Acceptar el pluralisme és admetre que els periodistes es fan una imatge d'ells mateixos, de la seva funció social i de l'essència de la seva feina com qualsevol de nosaltres. La penúltima vegada que vaig patir un atac de foc amic va ser durant el servei militar al Sàhara.
Un dia, en acabar el meu torn [...]
Acceptar el pluralisme és admetre que els periodistes es fan una imatge d'ells mateixos, de la seva funció social i de l'essència de la seva feina com qualsevol de nosaltres. La penúltima vegada que vaig patir un atac de foc amic va ser durant el servei militar al Sàhara.
Un dia, en acabar el meu torn de guàrdia en un polvorí als afores d'el-Aaiún, vaig voler -sense prevenir el caporal- inspeccionar un forat a la tanca per la qual havien entrat unes cabres i algun company en percebre a més de quatre-cents metres una figura humana que passava per un lloc inhabitual va confondre'm amb un enemic. Tot el pilot de guàrdia va començar a disparar-me; en un primer instant vaig salvar la pell a causa de la proverbial manca de punteria dels soldats en un exèrcit no professional, després vaig trobar refugi rere un bony del terreny i va començar el setge.
Què fer? Jo sabia que eren els meus companys, no podia disparar sobre ells; però ells ignoraven la meva condició i continuaven disparant. Enrabiat, en aquella mitja hora que va durar el setge, em va passar pel cap unes quantes vegades repel·lir l'agressió i disparar sobre ells. Vaig optar per disparar un tret a l'aire perquè ells s'adonessin que el seu enemic també anava armat i així tenir-los a ratlla. Finalment, em va salvar un capità de la legió que, alertat pels trets que se sentien des de la seva caserna, va venir a veure què passava i va desfer l'equívoc. L'aventura va acabar feliçment amb una setmana de convivència amb el caporal al calabós de la caserna.
Marc Vila i Ignasi Planell aprofiten alguna vegada la columna foc i lloc per disparar-me alguna amistosa bala de fogueig; més sovint, els seus obusos, d'una artilleria molt més gruixuda, apunten altres companys de partit. Ja ho feien abans de les eleccions del 26 d'abril i no han hagut de trobar motius vàlids per deixar de fer-ho després de la investidura de Jaume Bartumeu.
Algunes vegades -menys- els seus comentaris tenen la justificació que nosaltres (jo o els companys del meu partit) hem comès algun error de fons o de comunicació en la nostra actuació. Però freqüentment l'error, al meu parer, és seu; en lloc d'observar la realitat i els nostres actes, llosquegen -com el company que em va confondre amb un intrús- i les seves cròniques són, simplement, variacions d'un guió, legítim en una societat plural, però alhora exageradament reiteratiu en la negativitat i d'eficàcia dubtosa, com ho eren aquells trets del foc amic dels soldats amateurs i del nostre caporal.
Però, en aquesta ocasió, al contrari de l'aventura del polvorí, no vindrà cap capità de la legió a desfer equívocs. El setge -espero- serà llarg i els socialdemòcrates hem d'evitar la doble temptació de caure en una síndrome de mania persecutòria o de repel·lir el foc a l'estil Maradona.
La solució, així, no és gens fàcil i no tinc cap vareta màgica per en-carrilar la col·lisió d'interessos entre la lògica de partit i la crítica, més o menys enconada, del Diari a les accions i omissions del Partit Socialdemòcrata.
Un punt de partida seria recordar el que deia la ponència d'acompanyament a la candidatura pel comitè directiu i el comitè executiu del darrer congrés del PS en el punt 4 de la part expositiva i que tractava del paper del partit socialdemòcrata en l'escenari de la responsabilitat política: "Un escenari polític democràtic sa comporta, a més de la celebració d'eleccions periòdiques, l'acceptació del pluralisme i del joc democràtic -dins el paper que a cadascú atorguen la Constitució i les lleis- entre elements organitzats que hi són presents." Entre aquests elements organitzats citàvem expressament els mitjans de comunicació.
Acceptar el pluralisme és admetre que els periodistes es fan una imatge d'ells mateixos, de la seva funció social i de l'essència de la seva feina com qualsevol de nosaltres i que… com qualsevol de nosaltres, unes vegades encerten, altres s'equivoquen i altres, mancats de lucidesa, s'autoenganyen.
I encara que les nostres conscències hagin de fer un esforç suplementari, el pluralisme també consisteix a tolerar que un diari prengui partit per la política explícitament i inequívocament agressiva d'un ministre de l'anterior Govern contra un col·lectiu de funcionaris i, en canvi, ara presti generosament el seu altaveu a les queixes anònimes d'alguns funcionaris aïllats.
He d'admetre que l'avenç democràtic del Diari d'Andorra en aquest tema ha estat enorme: en uns mesos han passat de defensar les planificades i metòdiques persecucions, provocacions, arbitrarietats i les vulneracions de drets fonamentals (vulneracions avui reconegudes per sentència del Tribunal Constitucional) de tot un col·lectiu per part d'un parell de ministres, a erigir-se en protectors de quatre suposades víctimes del nou Govern.
A mi, personalment, m'agrada més aquest paper quixotesc de "desfacedor de entuertos" imaginaris, que el trist paper de defensa incondicional de les obsessives provocacions dels antics manaires i els seus subordinats immediats; la veritat és que mai no vaig entendre el posicionament del Diari en favor de l'autoritarisme de Riberaygua i en contra dels drets dels treballadors de l'administració.
Una elemental autoexigència ens obliga -al PS- a escoltar les crítiques, fins i tot les que no tenen cap base objectiva, a ser proactius i equànimes en la comunicació i, no cal dir-ho, evitar de caure en comportaments com el de Maradona.
L'altra part també hauria de reflexionar sobre com elevar el nivell de la seva crítica i promoure l'autoexigència en la qualitat i la coherència informativa.
Perquè, sovint, el foc amic té efectes col·laterals i conseqüències irreparables.
