Els músics són estudiants de corda i arc que han estat escollits arran de les proves que es van dur a terme els dies 19 i 20 de febrer a Trivium, espai lauredià d'arts escèniques del Comú de Sant Julià de Lòria. El jurat ha estat format per David Olmedo (ajudant de concertino de l'ONCA), Jordi Coll (violí de l'ONCA) i Sylvie Reverdy (cap de violoncels de l'ONCA), sota la presidència del concertino director de l'ONCA, Gerard Claret, i la presència de Teresa Areny, que va actuar de secretària del jurat.

Es tracta de joves que no superen els 26 anys, dels quals 6 són del país i 19 de Catalunya. Quinze d’ells formaran part de l’orquestra per primera vegada i la resta són joves que ja tocaven amb la formació i tornen a tenir una plaça. La formació orquestral estarà formada per 14 violins, 5 violes i 6 violoncels. Les primeres sessions de formació amb els caps de corda de l'ONCA es duran a terme els dies 19 (tarda) i 20 (matí) de març de 2011 a Trivium.
La Jonca, igual que l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA), es troba emparada per la Fundació ONCA, entitat formada pel Govern d’Andorra i la Fundació Crèdit Andorrà, que en són els patrons. L’objectiu principal de la Jonca és formar nous músics per treballar en orquestres de corda i, alhora, és una plataforma de llançament perquè els joves músics andorrans passin a formar part dels Solistes de la Jonca i de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra.

Aquest any 2011, la JONCA compta amb la col·laboració de la Fundació Anna Riera, que dóna suport econòmic per a la formació de joves músics, i amb la col·laboració del comú de Sant Julià de Lòria, que ha cedit els seus espais per dur a terme les sessions de formació i un concert.

Segons ha informat l'Executiu a través d'un comunicat, l'actuació s'inscriu en els programes de protecció del patrimoni cultural que té previstos el Ministeri d'Educació i Cultura, i està motivada pels valors històrics, arquitectònics i culturals que presenten els dos immobles. L'Àrea de Protecció del Patrimoni Immoble i Etnològic del Departament de Patrimoni Cultural ha fet l'estudi detallat de les dues cases, i el Consell Assessor del Patrimoni Cultural ha avalat la importància de les noves inclusions i la necessitat de continuar treballant en el reconeixement i la protecció de nous béns representatius del patrimoni cultural immoble d’Andorra. Aquestes dues cases han estat determinades com a béns del patrimoni cultural compartint diversos fets de la seva història, com les dates de la seva construcció, entre el segle XVIII i principis del XIX.

Un altre dels trets que comparteixen és que les dues construccions han estat restaurades fa pocs anys, cal Cristo pel seu ús públic com a museu i cal Closca com residència privada, respectant la volumetria, l’organització de les façanes i la distribució bàsica interior.

Segons ha informat el Govern a través d'un comunicat, les donacions s'han repartit de la següent manera: Canillo 15, Encamp 38, Ordino 18, la Massana 19, Andorra la Vella 169, Sant Julià de Lòria 48, i Escaldes-Engordany 54. El Servei Andorrà d'Atenció Sanitària, el Banc de Sang i Teixits de Catalunya i la Creu Roja Andorrana fan un balanç positiu d'aquesta primera experiència conjunta que ha recollit un nombre similar de donacions que en altres campanyes. De tota manera, han destacat que l'acció de difusió i informació ha estat menor que en altres ocasions i que algun dels dies, sobretot a Canillo i al Pas de la Casa, la meteorologia no va acompanyar.

Popularment es parla d’ell com del carilló. Del carilló de l’església de Santa Eulàlia d’Encamp. Formalment, però, vindria a ser més aviat un rodet de campanes. I és que un carilló és un instrument musical que consisteix en una sèrie de campanes, on cadascuna d’elles correspon a una nota. Fins aquí no hi ha cap problema. El d’Encamp compleix els requisits. Però segons la Federació Internacional de Carillons aquest instrument ha de disposar, com a mínim, de 23 campanes. I s’impulsa des d’un teclat. L’instrument encampadà ni té tantes campanes ni es fa sonar a través de tecles. Res de tot això. De campanes en compta onze i la manera de fer-lo sonar és tibant d’una corda i fent rodar la roda. O el rodet. I de les onze campanes, avui, una és trencada.
La base del carilló és una roda de carro. Així de senzill. Així de popular. De fet, la construcció de l’instrument és del tot popular. I data del segle XVIII. Inicialment, el rodet de campanes estava penjat al cor de l’església. Avui es troba situat en una paret lateral. Tot i la seva suposada senzillesa, en el moment que es va construir bé prou que hi va haver d’intervenir alguna persona que tingués una base musical mínima. Fer rodar l’instrument equival a confeccionar una melodia. Les campanes, amb algunes floritures en la seva cara exterior, en tenen la culpa. La caixa, habitualment més treballada, va desaparèixer durant les reformes de la dècada del 1920. El rodet i les campanes tenien especial transcendència durant les misses solemnes. Per Nadal, per Pasqua, per l’Assumpció. I, especialment, en els moments de glòria.

EL DETALL

>> L’església de Santa Eulàlia ha estat reformada en quatre ocasions, com a mínim. El segle XVII, el XVIII i als anys de la dècada del 1920 i el 1980, al segle passat.

L’empat al Nuevo Sardinero no es pot llegir com indicador d’un joc ensopit, ni de manca d’emoció, i va acabar donant més satisfacció als groguets, que van igualar el segon desavantage en el temps de descompte.
Als 3 minuts ja havia arribat el primer gol local, obra d’Ariel, i al 21 de la segona Marco Ruben va fer el primer empat, que tornava a desfer dos minuts més tard el producte del planter del Barça Giovani dos Santos. Tot semblava decidit, però al minut 92 Mario va pentinar la pilota a la sortida d’un córner i Nilmar la va empènyer a la xarxa.
El Llevant va aconseguir un respir en la lluita per evitar el descens, amb la victòria mínima sobre Osasuna al Ciutat de València, però va haver de remuntar el primer gol de la tarda, obtingut per Pandiani.
Va ser clau l’encert del central Ballesteros quan només havien passat tres minuts, en aprofitar de cap el rebot al travesser d’un xut de Xisco. Caicedo, artiller habitual dels blaugrana, decidiria la victòria a l’inici de la segona part.
L’Hèrcules es manté encara amb dos punts més que el Saragossa, que marca el primer lloc d’entre els que apareixen en els llocs de descens, tot i que ahir no va poder passar de l’empat sense gols amb el Getafe, que el visitava a Alacant.
La jornada es tanca avui amb un derbi andalús entre els dos cuers. El Màlaga pot cedir el fanalet vermell a l’Almeria, però cap dels dos pot superar el Saragossa, tot i que sumi els tres punts.

EL BIRMINGHAM SORPRÈN L'ARSENAL A LA FINAL DE LA COPA ANGLESA

L’Arsenal es va quedar sense el títol que tenia a l’abast, després de sis temporades sense guanyar cap competició. A la final de la Copa de la Lliga anglesa, es va veure superat pel Birmingham quan només quedava un minut per a la fi del partit. Els gunners, rivals del Barça als vuitens de la Champions, eren clars favorits tot i les baixes del capità, Cesc, i de l’extrem Walcott, però poc abans de la primera mitja hora rebien el primer gol de Zigic, vell conegut de la Lliga espanyola. Van Persie va igualar abans del descans, però el xilè Beausejour, sortit de la banqueta, feia el gol de la victòria.

La resolució va ser aprovada després d’una sessió maratoniana, amb més de nou hores de debats, sobretot per la dificultat d’acord sobre la submissió del dictador al tribunal internacional, atès que diversos estats membres del consell no el reconeixen.
El text exigeix també la fi de la violència contra la població civil i fa esment dels mercenaris contractats pel règim de Gaddafi per atacar els opositors, “els quals quedaran sotmesos a la jurisdicció exclusiva d’aquell Estat [la mateixa Líbia]”.
L’ambaixador adjunt libi a les Nacions Unides, Ibrahim Dabashi, va declarar que l’organisme internacional “envia un clar missatge al règim de Trípoli i també de suport als libis”, abans de puntualitzar que la missió del seu país a l’ONU no ha dimitit perquè no reconeix l’autoritat de Gad-dafi.

Progrés de la rebel·lió
Els sublevats van prendre ahir el control de Zawiya, ciutat situada uns 50 quilòmetres a l’oest de la capital, i el van conservar en rebutjar un atac de les forces de Gaddafi, que segons diverses fonts internacionals ja només conservaria el domini sobre la capital i una altra de les ciutats principals, Sirtes, on va néixer.
Abdelhafiz Hoga, portaveu de la Coalició Revolucionària del 17 de febrer, que controla el terç oriental del país, van anunciar ahir l’inici de les converses per crear un Consell Nacional provisional, amb representants de totes les zones alliberades, tot aclarint que no serà un govern provisional, però dirigirà el “procés de transició” des de la seu provisional de Bengasi, la segona ciutat del país.
Diversos països occidentals, entre els quals els Estats Units, Austràlia, França, el Regne Unit i la República Txeca, han trencat les relacions diplomàtiques amb Líbia i tancat les ambaixades.

Preocupació pels refugiats
Les organitzacions internacionals no donen a l’abast per atendre els milers de refugiats que fugen de Líbia, 100.000 la darrera setmana pels llocs fronterers amb Egipte, i sobretot de Tunísia. Les regions d’Algèria frontereres amb el país es troben en estat d’alerta i  l’exèrcit ha enviat unitats i equips militars de reforç per intensificar-hi el control.

DIMITEIX EL PRIMER MINISTRE DE TUNÍSIA I LES REVOLTES ARRIBEN AL LÍBAN I OMAN

El primer ministre de Tunísia, Mohamed Ghannouchi, va anunciar ahir la dimissió en una conferència de premsa, perquè no està disposat a adoptar mesures que “puguin causar pèrdues de vides humanes”. Les manifestacions demanant la dimissió del govern provisional que presidia –també sota la presidència de l’exiliat Ben Alí– intensificades els darrers dies, havien causat tres morts dissabte. El president interí, Fuad Mebaza, haurà d’anunciar l’agenda i calendari polítics fins a les eleccions, previstes per a mitjan juliol.
Les protestes contra els règims islàmics van arribar ahir al sultanat d’Oman, on la policia va dissoldre a la ciutat de Sohar una manifestació de milers de persones, dues de les quals van resultar mortes.
A Beirut, com a mínim dos mil joves libanesos es van manifestar en demanda de la fi de l’estat confessional, que divideix els òrgans de poder entre diverses comunitats religioses, l’establiment d’un sistema laic i igualitari, i contra la pobresa.
A Bahrain, un altre dels països en conflicte, els 18 membres del grup xiïta al parlament van dimitir plegats, després de les morts de set ciutadans en l’inici de les protestes al país, la setmana passada, segons informava Le Figaro.

No fa la sensació que estigui a les portes del que possiblement sigui el repte més gran d’una dilatada carrera política.

Sóc un elector. En quatre frases curtes, quins motius tinc per votar el PS?
No hem pogut acabar l’etapa del Govern pel bloqueig i hem d’acabar la feina feta. Som els més ben posicionats per culminar la relació amb Europa. En l’àmbit social ens ha quedat feina per fer i és una necessitat. I si l’elector vol un país modern, competitiu i amb futur, la millor opció és la socialdemòcrata.

Fa un mes s’esperava aquest escenari electoral?
No és un escenari gaire diferent del previsible després de la degradació del Partit Liberal. L’aventura solitària d’Andorra pel Canvi feia difícil que pogués desaparèixer de cop. Hi havia pistes clares que Antoni Martí volia encapçalar la refundació dels liberaldemòcrates.

Tot i que Nomen ha declarat que no descarta retirar la candidatura. En cas que es presenti a qui beneficia o perjudica més?
Però més enllà dels personalismes, els dos [grups de Nomen i Martí] van junts, oi?

Per què no es tanca un acord amb els Verds?
Perquè l’executiu socialdemòcrata va considerar que les exigències que tenien no es corresponen amb el pes electoral.

Però els Verds asseguren que només demanaven un lloc elegible a la llista nacional?
No és cert. Els Verds van presentar un document al PS en què es demanava el lloc tres o quatre per a la Isabel Lozano i el set, vuit o nou per al Josep Mas. I el segon lloc per a Antònia Escoda a Encamp. I era la resposta a l’oferta que havíem fet, que era Escoda segona a la territorial i el deu de la nacional.

Com viu el PS perdre un candidat superfiable durant tants anys com Josep Dallerès a Encamp?
Dallerès ja havia dit en l’anterior convocatòria que volia tancar un cicle de la seva vida política. Li vam insistir fa uns dies amb el cònsol d’Encamp, però s’ha de respectar la decisió.

Es rumorejava que s’intentava que Miquel Alís s’hi presentés?
Aquesta és una hipòtesi mai contemplada per cap de nosaltres.

Les eleccions es decidiran en dues o tres parroquials?
Amb la llei electoral que tenim totes les parròquies tenen una importància molt gran. La xifra màgica de quatre és el que hem d’intentar mantenir i a ser possible millorar. I la plataforma lluitarà pel mateix.

Escaldes és especialment complicada amb l’excònsol Martí al davant?
No especialment. El 2005 va fer campanya com a cònsol pels candidats liberals. Va pujar i baixar Escaldes i va guanyar el PS. Fa dos anys, sota una aparença de neutralitat, no és cap secret que Toni Martí va votar CR i va demanar el vot per CR. I vam tornar a guanyar a Escaldes. Ell no és candidat a la territorial.

L’amplitud d’espectre polític de la plataforma els dificulta consensuar un programa?
Igual que han tingut embolic a l’hora de veure qui liderava la plataforma crec que n’hi haurà quan es decideixi el programa. Però ho dic amb el màxim respecte a aquesta opció política.

Fa mal tenir davant un exmilitant com Jordi Cinca amb tirada dins del PS?
No veig per què. Va decidir marxar i defensar d’altres propostes diferents de les que compartia fins al 2009. Cadascú és lliure d’elegir les seves opcions.

Vist des de fora, va donar la sensació que el PS comptava el 2009 amb una participació més alta d’independents a les llistes.
Hem exercit l’acció de govern i és lògic que persones que han estat treballant per aplicar el programa del 2009 estiguin a les llistes per defensar la feina feta pel Govern. Ara bé, no estem tancats. De fet, les nostres candidatures als territoris compten amb independents.

Hi havia un manifest d’independents?
La referència al manifest no està situada en el calendari. Es va fer a una setmana de les eleccions i no en el moment de presentar-se les candidatures.

Sortir abans d’hora d’una legislatura convulsa pot derivar en una campanya especialment tensa?
Cal joc net i debat de propostes. Hi ha nervis en aquells que creien que els despatxos de l’edifici administratiu eren exclusius d’una força política conservadora. No han paït el resultat del 2009 i han fet el possible per escurçar la legislatura. Espero que controlin els nervis i puguem tenir un debat en positiu i sobre el futur. Som el partit que més s’assembla a la societat andorrana perquè som els més plurals.

Amb dues forces cara a cara en totes les parroquials hem entrat ja en el bipartidisme?
A les set parròquies hi ha sempre una candidatura socialdemòcrata. Per arribar al bipartidisme caldria l’existència d’un partit que fos liberalconservador o liberaldemòcrata consolidat. Avui no existeix. Hi ha dues plataformes. Si una s’acaba consolidant com un partit nacional amb presència a totes les parròquies estarem parlant de bipartidisme. Ara no són un partit estructurat.

Té la sensació que la plataforma s’ha unit contra el PS o contra Jaume Bartumeu?
És una evidència. Una trista evidència. Fer política a la contra no és constructiu.

Segons vostè, és contra el PS o contra Bartumeu?
És un tema que s’ha de preguntar a la plataforma. És indiscutible l’existència d’una plataforma que té com a objectiu fer fora els socialdemòcrates del poder. Fins ara no els hem sentit ni una sola proposta.

S’ha sorprès de veure Jacint Casal o Joan Gabriel com a presentadors de candidatures?
Hi ha fotografies i imatges que són sorprenents. Cal certa coherència i hi ha imatges que no donen sensació ni de coherència ni de seriositat.

Hi ha fotografies sorprenents per l’altra banda, però en els dos últims anys s’ha parlat de certes tensions entre una part del comú d’Andorra la Vella i el partit o el Govern. I, en canvi, Josep Vila era el presentador de la llista del Partit Socialdemòcrata.
No conec la formalització hipotètica d’aquest plantejament. Josep Vila i jo sempre hem estat junts i en el mateix partit. Per tant, si se’m permet, això no és notícia.

Ferran Goya va parlar d’aixecar catifes, encara que vostè ho va matisar. Els candidats de la Massana van parlar del forn incinerador el dia de la presentació de llistes. Hi ha el perill d’una campanya bruta?
A la campanya explicarem allò que hem fet i la proposta de futur. No volem portar el debat cap a uns àmbits fora de l’escenari polític i de les preocupacions dels ciutadans. Ara, a la ciutadania li interessa saber si hi ha hagut desviacions econòmiques en una societat pública. I la ciutadania es preocuparia que, en cas que existissin, el Govern no les volgués aclarir. S’ha fet una auditoria que diu el que diu. La junta d’accionistes de Ctrasa i la justícia quan correspongui ja ho determinaran. El que no farem és amagar les coses.

Amb Nomen als debats entre candidats es poden repetir els enfrontaments viscuts al Consell General durant la legislatura?
El debat està focalitzat entre dues opcions i no entre tres. Amb tots els respectes, els partits amb possibilitats de governar són el PS i la plataforma que lidera Toni Martí.

Són aquestes les eleccions en les quals més s’hi juga en l’àmbit personal?
Contràriament al que s’insisteix amb aquesta mena de preguntes, jo no m’hi jugo res. En canvi, el país sí que s’hi juga molt en aquests comicis, perquè s’ha de consolidar un futur de prosperitat. Les persones són poc importants. He assumit la responsabilitat de governar durant dos anys i no em jugo res més que la voluntat de continuar treballant. No és una qüestió personal, perquè jo no estic aquí per satisfer els meus egos.

Em pensava que després de la marató de confecció de llistes faria cara d’estar molt cansat. El primer és decidir si posem Toni o Antoni com a nom. El tema va sorgir fa uns dies i ara cal establir-ho.

Haurà de decidir.
Doncs Toni perquè tothom em diu Toni. A mi em va bé.

En quatre frases curtes, si jo fos un elector per què hauria de votar per Demòcrates per Andorra?
Perquè no hi haurà polítiques sectaristes a favor d’uns i en contra dels altres. Perquè som conscients que hi ha famílies que estan patint. Perquè l’An-dorra que defenso és la que hem aixecat entre nacionals i residents. Perquè poden estar convençuts que la nostra recepta és treball, saber compartir les idees bones dels altres i diàleg.

Va ser molt traumàtic dirimir qui era el cap de llista?
Tant el Jordi Cinca com el Ladislau Baró podien haver-ho estat. Sembla que jo era el que feia més consens.

S’ha aconseguit en només uns dies fer unes llistes nacionals i parroquials que podrien ser les més fortes des de l’aprovació de la Constitució.
Els tres primers de la llista venim de sectors diferents, però ens uneix la responsabilitat davant d’aquest moment històric. La situació econòmica i social és dolenta. No vull donar la culpa a ningú en concret, però aquests dos anys en l’àmbit polític han anat molt malament.

Va costar molt arribar a convèncer candidats d’orígens polítics tan diversos?
Va ser tot molt natural. Ens hem posat d’acord davant la urgència de la situació. Ens estem jugant el futur d’Andorra i no és temps de personalismes, sinó de prendre les mesures necessàries. I si alguna proposta és incòmoda es dirà igualment.

L’acurada estratègia arriba fins que a Escaldes entre els dos candidats i el presentador s’agafa gairebé tot l’espectre polític que no sigui el PS?
A Escaldes-Engordany, com en les altres parròquies, hi va haver moments de guerra política. La complicada situació actual provoca que ara sigui el moment de la pau, de la racionalitat i de saber sumar a favor del país. Això és el que ha passat a Escaldes i a la resta del país.

Ha dormit alguna estona durant els dies que es confeccionaven les llistes?
S’ha de dormir. M’he ocupat bàsicament de la llista nacional. Era una estructura bàsica d’inici que ha acabat sent una de les llistes més plurals mai fetes.

El concepte per confeccionar-la és molt diferent al de la candidatura rival?
Són dos maneres de fer. D’una banda, hi ha un partit que forma les llistes amb els militants i afiliats. Nosaltres, en canvi, hem fet un projecte que agrupi moltes sensibilitats diferents. Crec que en aquests moments no convé la posició de dir que només hi ha una veritat que és la meva i no hi ha cap altre camí. No hi ha veritats absolutes.

I això vol dir...
Com que estic segur que gua-nyarem les eleccions es veurà que a mi no em cauen els anells per recollir idees d’altres quan veig que són bones.

Com s’exerceix un lideratge tan sobtat i fins i tot amb gent amb qui fins fa ben poc eren rivals polítics?
Delegant. I si sóc cap de Govern delegaré. És molt important en aquests moments saber delegar. No hi ha ningú que ho pugui saber tot. Els ministres han de ser especialistes en els temes concrets i has de confiar en la gent que nomenes. Si no hi ha aquesta confiança s’acaba aplicant tot sobre la base del criteri d’una persona.

Una llista nacional d’ApC a qui afavoreix o perjudica més?
Afavoreix Andorra i també ho fa que hi hagi una llista dels Verds. Eusebi Nomen i Isabel Lozano em mereixen el màxim respecte. No són alternança al poder, però demostren la vitalitat política. Qualsevol persona que es dediqui avui en dia als afers públics mereix reconeixement.

L’espectre ideològic tan ampli ha de complicar la confecció d’un programa perquè no serà fàcil posar-se d’acord en alguns temes clau.
Ja el tenim. Fer el programa no ha estat difícil, sinó convèncer els millors perquè vagin en aquesta llista. No podríem tenir els millors, amb respecte per les altres llistes, si no tinguéssim al darrere unes idees compartides.

Com s’ho ha manegat amb la convulsa legislatura dels reformistes perquè Joan Gabriel sigui el presentador de la llista a la Massana?
Hi ha gent que durant tot aquest procés s’ha pogut sentir ferida. Però mai ha estat la meva voluntat. M’agradaria que el tarannà de tranquil·litat que hem tingut a Escaldes-Engordany els últims anys sigui un reflex del que passi en el futur a Andorra.

La campanya serà un reflex de la breu i crispada legislatura? S’aixecaran catifes?
No ho sé. Des de casa nostra no aixecarem catifes, sinó que treballarem per Andorra. Més que les catifes em preocupa que en el tema europeu d’una vegada puguem anar amb una sola veu. La imatge dels últims anys és que no tenim un consens sobre el que volem.

Fa la sensació que la imatge que tenen de nosaltres no ha de ser gaire bona...
La imatge que a vegades podem donar a l’exterior no és real. Aquí hi ha una majoria de població que s’aixeca d’hora al matí i que es fa un fart de treballar per tirar endavant els fills.

Les eleccions es resoldran per poc marge en dues o tres par­roquials?
No ho sé. Els electors escolliran. Confio que guanyem, però si perdem d’Andorra n’hi ha només una. I per tant estaríem a l’oposició de forma constructiva. Ho dic ja de forma clara. Una altra manera de fer política entrarà al Consell el dia 4 d’abril. Guanyem o no. Els electors han d’estar convençuts que si perdem no hi haurà cap bloqueig. El país no pot perdre un any i mig més com aquest últim.

Tenint gent d’ApC a les territorials, la llista ha d’assumir part dels atacs que es rebin pel suposat bloqueig?
Assumiré el que calgui. Però lagent sap com és Toni Martí. I Toni Martí és un home de diàleg. Amb els anys acabes posant més realisme i més racionalitat a l’activitat política. Que m’acusin del que vulguin, però jo estic aquí per parlar del futur d’Andorra.

Els principals punts de debat de la campanya seran...
Han de ser els principals problemes d’Andorra. I quins són? Doncs no estem bé econòmicament, tenim un Estat endeutat, no tenim clara la relació amb Europa i m’agradaria que es parlés de la gent que ho està passant malament.

Ha dit abans que s’hauran de prendre algunes mesures poc populars.
Hi haurà mesures a curt termini i d’altres que seran a la llarga. Però que ningú no s’enganyi. No hi ha miracles. Cal tenir clar que en part estem supeditats a l’evolució d’Espanya. I els nostres veïns tampoc no estan gaire bé econòmicament.

Estaria d’acord a fer un cara a cara amb Bartumeu?
A vegades em fa la sensació que es legisla sense tenir en compte quina és la mida d’Andorra i copiem molt. I el que tinc clar és que no fomentaré les dues andorres: la dels funcionaris contra la del sector privat. És populista, massa perillós i no porta enlloc. Hi haurà sacrificis que s’hauran d’assumir, però hem de tenir clar que estem en un moment en què ens juguem moltíssim amb vista als anys que vénen. I després de les eleccions generals no es pot estar amb la història de les dues andorres. D’Andorra només hi ha una i és la de tots.

Es dóna per perduda la capital?
Tenim dues candidates joves i espero que el projecte sigui capaç de fer possible el que avui en dia sembla impossible: guanyar la parroquial d’Andorra la Vella.  
El Partit Socialdemòcrata es considera favorit.
Bartumeu ha anat més lluny. Ha dit que és impossible que Demòcrates per Andorra guanyi les eleccions. Millor deixem parlar els electors el 3 d’abril.

Els 162.211 metres quadrats registrats el 2009 han pujat fins a 184.029 en l’últim exercici, segons les estadístiques facilitades des del col·lectiu. Un resultat en la línia de l’assolit el 2005, però per sota dels prop de 300.000 metres sumats el 2007. En tot cas, el global és millor del que preveien els implicats.
El degà del col·legi, Alfons Valdés, assegura que quan va agafar la presidència del col·lectiu, “teníem molta por i esperàvem una baixada espectacular de l’activitat i no ha estat així”. La frenada de les noves construccions és evident en comparació amb els rècords històrics –més d’1,5 milions de metres visats el 2003– assolits per l’entrada en vigor de la moratòria i els plans d’urbanisme i a conseqüència de la crisi, però l’arquitecte destaca que “hem anat treballant i hi ha hagut baixada però no tant com esperàvem”. Valdés remarca que la recuperació “és un procés lent” i que hi ha una manca generalitzada de feina en la construcció, però confia que “si van sortint projectes no serà tan dur”.
De fet, durant el 2010 hi ha hagut superfície visada al llarg de tot l’any. La major quantitat es va concentrar al març, quan es van revisar 63.617 metres quadrats d’obra nova, un 36 per cent respecte del global de l’any. El 2009 la màxima quantitat també s’havia concentrat al març, tot i que aleshores fregava els 49.000 metres de superfície de nous projectes. La comparativa dels dos anys revela, a més, que el 2009 la feina dels arquitectes va caure força en el segon semestre, mentre que dotze mesos després setembre i octubre van ser el segon i el tercer mes amb més activitat, en sumar prop de 23.000 i més de 26.000 metres quadrats, respectivament.

El fre dels plans parcials
Un dels problemes que segueixen entorpint tota l’activitat lligada a la construcció és la dificultat per tirar endavant noves unitats d’actuació. Alfons Valdés reitera que cal canviar la legislació perquè exigeix l’acord del 75 per cent dels propietaris implicats –a Espanya és del 51 per cent– i això està resultant difícil. “És necessari reformar el quòrum perquè sempre es dóna més importància al que diu que no que als que són majoria i diuen que sí”, incideix. I destaca que hi ha molts arquitectes treballant amb els privats en els projectes per desenvolupar les unitats d’actuació: “Podem fer moltes propostes de pla parcial però si no aconseguim majoria del 75 per cent no tira endavant.” Amb l’afegit de la conjuntura econòmica, que suposa un altre fre. “Hi ha propietaris que tenen por perquè és un factor de risc fer el pla i molta gent no el vol assumir”, emfatitza el degà.
Per això, els arquitectes, com d’altres actors vinculats a la construcció, consideren que la reforma d’immobles és l’alternativa més viable per reactivar el sector. Valdés assegura que “seria molt important que la rehabilitació tingués embranzida perquè hi ha molts edificis vells, però falten incentius i ara amb les eleccions quedarà aturat perquè la política ho afecta tot”. La millora d’habitatges comportaria, segons els arquitectes, menys despesa energètica, edificis més sostenibles, més ben aïllats i també més accessibles “instal·lant ascensors, perquè no es tracta de rehabilitar per rehabilitar. I així el conjunt del parc immobiliari no perdria valor i es donaria feina a molta gent”, conclou el degà del col·lectiu.
Les xifres del 2010 mostren que les rehabilitacions no tenen la força que desitgen els sectors implicats en la construcció per revifar l’activitat. Els gairebé 55.000 metres quadrats d’obres de reforma visats pel Col·legi d’Arquitectes fa dos anys han davallat fins poc més de 36.000 en l’últim exercici, que suposen un descens superior al 34 per cent.

LA XIFRA

7.784. METRES D’ENDERROC. És la quantitat que va visar el Col·legi d’Arquitectes l’any passat i representa una davallada superior a la meitat respecte als més de 16.000 metres quadrats que es van revisar d’edificacions que es van tirar a terra dotze mesos abans. La caiguda més brutal, però, es registra en l’apartat d’ampliacions de construccions, ja que els prop de 7.000 metres quadrats de superfície visada el 2009 s’han quedat per sota dels 2.400 l’any següent.

Ni el millor guionista ho hauria escrit amb un desenllaç amb tanta dosi d’emoció. Quan un jugador s’acomiada del seu equip, espera tenir un record inoblidable i, si pot ser, marcant el gol que dóna la victòria. Doncs així va ser. Chancha, en el seu últim partit amb el Pidasa FC Santa Coloma, va ser el gran protagonista.

Les diverses baixes que acumulava el VPC i el joc desplegat pels locals van comportar que l’equip de Michael Broad tornés després de diverses setmanes a conèixer la derrota. Va caure de forma contundent al camp del St. Orens per 42 a 10. El millor que es pot extreure d’aquesta jornada és la derrota també dels dos perseguidors dels andorrans, que els permet mantenir el lideratge en solitari.

La segona edició del Saló del videojoc i internet ha tancat aquest diumenge les portes amb un balanç satisfactori entre els organitzadors. Al llarg dels tres dies en què ha estat obert, les instal·lacions del Prat del Roure han registrat una forta afluència de públic, sobretot a la tarda, entre les tres i les vuit.