Va arribar a Andorra fa 45 anys. Des de llavors ha plogut força.
El 26 d’abril del 1967, a la una del migdia, vaig arribar a la plaça de les Arcades amb poc més que la meva maleta. No sabia on anar, únicament tenia l’adreça de l’hotel La truita, i el mateix dia vaig començar-hi a treballar.
D’això se’n diu arribar i moldre.
Sí, per a mi venir aquí va ser fenomenal. De fet, a l’hotel vaig conèixer el meu marit i als set mesos ja estava casada. Andorra m’ha donat moltíssim. Vaig arribar aquí amb mil pessetes i ara ho tinc tot.
Uf! Què ràpid!
Sí, vaig trobar una persona que crec que estava guardada allà per a mi. I després de tenir el primer fill jo volia treballar i buscant, doncs vam trobar aquest bar que estava més tancat que obert. El 16 d’abril d’ara fa 40 anys, el vam obrir i fins ara. Avui celebrarem una festa amb els qui ens vulguin acompanyar.
Quin és el secret per mantenir en marxa quatre dècades un bar, i més en els temps que corren avui?
Hem treballat bastant, hem tingut clients que encara vénen avui, és d’agrair. Es tracta d’estimar molt la feina. Però jo com em vaig criar en una casa de camp, sé què és treballar des de joveneta de nit i de dia.
Tenint un bar, vostè s’assabentarà abans del que passa que els del Diari...
Sí, però de vegades no voldria saber tantes coses, perquè n’hi ha que són tristes i saben greu. Però sí, quan passa qualsevol cosa aquí és el punt de trobada.
Amb tants anys aquí coneixerà tot Encamp i part de l’estranger.
Conec quasi tot Andorra. Hi ha hagut molta gent que m’ha ajudat moltíssim. No em puc queixar de res... i pensar que no sóc d’aquí!
Però vostè ja és d’Andorra, hi ha passat més de mitja vida!
Els gallecs diem que uno es de donde pace, no de donde nace, i això em passa a mi. El meu avi Saturno ho deia sempre.
Em diu que s’estima molt el país però manté el passaport espanyol. I això?
El passaport és l’únic que em queda de Galícia, gairebé res més. El mantinc més per sentiment que per una altra cosa. Però nena, és que renunciar al meu passaport... em sembla com si faltés a la meva mare! Miri, no parlo bé el català, però potser estimo més Andorra que molts que el parlen. El que sento per aquest país és passió, sempre li demano que no falti el pa aquí.
Un dels seus fills, l’Aleix Varela, és conseller general de DA des de les passades eleccions. Com és això de no poder votar-lo a les eleccions?
Et dol no poder votar-lo... però ell ho entén.
|
Castellano 
Català
Français
English
|
0 
