Tal com ho explica, ara mateix és més important per a un pare controlar el facebook que no xerrar amb el fill de la pèrdua de la virginitat.
Sí, és que això de la virginitat ja no és tan rellevant com abans.
Ah no?
Fixi’s, si ara ja hi ha termes com follamic o follamiga que no existien quan vostè i jo érem joves. Hi ha molta anticipació en aquest tema ara, la mitjana diu que als 15 anys es perd la virginitat.
Anem al tema de la conferència, l’abús de les noves tecnologies per part dels adolescents. Com ho porten els pares?
Si us plau, puc ser políticament incorrecte?
Si us plau, faci-ho.
El problema principal en els temps que corren és que els pares encara actuen com adolescents.
Carai.
I això passa perquè les famílies no són homogènies. Ara hi ha molts possibles models de famílies diferents. Pare-mare, reconstruïdes, monoparentals, gais... Un xaval pot tenir mare biològica, mare adoptiva i madrastra, què se n’ha fet d’aquells tatuatges d’amor de madre?!
Què vol dir que era molt millor amb el model antic de pare, mare i fills?
El model educatiu en el qual jo crec, el de corresponsabilitat, és el minoritari a hores d’ara en favor d’altres com el sobreprotector o el permissiu. En aquest sentit és igual de possible que una lesbiana soltera eduqui de manera corresponsable el seu fill com que ho faci una parella convencional.
Posi’m algun exemple.
El tema de ho veig, ho vull, ho tinc. Els pares han de dir-li a l’adolescent, entenc que ho vegis i també que ho vulguis però ja veurem si ho tindràs, t’ho mereixes això que vols?
Suposo que per poder entendre com s’enganxen els joves als facebook o al twitter haurà hagut de provar-ho, què li sembla?
S’ha de reconèixer que és llaminer, és molt atractiu. És com negar que les drogues donen plaer. Per combatre-les bé precisament ho has de saber. Però s’ha de regular el seu ús, i més en adolescents. Si no es fa els acaba devorant. Els pares ho han de limitar i si no se’n surten demanar ajuda a un professional.
I ja està tipificat clínicament com una addicció?
Encara no, ara està considerat un trastorn dels impulsos, no una addicció, però suposo que aviat canviarà.
Ha vist l’‘Indomable Will Hunting’?
Sí.
S’ha trobat mai en alguna situació tan conflictiva?
Home, recordo un pacient, el Jorgito, l’any 1981, feia 1,90 i pesava 150 quilos. Una nit el vaig sorprendre entrant amb un ganivet a la meva habitació. Em vaig defensar, és clar. Però sap una cosa? Després vam estar parlant una bona estona, el Jorgito només tenia por.