El president del grup parlamentari socialdemòcrata, Jaume Bartumeu, creu que l’Estat ha de participar en el finançament de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS).

Les condicions meteorològiques han provocat que els organitzadors hagin decidit retardar les dates del Vallnord Speed Contest. Havia de començar aquest dijous, però ho farà diumenge, per concloure dimarts. Com és habitual, els millors pilots internacionals no es perdran la cita d’Arcalís.

Tres dies d’activitats i competició és el que aplega sempre el Cap de Setmana de Muntanya, organitzat pel Soldeu Esquí Club. Entre les proves hi ha les dues últimes cites de la Copa d’An­dorra, que permetran conèixer els campions d’aquesta edició.

El mandat de l’actual junta directiva de l’FC Andorra conclou a final de temporada. Perquè les eleccions no enterboleixin esportivament els seus equips, els comicis se celebraran al més tard possible, mentre que també s’està a l’espera de conèixer quina és la subvenció que es rebrà del Govern, que es preveu que pateixi una rebaixa important.

La signatura de l’acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al país.

Un dels documents més antics que fa referència a la frontera amb els nostres veïns és l'Acta d'Ermengol, Comte d'Urgell, de data 13 de juny de l'any 1007. Andorra delimitava en aquells temps amb els Comtats de Cerdanya, d'Urgell i de Pallars i amb la regió de Savartés (corresponent a l'actual departament de l'Arieja).

Els límits entre els Estats han anat variant en el decurs dels anys a conseqüència de guerres, casaments o simplement tractats. Andorra és dels pocs països que ha conservat la mateixa frontera des del Segle XI, una frontera generalment natural seguint les serres i els rius de la nostra geografia.

Tot i això, amb la construcció del túnel d'Envalira i del viaducte que el va connectar a la RN22, el Govern d'Andorra va creure necessari proposar una modificació de la frontera per tal que el traçat d'aquest viaducte no ocupés territori francès. Per aquest motiu es va signar l'any 2000 un Tractat entre el Principat d'Andorra i la República Francesa que rectificava la frontera.

Aquest Tractat modificava doncs la frontera natural (riu Arieja) entre Andorra i França fent que els andorrans hem perdut una part de l'accés directe al riu Arieja, del pont internacional del Pas de la Casa en avall.

En l'article 5 d'aquest mateix tractat, les parts es van comprometre, en el termini més breu possible, a iniciar negociacions amb vista a concloure un acord relatiu a la delimitació de la seva frontera.

A tal efecte es va crear una comissió Franco-andorrana que s'ha reunit una desena de vegades, alternativament a Andorra i a Paris. Aquesta comissió hauria arribat a dos acords:

1.- Redacció d'un projecte d'acord franco-andorrà sobre la gestió conjunta de les captacions d'aigua en la conca de l'Arieja des de la serra fins el riu de la Palomera. Aquest projecte d'acord respon a la directiva 2000/60/CE on diu: << Quan un districte geogràfic s'estén més enllà del territori de la Comunitat, l'Estat membre concernit (en aquest cas França) intenta establir la coordinació apropiada amb el país tercer (aquí Andorra), amb la finalitat de realitzar els objectius de la present directiva sobre el conjunt del districte hidrogràfic>>. Aquest projecte d'acord (si és el mateix que vaig examinar quan era Cònsol) considero que és un bon acord per ambdues parts.

2.- Delimitació de la frontera en els sectors en litigi segons la cartografia andorrana i la francesa:

- Pic d'Envalira: la frontera seguiria la serra passant pels dos pics (pic d'Envalira i pic Negre).

- La Palomera: el límit seguiria el riu de la Palomera fins a la seva font i d'allí en línea recta fins el punt més alt del cap de la Palomera.

- Pic de Ruf: aquí també la frontera seguiria la cresta de les aigües vessants.

- Clot de les Abelletes: aquest ha estat el punt més delicat que han tractat les dues delegacions. La cartografia andorrana situa la frontera al mig del riu Arieja fins a l'estany Negre (de les Abelletes) que parteix pel mig, i d'aquí serra serrant fins al cap de la conca. La cartografia francesa (mapes del segle XVIII de Cassini i els plans cadastrals) atribueixen a França tot l'estany Negre i tota la muntanya, incloent el vessant andorrà, per sobre de l'estany. Això representa una diferència de 0,46 Km2 molt important per Andorra comparat als seus 468 Km2, però totalment negligible per França en front als seus més de 550.000 Km2! L'acord al que s'hauria arribat és de partir aquest territori conflictiu atribuint a França la part que va de l'estany Negre fins passat el camí del coll dels Isards. Aquest camí que coneixen bé els excursionistes, els pastors, els caçadors ja haurà desaparegut de la xarxa de camins andorrans! El ministre portaveu de l'executiu ha qualificat aquest acord de "satisfactori per totes les dues parts i que "ningú" en surt més beneficiat que l'altre"! La meva opinió Senyor Ministre, és que no es pot acceptar aquest segon acord ja que considero que França ens l'ha encolomat: són millors negociadors que nosaltres!

Intentaré explicar-ho a continuació, intentant no allargar-me massa. Quan van sorgir els primers incidents en aquella zona de les Abelletes provocats per la instal·lació d'un telesquí i per una captació d'aigua, el Comú d'Encamp va començar a moure's (tot i que corresponia més a Govern que al Comú ja que la frontera és una competència exclusiva de l'executiu). És cert que les dues cartografies (l'andorrana i la francesa) són divergents. Recordant, com he comentat al principi de l'escrit, que al segle XI, Andorra limitava en aquella zona amb la Cerdanya, el Comú d'Encamp, amb l'ajuda dels seus experts, va aconseguir a l'arxiu de Puigcerdà un document del 15 de maig del 1295 en què s'estableixen els límits de terme entre la Cerdanya i les Valls d'Andorra. Aquest document (escrit en llatí) situa clarament el límit baixant del Pic d'Envalira " per la serra que divideix fins al mig de l'Estany anomenat de la Casa" i de l'estany riu avall.

Senyors del Govern, si coneixeu la geografia andorrana, i l'heu de conèixer, de serra que va fins al mig de l'estany Negre (o de les Abelletes i de la Casa) només n'hi ha una i és per aquesta serra per on passa la frontera amb França a aquesta zona de les Abelletes. És aquesta serra que sempre han reconegut com a frontera els Encampadans (pastors, caçadors, excursionistes, …). És aquesta serra que sempre s'ha considerat com a frontera en la nostra cartografia. És aquesta serra que donen com a frontera els experts, Sr. CORRIENTE (per cert avui assessor del Govern en aquest afer!) i Sr. BONALES en els seus corresponents informes encomanats pel Comú d'Encamp i dels quals us vaig fer arribar un còpia.

Tal i com he dit abans els francesos en saben de negociar:

. El Sr. SARKOZY, President de la República Francesa, en tant que Cap d'Estat d'Andorra (així ho voldria entendre) ja va esmentar públicament aquest litigi en la seva visita a Andorra, a la plaça del poble d'Andorra la Vella!

. L'Ex Ministra d'A.E., Sra. ALLIOT MARIE, hauria declinat una reunió amb el seu homòleg andorrà fins i tant no tingui una resposta (suposo positiva) al dossier de delimitació de la frontera!

. El primer Ministre, Sr. FILLON, l'hi hauria estat impossible rebre el Cap de Govern d'Andorra, per una qüestió d'agenda! (no entendré mai aquests termes diplomàtics).

. L'actual Ministre d'A.E., Sr. JUPPÉ, inclús hauria comentat a l'actual Govern la meva ferma oposició a la signatura d'aquest acord! Quin honor!

Jo sóc dels que pensem que l'Estat Andorrà té dues vies per negociar amb França:

1.- La que tenen tots els països sobirans del món: cada ministre d'Andorra i els seus serveis han de poder parlar, reunir-se amb els seus homòlegs de França.

2.- A través de la representació oficial del Copríncep (Cap d'Estat d'Andorra).

Si en un moment donat sorgeix un problema (que no sigui una raó d'Estat!) no totes les portes s'haurien de tancar. A part si "la raison du plus fort est toujours la meilleure!".

El Cònsol menor d'Encamp considera que s'ha optat per "una solució ràpida i equilibrada, ni per als uns ni per als altres". També considera que "a vegades els interessos del País passen per sobre dels parroquials". Miri  Sr. Cònsol, la solució ha estat ràpida estic d'acord amb vostè (12 anys de negociació i ara amb pocs mesos de Govern de DA ho ha resolt!), però al meu entendre gens equilibrada! Si d'interessos del País com aquest n'hi ha molts, la parròquia d'Encamp quedarà reduïda d'aquí uns anys a la Plaça dels Arínsols!

Les fronteres tal com he dit al principi acostumen a ser naturals (serres, rius, …).Les dues modificacions de traçat, la del viaducte del túnel d'Envalira i aquesta, si es porta a terme, no en tenen rés de naturals i segur que generaran conflictes de més difícil solució que els que s'han pretès resoldre avui.

Avui diumenge 4 de març escric aquestes reflexions. Dimarts vinent dia 6, vostè Sr. SABOYA es reunirà amb el seu homòleg francès, Sr. JUPPÉ, per iniciar les converses bilaterals per l'establiment d'un conveni de no doble imposició entre Andorra i França, per l'establiment d'un Espai Econòmic Europeu per als Petits Estats, i per la signatura dels dos acords de delimitació de la frontera (aigües i frontera).

Si bé considero interessants per Andorra els dos primers i el de les aigües del tercer punt, en la meva modesta opinió, la d'un ciutadà d'Andorra, la signatura de l'acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al nostre país. Si que us ha permès establir aquesta reunió amb el Sr. JUPPÉ, però penso que hem esperat 12 anys, també hauríem pogut esperar 2 mesos més i, qui sap, pot ser d'altres interlocutors costat francès, no haurien portat la negociació (la pressió) a aquests extrems. Em queda l'esperança que els parlaments andorrà i francès no ratifiquin aquest acord.

Decebut, aquest és el sentiment amb el qual vaig sortir de l'acte de dijous passat a Casa Bauró. Organitzava, penso, el ministeri de Cultura i els ponents van ser, per ordre d'intervenció, Martí Salvans i Marta Rotés.El Diari d'Andorra va publicar una minúscula notícia l'endemà, ampul·losament titulada: "Un ampli repàs de la història de l'esquí al Principat."

Segurament, l'autor de ressenya va marxar a la redacció abans que els ponents comencessin a parlar; la veritat és que quan vaig decidir assistir a l'acte, jo també pensava que podria escoltar un "repàs de la història de l'esquí d'Andorra" dels dar­rers 100 anys, o sigui una microhistòria, però història al cap i a la fi.

No va ser així: el que els assistents vam poder escoltar i els de les dues primeres rengleres van poder veure, no va ser res més que dos petits rècits.

No crec que, ni els tres ministres que apadrinaven l'acte amb la seva presència, ni els consellers de DA -solidaritat obliga-, puguin, malgrat un exercici magnànim d'indulgència, opinar de manera diferent.

El rècit de Marta Rotés era una crònica, relativament ben ordenada, de la gestació i de l'activitat posterior de l'organització empresarial Ski Andorra. La veritat és que ho tenia relativament fàcil si el seu objectiu era donar a conèixer la biografia d'una organització que encara no té vint anys d'existència.

L'exposició de Martí Salvans, no va aconseguir ni tan sols mantenir el mínim ordre cronològic. El seu exposat fragmentat, amb una pobresa escandalosa de fonts bibliogràfiques, ignorant fets i esdeveniments transcendentals, iniciatives fallides, fracassos empresarials, amb uns oblits vergonyants a la gran majoria dels protagonistes personals, socials i institucionals de la història de l'esquí d'Andorra, va demostrar que la seva xerrada no tenia res a veure amb el fruit d'una investigació històrica mínimament rigorosa sobre el fenomen social i econòmic que s'ha donat al nostre país a partir del 1930 a l'entorn de l'aventura de la neu.

Avui -i algú ho havia de dir- és intolerable que se'ns vulgui donar gat per llebre i presentar com a Història una foto inèdita (record personal d'infantesa) amb quatre velles fotos arxiconegudes i cinc episodis, trets de context, lligats als empresaris pioners del desenvolupament empresarial i tecnològic del negoci de la neu.

Nogensmenys, en aquests temps de crisi cultural, econòmica i social, necessitem investigar sobre la història de l'esquí al nostre país, però el que necessitem no són panegírics ni enyoraments, sinó una història crítica que sàpiga lloar els mèrits dels pioners -i d'altres protagonistes menys coneguts dels grups socials sempre subalterns-, però també que sigui capaç de registrar les dades i els esdeveniments clau de la radical transformació socioeconòmica i paisatgística que ha resultat de l'apropiació i mercantilització de les nostres muntanyes que han esdevingut objecte de consum d'un turisme massiu de visitants estrangers. Una transformació que ha generat riquesa, però que també ha posat de manifest una gestió molt deficient dels recursos naturals, a més de crear als actors privats i públics fragilitats i incerteses -socials, econòmiques, financeres- sobre el futur.

Es pot intuir, ja des d'ara, que l'altra cara del creixement del negoci turístic de la neu que pot mostrar un treball històric fet amb rigor, serà molt menys amable de la que ens van presentar Rotés i Salvans.

Els historiadors, ajudats per geògrafs, sociòlegs, antropòlegs, etcètera, han de ser capaços d'escoltar i tenir en compte les opinions de pagesos, hotelers, monitors, esportistes, treballadors, banquers, ecologistes, etcètera. Han d'analitzar els errors del passat, posar en evidència les conseqüències de la improvisació, de la manca de planificació amb la qual s'ha desenvolupat el negoci de l'esquí a Andorra; les insuficiències d'un model basat en l'ambigüitat de les relacions entre els diferents actors econòmics, institucionals i socials, i els problemes de governança que aquesta ambigüitat ha provocat.

Aquesta investigació històrica hauria de desvetllar les mancances de la llei dels camps de neu, la mania de grandeses que ha acompanyat l'actuació d'alguns personatges, així com l'oblit, tant per part dels promotors públics com dels privats, de la necessitat de plantejar un desenvolupament equilibrat i sostenible socialment, ambientalment i econòmicament, no solament dels dominis esquiables, sinó també dels processos urbanístics i immobiliaris que s'han induït en el cercle més pròxim als camps de neu, però que ha acabat per impactar sobre tot el territori.

El professor Josep Fontana diu  que "una de les funcions socials de la història és contribuir a planejar i construir el futur, que ens inciti a participar-hi activament, perquè no està determinat i depèn de nosaltres".

La intenció d'aquestes línies no és res més que la de palesar la impossibilitat d'eludir per més temps el debat col·lectiu públic sobre la necessitat de canvi de model de desenvolupament turístic andorrà, en el qual l'esquí comercial ha tingut i té una importància innegable. Un debat que s'ha de fonamentar en el coneixement i l'anàlisi de com hem arribat fins aquí.