Fa temps, quan van perdre el tren del sistema, van pensar que no hi hauria problema i que ràpidament el tornarien a agafar. Durant molt temps el van estar esperant sense èxit allà on sempre parava, després ho van intentar en d’altres estacions. Res. El tren té ara menys vagons, no para enlloc i va més de pressa. No són només aturats (Ocupació en té 851 de registrats), són persones al límit, agafades com poden a la punta del precipici mentre la societat, sense adonar-se’n, els va trepitjant els dits perquè caiguin. Les causes de la marginalitat són diverses i més en un lloc on els llums llampants de Meritxell i Carlemany o l’abundància de cotxes de gamma alta van recordant com un martell hidràulic en la consciència d’aquestes persones que estan excloses. Persones empeses fora de la foto, col·locades amb el peu sota la catifa com la pols que no vols escombrar. Això també és Andorra.
Circumstàncies variades
La Fàtima –nom fals– té 56 anys i visita el Diari acompanyada de la seva filla gran. La Fàtima, vídua, fa 26 anys que és a Andorra i tota la vida ha treballat d’ajudant de cuina, però una lesió de genoll la va deixar fora de combat. Va estar de baixa fins que fa uns mesos la CASS va considerar que l’havia de donar d’alta. “Tinc molt dolor.” Tot i tenir dictàmens mèdics que recomanen ampliar la baixa, el tema ha acabat a la Batllia i mentre no es resol, no hi ha ingressos. “Fa 4 mesos que estic així.” La situació de la Fàtima, natural de Madeira, és encara més complicada. “Estic vivint amb el meu fill petit però té deutes a la Batllia i tot el sou pràcticament se li’n va per pagar-los, ho he explicat al Govern i em diuen que com que el meu fill té feina i domicili no em poden donar una ajuda a l’habitatge.” La Fàtima explica la seva història amb constants interrupcions per plorar, la seva filla l’ajuda i completa el cru relat d’aquesta família: “Jo l’ajudaria més si pogués però m’acaben d’operar d’un càncer, estic separada i tinc dos fills.”
Roberto Rodríguez també forma part de la gruixuda carpeta de persones descavalcades del sistema laboral per culpa de la salut: “Vaig tenir un problema de cor i la CASS em va donar una invalidesa parcial que em proporciona una pensió de 165 euros, amb això no es pot viure.” Diversos establiments de Soldeu i Arinsal el van contractar com a ajudant de cuina i cambrer durant 14 anys, però quan va perdre el lloc de treball ja no el va tornar a recuperar. “Estan fent fora la gent d’aquest país, jo estic segur que puc treballar 5 hores sense que se m’aturi el cor!” Roberto es posa la mà al pit diversos cops durant la conversa i s’emociona recordant els seus 4 fills: “Estan a fora i ni els puc anar a veure perquè no tinc diners. Cada mes els envio prop de 140 euros dels 160 que cobro de la CASS. Amb la dona ens vam separar quan van començar els problemes econòmics.” Rodríguez dorm a la pensió Els Escalls: “Em sento ofès i agredit per la situació, no em mereixo tot el que m’està passant.”
La situació de Ramon Prats és totalment singular, tot i que també té una arrencada similar, la salut va jugar un paper important. “Era vigilant de seguretat i just quan em vaig quedar sense feina em van haver d’operar d’una infecció a l’estómac, després vaig tenir una trombosi pulmonar.” Prats viu en una autocaravana en un aparcament d’Andorra la Vella: “Allà visc al costat de la Borda Estevet.” La seva exparella el va denunciar per abusos a la seva filla: “Em van detenir però no em van condemnar, tot és fals i no tenien cap prova; tot i això aquest Sanbenito el porto penjat i això em sembla que m’ha perjudicat a l’hora de buscar feina, i mira que ho he intentat per tot arreu.” Prats no amaga la seva situació: “Jo he arribat a robar menjar de supermercats més d’un cop, què hi vols fer si no? M’he fabricat un ganxo metàl·lic i també busco menjar als contenidors.” Precisament sobre això indica que la necessitat ha generat escenes dantesques en alguna ocasió: “Allà darrere de Prada Casadet, un dia érem com 50 persones esperant per remenar els contenidors dels productes caducats que llencen els grans magatzems i hi va haver una batalla campal pels aliments. Jo em vaig allunyar de les hòsties. Des d’aquell dia quan no tinc menjar em busco els meus propis espais, hotels o restaurants que també llencen bastants aliments, no vull problemes i em busco la vida jo solet. El cert és que en aquest país estan passant coses que si no les veus no te les creus.”
La Carolina –nom fals– té 4 fills, de 20, 15, 10 i 6 anys. “El marit té una feina de 1.000 euros al mes i tret de la gran, que és a Espanya, la resta vivim en un pis de 50 metres quadrats.” El desig d’aquesta catalana de Barcelona de 43 anys és simple i alhora complex: “Només vull trobar una feina, els serveis socials m’han dit que ara no em poden ajudar, que no tenen diners, que els han retallat el pressupost, estem desesperats, dos dels meus fills estan a salut mental amb depressió, no puc més.” I buscar fortuna en un altre lloc? “On vols que anem? A Espanya està pitjor que aquí!”, afirma la Carolina, exactament el mateix que abans havien contestat a aquesta possibilitat el Roberto i el Ramon: “Marxar d’aquí? Per anar on?”
La desesperació
“He tingut dos cops la corda a la mà a l’habitació de la pensió per penjar-me però no n’he estat capaç”, afirma un Roberto Rodríguez amb els ulls rogencs de ràbia. “Si em moro em moro, ja no tinc il·lusió per res, és igual.” L’escriptura, la poesia en concret, s’ha erigit en la seva taula de salvació, en un punt fix en el qual mirar quan tot es veu borrós. “Surto al matí de la pensió, vaig a fer un tomb fins al parc, entro a la biblioteca, llegeixo i escric i així se me’n van els dies.” Madre, Invierno o Un mundo con un sueño són alguns dels poemes que fan que alci només un pèl la vista. “Hi ha molta gent passant-ho molt malament a Andorra ara mateix, l’altre dia li vaig portar una manta a un senyor que es cola al Parc Central a la nit i dorm allà. Es passa gana i molta gent sembla que no ho vulgui veure. Si les coses no milloren aviat, aquesta terra pot començar a cremar pels quatre costats.” Rodríguez, que calcula que hi ha unes 300 persones en casos d’extrema necessitat, ha fet amistat amb una persona encarregada de la biblioteca que l’engresca perquè es presenti a algun dels concursos literaris que es fan aquí. Una pindoleta petita d’il·lusió, potser prou per resistir una mica més.
Ramon Prats sap que va intentar suïcidar-se però no ho recorda: “Algú m’ho va impedir.” Té un llarg lapse del qual desperta a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell: “Suposo que devia entrar en xoc, només sé, perquè m’ho han explicat, que algú em va impedir llançar-me des de la plaça del Poble i després em van portar a l’hospital.” Fa 7 mesos d’aquest episodi: “Havia discutit per un tema de la nena, l’únic que vull a la vida és recuperar-la.” Ramon Prats es queixa que la seva filla de 8 anys va marxar d’Andorra estant ell a l’hospital, “i jo en tenia la custòdia”. Quan explica els fets i donant la sensació de voler autoafirmar-se alça un dit i recorda: “Tinc sort que tinc el cap ben moblat, si no no sé pas què hauria fet, és cert que em va passar això de la plaça del Poble però jo no ho recordo, no en sóc conscient.”
La Fàtima, que pràcticament no pot articular paraula per l’emoció quan parla de la seva situació, explica per boca de la seva filla que “una de les coses més dures és que al barri tota la vida han vist la meva mare com una persona dinàmica, que no ha parat mai de fer coses, i ara saben que ho està passant molt malament, a ella li fa molta vergonya i se sent frustrada. A mi m’encantaria ajudar-la més però estic de baixa pel càncer i ja fa tres mesos que no pago el pis”.
Atur
Prop del límit hi ha moltes persones. Encara no hi són, però de veure’l molt lluny i difuminat ja el comencen a distingir nítidament. I pateixen. Són persones aturades que es van estrellant un cop i un altre contra un mercat laboral que no els deixa tornar a entrar. Currículums, entrevistes i una negativa rere una altra que els va minant la moral i els va convertint en persones cada cop més insegures.
El David té 47 anys, està feliçment casat i té tres fills, de 9, 6 i 3 anys. “Sempre m’he mogut en feines de cert nivell i des de fa dos mesos intento trobar alguna cosa. No hi ha manera.” Admet que les primeres dues setmanes desbordava confiança: “Estava segur que aviat trobaria alguna cosa i vaig dedicar-me a fer el manta, però ara ja he rebaixat les meves expectatives i agafaria qualsevol cosa.” A banda de l’edat, “que no m’ajuda”, el David reconeix un altre inconvenient: “No sé fer cap feina manual, la meva vida laboral ha transcorregut en el comerç, la gestió i les vendes.” La família del David té la sort que la feina de la seva dona està correctament remunerada; no és el cas de Manuel Andrés Franco, nacionalitzat espanyol i originàriament dominicà: “Fa més d’un any que no treballo, he lliurat molts currículums i no hi ha manera.” El Manuel era ajudant de cuina i es va quedar sense feina quan va tancar el restaurant on treballava: “Sort que tenia un bon coixí d’estalvis i que no gasto res de res, però ja se m’està acabant, he de treballar ja.” El servei d’Ocupació no genera confiança en aquest ciutadà d’Andorra des de fa 17 anys: “Hi estic inscrit però la feina que fan no em fa el pes, sembla que sempre criden els mateixos quan hi ha una feina disponible.” El Manuel ha fet números i diu que no li interessa treballar al Pas de la Casa, on hi ha llocs per ocupar, “mentre el transport públic costi el que costa. Si cobres 900 euros no pots anar a treballar allà”.
El Luis –no vol que aparegui el cognom– és un xilè de 42 anys, solter, que ha repartit els anys al país entre la construcció i les pistes d’esquí. “Vaig començar a les pistes però vaig marxar a la construcció perquè es guanyava més.” Els estius encara troba feines soltes com a pintor, però els hiverns són llargs. El Luis creu que almenys a l’hivern bona part dels aturats es podrien col·locar a les pistes. “Cada any entren 3.500 persones per a la temporada d’esquí, el Govern no hauria d’obrir quota per a tanta gent. Després aquestes persones, com que ja tenen permís de treball, es busquen una altra feina de nit i encara impedeixen més que puguem buscar alguna cosa ni que sigui a mitja jornada. La gent hauria de sortir al carrer i protestar contra els polítics d’aquest país.”
Històries de gent al límit. Sortir del sistema és molt fàcil, tornar-hi a entrar s’ha acabat convertint en una odissea.
LA VIDA EN UNA AUTOCARAVANA EN PLE CENTRE DE LA CAPITAL
Sempre hi és. El pàrquing del Ribal té un habitant estable, l’autocaravana de Ramon Prats. “Sí que em posen multes de tant en tant, però no les puc pagar, no tinc ni un duro.” Les condicions de vida no són les més idònies tot i que el vehicle és casa seva: “No tinc aigua i la vaig a buscar amb garrafes de 5 litres a una gasolinera.” La higiene no és senzilla: “Escalfo l’aigua en una olla amb el butà i em rento com puc.” I suportar les baixes temperatures, tampoc: “Et poses mantes i més mantes i aguantes.” L’autocaravana també té vàter: “Un compost transforma en líquids els residus i després ho vesso al camp.” No té por de ser desallotjat algun dia: “En la meva targeta de residència consta que l’autocaravana és casa meva i en algun lloc he d’estar, oi?” El dia que va atendre el Diari Prats ja feia mitja setmana que estava en una pensió gràcies a persones vinculades a la cadena de favors de Facebook Ciutadans Solidaris.
Roberto Rodríguez
Dos anys i mig sense treballar. viu amb una pensió de 165 euros
Una malaltia cardíaca fa que tingui la invalidesa parcial de la CASS. Només pot treballar 5 hores i en feines que s’adaptin al seu nivell de resistència. És de Ponferrada, té 50 anys i en fa 17 que viu a Andorra. Està separat i té 4 fills, de 10, 11, 15 i 22 anys. Explica que dels 165 euros que té de pensió, prop de 140 els passava als fills. Quan treballava era ajudant de cuina. Ara dorm en una pensió pagada pel Govern.
Ramon Prats
Viu en una caravana en un pàrquing. dos anys sense feina
Una vida moguda. Aquest català fa 8 anys que viu a Andorra i en té 58. Vigilant. Dues filles, de 34 i 8 anys, de dues dones diferents. La mare de la segona filla el va denunciar per abusos que ell nega. Problemes diversos de salut (estómac i trombosi pulmonar) van complicar el seu reingrés al mercat laboral. Assegura haver lliurat centenars de currículums. Admet haver robat menjar i haver-lo buscat en contenidors.
Manuel Andrés Franco
Els estalvis se li acaben. fa més d’un any que no troba feina
Va arribar a Andorra el 1996 provinent de Barcelona. Va néixer a la República Dominicana però el va adoptar una família catalana. Durant molt de temps va treballar com a cambrer i ajudant de cuina en diversos establiments. La seva darrera feina va ser al Restaurant Tatanca. Va pensar que ràpidament trobaria alguna cosa i des d’aleshores lliura currículums. Té 38 anys i és solter. Li queden estalvis per a 3 mesos.
|
Castellano 
Català
Français
English
|
0 
