La proesa que David Fusté recull a Alt Urgell en un dia va ser la segona pel·lícula més vista del cicle amb 165 espectadors que van seguir l’escalada de sis parets (1.800 metres) en tretze hores. L’ascensió al cim Muztagh-ata (7.546 metres), a la serralada de Kunlun, a l’oest de la Xina, encapçalada pel resident a Ordino Andreu Ferrer juntament amb Raquel Mirabent i Robert Massana va rebre 155 espectadors. I en quart lloc, se situa l’experiència en solitari de l’escaladora catalana Sílvia Vidal que va posar punt final al cicle la setmana passada amb assistència de 140 espectadors amb el documental Via naufragi. El Comú d'Ordino destaca, com a novetat d’enguany, el documental sobre la incursió al sistema espeleològic de Peñarrubia (Pics d’Europa), a càrrec de l’Espeleo Club Sabadell que va inaugurar el cicle. La responsable de la programació del Cicle, Maria de la O Soto, ha destacat la fidelitat del públic i ha valorat positivament l'afluència d'espectadors i la qualitat dels documents que s'han pogut veure. De la seva banda, la directora de Cultura i Turisme de la Massana, Montse Checa, ha assenyalat que "el més important és que els espectadors poden compartir experiències amb els ponents".

Avui fa tres anys que Andorra, en plena precampanya electoral del 2009, buscava a la premsa internacional el resultat de la reunió cimera del G-20 que s’havia celebrat a Londres el dia 2 d’abril. El president de la República francesa i Copríncep d’Andorra, Nicolas Sarkozy, ens havia llençat el mes de febrer del 2009 un veritable ultimàtum advertint-nos que revisaria el seu paper institucional si Andorra no es movia ràpidament cap a l’establiment d’una relació distinta i positiva amb Europa.

Quan vam arribar al govern, el dia 5 de juny del 2009, l’agenda institucional ens plantejava així la urgent necessitat d’avançar cap a la transparència de l’activitat financera.

Per això, en el meu discurs del debat d’investidura, el 28 de maig del 2009, ja anunciava que el Govern tindria com a prioritat absoluta poder disposar, al final d’estiu, d’una llei que autoritzés l’aixecament parcial «…del secret bancari en cas d’intercanvi d’informacions fiscals».

L’OCDE, el Fons Monetari Internacional, la Unió Europea i els nostres dos veïns, França i Espanya, volien i defensaven, en aquells moments, un nou sistema financer internacional sòlid, transparent i ètic.

A més, aquest objectiu havia estat recordat el 22 de febrer del 2009 a Berlín, seguint la línia traçada pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, el dia 5 de febrer. Un objectiu que passava per «… eradicar els paradisos fiscals».

El 25 de febrer del 2009, el «Grup d’Alt Nivell sobre la supervisió financera a la Unió Europea», presidit per Jacques de Larosière, havia publicat a Brussel·les un informe sobre la crisi financera internacional que li havia estat encarregat per la Comissió Europea.

L’informe deia que «… la comunitat internacional ha de fer front als països… que no cooperin en l’intercanvi d’informació».

També feia referència a la possibilitat d’aplicar mesures com «…prohibir a les entitats financeres… realitzar transaccions amb entitats establertes en aquelles jurisdiccions».

Un altre toc d’atenció que no podíem ignorar ni menystenir.

En la mateixa línia, la resolució final de la reunió de Londres del G-20, el 2 d’abril del 2009, era molt dura:

«Estem d’acord en actuar contra les administracions que no cooperin, inclosos els paradisos fiscals. Estem disposats a aplicar sancions per protegir les nostres finances públiques i els nostres sistemes financers. L’era del secret bancari queda darrere nostre».

No es podia dir més clar.

A Andorra no se li retreia que fóssim poc curosos en la lluita contra el blanqueig i el finançament del terrorisme. A Europa sabien i saben que això Andorra ho fa, i que ho fa correctament.

La qüestió era una altra: es feia greuge a Andorra de no facilitar informació quan la contrapart -generalment l’Administració tributària espanyola o l’Administració tributària francesa- volia conèixer l’eventual titularitat d’un compte bancari d’algunes persones no residents sobre les quals pesava la sospita de comissió d’un delicte fiscal.

El problema, doncs, no era tècnic sinó estratègic i polític.

I les solucions proposades -i també les actituds- no podien suposar un menyscapte de l’economia real i de les empreses, especialment del sector financer.

La qüestió fonamental per aconseguir una bona col·laboració financera amb Europa havia de ser, doncs, l’intercanvi d’informació a nivell administratiu. I aquesta fou la qüestió que vam estar encarant els primers mesos de govern. El Consell General va adoptar el 7 de setembre del 2009 la llei que autoritzava l’intercanvi d’informació fiscal prèvia petició.

I el resultat positiu posterior va ser que, després que haguéssim negociat i signar disset acords d’intercanvi d’informació, l’OCDE va treure Andorra de la llista grisa.

L’editorial d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA del 3 d’abril del 2010 ho definia molt gràficament: «De la negror a la claror en un any».

Efectivament amb un treball pacient i constant del ministeri d’Exteriors i de la Presidència del Govern vam aconseguir passar de la grisor de l’opacitat a la claror de la transparència.

I el febrer del 2011, amb l’entrada en vigor de l’acord d’intercanvi d’informació fiscal amb Espanya, que havíem signat el mes de gener del 2010 amb la vicepresidenta del Govern espanyol, Elena Salgado, vam poder sortir de la llista espanyola de paradisos fiscals que era, efectivament, la que més mal feia a Andorra.

Vam resoldre una qüestió que també esdevé essencial per al futur de la inversió estrangera a Andorra: els operadors francesos, espanyols, els empresaris europeus en general, quan valorin els pros i els contres de fer empresa a Andorra ho han de fer sobre unes bases clares i avantatjoses. Amb seguretat jurídica i gaudint d’un diferencial fiscal que sigui homologable, en el sentit de permetre l’establiment de convenis per impedir la doble imposició.

En pocs mesos vam fer doncs un llarg camí.

I, sense defallir, vam iniciar el viatge que ens porta no pas a una assimilació forçada ni a la uniformització, sinó a una relació de lleialtat i bon veïnatge.

Seguint el consells de Michel Camdessus, Andorra va començar a dotar-se de normes i regles clares, que donen confiança als agents econòmics. I ara hauríem d’avançar cap a una legislació que incentivi la inversió estrangera positiva, en el sentit de ser una aportació a l’economia productiva, en contraposició a l’economia especulativa. Però ho hauríem de fer amb transparència i lluny de l’arbitrarietat. Per això hem esmenat el projecte de llei de DA, per eliminar discrecionalitats i donar més seguretat jurídica tant als inversors estrangers com als empresaris i professionals d’Andorra. Aquí també cal sortir de la negror per anar a la claror.

Els blaugrana necessitaven la victòria després del 0 a 0 de l’anada i la seva sortida va ser brillant, amb tres accions amb Messi de protagonista. La resolució de la tercera va ser un penal comès per Antonini que l’argentí va marcar ajustat al pal dret d’Abbiati als deu minuts de joc.
El Milan prenia precaucions defensives, però va demostrar personalitat i amb l’afegit del desavantatge intentava sortir amb rapidesa en atac. El premi per als italians va arribar en el minut 32, quan Ibrahimovic va obrir des de la frontal de l’àrea cap a banda dreta de l’atac italià i Nocerino, desmarcat, va batre amb un xut creuat Valdés. Mascherano, a l’altra banda, trencava el fora de joc en un desajust defensiu blaugrana. El panorama canviava, i molt, perquè ara era el Milan qui tenia avantatge en l’eliminatòria i això li donava arguments per tancar-se més. Però abans del descans un segon penal va permetre a Messi fer el segon per als blaugrana, al minut 41. L’experimentat Nesta havia agafat de forma ostentosa de la samarreta Busquets i l’àrbitre va xiular la pena màxima. Aquest cop l’argentí va canviar de costat la direcció del seu xut, que també va trobar la xarxa. La represa arrencava amb el perill per als blaugrana d’un altre gol rival, però el Barça de seguida va esvair la incertesa amb el tercer, quan Iniesta recollia un rebuig defensiu a xut de Messi i superava Abbiati amb sang freda. El Milan en necessitava dos més per passar i tot i estirar línies, fer canvis ofensius i intentar-ho mai no va donar la sensació de suficient perill davant un Barça que va passar poques angoixes i va segellar el pas sense problemes en una recta final plàcida. Chelsea o Benfica seran el rival del Barça.
En l’altre duel d’ahir, el Bayern de Munic, amb un 0 a 2 a favor de l’anada, va segellar el pas vencent de nou l’O­lympique de Marsella, per 2 a 0. Dos gols d’Olic donaven avantatge als bavaresos al descans. Al segon temps el marcador no es va moure. El Reial Madrid, excepte un daltabaix, serà el rival dels alemanys en semifinals.

EL MADRID VOL RESOLDRE SENSE ENSURTS EL TRÀMIT AMB L'APOEL

El Reial Madrid afronta amb total tranquil·litat la tornada dels quarts de final contra l’Apoel, al Santiago Bernabéu, després del clar 0 a 3 de l’anada, sobretot perquè el rival no va inquietar jugant de local. Els de Mourinho confien a resoldre el tràmit sense ensurts. “L’equip està bé, els jugadors no estan cansats, tenen confiança i volen jugar. Hi haurà pocs canvis i presentarem un equip molt potent”, va dir el tècnic, José Mourinho, sobre el partit. En l’altre duel de quarts d’avui el Chelsea, que exerceix de local, també parteix amb avantatge i és favorit davant del Benfica, al qual va derrotar en el partit d’anada per 0 a 1.

Assegura trobar-se “estupendament” després d’un greu accident a casa, del qual li queden encara “petites seqüeles que vaig superant”. Condueix l’esport del país en uns moments complicats. “Com en tots els àmbits” de la societat, apunta. Jordi Cerqueda en estat pur, al Diari.

Vostè, que ja venia del món de l’esport, com se l’ha trobat?
Hi ha dos vessants, l’esport de lleure i el federat i de competició. El primer té una salut fantàstica i en creixement. El segon està fluixet, com a tot arreu.

Ha agafat Esports en un moment molt complicat, era tot un ‘marró’?
Segur que sí. Estem en l’època que estem i les dificultats de finançament de clubs i federacions cada vegada són més grans, però tothom s’està adaptant a la situació. La rebaixa del 10% a les subvencions és important, però no és transcendent i tothom tirarà endavant.

En la compareixença va anunciar uns canvis de criteris per a l’any vinent, s’ha acabat el ‘cafè per a tots’?
Mai no he compartit aquesta frase. Sí que estem treballant per poder buscar criteris més objectius de repartiment de les subvencions, però a hores d’ara no em puc comprometre que ho canviarem segur.

També va explicar que el 2013 hi hauria una nova rebaixa. L’objectiu és arribar al final a un 25% de retallada respecte de fa dos anys?
L’objectiu, tot i que ningú no ho desitja, és aquest. La previsió que tenim per a l’any vinent és que sigui com aquest, d’un 10%.

El River Andorra va assolir divendres l’ascens a LEB or, el Govern l’ha d’ajudar més econòmicament?
Pel que fa a Esports, el River sap el mateix que els altres clubs i federacions, que l’any vinent hi haurà una rebaixa similar a la d’enguany. El que ja saben és que en tindran menys.

Això suposarà un contratemps important per sortir a la nova categoria.
En parlarem els propers dies perquè ells han de fer la planificació per a la temporada vinent. Es farà el que es pugui, però la situació és la que és. Hauran de buscar finançament extern, que és el que li demanem a tothom.

I per a quan incentius fiscals per als patrocinadors privats que col·laborin amb l’esport?
Això depassa del nostre àmbit.

Sí, però Esports hauria de collar, oi?
I ho hem fet. Li hem comunicat a Finances que seria molt positiu per als clubs i federacions.

Seria la solució perquè la ‘padrina’ deixi de pagar-ho tot?
No sé si seria la solució definitiva. Tampoc hi ha tantes empreses amb capacitat per assumir el que necessita l’esport professional. Però segur que hi ajudaria.

Parlem de les beques ARA, també patiran retallades?
Amb les beques ja s’ha fet un esforç important, amb una rebaixa del 25%, i la nostra idea és que es mantinguin com enguany.

Quant a instal·lacions, l’aposta és l’Estadi Nacional. Quant costarà construir-lo?
No superarà els 3,5 milions d’euros. I ens quedarà un petit coixí de mig milió per a qualsevol contingència. Els dos milions d’euros de la UEFA no els podíem deixar passar.

Hi ha gent que pensa que no es poden gastar aquests diners en un estadi tal com està el país.
Crec que és una inversió que hem de fer, absolutament justificable. Ens fa falta. A més, l’estadi també es pot utilitzar per a altres activitats.

I serà segur de gespa artificial?
Sí. Per a ningú és ideal, però és l’única superfície que ens permetrà que l’estadi funcioni a ple rendiment. Ens comprometem a cuidar-la com s’ha de fer per superar l’homologació de la UEFA. Són exigents, tot i que després veiem coses surrealistes com la gespa de San Siro.

Per acabar, parlem de coses positives, els grans resultats de Lluís Marín i Joan Verdú.
La federació està fent una bona feina. Està sortint una generació de joves que s’han beneficiat del programa esquí-estudi. Els diners dedicats a l’esquí estan ben invertits i penso que encara tindrem algunes sorpreses perquè hi ha gent que puja fort.

Per a quan un esport-estudi?
Hi estem treballant amb el ministeri d’Educació i penso que en aquesta legislatura el tindrem en algun esport.

“És una petita expansió del projecte original, l’escenari, un petit estudi de gravació un pèl amateur i sense ànim de lucre”, explica Casas, que insisteix en la idea de “potenciar els grups del país, perquè crec que s’hi està fent música de molta qualitat”.
Casas ha comptat amb el suport del comú d’Ordino, que li ha facilitat –amb un lloguer assumible– el local, situat a la part alta del poble. Pel que fa als equipaments, serà ell qui els aportarà: “En els grups que he estat sempre hem funcionat una mica com una cooperativa i el que anàvem guanyant ho destinàvem a equipament.” Ara ha arribat a un punt que disposen de tots els mitjans per fer una gravació i producció de bona qualitat: “Al final he anat acumulant-ho tot a casa, és una quantitat important de material”, a la qual pensa donar utilitat per aquesta via. Com a tècnic de so a les gravacions comptarà amb el suport de Joel Ortega, un altre dels músics de la seva banda, Mordigans.
Justament amb el disc que Mordigans acaba de treure al mercat, El sabor de una taza de té, es va estrenar l’estudi. Amb bon peu, perquè van aconseguir fitxar pel segell Maldito Records –contracte per a dos anys–, que els garanteix la distribució i promoció a Espanya i l’Amèrica llatina. Després van posar instal·lacions i perícia tècnica al servei de Quelcom. I ja ha rebut algunes peticions, de moment informals, de la formació de rock Umbrella Corpse i la solista Isa Santaella.
De tota manera, assegura Casas, encara que s’hi veu, com a productor, “no vull acaparar, ni estressar-me per una cosa que més aviat veig com un hobby”.

FÀTIMA VERSUS JENIFER

os anys, si fa o no fa, fa que els membres del grup humorístic Quelcom escriuen, produeixen i interpreten cançons paròdiques, per les quals ha passat l’actualitat més rellevant, des d’un tema dedicat a Montserrat Gil –on entonen “no volem polítics pesseteros” a ritme Boney M– fins a un altre on la seva companya de fatigues Trini Marín agafa el protagonisme en un tema que havia popularitzat Demis Roussos. També van llançar el Rap del Martí i, fora de l’àmbit de la sàtira política, han dedicat composicions al menjar porqueria, Facebook o els esdeveniments a les pistes d’esquí. L’última, que està circulant a velocitat de vertigen per les xarxes socials, una versió de Jenifer, d’Els Catarres. Reconvertida en Oh! Fàtima d’Els Catarrus. La choni de Castefa es converteix aquí en una Fàtima de Tras-os-Montes i el protagonista, en algú que és “més andorrà que la venda de perfum o el contrabando de tabac”, un Jaume Fardi que sempre ha detestat tot el que venia de fora però que ara vol veure els partits del Benfica amb la seva xicota portuguesa.
Els temes, vint-i-tres en total, han estat escrits per als diferents espectacles que ha protagonitzat Quelcom. “Sempre ens agrada presentar alguna cosa nova”, explica Ivan Almendros, un dels integrants de la terna, convertida en productora. En alguns, especialment aquest últim, han pretès aportar un acabat més professionalitzat, i s’han envoltat de músics del país: Santi Casas, al nou estudi del qual –Rockòdrom Records– han enllestit la producció, i Virgínia Yáñez i Marc Millau, que els han fet els arranjaments perquè quedessin arrodonits. “Fins ara teníem un so com de karaoke”, admet Almendros.
Del disc van fer una edició d’uns tres-cents exemplars, dos-cents dels quals van ser distribuïts entre el públic que va assistir a l’espectacle amb què van celebrar el segon aniversari del col·lectiu d’humoristes –Carles Casal i Albert Figueiredo completen la nòmina–, que van començar amb muntatges al local In Situ i que, amb un nombre de seguidors en augment, han ampliat les seves activitats i propostes.

Un dels aspectes en què destaca la rebaixa de la inversió són els diners destinats a les comunitats autònomes, fins a un 25 per cent. Aquest any es repartiran 15.531 milions d’euros, pels 20.684 milions de l’any passat. L’autonomia que més notarà la retallada és Catalunya, a la qual s’aportaran 1.403 milions d’euros, un 45 per cent menys. Altres comunitats que patiran un fort descens són Navarra (41 per cent), la Rioja i Andalusia (38 per cent) i València (35%). Les úniques que rebran més diners són el País Basc (17%) i Galícia (9%).  
Respecte a Catalunya, els pressupostos tampoc no inclouen els 219 milions d’euros que reclama el govern de la Generalitat procedents de l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut del 2009. El ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, va comentar que els comptes “es queden on estan, perquè no podem més i tampoc no és el moment de finançar més la despesa de les comunitats autònomes”. Montoro va dir que espera “la comprensió de tots els grups”, va assegurar que el pressupost “arriba fins on arriba, sense qüestionar l’aplicació estatutària”, i va recordar que és “un moment excepcional”.  

Neguit a Catalunya
Francesc Homs, el portaveu del govern català, va assegurar que els pressupostos “no ens agraden gens”, i va lamentar que l’executiu del PP no ha complert amb “el compromís” d’incloure el deute amb la Generalitat. A més, es va queixar que “no toquen els sous dels funcionaris i en canvi sí que modifiquen partides que afecten directament la gent, com la dependència, el transport públic o la formació ocupacional”. Homs no va vincular les queixes pel pressupost general amb la relació amb els populars catalans. “No vinculem una cosa amb l’altra. Ens costaria imaginar que els responsables d’això siguin els del PPC.” De la seva banda, ERC va demanar a CiU que trenqui les relacions amb el PP.  
El PSOE va anunciar, segons les paraules del secretari de relacions institucionals, Antonio Hernando, que presentarà una esmena a la totalitat dels pressupostos generals “perquè són profundament injustos. No són els que necessita Espanya per guanyar riquesa, crear ocupació i sortir de la crisi”. La borsa espanyola va tenir ahir una jornada negativa. L’IBEX-35 va baixar fins a mínims de l’any, amb 7.825 punts, per un descens del 2,71 per cent.
Del total de la despesa prevista als pressupostos, el 56,2 per cent es destinarà a partides socials, un 4,3 menys respecte a l’any passat, i destaca l’apartat per a les pensions, de 115.825 milions d’euros. La secció que més creix és el pagament dels interessos del deute, que va augmentar un 30 per cent. La inversió en infraestructures serà d’11.386 milions, un 22 per cent inferior al 2011. Respecte a les polítiques sanitàries, s’hi destinaran 3.974 milions, un 6,4 per cent menys, i el descens en cultura serà del 15,1%. Exteriors, Defensa o les beques d’estudis també es redueixen. L’objectiu és arribar enguany a un dèficit públic del 5,3 per cent del PIB.

ES DESCARTA QUE MONTCADA I REIXAC ACULLI EUROVEGAS

El conseller català de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, va descartar ahir que Montcada i Reixac pugui acollir Eurovegas, després que l’alcaldessa del municipi, Maria Elena Pérez, es mostrés oberta a negociar una hipotètica proposta de la Generalitat al respecte –si bé no havia rebut cap notificació del govern sobre aquesta possibilitat–. No obstant això, Recoder va assegurar que no es descarta buscar noves ubicacions per al projecte, tot i que el principal escull en les negociacions sobre la implantació d’Eurovegas a Barcelona són les alçades dels edificis. “No tirem la tovallola”, va afirmar el conseller, que va sostenir que aquest complex de macrocasinos, hotels i camps de golf és una iniciativa interessant per a Catalunya.

La crisi, però, no està afectant de la mateixa forma tots els models i marques. Algunes, com ara les especialitzades en gamma alta –esportius, luxe o tot terrenys– mantenen nivells de negoci força acceptables tenint en compte l’actual situació.
De fet, un ràpid cop d’ull a les marques més venudes a Andorra en aquests darrers tres mesos permet veure com, Volkswagen a banda, els primers llocs estan ocupats per constructors de vehicles el preu dels quals no baixa de 20.000 euros. És el cas de BMW, amb 48 operacions;?Land Rover, amb 31;?Audi, amb 24, o Mercedes, amb 20. “Al client de poder adquisitiu elevat no l’afectat tant la crisi com a la gent del carrer”, apunta la presidenta de l’Associació d’Importadors de Vehicles (AIVA), Maite Mas, que posa en relleu que, en molts d’aquests casos, es tracta de persones que no necessiten demanar un crèdit bancari per poder fer front a la compra. D’aquesta manera, esquiven un dels principals problemes que des del sector s’està indicant com a dificultat afegida per aconseguir remuntar: l’accés al finançament.
Experts en sociologia consultats des del Diari apunten un detall que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar aquesta realitat. Recorden que a la darrera enquesta de l’Observatori Social hi havia fins a un 33% dels interrogats que asseguraven no haver-se vist afectats per la situació econòmica. Mas recorda que, justament, els vehicles que més han patit la davallada de vendes són els de gamma mitjana. “A la classe mitjana li costa ara fer una despesa per comprar un nou vehicle”, afirma.

UN MIRALL DEL MERCAT ESPANYOL

El fenomen de resistència de la gamma alta no és exclusiu d’Andorra. De fet, les dades d’Espanya evidencien una situació similar. Així, el 2011 la davallada de vendes al sector automobilístic del país veí va ser pràcticament generalitzada i va convertir l’exercici en el pitjor que es recorda des de l’any 1993, amb l’única excepció d’aquests models. Pel que fa als considerats cotxes de luxe, l’increment d’operacions va ser de fins a un 83,1%, i també hi va haver increments importants en els vehicles tot terreny (+22,2%) i en els monovolums grans (+11,3%).