podem fer». Pel que fa al convit a fer-ne un seguiment, Naudi va assegurar que «valorem positivament que es faci participar la societat civil», però «entenem que la nostra feina és política», i per tant el seguiment es farà «com ens pertoca, des de la responsabilitat del partit i del seu grup parlamentari».

El president socialdemòcrata va explicar que entenen que la invitació tenia dues parts, una a participar en el procés i una altra a fer-ne un seguiment, i que en la primera «ja està decidit» i «poca cosa hi podem fer». A més, des del punt de vista del PS hi havia dues maneres de procedir. Una era «amb els deures fets i la casa endreçada», és a dir, havent aprovat i en aplicació totes les lleis fiscals, els convenis de no doble imposició firmats, i tot un desenvolupament legislatiu que encara manca, com la llei de comerç i la classificació hotelera. La segona és l’escollida pel Govern, en què tota aquesta feina per garantir una «seguretat jurídica» s’haurà de fer a posteriori, i aquí «el nostre paper serà fer el seguiment», esmenant els textos que es consideri, i presentant proposicions de llei si el Govern no presenta els projectes corresponents.

Per la seva part, el cap de Govern, Toni Martí, va lamentar la resposta del PS, «que no suma». Així, va assegurar que «el que menys convé ara a Andorra són divisions», i va advertir que l’obertura econòmica «no és el projecte del Govern o de DA sinó que és un projecte de país», que està per sobre de la política i dels interessos personals.

Martí va assegurar que «continuarem amb obstinació» enviant «missatges d’unió», tot afegint que la seva formació «demostra que té una política oberta a la participació ciutadana i també demostrem que volem l’aportació d’altres partits».

ALLOTJAMENTS RURALS / D’altra banda, el grup parlamentari socialdemòcrata, mitjançant 11 esmenes a la modificació de la Llei d’allotjaments turístics, vol que els clients dels allotjaments rurals puguin diferenciar entre els construïts abans del 1945 i els de construcció més recent. A més, també proposa que aquest tipus d’allotjaments tingui l’obligació d’oferir un servei d’esmorzar, tot plegat per potenciar la qualitat d’aquesta nova categoria. Per la seva part, el grup demòcrata ha presentat sis esmenes, i un dels objectius és reduir de 5 a 2 els anys que els hotelers han de conservar els documents d’identitat dels clients.

CRITERI DESFAVORABLE DEL GOVERN / El termini per a la presentació del criteri del Govern a la proposició de llei de la nacionalitat s’acabava ahir. Encara que no es va publicar al Butlletí del Consell General, EL PERIÒDIC va poder esbrinar que aquest és desfavorable. Les desavinences internes a Demòcrates per Andorra haurien dut a aquest criteri de rebuig a la proposició presentada pel grup parlamentari socialdemòcrata amb l’objectiu de rebaixar a 15 els anys -actualment el termini és de 20 anys- per accedir ala nacionalitat andorrana per naturalització.

Malgrat això, la intenció de DA seria de plantejar aquesta modificació de la Llei de la nacionalitat més endavant.

Durant la campanya electoral Demòcrates per Andorra va repartir somnis. Quan van guanyar per majoria absoluta encara repartien somnis. I quan van fer el mal anomenat "Govern dels millors", els somnis per repartir encara no s'havien esgotat.

Un dels millors somnis fins i tot treia les ganes de despertar-se, ja que, malgrat ser 22 consellers generals donant suport al Govern de DA, estaven disposats -deien- a fer un pacte d'Estat per a la reforma de la Seguretat Social amb els sis consellers socialdemòcrates.

Nosaltres, mig adormits, ens els vam creure, disposats com estàvem, i com estem, a fer pactes d'Estat per millorar el benestar dels ciutadans. Ja ho vam demostrar l'any 2005 per fer una nova llei de la Seguretat Social. En aquell moment sí que es va fer un veritable pacte d'Estat entre totes les forces polítiques basat en el consens.

Ara, però, la situació és completament diferent. Són DA els que unilateralment proposen tota una sèrie de mesures aprovades pel consell de ministres que desvirtuen completament i trenquen aquell pacte, carregant-se, de passada, qualsevol possibilitat de consens amb el grup parlamentari socialdemòcrata.

Un cop han intentat fer-nos passar pels dolents, ara DA promet protecció contra els malsons. Uns malsons que, prèviament, s'han encarregat de repartir.

Les persones som éssers humans socials i, per tant, les emocions se'ns encomanen. El Govern, en boca del president del consell d'administració de la CASS, va aconseguir a través dels mitjans de comunicació espantar totes i tots els ciutadans. Aquest és l'objectiu, ja que com més espantada està la societat menys racional serà el seu comportament i es deixarà fàcilment portar per les consignes d'aquell que consideri que pot solucionar la causa que produeix la por, el malson.

La consigna és clara: cal dir i repetir que les pensions de jubilació públiques estan en greu perill, i, per tant, el millor és contractar plans de jubilació privats, que ens asseguraran el que el sistema públic de pensions no ens pot assegurar. I, a més, cal afegir que els socialdemòcrates, promotors de la ignorància, no ens volen ajudar.

I això ho van repetint una vegada i una altra: en articles de premsa, en rodes de premsa durant el congrés, a través de comunicats del consell d'administració de la CASS…, ja que si no funciona a la primera han d'anar insistint.

Ara bé, la realitat és ben diferent del que pregona la propaganda de DA. Una de les grans preocupacions dels tres grups parlamentaris al moment de fer l'actual llei de la Seguretat Social va ser la de garantir a tots els assegurats el cobrament de les seves pensions futures. Seguint l'acord polític del 14 de desembre del 2005, la comissió encarregada va introduir tot un seguit de canvis en relació amb l'anterior normativa per tal d'assegurar la viabilitat futura de la branca de jubilació.

Aquests canvis van ser avalats per les conclusions del senyor Adolfo Jiménez, de l'empresa Gabinete de Asesoramiento Económico y Social, en els comentaris que va fer del projecte de reforma de la Seguretat Social a petició de l'anomenada comissió ad hoc. La conclusió deia textualment: "Es pot concloure que la reforma millora de manera important la viabilitat financera del sistema a llarg termini. Si aquesta proposició de llei hagués estat en aplicació durant l'any 2007, les reserves de la branca de vellesa haurien augmentat en uns 31 milions d'euros."

El senyor Adolfo Jiménez, per encàrrec del consell d'administració de la CASS, en aquell moment presidit pel senyor Francesc Gran, va efectuar un estudi actuarial del sistema de pensions de jubilació d'Andorra.

Aquest estudi, Proyección de ingresos y gastos del sistema de pensiones de Andorra-periodo 2010-2025, el va presentar al consell d'administració de la CASS el senyor Jiménez el dia 14 d'octubre del 2009, juntament amb un informe comparatiu de seguretat social, Análisis de diferentes sistemas de la seguridad social: situación actual y tendencias.

L'estudi diu que l'efecte de l'actual llei de la Seguretat Social millora l'equilibri a llarg termini del sistema de pensions, de manera que els ingressos per cotitzacions serien suficients per cobrir les despeses de les pensions fins a l'any 2022, sense necessitat d'utilitzar les reserves.

El consell d'administració, en la reunió mantinguda el 28 d'octubre del 2009, va acordar adherir-se a les recomanacions detallades en les conclusions de l'estudi actuarial, per tal que, si esqueia, el Govern les tingués en compte com a mesures necessàries per mantenir la viabilitat futura de la branca de jubilació.

Aquestes recomanacions eren vàries i diverses. Eren una sèrie de reformes que els països de la UE han anat introduint o ho aniran fent en el futur: incentivar la prolongació de la vida laboral, endarrerir l'edat de jubilació, reduir les prestacions de jubilació, incrementar el nombre mínim d'anys per generar drets de jubilació i fins i tot posar topalls als imports de les pensions. L'augment de les cotitzacions ja es pot fer amb l'actual llei a través de la llei del pressupost.

Unes reformes que en cap cas passaven per aplicar un pla de pensions personal. ¿Vol dir això que tots els països les han introduït totes a la vegada, com pretén DA? Evidentment, no!! Aquí hi ha la diferència. Aquí és on es veuen les diferents polítiques. Per això serveixen les polítiques de la por! Per aprofitar la por generada per aplicar totes les retallades alhora i acabar de malmetre el nostre minso sistema de benestar social.

Sense ignorància, lluny de l'alarmisme i sense por, els socialdemòcrates som coneixedors de la realitat. I ens hauria agradat poder participar en un pacte d'Estat fet des del consens en el qual, abans de decidir i aprovar pel consell de ministres qualsevol mesura, haguéssim pogut comparar i discutir dels diferents models actuals de seguretat social de la Unió Europea. Això sí, tenint en compte el nivell de benestar social de cada país, perquè només es pot comparar el que és comparable, i aplicar la o les mesures més justes per als nostres ciutadans i ciutadanes.

No ens hem quedat al marge de la reforma de la Seguretat Social ni per poder criticar, ni per covardia, ni per evitar el desgast polític. La nostra responsabilitat i la nostra preocupació per totes i tots els assegurats ens ho impedeixen. Ens n'hem quedat al marge perquè DA ens n'han fet fora, actuant de manera unilateral i trencant el pacte assolit per consens de totes les forces polítiques l'any 2005.

Els socialdemòcrates andorrans volem participar per a la causa de la igualtat i la justícia social

El dissabte passat, 17 de març, junt amb Víctor Naudi, president del Partit Socialdemòcrata, vam participar a París a la trobada Renaissance pour l'Europe organitzada conjuntament per la Fundació europea d'Estudis progressistes, la Fundació Jean Jaurès, la Fundació Friedrich Ebert i la Fundació Italianieuropei.

Per fer front a la crisi amb la qual Europa es troba avui confrontada, l'esquerra europea vol proposar solucions comunes. En aquest context de crisi i en la perspectiva de les properes eleccions nacionals a França, Itàlia i Alemanya es va convocar la trobada de París per reunir, a l'entorn de François Hollande, candidat del Partit Socialista a l'elecció presidencial francesa del mes d'abril, a representants socialdemòcrates i progressistes d'arreu d'Europa.

Van intervenir-hi Massimo d'Alema, president de la Fundació Europea d'Estudis progressistes i exprimer ministre italià, Pier Luigi Bersani, secretari del PD, Itàlia, Signar Gabriel, president del SPD, Alemanya, Martin Shulz, president del Parlament Europeu, socialdemòcrata alemany, Sergei Stanishev, president del Partit dels Socialistes Europeus i Hannes Swoboda, líder del Grup parlamentari socialdemòcrata al Parlament Europeu.

Aquesta iniciativa, denominada Une Renaissance pour l'Europe. Une vision progressiste commune acompanyarà durant divuit mesos les tres campanyes electorals a França, a Alemanya i a Itàlia.

Tres eleccions que, com es va dir a París, poden "canviar la cara d'Europa" ja que són tres països fundadors de la Unió Europea que apleguen 200 milions d'europeus del total de 330 milions que viuen avui a la zona euro.

En uns moments en els quals el més raonable és pensar que Europa no solament no ha sortit de la crisi econòmica sinó que una recessió s'acosta, que la desocupació i la pobresa augmenten en molts països de la Unió Europea, la iniciativa Renaissance vol plantejar una altra via per Europa.

Una via pressupostàriament responsable, fonamentada en el creixement sostenible, la solidaritat i la democràcia.

Un projecte pol í t ic digne d'aquest nom necessita ideologia. Ja sabem que la ideologia comporta el risc de dividir, perquè efectivament amplis sectors de la societat poden no compartir-la. Però l'estratègia de l'antipolítica és pitjor perquè falseja i confon el debat polític: el desacredita.

La ideologia que afirma que no hi ha ideologia, que ja no hi ha dreta ni esquerra, és la ideologia econòmica, actualment dominant a Europa i a Andorra, que sotmet els governs al poder diner, sense marge per a la dissidència, perquè es pretén exercir en nom de la ciència econòmica.

És la ideologia que s'expressa constantment en els discursos d'Antoni Martí i algun dels seus ministres d'aquest "govern dels millors".

Per això és necessari que es plantegi amb fermesa una visió progressista comuna.

Saul Gordillo deia el dia 27 de desembre del 2011, des del seu mirador de EL PERIÒDICO DE CATALUNYA, que la crisi ha estat una mena de "… bàlsam social, coartada per a relliscades garrafals sense cap cost i amb certa impunitat, amb corifeus mediàtics inclosos, a l'hora de carregar les tintes sobre les capes més necessitades en allò que anomenàvem Estat del benestar".

Una sortida a la crisi ha de ser possible des d'una via progressista comuna, alternativa a la retallada indiscriminada que uneix els neoliberals d'Andorra amb tota la dreta europea.

Cal que aparegui un rostre humà que pugui donar la cara davant els drames escruixidors del dia a dia, com el que Nathalie Vermeulen exposava ahir a la tribuna del Diari d'Andorra.

Per això cal buscar també nous finançaments, noves fonts d'ingressos públics. A París es va apuntar que es podran trobar amb la instauració d'una taxa sobre les transaccions financeres i mitjançant l'emissió d'euro-obligacions.

També val a dir que es va insistir en la necessitat de dur a terme una lluita reforçada contra els paradisos fiscals. Aquí els socialdemòcrates andorrans podem presentar un bon balanç perquè vam fer el que calia per treure Andorra de la llista grisa de països no cooperants. I ho vam fer malgrat les pressions d'una gran entitat bancària.

Dissabte al matí, en presentar la síntesi d'un seminari en el qual havien participat, el divendres 16 de març, experts i universitaris convidats per les fundacions organitzadores de la trobada de París, David Cohen, professor de ciències econòmiques a l'Escola Normal Superior i president del Consell d'orientació científica de la Fundació Jean Jaurès ens va dir que els socialdemòcrates havíem de trobar la manera de sortir, d'escapar, del solc argumental del neoliberalisme i que havíem de recuperar la nostra pròpia línia d'argumentació.

Té tota la raó. D'igual manera que quan ens parlin del dèficit de la seguretat social hem de parlar del seu finançament, també hem de tenir cura de no deixar-nos tancar en el que David Cohen defineix com "cette comptabilité absurde".

Una comptabilitat efectivament absurda que, englobant les despeses d'inversió, arriba sempre a la conclusió que mentre no hi hagi una recuperació miraculosa de l'activitat econòmica no es pot fer més inversió pública.

Aquest raonament neoliberal és la via directa cap a la recessió perquè, ja s'ha vist, retallar salaris i prestacions socials i aturar la inversió no genera activitat sinó que ensorra l'economia en la recessió.

Per això els socialdemòcrates andorrans, que estem integrats en el Partit dels Socialistes Europeus, volem participar, conscients de la nostra realitat però compromesos en la configuració d'un nou horitzó a mitjà termini, per a la causa de la igualtat i la justícia social.

Per a la causa de la democràcia.

Des d'Andorra i dins d'Europa.