A qualsevol preu. I, si no, que li ho preguntin a Joel Joan. Estava representant l’obra Excuses (al Claror) i en una escena sortia per platea i havia de tornar a entrar a l’escenari pel darrere. Com que no n’havia avisat el personal de l’auditori, es va trobar l’accés tancat. La solució d’urgència va ser trencar amb el puny el vidre d’una porta; i va reaparèixer a l’escenari amb la mà embolicada i sagnant, per seguir amb el seu text, davant la sorpresa dels altres actors. Després van avisar un metge d’urgències i li anaven fent cures en els moments en què no estava en escena.
Si d’aquell incident el públic no se’n va ni adonar, més evidents van ser el parell d’imprevistos que van sorprendre Montserrat Caballé en una mateixa actuació al Claror. Cantava, acompanyada del seu pianista habitual, Manuel Bruguera, quan es va adonar que el taló de la sabata li havia quedat clavat entre les taules. No es podia moure i la seva reacció immediata va ser posar-se a riure. El pianista, que va adverit el que passava, es va aixecar i, amb delicadesa, la va alliberar. Els ensurts no s’havien acabat, però. Moments després un dels focus va explotar. Segurament a causa dels aguts de la soprano.
La directora russa Verònika Dudarova també va fer un exercici de continuar a tot preu: mentre dirigia l’orquestra a l’antic Centre de Congressos de la capital va caure accidentalment al terra. Des d’allà va seguir dirigint els músics a cop de batuta, sense perdre el fil, al temps que lluitava per aixecar-se de nou.
I molts recorden com Fats Domino (Festival de Jazz a Escaldes) va començar a esverar-se i a donar cops de panxa al piano. Fins que va enfonsar l’escenari.
El pànic escènic sol sorprendre els artistes més sovint del que sembla. El cas més extrem que ha passat pel Principat és el de Gabino Diego, que va arribar a Sant Julià empaperat amb tot un seguit de documents mèdics per advertir l’organització que l’actor patia una crisi aguda i que en qualsevol moment podia abandonar l’escenari o fins i tot negar-se a sortir, cosa que va posar l’ai al cor del personal del Centre Cultural Lauredià. Afortunadament, es va assossegar.
A Manu Tenorio es veu que els nervis li afecten l’estómac. De tal manera que en una de les dues ocasions que ha trepitjat Sant Julià va estar a punt de no poder treballar. Fins que Jordi González d’Alaiza li va proporcionar els seus antiàcids. Oli en un llum. Quan el tornà a veure li va dir: “Tu ets el de les pastilles.”
I de vegades el problema és d’una altra mena: el saxofonista Johnny Griffin va anunciar, un minut abans del concert al Festival de Jazz d’Escaldes, que no sortia si no hi havia els calés per endavant. Allà van haver de córrer conseller (Jaume Fortó) i secretari del comú cap a la caixa forta: ho podia haver dit abans.
CAPRICIS ALIMENTARIS
Tornant als capriciosos de mena, Dylan va ser el màxim: dos dies tancat a l’habitació de l’hotel, on havia llogat tres suites, dues de les quals contigües. El seu anecdotari va fer córrer molta tinta.
Però n’hi ha d’altres: el contracte de Mikel Erentxun estipulava que abans de l’actuació li havien d’oferir un càtering ben assortit de truites. Els organitzadors, però, van pensar que potser era millor oferir-li productes de la terra. Quan el cantant es va veure sense les truites es va negar en rodó a actuar. La solució? En plena nit, la sogra del director del Centre Cultural Lauredià es va haver de posar a cuinar unes quantes truites. Tan fantàstiques que Erentxun va sortir a cantar amb la panxa ben plena.
Pizza és el que va preferir Antonio Orozco. I a més a més va agafar ell mateix el telèfon per demanar-les. Encara se’n recorda la jove que li va atendre la comanda: “Hola, sóc Antonio Orozco i vull una pizza.” La noia –qui no?– es pensava que li prenien el pèl. Fins que el seu cap, Enric Cassany, que patrocinava el concert (a través de 40 Principales) i que estava amb Orozco, li ho va confirmar. Ella mateixa li va baixar les pizzes i sembla que se les van menjar plegats.
Amb un càtering sense gaires punyetes es conformaven els Antònia Font per fer front a la gana abans d’actuar. El problema és que just abans que ells sortien Lluís Cartes i els Fluxes, que van veure allò tan ben servit i, innocentment, s’ho van cruspir sense deixar-ne ni les engrunes. Solució: tot el personal del Centre Cultural Lauredià a elaborar uns entrepans d’urgència.
El pianistaVladímir Aixkenazi, un dels grans, va passar per la Temporada de música i dansa de la capital. Però no volia quedar-se a dormir. Marxaria immediatament després del concert soparia pel camí. Va demanar un parell de pollastres a l’ast, trossejats.
Ara, la palma de les peticions absurdes se l’enduen les noies de Dover: el contracte, al marge de tota mena de productes dietètics difícils de trobar, estipulava una llarga llista de la compra que detallava els ingredients d’amanides –marques incloses– i on no faltaven Kit-kat i altres tipus de xocoles, iogurts, pa de motllo, fruita, estovalles, un mirall de cos sencer, un ventilador i una catifa.
D’altres són molt agraïts: Quimi Portet va qualificar d’“atòmic” el formatge que va sopar abans del concert a l’Apolo. I alguns van trobar a Andorra el paradís terrenal. Com el pianista Vladímir Feltsman, que es va passar l’estada emocionat amb el carro de cigars de l’hotel. On el personal se les veu per aturar extravagàncies: molt els va costar convèncer el melancòlic Ivo Pogorèlitx que en la cruesa de l’hivern no li podien servir l’àpat al jardí.
I després hi ha els recordats com a “persones encantadores”: Narciso Yepes recorrent camí amb les vacades; Cristina Hoyos ballant a la nit en algun pub d’Ordino, o Antonio Canales i els seus jugant al futbolí.
EL MISTERI DELS EXPLOSIUS PERDUTS
El material del Centre Cultural i de Congressos Lauredià s’emmagatzema a l’edifici de l’antic hotel Glòria. Unes instal·lacions del Govern que serveixen en ocasions per a la formació dels agents de policia, amb pràctiques com ara localitzar, amb gossos, drogues i explosius.
Un dia, al despatx del director del Centre Cultural va arribar una trucada desesperada dels responsables d’un dels exercicis pràctics: havien desaparegut quilos d’explosius. Tothom es va posar a buscar-los amb ansietat. I no apareixien.
Fins que van veure l’encarregat del material del centre: xino-xano i sense sospitar el que s’hi amagava, havia anat fent la feina i guardant les caixes on la policia havia deixat –sense haver-lo avisat– el delicat material.
El Centre Cultural, per cert, ha estat objecte de més d’un fet curiós: l’espectador que un dia hi trobi pols, que sàpiga que són les restes ingovernables de les tones de terra que va exigir l’escenografia verista d’Alfons Flores per a Els Pastorets. Un sòl que s’havia de regar i d’on neixien plantes espontàniament.
UN BON TRÀNGOL A CAUSA DE LA PLUJA
El dia que Melendi havia de tocar a la festa major de Sant Julià va ploure sense parar. Molts se’n recorden. El que només una dotzena de persones saben és el tràngol que van haver de passar per aconseguir ajornar el concert: el cantant va dir que només ho acceptava si li asseguraven que l’endemà no plouria. I l’única font a què donava crèdit era la torre de control de l’aeroport de Barcelona. Negres se les va veure el gabinet de crisi per aconseguir el contacte a aquelles hores de la nit. I amb la pressió d’una massa humana que organitzava una cridòria cada vegada que veia passar l’ombra del mànager de Melendi: amb un pentinat semblant, es pensaven que era ell. Per cert, la previsió parlava d’inestabilitat, però el director del Centre Cultural es va arriscar: “Diuen que farà bo.”
AMB UN BLINDAT A PROVA DE.. GARATGES
Hi ha personatges que arriben envoltats de fenomenals mesures de seguretat. Luis del Olmo és un dels més recordats, pels problemes d’intendència que va generar. En aquells moments estava amenaçat per ETA i viatjava en un enorme cotxe totalment blindat, un monstre de tones de pes que el personal de seguretat exigia que quedés guardat en un box tancat. El primer problema va ser baixar el vehicle per les rampes del pàrquing que hi ha sota el Centre Cultural de Sant Julià. El segon inconvenient, que ni de broma es podia tancar. Allà va haver de quedar, amb la porta del box mig abaixada i un guardaespatlles custodiant-lo mentre el periodista feia el programa.
B.B. KING
Alguns capricis semblen insòlits a primera vista. Com que el famós guitarrista es va entestar que li lloguessin una limusina (que van haver de portar de Barcelona) per recórrer els a penes trenta metres que separaven l’hotel Roc Blanc del recinte del concert. En realitat, però, tot forma part de l’espectacle.
MILES DAVIS
Al trompetista nord-americà l’acompanya una considerable fama d’excèntric. A Escaldes va fer una excepció, tanmateix: si era habitual que toqués d’esquena al públic, en aquell concert va preferir mostrar la cara.
B. HENDRICKS
La soprano lírica, que va visitar l’escenari del Narciso Yepes en diverses ocasions, és una dona amant dels esports. No només va aprofitar per anar a esquiar. També, després d’una roda de premsa, es va decidir per una sessió de fúting. Tot normal si no fos que el personal del comú la va haver d’acompanyar, al trot amb les camperes.
ROGER HODGSON
L’excantant de Supertramp va fer patir una mica els tècnics de Cultura escaldencs: només volia sushi per sopar, en un temps on no abundaven els restaurants japonesos al país. Amb tot, el descriuen com una persona molt “dolça”.
MiGUEL RÍOS
Amb cinc hores de retard i totalment desencaixats van arribar a Ordino Miguel Ríos, Ana Belén i la seva banda: el conductor del bus s’havia perdut i va anar a petar a Perpinyà. Tan cansats i potser desorientats per l’interminable viatge que van preguntar: “Però és que Andorra de debò existeix o què?”.
RAQUEL DEL ROSARIO
La cantant d’El Sueño de Morfeo provoca el somriure en els seus companys de formació: trenta segons abans de sortir a l’escenari ha de trucar, per sistema, Fernando Alonso. “La llamada del ahorro”, en diuen els músics.