Continua sense aixecar el cap. Ja són moltes les jornades que encadena l’Hotels Plaza sense guanyar, cosa que l’està fent baixar posicions en la classificació de forma precipitada. Davant la Unión África Ceutí va sumar una nova derrota.

El Prat va derrotar amb claredat Las Rozas (90-75), un resultat que aplana el camí cap a l’ascens als de Joan Pe­ñar­roya, que divendres vivien una decepció en perdre a casa amb un triple del LAN Mobel basc sobre la botzina i que veien com es complicava una situació que seguia sent igualment privilegiada. L’Andorra estaria celebrant l’ascens avui si hagués guanyat, però l’objectiu continua molt a prop, perquè viatjarà a Las Rozas amb tres partits de marge. Si obté la victòria allà, el títol i l’ascens estaran al sac; si perd però el rival no li recupera els quatre punts d’averatge particular, només un triple empat amb l’Ourense de convidat privaria de l’ascens a favor dels gallecs. I si perd de cinc o més, en té prou amb un triomf en els dos enfrontaments que li restaran per tancar la lliga, a casa contra el Gandia i a la pista del Barça B. Per fer-ho més senzill, guanyant un dels tres partits que li queden el River serà de LEB or.
Els catalans, amb Todorovic exercint de líder, van trencar el partit en el tercer quart i van acabar guanyant amb força superioritat Las Rozas. L’equip madrileny va veure frustrat l’objectiu d’afegir pressió al líder. Tota una evidència que la LEB?Plata és una competició exigent i que les tretze victòries consecutives amb les quals l’Andorra s’ha fet un coixí per estar al capdavant amb seguretat són tota una fita.    
Les sensacions que transmetien ahir els jugadors estaven entre la decepció pel que va passar divendres, amb un partit que es va escapar en els darrers dos minuts, i l’alegria que havia suposat després el triomf del Prat –els catalans també havien derrotat fa poques setmanes l’O­urense, un altre dels rivals perillosos en aquest campionat–. “Després del partir d’ahir [per divendres] això ha estat un regal i una gran alegria. Ara necessitem guanyar un partit, és clar que anirem a aconseguir-ho com més aviat millor, i la pista de Las Rozas és el primer lloc. Però tambés és evident que es tracta d’un resultat que ens treu pressió per a aquest partit.” Ho asseverava pragmàtic l’aler Pablo Sánchez, que probablement no pugui disputar un duel que pot donar l’ascens per culpa de la lesió que va patir en el tram final davant del LAN Mobel. Dilluns rebrà un diagnòstic més acurat del que sembla un esquinç que li podria impedir disputar el decisiu duel. “En aquest equip no es depèn d’un o dos jugadors, tot-hom aporta”, comentava sobre la seva probable absència i destacant l’esperit col·lectiu del River. El capità, Dani Marín, també rebia amb satisfacció la derrota de Las Rozas. “És clar que ens ajuda. La pista del Prat és difícil i demostra que la lliga és complicada. Després d’aquest cap de setmana tot segueix igual però amb una jornada menys. És evident que tenim marge”, comentava. Marín lamentava que divendres, en un partit important, no haguessin pogut vèncer: “Es va fer un mal final, la pressió sempre es nota una mica, i sap greu que, com va passar a la Copa, el públic respongui i tu no el puguis correspondre”. El pivot Isma Torres, al marge del resultat del Prat, parlava del rendiment propi. “Hem perdut dos partits consecutius però n’havíem guanyat tretze de seguits. Hem d’estar units, mirar cap endavant i recuperar el nostre joc, sobretot la defensa, que és el que ens ha dut fins aquí.”

EL RIVER B PERD CONTRA L'IGUALADA PER 92 A 79

El segon equip del River va caure per 92 a 79 a la pista de l’Igualada en un partit en què va anar de menys a més tot i la desfeta. El rival, molt encertat des de la línia de tres en el primer quart, va marxar de més de 20 punts. Els del Principat es van posar 80 a 70, però l’eliminació de Galera els va restar potencial anotador al final.

La Meritxell Ros va néixer fa 27 anys a Andorra la Vella. Els pares, la Francesca i el Josep, van saber que la filla tenia la trisomia 21 en el mateix moment que va arribar al món. La reacció inicial en rebre la notícia va ser l’esperada en una situació com aquesta. I?podia haver estat alguna cosa similar a això: una barreja de protecció, un xic de refús, tristesa, frustració, inseguretat, ràbia o vergonya. Què els va passar per el cap? “Una mica de sorpresa, perquè no sabíem què era, però després ho vam acceptar de seguida. Va ser la meva primera filla, però vam estar molt a sobre seu. S’ha fet un total de set operacions, la primera quan tenia tres mesos, a vida o mort, al cor. Actualment, porta marcapassos”, relata la mare de Meritxell, la Francesca March.  
A la Meritxell li encanta la música i estima amb bogeria la seva germana, Cristina, de 22 anys i mestra d’educació especial–. “Les persones amb la síndrome de Down són un encant, però són molt tossudes. Això sí, molt carinyoses i et donen més que qualsevol altra. Són bondat i amor, res més”, diu la Francesca, que al seu costat té l’altra filla, que va decidir dedicar-se a una professió per haver viscut molt de prop la síndrome de Down. “Als 7 anys ja tenia molt clar que volia ser mestra d’educació especial. En part em va ajudar la meva germana a decidir-me. Ella és com un àngel, i si es troba una persona que li fa un menyspreu ho veu a la primera i no li dóna l’estimació. Al contrari”, assegura la Cristina, que va assimilar força bé la situació de la germana. “Tenim un vincle molt gran i fort. Al pati del col·legi sempre estàvem juntes. Els nens eren molt cruels…”
La Meritxell dedica hores i hores a l’Escola de Meritxell, al taller ocupacional. Què hi fa, allà? “Faig sobres i altres activitats”, explica mentre petoneja la mare. Mentrestant el seu assegura: “L’hem ajudat en tot moment i encara ho continuem fent.” Els dóna tant que val la pena la vida amb ella.

Està obsessionat amb el futbol. És més culer que el pal de la bandera i està pendent sempre de les seves activitats. És meticulós complint amb les seves activitats i no vol que ningú ni res les hi trenqui. Jordi Tarifa té 33 anys, i treballa a la farmàcia Creu Verda. És un practicant de la natació i també de la petanca. La mare, l’Angelina Balletbó, va explicar què va sentir quan va veure per primer cop el Jordi amb síndrome de Down. “El seu pare ho va notar de seguida. No m’ho volien dir, però quan el vaig veure ja vaig detectar una cosa diferent. Abans no en deien síndrome de Down sinó mongòlics. Vaig plorar tota la nit, però l’endemà va ser tot el contrari”, recorda l’Angelina, que reconeix haver passat moments molt durs. “Al principi els costa caminar i també quan vas a veure a la família és dur. Si val la pena haver-lo tingut? És clar!”
La vida del Jordi comença a les set del matí. “Li haig de tancar la cuina perquè s’ho menja tot.” En comptes de desplaçar-se amb el bus li agrada fer dit i fa un munt d’activitats durant el dia. “Vaig a l’escola d’art, entreno a petanca, faig piscina… Vaig a l’Escola de Meritxell”, descriu en Jordi, que té un caràcter molt afable i és una persona molt sensible. “A vegades es posa a plorar sense motiu aparent.” I?per què val la pena viure l’experiència amb una persona amb síndrome de Down? “Per l’afecte que et donen. Quan et veuen en situacions complicades o baixes t’animen i estan al teu costat. Per exemple, jo em vaig separar quan ell tenia 20 anys i li va costar entendre-ho.” I?de sentiments? “Ha tingut algunes ja, però el deixen.”

És molt llesta. Molt espavilada. Sap llegir, escriure i també raona amb molta claredat. És més del seu pare que de la seva mare i s’estima molt la seva germana petita, la menuda Soraya, de només 3 anys. La Clàudia Barros té 8 anys i va a l’Escola Andorrana. Tot i que els seus pares són de Viana do Castelo, parla català i també francès, i és una enamorada dels dibuixos del club Super3. Es pot quedar tota una tarda davant del televisor gaudint d’aquest entreteniment. La seva ma­re, la Carla Carvalho, va tenir la Clàudia quan tenia 28 anys i només en feia un i mig que era al país. La Clàudia va ser la seva primera filla. “No sabia que tenia la síndrome de Down. La primera setmana costa molt. Jo ho he portat molt bé, però et costa assimilar per què et passa a tu amb tantes proves que et fas”, recorda la Carla Carvalho, que insisteix en la dificultat de tenir una filla amb SD. “Costa molt i és molt difícil. Després t’hi vas acostumant. Al meu marit li va costar al principi, però després ho hem sabut portar força bé. Ens ho han dit sempre els pediatres”.
I?com és la Clàudia? Ella no vol participar de la conversa perquè és metòdica amb les coses que ha de fer. En aquell moment és l’hora dels dibuixos i no hi ha cap possibilitat de trencar-li la rutina. “Ella és molt espavilada i és la primera síndrome de Down que aprova a l’escola. Parla molt, sap llegir i escriure, i no té cap problema de salut. Això sí, és molt tossuda.”
La Carla té clar que li costaria molt tornar a tenir un altre fill amb síndrome de Down per la dificultat que suposa. Tot i així, enlluerna les qualitats de les persones amb SD. “Hi ha diferències entre ells i les altres persones. Ho veig cada dia, ja que la Soraya és el millor exemple. La diferència és que la Clàudia dóna més afecte i té un despertar boníssim. Com a punt negatiu és que és cansa molt més aviat i a les vuit ja és al llit. En canvi, la Soraya pot aguantar fins a les 12, explicava la Carla, que va haver de deixar la feina per cuidar de les seves filles, en especial de la Clàudia. “Ells es posen més malalts que els altres. El meu marit treballa i jo em quedo amb elles. No és una situació fàcil, però ella necessita tota l’atenció. De fet, fa poc va patir una laringitis i vaig haver de trucar al SUM”.
La Clàudia se sent una més a l’Escola Andorrana i està plenament integrada a la societat. De mica en mica demostra molts avenços i els pares es mostren sorpresos per tots aquests progressos. La relació amb la seva germana és bona, tot i que “alguna vegada es barallen, com és normal, però si li respecten el seu espai no hi ha cap problema”. La principal diferència entre les dues rau en l’afecte que una ofereix i que les forces minvem més en una que en altra. Un món igual amb diferències.

És tot un clàssic veure el Cristian de Sousa al poliesportiu d’Andorra. És un seguidor incondicional del River Andorra. És normal veure’l animant els de Joan Peñarroya al darrere de les banquetes i també seguint l’Hotels Plaza Andorra. Li encanten els esports del país i també l’FC?Barcelona. El Cristian té 27 anys i va néixer a Manresa, però després ja va venir cap aquí, on vivien els seus pares. “Els meus pares vivien allà i per això vaig donar a llum a Manresa”, explica la mare del Cristian, la Isabel Hidalgo, que només tenia 20 anys quan va tenir el primer fill. “Ens van dir que tenia una minusvalidesa, però en ser tan jove no l’assimiles com quan ets més gran”.
El Cristian treballa al comú d’Encamp i és un esportista de l’Special Olympics. “És un nen amb el qual no he tingut cap problema. L’he vist sempre com un nen normal, com un qualsevol i això sí, va començar a caminar amb 20 mesos!” De ben petit, el Cristian va començar a anar a un centre de Manresa per estimular-lo, ja que aquí els seus pares encara no sabien que existia l’Escola de Meritxell. Amb tres anys el van portar a la guarderia, i ara ja és tot un home que fa vida més independent. “Faig vida normal. No em sento refusat per la societat. A més a més la meva feina al comú d’Encamp m’agrada molt i estic molt a gust, molt més que penjar cartells”, diu el Cristian de Sousa, mentre mostra la samarreta de la selecció andorrana de futbol. Una de les seves altres passions. “Ell és molt estimat i quan va ser el seu aniversari, un dels seus millors amics, l’exjugador del River, Jordi Olcina i altres, se’l van endur al Camp Nou per veure el Barça en directe. Això demostra que al Cristian se l’estimen molt. Ell és conegut i també es deixa estimar molt.”
El Cristian de Sousa té una germana de 12 anys, la Zaira, i ell descriu d’aquesta manera la relació que té amb ella. “És molt tossuda. Moltes vegades quan em molesta una mica li dic: ‘Zaira tu cap allà i deixa’m tranquil’.” En breu començarà a fer classes amb un logopeda, ja que li costa molt xerrar i la gent que el coneix l’entén bé, però als altres els costa molt més. “A l’Escola de Meritxell li ensenyen també a sumar, a restar, a llegir i després també fa esport.” Sobre les activitats més de casa, el Cristian encara no s’atreveix amb la cuina. “L’únic que sap és escalfar el menjar al microones. Arriba i és força independent.” Una vida dedicada a l’esport d’aquí.

La directora d’operacions del parc, Laura Garcia, es mostrava optimista ahir, primer cap de setmana amb pistes en funcionament. “Esperem poder mantenir oberts com a mínim 10 quilòmetres de pistes”, va assenyalar, alhora que augurava bones xifres d’afluència per a l’abril, quan s’espera “poder recuperar grups” i oferir-los paquets especials amb activitats de neu incloses. Amb tot, Garcia va ressaltar que “les bones perspectives les teníem igualment sense neu”, atenent que ja hi ha un nombre considerable de reserves.
Tanmateix, des de l’ecoparc, que ofereix gruixos d’entre 80 i 110 centímetres i el 100% de les pistes obertes, van admetre que esperaven haver obert “una mica abans” i que tot el que s’aconsegueixi gràcies a la neu “és sumar” al que ja es donava per perdut. Pel que fa a les xifres de facturació i els efectes que hi ha tingut l’escassetat de precipitacions, amb possibles pèrdues, Garcia va preferir no avançar-se, en espera del tancament de la temporada. Però va ressaltar que la manca de neu no ha influït en la resta d’activitats i en especial la del Tobotronc, que han funcionat força bé, com tampoc en la contractació del personal temporer, que s’ha mantingut “al cent per cent”. Naturlàndia dóna feina a una trentena de treballadors fixos i a quinze monitors de temporada.
Durant tota la jornada d’ahir es van vendre 492 activitats, el 92% de les quals relacionades amb la neu, cosa que “demostra les ganes de neu que hi havia”.

Canons, l’any que ve
Les temperatures d’enguany deixen “cada cop més clar” que en el futur caldrà invertir en canons si es vol mantenir el camp de neu de la Rabassa. “Estem estudiant instal·lar-ne per a l’hivern vinent, però no ho podem assegurar al cent per cent”, va concloure Garcia.

REPORTATGE

Set d’esquí de fons

Des de bon matí l’aparcament del pla de Conangle evidenciava que seria una jornada concorreguda a la Rabassa. Els assedegats d’esquí de fons per fi podien pujar al camp de neu per practicar un esport que aquest any aquí s’ha fet de pregar per culpa d’unes condicions climàtiques del tot atípiques. “Aquest hivern he hagut de marxar a França a fer esquí de fons, a Plateau de Beille i al Capcir, perquè ni a Andorra ni a Catalunya no hi ha hagut neu”, explicava amb els esquís ja calçats l’Albert Bonfill, fondista del país que, amb vista al panorama d’enguany, confia que tot plegat quedi només en un mal hivern: “Espero hagi estat una situació aïllada i que puguem continuar venint aquí a fer esquí… I també que no hi facin infraestructures que eliminin les pistes!”
Ja en ple circuit, i resseguint el car­-ril que altres fondistes més matiners havien deixat marcat a la neu, pujava el Víctor Limònov. Aquest rus resident al Principat s’estrenava ahir al domini lauredià: “És el meu primer cop a la Rabassa. Aquest any he fet bastant esquí alpí però, la veritat, quan vaig decidir instal·lar-me a An­dorra m’esperava que hi hauria més neu.” Uns metres més endavant el Santi del Valle escoltava atent les indicadors del monitor mentre començava a familiaritzar-se amb els esquís. Arribat des de Collbató i atret per les imatges del temporal que va veure aquesta setmana als mitjans de comunicació, tastava per primer cop aquesta modalitat d’esport blanc amb la voluntat de repetir més endavant. “Sóc corredor de muntanya i volia provar això; és una nova manera de fer fons. A més, com que tinc dos huskies, en un futur m’agradaria intentar-ho amb la Pirena”, exposava.
Però no només eren esquís els que trepitjaven la nevada caiguda sorpresivament aquesta setmana. De raquetes se’n veien un grapat. “Hem pujat per la neu, en teníem moltes ganes”, afirmava mentre s’acabava de cordar el material la Tálida Ruiz del Árbol, resident al país. Just al costat, i assegut en un banc practicant la mateixa operació, hi havia el Manuel Romero, que també viu al país. “M’agrada venir a fer raquetes un dia o dos l’any… Calia que nevés”, comentava.  La solellada que queia ja abans del migdia també va servir de reclam per a moltes famílies que, amb els fills, van aprofitar el matí de dissabte per fer unes baixades amb trineu. “Que la neu no es fongui... que m’agrada molt anar en trineu!, cridava la Clàudia, de 5 anys. Això, que duri, que duri.

Aquesta ha estat una de les darreres decisions preses per la batlle Anna Estragués abans d’ascendir a magistrada del Tribunal de Corts i de deixar el cas en mans d’una altra jutge, en aquesta ocasió Canòlic Mingorance. Serà la tercera responsable judicial que té el cas Valora en la via penal.
Els ordinadors i tots els dossiers de què disposava la societat gestora de capitals estan ara dipositats en dependències de control judicial. Un cop resolta la fallida de Valora, es va buidar el despatx que la financera havia tingut com a seu a l’edifici Galeries Plaza. Un element important era poder deixar de pagar el lloguer. La Batllia voldria constatar ara, més d’un lustre després que es fes públic el forat en el compte Òmnibus que gestionava Valora per compte d’uns 400 clients, si manipulant els elements informàtics de què disposava la financera encara s’haurien pogut amagar més irregularitats.
La demanda d’informació la va fer Estragués de manera paral·lela a les diferents diligències de ratificació de querella que va dur a terme abans de deixar el càrrec. Entre seixanta i setanta afectats haurien formalitzat accions penals contra tots els antics responsables de la financera (Xavier Felipó, Jordi Jofre i Jordi Martí) i, també en alguns casos s’ha actuat contra altres persones, entitats o òrgans de control que han intervingut en el cas durant tot aquest temps. Així, Fibanc o l’INAF també resulten querellades en algunes de les accions.

Querelles inadmeses
La batlle no ha admès pas totes les querelles. En vuit dels casos, la responsable judicial de la instrucció va refusar la querella ja que havia estat l’advocat que assessorava el client qui va interposar, en el seu propi nom, la querella criminal. Segons algunes fonts, la cessió del deute donaria lloc a la possibilitat de fer accions civils. Però el cessionari no estaria legitimat per dur a terme accions penals, que és el que pre­-tenia dur a terme amb la interposició de les querelles, perquè no és el directe perjudicat. L’advocat, que a banda de les vuit accions inadmeses n’ha interposat quinze més, hauria presentat algunes de les querelles en qüestió amb l’objectiu d’evitar haver de facilitar en la documentació el nom dels clients i impedir d’aquesta manera, possibles repercussions negatives davant la Hisenda espanyola.

JORDI JOFRE DEMANA L'ARXIU DE LA 'SEVA' CAUSA

Un altre dels darrers moviments que hi ha hagut en la causa és la presentació d’un escrit per part d’un dels responsables de la financera. Antic impulsor i accionista de Valora, Jordi Jofre ha sol·licitat l’arxiu de la causa en tot allò que l’afecta a ell. Entre d’altres coses, recorda Jofre en el seu escrit que l’únic responsable de tot l’afer és Xavier Felipó. I que les operacions arriscades, amb productes reverse i leverage, també les va gestionar l’economista lauredià. Assegura Jofre que la durada de la causa li està portant molts maldecaps i perjudicis. I que les declaracions preses fins ara se centren totes en el paper de qui era el director general de la societat i no pas amb els accionistes. De fet, ja en les primeres declaracions efectuades el 2007, tant per Jofre com per Jordi Martí, tota la responsabilitat en la gestió es va derivar en Felipó, a qui veien plenament capacitat per dirigir la gestora. Els dos accionistes de la gestora (en règim fiduciari), tenien “una tasca d’assessorament i de prescripció de Valora”. I com que “va arribar un moment que Valora anava sola; la compa-nyia funcionava, tan sols s’havia de gestionar i administrar”, tota la responsabilitat, segons els dos accionistes esmentats, s’hauria deixat a mans de Felipó, al qual veien plenament capacitat per assumir la tasca encomanada i a qui Jofre va conèixer “perquè me’l va presentar el director de l’INAF, el senyor Carles Salvadó”.

Què significarà per al país el nou marc fiscal?
És molt important establir un marc fiscal que pugui homologar el d’Andorra amb els de la majoria de països del món. Sobretot perquè per atraure i exportar inversions el que necessita és poder negociar convenis que li permetin que les inversions siguin tractades fiscalment de manera adequada. Per poder negociar convenis que en diem de doble imposició necessites que la teva fiscalitat sigui homologable a la que et trobaràs a l’altre país, per parlar de tu a tu.  

Què canviarà?
L’anterior sistema donava una pressió fiscal homologable a la d’altres països però no s’hi podia comparar pel que fa a l’arquitectura fiscal. Ara les companyies que se’n van cap a fora a exportar inversions podran negociar millors convenis i les que vinguin cap aquí podran entrar amb més tranquil·litat, en haver-hi més equanimitat fiscal.

No hi troba cap inconvenient?
Només hi trobo avantatges. Andorra no pot pensar a viure d’esquena al món en esquemes fiscals. Fer-ho és com dir no a la inversió estrangera i a sortir fora. Ja s’ha fet un impost sobre societats i s’estan posant les bases d’un marc fiscal. Això farà que el país sigui força competitiu a l’hora de posicionar-se en el món.

És un marc fiscal més baix que el de molts països.
Si, però és comparable al que tenen d’altres que també estan apostant per atraure inversions i que estan donant una sèrie d’avantatges per fer amable l’establiment al país. Però no tot és la fiscalitat. Andorra també ha de fer un esforç per crear un marc competitiu, perquè hi hagi talent, i una infraestructura que permeti que les activitats econòmiques que es pretenen captar també vinguin pel punt de vista operatiu.  

Un dels atractius del país era que no hi havia impostos.
Això forma part del passat. Quan la resta del món veu un país sense impostos considera que és un país al qual la fiscalitat no li importa. Per a Andorra el repte no és ser un país d’imposició baixa i que aquest sigui el gran avantatge competitiu. Els impostos han d’ajudar que els comptes de resultats de les empreses que s’estableixin al país millorin, però també s’ha de pensar en els costos que els suposa establir-se. Oferir avantatges en fiscalitat no funciona si no hi ha un mercat de treball i una infraestructura  atractius.

És un bon moment per a la de-sitjada obertura econòmica?
En els moments de crisi atraure capital sempre és complicat, però s’estan fent els passos adequats per crear el marc perquè això passi. S’està treballant la llei d’inversions estrangeres, s’està creant el marc jurídic i hi ha una preocupació per crear el marc econòmic i la infraestructura de personal i de mitjans per acollir aquesta gent. El repte serà que els mercats internacionals ho entenguin, ho vegin i vinguin. Si Andorra tingués un, dos o tres casos d’èxit ajudaria a crear l’efecte de bola de neu.

I gestionar patrimonis?
Seria una bona alternativa. L’experiència de la banca andorrana en aquest camp, els costos operatius dels bancs enfront els d’altres països, l’existència d’una base de gent que té patrimoni i a qui se’ls està gestionant i l’existència d’un teixit empresarial que és client dels mateixos bancs i receptors dels seus serveis, són un bagatge que s’ha de saber  utilitzar per ser més competitiu en aquest àmbit i fer veure que a Andorra hi ha una excel·lència pel que fa a la gestió de patrimonis.  

Cal transpariència.
La voluntat que he percebut del Govern és que s’estan fent passos importants perquè no es vegi Andorra com un país on la gent es pugui anar a amagar. L’obertura el que busca és que la gent conegui que es tracta d’un país dinàmic, amb ganes de fer coses, i que a més ofereix una sèrie d’avantatges que s’han de saber aprofitar.

Encara continua l’etiqueta de paradís fiscal per al país?
És molt difícil canviar la imatge quan un país ha arrossegat durant tants d’anys l’etiqueta de paradís fiscal, justament o injusta. Treure’s aquesta etiqueta el que demana és un posicionament fort i contactar amb els operadors internacionals per fer veure que el país és competitiu i que és una plaça bona per venir.