El seu objectiu final és dotar el país d’una inspecció tècnica d’habitatges que obligui a rehabilitar edificis antics i fer-ho, amb mesures que els facin més eficients energèticament i sostenibles.

Tant necessària és una ITV per als edificis del país?
És molt important. Al país hi ha centenars per no dir milers d’edificis que haurien de ser revisats, ja que hi ha edificis de 50 o 60 anys als quals no se’ls ha fet cap tractament. El parc d’edificis d’habitatges està obsolet. I no només les cases particulars, sinó també els hotels i els poliesportius. Ens hem de dotar d’una llei o una normativa d’inspecció tècnica d’edificis que ens permeti que hi hagi uns especialistes (enginyers, arquitectes o tècnics) que facin l’auditoria de l’edifici indicant les renovacions necessàries, ja sigui canviar la caldera, arreglar la façana, canviar els vidres i les finestres o millorar la instal·lació elèctrica.

Però és un moment molt complicat per invertir.
No estem parlant que per llei s’hagin de fer totes aquestes millores en sis mesos o un any. S’hauria de fer un pla indicant quines renovacions es poden assumir. El primer any, millorar les façanes; el segon, canviar la caldera i millorar la calefacció. A cada actuació els propietaris s’adonaran que hi ha un estalvi energètic que pot arribar fins al 30%, i que si ho fan de cop, pot tenir un retorn de fins al 50% d’estalvi que paga la quota del finançament de la inversió.

Incideix molt en l’estalvi.
A Andorra gastem 65.000 litres de gasoli de calefacció l’any, gairebé 1.000 litres per habitant. Si fem aquestes millores en cinc anys podem rebaixar la xifra un 30%. Només canviant les calderes, les de nova generació gasten un 80% menys que les antigues, l’estalvi seria espectacular.

I amb energies alternatives?
Les característiques del país ho limiten. No podem apostar pels horts de plaques fotovoltàiques com a Espanya, que a més ara per ara no són del tot eficients i necessiten una gran inversió. I tampoc podem seguir important de França el 60% de l’energia. El camí és l’estalvi, la rehabilitació per l’eficiència energètica i després la cogeneració amb gas.

Tornant a la ITV. Quina seria la fórmula a aplicar?
Hi ha dues opcions. Una és legislar i obligar els edificis amb un nombre determinat d’anys, potser 20, 30 o 40, a passar les inspeccions. Una altra opció seria el sistema francès que funciona amb unes etiquetes d’inspecció energètica. Si l’edifici té una etiqueta A, vol dir que és de primera qualitat, si té una C o una D, l’edifici suspèn. A l’hora de llogar o vendre, el preu de l’edifici de l’etiqueta A serà més alt que el de la D perquè l’edifici té mancances. El sistema no obliga, ho fa de manera indirecta.

Els edificis nous ja s’han de fer buscant aquesta eficiència?
Al país ja no es pot construir cap edifici que no compleixi la normativa d’aïllament i consum energètic. Encara no estem al nivell de la Unió Europa, però és una normativa bastant exigent. El 2020 els edificis nous hauran de tenir un consum pràcticament zero, hauran de ser autosostenibles, i el 2018 tots els edificis administratius, vells o nous, hauran de consumir zero o gairebé zero. Els hauran de rehabilitar tots, ja que a la majoria són edificis emblemàtics fets per arquitectes emblemàtics que no van tenir en compte l’eficiència energètica.

Seria un bon moment per prendre la iniciativa.
Sí, hem de legislar al respecte i mantenir les línies d’ajut que ja existeixen amb l’objectiu final de millorar la qualitat de vida dels inquilins, de gastar menys i de contaminar menys.

Ja es publiciten prou aquestes subvencions?
De moment hi ha 24 milions d’euros destinats a la concessió de préstecs preferents i una partida de 300.000 euros per a subvencions. El Govern farà una campanya de divulgació publicitària per donar-les a conèixer perquè en l’any i mig que fa que estan a disposició no s’hi ha fet res. Només s’han presentat un parell o tres de projectes i tenen 39 sol·licituds que estan als ministeris donant voltes perquè no saben com desencallar-les. Són projectes de rehabilitació de façanes d’edificis d’habitatges.

Impulsar les rehabilitacions pot revifar la construcció?
No solucionarà el problema d’un sector en crisi, però sí que crearà una activitat que a Andor­ra no existeix i que a tot Europa s’està aplicant. És un dels pocs sectors on es crea ocupació.

Però la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS), en lloc de fer-li el pagament, ha activat el servei d’inspecció. Al·leguen que part de les cotitzacions de la perjudicada, Maria Lucilia Gomes, són fictícies.
L’afer va començar amb una primera baixa de la perjudicada a causa d’una “artritis severa” al canell dret. La dona porta una pròtesi i ha passat pel quiròfan “diverses vegades”. La CASS li va reconèixer una incapacitat del 60% el maig del 2010. Hauria tingut dret a percebre una prestació si hagués acumulat les cotitzacions necessàries (són 96 mensualitats). Però no les tenia. I la Seguretat Social li va donar l’alta. Maria Lucilia Gomes es va tornar a incorporar a la feina com a cuidadora d’una persona gran. Però cinc mesos després va tornar a demanar la baixa perquè definitivament la lesió al braç no li permetia treballar. La Seguretat Social li va donar novament l’alta un mes després de l’atur i de nou li va denegar el dret a la pensió d’invalidesa. Va ser llavors quan Gomes va acudir a la justícia per reclamar aquest dret. Ara ja tenia les cotitzacions necessàries. I la Batllia, en una sentència del febrer, la hi va atorgar. La resolució indica que l’afectada té les 96 mensualitats declarades que requereix la legislació, que també supera els 50 anys i que el peritatge conclou que té una reducció de la capacitat de guany del 60%. Amb tot, resol que ha de percebre una pensió de la categoria A i grup 2 perquè “resta incapacitada per a l’exercici d’activitats físiques implicant moviments al canell dret elevacions o càrregues de pes al braç dret i per tant per a l’exercici de la seva professió de serveis domèstics”.  
Però la CASS ara al·lega que els cinc mesos treballats després de la primera baixa són sospitosos de ser ficticis. Que hi va haver cotització però no feina. I encara no ha abonat la pensió a Gomes.

"EL TEMPS CORRE, NO POT TREBALLAR I TÉ DIFICULTATS"

L’advocada de Maria Lucilia Gomes lamenta l’actuació de la CASS. “És com si entenguessin que la decisió de la Batllia no val”, es va queixar. La lletrada va afegir que la Seguretat Social ha incorregut en incongruències. No va recórrer la sentència de la Batllia al Tribunal Superior i tampoc va usar l’argument de la suposada falsedat dels últims cinc mesos de feina. “Si volien al·legar això, que ho haguessin al·legat al judici, s’hagués pogut defensar amb totes les garanties”, va explicar.
Darrerament la CASS ha convocat l’afectada, el seu patró i també ha parlat amb el marit de Gomes per interpel·lar-los, sobre qüestions com els horaris de feina que feia. Ella reconeix, amb els ulls plorosos, que “ho estic passant molt malament” i que aquesta situació està agravant el seus problemes de salut, com ara la hipertensió. “La justícia m’ha reconegut aquest dret i jo necessito aquests diners”, va manifestar, tot insistint que el braç li impedeix treballar. En el mateix sentit es va expressar la seva lletrada. “El temps corre, no pot treballar i té dificultats econòmiques”, va afirmar.
La representant legal va manifestar que endegar de nou la via judicial podria suposar un any més d’espera i més despeses. I va insistir que, de fet, la justícia ja s’ha pronunciat.

Aquest és l’objectiu que el ministeri de Turisme ha començat a treballar amb el sector comercial per a la propera campanya de rebaixes d’estiu. La qüestió es va tractar en una reunió la setmana passada –en què també es va parlar del contingut de la campanya del maig– i s’ha d’acabar de definir. El Govern hauria demanat el compromís de tot el sector per respectar les dates que es defineixin ja que la intenció és fer una campanya de difusió a l’exterior que no tindria sentit si els establiments acaben anant per lliure. Si s’aconsegueix aquest compromís seria el primer cop que es consensua una temporada conjunta de descomptes i, per tant, que s’assoleix una vella demanda del sector que sempre ha apostat perquè la llei del comerç defineixi i reguli clarament els calendaris de rebaixes, com succeeix a l’entorn.
La data que s’hauria posat sobre la taula per iniciar el període seria el 15 de juny. Es tracta d’avançar-se als països veïns. Espa­nya, per exemple, comença de manera generalitzada l’1 de juliol però hi ha algunes comunitats autònomes que inicien la campanya una setmana abans. Així que la data que va semblar més idònia va ser la del 15 de juny per poder llançar el missatge atractiu que Andorra ofereix descomptes abans que ningú. En tot cas, el calendari no està tancat. Una de les reticències que van posar sobre la taula alguns comerciants és que en una situació econòmica com l’actual és arriscat i problemàtic avançar massa els descomptes generalitzats.

Maig
El Govern i els comerciants també van parlar del projecte més imminent: la campanya del maig. Seguirà la mateixa filosofia del novembre. Es tracta d’atreure visitants en una època tradicionalment fluixa perquè tot just s’ha acabat la temporada de neu i s’oferiran als visitants paquets combinats d’allotjament amb oferta complementària (gastronomia, Caldea, Naturlàndia). Les compres també tindran un paper destacat (de fet, i segons l’enquesta realitzada al novembre, la immensa majoria de turistes va declarar que durant l’estada aniria de compres així que són un pol d’atracció clar). I per potenciar el shopping una de les iniciatives que es durà a terme és la d’impulsar sortejos diaris. Segons van explicar fonts presents a la reunió, el que es vol fer és sortejar cada dia 6.000 euros entre totes les butlletes que es dipositin als comerços. I els clients tindran dret a una butlleta a partir de 30 euros de compra. Els premis seran cofinançats entre el Govern, Andorra Turisme i els comerciants que hi participin.

UNA CAMPANYA DE DIFUSIÓQUE COMENÇARÀ DESPRÉS DE PASQUA

El ministeri i Andorra Turisme ja van exposar que el seu objectiu és que el país sigui notícia tot l’any per aconseguir frenar la davallada de visitants. El 2012 es va inaugurar amb la campanya Just Married, que ha promocionat la neu i l’atractiu afegit de pernoctar al país oferint paquets combinats de forfet més allotjament a partir de 63 hores. Un cop passi Pasqua, el testimoni de Just Married l’agafarà la campanya del maig. El ministeri farà difusió a França i Espanya, concentrant més esforços a les regions properes: Catalunya, Madrid, Aragó, València, Llevant i Migdia Pirineus, Aquitània i Llenguadoc-Rosselló. El tret de sortida de la campanya serà el 27 d’abril.

El vehicle va recórrer fins a 40 metres fins encastar-se a la porta d’un garatge. Durant la trajectòria va colpejar deu persones, vuit d’elles nens d’una llar d’infants que tornaven del Parc Central. La justícia ha absolt el processat dels deu delictes de lesions per imprudència dels quals estava acusat ja que se li aplica un eximent penal de “trastorn mental transitori”. Malgrat això, l’home, i subsidiàriament la seva companyia asseguradora, hauran d’afrontar el pagament d’indemnitzacions per un mínim de 475.000 euros.
En la sentència, els batlles donen la raó a les acusacions, tant pública com particulars, que entenien que el conductor havia comès dues imprudències. La primera, agafar el cotxe tot i ser conscient d’haver patit anteriorment crisis convulsives. La segona, no aturar el vehicle tot i notar, instants abans dels fets que es trobava malament, una situació que durant la vista oral va ser constatada per un monitor d’autoescola que circulava al seu dar­rera. La resolució admet que hi ha una “conducta reprotxable penalment” perquè l’home “dirigí el seu vehicle vers la zona de càrrega i descàrrega”, però posa de relleu que els fets posteriors, l’acceleració i invasió de la vorera van tenir lloc “quan es trobava privat de consciència i de voluntat per controlar les seves accions”.

Trastorn mental transitori
Els batlles recorden en l’escrit que “perquè una infracció penal pugui ser retinguda contra una persona és necessari que aquesta tingui una voluntat lliure i una intel·ligència lúcida” i que per determinar que l’autor d’un delicte no és responsable d’ell hi ha dues figures: l’anomalia o alteració mental i el trastorn mental transitori. És aquesta segona circumstància la que, a l’entendre de la sentència, es va produir i, per això, s’opta per no imposar cap pena de presó al processat –la fiscalia havia sol·licitat un any, part del qual condicional.
Malgrat això, sí que s’entén que l’home ha d’afrontar la responsabilitat civil del sinistre, reclamada per set de les víctimes –dos adults i els pares de cinc dels menors, alguns dels quals encara pateixen considerables seqüeles psicològiques. De fet, la xifra indicada a la sentència augmentarà de ben segur ja que, en alguns casos, es parla “d’eventuals despeses futures derivades de les lesions sofertes” i, en altres, de quantitats que s’hauran de determinar durant l’execució de la resolució.
D’altra banda, els batlles han decidit absoldre l’altra processada en el judici, la doctora de l’home, a la qual inicialment se li imputava un delicte d’imprudència professional ja que mesos abans de l’accident havia atorgat la renovació del permís de conduir. Ja en la vista, fiscalia i acusacions privades havien acceptat la retirada dels càrrecs.

EL DUBTE DE SI POT RECÓRRER-HI L'ASSEGURADORA

En quedar formalment absol, el responsable de l’atropellament no pot recórrer contra la sentència. Per la qual cosa, tot i ser de primera instància, per aquesta via seria ferma. També sembla que els pares dels menors afectats, com a tutors dels mateixos, no emprendran noves accions. Qui més hi té a dir és la companyia d’assegurances. Si pot actuar contra la resolució judicial és tot un debat jurídic. De fet, la sala penal del Tribunal Superior (TS) ja té sobre la taula un cas similar. I?ha de decidir si l’asseguradora pot presentar recurs contra una sentència si el processat no està legitimat per presentar un recurs. Seria aquest el debat que també afecta aquest cas. Està la companyia d’assegurances legitimada per presentar un recurs quan la persona qui havia contractat els seus serveis no pot legítimament dur a terme l’acció legal??Els juristes estan pendents de la resolució del TS.

El BC River Andorra ha perdut l’oportunitat d’assegurar-se l’ascens divendres. Fes el que fes a la pista de l’Aguas de Sousa Ourense, l’objectiu de la temporada no es decidiria fins aquella data. Tècnic i jugadors ho sabien. Ara s’haurà d’esperar el que faci Las Rozas dissabte.

El Construccions La Posa FC Lusitans va retenir el lideratge durant diverses jornades en la fase regular, però en l’última el va perdre. Ara, un cop disputades dues jornades dels play-off pel títol, s’ha tornat a quedar sol al capdavant de la classificació.

La Pierra Menta va arribar a la fi amb Joan Albós i Ferran Vila com els més ben classificats entre els nacionals. La parella dels Bombers d’Andorra van progressar en la classificació al llarg dels dies per acabar en la 26a posició.

El Cros internacional Valls d’An­dorra va comptar amb la presència, als prats de la borda Mateu de Santa Coloma, de prop de 470 atletes de 51 clubs, que es van repartir entre les deu curses programades.

A menys de dues setmanes per partir, la caravana solidària Andorra-Ouzina comptarà amb una cinquantena de participants, que viatjaran fins al Marroc en catorze tot terrenys.

És imposible oblidar-ho. Per les seqüeles físiques que deixa, grans cicatrius o falta d’una o les dues  mames. Per les psicològiques, pel record del que es va passar i per la pressió, parcial o totalment superada, d’haver de fer-se una revisió i el temor a un rebrot. I per l’aprenentatge que han acumulat d’aquella experiència. Traumàtica en tots els casos, amb més o menys intensitat segons la gravetat del carcinoma, però que sempre porta a afrontar el futur d’una altra manera, “et fas més bona persona”, en paraules de Flori  Herrera, que precisa que s’agafa amb un altre tarannà el dia a dia, “no dono tanta importància a coses que no la tenen” i que abans li generaven un maldecap, i posa un exemple prou clarificador: “Per què vols acumular diners? Si no saps quan t’arribarà el final. S’han de disfrutar les coses que t’alegren la vida”.
La lliçó essencial que la malaltia ha proporcionat a aquestes dones és que mai s’ha de defallir perquè es pot superar. De mals moments n’hi ha de tot tipus però cal esforçar-se i no rendir-se, “si la ciència és el 50 per cent, tu hi has de posar la resta. Les ganes de viure són molt importants perquè he vist gent que s’ha deixat morir, no tenien cap motivació”, assenyala Pilar M. G., que després de ser pacient amb càncer ha fet durant dotze anys de voluntària per donar suport a persones amb la mateixa patologia. I la família és l’altre pilar fonamental per tirar endavant. Amb un doble vessant. Són l’incentiu per seguir lluitant i perquè estiguin al costat. Que no sempre és evident, puntualitza la Flori, mentre recorda amb indignació el cas “d’una dona a qui el marit va deixar justament perquè tenia càncer”.
Explicar que s’ha tingut un carcinoma de pit és un tràngol molt complicat. Moltes dones s’hi neguen perquè consideren que forma part de la seva intimitat i no és assumpte de ningú, i les que en parlen atribueixen aquesta negativa al trauma que totes han passat i que sempre hi és present.  “Sembla que faci vergonya o que sigui contagiosa la malaltia; no me n’he amagat mai ni tampoc no he pregonat”, explica la Pepita, que reconeix que el més traumàtic és quan hi ha mastectomia total, és a dir, extirpació de la mama i una quimioteràpia agressiva. Opinió que comparteix la Flori, de 62 anys, que va viure aquella situació a principis del 99 i que la relata amb precisió mentre reivindica que “em fa una mica de ràbia que hi hagi gent que se n’amagui, perquè semblem apestades”. Emfatitza que “ningú no s’ho pren bé”, que va tenir por el dia que li van dir que el tumor “era molt fort”, tot i que el pitjor va ser l’angoixa fins que va saber que no tenia metàstasi, i ni el fetge ni el cervell estaven afectats.
El recorregut de totes les dones fins obtenir el diagnòstic que no haguessin volgut escoltar ha estat l’aparició d’un bony. En alguns casos va ser una troballa fortuïta. Com per a Pepita, 68 anys, que es va trobar alguna cosa entre els dos pits un diumenge al llit quan en tenia 44. No ho va comentar amb ningú però el cap “treballa molt i no pares de pensar si serà bo o dolent. T’agafa angoixa”, assegura. Dos dies després el metge li recomanava extirpar-lo i després la biòpsia ja confirmaria de què es tractava. Les proves van revelar la malignitat, “però agafat molt a temps”. Es va haver d’operar dels ganglis, li’n van treure set, i va haver de fer cinc setmanes de radioteràpia. El tractament el va seguir a un centre de Tolosa, on el marit la portava cada diumenge i d’on tornava els divendres. Rememora aquells dies lluny de la família, que era el més dur, i destaca que “no vaig tenir por a morir en cap moment perquè em van dir que no era molt virulent. En la que menys pensava era en mi, penses en els que t’envolten. En el marit i els fills, que potser són els que més van patir”. Recorda la Pepita que pensava que era molt jove per viure aquella situació però que aviat es va adonar d’altres realitats. “Veus coses molt pitjors que això teu. Al centre hi havia un nen d’Algèria de 12 anys, sol i que només parlava àrab” i reconeix que això li va fer encarar el tractament d’una altra manera “i t’animes una mica”.

“No podia més, però remuntes”
L’autotroballa que va servir per detectar el tumor de la Pepita li dóna peu per reclamar a les dones que estiguin alerta, alhora que reconeix que afrontar la revisió és un repte, “van passant els anys i ara quan me les faig estic encara uns dies angoixada”, tot i que afortunadament no hi ha hagut cap diagnòstic preocupant. La Pepita admet que tenir càncer de pit no és un assumpte banal  –totes han vist dones quedar-se pel camí de la lluita– “hi penses en si torna però no visc pendent. Ho has tingut, ho has superat, no t’has d’obsessionar”.
Molt diferent del cas de la Pilar. Tenia 47 anys quan es va trobar un “bultet”. La visita al ginecòleg quatre mesos abans no havia revelat res significatiu, la mamografia no mostrava cap anomalia, però la biòpsia la va portar al quiròfan quatre dies més tard. Començava una lluita que es va prolongar uns dotze mesos i que ara, amb 62 anys, l’ha duta a una nova operació per renovar els implants. Li van haver de fer mastectomia total “t’aconsellen que el millor és treure-ho tot” per eliminar al màxim el carcinoma “i encara que sembli molt radical ara també penso que és l’opció més encertada”. Després va venir la quimioteràpia i la radioteràpia “el tractament era més agressiu que ara i t’afecta molt”. Remarca que la troballa del bony no la va portar a pensar en un càncer “però quan t’ho diuen és molt fort. Penses que igual és el final, penses el pitjor”. El diagnòstic va confirmar que hi havia metàstasi en cinc ganglis limfàtics que li van haver de treure i d’aleshores recorda que es combinen moments de pessimisme amb les ganes de lluitar, “pensava que me n’havia sortit, de l’operació, i que del següent, el tractament, me’n sortiria igual”. Però té molt present la duresa d’aquells dies, “em trobava molt malament, havia perdut el cabell i el pit. No sé què era més fort”, assenyala. “En algun moment penses que no tens força per a més, que potser ha arribat l’hora. Ho vaig veure molt negre i com que sóc creient deia a Déu si vols que marxi, marxo, que ja he patit prou”, comenta mentre somriu recordant que “pensava que no podia més però aleshores remuntes i planifiques coses”.
Tan enfortida va sortir de superar el càncer que es va convertir en suport d’altres malalts. Li ho va suggerir un psicòleg i va acceptar el repte. “Déu em donava una força especial per no recordar, per deixar que parlessin i m’expliquessin el que estaven vivint. I les entens: saps el que pateixen, el que estan sentint...” La Pilar assegura que compartir estones amb els malalts li ha aportat molt i l’ha fet créixer. “He vist gent que sembla que no va amb ells, que omplen la ment amb coses que faran per no pensar-hi; jo també ho feia. D’altres amb molta valentia per afrontar els últims moments, ho accepten i s’acomiaden. Gent que planifica a qui ha de donar les gràcies i com vol el funeral. Et donen lliçons”.

Reconstrucció o pròtesi
La Pilar va estar vuit anys sense un pit “per no tornar a entrar al quiròfan però el metge m’animava molt i al final ho vaig fer.” Es proclama “força contenta” d’haver fet el pas perquè va servir per detectar que la malaltia tornava. “Em van buidar l’altra mama i van trobar cèl·lules que s’haguessin tornat canceroses i em van reconstruir els dos pits”. Tanmateix una revisió fa uns mesos va indicar que hi havia una pròtesi trencada –sense cap relació amb els implants defectuosos que ara s’està retirant– i a l’octubre va tornar al quiròfan. Havia estat un fals diagnòstic perquè no hi havia res trencat però li van refer de nou les dues mames.
Experiències com la de la Pilar són les que han portat la Flori a renunciar a la reconstrucció i a portar una pròtesi. “No me l’he refet perquè no vull més quiròfans ni més operacions” i és que dos anys després de la mastectomia total –el tumor li van detectar en una mamografia a instància del marit que veia que no es trobava bé– va tenir un carcinoma a la bufeta. I quatre anys més tard aquest diagnòstic maligne es va repetir. Aquelles intervencions van ser inevitables però la de la reconstrucció és optativa i té clar que la rebutja. Admet que li va costar tornar-se a veure en un mirall “perquè ets una figura lisiada, amputada, però vaig pensar que el que importa és tenir el coneixement al lloc i haver evitat la malaltia”. Una cicatriu de 30 punts li fa força evident la patologia, i ha renunciat a la piscina i a la platja per estètica, i reconeix que afecta la feminitat, alhora que destaca que “si m’accepto jo, més el meu marit”. I per demostrar que “no estic traumatitzada” per no tenir una mama, explica que “alguna vegada m’he descuidat la pròtesi a casa” i insisteix en la lectura positiva que hi treu. “Estàs viva i és una mutilació que no es veu”.

Revisions i controls
Les afectades de càncer de mama s’han de sotmetre puntualment a una revisió. Com les seves filles, pel component genètic, i coincideixen que és imprescindible que totes les dones es facin els controls. Per iniciativa pròpia o aprofitant el Programa de detecció precoç de Salut que ofereix mamografies gratuïtes cada dos anys a dones de més de 50 anys. Des del 2007 s’ha convidat 17.315 dones a fer-se la prova, s’han concretat 3.895 i s’han detectat disset tumors. Per això, les dones que han lluitat i vençut la malaltia animen a la resta. “Si ho tens el més important és que s’agafi a temps. Abans càncer era sinònim de mort, ara no, es cura”, alerta la Flori. Per a qui s’hagi d’enfrontar a aquest diagnòstic, la Pilar aconsella que “és un trauma però se supera, no pots quedar-te a casa, has de fer coses, t’has de distreure perquè al cap només tens metges, infermeres, radiografies, medicació...” Una empenta positiva que també vol transmetre la Pepita: “Que no tingui por, que lluiti, que te’n pots sortir perfectament i que no tiri mai la tovallola”, conclou. Elles en són la prova.

UN GRUP PER TROBAR SUPORT

Compartir experiències amb una dona que ha tingut un tumor al pit és una recomanació que fan totes les afectades. “Es necessita parlar amb algú que ha passat el mateix que tu”, assenyala la Flori, que com la resta d’entrevistades ha participat en el Grup Alba, creat com a fòrum de trobada per a dones amb aquesta patologia, i per al qual s’han celebrat sessions amb tot tipus d’especialistes per minimitzar les seqüeles, les psicològiques i les físiques i tenir la millor cura després de la patologia. Que la Pepita recorda “està a l’ordre del dia i és molta la gent que aconsegueix vèncer-la”.

Una capelleta del segle XI que avui manté l’encant d’aquella època. I de situació complicada, d’ascens sinuós i panoràmica vertiginosa. Però que constructivament és gairebé nova del tot. Durant una part del segle XX va caure pràcticament en l’oblit. I les roques que li donaven forma, aquelles pedres arrencades de la penya i que es van unir amb morter de calç, també van anar caient. A poc a poquet. Fins gairebé quedar enrunada. Desfeta. Només conservant-se els murs laterals. I una part de l’absis. Just fins a l’alçada de les finestres. Més o menys. A la dècada del 1980 es va refer (i les excavacions que es van dur a terme van permetre descobrir, per exemple, algunes tombes i unes quantes peces de ceràmica). En part, la reconstrucció es va fer seguint l’arquitectura original. En part, construint elements que no estaven documentats anteriorment. Com el campanar d’espadanya. D’un sol ull. I la porta des de la qual es pot veure un interior senzill però aparentment màgic. Amb un presbiteri estret i realçat. Cobert amb una volta de canó. Amb una il·luminació tènue que li dóna un aire de misteri. Com si es retornés a l’època en què els avantpassats van posar un roc sobre un altre seguint l’orografia del terreny. Romànic arcaic.
L’esglesiola, d’una sola planta, rectangular i irregular per adaptar-se al terreny esquerp, està documentada per primera vegada el 7 de maig del 1048 quan hi va haver una donació en favor de Santa Maria d’Urgell. Més dades referencials del temple es tenen del 1071. En un document d’aquell any hi consta la cessió de la capella per part de l’ardíaca Bernat de la Seu d’Urgell a la parroquia de Sant Julià de Lòria perquè els seus capellans en tinguessin cura. Vetllessin per unes pedres que farien història.

El detall

Des de la capella es pot veure un impressionant vista panoràmica (no apta per a gent amb vertigen) sobre les gorges de Sant Julià i Bissisarri.

On ho trobaràs?

A Sant Julià. A la carretera CS-120, que s’inicia a la plaça Laurèdia, i just a l’altura del nucli de Nagol, hi ha indicat un camí que porta a Sant Martí en una mitja hora.