A les restes de les bales i les càmeres de trànsit s’hi suma l’antena de telefonia mòbil situada als voltants de la zona dels trets, a l’Aldosa. Segons van explicar fonts properes a la investigació, s’està fent un cribratge dels telèfons que l’hora dels trets (pels volts de les 2.30 hores de dissabte a diumenge) estaven connectats a la citada antena. En el suposat cas que l’autor dels trets portés el telèfon mòbil a sobre i connectat, l’aparell estaria entre els registrats per l’antena. La feina policíaca consisteix a netejar la llista de telèfons, prescindint dels que poden pertànyer a veïns. I a partir d’aquí es pot tancar el cercle sobre el responsable de l’atac.
El ministre d’Interior, Marc Vila, va comparèixer ahir en roda de premsa després del consell de ministres per explicar alguns detalls del cas. Va confirmar aspectes ja avançats pel Diari com ara que hi podria haver algun altre impacte de bala, si bé ara per ara només s’han verificat dos, o que l’origen dels trets és una zona de l’Aldosa que queda just davant del domicili del ministre Cinca. Tanmateix, va indicar que “les restes de projectils s’estan analitzant per serveis especialitzats”. En aquest sentit, va apuntar que el cos d’ordre –va assenyalar que hi ha un grup de l’àrea de la policia criminal dedicada en exclusiva a la investigació, amb el suport d’altres companys del cos– té el suport d’experts en balística de la policia espanyola. Els agents van arribar al país dimarts.

Diverses línies d’investigació
El titular d’Interior va manifestar que es treballa en “diverses línies d’investigació i no se’n pot prioritzar cap”, i hi va afegir que “fer-ho des de l’especulació és i seria molt contraproduent, podria entorpir la investigació”. Tanmateix, va insistir que “especular sobre autors o motivacions només pot contribuir a crear desconcert o criminalitzar algun col·lectiu”. El cas ja s’ha tramès a la Batllia i està “sota el control jurisdiccional del batlle”.
El que sí que és clar és que va ser “una acció intencionada, van ser dos trets intencionats”, i realitzada amb un rifle de caça, però el ministre no va avançar més detalls de l’arma emprada, tot recordant que la normativa obliga els propietaris a registrar les armes i que qui no ho fa està cometent una il·legalitat.
El màxim responsable d’Interior va assenyalar que la investigació està tot just a l’inici i que, per tant, encara és d’hora per tenir resultats. En tot cas va deixar clar, en relació amb la resolució del cas, que “faig vots perquè sigui el mínim de lluny possible”.

REVISIÓ DELS SISTEMES DE SEGURETAT SEGUINT RECOMANACIONS DE LA POLICIA

L’atac contra el domicili del ministre de Finances i Funció Pública també ha posat sobre la taula si era necessària una revisió dels nivells de seguretat dels càrrecs públics. En aquest sentit, Vila va ser poc precís. Sí que va reconèixer que “s’han revisat els sistemes de seguretat segons el que ens ha dit la policia” i que “s’ha fet en proporció al que creiem que són els riscos possibles”. Tanmateix, va explicar que els ministres continuen amb les respectives agendes de treball i va subscriure les paraules del cap de Govern, Toni Martí, en el sentit que l’executiu “continua fent la seva feina amb fermesa i convicció”.
El ministre també va voler agrair, en nom del company de gabinet i del Govern, les mostres de suport rebudes. També va agrair  la col·laboració ciutadana en la tasca policíaca. I és que també va explicar que els agents del cos d’ordre estan realitzant enquestes entre els veïns –de la zona on viu Jordi Cinca i també de la zona des d’on es va disparar– per tal d’obtenir dades que puguin ajudar en la resolució del cas.

El seu exemple l’han seguit els germans Cameron i Travis Meyer (ex-Garmin-Cervélo) i el seu company d’equip Leigh Howard (ex-HTC-Highroad). Tots aquests ciclistes passen la major part de l’any a Europa pel calendari internacional, i mentre molts dels seus compatriotes al GreenEDGE tenen la residència en altres països europeus que els puguin oferir avantatges en l’as­pecte fiscal ells també han apostat pel Principat i s’han tret la llicència per la Federació Andorrana.
Les condicions d’Andorra combinen bé per als professionals de les dues rodes. Desnivells i altitud per entrenar, tant dins de les fronteres com a prop, amb el ter­reny del Pirineu català, i una fiscalitat favorable als seus interessos. Fins i tot una llicència més barata que en altres països per als esportistes de primera categoria, ja que aquestes qüestions formen part del reglament intern dels respectius organismes nacionals. “Per a nosaltres és maco poder tenir ciclistes d’aquest nivell al país. La relació del Purito amb Andorra ja ve de temps enrere i per exemple, quan acabi el Giro i si no va al Tour, potser es passa un mes i mig aquí entrenant”, explicava el president de la Federació de Ciclisme, Carles Barquín.

Noves Residències passives
La presència d’aquests esportistes de primera línia també casa amb la filosofia del canvi projectat per l’executiu en el model de residències passives. S’ha establert una categoria amb un perfil de resident per raons d’interès científic, cultural o esportiu, al qual es demana un dipòsit i que  té més facilitats que temps enrere per tirar endavant els tràmits burocràtics per aconseguir el permís. El nou marc redueix, a més, els dies d’estada obligatòria al Principat –de 183 a 90 dies anuals mínims–, un fet important per a professionals que estan fora durant molt de temps pel calendari esportiu. En aquest sentit el boca-orella en el ciclisme professional és una bona via i la federació no posa cap inconvenient a concedir llicències, que no representen cap sobreesforç per a l’entitat, tot al contrari. Suposen una font extra d’ingressos per a l’organisme i a banda ajuden que es parli de ciclisme de forma indirecta. La llicència és una qüestió administrativa i no perjudica les condicions dels corredors que decideixen canviar-la en temes com la representació internacional. Continuen tenint totes les possibilitats de córrer pel país d’origen en competicions com uns jocs olímpics o mundials.

Joaquim ‘Purito’ Rodríguez, Ciclista del Katusha

A prop de la primera ‘gran’

Joaquim ‘Purito’ Rodríguez (Parets del Vallès, 1979) és un dels millors ciclistes espanyols de l’actualitat. Professional des de fa més d’una dècada té una medalla de bronze al Mundial (2009), una etapa del Tour i diverses del Giro i la Vuelta a Espanya, a banda de la Flecha-Valona d’enguany i la Volta a Catalunya del 2010. Ara té un gran èxit a tocar. Ahir, a Cortina d’Ampezzo, va sumar el segon triomf d’etapa al Giro, del qual és líder. El ciclista, que dedicava el triomf al desaparegut Xavi Tondo –feia un any que va morir– deia al seu bloc que el canadenc Hesjedal, segon a 30”, és el gran favorit per les condicions de contrarellotgista –l’última etapa és contra el crono. “Hem d’atacar-lo”, deia.

Cameron Meyer, Ciclista del GreenEDGE

De la pista a la ruta

Bona part de la carrera de Cameron Meyer (Perth, 1988) ha estat en el ciclisme en pista, amb èxits per exemple en campionats del món. Es dedica fermament a la ruta des de fa uns anys i ja ha aconseguit coses, com el Campionat d’Austràlia en contrarellotge individual el 2010 i l’any passat o el Tour Down Under, la cursa australiana que obre la temporada de l’UCI World Ranking, també l’any passat. Meyer, que aspira a disputar el Tour de França d’enguany, arriba del Tour de Califòrnia, en què també hi han estat el seu germà Travis i Leigh Howard. Allà ha estat l’onzè classificat, a 3’15” del vencedor, l’holandès del Rabobank Robert Gessink.

L’àrbitre internacional per Andorra, Antonio Zamora, va tornar molt satisfet de les proves que va fer entre el 3 i el 5 de maig a Freissing (Alemanya). El tècnic va superar sense problemes les proves físiques i confia també a haver superat l’examen d’idioma i el de les regles de joc.

Flexibilitzar el Codi de relacions laborals per abaratir els processos d’acomiadament. Aquesta és una de les propostes de l’Associació de Contractistes d’Obres d’Andorra (Acoda) per frenar la caiguda del sector, que ja s’allarga diversos anys i que pot suposar que, si se segueix el ritme actual, es perdin enguany 1.000 llocs de treball més.

Dotze anys participant en el Ral·li Dakar són molts. Superar el desert, tant a l’Àfrica com a Sud-amèrica, evoca històries de superació, amb records de tot tipus. I això és el que volgut explicar Cyril Despres a Dakar X4, el llibre que publica amb finalitats solidàries. Els beneficis estan dirigits a l’escola Fabrizio i Cyril, que té al Senegal.

La Copa Catalunya arriba a final de curs. Amb la Lliga acabada per a l’Hotels Plaza en no entrar als play-off d’ascens, hi ha jugadors que ja no s’entrenen amb l’equip i per a ells ha acabat la temporada. Han tornat als seus llocs d’origen, a l’espera de notícies per a la pròxima campanya.

Ben a prop es va quedar Mònica Ramírez en els 100 metres esquena de millorar la marca de l’any que posseeix. Als Campionats d’Europa de Debrecen es va quedar a tan sols 15 centèsimes d’aconseguir-ho. Amb aquesta prova té l’esperança d’anar als Jocs Olímpics de Londres i ara haurà d’esperar que s’oficialitzi el rànquing FINA per saber si obté una de les 75 wild cards que es reparteixen.

Intolerància. Qui exerceix una acció que pot il·lustrar el significat d’aquest mot està negant un dels principis fonamentals de la convivència democràtica; quan aquesta acció és violenta, qui l’exerceix ultrapassa, sense preàmbuls, la línia vermella de l’acció racional.

Aquesta és la primera reflexió que em va venir al cap en el moment de conèixer l’acció violenta a la qual van ser sotmesos Jordi Cinca i la seva família ara fa uns dies. I dic bé Jordi Cinca i no el ministre Jordi Cinca perquè l’acte va ser comés, almenys fins que es demostri el contrari, contra una persona. Pot ser -o no- que les responsabilitats polítiques que legítimament està exercint tinguin a veure amb les raons que pugui esgrimir qui va cometre l’acte per justificar-lo. Però això és igual, perquè cap dels motius que pugui adduir l’autor de l’acte no pot ser vàlid per justificar la seva acció.

Després d’un primer moment d’incredulitat, et veus obligat a acceptar la realitat. I et van passant pel cap diferents reflexions, d’entre les quals esmentaré les tres que m’han semblat més essencials, almenys fins ara. La primera és la necessitat de que la persona que ha estat víctima de l’acció rebi el suport incondicional que es mereix; crec que, en aquest sentit, la unanimitat ha imperat. Una segona et porta a desitjar i esperar que es puguin arribar a respondre totes les preguntes que ens podem posar al voltant del fet concret; en aquest cas, hem de fer plena confiança en l’actuació dels estaments i les persones que vetllen per la nostra seguretat i pel manteniment i el respecte de la convivència democràtica en què creiem. La tercera és la necessitat de poder valorar i intentar entendre perquè es poden arribar a donar a casa nostra actuacions que escapen a qualsevol esquema lògic i racional, com és la present; aquí la reflexió ha de ser individual, però compartida i, no cal dir-ho, sincera, una reflexió que només ens pot conduir a refermar el nostre credo en una democràcia compromesa i solidària.

Tots recordem el sonall, aquella joguina consistent en una peça de metall que porta adherides peces movedisses que en bellugar-se produeixen un so alegre i insistent que diverteix els infants menuts.

Un any després de l’arribada de l’onada taronja al Govern no apareix cap signe de positiva reactivació econòmica.

Tot es basa, tot es fonamenta, tot es fia, al capdavall, al sonall de l’obertura econòmica que portarà, ho asseguren dia sí i dia també, matí, tarda i nit, una onada d’inversió estrangera.

Tenim al Govern els hereus dels que van inflar la bombolla immobiliària a Andorra, que va fonamentar el creixement en la mà d’obra barata fins que la bombolla va esclatar i s’endugué milers de llocs de treball. I per molt que ho intentin dissimular són els hereus dels que van deixar per a les generacions futures els deutes pendents de les obres faraòniques.

En aquest primer any de legislatura han aparegut ja signes evidents d’una mena de «curanderisme» econòmic.

Primer es va anar escampant la llegenda que n’hi hauria prou amb fer fora el govern socialdemòcrata i instal·lar als despatxos ministerials el govern «dels millors» per a foragitar el dimoni de la desocupació. Amb un senzill canvi de color dels ministres, del vermell al taronja, les empreses tornarien a crear centenars de llocs de treball.

Amb la credulitat pròpia dels conversos semblava que una part dels sectors empresarials del país s’hagués cregut que, una volta aplicada la poció màgica de Panoràmix, els llocs de treball brollarien com els bolets després de la pluja. Dissortadament no ha estat així i l’absència d’una orientació clara en la reforma de la fiscalitat conjuminada amb l’absència d’una ferma voluntat de reforçar la seguretat jurídica ha portat el país a la recessió.

També, avui, vigília de la celebració de la festa patronal de la Policia, es pot esmentar la promesa de l’any passat del que, com a candidat de DA, es va presentar davant els funcionaris de la Policia assegurant que mai no els baixaria la retribució salarial.

Toni Martí ha recuperat aquí aquella frase d’un conegut polític francès del segle passat que afirmava que «les promeses només comprometen als que les reben». I jo em permetria afegir als que les escolten i… se les creuen.

Per a explicar la distància sideral entre els decebedors resultats dels elixirs màgics, que havien de generar confiança i feina, i la descarnada realitat d’un 2012 de recessió econòmica i amb una taxa de desocupació que no para de créixer, a DA tenen dues receptes.

La primera és la constant referència a l’«herència rebuda» dels governs anteriors.

Com que els seria impossible traslladar culpes i responsabilitats a un govern socialdemòcrata que els actuals components de DA no van deixar de bloquejar ni un sol instant del 2009 al 2011, parlen dels «governs anteriors» però aquí obliden que la ciutadania té memòria històrica i sap que el factòtum parlamentari dels governs liberals des del 1995 no era altre que Antoni Martí, que guiava i dictava les polítiques des del Consell General.

La segona recepta és la política del sonall. Igual que es distreu als nens amb la sonsònia del soroll, amb llums de colors i caramels, DA intenta entretenir la ciutadania amb grans escarafalls ministerials i la glosa permanent de les disposicions miraculoses de l’obertura econòmica.

S’insisteix en estímuls de cartró pedra, molt sonors, però ineficaços.

Proliferen les declaracions d’austeritat que queden desmentides ràpidament per les actuacions. Ha tornat la contractació d’assessors a preus més astronòmics encara que en l’etapa liberal.

S’anuncien retallades en la despesa pública ineficient, però l’únic que es retalla és el sou d’alguns funcionaris, mentre augmenta el nombre -i el cost- dels càrrecs de relació especial o de confiança.

I tot això s’ha fet articulant la política de la por. El Govern, amb l’acompanyament d’un potent cor mediàtic, ha desplegat un discurs de culpa col·lectiva en el qual s’hauria de pagar la festa de la nostra irresponsabilitat.

S’ha fet avançar així la idea d’un escenari sense finestres que mirin al futur, posant la por en el cos de la ciutadania. La por sempre ha estat, arreu del món, el millor instrument per a la servitud voluntària.

Però el que sí ha anat fent el govern és precipitar el trencament de les condicions bàsiques d’igualtat.

El creixement exponencial de les desigualtats i la relliscada d’una part important de la població cap al precipici de la marginació fa que no es doni la igualtat de condicions pròpia de la societat democràtica que estableix la Constitució.

La fractura social entre integrats i marginats és una ferida oberta que Càritas ens acaba de recordar.

En resum, en un any de majoria absoluta, el govern de DA ha lluït molt, ha arreglat poca cosa o res i ha espatllat força.

I la ciutadania, de moment, intenten entretenir-la amb el sonall.

Aquesta partida s’utilitza per pagar material pedagògic i sobretot amb això es paguen gairebé totes les despeses de funcionament de l’escola: material d’oficina, despeses relacionades amb la fotocopiadora, consumibles, transports, telèfon… i segur que encara em deixo moltes coses.
Cert, les escoles franceses disposen d’una subvenció de part de França i les espanyoles de Madrid però la quantia d’aquestes no és astronòmica.

Destacaré també, que si el Govern pagués les despeses abans mencionades, tractant-les, com són, despeses de consum de béns i serveis, i no a través de subvencions, només haurien estat reduïdes d’un 10% sobre el liquidat el 2009, segons les directrius i instruccions per a l’elaboració del projecte de pressupost 2012.
Tot això em porta a creure que poc s’ha interessat el ministeri pel funcionament de les escoles dels sistemes educatius espanyols i francesos, ja que si aquest hagués estat el cas, hauria vist a què es destinarien les subvencions i no hauria permès mai una reducció tan important en aquestes partides.

Ans al contrari, en aquest cas, la subvenció, ja més que insuficient per si sola, per tot allò que ha de finançar, s’ha vist reduïda d’un 20%.
Lamento que el Govern de DA no hagi honorat les promeses fetes durant la campanya electoral pels futurs consellers generals, síndics, ministres…
El Govern de DA, que tant es va vanagloriar de ser el més gran defensor de la persistència dels tres sistemes educatius, ens ha decebut. No n’hi ha prou de guanyar unes eleccions prometent grans canvis, il·lusions i altres cortines de fum… sinó que cal demostrar les paraules amb accions.
Tots sabem perfectament la gran riquesa que és per al nostre país el fet de disposar de tres sistemes educatius gratuïts.

Evidentment, tenim clara la necessitat i la importància del nostre sistema nacional, que és, de ben segur, el que demana més esforços i treball al ministeri d’Educació.
Ara bé, cal recordar que els nens i les nenes escolaritzats als tres sistemes educatius són tots nens i nenes del país que mereixen tota l’atenció necessària per part del Govern andorrà, dins dels convenis i arranjaments signats amb França i Espanya.

Som tots sabedors que un d’aquests sistemes està en caiguda lliure d’efectius i si es redueixen les subvencions, mal favor li farem.
Si realment volem la persistència dels tres sistemes educatius a Andorra, caldrà tenir-ne cura d’una manera més justa i assenyada, de manera que els nens i les nenes que gaudeixen de tots els sistemes educatius no surtin perjudicats.

Mourinho va arribar a Madrid fa dues temporades amb un compromís de quatre anys i n’estarà sis si compleix amb el contracte. En els dos anys que ha estat a la banqueta madridista ha aconseguit una Copa del Rei –l’any passat–, la darrera lliga i ha arribat els dos anys a semifinals de la Lliga de Campions, el gran objectiu del president blanc.
Mourinho, en una entrevista concedida a la web, va dir que “tenim un projecte de quatre anys i se n’ha de gaudir. Em sembla el repte perfecte per als quatre anys vinents perquè allò que és difícil t’obliga a més”. El tècnic hi va afegir que “en la segona temporada vam guanyar la lliga, tal com havíem planificat, i ja veurem el que ve. Però sense cap tipus d’obsessió. L’única obsessió ha de ser allò que aquest grup de treball té molt clar, que és seriositat”. Amb aquesta ampliació sembla que el projecte de Florentino pel que fa al tècnic és a llarg termini i que hi ha tota la confiança dipositada en ell. Mourinho va dir que té “la sensació que una majoria estarà feliç amb aquesta decisió de la directiva i també amb la meva. Amb els jugadors he anat contactant i la meva profunda sensació és que la plantilla en general està també feliç amb la decisió”.

AGUIRRE DIU QUE SI ES XIULA L'HIMNE LA COPA S'HAURIA DE SUSPENDRE

La presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va encendre ahir la polèmica i va rebre una allau de crítiques en indicar que si a la final de la Copa del Rei de divendres les aficions del Barça i l’Athletic de Bilbao xiulen el príncep, la bandera o l’himne espanyol, el partit s’hauria de suspendre i fer-se a porta tancada en un altre lloc. Les declaracions les va fer després que la plataforma pro seleccions esportives catalana, gallega i basca, acompanyada de diputats de partits nacionalistes, demanessin als seguidors que reivindiquin el reconeixement de les respectives seleccions.