El dissabte passat vam mantenir a Anyós una trobada de reflexió i debat: Cap a un sistema fiscal modern d’acord amb l’article 37 de la Constitució andorrana. Es tractava de recordar que és la mateixa Constitució que estableix que tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica.

L’article 37 de la Constitució, recordem-ho, és molt i molt clar:

«Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica,mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals».

Avui a Andorra estem encarant un debat que no ens és propi, privatiu o exclusiu, sinó que s’inscriu plenament en el marc de la confrontació europea entre el neoliberalisme i la socialdemocràcia en relació a les diverses vies d’encarar la lluita contra la crisi econòmica.

L’extraordinària orquestració mediàtica del govern de DA, i dels agents econòmics que el promouen i sostenen, intenta acreditar la idea que tothom estaria d’acord en que, atès l’envelliment de la població, l’Estat del benestar és insostenible i ha de reduir-se. Aquesta aparent unanimitat es pretén fonamentar en una afirmació que els neoliberals donen per veritat revelada i, en conseqüència, indiscutible: mantenir l’Estat del Benestar necessitaria una quantitat desorbitada de recursos addicionals.

Però això no és així.

Segons les projeccions de la Comissió Europea entre 2007 i 2050 l’envelliment tindrà a Europa un cost addicional de nou punts del producte interior brut (PIB). És a dir que de cada 100 euros de renda, caldrà dedicar-ne 9 més que no pas ara a mantenir l’Estat del Benestar.

Ignacio Zubiri, catedràtic d’Hisenda de la Universitat del País Basc, ha analitzat aquelles projeccions en relació a la situació a Espanya el 2010 i ens diu que «… la despesa en protecció social (pensions, sanitat i dependència) assolirà el 23,9 del PIB i, lluny de ser el més alt de la Unió Europea, només serà un punt superior al promig».

I el professor de la Universitat del País Basc planteja a continuació la pregunta necessària:

«Si l’Estat del Benestar és sostenible, ¿perquè tantes organitzacions supranacionals (OCDE, FMI, UE) demanen… que es redueixi? La resposta és que aquestes institucions no són organismes tècnics asèptics. Creuen en el lliure mercat, l’equilibri pressupostari permanent, que els impostos són perjudicials pel creixement i que la sostenibilitat via menys despesa és millor que la via més ingrés. I moltes vegades revesteixen de tècnica el que són posicions ideològiques. Aquesta visió liberal sura també en moltes recomanacions d’experts i polítics. En els polítics s’afegeix una certa falta de valor i visió, perquè és més fàcil baixar la despesa que assumir els riscs i costos de mantenir l’Estat del benestar».

Els socialdemòcrates sempre hem defensat que cal treballar per contenir la despesa de funcionament i caminar cap a l’equilibri del pressupost de l’Estat, reduint el dèficit pressupostari. I hi hem treballat seriosament des del govern del 2009 al 2011.

Tanmateix aquest camí cap a l’equilibri es pot fer de dues maneres:

1) La que plantegen els defensors del liberalisme, que volen combinar la disminució de la despesa pública, sense distinció de la seva naturalesa, amb la reducció de la pressió fiscal per, diuen, rellançar els mecanismes d’estalvi a llarg termini i afavorir així el creixement. Tot això conjuminat amb la venda d’actius públics per equilibrar els comptes de l’Estat, reduint el perímetre del sector públic.

2) La que defensem els socialdemòcrates, consistent a rehabilitar el paper social de l’impost. La pressió fiscal serà ben acceptada si va acompanyada de polítiques justes i evolutives. No ens amaguem quan, en l’espai polític, defensem un impost directe concebut com un factor de solidaritat. Per això els membres del Partit dels Socialistes Europeus defensem conjuntament un impost d’àmbit europeu en la taxació de les transaccions financeres.

Rehabilitar i defensar aquesta imposició directa passa també per la reducció de la «despesa fiscal», és a dir, dels mecanismes correctors que no estiguin fonamentats en el rendiment o revingut i en el patrimoni.

En parlar de «despesa fiscal» em refereixo als mecanismes desplegats pels governs liberals i conservadors per facilitar exempcions i exoneracions dins els sistemes fiscals nacionals.

Per desplegar a Andorra una imposició directa i que la societat ho accepti són necessàries dues línies d’actuació.

D’una banda cal reavaluar la justificació de certes despeses, reorganitzar el sector públic i establir mecanismes de control de l’eficàcia dels resultats. En això vam treballar també des del 2009 al 2011 després de catorze anys d’alegria pressupostària liberal.

D’altra banda cal acabar la reforma fiscal centrant-la en l’objectiu que tributin els que per defectes de gestió (frau) o per decisió política (exempcions, bonificacions i vies d’elusió) no contribueixen segons la seva capacitat.

Precisament per això estem treballant per presentar i aprovar una llei d’imposició directa sobre els rendiments del treball i el capital i, també, per crear una veritable agència tributària amb un servei d’inspecció potent i eficient. En aquesta perspectiva estem treballant i esperem tenir enllestida la proposició de llei aquesta tardor.

Andorra està confrontada a una ofensiva liberal de gran abast. Potser no se’n va adonar ben bé amb l’arribada de l’onada taronja. Les fórmules enginyoses de la comunicació d’Antoni Martí i DA van crear un vel, una pantalla de fum, una boira sobre les intencions reals del Govern.

Però a poc a poc la boira s’esvaeix i el veritable projecte es fa més evident.

I d’aquesta constatació neix una altra evidència: cal deixar ben clar que hi ha dues maneres, dues formes, dues propostes polítiques per reformar Andorra.

La socialdemocràcia s’assenta en una triple convicció: la capacitat d’alliberar-nos, col·lectivament i també personalment, dels poders econòmics, la força de la democràcia per dominar els interessos privats i assegurar la primacia de l’interès general i, finalment, la recerca tossuda de la igualtat per assegurar un progrés compartit.

En això treballem per moltes onades taronges (DA) i verdes (els seus avaladors financers, no pas Els Verds) que ens vulguin ofegar.

El Partit Socialdemòcrata va demanar ahir al Govern que torni a posar en marxa la Comissió de polítiques d’igualtat que va engegar l’executiu socialdemòcrata al 2009. La consellera general Mariona González va insistir que cal fer cas de les recomanacions efectuades per la Comissió Europea Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) i que s’haurien de debatre en aquesta comissió, que inclou la societat civil i els grups polítics.

González considera que caldria debatre els anys per obtenir la nacionalitat, la doble nacionalitat i la possibilitat que els residents votin a les eleccions comunals. D’altra banda, la consellera també va indicar que si Demòcrates per Andorra no ho fa abans, cap al setembre o octubre presentaran una nova proposició de llei de llibertat sindical i la regulació del dret a vaga.

El president del Partit Socialdemòcrata, Víctor Naudi, i González van comparèixer per comentar el recent informe emès per l’ECRI. La consellera general va criticar que el pla d’igualtat «no està entre les prioritats de DA», i que les bones iniciatives engegades pel govern socialdemòcrata no s’han mantingut.

González va fer referència expressa a la Comissió de polítiques d’igualtat que van crear al 2009 i on es va convidar tots els grups parlamentaris, els agents socials i representació jurídica. Va indicar que l’ECRI en fa una valoració positiva i que en el si d’aquesta taula es debatien qüestions d’integració que ara no es tracten. Per això va demanar al Govern que la torni a posar en marxa, i que s’hi plantegi el tema de la nacionalitat en el seu sentit més ampli: tant la qüestió sobre la doble nacionalitat, com el dret a vot dels residents, com la rebaixa dels anys per obtenir la nacionalitat. González opina que «alguns de DA no haguessin dit que no [a la proposició de modificació de la llei de la nacionalitat], però no es van posar d’acord perquè encara hi ha aquesta dreta tan recalcitrant i rància», va recollir l’ANA.

A més, la consellera va apuntar que en aquesta comissió es podrien valorar també altres canvis en la legislació o el codi penal, i es podria impulsar la signatura del conveni sobre els drets econòmics, socials i culturals que no es podia signar abans per les diferències entre els drets econòmics dels residents. També va indicar que es podria parlar de la possibilitat de ser membres de l’Organització Internacional del Treball.

LEGISLACIÓ LABORAL / L’altre àmbit on fa incidència l’ECRI i el PS considera que caldria actuar-hi és en la legislació laboral. En aquest sentit, González va recordar que ja fa temps que el Govern diu que aquesta és una qüestió prioritària, però que de moment no han presentat cap projecte de llei al respecte. És per aquest motiu que la consellera indica que encara conserven el text que van presentar en l’anterior legislatura, i que si a la tardor DA no ha impulsat cap iniciativa en aquest sentit, els socialdemòcrates entraran una proposició de llei de llibertat sindical que reguli el dret a vaga, entre d’altres qüestions.

El Partit Socialdemòcrata (PS) considera que el Govern actual no presta prou atenció a les polítiques d'igualtat i que en l'últim any el país, en lloc d'avançar, ha anat enrere en aquest àmbit, contràriament al que havia passat en l'etapa en què els socialdemòcrates van estar al poder.

En aquest sentit, la formació política a l'oposició aposta per tornar a posar en marxa la Comissió de Polítiques d'Igualtat, engegada pels socialdemòcrates l'any 2009, i per fer "un pacte d'Estat amb la societat civil" i els partits polítics per promoure totes les reformes encaminades a aconseguir més igualtat.

La consellera general Mariona González i el president del partit, Víctor Naudi, van comparèixer ahir, en l'habitual roda de premsa dels dijous, per valorar el quart informe emès per la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI). González va opinar que el pla d'igualtat "no està entre les prioritats de Demòcrates per Andorra", raó per la qual "ha quedat estancat", i que s'hauria de tornar a posar en funcionament la Comissió de Polítiques d'Igualtat, la tasca de la qual ha estat ben valorada per l'ECRI.

Entre les qüestions que s'haurien de tractar en aquest òrgan hi ha, segons va dir González, la de la nacionalitat, "que no toca mai per a DA, ni abans ni ara". Així, s'hauria d'abordar el nombre d'anys necessaris per obtenir la nacionalitat andorrana, la doble nacionalitat o el vot dels residents en les eleccions comunals. "Ens podíem haver avançat com a país en aquest àmbit, però ha hagut de venir un organisme internacional a dir-nos el que hem de fer", va assenyalar Naudi. El president del PS es va mostrar partidari també de "deixar fer a la Batllia sense pressions" pel que fa a la investigació de les escoltes telefòniques al servei de Policia.

El PS va lamentar ahir que un dels aspectes més ben valorats, al seu entendre, en l'informe de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), la creació de comissió per la igualtat, no hagi estat continuada pel Govern de DA.

Així ho van denunciar ahir el president de la formació, Víctor Naudi, i la consellera socialdemòcrata Mariona González, que van instar l'executiu a impulsar de nou aquest òrgan que, segons la parlamentària massanenca, "era una bona taula, un bon instrument de treball per fer el pla d'igualtat".

Sobre aquest òrgan, la política socialdemòcrata va assegurar que és un lloc idoni per impulsar tant les polítiques d'integració com altres peticions fetes des del Consell d'Europa, com ara el debat sobre la nacionalitat, el vot dels residents a les comunals o, també, els canvis legislatius per potenciar l'acció dels sindicats. En aquest darrer sentit, va avançar que esperaran uns mesos a veure si el Govern tramita la nova legislació laboral promesa, tot i que "tenim un text a punt i l'entrarem al Consell al setembre o a l'octubre".

He de reconèixer que quan dilluns vaig llegir una crònica en un diari del país, i no en qualsevol, sinó que al que sovint sembla una edició de l’oficina del portaveu del govern de DA, que s’intitulava «Indignats amb Barcia», fent referència a les meves afirmacions en relació al quart informe del Moneyval sobre el Principat d’Andorra, no em podia creure el que estava llegint.

Ho dic perquè estic convençut que voler sostenir que aquell informe no hagués aprovat l’avaluació sense les millores que hi va introduir l’executiu del Sr. Martí, és tant com afirmar que el planeta Terra és quadrat.

El govern «dels millors» i ara ja dels «indignats» vol obviar que els quatre informes que fins a la data d’avui ha emès el Moneyval avaluen 14 anys d’era lliberal -en la qual el Sr. Martí va tenir diferents càrrecs de responsabilitat, entre d’altres de president de Grup parlamentari- i només 2 anys de govern socialdemòcrata. I en relació a aquest últim període, precisament, es pot afirmar ben alt i ben clar que, si el nostre govern, el socialdemòcrata, no hagués fet la bona feina que va fer en aquest tema de cabdal importància per al nostre país, de ben segur que l’avaluació dels quatre darrers anys s’hagués suspès.

Ara bé, com que al Sr. cap de Govern li agrada, a ultrança, el populisme i li sobra vanitat, ha intentat girar-se tota l’aigua cap al seu molí. I ho ha fet provant de desacreditar els altres -una vegada més- per així despistar i defugir de cara a l’opinió pública que el seu govern, el dels «millors», està hipotecat pels poders fàctics i els lobbies, i en certs temes no té marge de maniobra.

Els que estem indignats amb les actuacions del govern del Sr. Martí som la resta de les forces polítiques, així com la ciutadania en general. Fa poc més d’un any que, amb una majoria aclaparadora, DA va arribar al poder, i, en lloc d’aprofitar l’impuls rebut i governar per tothom, com els ciutadans i les ciutadanes esperàvem, governa per molt pocs, que deu ser l’1% de la població. En realitat ho fa només en pro dels qui, des de l’ombra, tenen les regnes dels diners.

I precisament en lloc de mantenir la línia de treball oberta pels socialdemòcrates, legislant, avançant i clarificant els aspectes fiscals interns, i posant serietat en les relacions exteriors, DA ha fet recular la legislació fiscal del país, obrint escletxes per crear punts d’escapatòria en relació a les obligacions fiscals, negant-se a assumir la fiscalitat sobre les rendes, defugint de gravar salaris alts, i preferint rebaixar la imposició dels més afavorits per la fortuna.

I, per si tot això fos poc, han preparat una escena internacional que, en lloc d’enfocar la firma de convenis per evitar la doble imposició, ha posat les bases perquè els ciutadans i les ciutadanes que produeixin riquesa al Principat d’Andorra siguin objecte d’una doble imposició.

Una de les primeres accions que va portar a terme el Sr. Martí en arribar a l’Edifici Administratiu, va ser dotar-se d’un staff d’unes 18 persones, algunes d’elles captades prop dels diferents mitjans de comunicació nacionals, amb l’objectiu de controlar i dirigir no només els mitjans, sinó fins i tot l’opinió pública.

Els socialdemòcrates vam negociar i vam obtenir línies de finançament a tipus d’interès molt favorables perquè eren excepcionalment baixos. DA ha permès que els tipus fossin objecte d’importants augments i sense piular.

Els socialdemòcrates vam emetre deute públic per primera vegada en la història d’Andorra, adreçant-lo als ciutadans i ciutadanes en general. DA n’ha emès per segona vegada, però l’ha reservat a la banca. Ha substituït part dels crèdits concertats a un tipus d’interès ja per si sol alt, per una emissió de deute públic a un tipus d’interès encara molt més alt.

DA ha estat fins i tot capaç de fer planejar, com a mínim, dubtes raonables sobre la independència de la Justícia, nomenant com president del Consell Superior un dels membres fundadors del partit governant, i així polititzant aquest òrgan com mai s’havia fet fins ara.

I en un moment de crisi tan greu com l'actual, hem de veure i hem de viure com el govern del Sr. Martí, respecte a la proposició de llei socialdemòcrata sobre la congelació de les comissions bancàries per utilització de targetes de crèdit, s’esforça a justificar allò injustificable, emetent un criteri de pa sucat amb oli, de sí però no. No fos el cas que els senyors de la banca, en definitiva els seus avaladors i padrins, li piquessin als dits.

Malgrat la conjuntura actual que hauria d’obligar a tothom més que mai a optimitzar els recursos i a aprofitar les escorrialles, no només el govern del Sr. Martí ha deixat de portar a terme un exercici tan sa -i obligat- com el de reclamar per les arques de l’Estat allò que en el seu dia en va sortir indegudament a favor i benefici dels socis privats de CTRASA, sinó que en la darrera sessió de Consell General va proposar, i evidentment obtenir de la seva disciplinada majoria parlamentària, l’aprovació de retornar a la societat CTRASA l’import gens menyspreable de 290.000 mil i escaig euros que l’Estat andorrà havia cobrat d’aquesta companyia en concepte d’exaccions fiscals.

Aturo aquí el relat -que podria allargar força més- de les mostres de gestió de DA durant aquest poc més d’un any de poder. D’aquests exemples no exhaustius no s’entén que el Govern pugui indignar-se, sinó que més aviat hauria de guardar un prudentíssim silenci en lloc d’exhibir tanta prepotència. I és de bon entendre que el seu cap no pugui esperar fer callar els seus opositors, ni fer que li riguin les gràcies.

Aquest atac permanent que fa el govern de DA front qui discrepem de les seves males maneres de fer política entenc que és malaltís, i que seria urgent que s’ho fes mirar. En el supòsit que no trobi metge per a la seva malaltia, el millor que li podria passar a Andorra, seria que plegués.

Intolerància. Qui exerceix una acció que pot il·lustrar el significat d’aquest mot està negant un dels principis fonamentals de la convivència democràtica; quan aquesta acció és violenta, qui l’exerceix ultrapassa, sense preàmbuls, la línia vermella de l’acció racional.

Aquesta és la primera reflexió que em va venir al cap en el moment de conèixer l’acció violenta a la qual van ser sotmesos Jordi Cinca i la seva família ara fa uns dies. I dic bé Jordi Cinca i no el ministre Jordi Cinca perquè l’acte va ser comés, almenys fins que es demostri el contrari, contra una persona. Pot ser -o no- que les responsabilitats polítiques que legítimament està exercint tinguin a veure amb les raons que pugui esgrimir qui va cometre l’acte per justificar-lo. Però això és igual, perquè cap dels motius que pugui adduir l’autor de l’acte no pot ser vàlid per justificar la seva acció.

Després d’un primer moment d’incredulitat, et veus obligat a acceptar la realitat. I et van passant pel cap diferents reflexions, d’entre les quals esmentaré les tres que m’han semblat més essencials, almenys fins ara. La primera és la necessitat de que la persona que ha estat víctima de l’acció rebi el suport incondicional que es mereix; crec que, en aquest sentit, la unanimitat ha imperat. Una segona et porta a desitjar i esperar que es puguin arribar a respondre totes les preguntes que ens podem posar al voltant del fet concret; en aquest cas, hem de fer plena confiança en l’actuació dels estaments i les persones que vetllen per la nostra seguretat i pel manteniment i el respecte de la convivència democràtica en què creiem. La tercera és la necessitat de poder valorar i intentar entendre perquè es poden arribar a donar a casa nostra actuacions que escapen a qualsevol esquema lògic i racional, com és la present; aquí la reflexió ha de ser individual, però compartida i, no cal dir-ho, sincera, una reflexió que només ens pot conduir a refermar el nostre credo en una democràcia compromesa i solidària.

Tots recordem el sonall, aquella joguina consistent en una peça de metall que porta adherides peces movedisses que en bellugar-se produeixen un so alegre i insistent que diverteix els infants menuts.

Un any després de l’arribada de l’onada taronja al Govern no apareix cap signe de positiva reactivació econòmica.

Tot es basa, tot es fonamenta, tot es fia, al capdavall, al sonall de l’obertura econòmica que portarà, ho asseguren dia sí i dia també, matí, tarda i nit, una onada d’inversió estrangera.

Tenim al Govern els hereus dels que van inflar la bombolla immobiliària a Andorra, que va fonamentar el creixement en la mà d’obra barata fins que la bombolla va esclatar i s’endugué milers de llocs de treball. I per molt que ho intentin dissimular són els hereus dels que van deixar per a les generacions futures els deutes pendents de les obres faraòniques.

En aquest primer any de legislatura han aparegut ja signes evidents d’una mena de «curanderisme» econòmic.

Primer es va anar escampant la llegenda que n’hi hauria prou amb fer fora el govern socialdemòcrata i instal·lar als despatxos ministerials el govern «dels millors» per a foragitar el dimoni de la desocupació. Amb un senzill canvi de color dels ministres, del vermell al taronja, les empreses tornarien a crear centenars de llocs de treball.

Amb la credulitat pròpia dels conversos semblava que una part dels sectors empresarials del país s’hagués cregut que, una volta aplicada la poció màgica de Panoràmix, els llocs de treball brollarien com els bolets després de la pluja. Dissortadament no ha estat així i l’absència d’una orientació clara en la reforma de la fiscalitat conjuminada amb l’absència d’una ferma voluntat de reforçar la seguretat jurídica ha portat el país a la recessió.

També, avui, vigília de la celebració de la festa patronal de la Policia, es pot esmentar la promesa de l’any passat del que, com a candidat de DA, es va presentar davant els funcionaris de la Policia assegurant que mai no els baixaria la retribució salarial.

Toni Martí ha recuperat aquí aquella frase d’un conegut polític francès del segle passat que afirmava que «les promeses només comprometen als que les reben». I jo em permetria afegir als que les escolten i… se les creuen.

Per a explicar la distància sideral entre els decebedors resultats dels elixirs màgics, que havien de generar confiança i feina, i la descarnada realitat d’un 2012 de recessió econòmica i amb una taxa de desocupació que no para de créixer, a DA tenen dues receptes.

La primera és la constant referència a l’«herència rebuda» dels governs anteriors.

Com que els seria impossible traslladar culpes i responsabilitats a un govern socialdemòcrata que els actuals components de DA no van deixar de bloquejar ni un sol instant del 2009 al 2011, parlen dels «governs anteriors» però aquí obliden que la ciutadania té memòria històrica i sap que el factòtum parlamentari dels governs liberals des del 1995 no era altre que Antoni Martí, que guiava i dictava les polítiques des del Consell General.

La segona recepta és la política del sonall. Igual que es distreu als nens amb la sonsònia del soroll, amb llums de colors i caramels, DA intenta entretenir la ciutadania amb grans escarafalls ministerials i la glosa permanent de les disposicions miraculoses de l’obertura econòmica.

S’insisteix en estímuls de cartró pedra, molt sonors, però ineficaços.

Proliferen les declaracions d’austeritat que queden desmentides ràpidament per les actuacions. Ha tornat la contractació d’assessors a preus més astronòmics encara que en l’etapa liberal.

S’anuncien retallades en la despesa pública ineficient, però l’únic que es retalla és el sou d’alguns funcionaris, mentre augmenta el nombre -i el cost- dels càrrecs de relació especial o de confiança.

I tot això s’ha fet articulant la política de la por. El Govern, amb l’acompanyament d’un potent cor mediàtic, ha desplegat un discurs de culpa col·lectiva en el qual s’hauria de pagar la festa de la nostra irresponsabilitat.

S’ha fet avançar així la idea d’un escenari sense finestres que mirin al futur, posant la por en el cos de la ciutadania. La por sempre ha estat, arreu del món, el millor instrument per a la servitud voluntària.

Però el que sí ha anat fent el govern és precipitar el trencament de les condicions bàsiques d’igualtat.

El creixement exponencial de les desigualtats i la relliscada d’una part important de la població cap al precipici de la marginació fa que no es doni la igualtat de condicions pròpia de la societat democràtica que estableix la Constitució.

La fractura social entre integrats i marginats és una ferida oberta que Càritas ens acaba de recordar.

En resum, en un any de majoria absoluta, el govern de DA ha lluït molt, ha arreglat poca cosa o res i ha espatllat força.

I la ciutadania, de moment, intenten entretenir-la amb el sonall.

Aquesta partida s’utilitza per pagar material pedagògic i sobretot amb això es paguen gairebé totes les despeses de funcionament de l’escola: material d’oficina, despeses relacionades amb la fotocopiadora, consumibles, transports, telèfon… i segur que encara em deixo moltes coses.
Cert, les escoles franceses disposen d’una subvenció de part de França i les espanyoles de Madrid però la quantia d’aquestes no és astronòmica.

Destacaré també, que si el Govern pagués les despeses abans mencionades, tractant-les, com són, despeses de consum de béns i serveis, i no a través de subvencions, només haurien estat reduïdes d’un 10% sobre el liquidat el 2009, segons les directrius i instruccions per a l’elaboració del projecte de pressupost 2012.
Tot això em porta a creure que poc s’ha interessat el ministeri pel funcionament de les escoles dels sistemes educatius espanyols i francesos, ja que si aquest hagués estat el cas, hauria vist a què es destinarien les subvencions i no hauria permès mai una reducció tan important en aquestes partides.

Ans al contrari, en aquest cas, la subvenció, ja més que insuficient per si sola, per tot allò que ha de finançar, s’ha vist reduïda d’un 20%.
Lamento que el Govern de DA no hagi honorat les promeses fetes durant la campanya electoral pels futurs consellers generals, síndics, ministres…
El Govern de DA, que tant es va vanagloriar de ser el més gran defensor de la persistència dels tres sistemes educatius, ens ha decebut. No n’hi ha prou de guanyar unes eleccions prometent grans canvis, il·lusions i altres cortines de fum… sinó que cal demostrar les paraules amb accions.
Tots sabem perfectament la gran riquesa que és per al nostre país el fet de disposar de tres sistemes educatius gratuïts.

Evidentment, tenim clara la necessitat i la importància del nostre sistema nacional, que és, de ben segur, el que demana més esforços i treball al ministeri d’Educació.
Ara bé, cal recordar que els nens i les nenes escolaritzats als tres sistemes educatius són tots nens i nenes del país que mereixen tota l’atenció necessària per part del Govern andorrà, dins dels convenis i arranjaments signats amb França i Espanya.

Som tots sabedors que un d’aquests sistemes està en caiguda lliure d’efectius i si es redueixen les subvencions, mal favor li farem.
Si realment volem la persistència dels tres sistemes educatius a Andorra, caldrà tenir-ne cura d’una manera més justa i assenyada, de manera que els nens i les nenes que gaudeixen de tots els sistemes educatius no surtin perjudicats.

El Partit Socialdemòcrata condemna l'acció violenta de la qual han estat víctimes el ministre sr. Jordi Cinca i la seva família aquest passat cap de setmana.

Així mateix manifestem el nostre total rebuig a qualsevol tipus de violència o d'accions de coacció.

Tots hem de vetllar pel manteniment de la convivència democràtica i la pau social característiques essencials del nostre País.

Andorra la Vella el 21 de maig del 2012

A Canillo cal ampliar les escoles. Actualment, les escoles de Canillo es troben repartides en un edifici antic que ja fa temps que s’ha fet petit; i una mica més avall, uns immobles prefabricats, ocupats per una part de l’Escola Francesa de Canillo. També hi ha unes classes ubicades en unes plantes, arrendades en un edifici particular.

Els prefabricats, de segona mà, recuperats d’un altre indret que ja no els necessitava, es van instal·lar de forma provisional per solucionar els problemes de manca d’espai. Malauradament però, aquesta situació que havia de ser provisional, ja fa 10 anys que dura, a desgrat dels alumnes, les seves famílies i els seus docents que no treballen en les condicions més òptimes.

El programa electoral de Demòcrates per Andorra expressava la seva intenció de «substituir les instal·lacions provisionals en mòduls prefabricats per noves construccions». No hi ha cap mena de dubte de que es referien a les escoles de Canillo perquè no n’hi ha prefabricats a cap altra parròquia.

Ja ha passat un any des que van entrar a Govern, i el més calent està a l’aigüera, com diuen.

Durant els darrers anys, han sortit varies localitzacions possibles per a construir la nova infraestructura (Incles, pla de Sella, terrenys sobre la urbanització dels Refugis, ampliació de les escoles existents…) però sembla ser que res no avança.

Durant els seus curts mandats, primer com a Cònsol Menor i després com a Cònsol Major, Dolors Cabot va fer públicament varis precs a Govern perquè es solucionés la problemàtica. Però tampoc res es va moure.

En la campanya a les darreres eleccions comunals del desembre del 2011, es va sentir, per activa i per passiva, en tot el territori, que tenir un govern i un consolat del mateix color, milloraria sens dubte l’eficàcia de totes les actuacions, tant d’àmbit nacional com local.

Andorra disposa del Govern i la Sindicatura més rellevant en representants de Canillo. Entendria així d’entrada que això hauria de ser un avantatge per aquesta qüestió però començo a pensar que potser és més aviat el contrari, convertint-se en un inconvenient. No entenem com aquest Govern, autoanomenat Govern dels millors, no troba la manera de desencallar la situació.

No podem no coincidir en què l’educació és, i ha de ser una prioritat.

En unes declaracions a la premsa de ja fa uns mesos, el cap de Govern declarava que les escoles de Canillo no eren la seva prioritat i ho justificava essencialment per raons pressupostàries.

Però, recentment ens assabentàvem d’un projecte d’ampliació de l’escola d’Ordino per un valor de 3,3 milions d’euros. Ens n’alegrem si l’escola ho necessita. A més, aquesta mateixa setmana es votarà al Consell el crèdit extraordinari per pagar l’empresa consultora Monitor Grup per una quantia d’1,6 milions d’euros. Podem parlar també de rotondes i segurament de moltes més coses.

Així doncs, els arguments de calat econòmic perden substància. Ja no podem creure que la raó sigui pressupostària.

Ha arribat el moment d’actuar per als nostres infants de Canillo. Cal que el Govern prengui una decisió i facin tot el possible perquè aquesta es concreti.

l Govern i el Comú, ambdós de Demòcrates per Andorra, tenen totes les eines necessàries per resoldre aquesta inacceptable situació.

Per tant, demanem que s’accelerin els tràmits per fer realitat, el més aviat possible, les noves escoles de Canillo.

En aquesta tribuna del dimecres 2 de maig, quatre dies abans que una majoria de ciutadanes i ciutadans elegissin François Hollande president de la República francesa, recordava els valors de l’esquerra reformadora que fonamentaven el seu programa socialdemòcrata.

Avui que precisament -el calendari té aquestes casualitats- participaré a Brussel·les a una reunió de la comissió de Política Exterior del Partit dels Socialistes Europeus, on es tractarà d’aquestes qüestions, voldria coincidir amb Josep Borrell que a l’edició del 8 de maig del 2012 de El Periódico de Catalunya deia que François Hollande porta un aire fresc per a França i per a l’esquerra europea.

Estic d’acord amb Josep Borrell quan assenyala que «fer compatible l’austeritat amb el creixement i l’equilibri de les finances públiques amb la justícia social és tot un projecte per a tot Europa».

El mateix dia 8 de maig des de les pàgines de El País, Josep Ramoneda saludava l’elecció de François Hollande com «… una espurna dins la monotonia asfixiant en la que es mou Europa».

I comentava: «Hollande pot pensar que juga amb l’avantatge que ningú espera miracles. I és cert. Però s’esperen canvis raonables i aquests són, sovint, els més difícils d’aconseguir. Les polítiques d’austeritat han portat a un sensesentit tan extrem, a un patiment tan difícil de justificar, que estava en l’ambient la necessitat de suavitzar-les en benefici del creixement. En aquest sentit Hollande arriba en el moment oportú».

Uns dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials franceses l’analista polític Alain Duhamel deia, a la seva tribuna setmanal de Liberation, que França es trobava davant una elecció «sans illusions, sans espérance».

Alain Duhamel pensava que «… el cap de l’Estat elegit es trobarà inexorablement davant la crisi més feixuga i més complexa que hom hagi conegut d’ençà els anys 30».

Però també reconeixia que la proposta de François Hollande plantejava posar ordre a l’economia de mercat, segons les claus de la Unió Europea.

Amb més justícia i més equitat.

Efectivament la capacitat d’Hollande de modificar la política franco-alemanya serà determinant pel futur d’Europa. Ell mateix ho va dir a la plaça de la Bastilla la nit de la seva elecció: «Europa no pot tenir l’austeritat com a únic horitzó polític».

Els governs liberal-conservadors europeus s’han entossudit a imposar l’austeritat com a suposat remei a l’endeutament públic.

El govern de DA segueix fidelment aquella línia imposada pels «mercats», és a dir, per la gran banca.

Però dissortadament i com era previsible aquella política ha provocat recessió econòmica, patiment social i destrossa política en els països que hi han estat sotmesos.

Els resultats són a la vista, no solament a Portugal, a Grècia, a Irlanda i a Espanya. També a Andorra.

L’austeritat aplicada de forma compulsiva, generalitzada però també selectiva, no és expansiva com defensaven els setciències que la proposaven. Tot el contrari: ens han portat a caure en la recessió.

El patiment social es veu clarament en l’augment de l’atur, en la pobresa sobrevinguda de moltes famílies que s’han quedat sense ingressos o en l’augment de les desigualtats.

Diu Amartya Sen que l’eliminació de la injustícia és el veritable principi de la justícia.

Durant la seva campanya electoral François Hollande ha parlat molt de la justícia arribant a dir que sobre aquesta qüestió serà jutjat al final del seu mandat.

Per molt que els neoliberals s’entossudeixin a predicar-ho, no estem pas davant d’una crisi de l’Estat del benestar, sinó ben bé al bell mig d’una crisi del capitalisme, una crisi tan greu que ha fet que les respostes clàssiques de l’Estat del benestar siguin insuficients.

La justícia social no és un luxe al qual caldria renunciar per culpa de la crisi. Pel contrari, reconstruir la justícia social és l’únic camí per sortir de la crisi.

El Partit Socialdemòcrata (PS) creu necessari intentar una modificació del conveni per evitar la doble imposició (CDI) rubricat amb França. El president de la formació, Víctor Naudi, i el vocal del comitè executiu i exconseller general, Jordi Font, van defensar que la clàusula de «rendez-vos» és «innecessària» i genera «inseguretat» als residents francesos. Per això consideren que val la pena intentar un canvi de l’acord, ja sigui via governamental amb una addenda en el moment de la signatura, o bé a nivell de parlaments.

Font va defensar que la clàusula, «la més polèmica», per la qual l’estat francès «pot» -i no «podria o podrà»- imposar un nou gravamen als seus súbdits amb independència del lloc de residència és del tot «innecessària». Segons va explicar, l’article 1 del CDI ja permet a cada estat modificar el seu marc fiscal -no s’ha d’oblidar que és una potestat sobirana de cada estat-, i que l’aplicació d’aquestes modificacions fora del seu territori s’acordarà amb l’altra part. Així, entenen que la «polèmica» clàusula de rendez-vous «crea certa inseguretat jurídica i intranquil·litat», en paraules de Naudi, i més tenint en compte que en l’actualitat França no en pot fer ús, doncs primer haurà de canviar la seva legislació. Així mateix, Font va valorar que «es treu importància al contingut», dient que caldrà reunir-se per aplicar-ho. En aquest punt, el vocal del PS va mostrar dubtes que aquesta clàusula fos «condició sine quanon» per a la signatura de l’acord.

Però hi ha d’altres aspectes que «preocupen» els socialdemòcrates. Un bon exemple és que es faci referència a una tipologia de ciutadà francès que a Andorra no es pot donar, com és el que gaudeix de la doble nacionalitat -França ho permet, però Andorra no, i per tant un ciutadà francès no podria tenir també la nacionalitat andorrana. Aquest punt, els representants del PS l’entendrien en un conveni que no fos amb Andorra.

PRECIPITACIÓ / Aquests dos «errors» demostren, al parer socialdemòcrata que «la precipitació» amb la què s’ha rubricat l’acord. «La negociació gairebé no ha existit», va afirmar Naudi, i si s’hagués fet «més pausadament» i sense estar «més preocupats pel què faríem o diríem l’oposició», i «per sortir a la fotografia», aquests aspectes s’haguessin solucionat d’entrada. Així mateix, Font va valorar que si s’hagués fet partícips a l’oposició i la societat civil, segurament també s’haguessin pogut «evitar aquests errors». I encara, l’exconseller general es va mostrar estranyat pel fet que el Govern «no hagi aprofitat el potencial i experiència d’alguns dels seus consellers».

Sigui com sigui, i per «treballar per pal·liar els efectes negatius» de l’acord, es van posar «a disposició del Govern» per fer «les accions necessàries per intentar renegociar i recolzar el posicionament de l’estat, que no creï inseguretat». Així, en una primera opció seria a nivell l’Executiu, abans de la signatura del CDI acordar una addenda, o un memoràndum d’entesa, com ja es va fer per l’Acord Monetari, i en una segona seria a nivell parlamentari. És en aquesta que el PS pot ajudar més, gràcies als contactes que facilita el fet d’estar inscrit a la Internacional Socialista. A més, tal com va apuntar Font, aquesta clàusula afecta més els nacionals francesos que no als andorrans.

UN BON CDI / Malgrat aquestes clàusules, el conveni està fet per evitar la doble imposició i «aquest objectiu queda pràcticament ben resolt». «És importantíssim el CDI», va assegurar Font.

El Partit Socialdemòcrata (PS) va insistir ahir que no cal que estigui al conveni de doble imposició que es vol firmar amb França la clàusula -anomenada de rendez-vous- que preveu la possibilitat que l'Estat veí estableixi un impost que afecti els residents francesos a l'estranger.

I amb la finalitat de procedir a renegociar aquest punt amb les autoritats franceses abans de la propera firma del conveni, els socialdemòcrates es van oferir al Govern "per fer una acció conjunta" en un assumpte que consideren d'Estat. "Es tracta d'una clàusula precipitada i innecessària", va insistir l'exconseller general i membre de l'executiva del PS Jordi Font, que ahir va acompanyar el president del partit, Víctor Naudi, a l'habitual roda de premsa setmanal. "En volem pal·liar els aspectes negatius", va ressaltar Font, que va dir que s'havia estranyat que el Govern no hagi aprofitat l'experiència en aquest àmbit que tenen alguns membres del grup parlamentari demòcrata.

En la línia del que han manifestat altres membres de la formació en els últims dies, Naudi va indicar que "pràcticament no ha existit negociació del conveni i més que analitzar a fons el text el que s'ha volgut és sortir a la foto". Naudi va esmentar com a exemple contrari del que ha passat amb aquest conveni el procés que es va seguir per firmar l'acord monetari, en què hi va haver "moltes negociacions".

El resultat de tot plegat és que s'ha aconseguit un redactat que crea "una certa intranquil·litat, quan es podrien haver fet les coses bé". Tot i així, el parer del PS és la que la resta del conveni està "força bé", segons va afirmar Naudi, ja que permetrà evitar la doble imposició, "qüestió que està ben resolta", amb el consegüent benefici que se'n deriva per a les empreses radicades al país. Font, va opinar, però, que "fins i tot el redactat està mal fet, i nosaltres no l'hauríem acceptat". En concret, el polític escaldenc es referia a un article, el 26 d, que dóna a entendre que a Andorra es pot tenir doble nacionalitat, quan això és il·legal i està expressament prohibit a la Constitució. Font va criticar també que no s'hagués informat en cap moment el grup parlamentari socialdemòcrata sobre les converses amb l'Estat veí.

El Partit Socialdemòcrata (PS) va insistir ahir que no cal que estigui al conveni de doble imposició que es vol  firmar amb França la clàusula -anomenada de rendez-vous- que preveu la possibilitat que l'Estat veí estableixi un impost que afecti els residents francesos a l'estranger. I amb la  finalitat de procedir a renegociar aquest punt abans de la  firma del conveni, els socialdemòcrates es van oferir al Govern "per fer una acció conjunta" en un assumpte que consideren d'Estat.

"Es tracta d'una clàusula precipitada i innecessària", va insistir l'exconseller general i membre de l'executiva del PS Jordi Font, que ahir va acompanyar el president del partit, Víctor Naudi, a la roda de premsa setmanal. "En volem pal·liar els aspectes negatius", va ressaltar Font, que va dir que s'havia estranyat que el Govern no hagi apro tat l'experiència que tenen alguns membres del grup parlamentari demòcrata. Naudi va indicar que "pràcticament no ha existit negociació del conveni i més que analitzar a fons el text el que s'ha volgut és sortir a la foto". Naudi va esmentar com a exemple contrari del que ha passat amb aquest conveni el procés que es va seguir per  firmar l'acord monetari, en què hi va haver "moltes negociacions". El resultat és que s'ha aconseguit un redactat que crea "una certa intranquil·litat". Tot i així, el parer del PS és la que la resta del conveni està "força bé", segons Naudi, ja que permetrà evitar la doble imposició, "qüestió que està ben resolta", amb el consegüent bene ci per a les empreses radicades al país.

Font, va opinar, però, que " fins i tot el redactat està mal fet, i nosaltres no l'hauríem acceptat". En concret, el polític escaldenc es referia a un article, el 26 d, que dóna a entendre que a Andorra es pot tenir doble nacionalitat,  quan això és il·legal i està expressament prohibit a la Constitució. Font va criticar també que no s'hagués informat el grup parlamentari socialdemòcrata sobre les converses amb l'Estat veí.

El Partit Socialdemòcrata ha ofert, aquest dijous, la seva col·laboració al Govern per negociar amb el parlament francès una rectificació en la clàusula més polèmica del conveni de no doble imposició.

El Partit Socialdemòcrata ha tornat a criticar, aquest dijous, l’apartat del conveni de no doble imposició que fa referència a la possibilitat que França apliqui impostos als residents a Andorra. El president del partit, Víctor Naudi, i el vocal, Jordi Font, han coincidit en admetre que en general el conveni compleix correctament el principal objectiu, que és el d’evitar la doble imposició als empresaris, però que per altra banda té apartats que no comparteixen.

Els socialdemòcrates han incidit específicament en el fet que no se’ls fes partícips de les negociacions de l’acord, i que s’elaborés amb presses i sense parar-hi l’atenció que ells consideren necessària.

Els principals punts on veuen inconvenients són la clàusula que fa referència a l’impost que pot aplicar França sobre els resident a Andorra, però també els sembla millorable el redactat que s’ha fet servir, i els incomoda el fet que un dels articles doni a entendre, segons ells, que hi ha persones a Andorra que tenen la doble nacionalitat, quan això està prohibit al país. Font es basa en un article que parla dels residents a l’estranger que posseeixin la nacionalitat del país però no tinguin la de l’altre país. Segons Font això dóna a entendre que hi ha persones que poden posseir les dues nacionalitats, i això no s’escauria en tractar-se d’un acord entre Andorra i França.

Tot i les crítiques, Font ha volgut deixar clar que la voluntat és d’actuar en positiu i oferir la seva ajuda al Govern en el que faci falta. Font considera que cal rectificar l’apartat sobre l’impost als residents a l’estranger, i com que el Govern ja ha rubricat l’acord, creu que el més oportú seria modificar-ho quan s’hagi de votar al Consell General i al parlament francès. Per aquest motiu diu que ’si ens hi volen o ens ho demanen’ podran negociar amb els parlamentaris francesos després de les eleccions legislatives.

En aquest sentit, reconeix que no sap ben bé quina seria la millor via per fer aquesta rectificació, però recorda que en l’acord monetari, un cop rubricat encara s’hi va afegir una clàusula, i que per tant no ho veu impossible.

Mentre alguns electors de la nostra parròquia recompten els dies que queden per si es fa realitat alguna promesa del programa de l'actual consistori, UP + DA juga a la seva des de la poltrona de casa comuna.

Sessió del 3 de maig, sala del Consell, poc més de les sis de la tarda. La junta de govern acompleix dos compromisos dels que portaven al programa electoral d'una sola tirada. Analitzem-los.

Diu el seu programa que "reduirem al màxim els càrrecs de confiança amb criteris de contenció de despesa i segons les necessitats reals del comú". Primera escomesa: de moment no n'han reduït cap, però com que no deuen ser de prou confiança, han adjudicat 26.000 euros directament a una empresa de consultoria sense promoure la concurrència, en contra de la Llei de la contractació pública. Mentrestant, el que dubto és si es guanyen la confiança dels funcionaris que treballen al comú i que sí que són competents en aquesta matèria, que veuen com la feina que els tocaria fer s'encomana a una empresa externa. Anem amb compte no fos cas que qualsevol dia s'anunciï, també, la privatització d'aquestes competències per poder justificar que aquests llocs de treball no són necessaris.

Diu el seu programa que "farem un estudi per regularitzar la situació del personal eventual i garantir-ne la seguretat en el treball". Jo el que veig és que de moment el personal eventual està més insegur que fa mig any quan s'adona que el comú crea places noves al més pur estil adjudicació directa i de garanties per als eventuals, alguns subcontractats per empreses externes, ben poca cosa. Independentment que tots pensem que no és el millor moment per crear places noves i més si no tenim nassos per justificar-ne la necessitat, tots sabem que hi ha llocs de treball que actualment estan coberts per eventuals des de fa més de cinc i sis anys que confiaven en la garantia demòcrata.

En aquest marc, transcriuré literalment les preguntes que vaig adreçar a la junta de govern. Per què s'ha creat aquesta plaça de suport del servei d'atenció al ciutadà? Per què es fonamenten en un informe del cap del servei de Circulació que el que demana és cobrir una necessitat del servei al Pas de la Casa que ja vam cobrir en la sessió de comú anterior? Quin procés de selecció s'ha seguit per cobrir aquesta plaça de nova creació? On és l'informe del departament de Recursos Humans?

Doncs bé, la resposta de la junta de govern al nostre neguit és molt franca. Quan els socialdemòcrates demanem els informes dels departaments competents sobre la necessitat de creació d'aquesta nova plaça i el procés de selecció que s'ha fet servir, la resposta és la següent: només tenim "informes verbals". Si algú de l'equip comunal pot dir-me quina forma té un informe verbal que m'ho expliqui perquè així, d'entrada, diria que són d'aquells informes que costa molt firmar i escanejar per annexar-los amb la documentació que se'ns hauria de fer arribar a tots els consellers.

Resulta, però, que l'article 29 del reglament d'organització i funcionament dels comuns, del 9 de novembre del 2011, pel que fa al dret d'informació diu que "els consellers tenen dret a rebre informació suficient i completa dels assumptes inscrits a l'ordre del dia de les sessions del Consell del Comú". De moment, els ho confesso, dedueixo que he d'entendre que ningú ens ha enganyat, que segur que sóc jo que no he entès bé l'article del reglament. Vaja, que els "informes verbals" sonen com la partitura de la cançó de desencusa on els instruments desafinen cada dia més. I una altra vegada: tururut.

El dia 10 d'abril, quatre hores després que els socialdemòcrates haguéssim entrat al Registre del Consell General una pregunta al Govern en relació a la negociació amb França d'un conveni per a impedir la doble imposició, el cap de Govern i el ministre d'Exteriors compareixien en roda de premsa anunciant que la setmana anterior s'havia rubricat a París la Convention entre le Gouvernement de la République Française et le Gouvernement de la Principauté d'Andorre en vue d'éviter les doubles impositions et de prévenir l'évasion et la fraude fiscales en matière d'impôt sur le revenu. El text fou rubricat en llengua francesa.

L'escenografia de la roda de premsa devia voler demostrar que, en paraules d'Antoni Martí, es tractava d'una fita històrica: tots els ministres seien a la sala de premsa de l'edifici administratiu i també hi eren funcionaris i càrrecs de confiança que havien intervingut en l'assoliment d'aquella rúbrica.

En la roda de premsa no es va distribuir el text rubricat i el Govern es va limitar a resumir-ne les bondats.

Sí que es va repartir estopa -d'acord amb les noves formes«- a les veus dissonants que no aplaudien cegament la negociació duta a terme pel Govern.

El ministre Saboya va apuntar que hi haurien hagut «deslleialtats» però no va aclarir per part de qui, en què, ni vers qui.

El cap de Govern va proclamar que aquells que havien manifestat dubtes havien quedat totalment «desacreditats» però tampoc no va aclarir en què ni davant de quina alta instància tot i que, probablement, feia referència a la seva «humil persona».

Vint dies després, el 30 d'abril, el ministre d'Exteriors compareixia davant la Comissió de Política Exterior del Consell General. No va pas portar el text del conveni rubricat feia vint-i-cinc dies i es va limitar a fer-ne un resum projectant , en una paret, comentaris a alguns dels articles que se suposava conformaven el conveni.

En no disposar del text, els socialdemòcrates que assistíem a aquella reunió vam escoltar i esperar a poder llegir el conveni.

El Ministeri d'Exteriors va fer la tramesa, informal, dues hores després en un correu electrònic en el qual es deia encara que vist que «... és un acord que només està rubricat, i encara no ha estat signat, pregaríem que es tractés de la manera més confidencial possible».

Obedients i disciplinats vam començar a analitzar el text comparant-lo amb altres convenis signats recentment per França. I en això estàvem quan ahir es començaven a fer públics aspectes concrets del conveni que no assenyalen pas una bona perspectiva pel que fa a l'arribada d'inversió francesa a Andorra.

Les declaracions del cap de Govern i del ministre d'Exteriors en les darreres hores ja no podran amagar el contingut real del conveni, ni dissimular-ne les conseqüències.

Sense pretendre, ara i en aquesta tribuna, fer l'anàlisi acurada del Conveni rubricat voldria comentar tres aspectes que em semblen cabdals.

1-L'intercanvi d'informació fiscal

L'article 24 del conveni rubricat a París el dia 5 d'abril del 2012 diu que és d'aplicació l'acord relatiu a l'intercanvi d'informació en matèria fiscal signat pel Govern de la República francesa i el Govern del Principat d'Andorra a Andorra la Vella el 22 de setembre del 2009.

Es manté doncs el que va negociar el govern socialdemòcrata l'estiu del 2009.

No es tracta pas de reclamar la paternitat d'aquell bon acord sinó de deixar constància que hi ha una continuïtat i que el ministre d'Exteriors faria bé de ser més prudent i no voler intentar fer creure que aquest article 24 és el fruit de la seva negociació actual.

Només hem de recordar que l'Assemblea Nacional francesa ha ratificat, el 7 de març del 2012, una modificació i un protocol addicional al Conveni del 1993 entre la República d'Àustria i la República Francesa per eliminar les dobles imposicions en el qual es pot veure que s'introdueix un procediment d'intercanvi d'informació fiscal en la línia de l'acord que Andorra va signar el 22 de setembre del 2009 amb França.

2-El calaix de sastre de l'article 25

L'article 25 del Conveni rubricat a París el 5 d'abril del 2012 planteja, clar i català, greus problemes pel que fa a la credibilitat de la suposada bondat dels resultats de la negociació. Amb l'acceptació d'aquest article:

-Es pot denegar a un resident el benefici de reduccions o exoneracions d'impost que decideixi l'altre Estat si es considera que és «beneficiar-se dels avantatges previstos en el Conveni». (apartat a).

-Hi pot haver doble imposició (apartat c).

-França pot imposar a les persones físiques de nacionalitat francesa residents a Andorra «com si el present Conveni no existís». Davant aquesta disposició clara, concreta i precisa de ben poc servirà buscar aixopluc (apartat d) en què França ha de modificar la seva pròpia legislació i, quan ho faci, se n'haurà de parlar. No se'n podrà parlar gaire. Més aviat s'haurà de dir simplement sí ... o no.

3-La definició d'«establiment estable»

L'article 5 del Conveni rubricat a París el 5 d'abril del 2012 posa moltes condicions i entrebancs per a acceptar que una societat francesa pugui ser considerada com a domiciliada a Andorra.

Es veu ben clarament que França ha endurit molt la seva posició en la negociació d'acords fiscals.

Avisats n'estàvem -o n'havíem d'estar- tots els responsables polítics andorrans.

El Consell de Ministres del Govern francès del dia 26 d'octubre del 2011, presidit per Nicolas Sarkozy, va aprovar modificacions als convenis fiscals (CDI) que la República Francesa tenia establerts amb Aràbia Saudita, Àustria i l'Illa Maurici. Es tractava, segons es va fer públic a París, d'establir «... un marc jurídic general que permeti un intercanvi efectiu d'informacions, en conformitat amb els estàndards internacionals en la matèria».

I el Govern francès afegia: «L'objectiu és lluitar millor contra l'evasió i el frau fiscals amb destí en aquells països, fent possible, especialment, l'aixecament del secret bancari."

Així doncs i dissortadament hem de constatar que no hi havia cap fonament per a fer aquella mena de repic de campanes ple d'autosatisfacció en la roda de premsa del cap de Govern i del ministre d'Exteriors del dia 10 d'abril. Més valia ser prudents i discrets.

El Conveni, tal i com l'ha rubricat el Govern, no sembla gaire negociat.

Més aviat apareix com el resultat d'una acceptació resignada, precipitada i ben poc rumiada del que ha dictat el Ministeri de Finances francès.

Un exemple més d'on ens està portant aquest govern que es pretenia «dels millors»: ni amb l'assessorament, pagat a preu d'or, d'un gran gabinet d'advocats de París que ja treballava pel govern d'Albert Pintat han aconseguit negociar un bon conveni.

Diumenge vinent França elegirà el seu president de la República pels propers cinc anys. Andorra sabrà així qui serà, alhora, el seu Copríncep pel mateix període.

L’elecció té doncs, prou que ho sabem, una certa transcendència en la nostra vida política i en l’àmbit institucional.

Els Coprínceps -ambdós conjuntament- arbitren i moderen el funcionament dels poders públics i de les institucions andorranes, tal i com estableix l’article 44.2 de la Constitució.

Aquesta alta missió de ser símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra ha estat ben assumida pel president Sarkozy, malgrat alguns dubtes del seu entorn en l’inici del mandat. Aquesta afirmació no és retòrica sinó que la fonamento en la meva pròpia experiència d’aquests darrers anys.

Com és sabut, el govern socialdemòcrata va estar en primera línia, des del mes de juny del 2009, treballant en la negociació d’acords d’intercanvi d’informació fiscal a la demanda, la signatura dels quals va permetre la sortida d’Andorra de la llista grisa de l’OCDE, el febrer del 2010.

També vam treballar de valent per a concloure la negociació de l’Acord Monetari amb la Unió Europea, que vam ratificar el febrer del 2011. En totes aquestes negociacions, cabdals pel futur de l’Estat, sempre vam poder comptar amb el suport del Copríncep Sarkozy i amb la lleial col·laboració dels seus serveis, encapçalats pel seu Representant personal, Christian Frémont.

I no cal pas que insisteixi a dir que, si el resultat electoral del diumenge confirma les enquestes, François Hollande també exercirà bé el paper institucional de Copríncep. No hem de tenir cap por pel que fa a la continuïtat del Coprincipat.

Més enllà de l’àmbit institucional intern a Andorra, penso que cal reflexionar en les altres qüestions que, al meu entendre, poden incidir a Andorra en el marc de l’elecció presidencial francesa.

El primer eix de reflexió és la construcció, i potser primer el salvament, d’Europa o, més concretament, de la zona euro en la qual Andorra es troba econòmicament inserida.

El segon eix de reflexió se situa en l’àmbit dels valors socialdemòcrates: hem de continuar deixant-nos dirigir per un capitalisme especulador o bé, pel contrari, hem de redreçar la distribució dels ingressos en favor dels més desfavorits, que les crisis financera, monetària i econòmica que s’han desfermat des del 2007 estan abandonant al costat del camí.

Una simple observació del que s’esdevé a Grècia, a Portugal, a Itàlia, a Espanya i a la mateixa França ens confirma que Andorra no pot pretendre viure aïllada del seu entorn, que la dimensió europea, que orienta l’economia, condiciona el nostre futur de manera més immediata que la dimensió pròpiament nacional.

François Hollande és el candidat que defensa tant la construcció europea com una política social d’esquerra, en favor dels més amenaçats per la crisi.

Aquesta doble resposta positiva als reptes de França és, també, una proposta positiva per a Europa, per a la nostra Europa. D’aquesta visió progressista comuna vam parlar a París, el 17 de març, en la trobada Renaissance pour l’Europe els representants dels partits que formen part del Partit dels Socialistes Europeus, que ens vam reunir a París precisament per donar suport a François Hollande.

En aquella trobada recordàvem el seu discurs del 22 de gener, a Le Bourget, quan havia manifestat: «Us diré qui és el meu veritable adversari. No té nom, no té rostre, no té partit, no presentarà mai la seva candidatura, i no serà doncs pas elegit, però malgrat això, governa. Aquest adversari és el món de la finança».

Aquesta frase defineix ben clarament l’escenari de confrontació entre l’interès general i l’interès d’un sector molt concret i poderós de l’economia.

A Andorra prou que ho sabem. Ho vam viure durant els dos anys del govern socialdemòcrata amb personatges del món de la finança empenyent i orquestrant el bloqueig del pressupost al Consell General i amb un sector d’aquest món promovent clarament DA com a força política que els permetés tornar a governar des de l’ombra.

François Hollande deia al setmanari La Tribune del 13 d’abril 2012 que «Les marchés ne feront pas la loi en France». Aquesta declaració resumeix força bé el canvi necessari a Europa i, en conseqüència, també a Andorra.

En quatre anys de crisi els governants de la Unió Europea s’han entossudit a tractar de minimitzar el seu abast i en esquivar els debats sobre alternatives a l’estratègia d’austeritat com a única via per a restablir la confiança.

El fracàs d’aquesta estratègia és ben evident en els països intervinguts (Grècia, Irlanda i Portugal) i també a Espanya.

Per això és important un projecte polític progressista que sigui capaç de fer guanyar l’aliança de la construcció europea amb una política socialdemòcrata en l’àmbit social.

Com diu el sociòleg Alain Touraine estem «… creuant un bassal, sense deixar-nos arrossegar pels corrents d’opinió o per la potència dels especuladors».

Hem de desempallegar-nos de la idea que estem condemnats a la decadència i a la pèrdua de confiança en nosaltres. Res no serà fàcil, però el redreçament esdevé possible.

En les darreres eleccions comunals el poble d'Ordino es va pronunciar clarament a favor de la continuïtat. El PS d'Ordino vàrem presentar un programa modern i arriscat en relació amb el camp de neu d'Ordino-Arcalís. Proposàvem modernitzar-ne la gestió, aconseguir una nova imatge i fer-ne una estació de qualitat, cosa imprescindible per poder salvar l'estació, perquè tots els ciutadans d'Ordino hem estat testimonis, com any rere any, de l'empitjorament de la situació, tant en els serveis donats com financerament.

En les millors estacions, les escoles d'esquí són un pont de comunicació entre els clients i els habitants de la vall. Entre tots, afavoreixen la pràctica dels esports de muntanya de forma segura, eficaç i coordinada. D'aquesta col·laboració en dependrà que el client turista desitgi repetir l'experiència o, al contrari, visiti altres centres d'oci a l'aire lliure.

L'objectiu d'aquestes estacions i escoles d'esquí és fer coincidir les estratègies empresarials amb la fidelització del client mitjançant l'atenció, el servei i sobretot la seguretat. Una trista evidència és el fet que en les altres estacions del món la majoria dels accidents mortals es produeixen arran de l'esquí forapista a causa de les allaus o accidents imprevisibles. A Andorra, en canvi, aquests accidents es produeixen a les mateixes pistes, possiblement degut a la falta d'informació i de formació dels practicants de nivell mitjà o baix. Pot semblar molt evident, però aquests accidents generen unes despeses astronòmiques i molt mala imatge. Per aquest motiu s'han de posar molts més recursos per ampliar l'oci, desenvolupar l'amor i el respecte per la muntanya, per damunt de l'aprenentatge de la tècnica i la venda.

La nostra realitat és que les estacions estan massa involucrades en el negoci immobiliari i la venda indiscriminada de forfets, considerant les empreses ubicades en el seu territori com a llogateres i no com a sòcies o aliades. La prova és que no hi ha cap mena de coordinació entre l'hostaleria, les botigues de lloguers de material o bé les escoles d'esquí. No es busca la fidelització de la clientela, sinó el benefici propi, sense pensar en les conseqüències negatives per al futur de la parròquia. Tots hauríem de treballar en un mateix sentit, cap a un mateix objectiu.

Una altra qüestió és l'efecte de la política en les estacions controlades per organismes públics. Els interessos dels partits sovint passen per davant dels plans de viabilitat o plans directors, perjudicant considerablement el funcionament de les estacions. El resultat és prou desastrós, gestors d'estacions intocables sobrepagats i acomodats amb l'únic objectiu de continuar així i no perdre cap privilegi. La qualitat i millora de l'estació i dels serveis no tenen lloc en aquest model de gestió.

Això porta les estacions d'esquí a transformar-se en parcs temàtics adornats de remuntadors mecànics, on els aspectes bàsics de la pràctica de l'esquí, l'atenció al client i la seguretat en la munta-nya estan desatesos. El client ja no pot ser un fidel esquiador o surfista assessorat amb experiència, coneixements i amb la indumentària adequada, sinó que és el visitant ocasional al qual s'intenta impressionar amb la novetat en les inversions, però que no tornarà degut al pèssim servei rebut.

Per tant les estacions haurien d'estar gestionades com el que són, llocs de muntanya que s'adeqüen a la pràctica dels esports i considerant tots els elements hostils de l'entorn però tenint en compte que són incompatibles amb els beneficis purament polítics o especulatius. Nomes aquí la gestió podrà tenir objectius coherents, i les filosofies empresarials estaran dirigides a conservar els seus clients, primer vius i després satisfets i fidels.

Després de finalitzar la temporada 2011-2012, podem dir que no ha canviat res, tot continua igual! Però nosaltres, el PS d'Ordino, no volem quedar-nos amb els braços plegats, per això demanem un canvi clar i valent als elegits comunals per aconseguir salvar la nostra estació. Un canvi en el model de gestió és imprescindible.

Ja se sap que la gratitud és una qualitat humana, però, com tot, portada a extrems, té el seu perill. M'explico: ja ningú ignora com d'útils van ser els poders fàctics andorrans a l'hora d'empènyer DA cap al Govern.

De fet aquest quart poder, que es diu que és la banca, va ajudar a Demòcrates per Andorra a obtenir la majoria aclaparadora amb la qual aquesta força política, que òbviament avui és majoritària al Consell General i ha format sola el Govern, va ser elegida. Però malgrat la ciutadania andorrana s'hagi de conformar amb el Govern que mereix, el preu que ara li pretén fer pagar l'Executiu és massa alt.

Davant la vènia de DA als recàrrecs establerts pels bancs andorrans als pagaments amb targeta de crèdit, d'un costat, el Grup Parlamentari Socialdemòcrata, exercint la nostra responsabilitat de representants elegits d'un 35% de ciutadans i ciutadanes, va plantejar el dia 19 d'abril un seguit de preguntes orals al Govern per saber per quina raó i en quines condicions s'ha arribat fins als gravàmens que vénen a perjudicar la utilització de les targetes de crèdit per efectuar pagaments en un moment tan poc oportú com el present. D'una altra banda el Grup Parlamentari Socialdemòcrata proposa una llei que congeli durant dos anys la decisió presa en relació a les comissions i eviti així la seva aplicació durant aquest període.

La nostra sorpresa ha estat majúscula quan hem sentit de boca del cap de Govern els arguments sota els quals es pretén escudar DA per justificar el seu tàcit recolzament a l'augment de les comissions bancàries. Unes comissions que, pel que sembla, pretén deixar que prosperin lliurement, tot i manifestant que no els ha semblat una decisió oportuna.

AMB LA MÀXIMA objectivitat, i abans que la demagògia de DA no s'accentuï, convé denunciar públicament el pretès argument de moment tímidament apuntat pel cap de Govern, que l'acord monetari recentment signat no permetria al Principat d'Andorra dur a terme el que proposa el Grup Parlamentari Socialdemòcrata, en el sentit de no augmentar les comissions per pagaments amb targetes del crèdit del país. Aquesta afirmació del cap de Govern no és certa.

Contrastar que des de DA no s'ha dit la veritat afirmant que no és possible congelar les comissions bancàries relatives a la utilització de les targetes de crèdit és tan simple com consultar el BOPA que va ser publicat el dia 22 de desembre de l'any passat i llegir-hi que:

1.-L'acord monetari estableix en el seu «Annex: Actes jurídics a aplicar» (BOPA núm. 79, any 23, de 22.12.2011 pàg. 4863) que la directiva 2009/110/CE del Parlament Europeu i del Consell del 16 de setembre del 2009 sobre l'accés a les activitats dels establiments de diner electrònic només s'ha d'aplicar a Andorra quatre anys després de l'entrada en vigor de l'acord, el que situa la efectiva aplicació al dia 1 d'abril del 2016;

2.-La mateixa Directiva 2009 pel que fa a l'accés a l'activitat de les entitats de diner electrònic i el seu exercici així com la supervisió cautelar d'aquests establiments, tan sols serà d'aplicació a Andorra el primer d'abril del 2016 (pàg. 4864 del BOPA);

3.-La Directiva 2007/64/CE del Parlament Europeu i del Consell del 13 de novembre del 2007 relativa als serveis de pagament en el mercat interior no serà tampoc d'aplicació a Andorra fins el primer d'abril del 2016 (pàg. 4864 del BOPA); i

4.-La recomanació 97/489/CE de la Comissió del 30 de juliol del 1997 relativa a les operacions efectuades mitjançant instruments de pagament electrònic no serà d'aplicació a Andorra fins el primer d'abril de 2018, d'aquí a sis anys (BOPA, pàg. 4866).

Tot això em porta a concloure que ni el senyor Martí en primera persona, ni tampoc el Grup parlamentari DA no podran fer servir l'acord monetari com un amagatall aquest any 2012, perquè no hi ha dubte que, fins el primer d'abril del 2016, és a dir fins d'aquí quasi quatre anys, no serà d'aplicació en els aspectes citats, i que trigarà fins a gairebé sis anys a aplicar-se a determinats aspectes de les operacions efectuades mitjançant instruments de pagament electrònic.

I COM que queda clar que és el 2012 i el 2013 -i no el 2016 ni el 2018!- que cal afrontar la problemàtica, la demagògia intentada no serveix. En conseqüència, si DA vol rebutjar una proposta positiva socialdemòcrata, destinada a donar suport al comerç i l'hostaleria, ho haurà de dir sense buscar excuses infonamentades.

El coratge polític és sempre important, però en moments crítics i de crisi, ho és més encara. I les veritats també. Tots recordem que, quan el senyor Martí va ser elegit, va assegurar que governaria pels 70.000 ciutadans d'Andorra. Malauradament està passant a fer-ho només pels 700 que conformen l'elit fàctica que tant li va venir en ajuda, en detriment de tots els altres.