És imposible oblidar-ho. Per les seqüeles físiques que deixa, grans cicatrius o falta d’una o les dues mames. Per les psicològiques, pel record del que es va passar i per la pressió, parcial o totalment superada, d’haver de fer-se una revisió i el temor a un rebrot. I per l’aprenentatge que han acumulat d’aquella experiència. Traumàtica en tots els casos, amb més o menys intensitat segons la gravetat del carcinoma, però que sempre porta a afrontar el futur d’una altra manera, “et fas més bona persona”, en paraules de Flori Herrera, que precisa que s’agafa amb un altre tarannà el dia a dia, “no dono tanta importància a coses que no la tenen” i que abans li generaven un maldecap, i posa un exemple prou clarificador: “Per què vols acumular diners? Si no saps quan t’arribarà el final. S’han de disfrutar les coses que t’alegren la vida”.
La lliçó essencial que la malaltia ha proporcionat a aquestes dones és que mai s’ha de defallir perquè es pot superar. De mals moments n’hi ha de tot tipus però cal esforçar-se i no rendir-se, “si la ciència és el 50 per cent, tu hi has de posar la resta. Les ganes de viure són molt importants perquè he vist gent que s’ha deixat morir, no tenien cap motivació”, assenyala Pilar M. G., que després de ser pacient amb càncer ha fet durant dotze anys de voluntària per donar suport a persones amb la mateixa patologia. I la família és l’altre pilar fonamental per tirar endavant. Amb un doble vessant. Són l’incentiu per seguir lluitant i perquè estiguin al costat. Que no sempre és evident, puntualitza la Flori, mentre recorda amb indignació el cas “d’una dona a qui el marit va deixar justament perquè tenia càncer”.
Explicar que s’ha tingut un carcinoma de pit és un tràngol molt complicat. Moltes dones s’hi neguen perquè consideren que forma part de la seva intimitat i no és assumpte de ningú, i les que en parlen atribueixen aquesta negativa al trauma que totes han passat i que sempre hi és present. “Sembla que faci vergonya o que sigui contagiosa la malaltia; no me n’he amagat mai ni tampoc no he pregonat”, explica la Pepita, que reconeix que el més traumàtic és quan hi ha mastectomia total, és a dir, extirpació de la mama i una quimioteràpia agressiva. Opinió que comparteix la Flori, de 62 anys, que va viure aquella situació a principis del 99 i que la relata amb precisió mentre reivindica que “em fa una mica de ràbia que hi hagi gent que se n’amagui, perquè semblem apestades”. Emfatitza que “ningú no s’ho pren bé”, que va tenir por el dia que li van dir que el tumor “era molt fort”, tot i que el pitjor va ser l’angoixa fins que va saber que no tenia metàstasi, i ni el fetge ni el cervell estaven afectats.
El recorregut de totes les dones fins obtenir el diagnòstic que no haguessin volgut escoltar ha estat l’aparició d’un bony. En alguns casos va ser una troballa fortuïta. Com per a Pepita, 68 anys, que es va trobar alguna cosa entre els dos pits un diumenge al llit quan en tenia 44. No ho va comentar amb ningú però el cap “treballa molt i no pares de pensar si serà bo o dolent. T’agafa angoixa”, assegura. Dos dies després el metge li recomanava extirpar-lo i després la biòpsia ja confirmaria de què es tractava. Les proves van revelar la malignitat, “però agafat molt a temps”. Es va haver d’operar dels ganglis, li’n van treure set, i va haver de fer cinc setmanes de radioteràpia. El tractament el va seguir a un centre de Tolosa, on el marit la portava cada diumenge i d’on tornava els divendres. Rememora aquells dies lluny de la família, que era el més dur, i destaca que “no vaig tenir por a morir en cap moment perquè em van dir que no era molt virulent. En la que menys pensava era en mi, penses en els que t’envolten. En el marit i els fills, que potser són els que més van patir”. Recorda la Pepita que pensava que era molt jove per viure aquella situació però que aviat es va adonar d’altres realitats. “Veus coses molt pitjors que això teu. Al centre hi havia un nen d’Algèria de 12 anys, sol i que només parlava àrab” i reconeix que això li va fer encarar el tractament d’una altra manera “i t’animes una mica”.
“No podia més, però remuntes”
L’autotroballa que va servir per detectar el tumor de la Pepita li dóna peu per reclamar a les dones que estiguin alerta, alhora que reconeix que afrontar la revisió és un repte, “van passant els anys i ara quan me les faig estic encara uns dies angoixada”, tot i que afortunadament no hi ha hagut cap diagnòstic preocupant. La Pepita admet que tenir càncer de pit no és un assumpte banal –totes han vist dones quedar-se pel camí de la lluita– “hi penses en si torna però no visc pendent. Ho has tingut, ho has superat, no t’has d’obsessionar”.
Molt diferent del cas de la Pilar. Tenia 47 anys quan es va trobar un “bultet”. La visita al ginecòleg quatre mesos abans no havia revelat res significatiu, la mamografia no mostrava cap anomalia, però la biòpsia la va portar al quiròfan quatre dies més tard. Començava una lluita que es va prolongar uns dotze mesos i que ara, amb 62 anys, l’ha duta a una nova operació per renovar els implants. Li van haver de fer mastectomia total “t’aconsellen que el millor és treure-ho tot” per eliminar al màxim el carcinoma “i encara que sembli molt radical ara també penso que és l’opció més encertada”. Després va venir la quimioteràpia i la radioteràpia “el tractament era més agressiu que ara i t’afecta molt”. Remarca que la troballa del bony no la va portar a pensar en un càncer “però quan t’ho diuen és molt fort. Penses que igual és el final, penses el pitjor”. El diagnòstic va confirmar que hi havia metàstasi en cinc ganglis limfàtics que li van haver de treure i d’aleshores recorda que es combinen moments de pessimisme amb les ganes de lluitar, “pensava que me n’havia sortit, de l’operació, i que del següent, el tractament, me’n sortiria igual”. Però té molt present la duresa d’aquells dies, “em trobava molt malament, havia perdut el cabell i el pit. No sé què era més fort”, assenyala. “En algun moment penses que no tens força per a més, que potser ha arribat l’hora. Ho vaig veure molt negre i com que sóc creient deia a Déu si vols que marxi, marxo, que ja he patit prou”, comenta mentre somriu recordant que “pensava que no podia més però aleshores remuntes i planifiques coses”.
Tan enfortida va sortir de superar el càncer que es va convertir en suport d’altres malalts. Li ho va suggerir un psicòleg i va acceptar el repte. “Déu em donava una força especial per no recordar, per deixar que parlessin i m’expliquessin el que estaven vivint. I les entens: saps el que pateixen, el que estan sentint...” La Pilar assegura que compartir estones amb els malalts li ha aportat molt i l’ha fet créixer. “He vist gent que sembla que no va amb ells, que omplen la ment amb coses que faran per no pensar-hi; jo també ho feia. D’altres amb molta valentia per afrontar els últims moments, ho accepten i s’acomiaden. Gent que planifica a qui ha de donar les gràcies i com vol el funeral. Et donen lliçons”.
Reconstrucció o pròtesi
La Pilar va estar vuit anys sense un pit “per no tornar a entrar al quiròfan però el metge m’animava molt i al final ho vaig fer.” Es proclama “força contenta” d’haver fet el pas perquè va servir per detectar que la malaltia tornava. “Em van buidar l’altra mama i van trobar cèl·lules que s’haguessin tornat canceroses i em van reconstruir els dos pits”. Tanmateix una revisió fa uns mesos va indicar que hi havia una pròtesi trencada –sense cap relació amb els implants defectuosos que ara s’està retirant– i a l’octubre va tornar al quiròfan. Havia estat un fals diagnòstic perquè no hi havia res trencat però li van refer de nou les dues mames.
Experiències com la de la Pilar són les que han portat la Flori a renunciar a la reconstrucció i a portar una pròtesi. “No me l’he refet perquè no vull més quiròfans ni més operacions” i és que dos anys després de la mastectomia total –el tumor li van detectar en una mamografia a instància del marit que veia que no es trobava bé– va tenir un carcinoma a la bufeta. I quatre anys més tard aquest diagnòstic maligne es va repetir. Aquelles intervencions van ser inevitables però la de la reconstrucció és optativa i té clar que la rebutja. Admet que li va costar tornar-se a veure en un mirall “perquè ets una figura lisiada, amputada, però vaig pensar que el que importa és tenir el coneixement al lloc i haver evitat la malaltia”. Una cicatriu de 30 punts li fa força evident la patologia, i ha renunciat a la piscina i a la platja per estètica, i reconeix que afecta la feminitat, alhora que destaca que “si m’accepto jo, més el meu marit”. I per demostrar que “no estic traumatitzada” per no tenir una mama, explica que “alguna vegada m’he descuidat la pròtesi a casa” i insisteix en la lectura positiva que hi treu. “Estàs viva i és una mutilació que no es veu”.
Revisions i controls
Les afectades de càncer de mama s’han de sotmetre puntualment a una revisió. Com les seves filles, pel component genètic, i coincideixen que és imprescindible que totes les dones es facin els controls. Per iniciativa pròpia o aprofitant el Programa de detecció precoç de Salut que ofereix mamografies gratuïtes cada dos anys a dones de més de 50 anys. Des del 2007 s’ha convidat 17.315 dones a fer-se la prova, s’han concretat 3.895 i s’han detectat disset tumors. Per això, les dones que han lluitat i vençut la malaltia animen a la resta. “Si ho tens el més important és que s’agafi a temps. Abans càncer era sinònim de mort, ara no, es cura”, alerta la Flori. Per a qui s’hagi d’enfrontar a aquest diagnòstic, la Pilar aconsella que “és un trauma però se supera, no pots quedar-te a casa, has de fer coses, t’has de distreure perquè al cap només tens metges, infermeres, radiografies, medicació...” Una empenta positiva que també vol transmetre la Pepita: “Que no tingui por, que lluiti, que te’n pots sortir perfectament i que no tiri mai la tovallola”, conclou. Elles en són la prova.
UN GRUP PER TROBAR SUPORT
Compartir experiències amb una dona que ha tingut un tumor al pit és una recomanació que fan totes les afectades. “Es necessita parlar amb algú que ha passat el mateix que tu”, assenyala la Flori, que com la resta d’entrevistades ha participat en el Grup Alba, creat com a fòrum de trobada per a dones amb aquesta patologia, i per al qual s’han celebrat sessions amb tot tipus d’especialistes per minimitzar les seqüeles, les psicològiques i les físiques i tenir la millor cura després de la patologia. Que la Pepita recorda “està a l’ordre del dia i és molta la gent que aconsegueix vèncer-la”.
|
Castellano 
Català
Français
English
|
0 
