El balanç d’aquest llarg pont està lluny de les previsions inicials. L’ocupació hotelera s’ha situat “molt per sota de les expectatives”, tal com va reconèixer el portaveu de la Unió Hotelera, Antoni Azurmendi. Ha estat especialment “un desgavell” a les par­ròquies altes. Azurmendi va assenyalar que els hotels que han obert amb prou feines han assolit  un 20 o un 30 per cent de l’ocupació i hi va afegir que “molts establiments no han arribat ni a obrir” atesa la manca de reserves.
A les parròquies centrals “més o menys ens hem defensat”, però la mitjana d’ocupació d’aquesta setmana tampoc no ha estat massa esperançadora amb percentatges entre el 40 i el 50 per cent.
Les estacions d’esquí fan un balanç positiu ateses les condicions amb les quals han obert. Els pocs quilòmetres habilitats han tingut clientela, però com ja van reconèixer responsables dels dos dominis aquesta passada setmana la falta de neu serà un cop per a les facturacions respectives.  El director general de Vallnord, Martí Rafel, va manifestar que “el que no s’ha fet aquest pont ja no es farà, ja no es recuperarà”.

5.500 esquiadors a Grandvalira
Grandvalira va obrir finalment dijous i ha pogut aprofitar la segona part d’aquest macropont. Entre dijous i ahir diumenge ha rebut 5.500 esquiadors, segons la nota de premsa que va enviar el domini. La gran majoria dels clients eren dels fidels i habituals: o tenien forfet de temporada “o han aprofitat l’ocasió per adquirir-lo”. I el balanç que fa l’estació és que “el domini ha pogut resoldre de forma positiva la segona part del pont de la Puríssima”.
En el mateix sentit es va expressar el director general de Vallnord. “Dins de la situació que estem patint, ha funcionat bé”, va manifestar Rafel. La zona de la Coma d’Arcalís va poder obrir ja el dia 3 i, malgrat que l’estació encara no té xifres definitives, el director general sí que va avançar que tant dijous com divendres es va haver de vetar l’entrada de nous esquiadors perquè s’havia assolit l’aforament límit de 2.000 persones. Dissabte i ahir diumenge l’afluència ja va anar a la baixa.
Els propers dies les estacions funcionaran amb el mateix volum de pistes obertes a l’espera que caiguin les desitjades precipitacions. Els hotelers ja miren amb preocupació les festes nadalenques si és que la situació no millora. “Seria terrible si el Nadal no funciona”, va indicar Antoni Azurmendi. I el director general de Vallnord va reconèixer que “tenim motius per estar espantats”, però va afegir que el funcionament dels propers dies i l’acollida als grups està garantida.
La manca de neu també ha afectat els comerciants. La presidenta de la Federació de Comerciants, Susagna Venable, va assenyalar que tot i que els eixos comercials han tingut afluència de vianants no hi ha hagut ni molt menys el volum de clients que hauria portat la neu i que els més perjudicats “són els establiments relacionats amb el material destinat a l’esquí”.

LES ENTRADES DE VEHICLES SÍ QUE SUPEREN LA PREVISIÓ

L’Agència de Mobilitat és l’única que ha complert les previsions. De fet, les superarà. Si s’havia previst una entrada de 100.000 vehicles des de dissabte 3 fins ahir, finalment seran 115.000 els automòbils comptabilitzats. Pràcticament el 70% han accedit a través de la frontera del riu Runer, segons la informació facilitada. Malgrat tot, ahir la sortida va ser més que tranquil·la i únicament es van registrar uns minuts de retenció a la zona de la Margineda. El cap de l’àrea de Mobilitat, Jaume Castells, va indicar que, de fet, la jornada de major sortida de vehicles va ser dissabte amb un total de 15.000 per les dues fronteres. Castells va indicar que si no hi ha hagut excessius problemes de circulació és perquè han estat entrades i sortides esglaonades per la quantitat de dies festius acumulats i també perquè han funcionat correctament els dispositius de control del trànsit.
Tanmateix, l’Agència de Mobilitat ha constatat que en una gran majoria de jornades s’han comptabilitzat els mateixos vehicles d’entrada que de baixada fet que demostraria que molts dels visitants han marxat el mateix dia i, per tant, no han contribuït a augmentar l’ocupació hotelera.

Del trio d’equips que encapçalaven la classificació, només un va concloure la desena jornada com a líder. Dos d’ells s’enfrontaven en el derbi colomenc. La victòria va ser per al Pidasa FC Santa Coloma, que d’aquesta manera acaba l’any líder en solitari.

Els hotelers no van dubtar a titllar de “dolent” el pont de la Puríssima. D’aquesta manera, el portaveu de la Unió Hotelera (UHA), Joan Antoni Azurmendi, va posar en relleu que no s’han complert les previsions que tenien, que feien preveure que l’ocupació aconseguida serviria per millorar una mica les dades que s’estan donant aquest any.

Per segon dia consecutiu, Roger Vidosa va acabar en la segona posició en un eslàlom gegant FIS a Geilo, i ha demostrat així que ha començat la temporada amb molt bones sensacions per les actuacions que està fent.

Cobren pensions “miserables”, com defineixen ells mateixos, algunes inferiors als 150 euros, que no els permeten costejar despeses bàsiques i els obliguen a mirar fins l’últim cèntim. En alguns casos la situació és tan precària que els hi va de menys de trenta euros. Els que calen per abonar una visita mèdica, que en ocasions han d’ajornar per al mes següent, a l’espera que l’espartana gestió de l’economia domèstica que porten els doni per avançar els diners que després, parcial o amb cobertura total, els tornarà la CASS. I és que els protagonistes d’aquest relat tenen una salut força delicada i els cal assistència especialitzada i molts fàrmacs. És el cas de Josep Maria Martínez, amb una invalidesa del 65 per cent i problemes  cardiovasculars, de diabetes i de pulmons –ha de portar oxigen.
Les històries d’aquests jubilats, tots amb més de 40 anys d’estada a les Valls, estan farcides de renúncies i privacions, “no moltes sinó moltíssimes”, assenyala Dominga, i de relats durs sobre com afronten el dia a dia. Com el de Mercedes, 88 anys, que explica que fa temps “que no poso la calefacció perquè no puc pagar els 100 euros que em costa al mes” i que fa servir molt puntualment una estufeta. El de Pepita Amorós que remarca que “hi ha un medicament que em costa 35 euros i no me’l puc permetre perquè si el compro no menjo aquell mes”. O el de José Diz que confessa amb tristor que “força vegades tinc problemes per arribar a final de mes” i ara “és dia 8 i ja no em queden diners per passar el mes”. Els estalvis se’ls van endur fa temps els deutes familiars que va haver d’assumir i els comptes del desembre els ha trencat haver hagut d’acollir a casa un nét al novembre. Haurà de recórrer a la targeta de crèdit que li han fet al banc “perquè tregui diners si algun mes tinc problemes”, tot i que prefereix evitar aquesta fórmula perquè això suposa començar gener amb menys fons.
El total que ingressa són 750 euros, que inclouen jubilació, d’Andorra i d’Espanya, i viduïtat, als quals suma 178 euros que rep d’ajuda del Govern. El lloguer mensual s’emporta 437 euros que compensa amb 300 euros trimestrals d’ajut a l’habitatge. La resta continua amb el cost de menjar, pàrquing, benzina, llum, telèfon o si ha de comprar roba. Sobretot ha d’evitar tenir despeses extra. Fent molts números, José Diz, 75 anys, assegura que “sense menjar no m’he quedat però sopo una mica de fuet –un em dura tres dies– i pa i una poma, i al llit”.
Molt més baixa és la pensió de Mercedes, que com tots els protagonistes del reportatge rep algun ajut social, perquè tenir-los esdevé imprescindible per a la supervivència. Ella no ha d’assumir els 400 euros del lloguer, que sufraga el Govern. Ho justifiquen uns ingressos de 110 euros de viduïtat que li abona la Seguretat Social més els 35 que rep de França, pel temps que el marit va treballar-hi. Amb aquests fons ha de pagar llum, telèfon, 35 euros que li cobra el comú per tenir una dona per fer la neteja dues hores a la setmana -a Josep li surt gratis- i menjar. En cap cas seria possible sense els calers de la meitat de la venda, fa tretze anys, d’un habitatge que tenia a Barcelona, que encara estira. “Si no fos pels diners arraconats del pis m’hauria mort de gana, però ja s’acaben, em queda per viure un any”, sentencia. I d’entre les renúncies que fa especifica que “necessitat no passo, però de peix ni pensar-hi, és caríssim, i amb la condició de no comprar-me ni unes espardenyes”. Per això, Mercedes reclama que li atorguin una mica més d’ajut “300 euros al mes per menjar que amb un plat de sopa passo tot el dia. Menjo molt poc”.

“NO VULL COMPASSIÓ”
Les referències als àpats són constants en les converses amb aquests padrins, perquè la nevera acostuma a estar força buida. “Fa quatre anys que no em compro roba i si en comprés no menjaria perquè a final de mes arribo com puc. A vegades no tinc pa i no vaig a demanar-lo, no per orgull, és perquè no vull que em tinguin compasió”, comenta Pepita, de 73 anys. S’ha hagut d’acoblar a la realitat que li ha sobrevingut en quedar-se vídua fa dos anys i ingressar 290 euros de la CASS i 200 més de pensió de solidaritat. Els 628 euros que paga de lloguer els assumeix Benestar. Una situació inesperada perquè la vida benestant que portava, “molt còmoda econòmicament”, com revela el mobiliari de l’habitatge on resideix, es va veure trasbalsada per un problema amb un negoci que ha deixat embargat, a l’espera de resolució judicial, el patrimoni familiar i els estalvis. “Uns diners que no m’acabaria ni que em cuidés una dona dotze hores al dia”, amb els que comptaven per gaudir de la jubilació i que la fan anar de cap “a mitjan mes ja vaig justeta, potser tinc 50 euros”. Però més malament ho va passar fa uns mesos. Quan va haver d’ajornar el lloguer i menjar el mínim per afrontar els pagaments per la defunció del marit. Va superar aquella situació i ara el gruix dels ingressos se’ls emporta l’atenció mèdica que requereix a causa d’una greu malaltia per a la qual la Seguretat Social li ha denegat la cobertura total “perquè consideren que tinc patrimoni i no em correspon”, a més de la neteja i el menjar.
Un altre exemple de la dieta restringida i poc variada -de llegums i patates, gairebé sense carn ni peix- que imposen les estretors econòmiques en aquestes llars és el menú del matrimoni que formen Dominga i Antonio, de 71 i 75 anys: “llenties amb patates sense res més, la carn és molt cara. És el que hem dinat i el que soparem”. Ell cobra 910 euros de jubilació i a ella li han concedit 642 de pensió de solidaritat. Tenien ajut al lloguer però l’han pedut “perquè és de 750 euros i no es donen quan passa de 630”, explica Antonio que entén els arguments del ministeri però ressalta que “ens vam canviar a aquest pis perquè està adaptat i ella té pendent una operació i haurà d’anar en cadira de rodes”. I alhora es queixa: “a mi em fan portar extractes bancaris i hi ha gent que cobra l’ajuda i és propietària de pisos fora d’Andorra. Jo he fet país, tot el que he guanyat ho he gastat aquí i aquests, no, porten el menjar dels seus països i es compren les cases allà”, etziba.
Ells sí que tenen cobertes les prestacions sanitàries al 100%. Dominga té un 72% d’invalidesa i les visites al metge i la compra de medicaments són imprescindibles. Però Antonio critica el sistema que s’aplica: primer s’ha de pagar i després la CASS torna el global de la despesa. I el problema és disposar de liquiditat. “Fa un any i mig que m’havia de fer una prova al pneumòleg que costa 400 euros, ni l’he feta ni la faré perquè no puc. Hauria de demanar els diners”, indica mentre la dona afegeix “té unes ulleres amb les quals gairebé no hi veu però no es pot permetre pagar el canvi” i reclama “que no calgui avançar el pagament perquè no podem fins que ens ho tornin”. Com ja els succeeix a Josep i Mercedes. Els serveis socials certifiquen la situació de precarietat i poden anar al metge i a la farmàcia sense sufragar res. “Prenc un medicament que costa 100 euros, no el podria pagar. Tinc uns 250 euros de despesa fixa mensual en fàrmacs”, exposa José, que va patir un accident a la construcció als 68 anys, quan treballava per incrementar la jubilació. Mercedes gaudeix d’aquest estatus fa només dos mesos, molt benvingut perquè “només al matí prenc catorze pastilles i em costaven un ull de la cara”, emfatitza.
Un cas similar al de Josep Maria, 67 anys, que cobra 700 euros, paga 208 per viure a l’hostal Calones i ha d’afrontar despeses derivades de les malalties “ambulàncies i alguns medicaments”, el sopar i el manteniment d’una moto que necessita pels problemes de mobilitat que té. Recorda que “m’han faltat cèntims per menjar però ja no”, perquè ara té un lloguer molt més baix. “Em va tocar la loteria amb aquest pis al Calones”, assegura satisfet, alhora que precisa que “no em sobra res i si tinc un imprevist el meu cosí que viu a Catalunya m’ha de pujar cèntims” i es mostra temerós del que pugui succeir: “no paguem llum i calefacció però tard o d’hora ens ho cobraran”.

Un fill a càrrec
Els 400 euros que Antonio i Dominga han d’administrar per a tot el mes, després de pagar la dona de fer feines, l’ajuda que el comú els cobra i medicaments, inclouen el manteniment d’un fill de 12 anys. El menor dels catorze que han tingut, 9 naturals i cinc dels quals s’han fet càrrec. En cap cas les restriccions arriben al menor, que té algunes subvencions, però Dominga demana “em conformo amb un ajut al lloguer i un val de menjar per anar menys justos” i Antonio postil·la “és que no és només menjar, hi la higiene, la roba. És tot” i “si no podem fer un got de llet no el farem però no demanarem per no poder tornar-lo”.
La realitat d’aquests jubilats no és resultat de la crisi. La pateixen des que es van retirar o en quedar vidus. Reivindiquen més atenció, respecte i ajut. “Em fa pena aquesta situació i estar sol”, assegura José. Tots ells, alguns tot i tenir fills, tenen poc suport familiar i això ho porten pitjor que intentar sobreviure amb la pensió.

"NO ES DEIXA NINGÚ TIRAT"

Els empleats o voluntaris de Creu Roja són en molts casos els que fan saltar les alarmes sobre la situació de precarietat d’un padrí que normalment viu sol. Succeeix quan ells o la família demanen el Servei de Teleassistència Domiciliària, el TAD, un penjoll que durant les 24 hores els permet activar una alerta en cas de problemes. L’entrevista que fa Anna Arias, de l’àrea social de l’ONG, serveix per conèixer com viu l’usuari “i en cas de necessitat el derivem als treballadors socials” i són els que fan un informe sobre la persona per avaluar a quines prestacions socials, si cal exonerades, ha d’accedir. Entre els 230 beneficiaris del TAD, que també se subvenciona, “hi ha situacions complicades”, comenta Anna Arias i als més vulnerables se’ls assigna un voluntari, que amb les trucades de seguiment o les visites esbrina “què ha menjat, si fa pudor, si està molt deixat o si es troba bé. S’ha d’observar tot”, indica un dels voluntaris, Jaume Garcia. Aquesta conversa és el detonant per reclamar la intervenció de la família, si en té, i dels serveis socials i posar-hi remei. Anna Arias ressalta que “per cobrir les necessitats de mancances econòmiques a Andorra està ben muntat per a la gent gran. No es deixa ningú tirat” i precisa que “s’han de deixar ajudar. De vegades se’ls posa servei domèstic i no el volen”. Altres dels escenaris que troben és que moltes vegades truquen els padrins “perquè estan sols o tristos i necessiten parlar i solventar el problema de l’àmbit social és més complicat”, conclou.

I Ramon Canut, l’exconseller escaldenc pare de la Constitució, rematava: “el reordenament territorial serà més assequible amb la mateixa força política en la immensa majoria dels comuns i el Govern”, en un moment de revisió, no només de les transferències, sinó de les competències i molts aspectes més.
Això es va poder llegir al Diari de dilluns passat, i les dues opinions reincideixen en els missatges de campanya coincidents gairebé entre tots els candidats en la necessitat de reduir despeses, també a les administracions parroquials, entre d’altres mesures amb la mancomunitat de serveis.
Amb la crisi, que ha afegit a les dades adverses el retard en l’inici de la temporada d’esquí, és evident que aquesta disminució de les despeses corrents del conjunt de l’administració és una assignatura pendent.
Ja al final de la legislatura comunal passada, en les reunions de cònsols s’havia avançat en el diagnòstic de la situació i en el plantejament d’un seguit de reformes que, un cop materialitzats els relleus de persones, i en alguns casos de colors polítics dominants, s’ha de reprendre amb urgència.
Uns cossos funcionarials gegantins que han anat creixent amb els canvis de colors polítics i en èpoques de vaques grasses, han deixat com a resultat uns costos de personal que, en aquests moments resulten evidentment excessius, per no dir inassumibles.
L’intent de rebaixa dels sous més alts pel que fa als dependents del Govern ja s’ha rectificat a la baixa pel gabinet Martí, i tot i aquesta renúncia parcial al projecte de partida, no evita la reacció contrària de l’únic sindicat, el del sector públic, amb capacitat real de pressió i tancat en banda. Com si a les empreses privades no s’haguessin aplicat ja, i continuen aplicant-s’hi, retallades de remuneraciones i també, el que és pitjor, de plantilles, per mantenir la supervivència del negoci, mentre es pugui.
En el cas dels comuns, la rel del problema és una altra: el caràcter federal, o gairebé confederal, del repartiment polític que es va acordar, com a únic possible, en els temps (fa ja 18 anys) en què es va redactar la Constitució.
En paràmetres internacionals, és insòlit que una comunitat més propera a les 70.000 que a les 80.000 persones oficials, hi hagi vuit administracions diferents.
Més d’hora que tard, s’imposarà un replantejament, de forma que s’aprimin les competències comunals i, potser, es redueixi el nombre de corporacions territorials.
A hores d’ara, les retallades en despesa de personal fins on sigui raonable, la mancomunitat de serveis per a abaratiments proporcionals, la reducció d’equipaments de costos importants i infrautilitzats, per compartir-los entre usuaris de més d’una parròquia, sobretot si són veïnes, són algunes de les mesures “poc agradables” -com deia Pintat- que semblen inevitables.
Mentrestant, i en el mapa polític general la segona desfeta generalitzada del Partit Socialdemòcrata, després dels dos anys de govern nacional infructuós, planteja també canvis en un àmbit diferent.
Un poder monocolor no és gens positiu en cap sistema democràtic, en tant que comporta riscos greus per a la democràcia mateixa, i temptacions d’abusos i de corrupteles.
Ja avançàvem fa temps, i abans que els resultats de les comunals aprofondissin aquesta ocupació gairebé total del poder per la marea taronja, que calia refer l’actual situació de les forces polítiques: el cònsol menor en funcions d’Encamp, Gabriel Dalleres, repetia la necesitat d’una reflexió a fons al si del PS i Canut anava més lluny en demanar-li una “refundació”.
L’última baixa publicada del PS ha estat la de l’exconseller general Esteve López, mentre es confirma ja públicament el projecte de nova força de centreesquerra, després de l’èxit de Rosa Ferrer a Andorra la Vella, i que tindria ja promotors de pes, a la capital, Ordino i Canillo, com a mínim.

Les trumfes són, en qualsevol cas, la primera marca d’aquesta nova societat. I un cop els productors han recollit els 150.000 quilos d’aquesta primera collita, toca seleccionar-la i preparar-la per a la venda. Encara no ha arribat a les botigues (si als restaurants, en el marc de col·laboracions com les jornades de cuina de la Unió Hotelera) però ja tenen preu. El consumidor les pagarà a 1,40 el quilo en qualsevol establiment on les adquireixi. Un preu “unificat per no crear competència”, tal com va explicar el gerent de la societat, Roger Fité. Al productor se li abonaran 50 cèntims per quilo que es pugui destinar a la venda.
El preu s’ha decidit en funció dels estàndars de qualitat que s’ofereixen. Es tracta d’un producte completament ecològic. Els productors no han pogut usar cap substància química. I aquesta aposta pel més natural també s’ha traslladat al procés que segueix a la recollida del camp. Són patates no rentades, tal com deixa clara la mateixa bossa en què es comercialitzaran. Això vol dir que en cap moment se’ls passa aigua perquè la seva aparença pugui ser més brillant. L’aposta per la sostenibilitat s’ha traslladat fins i tot a la bossa en la qual es vendran que està feta de material biodegradable.

El procés
El producte segueix “una traçabilitat” que no es trenca mai. Què vol dir? Que des de l’inici fins al final se les identifica amb el productor. D’aquesta manera, remarca Roger Fité, “si el consumidor té un problema sabrem el lot i d’on ve”. Per aconseguir aquesta identificació continua, el primer que s’ha fet ha estat pesar en brut cadascuna de les collites rebudes i identificar-les amb el seu productor. Després cadascuna d’elles –i sense barrejar-les– ha de passar per la màquina que les distribueix en funció del calibre (el tamany). Abans, però, les trumfes passen per una mena de raspalls per eliminar la pols que puguin tenir i es fa un cribatge visual mentre les peces es mouen per la cinta transportadora. “S’eliminen aquelles que tinguin desperfectes, per exemple que tinguin cops, i no poden ser destinades a la venda”, va indicar Fité. Després continuen camí les bones i la mateixa màquina ja les selecciona en funció del seu calibre. Per al consumidor particular seran les de tamany mitjà. Les grans i petites es destinaran a la restauració.
La nau també s’ha equipat amb un espai refrigerat per a conservar en estat òptim el producte. Un cop la societat Sabors i Aromes d’Andorra obtingui el registre de comerç el producte podrà arribar als establiments. Ja s’han fet contactes i hi ha un grapat d’interessats.

UNA SOCIETAT QUE COMENÇA A CAMINAR AMB ASPIRACIONS DE CRÉIXER

Una seixantena de socis han apostat per aquest nou projecte empresarial que té l’origen en els plans de recerca que fa alguns anys va engegar l’Associació de Pagesos i Ramaders per buscar alternatives al tradicional conreu del tabac. La patata ha estat el primer producte però l’any que ve també es vendran les primeres plantes aromàtiques. D’aquesta barreja entre sabors i aromes ha nascut el nom de la societat. De socis n’hi ha de productors, però també de no productors. Els productors han començat amb una collita de 150.000 quilos però, tal com va comentar el gerent de la societat agrícola, es preveu doblar la producció en “tres o quatre anys”. I també és clar que a la trumfa i les plantes aromàtiques s’afegiran d’altres conreus. Ja s’ha parlat de la ceba. I cal remarcar que també hi ha productors de mel.
Com qualsevol societat amb aspiracions de créixer està previst ampliar plantilla. Ja s’ha contractat un operari però tenint en compte que s’hauran de calibrar i empaquetar uns quants quilos de patates es contractaran temporers per ajudar en els períodes punta. La part logística també millorarà amb una oficina a la nau.