Si prospera el projecte que el consell assessor de la salut ha posat sobre la taula del ministeri,  els fàrmacs passaran a reemborsar-se a l’usuari en funció de la seva rellevància i de la que té la patologia que han de curar, i també en funció del pacient i del tipus de tractament que segueixi. Per tirar endavant aquest nou procediment s’instauraran diferents tipus de receptes. I cadascuna anirà associada a un reemborsament diferent.
Es tracta d’un canvi que va més enllà del que ja estableix la Llei de modificació de la Seguretat Social que el Consell General va aprovar a final de desembre i que està pendent d’entrar en vigor, i que estipula que els percentatges de reemborsament dels medicaments podran baixar fins al 30%. Està vinculat a la gran reforma de la Llei de la Seguretat Social que el Govern vol que sorgeixi d’un gran pacte d’Estat ja que canvia les regles del joc.

Patologia i tipus de pacient
La proposta està basada en dos grans eixos. El primer és que els medicaments es pagaran en funció de la gravetat de la malaltia. Un tractament contra un refredat, per exemple, tindrà menys reemborsament que el d’una persona que pateix una afecció cardíaca.
El segon està lligat al tipus de pacient. Fonts ministerials van posar un exemple: un tractament preventiu per al colesterol. Ara mateix s’abona el 75% sense cap mena de discriminació. Però el canvi preveu que es facin distincions. Es respectarà aquest abonament quan un nivell elevat de colesterol pugui suposar una complicació greu de salut per al pacient en qüestió. Per tant, és un tractament vital. Però quan no sigui aquest el cas, el percentatge que s’abonarà serà molt menor i podria arribar a ser de l’ordre del 10 o el 15 per cent.
El cert és que tot el canvi de sistema té un actor principal: els metges. Seran ells els que hauran de discriminar en funció del pacient i el seu historial de salut. I el que es projecta és que puguin materialitzar aquestes distincions a través de tipologies de receptes i se’n plantegen fins a tres tipus diferents. Quan siguin per a un tractament preventiu, quan es tracti d’un de curatiu i quan sigui especial. Cada tipus de recepta estarà associada a un percentatge de reemborsament.

ELS METGES HAURAN DE SIGNAR UN CONTRACTE

El canvi en la prescripció de fàrmacs, un projecte que pretén incidir en la racionalització de la despesa sanitària, significa que els facultatius hauran d’adoptar un nou sistema de treball. L’exercici liberal dels facultatius es tradueix en la necessitat que els metges signin una mena de contracte amb l’administració que garanteixi que treballaran seguint els preceptes del nou sistema de finançament públic dels fàrmacs. Aquest canvi obligarà a modificar el conveni que lliga els metges a la CASS, que té una vigència d’un any però que automàticament es prorroga si és que cap de les parts no el denuncia amb antelació.
De fet, no és l’únic conveni que s’haurà de modificar. També s’hauran d’instaurar canvis en el de logopedes i fisioterapeutes, ja que el reemborsament d’alguns dels seus actes també es revisarà.

Una lluita que va durar fins al darrer moment –la penúltima jornada quan Coma va trencar el canvi– i no ha estat exempta de polèmica. L’especial de la darrera etapa, amb final a la capital peruana, Lima, només tenia vint-i-nou quilòmetres cronometrats, d’entrada un passeig triomfal per als vencedors. I més si Coma, a voltes líder, a voltes segon, canviava el motor de la seva moto, rebia penalització i partia a més de 50 minuts de distància del resident a Arinsal.
En arribar a Lima i complir el tràmit –desè a l’etapa–, alegria de Despres, que va titllar aquest Dakar com “el més dur que he viscut: dur físicament, però sobretot mentalment. Era important qüestionar-se tots els matins i sortir a lluitar. Això és molt dur mentalment. Qualsevol victòria és bonica, però aquesta ho ha estat sobretot pel context, amb intriga fins al final”, va valorar. Marc Coma va recordar l’episodi de la vuitena etapa, quan va acabar líder però amb menys diferència respecte de Despres perquè l’organització donava al rival el temps perdut a l’inici de la jornada, quan el francès va quedar encallat en una zona de fang. Ahir va dir que “en alguns moments he tingut la sensació que lluitava contra molts factors”, i va indicar que havia estat difícil entendre el pronunciament dels comissaris aquell dia. Amb tot, deia que “haig de felicitar Despres, que clarament és el campió. Ho he donat tot dia rere dia i treballaré dur per guanyar de nou l’any vinent. Com normalment ens alternem, en teoria em toca a mi. Però primer s’haurà de treballar”.

Peterhansel, el rei
El quart Dakar de Despres el fa desempatar amb Coma en motos i el converteix en un dels pilots més llorejats de la competició. Ja té els mateixo títols que el finlandès Vatanen i l’italià Orioli, i per davant hi ha el francès Cyril Neveu, amb cinc títols en motos, el txec Karel Loprais, amb sis en camions, el rus Vladimir Chagin, amb set en camions, i el totpoderós Stephane Peterhansel. El compatriota de Despres va gua-n­yar en cotxes i suma el desè títol, sis en dues rodes i quatre en quatre rodes. “No hi ha dos Peterhansel al planeta. No tinc ni idea si se’m donaria bé pilotar un cotxe i mai no ho he intentat”, va dir el quàdruple vencedor sobre un hipotètic canvi de categoria. Peterhansel, de la seva banda, va dir que la d’ahir és una de les victòries “més boniques” i que serà difícil que s’iguali el rècord.

EL 'MESTRE' JORDI GINESTA COMPLE LA 21a PARTICIPACIÓ

L’andorrà Jordi Ginesta, un dels veterans del Dakar, tampoc no va fallar en la seva 21a presència en el raid més dur del món. Malgrat que el seu principal objectiu és una feina, l’assistència als pilots que participen en altres categories, mantenir-se en la classificació de camions és sinònim que pot exercir sense problemes la tasca, i així ha estat un any més, arribant en aquesta ocasió a una nova destinació, el Perú. Ginesta, tot un mestre del Dakar, va finalitzar en la posició número 56, però ni el lloc ni la diferència respecte del primer classificat de la categoria, l’holandès Gerard de Rooy, importa tant com donar servei a tots els pilots que confien en la seva fiabilitat en les tasques d’assistència en ruta. També hi havia altres participants del Principat al raid més dur del món, en la categoria de cotxes. Els residents Bernard Errandonea i Isabelle Pattissier van arribar a Lima en els llocs 14 i 29, respectivament. I els buguis dels equips formats per Isidre Loan-Gerard Vidal i Andreu Cachafeiro i el català Jaume Gramona van quedar fora ja en les primeres etapes.

L’última etapa era només un tràmit, però s’havia de completar. Després de tants dies castigant les mecàniques i amb els pilots anant al límit de les seves forces, fins que no es travessa la darrera línia d’arribada no es pot donar res per segur. Això és el Ral·li Dakar, sempre imprevisible. I les sorpreses no van arribar.

El Pidasa FC Santa Coloma segueix mantenint el liderat després del triomf sobre el CE Principat (3-2) en un matx que se li va complicar. En la primera part s’havia avançat 3-0 amb dos gols de Renato i un de Samir, però a l’últim quart les coses es van ajustar amb les dianes de Lopes i Hernández, aquesta de penal.

Constituïda l’any 2000, la Gran Lògia d’Andorra representa el centre neuràlgic de l’activitat maçònica al Principat. El seu gran mestre, Antoni d’Ortodó, explica que la primera associació d’aquest tipus que hi va haver al país es va crear pocs anys abans, el 1994, ja que abans de la Constitució no estava contemplat. “En primer lloc, es va establir una lògia que depenia de la Lògia Nacional Francesa, anomenada la Tríada”. Pocs mesos després, “la Gran Lògia d’Espanya en crea una altra, Montsalvat. Aquestes dues lògies van ser la base de la maçoneria al país, les dues primeres en territori andorrà, que van derivar en la creació de la Gran Lògia d’Andorra”, hi afegeix D’Ortodó.
Sota aquesta estructura superior s’apleguen vuit lògies més petites, cadascuna de les quals adopta un ritual específic, tot i que totes tenen en comú que segueixen les directrius de l’anomenada maçoneria regular o tradicional. Les seves bases es van establir a Londres el 1723, a partir de les anomenades Constitucions d’Anderson, elaborades pel pastor protestant de mateix nom [vegeu peça]. Amb posterioritat, el moviment ha patit nombroses ruptures, la més important arran de la Revolució Francesa, quan es crea el Gran Orient de França. A diferència de la maçoneria regular, on els seus membres han de creure en Déu –o Gran Arquitecte de l’Univers–, el Gran Orient és especialment bel·ligerant vers les religions, sobretot la catòlica, de la qual n’ha denunciat constantment els seus privilegis.
Precisament, un dels aspectes que, en principi, podrien resultar més espinosos per a la maçoneria andorrana són les seves relacions amb l’Església. D’Ortodó remarca, però, que no hi ha “cap problema”. “Quan es va crear la Gran Lògia d’Andorra, el copríncep Martí Alanis no hi va posar cap mena d’objecció. De fet, no es pot tenir res contra la maçoneria regular, perquè no va ni contra l’Església ni contra ningú”, des­taca.

l’opinió del catolicisme
Paral·lelament, la posició de l’Església sobre els maçons, que ha anat canviant amb els anys, és actualment, si més no, ambigua. L’historiador Pere Sánchez Ferrer, membre fundador del Centre d’Estudis Històrics de la Maçoneria Espanyola, comenta que “tot i que tots sabem que el catolicisme real opera sovint al marge de l’oficial, no hi ha una condemna explícita per part de l’Església, però tampoc es diu el contrari”. En aquest sentit, per al catolicisme, “tot catòlic pot ser maçó si no és per conspirar contra l’Església”, de manera que “la condemna no ha estat del tot eliminada”.
La situació actual de la maçoneria regular a Andorra no té res a envejar de la d’altres països. La Gran Lògia del Principat compta amb 225 afiliats, una dada “que no està gens malament, sobretot si es té en compte que a Anglater­ra n’hi ha 200.000 i a França, 45.000”, assenyala D’Ortodó, qui hi afegeix, però, que no és fàcil mantenir l’activitat. “Aquí hi ha gent de tot arreu i molta que està de pas, i qualsevol associació ho té difícil per tirar endavant. Això fa encara més complicat tenir gent dins la maçoneria”, lamenta.
Tothom pot ser maçó? D’entrada, sí, però com ja s’ha dit, creure en Déu o en un principi creador és una de les condicions per ingressar a la maçoneria regular. Les altres dues, “ser un home lliure i tenir bons costums”, explica D’Ortodó. El profà ha de ser presentat per dos maçons que l’avalin. A partir d’aquí, “es fa una enquesta i s’elaboren una sèrie d’informes. Aleshores la lògia vota, i si el vot és favorable per dues vegades, s’accepta el nouvingut”.
Per garantir l’ingrés, passar el ritual d’iniciació és imprescindible. “La maçoneria no és com un club de tennis, on es paga una quota i prou”, assegura D’Ortodó. “És quelcom més, perquè si algú hi vol accedir és perquè ha fet un procés de reflexió i creu en uns determinats principis: perfeccionament, recerca de la veritat i del coneixement... Per això cal el ritual d’iniciació.” Durant aquesta cerimònia, el profà realitza “tres viatges simbòlics on es busca la llum, i en els quals es va trobant amb elements simbòlics que li poden impedir assolir-la”. En el simbolisme maçònic, la llum és el coneixement, la veritat. Per això el viatge es fa amb els ulls tapats, perquè aquell que vol ser iniciat “ha de tenir confiança en els altres membres”. Rituals semblants tenen lloc quan s’accedeix a un grau superior, és a dir, quan es passa d’aprenent a company, i de company a mestre.

UN ESPAI LLIURE DE CONFLICTES
Cada lògia celebra reunions amb certa periodicitat, normalment mensual. Són les anomenades tingudes, que en el cas de la maçoneria regular se centren “de manera excluxiva en l’estudi dels principis i les doctrines del moviment”, assenyala Pere Sánchez Ferrer. Així, “queden exclosos temes com la religió o la política. Això fa que en una mateixa lògia hi puguin conviure germans de tendències polítiques i de religions diverses. No es busca la confrontació en aquest sentit”, agrega l’historiador.
Sovint, però, el deseconeixement sobre la maçoneria fa que molta gent hi entri esperant trobar-hi quelcom que no es correspon amb la realitat. Antoni d’Ortodó recorda que “quan es va crear la Gran Lògia d’Andorra hi havia persones amb idees molt equivocades: creien que sent maçons passarien a ser importants i se’ls va haver d’expulsar”.
Així mateix, també reconeix que “no sempre l’encertes quan admets nous membres. Per això, les persones que hem considerat que no eren dignes d’estar amb nosaltres les hem fet fora, d’acord amb els nostres reglaments”. D’altra banda, “també hi ha gent que amb tota la bona voluntat ve a la maçoneria amb un concepte totalment equivocat. Per exemple, amb la idea de fer negocis. I això tampoc no és així”.
Aquests exemples posen de manifest que la ignorància respecte a la maçoneria continua sent molt accentuada, fins al punt que ha donat origen a tota mena de rumors. “S’ha arribat a dir que això és una secta”, diu D’Ortodó. “Per afirmar una cosa així, primer de tot cal saber què és una secta, i en segon lloc documentar-se sobre què és la maçoneria.” I destaca que “aquí tots som majors d’edat. Un entra i surt quan vol. No hi ha cap dogma ni un guru que marqui directrius”.

els atacs a la maçoneria
Aquest desconeixement també es deriva de les constants campa­nyes difamatòries que la maçoneria ha hagut de suportar al llarg de la història. Per posar un exemple recent, els virulents atacs per part dels principals règims totalitaris del segle XX. “La maçoneria representa la llibertat, el pensament lliure de la persona. Això, evidentment, mai no ha agradat a les dictadures”, afirma el mestre de la Gran Lògia d’Andorra. Aquesta difamació permanent “ha fet petjada en l’imaginari popular, fins al punt que molta gent ha acabat associant la maçoneria a quelcom horrible, satànic. Fins i tot s’ha arribat a dir que fem sacrificis humans!”, es lamenta al seu torn Pere Sánchez Ferrer.
Aquest desconeixement també ve donat perquè la maçoneria “no ha fet mai proselitisme, tot i que actualment no és una societat secreta. Està oficialment registrada i els seus caps són visibles”, explica l’historiador, qui considera que la institució ha fet un esforç per obrir-se a la societat. “S’organitzen simposis, conferències i actes diversos, que estan oberts a tothom”, destaca.
El secretisme, remarca D’Ortodó, “és evidentment obligatori en un context on hi ha repressió contra els maçons. És el que passava a l’Espanya de Franco o durant el règim de Vichy a França”. En canvi, “en un context de llibertat no hi ha secret i no hi ha cap problema que un maçó digui públicament que ho és. El que no pot fer, en cap cas, és revelar la identitat d’altres germans”. I conclou: “Sempre hem estat molt discrets. Això és el primer que un maçó ha de ser.”

DE CONSTRUCTORS DE CATEDRALS A MESURES DEL CONEIXEMENT

La maçoneria es defineix a si mateixa com una institució discreta de caràcter iniciàtic, no religiosa, filantròpica, simbòlica i filosòfica fundada en un sentiment de fraternitat. Té com a objectiu la recerca de la veritat a través de la raó i fomentar el desenvolupament intel·lectual i moral de l’ésser humà, a més del progrés social. Per això, tradicionalment, les lògies han estat punt de trobada de persones amb certa cultura i amb inquietuds intel·lectuals, interessades per l’humanisme, per sobre de les separacions i les oposicions sectàries. Els orígens del moviment estan estretament vinculats amb l’Església: els antics constructors de catedrals s’agrupaven en tallers, on hi havia un mestre –l’arquitecte–, els seus ajudants i els aprenents. Dins d’aquesta estructura, de caràcter gremial, passaven diferents generacions de constructors durant els anys que podia durar el procés d’edificació. Al costat de la catedral hi havia un local on els constructors treballaven i vivien, la lògia. Era el centre de treball i de formació intel·lectual. En aquests llocs s’aprèn, es parla, s’estudia, es convida filòsofs i d’altres arquitectes que passen a ser membres d’aquestes lògies... És aquí també on es fa el canvi de la maçoneria operativa a la maçoneria especulativa, especialment a partir de la publicació a Londres de les Constitucions d’Anderson, el 1723. Així, la lògia passa a ser un lloc de discussió on es mantenen els antics ritus i reglaments dels gremis. Per entrar al gremi de constructors hi havia un ritu iniciàtic, que es manté al costat del conjunt de símbols de la construcció propis de la maçoneria.