El dimecres 12 d'octubre el grup parlamentari socialdemòcrata va entrar a tràmit parlamentari una proposició de llei de mesures complementàries a les mesures de la Llei 93/2010, del 16 de desembre, de promoció de l'activitat econòmica i social, i de racionalització i d'optimització dels recursos de l'administració.

La consellera de DA Sílvia Calvó, en el seu article d'opinió del dijous 20 d'octubre en aquest mateix diari, s'ha precipitat, no sé si intencionadament o per desconeixement. I dic que s'ha precipitat perquè llegint la seva crítica es pot veure clarament que no s'ha llegit la proposició de llei amb la seva exposició de motius. S'ha limitat a enumerar els articles de forma partidista i, al capdamunt, no ha dit la veritat.

I m'explico:

Si s'hagués llegit l'exposició de motius hauria vist que diem que estem immersos en una crisi econòmica que ens obliga al plantejament d'una sèrie de reformes econòmiques estructurals per poder-hi fer front. Reformes que, el govern de DA podrà tirar endavant perquè els socialdemòcrates, quan governàvem, els vàrem aplanar el camí. Ho vam fer començant el canvi del sistema tributari, i firmant amb 17 països els convenis d'intercanvi d'informació fiscal per tal de poder sortir de la llista grisa de l'OCDE i així poder signar els convenis per evitar la doble imposició. Però en la nostra proposició de llei també diem que, a banda d'aquestes reformes estructurals, cal que s'articulin una sèrie de mesures de xoc que mirin de pal·liar els efectes de la crisi en primera instància, mentre no comencin a produir efectes les reformes en l'estructura del nostre model econòmic.

En conseqüència dic que la consellera de DA ha enumerat les mesures de forma partidista perquè no ha parlat de les exempcions fiscals per la creació de noves empreses, de la promoció del programa qualificat d'interès nacional i social destinat al finançament privilegiat d'empreses i negocis de nova creació, innovació, reconversió i projectes emprenedors, de l'actualit­zació o revisió de rendes, dels estímuls econòmics per a la reducció de les emissions contaminants de vehicles, de la promoció del programa qualificat d'interès nacional i social destinat al finançament privilegiat per a la rehabilitació d'habitatges i edificis d'ús d'habitatge, dels fons destinats a assegurar les pensions alimentàries als fills, de la creació d'una borsa de treball pels estudiants a l'estranger. I podria continuar l'enumeració.

En conseqüència és evident que no ha dit la veritat perquè quan gosa afirmar que la nostra proposició de llei preveu la limitació de les places de personal de relació especial per ministeri assegurant que no ho vàrem proposar els socialdemòcrates quan governàvem està faltant a la veritat històrica. A ben segur només s'ha limitat a mirar la llei en vigor tal com va quedar després de passar per la comissió d'economia i pel ple del Consell General. Si s'hagués pres la molèstia de mirar el butlletí del Consell General, 58/2010 en el qual es publicava el projecte de llei de mesures de promoció de l'activitat econòmica i social, i de racionalització i d'optimització dels recursos de l'administració, tal com el vàrem entrar el 13 d'octubre del 2010, hagués pogut veure l'article 25 que deia exactament el mateix que diu l'actual article 17 de la nostra proposició de llei.
Pel que fa a la mesura que pretén populista, l'ajut de 75 euros mensuals per pagar les guarderies o les guardes a domicili, només recordaré que la passada legislatura ja ho vàrem proposar només amb les guarderies, i que l' esmena del grup parlamentari reformista afegia a les guarderies les guardes d'infants a domicili i activitats extraescolars, ara bé, remetia les subvencions al reglament regulador de les prestacions econòmiques d'atenció social, a les famílies que ho necessitessin segons el nivell d'ingressos, tal com fa la consellera Sílvia Calvó.

Tornem a repetir que la nostra pretensió no és plantejar una mesura de beneficència assistencialista a aquelles persones que són pobres de solemnitat. El que nosaltres plantegem és una mesura social àmplia, que pretén fonamentalment dues coses, la primera, potenciar les guarderies, i les guardes a domicili acreditades pel Govern, com a eina bàsica de desenvolupament personal. Estem parlant dels infants en aquest cas. I en segon terme, volen obrir a les famílies unes majors possibilitats en l'àmbit laboral i en l'àmbit familiar i, de retruc, avançar en les polítiques d'igualtat i d'inserció de la dona en el món laboral. Per tant som al cor del capítol de la promoció de l'activitat econòmica i social que no deixa de ser l'objecte principal de la llei que aviat debatrem, esperem i desitgem, amb les propostes que hi vulgui aportar el grup parlamentari de DA.

Això és el que pretenem, donar a les guarderies i a les guardes a domicili el paper social i econòmic que creiem que els pertoca. Volem que sigui el primer graó de la formació i de l'educació dels nostres futurs ciutadans i ciutadanes.

Acabo dient que els socialdemòcrates sabem el que volem, ho hem dit, ho hem fet i continuarem dient, i proposant (per molt que els sàpiga greu als que, havent guanyat les eleccions, voldrien veure'ns, quiets i callats, ben arraconats) el que pensem que és bo per a la gent d'Andorra.

En la primera sessió de control al Govern d'aquesta legislatura, el dia 29 de setembre, vàrem parlar sobre els problemes que afecten els distribuïdors de medicaments andorrans. Penso que val la pena tornar a abordar la qüestió, sobretot perquè cal tenir molt present la injustícia que pateixen aquests empresaris.

En la meva intervenció al passat Consell General del dia 29 de setembre vaig fer una explicació detallada de la situació actual, que vull tornar a plasmar perquè la societat andorrana en tingui el record. Els distribuïdors espanyols i francesos que operen a Andorra segueixen el decret relatiu a les condicions d'execució del transport internacional de mercaderies per carretera, que estableix en l'article 3 que queden exceptuats de seguir les condicions establertes en els articles anteriors els transports internacionals en què concorrin algunes de les següents circumstàncies: transport de medicaments urgents, equips i materials mèdics quan aquests siguin considerats de caràcter urgent.

¿Però què es considera medicament urgent? Si són bàsicament els medicaments que necessiten les farmàcies per reposar-los diàriament i poder donar un servei essencial a la població, entenc que és un servei que cobreix actualment les necessitats del país. ¿Però què passa amb els productes de parafarmàcia o productes no essencials? ¿Han de seguir el mateix circuit? No vull entrar a determinar això. Tenim una comissió interministerial de lluita contra l'intrusisme empresarial, que ha de ser l'encarregada de fer l'anàlisi acurada de la situació. Reconec que és una qüestió molt delicada, però en un moment de crisi important la defensa de les nostres empreses ha de ser una prioritat. Ara per ara, un sector de la nostra economia, els distribuïdors farmacèutics andorrans, estan en clara situació de desavantatge respecte dels distribuïdors estrangers que operen al nostre país. Ells paguen els seus impostos, la CASS, i donen feina a famílies andorranes, cosa que no fan els distribuïdors farmacèutics estrangers.

Si encara no tenen prou dificultats, s'hi afegeixen altres traves: hi ha laboratoris que es neguen a vendre els seus productes als distribuïdors andorrans, justificant que Andorra ja està subministrada pels espanyols i francesos, per la qual cosa no poden oferir tota la diversitat del vademècum a les farmàcies andorranes. Aquestes es veuen així pràcticament obligades a optar pels estrangers, que els poden oferir tot el vademècum.

Per una altra banda, els preus. Els distribuïdors espanyols compren els medicaments als laboratoris a preus intervinguts (preu establert) a Espanya i els venen a les farmàcies andorranes com si es tractessin de farmàcies de Lleida. Al contrari, al distribuïdor andorrà el laboratori li aplica un doble preu ja que es tracta d'un producte exportat, independentment que el client final sigui el mateix, però la seva consideració és diferent.

I a l'últim hi ha les quotes de medicaments, que són la quantitat d'unitats que els distribuïdors poden vendre als seus clients, i que cada país té. Andorra no disposa de quota, per la qual cosa sempre pot quedar el dubte que, quan s'arriba al límit de la quota d'un medicament, ¿quina farmàcia obtindrà el producte?, ¿l'espanyola o l'andorrana? ¿Què ens està passant? Doncs que les nostres empreses no poden desenvolupar la seva activitat econòmica en les mateixes condicions. ¿Algú pot imaginar que un distribuïdor andorrà pugui anar a Espanya o França amb les mateixes condicions?

Ja en fa 20 anys.
Gairebé ho havia esborrat de la memòria. Estudiava ciències polítiques a París i era un moment de molta efervescència a Andorra.

Com ara?
Diferent. Veníem d’una època de canvis amb un govern que no tenia gaires competències i molta gent, molts d’ells joves, volien que es fes un pas més.  

I com ho van fer?
Li vaig dir a la Mari Àngels i de seguida em va voler ajudar. L’únic que preteníem era ser útils en un moment important.

I van aconseguir una mostra de 230 persones.
Sí, amb noms i passaport.

I la gent no tenia por de xerrar?
És clar que sí. Si en tenen ara, imagina’t aleshores, però els vam assegurar que mantindríem els seus noms en l’anonimat.  

I la gent va dir que no estava contenta. Potser ara li dirien el mateix
Però el descontentament era molt diferent. En aquells moments al país hi havia benestar econòmic, la incertesa es referia més aviat a la sobirania. Si l’aconseguiríem. Si els coprínceps ens ho permetrien. Ara el problema és una crisi global de la qual Andorra no s’escapa.  

Però era un tema que estava al carrer?
No massa. Sobretot el tema de la sobirania internacional.

No van ser majoria, però bastants li van dir que no volien per res la sobirania plena.
Molts pensaven que si les coses havien anat bé sempre per què canviar-les. El territori ho marcava tot, tot girava al voltant del campanar de cada parròquia.

Algun fet divertit?
Recordo que vam enquestar l’avui síndic Vicenç Mateu i que a la pregunta de si estava content amb el país, va dir que no i ens va dir que calia contestar així perquè era la manera de fer que les coses avancessin.

I si a la gent no li interessava gaire, per què a vostè sí?
Tinc molt bon record d’aquells anys, no és que pertanyés a cap elit ni res d’això. Eren els anys de l’Àmbit del Jaume Riba.

Perdoni i això que té a veure amb la política?
El cert és que hi anava amb la idea de passar-m’ho bé, però també hi havia molta gent al voltant del Jaume que opinava i parlava de política constantment. Pensa que encara faltaven dos anys per a la Constitució. Ell te’ls presentava. Hi havia com una remor al país.  

Vostè ara treballa a París, a l’Oficina de turisme. Realment coneixen Andorra els francesos?
I tant. Possiblement no sortirien de l’estereotip que venem tabac i alcohol, però sí ens ubicarien geogràficament. A més, Sarkozy ens va fer publicitat no fa massa.

Quan va dir per la televisió que revisaria la seva relació amb nosaltres?
Sí, sí, i amb Mònaco. Aquí se’n va parlar molt.

Els segrestats espanyols són la madrilenya Ainhoa Fernández de Rincón, de l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí d’Extremadura, i el mallorquí Enric Gonyalons, de l’ONG Mundobat. La italiana és Rosella Urru, de l’ONG Comitè Italià per al Desenvolupament dels Pobles.
El responsable de seguretat de l’autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Akeik, va dir que una desena de segrestadors van entrar des de Mali i van atacar la seu de recepció d’estrangers als campaments de refugiats a l’oest de Tinduf. Les autoritats sahrauís es van referir als captors com a “terroristes”, en possible al·lusió a al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI).
Segons va relatar Juan Bedialauneta, cooperant de l’ONG Hegoa, Ainhoa Fernández de Rincón va ser treta del seu mòdul per la força, després que els assaltants trenquéssin la porta. La jove va cridar una companya que estava fora del recinte, sopant amb uns amics, i li va dir que hi havia homes armats.

Taques de sang
En un altre mòdul hi havia Go­-nyalons, que “també es va resistir”. Fonts de la RASD van asse-nyalar que aquest cooperant podria estar ferit, i EFE va constatar que a l’entrada del seu mòdul hi havia taques de sang i un casquet de bala. Rosella Urru, es trobava en un altre mòdul 1 i estava sola després de sopar-hi amb un grup de persones que ja havien abandonat el lloc.
El ministeri espanyol d’Exteriors va assenyalar que “està realitzant totes les accions necessàries amb la màxima discreció” per assegurar la integritat física dels cooperants i aconseguir el seu ràpid alliberament.

ALTA PARTICIPACIÓ EN LES PRIMERES ELECCIONS LLIURES A TUNÍSIA

Els tunisians van acudir ahir massivament a votar en les primeres eleccions lliures de la història del país, a les quals s’escull una assemblea constituent. A les set del matí ja hi havia electors esperant l’obertura dels col·legis, i tres hores després les cues eren de diversos centenars de metres, en molts casos a ple sol. En qualsevol cas, l’absència d’incidents va ser la tònica general, tant a la capital com a la conca minera de Gafsa i Sidi Bouzid, bressol de la revolució. El primer ministre, Beyi Caid Essebsi, que deixarà el càrrec en poques setmanes, va dir que “el poble tunisià escriu avui una nova pàgina de la seva història, que separarà dues èpoques, i de la qual es pot enorgullir entre les nacions lliures i desenvolupades”.

EL CNT PROCLAMA 'L'ALLIBERAMENT TOTAL' DE LÍBIA

El Consell Nacional de Transició libi (CNT) va proclamar ahir oficialment l’“alliberament total” del país en una cerimònia multitudinària a Bengasi. Malgrat controlar la totalitat del país des de finals d’agost, el CNT havia insistit en nombroses ocasions que no anunciaria l’alliberament total del país i el final de la guerra fins que no hagués capturat Muammar al-Gaddafi. A partir d’ara, Líbia entra de ple en la transició cap a un Estat democràtic, que, segons el full de ruta dissenyat pel CNT, desembocarà en la celebració d’eleccions en vuit mesos.
D’altra banda, un metge que va participar en l’autòpsia de Gaddafi va revelar que el dictador tenia una bala al cap i una altra allotjada a l’abdomen, i que aquestes ferides van ser les que li van causar la mort.
Paral·lelament, el ministre de Defensa britànic, Phillip Hammond, va dir que la reputació del CNT està “danyada” per la manera com Gaddafi va morir, i que haurà d’arribar “al fons de la qüestió” si vol netejar la seva imatge.

Són cinc, de diferents edats i procedències però amb la mateixa ocupació: cobrar els productes d’alimentació en una gran superfície. “En un dia podem atendre 200 persones”. Hem quedat un vespre per xerrar en un bar, després de la feina. Ara en tenen més. No més hores, però sí pleguen més tard i no estan gens contentes. Els nous horaris comercials els han caigut com un xàfec i sense dret a negociar res. Ara estan preocupades per la campanya de Nadal que les obligarà a arribar a casa dues setmanes seguides a les 11 de la nit. Tenen ganes de xerrar, de deixar de ser una part invisible de l’engranatge comercial. Això sí, pactem que per arribar el més lluny possible, els noms que utilitzarem a la crònica seran falsos; les històries, no. La Maria és una gallega de 53 anys, mirada cansada, físic robust. Fa 33 que és aquí, “vam sentir impotència quan el Govern va canviar els horaris, els treballadors no tenim ni veu ni vot”. Està separada i viu sola, “sort en tinc de la meva filla, si no, no podria ni pagar el pis”. L’Alba és veneçolana, prima i amb grans ulls negres, té 39 anys i participa en la conversa amb la filla de 10 anys a la vora. També està separada, “abans encara sortíem el diumenge a les 7; ara, ni això”. Viu a Sant Julià, “els dissabtes sortim a les 22.30 h. i com que no hi ha bus, he de baixar a casa caminant des d’Andorra la Vella. No em puc permetre un taxi. Arribo a les 12 h.” Pren la paraula la Natàlia, vídua, de 58 anys, amb 4 fills, dos dels quals viuen amb ella. Fesomia de mama i d’àvia de les de tota la vida, fa 18 anys que és aquí però va néixer a Pontevedra, “a mi em ve a buscar els dissabtes la meva filla, però a vegades em toca anar a casa en taxi, no camino gaire bé i visc a Engordany”. La Joana és menuda, tímida i filipina, de Manila. Té 26 anys, “els dissabtes entre les 9 i les 10 no hi ha ningú”. La Natàlia hi torna, “ara els ha donat per aquí, i si obríssim fins a la una del matí algú podria entrar, ni que fos en pijama”. Totes riuen, també la Patrícia, la més joveneta, una argentina de 20 anys, grans ulls i somriure generós, “aquí els immigrants vivim esclavitzats”.

No arriben a 1.000 euros mensuals
“Pago 600 de pis, em pots explicar com puc viure?”, em diu la Maria travessant-me amb la mirada. L’Alba m’explica contrariada que “no connectaré la calefacció fins que no sigui imprescindible, ens ar­reglarem amb un radiador”. La filla la mira, li dóna un copet a la mà i li diu, “no mami...” La Patrícia intervé per matisar, “nosaltres encara no ens podem queixar, fem dos dies de festa i ens paguen quan correspon. Conec gent que cobra el dia 15 o el 20 i a sobre fan només un dia de festa”. I canviar de feina? Els ho dic. “Per anar on?”, em contesten totes convençudes que dins de les dificultats tenen una posició més o menys segura. M’ho diuen amb contudència, volen que quedi clar que tot i admetre dificultats no ploren, tiren endavant. Queixar-se? Sindicar-se? Els ho dic i obren els ulls com a plats, no hi creuen gens, “vam recollir firmes en una anterior reforma dels horaris i no ens van fer cas”, diu la Maria obrint els braços, “en aquest país la cultura del treballador és aguantar i no queixar-se, estem acollonides,” sentencia. Totes diuen que sí. Els dic que l’USdA sovint les defensa, “no creiem en la força dels sindicats andor­rans”, diu la Natàlia. “El just seria gua­nyar 1.200 al mes, o això o que abaixessin el preu dels pisos”, diu l’Alba, que em recorda que intenta no gastar gens per poder enviar algun diner als familiars a sud-amèrica. La Patrícia també ho fa.

I la felicitat?
“No em puc permetre parar-me a pensar en la felicitat, totes les meves preocupacions se les emporta pagar el pis”, assegura la Maria somrient i provocant que totes ho tornin a fer. Les 5 i la criatura formen davant meu un bon equip, sòlid. Observen amb curiositat, incredulitat i un punt d’ironia les reivindicacions del sector públic. “Les nostres condicions no han parat d’empitjorar i no ens queixem, i jo em pregunto, per què no puc anar a fer un paper al Govern a les 7 de la tarda? O a les 4 a l’estiu. O al banc un dissabte al matí?”, conclou la Natàlia, i provoca que totes exclamin, “això, això”, el to s’eleva i des de les taules de la vora es fixen en el nostre debat. Les dues Andorres s’obren en canal davant meu quan em diuen,  “amb aquests sous ens dirigim de cap a la indigència”.
I a part? Qui són les 5 persones que tinc al davant a banda de caixeres. Que fan quan no treballen? “Jo no puc fer res, no tinc diners”, em talla l’Alba amb expressió seriosa. “Jo visc amb la famíla però tinc nòvio”, riu nerviosa la Joana. La jove filipina m’explica que “em quedaré aquí fins que tingui feina però no em veig vivint a Andorra”. La Patríca assenteix, “aquest és un lloc per treballar, no per viure”. Tot i això la Patrícia sí admet que alguna vegada es pot permetre anar al cinema, “és que és del poc que es pot fer aquí”. La Natàlia ens fa riure a tots un altre cop, “als meus 58 anys jugo a la videoconsola com una condemnada”.
Per acabar tornem a la feina. “Els més maleducats són els andorrans”, afirma la Patricía arrufant les celles, “molts et tracten com una merda”. La Maria discrepa, “la majoria són educats però sempre hi ha algú que no té paciència”. I què fas si algú et tracta malament, “t’aguantes, t’ho menges i quan acabes te’n vas cap a casa”. Entre els turistes destaquen els russos, “un dia vaig cobrar un senyor que va treure un feix de bitllets de 500”, em diu la Joana. Ens acomiadem, amb abraçades i petons. En sortir al carrer, està plovent. Una metàfora apropiada. En aquest país, no plou igual per a tothom.

Finalment Albert Llovera va poder sortir amb el cotxe en perfecte estat en la darrera etapa del Catalunya-Costa Daurada, penúltima prova del Mundial de ral·lis. Els problemes amb els frens del seu Abarth Grande Punto es van poder solucionar durant la nit i ahir va sortir amb la ferma intenció de completar un bon final de temporada. “He pogut fer temps molt bons i he estat molt satisfet perquè feia un any que no competia per asfalt i m’he trobat molt bé”, va assegurar Llovera.

L’esforç dels jugadors no s’ha vist recompensat en forma de punts. La selecció conclou la fase de classificació per al Mundial en l’última posició amb zero punts, en sumar la tercera derrota (4-3), tot i que en aquesta darrera ocasió, amb Noruega, es va poder endur com a mínim un empat.