A més, va assegurar que Espanya “se sobreposarà” a la crisi econòmica, i que en “sortirà reforçada”.
En una entrevista concedida al diari alemany Frankfurter Allgemeine, De Guindos va descartar que Espanya segueixi els passos de Grècia, Irlanda i Portugal. “Ens sobreposarem i sortirem fins i tot més reforçats sense l’ajuda exterior”, va subratllar. “Espa­nya és un país que ha comès molts errors en el passat i ha acumulat desequilibris, però ara estem treballant per corregir aquests problemes”, hi va afegir.
Per això, el titular d’Economia va confirmar que l’executiu emprendrà reformes en els “serveis públics, sobretot en sanitat i educació”. Això suposarà, segons les paraules de De Guindos, “una racionalització de la despesa de les comunitats autònomes”. Així mateix, les reformes tindran com a objectiu “millorar el funcionament dels mercats” i, per tant, el del “mercat de lloguers, així com la liberalització del comerç i els serveis professionals”.

Reestructuració de la banca
En aquest sentit, també va remarcar la reestructuració del sector bancari, després de la qual “els més febles desapareixeran”. Així doncs, “tindrem un sector financer més sa amb menys bancs, però més forts”, va sentenciar.
De Guindos va remarcar, a més, que Espanya “posarà en ordre” les finances públiques. “Hem heretat un llegat molt dolent, però l’acceptem, i ara hem de fer el que no s’ha fet en els últims quatre anys en els propers sis mesos”, va defensar, per reiterar tot seguit que Espanya “tornarà a ser un soci de confiança de la Unió Europea”.  
No obstant això, interpel·lat per la confiança que professen els mercats pel govern de Rajoy, De Guindos va argumentar que quan els inversors “estudiïn els nous pressupostos, respondran de forma positiva”. Cal recordar que la prima de risc espanyola va assolir el seu màxim dels últims cinc mesos just quan l’executiu va aprovar els primers pressupostos de la legislatura.  
Sobre aquest tema, De Guindos va atribuir la reacció dels mercats al temor que els pressupostos “soscavessin el creixement econòmic”, davant la qual cosa “el govern ha de reformar al mateix temps el mercat laboral, el sector bancari i altres àrees, per tal de demostrar en les properes setmanes que el país tornarà a créixer a mitjà termini”.
Finalment, si bé va admetre que “aquest any serà difícil”, De Guindos ha advocar perquè el 2012 sigui l’any en què s’estableixi “la base de la recuperació”, i va rebutjar “crear falses expectatives”.

LAGARDE AVISA QUE GRÈCIA ENCARA PODRIA SORTIR DE L'EUROZONA I DE LA UNIÓ EUROPEA

La directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, no descarta que Grècia encara es pugui veure abocada a la fallida i hagi d’abandonar l’euro i la Unió Europea, segons va declarar ahir a la cadena nord-americana CBS. Segons Lagarde, “encara queda medicina per prendre, i això és el que succeeix en la majoria d’Estats del sud de l’Eurozona, a més Irlanda”, al mateix temps que no descarta la possibilitat que Grècia no pugui evitar la fallida i es vegi forçada a sortir de la moneda única i de la UE.
Aquestes declaracions es van conèixer poques hores després que l’exministre de Finances grec i nou líder del Moviment Socialista Panhel·lènic (Pasok), Evangelos Venizelos, no descartés que Grècia hagi de necessitar un tercer rescat financer per acabar de solucionar la crisi financera que arrossega.  “Tenim el compromís de tots els membres de l’Eurozona que rebrem l’ajuda necessària fins que es pugui recobrar l’accés a fons privats”, va assegurar Venizelos en una entrevista concedida al setmanari alemany Der Spiegel. Venizelos és el segon membre de l’executiu hel·lè que reconeix aquesta possibilitat, després que ho admetés també el primer ministre, Lukàs Papadimos.

El 2001, explica, va tenir una visió: “Vaig veure clar que Internet era el futur”, així que es va llançar i va crear una empresa de disseny i manteniment de pàgines web –encara que finalment va acabar explotant els negocis, generalment relacionats amb el turisme, que hi havia al darrere–. D’altra banda, “en aquell moment, i durant tres o quatre anys, les agències de viatges no oferien el servei que demanaven els usuaris, comprar bitllets i fer reserves en línia”.
Però això és el passat. El 2007 van irrompre amb molta força les xarxes socials, començant per Facebook –tot i que algunes, com Linkedin, funcionaven tímidament des del 2003–. I no tan sols van revolucionar les relacions interpersonals, també han fet aparèixer noves ocupacions. O han provocat la reinvenció d’algunes de ja existents. Així sorgeixen perfils com el del community manager, l’encarregat de dinamitzar la xarxa social d’una companyia, de fer-la interessant per a l’usuari i, per tant, rendible. Quelcom com la cheerleader d’una marca. O el social media strategist, és a dir, qui traça les estratègies que després posarà en pràctica el community manager.
Al marge hi ha ocupacions com la de blocaire professional. I perfils com el de l’expert en e-marketing on, a les tècniques que aplicaven fins ara per optimitzar les web perquè apareguessin ben posicionades als motors de recerca –Google, principalment–, s’han afegit les de social media optimisation: potenciar la imatge i activitat d’una empresa a les xarxes socials, aquelles on es troba reunida la massa de clients potencials.
“Jo em dedico una mica a tot plegat, faig aquestes tasques que en realitat estan interrelacionades i, sobretot, ofereixo assessorament i consultoria a altres empreses”, explica Iglesias. Que admet a continuació que de moment es mouen a les palpentes, aprenent sobre la marxa, de tan nou com és el context: “Estudiem les tendències dels usuaris, intentant entendre el mercat per anar per endavant. Resulta esgotador perquè no estem parlant d’entorns coneguts, tot és molt nou i sempre canviant.”  

Un context sense referents
Aquests professionals es mouen en un context on no hi ha referents, res no els diu per on caminar. “En el fons som caçadors de tendències que ens especialitzem en les noves formes d’ús i comportament dels usuaris d’Internet”.
El lloc on es troben queda molt ben reflectit en un gràfic difós en textos especialitzats. Imaginin-se la corba d’una muntanyeta: aquests professionals se situen just abans que comenci a dibuixar-se la línia ascendent, són els innovadors, els early adopters d’una tendència, els visionaris que s’avancen i darrere dels quals, al cim arrodonit, es poden situar les majories, el mainstream d’acceptació d’una moda o tecnologia. En la part descendent de l’arc, endarrerits i escèptics.
Arnau Colominas procedeix de l’àmbit de la comunicació, amb formació en informàtica, la qual cosa li ha facilitat aquesta reconversió en social media strategist –o consultant–. “Què és això? Doncs em dedico a buscar estratègies comercials per desenvolupar-les a Internet, sobretot a les xarxes socials.” Un entorn, assegura, d’un poder extraordinari. Asseveració que reforça amb dades: a Andorra quasi la meitat de la població té un perfil a Face­book, unes 33.000 persones. “És un poder sensacional i l’estem subestimant.” A més, recorda, a Internet tot és segmentable, mesurable en xifres i dades. Tot i que una campanya a les xarxes ha de formar part d’una estratègia global, no substitueix res, matisa.
Colominas ja centrava les seves tasques professionals en l’àmbit de la comunicació , només ha hagut de tenir present la necessitat de “formació constant” en un àmbit on “no n’hi ha prou sols de saber programar o de saber escriure notícies”. Finalment, la seva feina n’és un compendi on la part més important és el coneixement del mitjà. El problema és “que ara hi ha molta gent que s’hi dedica, sobretot molts que es diuen community managers, molta gent sobretot en proporció al que és el país, perquè estem passant un moment complicat i molts han vist una oportunitat de negoci”. Al final, però, augura, “serà com sempre, es trobarà l’equilibri, perquè quedaran els millors, els que aconsegueixin resultats”. I un apunt final: “Els noms sonen altisonants, però al final al que ens dediquem tots és a la comunicació.”
El perfil d’aquests professionals coincideix en aspectes com la joventut. Colominas, que no ha entrat en la quarantena, es considera ja un dels veterans. “Però n’hi ha molts d’acabats de llicenciar i molts que encara estudien”. Perquè en aquest context concret, “ser jove no significa no tenir experiència”.

Des del sector turístic
Joventut i formació són els trets que comparteix Mònica Fresno, una altra de les professionals que s’han capbussat en el màrqueting a les xarxes socials. Va estudiar publicitat i relacions públiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i després de passar per agències de publicitat va arribar al departament de màrqueting de l’Sport Hotel, a Soldeu, on va ser directora de màrqueting i comunicació. “Allò va ser un punt clau, perquè el turisme i de l’oci van un pas per endavant en l’àmbit on line i veus clarament que s’obrirà a d’altres sectors”, considera. Tenint en compte el potencial que percebia, es va instal·lar pel seu compte. “Les xarxes estan aquí per quedar-se”, assevera, i encara que evolucionin, “l’essència de la comunicació sempre serà la mateixa”.
Amb tot, és una ocupació canviant, admet, sempre sotmesa a les innovacions tecnològiques; “però al final ja no hi ha res que sigui estàtic, facis el que facis, has de mantenir els ulls oberts, per detectar noves tendències i perdre la por a intentar coses noves”.
En aquests moments –i en això coincideix amb Iglesias i Colominas– un dels reptes a què s’enfronten és aconseguir que les empreses s’obrin a les xarxes: “Les veuen com un risc, un lloc on sembla que els consumidors tenen la paella pel mànec i qualsevol missatge s’expandeix molt ràpidament; però els hem de fer veure que també tenen l’oportunitat d’utilitzar-les en favor seu, de crear-se una bona reputació a Internet.” I per aconseguir-ho, hi ha professionals com ella, que es converteixen en els portaveus de les empreses a Internet, una ocupació que explica com “una bar­reja, entre calamar i pollastre, una mica de product manager, una altra de relacions públiques, fins i tot una part periodística”.

UN PERFIL POC DEMANAT PER LES EMPRESES, QUE VOLEN FORMACIÓ

Els anuncis amb ofertes de feina encara no demanen un com­munity manager per integrar-se a una organització, cap d’aquests perfils tan específics. Així ho corroboren des de dues de les empreses de selecció de personal, Montaner & Associats i Lidera. Des d’aquesta última, però, Núria Xifré matisa que el que sí que estan detectant és un interès creixent per formar el personal. Ells, per exemple, han ofert ja alguns cursos, entre els quals un de realitzat per encàrrec de la Cambra de Comerç. Es va omplir i la segona edició, prevista per a aquest mateix mes, també està ja plena. En general, han vist que de les empreses de més envergadura acostumen a enviar personal dels departaments de màrqueting i comunicació, perquè es reciclin. En el cas de negocis petits i mitjans, sol ser més aviat el mateix propietari qui s’apunta.
Tot i que no són moltes, sí que hi ha algunes empreses andorranes molt actives a les xarxes socials. Viladomat n’és un dels exemples més clars. També és un dels exemples de companyia que ha optat per reciclar personal del seu departament de màrqueting per al lloc de community manager. Segons explica el director general, Francesc Pallàs, es tracta “d’aprofitar els recursos interns, sobretot quan es tracta d’empreses familiars”. Però és una àrea que tenen interès a desenvolupar, el de les xarxes socials i, en general, tot el que té a veure amb el comerç electrònic i el contacte amb el client a través d’Internet. També s’estan posant a treballar seriosament per actualitzar l’oferta a través dels dispositius mòbils: tot plegat, assegura Pallàs, “és cada vegada més important, veient aquesta resposta viral, com augmenten les visites”.

Amb un taller de quatre dies adreçat a gent sense experiència, n’hi ha prou per aprendre les beceroles del teatre musical?
Més que de teatre musical ha estat un taller de cabaret, i per fer cabaret el principal és creure-s’ho. El teatre de cabaret requereix d’una connexió molt gran amb el públic i aquesta connexió només es pot fer si t’ho creus, encara que no siguis ni un gran actor, ni un bon cantant, ni una meravella de ballarí.

Llavors és només qüestió de ser un galtes?
Sí, és així. La part principal de la tècnica de cabaret consisteix a vendre al públic que tu ets un gran artista. I que el públic s’ho cregui.

Però això és el que fa qualsevol actor: fer creure al públic que ets algú que no ets.
És cert, però actuar amb la proximitat que demana el teatre de cabaret és molt diferent a fer-ho dalt un escenari. Joaquín Sabina, per exemple, amb la mala veu que té i tan malament com canta, probablement hauria estat un gran actor de cabaret. Hi ha molta gent que s’ha dedicat al cabaret sense tenir grans veus ni cap registre interpretatiu ni nocions de ball. Un dels propòsits del taller ha estat precisament retornar a la gent la llibertat de cantar, retornar-los la veu els han negat els grans cantants.

A Catalunya havia hagut una gran tradició cabaretera...
I tant!

... fins que van arribar els musicals a l’americana i tothom es va enlluernar.
En les arts sempre hi ha modes, i cada nova moda arracona l’anterior. Tanmateix, el teatre musical es troba actualment en declivi, perquè ja no se’n fan produccions autòctones, sinó que es van a buscar a fora, sobretot d’Anglaterra.

Que un musical hagi estat una colla d’anys en cartell a Londres, no és garantia d’èxit?
Quan fas un muntatge amb actors d’aquí saps que repercutirà en la nostra gent i pots preveure si agradarà al nostre públic. En canvi, portar una producció de fora no és garantia de res. Per a mi, quan Dagoll Dagom va fer Mar i cel amb una producció totalment catalana va fer un pas qualitatiu que amb un muntatge estranger no crec que s’aconsegueixi mai.

Musicals com ‘Mar i cel’, però, costen molts calés. El cabaret, és l’alternativa al musical en temps de crisi?
El cabaret ha estat sempre un espectacle d’èpoques de crisi. Ha ressorgit sota règims autoritaris, quan calia reivindicar molts drets socials i quan artísticament tot era massa comercial. Probablement, ara ens trobem en un moment que tornen a confluir aquests factors.

I cal, a més, algú que tingui coses a dir, i en els temps que cor­ren no sembla que sigui massa el cas.
Perquè quan tot va bé fa la sensació que no hi ha gaire a dir, però les persones sempre tenim coses a dir.

Ella està sorpresa i molt il·lusionada per aquesta possibilitat. No s’ho creu i continua gaudint d’una prova que va descobrir quan va competir a la marató de Berlín. Allà va fer una marca de 4 h 3’ i aquesta experiència la va esperonar per continuar tastant la duresa d’una cursa d’aquestes característiques. I va apostar fermament per la marató. La següent, la de Barcelona. Es va entrenar amb un programa dissenyat per l’atleta Víctor Martínez i va millorar considerablement la seva marca amb 3 h 23’. “Sincerament em va anar molt bé perquè he baixat quasi 40 minuts”, va assegurar Anna Artal, que va recordar els inicis. “Jo vaig començar a córrer amb gent amateur i ens trobàvem cada dia per fer trajecte. Fa dos anys amb aquest grup vam decidir anar a córrer la marató de Nova York, però no vaig gosar. Com se’m va quedar l’espineta clavada vaig decidir anar a Berlín”, va indicar.
I així va començar la història d’una maratoniana a Andorra que sorprenentment es postula per als Jocs. “A mi no m’han dit res. No m’han informat. Això sí, he sentit veus. I si em fa il·lusió?representar el meu país en uns Jocs? Ostres! A qui no li faria il·lusió?”. L’objectiu d’Anna Artal és clar. S’entrena tots els dies de la setmana menys un i alterna velocitat amb sèries. “Vull fer una marca inferior a 3 h 18’... Aquest temps és la millor marca femenina que hi ha hagut en una marató aquí a Andorra. No estic lluny d’aquest millor temps i treballaré per assolir aquesta marca.” Com a fites importants també es marcacompetir per primer cop a  Nova York. “Si puc anar als Jocs també seria una gran il·lusió, però hauria de parlar amb el Víctor perquè ell em coneix bé a nivell físic.”
La participació de la maratoniana a la cita olímpica no és desgavellada, però sí difícil. De fet,  fonts de la Federació d’Atletisme van confirmar que compleix els requisits, entre ells haver participat en un Campionat d’Andorra –va córrer el Cros de les Valls–, però el principal inconvenient és que la federació no la va inscriure al COA com a candidata. A hores d’ara, Sílvia Felipo és l’esportista proposada per la federació per optar a la wild card a què té opció Andor­ra atenent la universalitat dels Jocs, però, com va passar fa quatre anys, abans de la cita es pot canviar la representant. Com que difícilment cap atleta farà la mínima per als Jocs, la federació, que no vol deixar deserta la plaça, apostarà per la corredora que més s’apropi a la marca atenent els punts de la taula de la IAAF. Felipo, Artal i la velocista Sònia Villacampa serien les candidates.

BERNADÓ, ÚNIC REPRESENTANT MASCULÍ A LA CITA A LONDRES

L’empresa era molt difícil, gairebé impossible, rebaixar les 2 h 17’16’’ que va fer Toni Bernadó l’any passat a la marató de Barcelona per guanyar-se una plaça olímpica. Hi aspiraven Pep Sansa i Víctor Martínez, però finalment ni un ni l’altre lluitaran per ser a Londres l’estiu vinent. Els atletes s’havien marcat la marató de Milà, el 15 d’aquest mes, com a prova per intentar fer la marca, però han hagut de renunciar-hi a causa de les lesions. Sansa va haver d’estar aturat tres setmanes després de patir una fissura en una costella al Campionat d’Espanya i aquest retard l’ha portat a no participar a Itàlia. Martínez, de la seva banda, va haver d’infiltrar-se la setmana passada per superar unes molèsties al turmell esquerre i fins dilluns vinent no tornarà a córrer. El lauredià, que no ha disputat cap marató, volia provar sort a Vitòria, però ja ho ha descartat. Bernadó serà, així, l’atleta andorrà als Jocs.

El portaveu de la Casa Blanca, Jay Carney, va recordar que el president, Barack Obama, s’havia “compromès” a portar davant de la justícia els que estan acusats de perpetrar els atacs.
El Pentàgon va enviar dimecres a una comissió militar de Guantánamo els càrrecs contra el mateix Mohamed, Attash Mubarak bin Attash, Ramzi Binalshibh, Ali Abdul Aziz Ali i Mustafa Ahmed Adam al-Hawsawi. Tots cinc estan acusats de ser els responsables de la planificació i execució dels atemptats de l’11-S, a Nova York, Washington DC i Shanksville (Pennsilvània), en els quals van morir 2.976 persones.
“Si resulten culpables, els cinc podrien ser sentenciats a mort”, va indicar el departament de Defensa en un comunicat, en el qual va especificar que els càrrecs es van formular segons la Llei de comissions militars del 2009. Aquests càrrecs inclouen terrorisme, segrest d’aeronaus, conspiració, assassinat en violació de la llei de la guerra, atacs contra civils, atacs contra objectius civils, causar intencionalment lesions corporals greus i la destrucció de la propietat.

Retard en l’inici del procés
El Pentàgon assignarà ara un jutge militar per al cas, i en un termini de 30 dies es llegiran els càr­recs als acusats, retinguts a la presó militar de Guantánamo, en un pas més cap a l’esperat judici en el qual seran processats de forma conjunta. No obstant això, s’espera que l’inici del procés es retardi, ja que hauran de tornar a considerar-se aspectes com la salut mental dels acusats o la petició d’algun d’ells respecte que vol defensar-se a si mateix.
Els sospitosos havien estat acusats el 2008 pel govern de George W. Bush, però davant les denúncies que algunes declaracions s’havien aconseguit sota tortures, l’administració Obama va retirar els càrrecs l’any següent. El govern actual també va considerar que els acusats fossin jutjats en un tribunal civil a Nova York, en un intent de demostrar que estava disposat a complir la promesa de tancar Guantánamo. Davant l’oposició del Congrés, però, va haver de desistir i tornar a autoritzar les comissions especials.
El departament de Defensa va informar que facilitarà als acusats, a més del seu equip defensor, assessoria sobre el procés en casos de pena de mort per ajudar-los en la seva defensa.

Un altre estat sense pena capital
En un altre ordre de coses, el Senat de Connecticut va votar el mateix dijous en favor de l’eliminació de la pena de mort en aquest Estat del nord-est del país.   La proposta va ser aprovada per 20 vots a favor i 16 en contra, tot i que la decisió final correspondrà a la Cambra de Representants de Connecticut, on la iniciativa compta amb importants suports.  D’aprovar-se finalment aquesta mesura, Connecticut es convertiria en el cinquè Estat nord-americà que abandona la pena capital els últims cinc anys.

CLINTON I L'IRAN AUGMENTEN LES PRESSIONS DIPLOMÀTIQUES

Hillary Clinton, la secretària d’Estat dels Estats Units, va indicar a l’Iran que s’acaba el termini per negociar. “El temps de la diplomàcia no és infinit i totes les opcions estan sobre la taula per prevenir que l’Iran obtingui una arma nuclear”, va dir. De la seva banda, des del règim iranià es va demanar als països veïns que no participin en el projecte nord-americà d’un escut antimíssils al golf Pèrsic. “Des del començament hem refusat aquest projecte ja que considerem que va contra la seguretat nacional, i hem recomanat als nostres amics que no entrin en aquests camps”, va comentar el ministre de Defensa iranià, Ahmad Vahidi. Encara s’ha de determinar quan se celebrarà la reunió de l’Iran amb el grup dels països del Consell de Seguretat de l’ONU i Alemanya.