Entre càntics i focs artificials, els egipcis abarrotaven una altra vegada els carrers del centre del Caire i d’altres ciutats, per festejar el final de tres dècades de govern de Mubàrak i el començament d’una nova era.
Aquest període es va inaugurar ahir amb l’esperat comunicat del Consell Suprem de les forces armades egípcies, al qual Mubàrak va cedir ahir tots els seus poders després de 18 dies de protestes. “El Consell aspira al traspàs pacífic del poder a una autoritat civil escollida per governar el país i construir un Estat democràtic i lliure”, assegurava el text, que va ser llegit a la televisió per un portaveu.
Els militars també garanteixen que es complirà amb “tots els acords i tractats regionals i internacionals”, en un missatge clarament referit al tractat de pau amb Israel firmat el 1979, i van instar l’actual executiu i els governadors del país a “portar a terme les seves funcions fins a la formació d’un nou govern”. Aquest anunci va ser ben rebut pel moviment islàmic dels Germans Musulmans, la principal força opositora d’Egipte que, malgrat això, va reclamar que s’accelerin les reformes.
En un comunicat, els Germans Musulmans van considerar que la cúpula militar ha adoptat una “orientació correcta pel traspàs pacífic del poder”, però van demanar la derogació immediata de la Llei d’Emergència, vigent des del 1981, i la dissolució del Parlament. L’il·legalitzat grup va exigir també llibertat per la formació de partits polítics, la convocatòria d’eleccions lliures i netes i que s’acceleri la formació d’un govern nacional integrat per “personalitats patriotes i independents perquè administri el país d’una manera interina”.

Futur prometedor
Mentre les decisions dels dirigents i les exigències de l’oposició es cuinaven als despatxos, desenes de milers d’egipcis van prendre el cor del Caire en un ambient festiu en què es respirava l’esperança per un futur prometedor.
De fet, la jornada va començar amb la neteja de la plaça Tahrir i el desmantellament del campament en què els manifestants han pernoctat durant les dues darreres setmanes. Equipats amb guants, mascaretes i escombres, centenars de voluntaris escombraven la calçada, recollien la brossa i fins i tot recol·locaven les llambordes i pintaven en negre i blanc les voravies. Aquests equips de neteja es barrejaven amb els ja gairebé ostes de la pensió Tahrir, que just ahir al matí ja van començar a recollir totes les seves pertinences per tal de tornar cadascú a casa seva.

A ALGÈRIA DISSOLEN LA MARXA I FAN DESENES DE DETENCIONS

Les forces policials algerianes van carregar ahir contra els manifestants que es mantenien concentrats prop de la plaça del Primer de Maig al centre d’Alger i els van dispersar per diversos carrers adjacents al mateix temps que practicaven desenes de detencions.
Prop de 2.000 manifestants continuaven intentant ahir a la tarda mantenir la protesta, que va començar al matí després que un fort dispositiu policial impedís portar a terme la manifestació en demanda d’un canvi de règim convocada per partits opositors i organitzacions de la societat civil.
Les forces antidisturbis van fer servir porres per dissoldre als manifestants, repartits per diversos carrers del voltant i es van introduir entre els participants per portar a terme desenes de detencions.
Policies en civil i uniformats van anar traient de la protesta esposats a diversos dels concentrats, mentre feien servir armes dissuasives per dispersar diversos grups de persones a les proximitats de la plaça.

L’estadística no deixa lloc a dubtes. Són minoria els que després de vint anys decideixen renunciar al passaport d’origen per adquirir el del país d’adopció. La informació recollida pel departament d’Estadística indica que hi ha 13.303 persones amb permís de residència en vigor que ja superen els vint anys d’estada al país. Per tant, immigrants que podrien ser andorrans. I la majoria –el 80 per cent– són espanyols. De l’altre cantó, durant el 2010, 354 persones van adoptar la nacionalitat amb plenitud de drets després d’haver renunciat al passaport d’origen.
Un dels arguments de les persones que decideixen no fer el pas és l’obligació de renunciar al seu passaport. És una exigència massa cara. Especialment quan després de vint anys ja es veu poca utilitat al document. “Si hagués pogut accedir-hi quan realment ho necessitava...”, diuen. Però l’Estat va a un altre ritme. Al seu propi ritme, com evidencia la decisió del Consell de l’octubre passat de no acceptar la proposta socialdemòcrata per rebaixar a quinze anys el temps de residència mínim per a la naturalització.
“Ara ja no veus l’avantatge, l’únic és el de votar. Però no compensa.” Ho diu un resident espanyol de 55 anys instal·lat a Andorra des d’en fa 41. Aquí es va casar, aquí va tenir dues filles, aquí va muntar un negoci, aquí s’ha comprat una casa. I d’aquí no té previst moure’s. A la motxilla dels records pesen coses com ara que inicialment les seves filles, nascudes aquí, no van ser andorranes de facto per ser filles d’espanyols –la norma va entrar en vigor el 1975, en ple boom migratori i es va derogar amb la primera llei de la nacionalitat, l’any 1993–. La seva dona, també a punt de complir els 40 anys de residència i també espanyola, rememora allò per justificar el perquè no han fet el pas. “Ara per què hem de renunciar al que ens van obligar a ser?”, es demana.
El director del Centre de Recerca Sociològica, Joan Micó, apunta que un dels motius per adoptar la nacionalitat del país al qual s’ha emigrat és “l’instrumental”,  que tenir el passaport et doni avantatges en qüestions pràctiques, lloc de feina, negoci propi. “Però després de 20 anys aquest motiu és secundari. Molts ja tenen la posició que volien”, indica.
José Manuel da Silva, resident portuguès ho subscriu. El 2011 complirà 26 anys al país. Hi va arribar quan tenia 17. Ara els immigrants portuguesos, gràcies al conveni bilateral, tenen drets econòmics un cop compleixen la dècada de residència. El mateix que havien aconseguit uns anys abans espanyols i francesos. Però quan ell va voler muntar el seu negoci en necessitava 20 per ser-ne el titular. “Llavors sí que m’hagués fet falta el passaport andor­rà”, rememora. Però va haver d’usar la fórmula que va usar tanta i tanta gent: el prestanoms. Era propietari d’un negoci a l’ombra perquè oficialment les regnes les tenia un familiar amb passaport. “És frustrant perquè tens un negoci propi però si vols fer qualsevol cosa has de demanar permís al prestanoms”, lamenta.
Ara, malgrat la integració –“he passat més anys a Andorra que a Portugal, és el meu país”, manifesta– no té intenció de nacionalitzar-se. I és que en el cas dels residents lusitans hi ha un altre problema. Si renuncien a la nacionalitat d’origen no poden recuperar-la –espanyols i francesos no tenen aquest entrebanc–. I es fa difícil ignorar les arrels. L’opció que reclama Da Silva és la de la doble nacionalitat, prohibida explícitament a la Constitució. “Jo la defenso”, indica.

Els sentiments
Joan Micó hi afegeix un altre motiu per fer el pas i adquirir la nacionalitat: el sentimental. Aquí ja no juga la raó, sinó el cor. Ateses que les dues dècades d’espera fan que la utilitat per a qüestions pràctiques sigui ben aviat poca, “és el principal motiu pel qual la major part dels que es fan andor­rans segueixen aquest camí”, manifesta. Però els sentiments sovint fallen quan s’ha percebut que “m’han deixat clar que no sóc d’aquí”, parafraseja Micó. I la diferència es pot percebre quan s’arriba d’adult però també quan l’immigrant és un nen. El cas de Jordi Guix és simptomàtic. Forma part d’una generació que, malgrat no haver-hi nascut, s’ha criat al país. Tenia un any i poc quan la seva família s’hi va instal·lar procedent de Catalunya. Ara en té 30 i té més o menys clar que, excepte girs del destí, continuarà vivint a Andorra. Però no veu la necessitat de nacionalitzar-se andorrà. I apel·la al factor instrumental: “No li trobo cap avantatge.” Tampoc el mou el cor: “No tinc un sentiment patriòtic”, assevera.
L’escola és un factor integrador, de divulgació de la cultura, dels valors del país al qual s’ha emigrat. O no. Guix va estudiar a l’escola francesa i “no hi va haver massa divulgació de l’andorranitat. Sí que fas hores de català i més endavant coses de cultura d’Andorra, però molt fluix”. Això sí, deixant de banda el document d’identitat, “m’estimo el país i quan fora d’aquí em demanen d’on sóc contesto que sóc d’Andorra”.
Malgrat que és una situació de la qual no se’n parla obertament per motius evidents (la llei ho prohibeix), moltes persones sí que han adoptat la nacionalitat andorrana però mantenint la d’origen (espanyola, francesa). Facilita el treball fora de les fronteres, moure’s pel món amb menys dificultats sense haver d’explicar a funcionaris de controls duaners on està exactament aquest país anomenat Andorra –sembla una frivolitat però també és un factor que es té en compte en prendre la decisió–. Però “a mi no m’agrada fer trampes”, sentencia Guix.
Aquesta espècie de doble moral –per una banda es prohibeix la doble nacionalitat però, de l’altra, no hi ha un control massa acurat per frenar-la– també és motiu de queixa per a molts immigrants. “Si hi hagués doble nacionalitat molts la tindríem, però ara hi ha molta hipocresia amb això”, afirma el resident establert a Andor­ra des de fa 41 anys i que prefereix mantenir l’anonimat.

La política
Votar. Poder decidir qui vols que et representi a les institucions del país on treballes, on vius, on pagues impostos. Però després de vint anys d’estar al marge de les urnes, el dret de vot acaba per no ser un factor decisiu per nacionalitzar-se. “La divisió durant tant temps fa que molta gent no se senti partícip de la política del país”, destaca el director del Centre de Recerca Sociològica.
Els testimonis avalen aquesta desafecció forçosa de la política nacional però, alhora, reivindiquen que haurien de poder tenir dret a votar en les eleccions comunals. Seria un pas endavant. Santiago Pérez, resident que va deixar Barcelona per establir-se a Andorra fa 30 anys, considera que seria un factor d’integració poder decidir qui governa el teu poble. “No es pot fer un país sense aquesta integració”, afirma. La menta que hi hagi aquesta por al que ve de fora quan el que finalment porta la immigració és enriquiment i aprenentatge. Ell, però, considera que no ho ha tingut complicat. “En parlar el mateix idioma no m’he trobat fora de lloc”, assegura. Però també creu que existeix un “nucli d’andorranitat” vetat per als immigrants. Malgrat que decideixin renunciar al passaport de naixement.
El cens de les últimes eleccions generals donava el dret a vot a 20.298 electors. El gir que podria fer si hi hagués una nacionalització massiva dels immigrants perpetus seria espectacular. Però és un fenomen que difícilment es donarà. Almenys mentre la llei continuï d’esquenes a la realitat d’aquestes persones.

UNA TRIA PERSONAL

HISTÒRIES DE FAMÍLIA

Fa 29 anys, Daniel Bastide i la seva família es van instal·lar a Andorra. A França ja tenia negoci propi i “molts empleats i moltes despeses”, recorda amb un somriure, i  van decidir buscar un “lloc més tranquil” per establir-s’hi. Els va agradar Andorra i aquí van muntar el negoci. Van reconvertir una ferreteria en una floristeria, un negoci similar al que ja regentaven al país gal. I com molts altres residents van haver de buscar una persona de nacionalitat andor­rana amb la qual associar-se per poder tenir empresa pròpia. En aquella època encara es necessitaven vint anys per poder ser el titular d’una societat.
Després de pràcticament tres dècades se sent d’Andorra.  Ara, a més, està en procés d’ampliació del seu negoci amb un segon establiment. La seva integració, doncs, és plena. Però la renúncia al passaport francès torna a ser un entrebanc per decidir-se a fer el pas i ser un ciutadà andorrà amb papers. Com en molts altres casos. “Genèticament sóc francès però el meu país és Andorra i no necessito agafar cap paper”, afirma.
Un dels fills de Bastide viu a Andorra. Emmanuel té 33 anys i, per tant, quan va arribar a Andorra en tenia 4. Forma part d’aquest grup de fills d’immigrants que pràcticament no té records d’infantesa que no siguin de les Valls. Malgrat que va fer part dels estudis a Tolosa, va tornar a Andorra i aquí, com els seus pares, té previst quedar-s’hi. Fins ara, però, no s’havia plantejat nacionalitzar-se. Però ara, “justament estic a punt de fer-ho”. Ja s’ha informat de quins tràmits ha de seguir i creu que durant aquest any acabarà de fer el procés. “Jo ja sóc d’aquí”, assevera, per explicar per què s’ha decidit a fer ara un pas que molts altres declinen fer. Reconeix que fins ara no havia vist tampoc la utilitat però que finalment el que ha pesat és el sentiment de pertinença a un lloc. Que és més d’Andorra que no pas de França. I que, finalment, com que viu i treballa aquí també vol participar de la presa de decisions, en la mesura que ho pot fer un elector. “El dret de vot és important”, assenyala. No obstant això, i com tots els testimonis, també entén que la doble nacionalitat seria una possibilitat molt interessant per als residents.  

Pares i fills
El director del CRES apunta que molts pares viuen la plena integració dels fills al país com la seva pròpia. “Molts residents contesten que ‘ja hi participa el meu fill’, és com si el vot dels fills ja els representés”, explica. Que els fills tinguin una àmplia xarxa social al país, que hi hagin cursat estudis i tinguin feines més qualificades és el plus d’èxit de la immigració.

L’estadística no deixa lloc a dubtes. Són minoria els que després de vint anys decideixen renunciar al passaport d’origen per adquirir el del país d’adopció. La informació recollida pel departament d’Estadística indica que hi ha 13.303 persones amb permís de residència en vigor que ja superen els vint anys d’estada al país. Per tant, immigrants que podrien ser andorrans. I la majoria –el 80 per cent– són espanyols. De l’altre cantó, durant el 2010, 354 persones van adoptar la nacionalitat amb plenitud de drets després d’haver renunciat al passaport d’origen.
Un dels arguments de les persones que decideixen no fer el pas és l’obligació de renunciar al seu passaport. És una exigència massa cara. Especialment quan després de vint anys ja es veu poca utilitat al document. “Si hagués pogut accedir-hi quan realment ho necessitava...”, diuen. Però l’Estat va a un altre ritme. Al seu propi ritme, com evidencia la decisió del Consell de l’octubre passat de no acceptar la proposta socialdemòcrata per rebaixar a quinze anys el temps de residència mínim per a la naturalització.
“Ara ja no veus l’avantatge, l’únic és el de votar. Però no compensa.” Ho diu un resident espanyol de 55 anys instal·lat a Andorra des d’en fa 41. Aquí es va casar, aquí va tenir dues filles, aquí va muntar un negoci, aquí s’ha comprat una casa. I d’aquí no té previst moure’s. A la motxilla dels records pesen coses com ara que inicialment les seves filles, nascudes aquí, no van ser andorranes de facto per ser filles d’espanyols –la norma va entrar en vigor el 1975, en ple boom migratori i es va derogar amb la primera llei de la nacionalitat, l’any 1993–. La seva dona, també a punt de complir els 40 anys de residència i també espanyola, rememora allò per justificar el perquè no han fet el pas. “Ara per què hem de renunciar al que ens van obligar a ser?”, es demana.
El director del Centre de Recerca Sociològica, Joan Micó, apunta que un dels motius per adoptar la nacionalitat del país al qual s’ha emigrat és “l’instrumental”,  que tenir el passaport et doni avantatges en qüestions pràctiques, lloc de feina, negoci propi. “Però després de 20 anys aquest motiu és secundari. Molts ja tenen la posició que volien”, indica.
José Manuel da Silva, resident portuguès ho subscriu. El 2011 complirà 26 anys al país. Hi va arribar quan tenia 17. Ara els immigrants portuguesos, gràcies al conveni bilateral, tenen drets econòmics un cop compleixen la dècada de residència. El mateix que havien aconseguit uns anys abans espanyols i francesos. Però quan ell va voler muntar el seu negoci en necessitava 20 per ser-ne el titular. “Llavors sí que m’hagués fet falta el passaport andor­rà”, rememora. Però va haver d’usar la fórmula que va usar tanta i tanta gent: el prestanoms. Era propietari d’un negoci a l’ombra perquè oficialment les regnes les tenia un familiar amb passaport. “És frustrant perquè tens un negoci propi però si vols fer qualsevol cosa has de demanar permís al prestanoms”, lamenta.
Ara, malgrat la integració –“he passat més anys a Andorra que a Portugal, és el meu país”, manifesta– no té intenció de nacionalitzar-se. I és que en el cas dels residents lusitans hi ha un altre problema. Si renuncien a la nacionalitat d’origen no poden recuperar-la –espanyols i francesos no tenen aquest entrebanc–. I es fa difícil ignorar les arrels. L’opció que reclama Da Silva és la de la doble nacionalitat, prohibida explícitament a la Constitució. “Jo la defenso”, indica.

Els sentiments
Joan Micó hi afegeix un altre motiu per fer el pas i adquirir la nacionalitat: el sentimental. Aquí ja no juga la raó, sinó el cor. Ateses que les dues dècades d’espera fan que la utilitat per a qüestions pràctiques sigui ben aviat poca, “és el principal motiu pel qual la major part dels que es fan andor­rans segueixen aquest camí”, manifesta. Però els sentiments sovint fallen quan s’ha percebut que “m’han deixat clar que no sóc d’aquí”, parafraseja Micó. I la diferència es pot percebre quan s’arriba d’adult però també quan l’immigrant és un nen. El cas de Jordi Guix és simptomàtic. Forma part d’una generació que, malgrat no haver-hi nascut, s’ha criat al país. Tenia un any i poc quan la seva família s’hi va instal·lar procedent de Catalunya. Ara en té 30 i té més o menys clar que, excepte girs del destí, continuarà vivint a Andorra. Però no veu la necessitat de nacionalitzar-se andorrà. I apel·la al factor instrumental: “No li trobo cap avantatge.” Tampoc el mou el cor: “No tinc un sentiment patriòtic”, assevera.
L’escola és un factor integrador, de divulgació de la cultura, dels valors del país al qual s’ha emigrat. O no. Guix va estudiar a l’escola francesa i “no hi va haver massa divulgació de l’andorranitat. Sí que fas hores de català i més endavant coses de cultura d’Andorra, però molt fluix”. Això sí, deixant de banda el document d’identitat, “m’estimo el país i quan fora d’aquí em demanen d’on sóc contesto que sóc d’Andorra”.
Malgrat que és una situació de la qual no se’n parla obertament per motius evidents (la llei ho prohibeix), moltes persones sí que han adoptat la nacionalitat andorrana però mantenint la d’origen (espanyola, francesa). Facilita el treball fora de les fronteres, moure’s pel món amb menys dificultats sense haver d’explicar a funcionaris de controls duaners on està exactament aquest país anomenat Andorra –sembla una frivolitat però també és un factor que es té en compte en prendre la decisió–. Però “a mi no m’agrada fer trampes”, sentencia Guix.
Aquesta espècie de doble moral –per una banda es prohibeix la doble nacionalitat però, de l’altra, no hi ha un control massa acurat per frenar-la– també és motiu de queixa per a molts immigrants. “Si hi hagués doble nacionalitat molts la tindríem, però ara hi ha molta hipocresia amb això”, afirma el resident establert a Andor­ra des de fa 41 anys i que prefereix mantenir l’anonimat.

La política
Votar. Poder decidir qui vols que et representi a les institucions del país on treballes, on vius, on pagues impostos. Però després de vint anys d’estar al marge de les urnes, el dret de vot acaba per no ser un factor decisiu per nacionalitzar-se. “La divisió durant tant temps fa que molta gent no se senti partícip de la política del país”, destaca el director del Centre de Recerca Sociològica.
Els testimonis avalen aquesta desafecció forçosa de la política nacional però, alhora, reivindiquen que haurien de poder tenir dret a votar en les eleccions comunals. Seria un pas endavant. Santiago Pérez, resident que va deixar Barcelona per establir-se a Andorra fa 30 anys, considera que seria un factor d’integració poder decidir qui governa el teu poble. “No es pot fer un país sense aquesta integració”, afirma. La menta que hi hagi aquesta por al que ve de fora quan el que finalment porta la immigració és enriquiment i aprenentatge. Ell, però, considera que no ho ha tingut complicat. “En parlar el mateix idioma no m’he trobat fora de lloc”, assegura. Però també creu que existeix un “nucli d’andorranitat” vetat per als immigrants. Malgrat que decideixin renunciar al passaport de naixement.
El cens de les últimes eleccions generals donava el dret a vot a 20.298 electors. El gir que podria fer si hi hagués una nacionalització massiva dels immigrants perpetus seria espectacular. Però és un fenomen que difícilment es donarà. Almenys mentre la llei continuï d’esquenes a la realitat d’aquestes persones.

UNA TRIA PERSONAL

HISTÒRIES DE FAMÍLIA

Fa 29 anys, Daniel Bastide i la seva família es van instal·lar a Andorra. A França ja tenia negoci propi i “molts empleats i moltes despeses”, recorda amb un somriure, i  van decidir buscar un “lloc més tranquil” per establir-s’hi. Els va agradar Andorra i aquí van muntar el negoci. Van reconvertir una ferreteria en una floristeria, un negoci similar al que ja regentaven al país gal. I com molts altres residents van haver de buscar una persona de nacionalitat andor­rana amb la qual associar-se per poder tenir empresa pròpia. En aquella època encara es necessitaven vint anys per poder ser el titular d’una societat.
Després de pràcticament tres dècades se sent d’Andorra.  Ara, a més, està en procés d’ampliació del seu negoci amb un segon establiment. La seva integració, doncs, és plena. Però la renúncia al passaport francès torna a ser un entrebanc per decidir-se a fer el pas i ser un ciutadà andorrà amb papers. Com en molts altres casos. “Genèticament sóc francès però el meu país és Andorra i no necessito agafar cap paper”, afirma.
Un dels fills de Bastide viu a Andorra. Emmanuel té 33 anys i, per tant, quan va arribar a Andorra en tenia 4. Forma part d’aquest grup de fills d’immigrants que pràcticament no té records d’infantesa que no siguin de les Valls. Malgrat que va fer part dels estudis a Tolosa, va tornar a Andorra i aquí, com els seus pares, té previst quedar-s’hi. Fins ara, però, no s’havia plantejat nacionalitzar-se. Però ara, “justament estic a punt de fer-ho”. Ja s’ha informat de quins tràmits ha de seguir i creu que durant aquest any acabarà de fer el procés. “Jo ja sóc d’aquí”, assevera, per explicar per què s’ha decidit a fer ara un pas que molts altres declinen fer. Reconeix que fins ara no havia vist tampoc la utilitat però que finalment el que ha pesat és el sentiment de pertinença a un lloc. Que és més d’Andorra que no pas de França. I que, finalment, com que viu i treballa aquí també vol participar de la presa de decisions, en la mesura que ho pot fer un elector. “El dret de vot és important”, assenyala. No obstant això, i com tots els testimonis, també entén que la doble nacionalitat seria una possibilitat molt interessant per als residents.  

Pares i fills
El director del CRES apunta que molts pares viuen la plena integració dels fills al país com la seva pròpia. “Molts residents contesten que ‘ja hi participa el meu fill’, és com si el vot dels fills ja els representés”, explica. Que els fills tinguin una àmplia xarxa social al país, que hi hagin cursat estudis i tinguin feines més qualificades és el plus d’èxit de la immigració.

En aquests moments, l'organització està ultimant alguns detalls dels seus estatuts per tal de poder concretar aviat la seva definitiva constitució i presentació pública. De moment, aquesta agrupació de les empreses editorials del país reunirà, sota un mateix paraigües, les cases Anem Editors, Editorial Andorra, Editorial Ànima Viva, Edicions del Diari d’Andorra, Editorial Límits i Fundació Reig (edicions). L'objectiu central de l'entitat serà el d'excercir la representació, gestió, foment i defensa dels interessos comuns dels membres.

Algunes de les qüestions que l'entitat vol treballar són les referides a problemes de duana, la presència de la producció de les editorials en els actes institucionals afins, l'establiment de criteris justos i clars perquè el Govern adquireixi exemplars de la producción editorial andorrana i establir un reglament per a l'ajut a l'edició. Així mateix, un dels punts centrals de l'entitat serà la defensa de la promoció de llibres editats a Andorra, la possibilitat de presentar a concurs els llibres editats pel Govern i la problemàtica dels premis literaris, una qüestió que ja ha estat tractada amb l'actual ministra de Cultura, Susanna Vela.

Segons les fonts consultades, es treballa per poder tenir enllestida la constitució de l'associació editorial pels volts de la diada de Sant Jordi que ve. A banda de Lluís Viu com a president de l'entitat s'ha determinat que David Zavala, de l'Editorial Límits, exerceixi com a secretari de l'organització.