En el cas de Dolors Cabot, després dels alts i baixos per elegir el candidat de DA a Canillo, va decidir prémer el botó de pause a la seva vida política. Què ha canviat en el seu dia a dia? Quines són les seves prioritats a partir d’ara? Cabot, Camp, Alís i Capdevila expliquen a què dediquen les hores des que van deixar el comú.
DOLORS CABOT
“El dia a dia està ple d’expectatives”
De tots els cònsols que no repeteixen, Dolors Cabot és qui menys temps ha estat al càrrec. De fet, va entrar al comú el 2007 com a consellera de Finances i en els darrers nou mesos del consolat es va trobar, sense esperar-s’ho, ocupant el lloc de cònsol menor i finalment el de cònsol major, substituint primer Mònica Bonell, que va deixar la corporació per presentar-se a les eleccions generals amb Demòcrates per Andorra, i després Enric Casadevall quan va decidir acceptar el càrrec de president del Consell Superior de la Justícia. “Les circumstàncies em van portar a haver d’assumir la responsabilitat, però no m’imaginava arribar a ser cònsol”, comenta.
Ara, un mes després de deixar el comú, segueix tan activa com sempre al capdavant de les dues botigues que té d’arranjaments de roba i amb una mica més de temps per a la família. “Em trobareu mirant de quina manera es pot fer un treball, d’altres vegades fent propostes als clients, assessorant-los, triant roba... el meu dia a dia està ple d’expectatives, de ganes de fer millores, d’evolucionar amb la crisi per superar-la. Em llevo cada matí amb ganes de realitzar-me i fer projectes, crec que no hi ha res que pugui parar la meva capacitat de treball i les ganes de tirar endvant”, assegura convençuda.
Del seu pas pel comú en destaca sobretot l’equip amb qui ha treballat i la possibilitat de fer amics importants: “He trobat gent que no coneixia i sé que hi serà sempre, encara que també he descobert gent que considerava amiga i no ho és.” I el futur polític? Ara per ara segueix afiliada al Partit Liberal per “fidelitat” i la confiança que li van fer, però assegura que ara també se sent “amb total llibertat” de poder triar políticament i no quedar-se encasellada en unes sigles. Considera que el país, en política, ha d’avançar “molt, molt i molt”, però no té cap projecte al pensament. “He passat un temps dur i hi ha d’haver un espai de reflexió per tancar ferides i a partir d’aquí no em desmarco de res”, explica, assegurant que ha après “a no pensar en res, perquè en política les coses no són com tu vols, sinó les que volen els altres”.
JOSEP M. CAMP
“Dormo alguna hora més, i més tranquil”
Després de vuit anys com a cònsol major (entre el 1991 i el 1994 també havia estat conseller major), ha deixat el comú convençut que és bo que la llei fixi aquest límit, “si no corres el perill d’estancar-te”. La política, a Josep Maria Camp, li ve “una mica” de tradició familiar perquè el seu pare ja havia estat cònsol menor, però ell assegura que sempre “m’he trobat amb els diferents càrrecs sense buscar-los i potser aquesta és la virtut i la gràcia. Sóc el mateix abans de ser cònsol que després”.
Si algú el busca, haurà d’anar fins a Arinsal. “El meu destí és aquí, és on he nascut, on visc i on tenim el patrimoni”, destaca. Ha canviat el comú per la immobiliària familiar. El repte? Tirar-la endavant malgrat la crisi i conservar els dos treballadors que tenen, a més d’ell i el seu germà. “No he tingut temps d’avorrir-me perquè he entrat aquí i m’he trobat amb moltes coses per fer i per aprendre perquè les normatives han canviat i m’he de posar al dia”, explica. El comú el trobarà a faltar, “són vuit anys a la mateixa casa i hi ha nostàlgia”, però també reconeix que hi ha responsabilitats que ha pogut deixar de banda: “Ara dius: que tranquil que estic. No tens problemes al cap les 24 hores del dia. Des de l’1 de gener el subconscient aparca aquests problemes perquè la responsabilitat ja no és teva”, i lamenta entre rialles: “Quan vaig entrar al comú no tenia ni un cabell blanc...” El ritme de vida li ha canviat: “Ara dormo alguna hora més, i més tranquil.”
A banda de la feina, també s’ha proposat estar més amb la família i els amics. “Tinc els pares grans i han estat vuit anys que no he estat el temps necessari amb ells. També amb els nebots, perquè molts caps de setmana havia de treballar i no podia estar amb ells”, reconeix. La seva idea: “No vull obligacions més que les pròpies i necessàries de la família i la feina.” És per això que assegura que malgrat que seguirà afiliat a DA “m’agradaria acabar la meva carrera política amb aquests vuit anys de cònsol”. Encara que no podrà evitar estar al dia de tot el que passa a la parròquia.
Camp conserva, encara, alguns mals costums adquirits durant l’etapa de cònsol. “Abans de ser cònsol parava sempre el mòbil a la nit, però aquests vuit anys no l’he parat mai i ara tampoc ho faig, ja no tinc el costum. També tinc sempre un carregador a punt”, afirma.
MIQUEL ALÍS
“No puc aixecar-me i no tenir res a fer”
El més veterà pel que fa a edat i carrera política podrà, ara sí, fer vida de jubilat. Bé, de jubilat actiu. I és que malgrat que ja no té obligacions al comú, té planificat què farà cada dia “amb la gran sort que ara no tinc l’obligació de fer-ho”, comenta, i assegura que “no puc aixecar-me i no tenir res a fer. Si no faria tombs davant de casa fins que trobés alguna cosa a fer”. Té clar que als 67 anys “no pots deixar l’activitat de cop” i té tres àrees en les quals cultivar-se. “L’activitat política no compto deixar-la. Estic al directiu del PS i continuaré ajudant amb el que pugui”, explica. I es veu repetint com a cònsol d’aquí a quatre anys? “No em sento vell i no dic que un dia no hi torni, però ara hi ha gent jove i preparada i em sembla que els toca a ells”, respon convençut. Amb tot, seguirà el dia a dia del comú de ben a prop.
D’altra banda, hi ha l’activitat física: “Cuido l’hort, que ja el tenia, tallo llenya i vaig a caminar.” I per últim, la part intel·lectual. No descarta escriure algun article a la premsa “per donar la meva visió”, però rebutja la proposta de fer un llibre: “Potser ja és massa obligació, no ho crec.” I, en part, recuperar els anys com a mestre. “Em cuido dels néts cada dia i quan arriben a casa els ajudo amb els deures, però sense apretar-los gaire”, explica, reconeixent que segurament, en tots aquests anys en què ha fet política, “la família hi perd molt”.
De fet, revela que els dos darrers mandats, els seus no n’estaven gaire que es tornés a presentar. I és que la carrera política de Miquel Alís és llarga: el 1976 va ser elegit per primera vegada conseller de comú, el 1980 va repetir un segon mandat. El 1988 va ser elegit per primera vegada cònsol major i va fer dos mandats seguits. Llavors va estar dos mandats de conseller general, encara que el segon no el va acabar per tal de tornar-se a presentar com a cònsol. I fins ara. Trenta-dos anys en política, encara que quan començava el seu pare li deia: “Deixa’ls estar que allà [al comú] hi van els ganduls”, recordant-li que a la carnisseria de casa és on es guanyaven els diners.
De la seva trajectòria al comú en destaca haver guanyat la concòrdia pels límits amb Canillo i assegura que potser “abans no tenia enemics i ara en tinc”, després d’haver hagut de dir que no moltes vegades. Però també remarca que “els amics ara ho són més que abans, es fan més ferms”.
MONTSERRAT CAPDEVILA
“Vull cuidar-me i estar per la família”
Com el cas de Dolors Cabot, Montserrat Capdevila no va començar el mandat com a cònsol menor. El 2003 Toni Martí li va demanar de compartir candidatura i anar de cònsol menor aprofitant els seus coneixements de les finances del comú, ja que abans treballava com a cap d’administració i finances a la mateixa corporació. I el 2007 va repetir, però el febrer passat va haver de fer el salt al capdavant de la corporació perquè Toni Martí va llançar-se a la cursa electoral per ser cap de Govern. Tot i la trajectòria, “no he estat mai afiliada a cap partit, m’agrada anar a la meva”. I és que assegura que “no he tingut mai vocació política”, encara que l’experiència política diu que l’ha enriquit i que el fet de ser cònsol “ha estat un gran honor”. Potser per això té tantes ganes d’agafar-se una vida més tranquil·la i desconnectar d’un món que l’ha absorbit durant vuit anys.
“M’ho vaig agafar amb moltes ganes, però dos mandats seguits cansen. Ara vull cuidar-me [s’ha apuntat al gimnàs] i estar per la família i la casa. Vull una altra manera de viure”, assegura, lamentant que “només tinc una filla i se m’ha fet gran. He estat poc per ella i ara vull ser-hi”. Diu que trobarà a faltar el comú, sobretot pels 23 anys de treballar amb les mateixes persones, però no li ha costat canviar de xip. “Abans no em desenganxava del mòbil i ara hi ha dies que no me’n recordo d’agafar-lo”, comenta, tot i que també reconeix que encara se sorprèn quan arriben les dotze del migdia “i m’adono que ja he anat a comprar i he pogut fer feina a casa. Llavors dius: ostres, tens temps lliure!”.
De tots quatre, però, és qui té un futur més desdibuixat. De moment, el seu marit li ha cedit un despatx a la seva oficina perquè hi faci el que vulgui. “M’he comprat un ordinador i m’estic posant al dia de les normatives. Potser d’aquí a un temps agafo alguna comptabilitat”, comenta.
|
Castellano 
Català
Français
English
|
0 
