Ara en passa un. Ara una altra. Sols, en parella, amb l’única companyia de l’MP4 o del gos, que segueix la seva cadència. Sense xerrar. Amb la mirada fixada en l’horitzó, que és alhora la meta. N’hi ha de totes les edats i condicions. Des dels que porten les bambes d’última generació fins als que són fidels a les Adidas de sempre. D’aquells que gaudeixen del darrer artefacte que ho controla tot als que prefereixen la llibertat de no estar pendent de res. Més que de tu mateix i del teu cos. Que d’això es tracta. De cór­rer, en definitiva.
La moda no és nova. Fa uns anys que els aficionats a fer quilòmetres es deixen veure cada vegada més pel Principat. Així ho constata Miguel Ángel Rodellar, preparador físic de prestigi que porta més d’una trentena de cor­redors amateurs. “Aquest és un fenomen generalitzat. Vagis on vagis pots veure gent corrent, ja sigui per salut, per repte personal, per relacionar-se, per fer alta competició... I a Andorra és cert que els últims anys han augmentat les persones que inverteixen part del seu temps en aquesta activitat.” Toni Sangrà, de 53 anys, és d’un d’ells. Primerenc, no va ser fins l’any passat que va començar, per motius de salut. “No em trobava bé, em feia mal tot i com que tinc una feina molt sedentària vaig decidir que havia de fer alguna cosa. I ara puc dir que l’atletisme m’ha enganxat. Cada vegada et vas aficionant més, et trobes millor i quan arribes a casa ets un altre, alliberat completament de l’estrès”, apunta. Ara entrena cinc dies a la setmana i ja ha corregut tres mitges maratons, la darrera la de Barcelona. I n’està prou satisfet: “Vaig acabar-la molt bé, rebaixant 21 minuts la meva marca. En les curses lluites contra tu mateix. És l’afany de superar-te. El que passa és que quan tens una edat tampoc pots fer miracles [riu].”    
Miguel Ángel Rodellar és dels qui considera que mai és tard per començar a entrenar. “L’edat no pot ser un impediment. Ja ho diu la dita que fa que un no és vell fins que les lamentacions substitueixen els somnis. El que és recomanable és realitzar una prova d’esforç abans d’iniciar qualsevol activitat física per estalviar-nos algun disgust, però sobretot hem de córrer amb sentit comú. S’ha de tenitr cura dels múltiples receptaris que circulen i no imitar l’entrenament dels altres.”
La parella del Toni, l’Encarna Vázquez, de 35 anys, viu pendent de la planificació que li marca l’Edgar Amaro, preparador de l’Amics de l’Atletisme d’Andorra (AAA), un dels tres clubs que existeix al país i amb el qual té fitxa. “Si es necessita disciplina? Indubtablement. No em puc saltar el planning. Si arribo a les deu de la nit a casa, arribo a les deu, però he d’acabar de fer el que em toca aquell dia”, assegura. L’Encarna va reprendre l’atletisme fa cinc anys –de jove el va practicar fins que un trencament de lligaments la va portar a deixar-ho– “degut a una separació. Córrer era una manera de desconnectar de tot, dels problemes, de la feina, de l’exparella... I ara ja no puc parar.  He de sortir, tenir llibertat i oblidar-me que estic vuit hores tancada en un despatx. A més, veus que progresses i t’atrapa. Realment no sóc l’Encarna de fa cinc anys. Veig un progrés i una motivació. Sona malament dir-ho, però córrer és com una droga. Com més fas, més en vols”.
Sara Portela no ha arribat a aquest extrem. Ni és una planning victim. De fet, no té cap programació fixada i només segueix les indicacions d’un entrenador de la triple A. “Em vaig apuntar al club farà uns sis mesos perquè unes amigues que havien començat em van dir que ho provés. Normalment intento anar a fer exercici una horeta un parell de cops a la setmana, però no sempre és possible. De tota manera intento ser constant i quan no compleixo tinc una mica de mala consciència”, assenyala. La nova afició ha engrescat també el seu xicot, que s’ha sumat al club. “Ell fa el seu circuit i jo el meu. Però més que res és el fet d’anar junts i tenir una activitat més que compartim”, apunta. Als 27 anys i estant vuit hores asseguda a la feina, al departament de màrqueting de River, només es planteja córrer “com una manera de mantenir-me en forma i fer activitat física. A poc a poc, fent el que puc. No entreno amb l’objectiu de ser una gran esportista. A més ho faig per una qüestió de salut. Quan era petita vaig patir d’asma, tenia la capacitat respiratòria limitada i per a mi és un èxit poder córrer sense tenir aquest problema. Em noto millor i és molt gratificant”.
No s’ha estrenat en una cursa –“no em veig capacitada encara”, comenta–, però si venç la por posiblement es trobi avui a la línia de sortida dels 10 quilòmetres de Cambrils, on coincidiria amb el Toni i l’Encarna, que surt d’una lesió als isquiotibials i tampoc no vol forçar la màquina. “Ara estic una mica castigada i als entrenaments no em deixen anar massa ràpid. Costa molt estar aturada. Sempre tens ganes de sortir a rodar”, confessa. Però la disciplina mana. I d’això en sap Miguel Ángel Rodellar, tot i que apunta que “els últims deu anys crec que   hauré tingut un o dos corredors que han abandonat a mig camí de la preparació. M’agrada fer plans senzills i molt individuals, respectar al màxim les condicions de cada corredor. Per a mi el mètode és el més important. No crec en la gent que va a fons tot l’any. A mi m’agrada planificar per al dia h a l’hora j”.
I per a molts corredors el seu moment arriba a l’hora d’afrontar la primera marató. Paraules majors. 42,195 quilòmetres. L’Encarna apunta cap a la distància, però sense pressa: “No dic que no m’agradaria córrer alguna, però m’ho plantejo a molt llarg termini. Potser la famosa marató de Nova York. Quan faci 40 anys? Per què no?” El Toni prefereix també anar pas a pas. “De moment córrer una marató no és un objectiu. La correré quan estigui preparat. Fer-ho bé és bàsic. No t’apuntis si no las pots acabar perquè fas el ridícul amb tu mateix. Sempre has de tenir molta cura. A Barcelona vaig veure gent jove en llitera perquè van forçar massa la màquina.” Avui a Cambrils es podran posar de nou a prova. Seran 10.000 metres més. I anar sumant. Fent camí.

ELS CLUBS DEL PAÍS NOTEN EL 'BOOM' DELS PRACTICANTS POPULARS

Andorra té tres clubs d’atletisme  que s’han vist beneficiats pel boom dels corredors populars. I és que, en major o menor mesura, han constatat com hi havia més demanda per treure’s la llicència. Víctor Cunill, president del CAVA, reconeix que “hem experimentat una lleugera tendència a l’alça els darrers anys, però no és una fal·lera tampoc. Molts prefereixen anar per lliure”. L’Amics de l’Atletisme d’Andorra, l’últim a crear-se, l’any 2008, és el club que ha aplegat més nous practicants. Alan Manchado, vocal de la junta, assegura que “ho hem notat moltíssim. Vam començar amb 20 i pocs corredors i ara passem de la setantena. Sobretot s’ha vist un augment de les noies”. La mateixa reflexió fa Josep Doval, alma  mater de l’Assegurances Doval: “cada vegada n’hi ha més. Ara nosaltres som més populars que mai”. I això que Andorra, pel clima i especialment l’orografia, no facilita la pràctica de l’atletisme. Sort del passeig a tocar del Valira, que canalitza el cabal de corredors.

ELS POLÍTICS TAMBÉ ES CALCEN LES BAMBES

La passió per córrer congenia amb la política. Almenys així ho demostren alguns exemples, com el del ministre de Finances, Jordi Cinca, que fa vuit anys que es va enganxar i ja té quatre maratons (Donosti, Berlín, Florència i Nova Yortk) en el seu currículum. “Córrer té  molts avantatges. Ho pots fer sol i a qualsevol hora i lloc. És molt gratificant. Si practiques amb regularitat, millores i això et motiva a seguir. Enganxa i pot arribar a obsessionar. Quan acabes una marató sents una certa eufòria i tot.” L’entrada a l’executiu va significar un parèntesi, que ja ha tancat: “els primers mesos ho vaig deixar, però per tornar-hi em vaig marcar un objectiu, fer la mitja de Barcelona, que ja vaig córrer. Ara entreno menys, tres o quatre dies per setmana, i faig menys quilòmetres”, explica. L’exministra Mireia Maestre, ara directora de màrqueting i comunicació de MoraBanc, també ha descobert els beneficis de l’esport. “Fa cinc anys que em vaig animar per tenir un mínim de forma per fer altres activitats. De seguida progresses, estàs de més bon humor, tens més gana i menges sense pensar en les calories”, afirma. I afegeix: “Vaig per lliure. No tinc objectius de marques ni vull posar-m’ho com una obligació. Intento córrer tres dies. És el meu moment, em poso música, gaudeixo de l’entorn, aprofito per pensar, per relaxar-me...” D’altres polítics-corredors són Josep Maria Missé, cap de projectes estratègics del Govern; Francesc Camp, ministre de Turisme; o Marc Cornella, secretari d’organització del PS. Com demostren, no tot és política a la vida.

En l’avís s’alertava que Montes i Dorribo estaven intentant canviar les matrícules dels vehicles.
Tal com consta en el sumari del cas Campió l’empresari gallec (famós per haver acusat l’exministre José Blanco de ser destinatari d’un suborn) va traslladar a Andorra una part de la flota de vehicles de luxe “amb la finalitat d’ocultar-los a les possibles actuacions judicials a Espanya”. Al mateix temps hauria simulat “la venda a testaferros” perquè així no li poguessin embargar. La mecànica que explica el sumari consistia que amb les ajudes il·lícites a empreses que rebia de la Junta de Galícia comprava cotxes de luxe. En va arribar a tenir-ne més de 200, segons recull el sumari, a més de 16 vaixells. En pujar els cotxes a Andorra i posar-los a nom d’un testaferro blanquejava els diners provinents de les subvencions públiques i impedia que els béns fossin mai comissats.

Dues empreses
El sumari defineix Montes com “la persona que actua com a testaferro de Jorge Dorribo al Principat d’Andorra, sent titular formal d’aquells [els cotxes] quan en realitat la titularitat és de Jorge Dor­ribo”. La jutgessa San José identifica en l’operació les empreses de concessió de vehicles J. Montes SL i Montes Luxury Cars. L’empresari andorrà va comparèixer el 15 de juliol del 2011 a la Batllia degut a l’ordre cursada des dels jutjats gallecs on s’investiga la trama del cas Campió. Se’l va informar que el delicte del qual se’l podia acusar era blanqueig de capitals. Montes es va acollir al dret a no declarar i no va respondre a cap de les dinou qüestions que li havia tramès la jutgessa San José. De les preguntes enviades des d’Espanya se’n desprèn que es relaciona Montes no només amb Dorribo, sinó amb algun altre soci de l’empresari gallec, com Carlos Monjero, José Antonio Orozco o Pablo Cobián. L’objectiu de Dor­ribo era, segons el sumari, posar cotxes a nom de Montes que vinguessin no només d’Espanya, sinó d’altres països com els Estats Units, per evitar “que es pogués localitzar el destí final del diner recaptat” amb les subvencions.
Vigilància Duanera de Galícia va sol·licitar al Govern d’Andorra l’entrada i també el registre del domicili de Montes. Així com a les seus de les societats, amb l’objectiu d’identificar els cotxes traslladats al Principat per Dorribo. El sumari in-dica que les activitats per al blanqueig dels diners a través dels cotxes es van fer molts cops via telefònica i altres en les estades de Jorge Dor­ribo a Andorra.

COMISSATS 21 COTXES A NOM DE MONTES QUE SUPOSADAMENT EREN DE DORRIBO

La jutgessa Estela San José indica en el sumari que hi ha un total de 21 cotxes que presumptament són de l’empresari gallec, mentre que en els papers hi consta Josep Montes. L’Audi A6 que conduïa l’empresari gallec quan va ser detingut a Espanya, per exemple, estava a nom de Montes. Dels 21 vehicles 19 van ser comissats en els registres dels locals de l’empresari andorrà i fonts properes al cas van indicar ahir que han quedat guardats en l’aparcament de l’edifici de Govern al Prat de la Creu. Dels cotxes n’hi ha dos amb matrícula andorrana, un Porsche Cayenne i un Nissan. Entre els de matrícula espanyola destaquen un Aston Martin, dos Porsche, dos Ferrari, dos Bentley, dos Hummer, un BMW i un Audi. Els vehicles estan bloquejats, igual que la totalitat de la flota de 200 cotxes. Montes disposa actualment de dos concessionaris de vehicles a Andorra la Vella: un descobert al carrer Bonaventura Armengol i un  altre al Prat de la Creu.

Els secretaris generals de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, i d’UGT, Cándido Méndez, van explicar que la vaga és inevitable i que ha estat provocada pel mateix executiu amb la seva negativa a negociar amb ells la reforma laboral. Sobre la data triada, van explicar que aquell dia s’estaran debatent al congrés dels diputats les esmenes dels diferents grups a la llei.
Per Méndez, els “errors” del govern fan que la protesta sigui “justa i necessària”, mentre Toxo creu que la reforma no té en compte les necessitats de l’economia ni de la societat. Tots dos líders sindicals van advertir també que el dia 29 no acabarà el conflicte amb el govern, i que el seu triomf està vinculat a aconseguir una rectificació. Per això, van avisar a l’executiu que té fins a aquella data per modificar la llei, perquè el seu objectiu no és “treure la gent al carrer”.

Regressió “brutal”
Toxo va opinar que la reforma és rebutjable per les formes, ja que no hi ha hagut “ni el més mínim intent” de negociació per part de l’executiu, i també pel context, ja que ara són més prioritaris els canvis en matèria fiscal i financera. Del seu contingut, va ressaltar que suposa una “brutal” regressió en matèria de contractació, facilita l’acomiadament “lliure i gratuït” i elimina els controls administratius.
Des del govern la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va indicar que la vaga “no és la solució” a la crisi i que, en moments greus com els actuals, calen “esforços constructius” per millorar el país. “Les vagues generals no són solucions constructives”, va indicar, i va insistir en la necessitat que es tingui en compte la situació difícil i “dramàtica” que viu Espanya. Així mateix, Sáenz de Santamaría va afirmar que el govern sí ha mantingut un diàleg amb els sindicats sobre la reforma laboral. De fet, va assegurar que des que es va constituir l’executiu hi ha hagut “més de trenta reunions” entre el ministeri d’Ocupació i els representants de les centrals sindicals.     
D’altra banda, la portaveu del PSOE al congrés, Soraya Rodríguez, va demanar al govern que dialogui amb els sindicats i assumeixi el compromís de modificar aspectes estructurals de la reforma laboral per, d’aquesta manera, evitar la vaga. En el mateix sentit, el coordinador federal d’Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, va dir que “la pilota és ara a la teulada” del govern, i que pot impedir la vaga “si fa marxa enrere”.

LA BANCA PODRÀ ACCEPTAR LA DACIÓ EN PAGAMENT D'HABITATGES FINS A 200.000 EUROS

El consell de ministres espa-nyol va aprovar ahir un decret llei perquè la banca pugui frenar els desnonaments en acceptar que una família “en risc d’exclusió social” saldi la hipoteca amb l’entrega de l’habitatge, fet que es coneix com a dació en pagament. El text, segons va anunciar la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, limita els interessos moratoris que es paguen en els casos de famílies amb dificultats per pagar les hipoteques, afavoreix els processos extrajudicials i incorpora un codi de bones pràctiques.
Se’n podran beneficiar les famílies que no tinguin més patrimoni en immobles, amb tots els membres a l’atur i sense cap tipus d’ingrés. La quota de la hipoteca ha de ser superior al 60% dels ingressos. Així mateix, el valor de l’habitatge tampoc pot superar els 200.000 euros.
Les entitats financeres podran aplicar la mesura de forma voluntària, però un cop subscrit el codi de bones pràctiques és d’obligat compliment. De tota manera, el codi estableix mecanismes per evitar el desnonament: es podrà reestructurar el deute, amb un període de carència a 4 anys, i s’amplia el termini d’hipoteques a 40 anys. Si no es pot fer front en aquests casos, s’inclou la dació en pagament.