Contactanos

Destacado

Empreses

Prensa Andorra

DESTAQUEM

Què és ?

Secció Luxe

Andorraning » Portada » Noticies

◄ Mostrant de 5961 a 5980 ►

Cinca creu que les rendes més altes també hauran de contribuir

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 2 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Cinca ha estat entrevistat a AD Ràdio(101.5FM) i ha volgut deixar clar que la seva cartera no defugirà cap debat, tampoc el de gravar amb impostos les rendes més altes del pais. "No té massa sentit que un petit empresari contribueixi i en canvi els assalariats amb rendes altes, com per exemple jo, no ho fem. És un debat que s'haurà d'afrontar". El ministre de finances ha comentat també que el Govern introduirà immediatament modificacions a lleis ja aprovades pel consell com la de l'impost als no residents, la de societats i la d'activitats econòmiques. Es tractaria de modificacions que simplificarien l'aplicació d'aquests textos. Per altra banda Cinca també ha dit que ben aviat s'entrarà la llei del nou impost de l'IVA o TVA, ell l'ha anomenat TVA. El responsable dels números al Govern Martí, que ha negat que l'executiu hagi estat aturat per l'estiu, ha dit que l'IVA no entraria en vigor fins princpis del 2013. Jordi Cinca també ha explicat que el cap del Govern, "en persona", s'està encarregant d'intentar trobar una solució al problema de l'estadi nacional que té el futbol del pais. "Hi haurà un estadi nacional però adaptat a la mesura del pais, el que no podem dir és on serà perqué el problema a l'estadi comunal és fonamentalment que està construit sobre un terreny de lloguer.".

Els famosos 50.000

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 2 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Algú m’ha demanat aquests dies si l’FC Andorra cobraria els famosos 50.000 euros. I si els pertoca rebre’ls. No i sí, he respost. No crec que els rebin i, pel que sé, fan bé de reclamar-los. A Emili Puig fa temps que li tenen votada. Molta gent. És ben cert que gràcies a ell l’FC Andorra es va salvar (va promoure una candidatura quan ningú no volia agafar la nau), però l’autoexecutat traspàs de directiu (sense cobrar, per tant) a director gerent (amb un sou que no deu ser petit) li ha fet perdre encara més punts. I credibilitat.
Al marge d’això, però, el cert és que l’any 2008 l’aleshores Govern d’Albert Pintat, amb Víctor Filloy de secretari d’Estat d’Esports, va atorgar al club presidit encara per Carles Mora 100.000 euros per haver assolit l’ascens a plata i poder afrontar la nova categoria. L’executiu següent, amb Jaume Bartumeu i Manel Blasi, va abonar de nou aquests diners, a contracor, perquè va trobar –després de molt buscar, tot s’ha de dir– l’acta del consell de ministres en què es decidia l’ajuda (tot això està publicat). Fins que va arribar un dia que els diners, en una decisió política, es van quedar a la casa gran. El nou Govern, amb Toni Martí i Jordi Cerqueda al capdavant, s’ha trobat ara la patata calenta i sense un euro a la caixa. Raonen que l’aportació econòmica va ser puntual –i la de l’any següent?– i com que no està tot lligat i ben lligat per escrit, interpreten, i com que no troben solucions imaginatives, la negativa a pagar és ferma. O molt canvia la situació o l’FC Andorra es pot oblidar dels 50.000 i pensar com trobar euros per pagar els sous que deu. Que els tècnics i jugadors no tenen la culpa de tot plegat.

L’ÑBA i la LEB plata
L’ÑBA és absolutista. La selecció és la nineta dels ulls (i la fàbrica de fer diners) de la FEB, que aquest estiu ha passat olímpicament de tot. Només importava la gira dels cracs i l’Europeu de Lituània. I mentrestant la LEB plata s’anava morint, i no precisament d’èxit. La federació ha anat de ridícul en ridícul. Que si pròrrogues i més pròrrogues perquè s’hi apuntessin més equips, que si ara faig ara no faig el sorteig del calendari, que al final surten 13 equips i comença la lliga quan em surt dels daixonses. I els clubs, a pagar i a callar (quan han parlat tampoc els han fet cas). Tant costa carregar-se la LEB plata –que ja està mig morta– i idear una LEB or potent amb dos grups i amb criteris geogràfics? Em temo que no ho veurem mai. Els números estan fets: a menys equips, menys impost revolucionari. I que visqui l’ÑBA!

La Vuelta i el campió
La victòria de Juan José Cobo a la Vuelta no em diu res. Amb tots els meus respectes per al Bisonte de la Pesa, que s’ha guanyat a pols el mallot vermell fins al final, el seu triomf demostra la davallada de prestigi que ha patit la ronda espanyola. On són els Contador, Schelck i companyia? Qui sabia qui era Juanjo Cobo abans de posar-se de líder? Només els millors aficionats. Cada dia que passa les diferències entre el Tour i la resta és més abismal. I Andorra Turisme deixant-s’hi 225.000 euros...

Vettel acaricia el títol després d’una nova exhibició a Monza

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 0 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Jenson Button (McLaren) i Fernando Alonso (Ferrari) van acompanyar-lo al podi.
A manca de sis curses perquè acabi el Mundial, Vettel té pràcticament a la butxaca el segon títol consecutiu, que podria adjudicar-se si fa un bon paper a Singapur. El pilot té ara 112 punts més que Alonso, que ahir va escalar a la segona posició de la classificació general després de l’abandonament de Mark Webber (Red Bull) al traçat italià.

Accident múltiple
Una gran sortida de l’asturià li va permetre posar-se primer, davant de Vettel, aguantant-lo fins la sortida del cotxe de seguretat per un accident entre diversos monoplaça, i en el qual Petrov, Liuzzi, D’Ambrossio i Rosberg van haver d’abandonar. Solucionats els problemes, Vettel no va trigar a atacar Alonso i avançar-lo, marxant després en solitari la resta de la cursa.
Mentre l’alemany dominava la cursa, Alonso i Button lluitaven per la segona posició. Després de la seva segona aturada a boxes, el britànic va poder avançar l’asturià, qui amb rodes dures anava perdent tracció. En l’última part de la prova Alonso va veure com Button se li escapava mentre per darrere se li apropava Lewis Hamilton, que després de superar, no sense patiment, Michael Shumacher, anava retallant temps en cada volta. Finalment, Alonso va aguantar el pols al britànic, que es va haver de conformar amb el quart lloc.
D’altra banda, cal destacar la gran actuació de Jaume Alguersuari (Toro Rosso), que va acabar setè, obtenint així el, fins ara, millor resultat de la seva carrera.

La nova ‘zona zero’ centra els actes en record de les víctimes de l’11-S

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 1 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Al Memorial, el parc erigit al lloc dels atemptats en record de les prop de 3.000 persones que hi van morir –i que ahir va ser inaugurat de manera oficial–, les famílies es van reunir per fer la tradicional lectura dels noms de cadascuna de les víctimes.
El silenci va inundar la ciutat a les 8.46 hora local (14.46, a Andorra); el moment en el qual es va estavellar el primer avió contra la Torre Nord. Es van repetir més moments de silenci per recordar el segon impacte, l’ensorrament dels dos gratacels, l’atac al Pentàgon i la caiguda a Pennsilvània de l’avió que va ser desviat pels passatgers, i que presumptament havia d’estavellar-se contra el Capitoli, a Washington.

Demostració d'unitat
L’acte va comptar amb la presència del president Barack Obama, que hi va acudir acompanyat de la seva esposa, Michelle, i en una demostració d’unitat, al costat del seu predecessor, George W. Bush i la seva dona, Laura. En lloc de pronunciar un discurs, Obama va recitar el Salm 46 de la Bíblia, mentre Bush va triar un fragment d’una carta que Abraham Lincoln va enviar a la mare de cinc joves que van morir en la guerra civil dels EUA.
El matrimoni Obama es va desplaçar posteriorment a Shanksville, on va retre homenatge amb una corona de flors a les 40 víctimes del vol 93 d’United Airlines, el quart avió segrestat per al-Qaida aquell fatídic dia. La tercera i última visita de la parella presidencial va ser al Pentàgon, on va fer una nova ofrena floral. Hores abans, a les 9.37, s’havia guardat un minut de silenci en presència del vicepresident, Joe Biden, i del secretari de Defensa, Leon Panetta, en homenatge als 184 morts a l’edifici.

Units per al Progrés dóna suport a la majoria comunal en l’afer de Gevivasa

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 2 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Els consellers d’Units per al Progrés (UP), encapçalats per Pere Torres, creuen que el comú no ha d’assumir les pèrdues i el desequilibri econòmic que ha acumulat la concessionària dels habitatges socials, que pretén reclamar una compensació per la via judicial prop de 20 milions d’euros. “Quan el comú va posar el projecte dels pisos socials sobre la taula, Gevivasa va creure que podia ser rendible i primer va fer la seva proposta i va signar un contracte. Si la conjuntura econòmica ara és més dolenta, ja sabia que prenia un risc”, afirma.
En aquest sentit, es pregunta, “si la gestora hagués guanyat més diners dels que preveia el pla financer, també repartiria més beneficis al comú?”. Per això, remarca que l’empresa que explota els habitatges, “ha d’aguantar el pal de galliner que li pertoca i si no li surten els números haurà de tenir paciència amb el seu problema, com la resta d’empresaris que passen per mals moments”.
De fet, Torres avisa que si finalment, en tot el procés judicial que just ara comença per dirimir si hi ha o no responsabilitat pública en aquest desequilibri econòmic que al·lega la gestora, la Batllia decideix que el comú ha de pagar una compensació “seria injust”. “Per què se signen contractes, llavors?”, es demana.

Més oferta que demanda
De la mateixa manera que els cònsols, des de l’oposició se sumen als arguments del canvi de conjuntura per explicar el fracàs del projecte dels pisos del carrer de la Solana (la majoria encara estan desocupats). Des d’UP insisteixen que ara, arran la crisi, “hi ha més oferta d’apartaments turístics que s’han posat en lloguer i d’habitatges que abans”, quan es va pensar a construir els dos blocs al Pas. I per tant, que el mercat actualment ofereix més que no pas demanda.

Plet judicial pel deute salarial als operaris d’una serralleria ubicada a la Massana

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 0 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Com els pintors, els fusters o els serrallers, per posar tres exemples. Justament, divendres, l’encarregat i els cinc operaris de Serralleria Francesc, de la Massana, van interposar a la Batllia una demanda per impagament salarial. Els treballadors al·leguen que la firma per la qual han treballat durant sis i set anys o fins i tot 24 en algun cas, els deu entre quatre i deu mesos de sou segons el cas. Un deute d’entre 70 i 100.000 euros, segons els assessors legals dels empleats als quals s’haurien d’afegir prop de 200.000 euros en concepte d’indemnització. El titular de la societat, Francisco Pesado, ha admès deure entre quatre i cinc mesos “i no pas a tots”. I ha assegurat que en la situació econòmica i laboral actual “no es pot pagar el que estaven cobrant. Arribem a un acord per abaixar els jornals o no ens en sortirem”. I?com que els operaris no es van avenir a la rebaixa, suposadament l’empresa va deixar de pagar sous.
Els treballadors van aguantar, segons les fonts consultades, fins al 29 de juliol. Aquell dia van rebre un sobre. Pensaven que, com a mínim, se’ls satisfaria un parell de mensualitats de les degudes abans de vacances. Només hi havia mil euros per cap. Davant d’això, els treballadors van instar el comiat legalment establert i han iniciat les accions contra l’empresa. Asseguren que de feina en tenen. No tanta com anys enrere. Però que han anat treballant en diferents obres, la immensa majoria privades (hotels, establiments comercials) i també en un edifici simbòlic com Caldea. Els obrers no descarten acudir a la via penal.
L’empresari lamenta que els treballadors l’hagin deixat “plantat” i que “no han pogut esperar que s’arregli la cosa”. Explica que ell fa temps que no rep un salari com caldria i que els fins ara treballadors de la serralleria “no han dit pas res quan cobraven 5.000 i 6.000 euros al mes”, segons ell. I no “recorden quan els avançava sous”. Lamenta la competència i el fet que hi hagi altres firmes que, al seu parer, rebenten preus amb els quals no pot combatre. Reconeix que deu alguns lloguers del local on té el taller i que té “la consciència tranquil·la” i el problema de no trobar operaris per afrontar la feina que té. “No tinc pas intenció d’instar la fallida.” Per pagar les despeses fixes que afirma que té, diu Pesado, avui ha d’ingressar 22.500 euros al mes.

L’opi del poble

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 3 | 0 comentaris |

(0 vots) |

En aquesta primera dècada del segle XXI hem entrat en una era d’inseguretat no solament econòmica sinó fins i tot física, política i social. La inseguretat nodreix la por i la por corromp la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats. De continuar la dinàmica, molt probablement el canvi climàtic tindrà conseqüències més dramàtiques encara. Les societats actualment més obertes, com el Regne Unit, es veuran abocades a recloure’s, a sacrificar llibertat per “seguretat”.
Sota el títol Valors i Societat postmoderna, el dia 30 de novembre del 2006, dos anys abans del començament de la crisi, publicava en aquestes mateixes pàgines del Diari, un article que concloïa de la següent manera: “És hora de progressar d’una societat fonamentada en el creixement econòmic a una societat basada en la intel·ligència personal amb valors comuns transcendents. Poc importa que siguin laics o religiosos per tal que siguin transcendents.”
Al bell mig d’una crisi econòmica que ens situa en un angost camí d’evolució, política i social, aquest article d’opinió, vol ser una continuació d’aquell del mes de novembre del 2006. Podem imaginar que els pròxims anys serem testimonis de moltes i diverses transformacions radicals, amb aurores sorprenents i crepuscles intensos, i que el col·lapse de les estructures materials i ideològiques amb les que havíem intentat dominar el món s’obriran nous espais per l’aparició de noves formes polítiques i socials. Per això haurem d’emprar la intel·ligència personal i aplicar valors comuns transcendents, que reemplacin el sistema d’il·lusions complaents que hem desenvolupat els darrers trenta anys.
Les reflexions que segueixen van adreçades a aquells lectors que pensen que al món hi ha una bombolla molt més antiga i molt més gran que la bombolla financera i que la immobiliària. És la bombolla de la percepció de la vida, la bombolla on sura la visió economicista del món; la creença en l’economia com un sistema purament quantificable, abstracte i autosuficient, independent dels “valors laics i religiosos”, de la biosfera i de la pròpia natura, de la qual formem part. I és en aquesta pertorbada percepció de la vida dels darrers trenta anys que cal situar la crisi del sistema econòmic, la crisi política i la crisi social. En conseqüència la solució no pot ser només econòmica.
Avui, per redreçar l’economia en crisi, els seus teòrics auspicien el redescobriment de les propostes keynesianes d’expansió de la despesa pública, i polítiques fiscals contra cícliques per retornar la “confiança” en els déus del mercat. Però no ens expliquen que John Maynard Keynes, potser l’economista més important del segle XX, a la seva visió econòmica hi afegia altres valors. Fa tres dècades, ja criticava que tot es reduís a valors econòmics: “Destrossem la vellesa dels camps perquè les esplendors no explotades de la natura no tenen valor econòmic. Seríem capaços d’apagar el sol i les estrelles perquè no ens donen dividends.”
Els seus darrers anys, Keynes assenyala a un jove economista alemany com el més indicat per continuar el seu llegat. Es tractava d’E. F. Schumacker, qui als anys setanta del segle passat publicaria un llibre encara de referència d’economia i ecologia Small is beautiful, en el qual criticava l’obsessió moderna pel gigantisme i l’acceleració, i proposava quelcom avui encara insòlit que és desenvolupar “una economia com si la gent tingués importància”, i hi afegia que “l’economia moderna es mou per una bogeria d’ambició insaciable i es recrea en una orgia d’enveja, i això dóna lloc precisament al seu èxit expansionista,” i per concloure deia que “la humanitat és massa intel·ligent per ser capaç de sobreviure sense saviesa”.
Fins ahir, el creixement econòmic i material per aconseguir la felicitat sembla que no tenia límits. El progrés, crèiem, no deixaria d’accelerar-se –i encara pensen alguns que a la sortida de la crisis seguirà accelerant-se– i ens oferirà sempre més prosperitat. Però avui sabem que aquest horitzó no és sostenible en l’àmbit econòmic, social, energètic, ecològic o psicològic. La bombolla de la percepció comença a dissipar-se. Les crisis, no solament l’econòmica (moviments socials a tot el món) interrelacionades ens situen, a escala planetària i a escala personal, davant una situació de transició a una altra cosa sense precedents.
Sembla que a la nostra societat li ha arribat l’hora de deixar enrere el creixement adolescent i començar a madurar. Seria hora de progressar d’una societat basada en el fet de posseir per posseir i en el consum per consumir, a una societat basada en el creixement dels valors intangibles que ens fan pròpiament humans. El producte interior brut (PIB), que fins ara era l’única mesura oficial del desenvolupament d’un país, només mesura transaccions econòmiques. Només compten per al PIB aquelles activitats, si s’utilitzen diners i fan factures, incloent aquelles transaccions econòmiques que es produeixen com derivades de la destrucció d’espais naturals i de la destrucció de l’harmonia social com són accidents, crims, guerres, producció d’armament, desastres, entre d’altres.
Potser seria l’hora de redescobrir vells valors fins ara universals, com la moderació, l’austeritat, el treball, la responsabilitat social, el sacrifici i la solidaritat, esculpits en l’ànima humana i conformats per totes les civilitzacions i cultures que han poblat la terra.
L’oracle de Delfos ja advertia “res en excés”. El confucianisme ensenya “tant l’excés com la carència són nocius”, i al clàssic llibre taoista de Lao Zi es llegeix que “només qui sap acontentar-se és ric”. Per la seva banda, el clàssic més cèlebre de tota la literatura budista, el Dhammapada afirma que “qui en aquest món venç la cobdícia, veu com les seves penes es desprenen d’ell com gotes d’aigua d’una flor de lotus”, i hi afegeix que “la més gran riquesa és estar satisfet”. La mateixa idea està present a les paraules d’un líder indígena d’Amèrica (Micmac, tribu situada al riu San Lorenzo del Canadà) dirigida als colons blancs: “Encara que us semblem miserables, ens considerem més feliços que vosaltres, ja que estem satisfets pel que tenim.” I tampoc manca en la tradició jueva: “No em donis pobresa ni riquesa”, (Proverbis), ni en la cristiana (Evangelis), ni en la musulmana: “La riquesa no consisteix en la possessió de béns, la veritable riquesa és la riquesa de l’ànima,” (hadit de Mahoma).
El consumisme d’aquests darrers vint anys com a droga del poble, pretén ser una via cap a la felicitat, però com qualsevol d’altra requereix cada vegada dosis més grans. Des del 2006 existeix un Happy Planet Index de felicitat establert a partir de l’esperança de vida, la satisfacció vital i la petjada ecològica. En l’edició del 2009 l’encapçala com a país més feliç Costa Rica, i Holanda com a primer país d’Europa occidental. Espanya ocupa el lloc 76, just darrere del Regne Unit i del Japó. Els Estats Units, amb una esperança de vida per sota de Bòsnia i per damunt d’Albània, queda en la posició 114, entre Madagascar i Nigèria. Com es pot veure, el rànquing” no es correspon, ni de bon tros, amb el del PIB de cada Estat. Els índexs de creixement del PIB no arrosseguen a l’alça els índexs de felicitat individual.
És més, d’un recent estudi al Canadà en resulta que la gent més feliç residien en les províncies més pobres, com Newfoundland i Nova Escòcia, mentre que els ciutadans de les més riques, en particular Ontàrio i Columbia Britànica, figuren com els menys feliços. Alliberar-nos de la idolatria del consum i del creixement sense sostre, requereix transformar l’imaginari personal i col·lectiu, transformar la nostra manera d’entendre el món i d’entendre’ns a nosaltres mateixos. No es tracta d’ascetisme, ni de disminuir el nivell de vida, si no de concebre aquesta d’una manera racional com a ciutadans intel·ligents lliures i responsables.
Contràriament al que se’ns ha ensenyat, quant Karl Max deia que la religió era “l’opi del poble”, no ho va fer en to de menyspreu, ni de burla, com així ho van fer posteriorment els seus deixebles, i se’n van valdre els adversaris al marxisme. Tal vegada no sigui ociós el rellegir la seva frase sencera, que deia: “El patir religiós es també l’expressió d’un patiment real i una protesta contra aquest patiment. La religió és la queixa de la criatura oprimida, la sensació d’un món desarmat. És l’opi del poble.” Des del punt de vista de Marx, calia abolir aquesta felicitat, per ell il·lusòria, a fi que les persones es dediquessin a crear una felicitat real, de la qual, amb tota lògica, des de la perspectiva que facilita el pas del temps, en podríem deduir que, si la felicitat promesa resultés encara més il·lusòria que la promesa per la religió, els pobles tornarien al que Marx qualificà com a “opi consolador.” Per Karl Marx, ateu declarat, la religió complia una funció social, i si bé desaprovava els seus fonaments teològics, entenia que era la resposta espiritual a la condició d’alienació en què es trobava la societat. En Marx la crítica a la religió no és una defensa de l’ateisme, sinó la crítica a la societat que fa, segons ell, necessària la religió.
Tal vegada, els moviments que experimenta la religió de l’Islam i el ressorgir d’altres valors religiosos a Occident, vagin en aquesta direcció. El qual, dit sigui de pas, no seria contradictori sempre que siguin valors universals, i no es retorni a l’era del dogma radical i axiomàtic, i no s’utilitzi políticament. En tot cas no podem seguir avaluant el nostre món i les tries que fem per sortir-nos de les crisis i reestructurar el sistema econòmic, des d’un buit ètic i moral.

Accions pendents

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 4 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Els anuncis de projectes per optimitzar l’atenció sanitària i minimitzar els costos que genera se succeeixen fa anys. Els canvis de Govern, de titulars del ministeri i del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) han fet que totes les millores que s’han anat proposant hagin passat de responsable en responsable i mai no s’hagin acabat de concretar, perquè cadascú que arriba ha d’estudiar quin era el plantejament, si el tira endavant com estava previst o si hi introdueix modificacions per fer-lo més adient al seu parer. El resultat és que s’ha invertit molt temps i molts diners en estudis per detectar les mancances del model sanitari, però la implementació de les mesures per solucionar-les s’ha dilatat. I la situació del sistema, que ha de suportar econòmicament la CASS, és cada vegada més preocupant perquè hi ha més veus que apunten a la insostenibilitat del model. Sentir sempre la mateixa cantarella, la de totes les millores que es volen aplicar, i veure que després d’anys de treball la teoria segueix sense passar a la pràctica revela certa inactivitat en un assumpte que sembla que no té gaire marge d’espera. Les diverses propostes que s’han treballat els últims exercicis s’haurien de començar a plasmar en el funcionament del sistema sanitari i donar prioritat als criteris tècnics per superar els entrebancs polítics. Totes les mesures estan encaminades a fer més àgil i racionalitzada l’atenció sanitària, amb les conseqüències a la baixa que pugui tenir en el balanç econòmic. El nou equip de Salut ha posat data, com a prova pilot, a la instauració del metge de capçalera, però la resta d’accions que el model necessita no haurien de trigar gaire a posar-se en marxa. La situació dels comptes de la Seguretat Social obliga a analitzar amb la màxima celeritat les actuacions per aplicar, respectant les virtuts que es reconeixen al sistema sanitari però sense dubtar a fer les reformes convenients per assegurar la sostenibilitat i la idoneïtat de l’atenció per als assegurats. Els esforços segur que arribaran als usuaris però qui ha de prendre decisions ha d’assumir el seu rol i no obviar-les per més temps i cal que tots els informes que s’han fet donin els fruits pels quals van ser concebuts.

Uns obrers apallissen el cap per no pagar-los els salaris

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 1 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Els obrers formaven part d’una empresa d’estructures i feines de paleta que havia estat subcontractada per una empresa més gran. Els treballadors no havien cobrat els salaris i es van assabentar que el cap de colla sí havia rebut els diners per part de l’empresa contractant.
Fonts properes al cas van indicar que a les petites empreses que se subcontracten a les obres el funcionament és d’aquest estil. L’empresa gran paga al responsable la quantitat acordada. És el cap de colla l’encarregat d’abonar els sous, de pagar proveïdors i de la resta d’abonaments. L’agressió, segons les mateixes fonts, és fruit de la tensió que s’està vivint els últims mesos en el ram del totxo. La falta de feina ha derivat, d’una banda, en el fet que les grans empreses hagin reduït molt el personal, i quan han de fer una obra d’una mínima envergadura han de subcontractar una bona part amb diferents empreses. D’altra banda, la falta de feina significa que els aspirants a ser subcontractats han de fer ofertes molt ajustades perquè hi ha molta més demanda que oferta. A vegades els diners que es cobren estan al límit de les despeses reals i qualsevol desviació pot significar un problema per al subcontractat.

Canvi de paradigma
Fonts d’una empresa constructora van afirmar que la situació per als treballadors del sector ha canviat tant en tan poc temps que a alguns obrers els està costant especialment. En quatre anys s’ha passat de sous que podien superar els sis mil o set mil euros mensuals, gràcies a la ingent quantitat d’hores extra, a salaris que es troben actualment entre els 1.200 i els 1.300 euros. Les mateixes fonts assenyalen que hi ha casos en què un treballador especialitzat del sector està guanyant cinc cops menys que fa uns anys. Aquesta realitat és encara més dura en els casos en què es van agafar compromisos econòmics importants, com hipoteques, préstecs per a cotxes o similars. Els salaris que ara es paguen a la construcció no són suficients en aquests casos ni per pagar les quotes de cada mes. En general s’ha passat de sous d’alta gamma a salaris de mera subsistència, segons les mateixes fonts. Un dels problemes amb el qual s’estan enfrontant els assalariats de les empreses petites és la por que en qualsevol moment es deixi de cobrar.

Al nivell de 1990
El nivell d’assalariats de la construcció es troba actualment en els índexs de fa 21 anys. Concretament el nombre de treballadors està en aquests moments lleugeríssimament per sobre dels quatre mil. Precisament aquesta era la xifra del 1990. Entre les dues dades s’ha produït un tobogan ascendent, que arribava a quantitats del 2005, amb pràcticament els 7.500 treballadors, i a partir de llavors va començar la corba descendent, amb l’esclat de la bombolla, que acabaria amb la pèrdua de la meitat dels llocs de treball.

UN PETIT EMPRESARI FUIG AMB LES PAGUES DELS OBRERS

El responsable d’una petita empresa de construcció va fugir del país després d’haver cobrat els treballs pels quals se l’havia subcontractat. Segons diferents fonts del sector, l’home va aprofitar que havia rebut els diners per marxar i no haver de pagar els sous als empleats. Els treballadors es troben desemparats en no saber qui s’haurà de fer càrrec dels diners que els deuen. Donen per suposat que l’empresari, d’origen forà, no tornarà a Andorra. Fonts del sector van indicar que la situació econòmica ha de portar a les empreses que subcontracten a tenir un major control sobre les subcontractades. La falta d’un fons de garantia sa- larial implica que les situacions d’impagament tenen molt difícil solució, especialment si els responsables marxen del Principat. El major control hauria de passar per la presentació cíclica de la documentació que demostri que s’està al dia dels pagaments als treballadors que estan a l’obra, així com que es compleixen amb les obligacions que se’n deriven, entre les quals els pagaments a la Seguretat Social. Les mateixes fonts han indicat que s’ha detectat algun cas en què la documentació justificativa ha resultat ser una falsificació dels rebuts de pagaments.

El Sant Julià guanya la Supercopa amb un domini total

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 1 | 0 comentaris |

(0 vots) |

L’equip lauredià va funcionar com una orquestra perfecta, que a poc a poc va anar imposant el seu joc. Bona posada en escena, amb la pilota i el toc com a protagonistes. Res de rifar pilotes. Passades i més passades davant un Pidasa contemplatiu, amb un mig del camp que ni robava ni tenia ganes de fer-ho i una defensa que es veia desbordada per la mobilitat laurediana. Inusual proposta futbolística dels colomencs que van pagar cara. I és que el Matecosa va completar una simfonia perfecta els primers 45 minuts. Gabi Riera va gaudir de dues ocasions clares per marcar i a la tercera no va perdonar en aprofitar una centrada de Quim Salvat. Sense ni adonar-se, els de Luis Blanco van veure com encaixaven el segon gol amb una gran acció individual de Sebas Gómez (25’). Del Pidasa, res. Com si estigués encara de pretemporada. A la mitja hora Gabi Riera va tornar a picar anotant el 0 a 3 de cap a centrada de Varela.
El Pidasa, desconegut, no va reaccionar, però en la primera aproximació mig seriosa a l’àrea, Walter va cometre penal sobre Beto, que Juli Sànchez va transformar (41’). Quedava tota la segona part perquè els colomencs s’enganxessin a la Supercopa. I ho van fer d’entrada. Del vestidor van sortir més motivats i amb més ganes. Però en 8 minuts Juli Sànchez es va autoexpulsar (entrada dura a Jacques després que no li xiulessin una falta) i el partit va tornar a ser lauredià. Gabi Riera, designat millor jugador del partit, va provar fortuna i minuts després Kiko va fer l’1 a 4. El Matecosa, amb tot a favor, va voler matar la final i ni tan sols el gol d’Alejandro després d’una errada en la sortida per alt de Periánez va inquietar els de Julio Ferreros. Faltaven 20 minuts i el Pidasa, una mica millor, els va aprofitar per deixar la diferència en la mínima expressió. El gol d’Albert Mercadé va arribar massa tard. Segons després l’àrbitre xiulava el final. El títol era per a qui més i millor el va buscar de sortida.

Premis del curs passat
Abans de l’inici de la final, la federació va fer entrega dels trofeus als millors de la temporada passada. Van ser premiats el Pidasa Santa Coloma (campió de lliga), Víctor Bernat (pitxitxi de primera), Ivan Periánez (porter menys golejat) i Lusitans B (campió de segona). A més, i segons votacions dels clubs, van rebre guardons als millors entrenadors i jugadors de primera i segona divisió, Vicenç Marqués, Manolo Jiménez, Héctor Varela i Leonel Correia, respectivament.

Presó per als dos conductors del sinistre mortal

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 1 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Els dos nois, de 18 anys, van ser detinguts per la policia després de donar positiu per consum de cànnabis. Al conductor del Volkswagen Passat (on viatjava el jove que va resultar mort) se li atribuïa un delicte contra la integritat física i contra la vida, mentre que al del Renault Clio, que no va patir danys, se li imputava un delicte contra la seguretat col·lectiva.
D’altra banda, el jove que va resultar ferit greument, segueix ingressat a l’UCI de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell amb una lesió abdominal i diverses contusions. El cap de guàrdia va explicar que el seu pronòstic “segueix sent reservat i cal veure l’evolució”. Fonts properes al cas van explicar que els dos conductors estarien protagonitzant una cursa de velocitat.

Andorra, país de vinyes del segle IX al XIII

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 2 | 0 comentaris |

(0 vots) |

La mateixa temàtica que va centrar l’últim treball dotat amb la beca Cebrià Baraut, realitzat per Joan Lluís Ayala, qui es va capbussar en els arxius públics del país per recollir tota referència a fenòmens naturals. En va documentar 230 des que hi ha documentació escrita.
Ayala va comptar amb el suport de Barriendos i ara, enllestida la feina bruta, arriba el moment de creuar les dades amb les quals l’equip de Barriendos ha anat recopilant a Catalunya. I d’extreure’n lectures i conclusions d’utilitat de cara al futur. Com ara que el clima de què gaudia l’àrea pirinenca entre els segles IX i XIII era força càlid, tant que permetia el conreu de vinyes, cereals, oliveres i fruita dolça. “I no estem parlant de tenir una parra perquè faci ombra, sinó d’una producció vinícola que fos suficient per pagar els tributs al bisbe en forma de vi”, argumenta Barriendos, basant-se en les referències documentals que ha estudiat als arxius del bisbat d’Urgell. Tampoc quedava restringit a una àrea petita: la documentació enumera prop de dos-cents municipis productors. Inclosos indrets d’Andorra tan aparentment improbables com Ordino.

Vestigis
L’historiador assegura que els vestigis encara són visibles. A la toponímia, per exemple, com és el cas d’Enviny (a prop de Sort) on el mateix Barriendos explica que va tenir oportunitat d’explorar el que ara és una frondosa roureda, situada a 1.300 metres d’altura, sota la qual, no obstant això, s’han conservat les parets de pedra seca aixecades a les terrasses pròpies dels terrenys on es conreen vinyes.
Què va passar, aleshores? El clima va canviar i una miniglaciació, apunta Barriendos, que va començar cap al 1300 i es va allargar fins al 1850, va fer que els conreus mediterranis desapareguessin del Pirineu. Així, explica, cap al 1865 o 1870 es van fer proves per introduir el conreu de vinyes però no van donar un resultat positiu.
Les perspectives d’aquí a poc són diferents. El canvi climàtic, ja se sap. “Prevèiem que fos cap a l’any 2300, però els escenaris han canviat i segurament s’avançarà i al 2030 o 2060 el Pirineu ja s’assemblarà a Califòrnia.” Uns models predictius amb els quals, avança Barriendos, ja treballen empreses punteres com la casa Torres. “Regions vitivinícoles de tota la vida, com el Penedès, deixaran de ser-ho o tindran dificultats serioses, perquè a temperatures tan elevades com les previstes sortiran caldos d’una graduació massa alta.” La producció, doncs, haurà de refugiar-se en zones més elevades. Ergo, el Pirineu.
Els reculls de dades d’Ayala i l’equip dirigit per Barriendos tenen com a objectiu establir de manera sistemàtica i a través d’una sèrie temporal contínua com ha evolucionat el clima i quins episodis de fenòmens meteorològics hi ha hagut. Una tasca que fins ara s’havia abordat des d’altres disciplines però no des de la història ni per veure com el clima influeix en aspectes socials i econòmics. Potser mancaven d’interès o potser d’eines per endinsar-se en els arxius històrics.
La possibilitat de creuar dades obre un ventall d’aplicacions extensíssim, en un moment que “necessitem respostes a les incerteses del canvi global”, apunta el científic. Així, per exemple, facilitarà la gestió urbanística: on s’han produït aiguats és probable que se’n reprodueixin, però s’ha de disposar de dades corresponents a períodes de temps molt llargs. També ajuda –en algunes regions d’Alemanya ja ho fan– a perfilar plans d’emergència. O a gestionar els recursos naturals.

L'Andorra s'estrena amb derrota i plèmica a Balàfia

| 12/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 0 | 0 comentaris |

(0 vots) |

I és que els tricolors van protestar els dos gols amb què el Balàfia es va adjudicar els tres punts. El primer gol dels lleidatans va arribar al minut 30, quan un jugador local va marcar amb la mà a la sortida d’un córner. “Tothom ho ha vist, menys l’àrbitre i els assistents”, va queixar-se Imbernón. Ja en la segona meitat va arribar la sentència en una altra acció a pilota aturada que el Balàfia va convertir en gol després d’un placatge a l’àrea que va deixar a terra Marc Pujol. L’àrbitre no va xiular res i els locals van poder celebrar la victòria minuts més tard.
El cert, però, és que l’FC Andorra no va fer un bon partit. Els tricolors van tenir més la pilota, però sense profunditat i buscant sempre la jugada pel centre de la defensa del Balàfia, que va mostrar-se molt ordenada i segura. Dani Mejías i Toscano, que va enviar una rematada de cap al travesser, van tenir les millors ocasions andorranes per marcar en els primers 45 minuts. En la represa, de nou Mejías va ser el que va estar més a prop del gol, però el porter va malbaratar un gran xut des de fora de l’àrea. Al final, 2 a 0 i primera decepció per partida doble, per la derrota i per les decisions arbitrals en contra.

L’encert a la primera mitja hora permet al Matecosa adjudicar-se la Supercopa

| 11/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 34 | 0 comentaris |

(0 vots) |

La temporada comença amb gols i el primer títol és per al Matecosa UE Sant Julià, que es va adjudicar la Supercopa davant el Pidasa FC Santa Coloma. El clàssic del futbol andorrà va tenir un guió força diferent d’aquell a què ens han acostumat les darreres temporades, en què els gols més aviat han escassejat.

L’FC Andorra comença amb mal peu la temporada amb una derrota a Balàfia

| 11/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 2 | 0 comentaris |

(0 vots) |

Al contrari del que havia passat en els últims inicis de Lliga, l’FC Andorra ha començat el curs perdent. Va caure al camp del Balàfia en un enfrontament en què va protestar enèrgicament la manera en què van arribar els dos gols locals. Mal inici dels tricolors, a qui els va faltar profunditat en atac.

DA celebrarà el congrés constituent el 29 de setembre

| 11/09/2011 | Tipus: Noticia

| *

Vist 3 | 0 comentaris |

(0 vots) |

La propera celebració dels comicis el 4 de desembre, i la imminent presentació de les candidatures comunals cap al 14 d'octubre, fa que Demòcrates per Andorra hagi de celebrar el seu congrés constituent a temps perquè la comissió executiva que es triï sigui la que aprovi aquestes candidatures. Així, s'ha escollit la data dijous 29 de setembre per a la celebració del congrés, tot i que segons algunes de les fonts de DA, encara podria ser que es canviés. En aquesta reunió s'ha de triar la comissió executiva formada per un total de setze persones; el president, dos vicepresidents, el secretari general, el secretari d'organització i el tresorer, a banda dels representants de cada parròquia, un representant dels comuns, un del Govern i un del Consell General. A més, hi hauria d'haver els representants de la secció jove i la secció d'igualtat, però com que aquestes encara no estan formades, no podrà ser així.
Els estatuts del partit es van presentar al Govern el passat 27 de juliol, i fins ara ha estat la junta gestora la que ha estat en funcions. La darrera reunió de la junta va tenir lloc aquest passat dimecres 7 de setembre, però encara no es van definir les candidatures per a la comissió executiva, ja que faltaven alguns membres. Aquestes s'hauran de presentar abans del dia 21, i tot i que el congrés ha de votar els membres del nucli de l'executiva (el president, vicepresidents, secretaris i tresorer), la resta de membres només s'han d'aprovar.

Pel que fa a la presidència del partit, algunes de les fonts apunten que la majoria dels presents a la darrera reunió sostenien la voluntat que el president sigui el cap de Govern, Toni Martí. Ell, per la seva banda, afirma que hi estaria disposat, però que "no és cap obsessió", i si no ha de ser així, hi estaria d'acord. El més important per a Martí és que la comissió estigui formada per afrontar les comunals, "és vital".
A banda d'aprovar les candidatures, una de les tasques importants de la comissió serà a l'hora de pactar amb altres partits. Si tres quartes parts de la comissió executiva hi estan d'acord es podrà anar amb el partit que sigui a les comunals.