«Una visió cínica del periodisme sosté que la veritat no existeix. Que hi poden haver tantes veritats com interpretacions de la realitat. Aquest plantejament és una gran trampa. Crec que els periodistes hem estat negligents en descuidar la defensa de la veritat. Perquè la veritat, en periodisme, existeix. Almenys existeix la veritat dels fets, la veritat factual. Allò que és cert i és comprovable [...].

La veritat no és un compromís entre les seves diferents versions. I, tanmateix, potents aparells d’influència saturen l’espai informatiu amb versions i contraversions destinades a falsejar la realitat. Més que informar, allò que fa aquest tipus de periodisme és desinformar. Perquè la falsa neutralitat del periodisme de versions atorga les mateixes oportunitats a qui diu la veritat que a qui menteix. I perquè la veritat incòmoda té més dificultats per imposar-se al soroll mediàtic creat per sepultar-la [...].

La polarització partidista que domina tots els àmbits de la societat està provocant també una polarització informativa, de manera que el lector pot concloure, amb raó, una cosa que resulta letal per a la credibilitat del periodisme: que tots els mitjans deformen i distorsionen [...].

La societat està saturada d’informació que arriba de totes les maneres possibles i la premsa tracta d’adaptar-se als nous requeriments oferint un periodisme més interpretatiu. Però la interpretació no pot ser una coartada per la deformació.

Hem de partir dels fets per arribar a la seva interpretació i no al revés. El problema és que hi ha pràctiques periodístiques que prescindeixen dels fets o que els distorsionen fins aconseguir que coincideixin amb la versió que volen imposar. El seu objectiu és distorsionar la realitat, i si és possible, crear-la».

El text anterior forma part d’un escrit molt més llarg amb el qual Milagros Pérez Oliva, Defensora del lector del diari El País durant els darrers tres anys, s’acomiadava diumenge passat de la seva tasca. Les seves reflexions mereixen prou atenció com per cedir-li avui la paraula.

¿Què devem haver fet tan malament des de l'esquerra o des dels sectors pseudoprogressistes d'aquest país per perdre els governs que, al seu dia, vam protagonitzar o vam ajudar a impulsar? Fa una eternitat, els governs d'Òscar Ribas, de format intermitent, van aglutinar ràpidament en contra seu els sectors més intransigents a les obertures i als canvis que es proposaven per a l'horitzó administratiu, empresarial i polític d'aquest país.

Més recentment, del 2009 al 2011, l'esquerra va donar temps i forces al neoliberalisme per recuperar-se i per recuperar pors i vells fantasmes que al final van actuar en contra seu i l'acorralaren. ¿Per què s'ha acabat governant tard i malament?

Podem considerar, en primer lloc, que el poder econòmic dóna suport normalment a partits conservadors. I Andorra, més enllà de si vol ser país o no, és un feu econòmic.

Com diuen des de la Seu d'Urgell, som el polígon. Allí on hi ha feina. On s'hi va a treballar. A treballar i a callar; és clar. No fos cas que la feina s'acabés.

Podem considerar, en segon lloc, la paradoxa del canvi de tendència de vot d'aquells que més es podrien beneficiar de les polítiques d'esquerres: classe baixa, classe mitjana, treballadors i, especialment, treballadors públics o d'empreses parapúbliques.

Interpreten que aquells que els poden donar feina i conservar el sou són els que més a prop se signifiquen de persones i grups econòmics forts i de grans empresaris. I creuen que els afavorirà un partit i un Govern de tendència conservadora.

Resultat devastador que un assalariat no entengui que justament aquesta tria precipita que els més poderosos marquin el temps i les regles del joc laboral a favor dels seus interessos. No de l'interès general de la societat.

I que aquest assalariat acabi perjudicant també petits i mitjans empresaris, que potser li estan donant feina, que molt poc tenen a veure amb les grans corporacions empresarials.

Si els convé, el poder es podrà cruspir -amb la inestimable justificació de la crisi econòmica- condicions laborals, prestacions de la seguretat social, llocs de feina i serveis públics que crèiem consolidats.

En tercer lloc, la tan recordada globalització no ajuda tampoc les esquerres a consolidar-se. Difícilment es mantindrà només en un petit país. Si en els territoris veïns la socialdemocràcia ha anat retrocedint, a Andorra ets més a prop de fracassar i de beure oli.

Es preguntava, un jove del Partit Socialdemòcrata la nit electoral de les darreres comunals, un cop coneguts tots els resultats, per què el partit no entenia que la classe treballadora es volia assegurar el futur de forma tangible, no amb seguretats ideològiques. I proclamava un canvi de full de ruta perquè suposava que els més necessitats ja no votaven pel PS.

En definitiva, acabàvem perdre unes eleccions generals en què hi havia hagut encara massa proclames binàries de bons contra dolents, de dretes contra esquerres, i en què s'havia estat poc permeable i poc transversal en l'acció de govern.

I vam continuar rebent pocs mesos després, amb una interpretació en clau nacional d'unes eleccions comunals. Malgrat la renovació de continguts i propostes -aplicada a gairebé totes les candidatures d'independents més socialdemòcrates. Realment tenia raó aquell jove: ara amb proclames ni se sopa ni es paga el lloguer del pis.

No era, doncs, qüestió d'una determinada moda votar o deixar de votar Demòcrates per Andorra. Per molta gent era una decisió de supervivència laboral. Sense que ja no fos necessari, com antigament, que un patró indiqués què s'havia de votar.

Fins i tot entre el jovent, en què l'individualisme és ara tan abassegador, resulta gairebé impossible fer plantejaments globals a favor dels altres conciutadans, de drets comuns i compartits.

Han edificat i els hem ajudat a edificar un jo tan fort, tan materialista i tan poderós que voten seguretat, que voten immediatesa, que voten a favor del manteniment d'unes estructures que no volen qüestionar per por de frustrar la seva trajectòria personal; és a dir, professional.

Cal afegir, a més, que des de les esquerres s'hauria d'haver apostat per treballar amb temps i amb valentia perquè tot resident establert al país de forma legal -i si vol l'amable lector, amb un determinat marge d'anys de residència- pogués votar a les eleccions comunals. Uns altres resultats s'haurien donat, almenys en les comunals d'aquest hivern passat.

Quan el 2009 s'arriba al poder crec que s'oblida massa ràpidament que, entre altres, el Partit Socialdemòcrata havia rebut molts suports de votants de caràcter conservador, decebuts per la gestió del Govern Pintat.

No eren, per tant, vots a favor de sinó en contra de. Els més perillosos i difícils de gestionar. Perquè no representaven un xec en blanc a favor de ningú, però molt menys a favor de la gent del PS.

Malament si després es comptabilitzen com a propis i no com el que en realitat són: vots manllevats. Que tard o d'hora tornaran d'on sorgiren. I així succeiria el 2011.

Els vots no són de ningú i són de tothom. De qui els gestiona, que són els partits polítics, i òbviament i per damunt de tot, de qui els emet.

Gestionar no vol dir posseir un Govern o una majoria comunal. Vol dir aprendre, des de la transparència i el respecte, a assumir la diversitat i la complexitat de la societat andorrana.

Tants anys d'esforços del PS fent oposició didàctica i tenaç, i resulta que, sabent que no s'havia obtingut majoria absoluta a Casa de la Vall, el Govern no es dotà de la suficient cintura ni flexibilitat política per saber-se fer valer, per comprometre's en la construcció del futur d'aquesta societat, ni tan sols durant una legislatura. Per recordar que havíem  de ser més al costat de la gent.

La gent d'esquerres ens situem en una evident inferioritat de condicions per defectes de forma. Per defectes d'actitud.

Perquè governar també vol dir saber suportar la pressió i aprendre a conviure-hi diàriament.

En les formes, en les paraules i en els gestos s'aprèn a descobrir qui pot governar i s'intueix de quina manera ho farà.

Aquesta mateixa setmana ja competeix en una prova a Andalusia i en breu li arribarà l’hora de buscar repetir èxits a la Titan Desert, on ja va aconseguir la victòria l’any 2009 en la seva primera i única participació.  
Després d’un temps aturada, Tudel sembla haver tornat amb empenta i en la competició que està disputant ara, l’Andalucía Bike Race, forma tàndem amb Josef Ajram, el mediàtic esportista espanyol d’ul­­­trafons que també serà el seu company a la Titan en la competició per equips mixtos. Ajram va visitar Andorra fa un parell de setmanes per completar un repte a Grandvalira pujant les dificultats de muntanya del domini amb l’objectiu de preparar el seu proper desafiament –vol cobrir set iron man en set dies a les illes Canàries–. Abans del gran repte vol afinar la posada a punt amb una bona classificació juntament amb Tudel a la prova andalusa i la posterior presència a la Titan Desert. A l’Andalucía Bike Race ambdós ocupaven el lloc 138 de la general escratx en finalitzar la segona jornada de competició, amb una etapa que va transcórrer per Còrdova. Ahir sobrevivien 230 parelles en cursa, mentre que en l’apartat d’equips mixtos Ajram i Tudel estaven al voltant de la sisena plaça.
Tudel, amb l’experiència d’haver aconseguit la victòria a la Titan Desert fa tres anys, integrarà l’equip del patrocinador principal, Gaes, amb una nombrosa llista de competidors en la qual s’alternen els especialistes amb participants d’altres disciplines i algun personatge conegut. Hi serà Roberto Heras, vencedor els anys 2008, 2009 i 2011, la tricampiona de la Vuelta ciclista a Espa­nya femenina, Virginia Berasategui, el segon classificat en motos del darrer Dakar, Marc Coma, i també l’actor Santi Millán, que s’ha atrevit amb aquest repte en BTT pel desert. Abans de centrar-se de ple en la bicicicleta Tudel va ser una competidora destacada d’esquí de muntanya i precisament durant l’actual temporada i davant la seva aturada va rebre l’oferta d’integrar-se a l’equip nacional d’esquí de muntanya, amb un dèficit de competidores en la categoria femenina. En la darrera campanya realitzada amb el conjunt Biz­kaia-Durango, un equip de dinàmica professional amb el qual havia disputat curses importants del calendari de ruta, pràcticament no va competir i un cop finalitzats els Jocs dels Petits Estats, en què va representar An-dor­ra, qüestions per­sonals la van fer renunciar al Giro d’Itàlia, que arrencava el juny passat. Des de llavors pràcticament no havia competit en ruta i en principi l’andorrana, que es va marcar fites tan ambicioses com ser als Jocs de Londres del 2012, no té intenció de reprendre l’activitat a la carretera.

Quilòmetres de sorra
Tot i que el recorregut de la Titan Desert s’anunciarà de forma definitiva durant el mes vinent, l’organització d’aquesta prova que té molts ingredients d’aventura ja ha donat a conèixer detalls. Arrencarà el diumenge 29 d’abril i finalitzarà el divendres 4 de maig, amb sis etapes que recuperaran la filosofia de les primeres edicions, amb gairebé 600 quilòmetres de recorregut de dunes, muntanya i desnivells dins de la serralada de l’Atlas, al nord-oest africà. Les inscripcions encara estan obertes i es poden formalitzar fins al 16 de març per a una cita de duresa però que cada vegada guanya més adeptes interessats en competicions extremes. Enguany es preveuen bons registres d’inscrits i s’ha creat una categoria per a empreses.

TITAN 2009

Un triomf que li va obrir portes

La victòria de Tudel en l’edició de la Titan Desert de l’any 2009 va canviar la seva trajectòria esportiva, obrint-li les portes del ciclisme en ruta. Era la primera vegada que participava en l’exigent prova i va liderar la classificació femenina de forma molt solvent a la vegada que assolia una més que meritòria 29a posició escratx. Les seves aptituds damunt de la bicicleta no van passar desapercebudes i de seguida va rebre propostes per competir en ciclisme en carretera. Poc temps després de la Titan va aconseguir la victòria a la Volta a Menorca amb el Durango, un dels equips capdavanters d’Espanya, i això li va obrir les portes del Giro d’Itàlia. En la competició transalpina, una de les més destacades del calendari femení, va retirar-se el 2009 a causa de problemes físics però l’any seguent sí que va poder arribar fins a la darrera etapa. Va acabar en la posició 58. A?banda, també va prendre part en dos campionats del món: l’any 2009 va abandonar en la quarta volta del traçat i l’any següent va poder finalitzar, en la penúltima posició. Tudel ha estat una de les millors esportistes dels darrers anys al Principat, tot i que també li ha tocat conviure amb moments complicats, com per exemple quan un cop centrada en el ciclisme el Govern li va retirar la beca del programa d’Alt Rendiment (ARA), que sí que havia tingut mentre practicava l’esquí de muntanya.

Jo de la tònica recordo aquell anunci que deia: ‘Si no te gusta es que la has probado poco’.
I tant, jo també el recordo, allò va ser una referència.

I què fan dos sommeliers de gran prestigi com vostè i Ferran Centelles venent tònica?
Ens sentim còmodes amb aquest producte perquè dóna molt de plaer. Està fet d’aigua molt pura, és molt aromàtic i connecta excel·lentment amb molts destil­lats. Diria que els respecta molt.

Sort que és una tònica, sembla que em parli d’un Ferrari.
És que no és una tònica convencional. De tota manera, no és un producte de luxe, costa un euro i mig cada ampolla.

Estem en l’era daurada dels gintònics, estan molt de moda.
Del 2007 cap aquí hi ha hagut un boom d’aquest combinat.

S’ha demanat mai per què una beguda revifa de sobte, quan ja feia molts anys que existia.
En aquest cas diria que va ser el món de la gastronomia qui el va posar de moda. Grans noms en consumien, es va anar sabent i així va anar.

O sigui que si Ferran Adrià i Arzak quedaven a elBulli, ho remataven tot amb un gintònic.
Exactament.  

Com porta el tancament del mític restaurant després d’una dècada treballant-hi?
Encara no me n’he acabat de fer a la idea perquè treballava sis mesos l’any i és ara quan em tocaria incorporar-m’hi.

S’esperava la repercussió que ha tingut el tancament?
No, el cert és que mentre estàs treballant no te n’acabes de fer a la idea del tot.

I ara?
Ara tinc clar que he tingut molta sort perquè he participat en la generació d’una enorme influència en la gastronomia en general.

Treballant allà devia ser dels primers a tastar els experiments.
Sovint ens demanaven opinió per l’harmonia entre menjar i vi, i reconec que era fascinant. Algun cop deies, uau!, quan t’ho ficaves a la boca.

Ara una pregunta que no li han fet mai.
Quina?

Com és Ferran Adrià?
Un exemple per a tots. I el més impactant no és la seva creativitat, que en té molta, és que és un treballador incansable. No para. Jo sempre li deia que el cap li anava més ràpid que la parla.

I miri que xerra ràpid.
(Riu) Cert.

Veu possible un elBulli a Andor­ra?
I per què no? Instal·lat en una borda. Cal pensar que elBulli està en una casa tradicional mediter­rània. A veure si algú s’hi atreveix.

I el somni d’un sommelier?
És senzill, veure que el client està satisfet amb el que li has recomanat, veure que encertes. Amb això ja som totalment feliços.

“Hi ha hagut més vendes i més guanys que l’any passat, que ja havia estat històric pel benefici obtingut”, ha assegurat Torres. Les xifres definitives les ha d’avalar l’assemblea d’accionistes, que encara trigarà un parell de mesos a celebrar-se. L’accionariat haurà d’acceptar (o no) propostes del consell d’administració per tal d’ampliar el negoci, perquè si no “hem tocat sostre”. En l’assemblea, els màxims responsables de l’empresa també plantejaran algunes actuacions de millora de les infraestructures actuals, encara que monetàriament no suposaran un gran volum de despesa.

80% benzina, 20% gasoil
Torres ha explicat que durant el darrer exercici clos es van servir més de 25 milions de litres de carburant. D’aquesta quantitat, el 80% és benzina, mentre que la resta és gasoil. I la tendència a disminuir el gasoli en les vendes continua en vigor. Un element bàsic que explica l’increment de vendes és “l’augment de vehicles que entren per la frontera francoandorrana. Això ha fet que s’hagi ampliat la quota de mercat”, va explicar Roc Torres. En xifres absolutes, els guanys de l’any passat van arribar als 2,1 milions, uns 300.000 euros més que el 2010. Al tomb del 90% dels beneficis es repartiran com a dividends entre els accionistes. El percentatge exacte per repartir l’haurà d’acordar l’assemblea, però en principi estarà, en xifres absolutes, entre 1,8 i 2 milions d’euros. La quantitat varia en funció de “si s’ha de fer inversió”. I malgrat que “tenim diferents projectes, no hi ha res important [monetàriament parlant]”.
Roc Torres ha explicat que “hi ha moltes idees de fer coses si els accionistes ens ho aproven. Però s’hi han de sentir còmodes. Per al consell d’administració és prioritari que l’accionista estigui content”. Sense cap mena de dubte, els darrers resultats animen la societat “a fer coses”. “Si ens deixen [els accionistes], creixerem; i si no, ens mantindrem. Estem en un nivell que és molt difícil de créixer. Hem tocat sostre. I només es pot anar a més si podem dur a terme alguna cosa a part” de la distribució i venda de carburant. No obstant això, Torres va preferir ser cautelós i no avançar hipotètics projectes fins que no s’hagin presentat als accionistes. El president del consell d’administració de Gasopas ha explicat, també, que la companyia busca una reversió social sobre la parròquia. I?per això “estem fent una campa-nya de suport a l’esport de base”:?futbol, handbol, ciclisme.

LA CREACIÓ D'UNA DIRECCIÓ GENERAL OPTIMITZA ELS RECURSOS DE LA SOCIETAT

La descoberta d’una estafa –-carburant que arribava a les instal·lacions de Gasopas i que desapareixia sense que mai s’hagués facturat ni que hi hagués un motiu objectiu pel qual la gasolina s’evaporés– va comportar un canvi notable de dinàmica de funcionament. La figura dels encarregats va desaparèixer. De fet, dos d’ells serien els presumptes responsables de l’estafa, que va suposar una pèrdua de més de 300.000 euros a la societat. I va dur els responsables de la companyia a crear una direcció general que, fins ara, està donant molts bons resultats. Roc Torres explica que “necessitàvem un control important perquè es mou molta cosa”. I que la creació d’aquest lloc i la tria de la persona que l’ocupa, més la tasca que està duent a terme, ha suposat “un canvi important”. Mentrestant, la causa penal que es va encetar per intentar esbrinar per què havia desaparegut el carburant segueix el seu curs a la Batllia. Al seu dia es va arribar a detenir un dels encarregats, de nacionalitat argentina, que va quedar en llibertat sota fiança.

Segons diverses fonts del Col·legi de Metges, del Consell de Metges i del ministeri de Salut aquest és un dels temes que es troben actualment damunt la taula. El cas fet públic pel Diari a propòsit de com algun dels nous llicenciats s’està trobant amb limitacions a l’hora d’accedir a la feina de l’hospital és només la punta d’un iceberg que s’anirà fent més gros a mesura que maig a maig vagin arribant els nous doctors amb passaport andorrà. A dia d’avui la legislació estableix que l’hospital ha de garantir l’acreditació per treballar al centre a qualsevol andorrà llicenciat en medicina. Acreditar no significa col·locar laboralment, però tradicionalment els especialistes nacionals han pogut desenvolupar tasques a l’hospital, molt cops paral·lelament a les consultes com a professionals liberals. La crisi i les retallades sanitàries han posat damunt la taula que la cobertura mèdica és pràcticament completa en la major part d’especialitats i que cada any, quan arribin els llicenciats es reproduirà el mateix debat: metges acreditats que ho tindran difícil per exercir a l’hospital perquè les places estan copades.
El Govern, en cap cas, segons les diferents fonts, es planteja aplicar una política de substitució dels nous llicenciats pels metges assalariats que estan treballant al centre. Es considera que són professionals consolidats que continuaran amb la tasca més enllà del problema amb què es trobin els que arriben ara.

Diferència amb altres col·legis
La problemàtica, en el fons, és la mateixa que amb d’altres professions liberals, però dins del nivell sanitari és l’únic on hi ha un nombre important d’assalariats estrangers que han pogut exercir perquè hi ha hagut mancances en algunes especialitats. En el cas d’advocats o arquitectes s’ha mantingut un exercici liberal limitat als nacionals, però sense cap obligació per a l’Estat com seria l’obligació d’acreditar-los per treballar a l’hospital. Advocats, arquitectes o enginyers han desenvolupat la tasca des de l’àmbit privat (excepte els que estan en nòmina de les administracions) i davant del mateix problema actual de superpoblació només és el mercat qui farà la selecció natural.
El ministeri desitjaria poder tenir certa incidència per poder orientar els estudiants cap a les àrees on tindran més facilitats per treballar a Andorra. Un dels problemes constatats passa perquè cada vegada hi ha un major nombre d’especialistes en comparació amb els generalistes. En l’atenció primària és on hi hauria actualment major possibilitat de trobar espai laboral.

ES RECLAMA PODER EXERCIR LLIURAMENT DINS DE LA UE

Els nous llicenciats asseguren que es troben en una situació molt complicada perquè al mateix temps que se’ls estan tancant les portes de la medicina pública a l’hospital no tenen possibilitat de treballar lliurement dins de la Unió Europea. Segons diferents professionals consultats els futurs llicenciats es podrien plantejar un avenir
alternatiu fora del país si té lloc algun acord que permeti als professionals nacionals establir-se dins del territori comunitari. Actualment com a ciutadans de fora de l’espai comú es troben en inferioritat de condicions a l’hora de competir amb els llicenciats de la UE. La situació no és igual per a tots els països. A França és més senzill exercir sent andorrà, però a Espa-nya hi ha més dificultats, igual que a la resta dels vint-i-set estats. Quan es tracta de sanitat pública es recorda que per tenir una plaça funcionarial a Espanya s’ha de ser espanyol i els nacionals tenen preferència per a les noves vacants. El mercat laboral, en general, a més està molt complicat.