El cap de llista del Partit dels Socialistes de Catalunya a les eleccions del 28-N, Joaquim Llena (València d’Àneu, 1959) va portar la campanya catalana a Andorra dissabte de la setmana passada. En aquesta entrevista repassa les principals fites del govern tripartit quant a polítiques destinades a les comarques interiors de Catalunya i al Pirineu i esbossa alguns projectes de futur.

-¿Com és que els socialistes no han aconseguit mai penetrar al territori de muntanya on CiU sempre ha estat hegemònica?

-Bé, no és tan així. A les darreres eleccions municipals, autonòmiques i generals vam fer un salt als territoris de muntanya. Però sí que és cert que la població rural de Catalunya ha estat entregada a Convergència tot i que el nivell d’inversió i d’infraestructures dels governs de CiU no ha tingut res a veure amb els dels governs de progrés que hi ha hagut a Catalunya en els darrers set anys.

-Tot i l’esforç inversor, les comarques del Pirineu continuen vivint d’esquena les unes amb les altres…

-És cert, però és que hi ha una gran infraestructura que ha de resoldre aquesta situació, i que és l’eix pirinenc, que només ha anat avançant quan hi ha hagut governs socialistes a Madrid. En aquests moments continuem actuant en aquest marc, s’està a punt d’executar la variant de Gerri de la Sal i queden dues coses més pendents: La primera afecta més directament Andorra i l’Alt Urgell: el tram d’Adrall a Canturri, que hauria de ser tota la pujada del coll del Cantó. En la segona, el tram de Xerallo a Pont de Suert, també s’hi està treballant en el projecte definitiu que ha de substituir el traçat faraònic que no es va acabar de tirar mai endavant. Un cop això estigui enllestit, tindrem bastant resolta la transversalitat que ara ens falta.

-¿Quines oportunitats de desenvolupament veu per al Pirineu més enllà de millorar les infraestructures?

-El Pirineu ha canviat notablement: al meu poble de la meva generació no es va quedar pràcticament ningú. Avui molts joves es queden al territori: a la Vall d’Aran, tots; a les valls d’Àneu, bastants, a la Ribagorça, també bastants. El model dels territoris de muntanya està inventat fa anys i passa pel turisme i per petita indústria de transformació. Quan parlem de turisme ens hem d’escapar dels tòpics vigents fins ara: el turisme de muntanya no s’acaba amb esquiar a l’hivern i anar a pescar a l’estiu, sinó que ofereix un ventall de possibilitats que passen per la natura, els esports d’aventura, el patrimoni cultural, la gastronomia, l’artesania… Els territoris de muntanya, i Andorra ho sap, tota la vida hem fet escudella i això vol dir que ho necessitem tot. Mai no tindrem una gran indústria al Pirineu, però pensi que Nokia és un projecte de desenvolupament rural.

-¿I quant a les activitats tradicionals del Pirineu?

-Hem de donar suport a la ramaderia de muntanya que, afortunadament, ha aturat la seva davallada. Hem establert tot un seguit d’ajuts, com els destinats al cavall pirinenc que no tenia ajudes i avui en té. I també tota la indústria d’embotits i formatges: hi ha alguna empresa de formatges potent, com Cadí a la Seu o a Sort el Tros de Sort. Tot això unit a una millora substancial de l’assistència sanitària: n’hi ha prou de pensar que avui la gent que viu al Pirineu no cal que es desplaci gaire més enllà de la seva comarca per fer-se un tac: se’l poden fer a Viella, a la Seu d’Urgell o a Tremp; i una ressonància o diàlisi. Pel que fa a urgències i emergències hem multiplicat per quatre els recursos que hi havia abans.

-L’aeroport de la Seu no acaba d’arrencar i arribar a Andorra encara és complicat…

-L’aeroport de la Seu era un aeroport privat que va tancar en temps dels governs de Convergència, nosaltres l’hem tornat a obrir, hem adequat la pista i hem de veure quines possibilitats té. I els accessos fins a Andorra han millorat força: n’hi ha prou de pensar en el desdoblament de l’eix del Llobregat i la millora de la C-14: les variants de Ponts i Oliana i la zona dels Tres Ponts estan en fase de projecte executiu.

-¿L’arribada del tren al Pirineu més enllà del de Puigcerdà és factible?

-Hem millorat el tren de Puigcerdà i el tren de la Pobla de Segur. A mi m’agradaria molt que el tren de la Pobla arribés fins a la Seu. Sé que els de la Cerdanya preferiran fer-lo venir des de Puigcerdà… Però en aquests moments, en la cojuntura actual, ens hem de quedar amb el desig, perquè no és una inversió prioritària.

-¿Això vol dir que durant la propera dècada ens n’hem d’oblidar d’això?

-Jo diria que sí. A no ser que els béns de l’economia global canviïn del tot i entrem en una altra època de creixement potent. El més fàcil per mi ara seria dir que sí, que el tren es pot fer… però no, no serà així.

-La llei de vegueries crea discrepàncies fins i tot al si del seu partit. Àngel Ros i Francesc Boya no la veuen amb bons ulls..

-No és que hi estiguin en contra, hi estan d’acord amb matisos. Miri, tots els partits polítics que l’anterior legislatura estàvem a l’arc parlamentari: Convergència, Esquerra, Iniciativa, Partit Popular i Partit Socialista tenim en els nostres programes i en els nostres documents congressuals, la nova ordenació de Catalunya. També la tenia el govern de la Generalitat per un mandat del Parlament de 1987. Inicialment quan parlàvem de vegueries, només teníem en compte la descentralització de la Generalitat: tenir un delegat al Pirineu i representants de les diferents conselleries. Cap dels governs de la Generalitat anteriors s’estructurava en quatre províncies: ¿sap quantes estructuracions diferents hi havia? 28. Això vol dir que dins una mateixa conselleria, cada direcció general s’organitzava d’una manera determinada i cap d’elles coincidia amb la província. Vam decidir unificar tots els criteris i organitzar-nos conforme a les set vegueries.

-Però això no és el que ha portat discrepàncies…

-Hi ha una segona part que no és que hagi portat discrepàncies, és que és molt més complexa. Es tracta d’adaptar les diputacions a aquesta nova organització. En aquest punt també jo hi tinc certes reserves, perquè el finançament que tindria la diputació del Pirineu, pel seu nombre d’habitants, seria molt petit. La manera d’assignar recursos a les diputacions la marca una llei estatal i no ens ho podem inventar des de Catalunya. La realitat és que la descentralització del govern de la Generalitat està feta.

-Sembla que la gent no veu prioritària aquesta nova organització.

-Si s’explica malament i es fa demagògia és impossible. No és cert que això impliqui duplicar l’administració i augmentar el nombre de funcionaris. És una cosa que havíem de fer des de fa 30 anys i és el que hem fet.

-L’abstenció sembla que els juga en contra ¿el preocupa?

-Em preocupa, però tampoc no vull cometre l’error de carregar tota la culpa a la classe política. Segur que els polítics tenim part de culpa, però aquest joc l’hem de jugar tots: els polítics, els mitjans de comunicació -que no ajuden a que la política s’entengui de manera raonable- i també els ciutadans. És un moment en què hem de preguntar als ciutadans què estan disposats a fer pel seu país.

-¿S’atreveix a fer un pronòstic per a la circumscripció de Lleida?

-Crec que nosaltres farem un millor resultat que a les passades eleccions a les terres de Lleida. Guanyarà Convergència, que farà set diputats, nosaltres en guanyarem un i en tindrem quatre, Esquerra en perdrà un i es quedarà amb dos i és probable que Iniciativa i el Partit Popular en tinguin un.

-¿Per què reneguen del tripartit?

-No reneguem: el president ha afirmat amb rotunditat que no reeditarà el tripartit, però això no vol dir que renunciem a l’obra de govern feta. Però nosaltres pensem com pensem i ni som independentistes ni som de dretes. Tampoc no compartim el concert econòmic. Pot sonar molt bé, però obrir el meló del concert, on tots els altres pobles d’Espanya ens han de dir que sí, quan tots sabem que és insolidari. Si França i Alemanya haguessin pensat en termes de concert econòmic l’Europa d’avui, aquesta illa de benestar al món, no existiria. Si avui Catalunya fos independent, la seva contribució a Europa seria clarament positiva, mentre que Espanya fins al 2011 gaudirà de determinats beneficis per ser a Europa. A partir del 2011 començarà a rebre menys del que aporta…

-Potser per això alguns volen la independència per al 2014…

-Si Catalunya entrés com a país independent, la nostra aportació estaria al voltant de 4.000 milions i en rebríem poc més de 1.500. Perquè els nostres paràmetres afortunadament són millors. No és que estigui d’acord amb el tracte fiscal que rep Catalunya i per això el vam anivellar amb el nou Estatut. Com a estat independent no està clar que tinguem més recursos, si volem seguir en el marc europeu, és clar.

«Seria molt fàcil dir que sí, que el tren fins al Pirineu es pot fer, però tenint en compte la conjuntura actual és impensable»

«No està clar que una Catalunya independent disposi de més recursos, especialment si es vol seguir en el marc europeu»

Aquest any pràcticament no hem notat l’estiuet de Sant Martí (l’onze de novembre). El fred i la neu ja han arribat sense avisar, senyal que el mes de Nadal s’acosta. Tot i que encara no estem al desembre la canalla ja ha rebut el catàleg de les joguines i tota la propaganda televisiva. N’hi ha qui ja ha començat a fer la carta del papa noël… És curiós però és així. La il·lusió del Nadal no es fa esperar.

De fet és la il·lusió dels petits la que ens obliga a mantenir la innocència dels contes, a gaudir de les petites coses i sobretot a somriure més de l’habitual. Perquè quan ens fem grans és com si ens oblidéssim d’allò que ens encuriosia i ens feia somiar sense tancar els ulls.

Ahir per la tarda vaig arribar a casa un xic més tard de l’habitual, la meva filla m’estava esperant fent passar el temps jugant amb quatre caixes de cartró.

En un no res havia muntat tot un saló i al arribar em va convidar a seure en un dels magnífics sofàs de casa seva.

La imaginació de la canalla és quelcom exuberant. Encara que tinguin moltes joguines, encara que la seva habitació estigui plena de ninots i que comencin a fer servir l’ordinador amb els jocs d’internet.

Els nens sempre omplen el nostre entorn d’una vida plena de emocions sorgides del seu món de fantasia.

És aquest entorn el que els pares hem de preservar. Tal com ens ensenya Elsa Punset en el seu llibre Brúixola per a navegants emocionals, «l’autenticitat és la clau en les relacions humanes i més encara en les relacions adults i els nens…. el respecte a les emocions dels adults i els nens ha d’estar implícit en les nostres relacions».

El reconeixement d’aquestes emocions i sobretot el saber respectar-les, ajuda a la canalla a mantenir aquest estat d’innocència tant important per assentar la confiança a la persones que l’eduquen.

Pel mateix motiu, però en aquest cas a l’inversa, quan entre els adults es perd el respecte a les emocions dels altres, és quan es genera la desconfiança i fracassa tota relació.

El 2010, en el món globalitzat, la "dreta, dura, tancada i rància de sempre" continua evidenciant aquest complex de país assetjat i encerclat, que necessita "per defensar-se" una política de barreres

El 25 d'octubre passat, els "catorze consellers del no" van frustrar la modificació de la Llei de la nacionalitat, que hauria d'establir el dret a adquirir la nacionalitat andorrana per naturalització als quinze anys de residència.

Anys abans, el juny del 2003, el grup parlamentari liberal ja havia tombat una proposició de llei dels socialdemòcrates en el mateix sentit. El darrers set anys, la dreta parlamentària andorrana ha impedit dues vegades que s'acomplís l'objectiu que explicava la nostra companya Mariona González en la seva defensa de la presa en consideració de la proposició de llei: "Cal aconseguir que, progressivament, la població andorrana de dret tendeixi a equiparar-se amb la població de fet. És just i sensat pensar que totes les persones que contribueixen al creixement del país, de forma decidida i continuada, el puguin sentir com a seu i que l'Estat així els hi reconegui."

Ni el vell PLA, ni els nous (?) CR, PRA, APC no volen -no han volgut- canviar, reformar la llei per equiparar la població de fet amb la població de dret. Per ells el canvi, el reformisme, només és una màscara, una disfressa, darrere de la qual trobem -ara i fa set anys- immobilisme, conservadorisme, discriminació i exclusió.

La posició de fons de la dreta pura i dura no ha canviat substancialment des del 1980, quan Claude Barate i Georges Riera feien el següent diagnòstic: "Tout se passe comme si les Andorrans, atteints d'un complexe obsidional, tentaient à la fois d'intéresser superficiellement la main-d'oeuvre nécessaire à leur prospérité économique en la coupant de ses racines culturelles et de la maintenir dans un état de sous-développement politique garant de l'exclusivité de leurs privilèges."

El 2010, en el món globalitzat, la "dreta, dura, tancada i rància de sempre", com va dir Mariona González en la sessió del Consell del 25 d'octubre, continua evidenciant aquest complex de país assetjat i encerclat, que necessita per "defensar-se" una política de barreres, de defensa dels privilegis dels seus membres, amb una visió restrictiva de la ciutadania, en lloc d'una línia expansiva de legitimitat dels drets, de reconeixement del "dret de tot­hom a tenir drets", en definitiva, de negació de la integració democràtica com un objectiu prioritari de l'acció política.

Des dels anys 50, estem instal·lats en un fals i deformat concepte d'integració. Una pseudointegració que, per un costat, manté les barreres jurídiques i socioeconòmiques de protecció entorn del club minoritari dels privilegiats, i, per l'altre, consagra el deure dels immigrants a adaptar-se a unes normes formals de convivència. Aquesta estratègia ha intentat, sense cap èxit, obligar els immigrants a assimilar una cultura i a acomodar-se en una societat renunciant a la seva cultura i a les seves arrels, tallant els vincles amb el medi d'origen.

La integració democràtica, en canvi, és la que ens ha de permetre "viure junts", tot respectant el projecte personal de vida de l'immigrant, la que no li demana que abandoni la "cultura de partida" i adopti la "cultura d'arribada"; és la que no considera aquestes cultures com a sistemes tancats, sinó com a elements vius i canviants i que posseeixen valors comuns a compartir.

La integració democràtica, va més enllà de la sola afirmació dels drets i llibertats individuals, que podria suposar un principi de desintegració social i política; assegura també el respecte de les llibertats  col·lectives, té en compte els vincles de pertinença i lleialtat a la comunitat, sense els quals la convivència esdevindria impossible, dóna forma al debat públic i institucionalitza la tolerància; és la integració que reemplaça el model basat en la identitat, per un sistema fonamentat en el "patriotisme constitucional", segons la idea de Jürgen Habermas.

Els aspirants a liderar el projecte de maquillatge de la dreta conservadora andorrana, en els pocs moments que abandonen les seves eternes lluites personals i parlen de "qüestions administratives" com és per a ells la ideologia, fan servir referències de John Rawls i de la seva teoria de la justícia.

El dia 25 d'octubre tothom va veure les limitacions de la interpretació casolana del model rawlsià de teoria de la justícia: la "posició original" del grup reformista, la seva aplicació del principi de "la justícia com a equitat", va ser la de practicar la injustícia de l'statu quo.

El premi Nobel d'Economia, Amartya Sen, en el prefaci del seu llibre La idea de la justícia, cita una frase de Dickens: "No hi ha res que es percebi i se senti amb tanta agudesa com la injustícia." Sobretot si aquesta injustícia és fàcilment remeiable i reparable.

El 25 d'octubre va quedar molt diàfan que la divisió d'esquerra / dreta guarda a Andorra tot el seu sentit, els consellers de la dreta es van preocupar, per damunt de tot, per salvaguardar la tradició i conservar l'statu quo; els consellers d'esquerra, van intentar, alliberar un gran grup dels seus semblants de les cadenes imposades pels privilegis de casta. No va ser possible. La injustícia es va imposar "aritmèticament".

Tanmateix, cada dia que passa, una part més gran de la població té clar que no podem parlar de democràcia de qualitat si una part important dels governats no té dret de vot.

Els representants del grup parlamentari socialdemòcrata i d’ApC van presentar ahir conjuntament a la Sindicatura i per la modalitat d’urgència dues proposicions de llei: el nou articulat per regular la llibertat sindical i la conseqüent modificació del Codi de relacions laborals. Segons van explicar els representants de PS i ApC a la comissió de treball que ha fet possible aquest acord, Mariona González i Carles Ensenyat, les modificacions aporten «una ampliació dels drets col·lectius» i «el desenvolupament de la Constitució Social».

González va recordar que davant la necessitat de superar els dèficits en la regulació d’aquesta matèria resultants de la «llei absolutament incompleta» del 2008, tots dos grups han implementat un mínim comú denominador. En el cas de la Proposició de llei qualificada de llibertat sindical, la representant socialdemòcrata va resumir avenços com el dret a adoptar mesures de resolució de conflictes col·lectius i la conseqüent regulació del dret de vaga, una eina que la Constitució del 1993 ja reconeixia però que encara no s’havia pogut desplegar pel fet de no concretar-se els serveis bàsics.

Ensenyat va assenyalar que amb aquesta iniciativa «es tanca el cercle» iniciat en la fase constitucional tot possibilitant una regulació legislativa en un doble sentit. D’una banda, va dir, «s’enforteix la posició del treballador», mentre que de l’altra «l’empresari sap els serveis mínims» amb què comptarà en tot moment.

González va ampliar que també és important el dret que s’incorpora a l’hora de promoure eleccions dels representants sindicals i possibilitar l’obtenció d’entre un i tres delgats, així com la formació de seccions sindicals dins l’empresa.

DELEGATS PER A TOTHOM / En el cas dels delegats de personal, l’elecció i representació dels quals es regula de forma concreta en la Proposició de llei de modificació de la Llei 35/2008 del Codi de relacions laborals, González va destacar el fet que «totes les empreses podran tenir» aquesta figura, independentment de la seva dimensió. Amb l’actual marc, el 90% de les empreses no tenen aquesta possibilitat pel fet de comptar amb menys de 20 treballadors.

En el cas de l’acomiadament no causal, aquest romandrà tal i com està actualment, tal i com ja s’havia després durant la fase de negociació. Ensenyat va justificar que en cap cas l’acomiadament acausal es pot eliminar en el context empresarial ja que, en cas contrari, els empresaris podrien trobar amb facilitat «tres faltes justificades» amb les quals tirar endavant un acomiadament. González va recordar com al PS li hauria agradat «anar més enllà» amb la supressió d’aquest punt.

TRÀMIT D’URGÈNCIA / El període per a tramitar les proposicions podria girar entorn el mes i mig, la meitat que un procediment ordinari, tot i que la possibilitat que tirin endavant durant aquest període de sessions dependrà del nombre d’esmenes i les possibles pròrrogues de CR.

Hores després que els grups parlamentaris del PS i ApC presentessin les proposicions de llei, els representants de la patronal i el teixit sindical van fer una valoració positiva de l’entesa assolida en matèria sociolaboral. Tant la Confederació Empresarial Andorrana (CEA) com la Unió Sindical d’Andorra (USdA) van celebrar el consens, tot i que van mostrar-se molt cautes amb el balanç en profunditat a l’espera de fer-ne una lectura més analítica.

El president de la CEA, Xavier Altimir, va explicar que caldrà veure en quin grau s’han escoltat les demandes de la patronal, després que la confederació fes «diferents suggeriments i propostes» per tal d’aconseguir la consideració que no es va assolir en la seva totalitat en els articulats del 2008. Mentrestant, des de l’USdA, la primera secretària, Maria José Espinosa, va assenyalar que s’estudiarien a fons els textos i que, en qualsevol cas, serà important la fita d’aconseguir una «llei realment de llibertat sindical».

Mariona González i Carles Ensenyat van recordar que s’ha mantingut un contacte previ amb la CEA i l’USdA per tal d’escoltar les diferents propostes i que, de la mateixa manera, tindran en compte tots dos col·lectius a l’hora de donar els següents passos al Consell General. En aquest sentit, tant PS com ApC es van reservar el dret a fer unes esmenes que podran contemplar els interessos de tots dos sectors en major o menor mesura.

A judici d’Altimir, la nova regulació que resulti haurà de garantir un aspecte fonamental, «fer que hi hagi uns sindicats representatius amb els quals asseure a l’hora d’abordar les negociacions col·lectives, cosa que tard o d’hora s’haurà de fer», segons va reconèixer.

Així, la patronal va explicitar el suport a «tot el que sigui reformar en positiu» tot i realitzar una crítica al fet que s’hagi d’assistir a «la reformulació d’unes lleis que només tenien un any de vida». El fet positiu, segons Altimir, és que amb una representació sindical més forta «tothom podrà posar les cartes sobre la taula» a l’hora d’afrontar les converses en l’àmbit de la regulació laboral. A més, en el cas de l’assoliment del dret de vaga, la CEA va recordar com no estan en desacord «sempre que hi hagin els serveis mínims i les protestes es facin de forma civilitzada»

L’USDA LAMENTA EL COMIAT NO CAUSAL / Com era d’esperar després de les històriques reivindicacions, l’USdA va mostrar la seva disconformitat amb la persistència de l’acomiadament no causal, ja que, segons Espinosa, «aquest continua sent el gran problema» de la legislació actual.

Tant la CEA com l’USdA van marcar els seus posicionaments de futur. En el cas dels primers, l’objectiu és evitar vagues «indiscriminades» com les dels països veïns, mentre que a nivell sindical la lluita per suprimir la no causalitat continuarà sent un cavall de batalla.

Els grups parlamentaris Socialdemòcrata i Andorra pel Canvi van presentar ahir les modificacions a la Llei de llibertat sindical i al Codi de relacions laborals que han estat consensuant durant els darrers mesos. Finalment, després de moltes converses, les modificacions seran, a grans trets, dues: la regulació del dret de vaga i certs canvis en la legislació sindical que assegurin una major representativitat dels treballadors. La modificació del règim d’acomiadaments, per suprimir el comiat no causal tal i com pretenien els socialdemòcrates, no ha vist finalment llum. Tot plegat fa que l’acord en qüestió es pugui qualificar com un pacte de mínims.

De mínims però digne d’elogi, ni que només sigui per l’absència quasi absoluta de pactes en aquesta legislatura, especialment entre el PS i ApC. La regulació del dret de vaga és el tancament d’un cercle que es va obrir amb la inclusió d’aquest dret a la Constitució. És normalitat constitucional, més que no pas extensió de drets, perquè el dret ja existia. De fet, regular un dret és sempre limitar-lo, però és bàsic pel que fa a la seguretat jurídica, tant d’aquells que l’exerceixen (treballadors) com dels que poden patir les conseqüències del seu exercici (empresaris, clients i usuaris). Quant a la modificació de la Llei de llibertat sindical, caldrà veure si es tradueix en una major activitat sindical a les empreses.

Sigui com sigui, amb aquests dos textos s’avança cap a la convergència social amb Europa, per bé que encara queda molt camí per recórrer: n’hi ha prou de pensar en dos elements tan bàsics com una cobertura estructural -i no conjuntural- per a la desocupació involuntària o la creació d’un fons de garantia salarial, molt útil no només per als treballadors, sinó també per als mateixos empresaris. En aquest camí que encara queda per resoldre es pot optar per dues sortides: La primera i més òbvia, és la de copiar els sistemes de protecció social dels països veïns, solució que en altres àmbits no sempre ha donat un resultat satisfactori; la segona és la recerca de solucions pròpies, més adaptades a la realitat del país. I caldrà ser més imaginatius del que fins ara ha estat l’habitual.

Ara bé, s’opti per la solució que s’opti una premissa ha d’estar clara: si es vol avançar cap a una economia d’alt valor afegit, cap a un model de país més centrat en la qualitat que en la quantitat i cap a un mercat de treball on imperi una elevada qualificació de la mà d’obra, cal també estendre la protecció social.

Els grups parlamentaris socialdemòcrata i d'Andorra pel Canvi han arribat a un consens en l'àmbit de la legislació laboral. Ahir van entrar a tràmit conjuntament els textos de la proposició de llei qualificada de Llibertat Sindical i de la modificació del Codi de Relacions Laborals.

Aquests textos despleguen el dret de vaga i la negociació  de convenis col·lectius,entre d'altres, elements que es consideren «bàsics per al desenvolupament del moviment sindical », va destacar la consellera socialdemòcrata Mariona Gonzàlez, i representen «una adequació als estàndards que ens situen més a l'Europa que ens envolta », segons el conseller d'Andorra pel Canvi, Carles Ensenyat.

«L'interès essencial que suposen aquests temes, això és el que ha guiat» el treball conjunt, va exposar el president dels consellers socialdemòcrates, Francesc Rodríguez. Gonzàlez va apuntar que les lleis «incomplertes» que es van aprovar la darrera legislatura han dut els dos grups a presentar els nous textos, que presenten canvis «significatius » respecte a les lleis anteriors. Així, per la llei de llibertat sindical s'atorga als sindicats la possibilitat d'adoptar mesures de conflicte col·lectiu, com és el dret de vaga; de  promoure eleccions a delegats de personal; la possibilitat de participar en els sistemes extrajudicials de solució de conflictes laborals; o de constituir seccions sindicals dins l'empresa i es dóna la mateixa protecció als seus delegats que als de personal. És a dir, «la llei fa una cosa essencial, que no entenem com no s'ha fet fins ara», en paraules de Gonzàlez. El canvi més destacable al Codi de Relacions Laborals, a banda de les adaptacions per incloure els canvis que suposa a la llei de llibertat sindical, és que totes les empreses podran tenir delegat de personal, i no només les que de més de 20 treballadors, i també s'afegeixen millores en la composició de la comissió negociadora dels convenis col·lectius. Ensenyat va insistir que aquests nous textos «no han de fer por», ja que «aporten fortalesa al treballador, però també donen un interlocutor vàlid per l'empresari», pel que fa a l'elecció de delegats de personal i sindicals. El conseller d'Andorra pel Canvi també va assenyalar que «es redueix l'intervencionisme de l'Estat». Pel que fa al dret de vaga, però, Ensenyat va ressaltar que el text «garanteix i protegeix les regles del joc», reconeixent el dret, però marcant l'establiment de serveis mínims.

Els textos són el «màxim comú denominador» entre els dos grups, segons va apuntar Rodríguez, i són «oberts perquè els reformistes puguin treballar-los », segons el president del grup d'Andorra pel Canvi, Eusebi Nomen. Així, l'objectiu és que es puguin aprovar per unanimitat. Malgrat aquesta voluntat, el que no es permetrà, segons la consellera socialdemòcrata, és que «les esmenes facin tornar enrere».

Els presidents dels dos grups parlamentaris van demanar que els textos segueixin una tramitació d'urgència, una mostra de la voluntat que tirin endavant, segons va apuntar Gonzàlez, ja que plana l'ombra d'un avançament electoral. De totes maneres, i suposant que es compleixin tots els terminis i no hi hagi pròrrogues, les lleis no arribarien al ple del Consell General per al seu debat i aprovació fins al proper període de sessions, després de les vacances de Nadal, tot i que la comissió permanent podria habilitar dies per al seu treball i aprovació. «Veurem la voluntat del tercer grup», va deixar caure Gonzàlez.

Els grups parlamentaris socialdemòcrata i d'Andorra pel Canvi van entrar ahir a tràmit a Sindicatura les noves lleis socials que han treballat els darrers mesos, la de llibertat sindical i la de modificació del codi de relacions laborals. Tal com va avançar fa uns dies el Diari, els textos atorguen més facultats als sindicats i regulen el dret de vaga i al tancament patronal, entre d'altres aspectes. No aborden, però, una de les més antigues reivindicacions de les associacions de treballadors: l'eliminació del comiat lliure o no causal. Malgrat això, i atès que un dels punts del pacte és que tots dos grups podran presentar esmenes als textos per treballar-les en comissió, el PS ja ha avisat que no renuncia a poder abordar aquesta discussió més endavant.

Durant la roda de premsa conjunta oferta per presentar totes dues lleis, la consellera socialdemòcrata Mariona González va admetre que la qüestió s'ha parlat durant les negociacions entre tots dos grups. "Es va proposar, però aquí s'ha estat sincer. ApC no ho duia al seu programa i s'ha optat per aturar-ho en veure que no hi havia consens. Voldríem anar més enllà però no ha estat possible", va explicar la parlamentària massanenca. De la seva banda, Carles Enseñat va justificar la posició de la formació tot al·legant que "ha d'existir una formulació per causes objectives i una altra per motius subjectius", i va posar en relleu que a Andorra "no hi ha comiat lliure ja que hi ha indemnització", tot i reconèixer que "on hi pot haver discussió política és en la quantitat".

Un text obert a esmenes
El president del grup socialdemòcrata, Francesc Rodríguez, va avançar que "hi haurà esmenes", sense especificar en quins punts, però va deixar clar que "no condicionaran el suport a les lleis". El seu homòleg d'ApC, Eusebi Nomen, va definir els textos com "una base en la qual després treballarem i farem aportacions". L'objectiu, va assegurar, és que els reformistes se sumin ara al diàleg, del qual fins ara han volgut estar al marge, i "poder tenir els 28 vots".

González va mostrar-se d'acord amb aquesta fita però va remarcar que la condició que s'ha de complir és clara: "No volem que alguna esmena pugui desvirtuar el text i sigui un pas enrere. Si és per millorar-lo, magnífic; però mai per deixar-lo coix." De la seva banda, Carles Enseñat va remarcar la importància que, al seu entendre, té la reforma. "Ens situa més en l'Europa que ens envolta. És una fita democràtica que enforteix la Constitució social", va assegurar.

Els dos textos s'han entrat a Sindicatura tot sol·licitant que es tramitin per la via d'urgència. Els dos grups confien que es puguin aprovar abans d'una hipotètica dissolució del Consell General. De fet, González va recordar que hi ha la possibilitat "d'habilitar dies al gener", mentre que Nomen va indicar que "últimament estic convençut que no anirem a eleccions".

Encara que breument, avui em vull referir a dues qüestions lligades amb la salut de les persones. En la primera, per denunciar -a rel d’una notícia apareguda als mitjans relativa a un tràfic de ronyons, ara fa uns anys, que va tenir com a protagonista un grup hospitalari sud-africà- una pràctica que mou molts diners i que va clarament contra la dignitat de la persona, com és el tràfic d’òrgans humans; la mateixa notícia xifrava en 15.000 el nombre de ronyons que anualment són motiu d’aquesta pràctica. En massa països la legislació penal al respecte continua essent massa laxa -quan no inexistent- per poder fer front de forma mínimament eficaç a aquest flagell. No se com, però hauríem de poder influir perquè necessitats econòmiques flagrants no portin a cap ésser humà a caure a les mans de les màfies que promouen aquest tipus d’accions.

En un altre ordre de coses, també em vull referir a la presentació a tràmit parlamentari, ara fa un parell de dies, d’una iniciativa legislativa popular relativa a la regulació del consum de tabac. Penso que cal veure aquesta iniciativa com un interès per part dels promotors per incidir de forma positiva en la salut de la població en general, més enllà d’argumentaris -a favor o en contra- basats en guanys o costos econòmics empresarials o socials. Sense entrar ara a valorar fins on cal anar en les limitacions que cal imposar perquè ningú que no ho vulgui es vegi perjudicat pel fum del tabac, penso que cal tenir molt present el fet que un percentatge significatiu de la població adulta d’Andorra hagi volgut donar expressament suport a aquesta iniciativa. També, que legislar sobre la qüestió és necessari si es vol promoure una millor convivència i, sobretot, incidir positivament en la salut de les persones.

A la veïna Espanya es xifra anualment en més de 2.000 el nombre de morts de fumadors passius causades pel tabac. Aquesta xifra, malgrat ser baixa en relació amb les 55.000 persones fumadores que hi moren cada any per culpa del tabac, és prou significativa.

Fa un parell de setmanes s’encetava la quarta edició del Dictat nacional, un projecte més de dinamització lingüística entre els joves que organitza el Servei de Política Lingüística (SPL) i en què participen, cada any, més de 1.200 alumnes de casa nostra. I aquesta setmana s’ha posat en marxa el vuitè Concurs de guions televisius per a estudiants. Els joves són un dels centres d’atenció més importants en les accions de l’SPL, perquè amb la seva consciència lingüística són els garants de la nostra llengua. Però més enllà d’aquest àmbit, hi ha altres projectes que s’impulsen des del Servei amb l’objectiu d’augmentar l’ús social del català i que, massa sovint, cauen en l’oblit.

Amb el lema Fem servir la llengua. Parlem català, el Servei de Política Lingüística del Govern engegava, no fa gaires dies, una nova campanya de captació de voluntaris per a un projecte que es manté amb força des de l’any 2004 amb la col·laboració del Centre de la Cultura Catalana. El disseny de la campanya defuig per primera vegada la realitat per introduir el missatge a través d’una il·lustració que crida la població perquè faci servir la llengua. El missatge, d’allò més senzill, té una càrrega contundent perquè pretén, d’una banda, sensibilitzar els nouvinguts i els no-catalanoparlants de la importància d’aprendre i utilitzar el català per integrar-se al país i per promocionar-se en el món laboral, i de l’altra, convidar els catalanoparlants a implicar-se en aquest projecte d’acolliment i socialització.

Per primera vegada, el Servei de Política Lingüística ha impulsat el projecte de voluntariat lingüístic en col·laboració amb els centres d’autoaprenentatge i l’Àrea de Formació d’Adults i aquest fet ha permès multiplicar les activitats de dinamització amb activitats lúdiques i culturals gratuïtes per complementar les seves trobades i una interrelació entre els aprenents que participen dels diversos recursos que ofereix el Govern.

Alhora, les sinergies entre aquestes tres àrees i l’Àrea de Formació Continuada, Ocupacional i de Reconeixement de l’Experiència Professional i el Servei d’Ocupació van possibilitar que es dibuixés i es posés en marxa un projecte que, per primer cop, permet que les persones que sol·liciten o a les quals s’ha atorgat una prestació per desocupació o que estan inscrites al Servei d’Ocupació siguin orientades correctament a qualsevol dels recursos per a l’aprenentatge de la llengua que ofereix el Govern. Només a través d’un circuit d’aquestes característiques es podia garantir l’avaluació del nivell de llengua d’aquestes persones per tal d’orientar-les i garantir-los un aprenentatge a favor de la seva integració per obrir-los noves portes en un món laboral que a hores d’ara és prou complicat.

Més enllà d’aquests projectes, però, mentre per raons diverses tots miràvem cap a un altre costat, passaven desapercebudes altres accions d’un equip, el del Servei de Política Lingüística, que pretenien contrarestar els resultats de la darrera enquesta Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra. Situació actual i evolució (1995-2009), que situa els grans magatzems com el sector socioeconòmic en què l’ús del català és més baix. Després de molts mesos de feina en col·laboració amb diverses empreses del sector, els tècnics d’aquest equip potent dibuixaven uns plans lingüístics adequats a les necessitats de cada empresari i a les peculiaritats de cada empresa. Això palesa que no n’hi ha prou amb una llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial a la mà, i que és la feina tècnica del dia a dia la que marca la fita que a principi d’aquest mes es feia pública i, hi insisteixo, sovint passa desapercebuda.

En una roda de premsa encapçalada per la ministra encarregada de la cultura, se signava un acord de col·laboració per millorar l’atenció als clients en català amb els Grans Magatzems Pyrénées, Pyrénées Hiper Centre, Grans Magatzems Andorra 2000, Centre Comercial Escale, Monoprix, Míster Bricolage i Monop, també amb Punt de Trobada i Híper Andorra. Aquests convenis recullen el compromís ferm del Govern i dels grans magatzems per capgirar la situació negativa de l’últim indicador lingüístic i són un exemple del resultat d’un compromís de treballar plegats perquè fem servir la llengua.

Paral·lelament, el panorama actual del món empresarial del cinema a casa nostra també ha canviat d’un any ençà. Calia trobar una fórmula per poder col·laborar amb les empreses exhibidores de casa nostra que no defallien en l’esforç d’aconseguir estrenar alguna còpia doblada en la nostra llengua oficial de les que corren pel circuit català de cinemes. De la mateixa manera que amb els grans magatzems, els empresaris del sector i el Servei de Política Lingüística van treballar plegats per dibuixar un acord que representava, per part del Govern, una col·laboració econòmica a través de la compra d’entrades per a cada estrena per distribuir-les gratuïtament entre els aprenents de llengua i els ciutadans. Aquesta notícia que representava un abans i un després en l’impuls de l’oferta de cinema d’estrena en català, malauradament, tampoc ha estat prou comentada.

Des del respecte per la diversitat lingüística, que és una de les riqueses que tenim en aquest país, hem de fer entre tots l’esforç conjunt de preservar i enfortir el català com a llengua de comunicació social, com a eina fonamental d’integració i d’identificació. Aquesta és la feina, en positiu, que estem fent.

He tingut la sort de participar a la creació i a l'impuls de diferents organitzacions i associacions del nostre país, tenint sempre present a l'esperit que és molt més fàcil crear i impulsar que mantenir. Un d'aquests casos ha estat l'Associació de Consumidors i Usuaris, una entitat que va nàixer de la voluntat i les ganes d'uns pocs (Joaquim Juan, Meritxell Valls, Joan Rodríguez, Rafel Vilella, Conxita Bach, Ferran Goya, Maria Reig, entre d'altres) que vam creure absolutament imprescindible crear una organització per tal de defensar els drets dels consumidors i usuaris, tan nombrosos en un país quasi exclusivament centrat en el comerç i el turisme.

Els començaments van ser difícils, ja que van requerir dels esforços personals i logístics dels impulsors, així com enfrontar-se a una càrrega de treball i d'obligacions que cadascú assumia en funció de la seva formació i experiència i que desembocava en debats enriquidors, i en treballs de sensibilització i denúncia força interessants. Els poders públics van entendre ràpidament l'interès de l'entitat i tant l'administració nacional com les locals van aportar subvencions i -després de més o menys lluita- col·laboració.

Com a sòcia he assistit a una evolució de línia constant, marcada pel treball, la negociació i, fins i tot, el plantejament d'idees innovadores de les diferents juntes que han passat; també he pogut veure, al llarg dels darrers cinc anys, la lluita per la supervivència quan des del Govern s'anaven posant frens a l'entitat.

Sóc resolutiva i, per tant, em sembla impossible que no hi hagi una sortida per a l'ACU en la seva forma actual o en una altra de derivada. Cal acceptar que un lloc on atendre les reclamacions és tan important com una oficina d'informació turística, que un sistema arbitral de resolució de conflictes és imprescindible quan les instàncies judicials es troben saturades; que la manca de diners no és motiu suficient per deixar morir l'ACU, cal esmolar l'enginy perquè de solucions n'hi ha.

Joan Gabriel, el líder de Coalició Reformista (CR), ho va tornar a intentar. Dilluns passat anunciava que estava provant una nova fórmula per facilitar l'aprovació dels pressupostos del 2011. Una iniciativa personal que intentava trobar el suport dins la seva formació.

Quelcom de molt similar va passar al 27 de gener, després que els estires i arronses dels membres d'ApC acabessin de nou en un no res, al descartar el pacte d'estat ofert pel cap de Govern al novembre de 2009. Llavors Gabriel va sorprendre a propis i estranys, amb una proposta pròpia i no consensuada, consistent en que CR deixaria passar amb la seva abstenció el pressupost per al 2010 per treballar conjuntament els tres temes clau (reforma fiscal, mesures de reactivació econòmica i una solució a l'endeutament) a canvi que l'Executiu es comprometés, un cop finalitzada aquesta feina, a dissoldre el Consell General i convocar eleccions anticipades en el 2010. Però la proposta individual no va superar la setmana, no va trobar suport entre els seus.

Aquesta vegada s'havia repetit la proposta pel pressupost 2011, però ja no era per provocar uns comicis, sinó tot al contrari, per allargar la legislatura. La proposta de Gabriel però, només ha durat dos dies. Un comunicat oficial del Grup Parlamentari Reformista declarava que votaran no al pressupost.

Bàsicament sorprèn que el número u d'una formació no disposi de capacitat de lideratge suficient dins la seva formació. Però aquesta situació només és el reflex d'un procés de consolidació del centre-dreta de la política andorrana en una o vàries formacions polítiques. Amb aquest objectiu es va constituir a mitjans del mes passat el Partit Reformista d'Andorra. Resta pendent però la integració del Partit Liberal (PLA).

Aquesta qüestió és conjuntural i normal en tot els processos de formació d'un partit. El que realment és clau consisteix en saber a l'entorn de quin concepte polític es consolida aquest nou partit. Em dóna la sensació que hi ha molta gent que fa política en base al concepte polític segons Carl Schmitt, basat en la relació amic-enemic, com a únic eix explicatiu de les accions polítiques (com podria ser la distinció entre bellesa i lletjor per entendre el què és l'estètica).

Al meu entendre però, la reducció a aquests binomis tant reals però alhora reduccionistes, empobreix moltíssim tot allò que és pot arribar a fer des de la política. Fer política no té res a veure en considerar al teu oponent com el teu enemic.

Aquest dissabte tindrà lloc l’acte de campanya del PSC per a les eleccions al Parlament de Catalunya. La trobada serà dissabte 13 de novembre a les 20 hores al Centre Cultural de la Llacuna i estarà presidida per Joaquim Llena, Agnès Pardell i Jaume Bartumeu.

Joaquim Llena (número 1 de les llistes del PSC per Lleida i actual conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya)	Agnès Pardell (número 2 de les llistes del PSC per Lleida i diputada del Parlament de Catalunya)	Jaume Bartumeu President del PS

El Partit Socialdemòcrata considera poc "seriós" el pla que està intentant tirar endavant Joan Gabriel per mantenir la legislatura i evitar les eleccions avançades abans de l'estiu. Segons va explicar Ferran Goya, primer secretari del PS, la maniobra es veu com un "moviment desesperat" de Gabriel per mantenir el lideratge dins dels reformistes en un moment en què són evidents les diferències internes. Goya creu que "l'itinerari per les parròquies de Gabriel buscant suports s'inclou dins de l'estratègia per a la guerra que mantenen oberta el Partit Liberal, el Partit Reformista i Unió Laurediana".

El polític socialdemòcrata considera que el primer que hauria de fer Joan Gabriel és trobar unanimitat dins del seu propi grup parlamentari, ja que "una proposta que només provingui d'una part dels reformistes tampoc és creïble". Amb els elements "de què jo ara disposo" la maniobra de Joan Gabriel no altera en res el planning del Partit Socialdemòcrata, que preveu eleccions generals avançades abans del pròxim estiu.

Goya va comentar que tampoc es té molt clara quina és la proposta que estaria posant Gabriel damunt la taula per allargar la legislatura. Per al polític del PS només seria factible la creació d'un govern de coalició o amb un suport per escrit "com hi ha al país basc", però aquests escenaris "ja s'han provat amb anterioritat i els reformistes no els han volgut acceptar". El primer secretari va destacar que "no voldria pensar que es pretén allargar la legislatura fins a final d'any perquè llavors algun cònsol com el de Sant Julià quedi alliberat per poder-se presentar a les generals, sense haver de renunciar al càrrec molts mesos abans".

Respecte a la convocatòria d'eleccions, Goya va afirmar que un cop els partits de l'oposició "teòricament" tombin el pressupost es plantejarà quina és la data de dissolució. La prioritat passa perquè "es puguin aprovar les lleis fiscals abans que la legislatura s'acabi".

INVIABLE FER DOS COMICIS ALHORA

Ferran Goya va manifestar que la possibilitat de fer coincidir les eleccions comunals i nacionals el desembre del 2011 és "inviable". El motiu rau en el fet que la quantitat de candidats que són necessaris per a totes les llistes farien gairebé "impossible" que cap dels partits disposés de suficients elements. Fent comptes caldrien més de 150 candidats de cop, a més dels que firmen les llistes electorals, en cas que es volgués competir en totes les parròquies en ambdós comicis.

Els que tinguin per costum llegir els periòdics espanyols,durant els darrers dies hauran pogut seguir les cròniques relatives als canvis ortogràfics acordats per les acadèmies de la llengua espanyola. En relació amb una de les moltes qüestions polèmiques suscitades per la nova edició de l'Ortografía, un dels membres d'aquestes 22 acadèmies exposava en un d'aquests escrits que, al seu parer, és ben evident que una mateixa paraula, encara que pugui tenir significats diversos segons el país on sigui pronunciada o escrita, no pot ser que s'escrigui de formes diferents.

Aquesta afirmació em va portar al pensament una altra realitat per a mi evident: com pot ser que una paraula que només tingui un significat ens pot portar a entendre coses diferents.

I vaig arribar a la conclusió que sempre són factors externs a la mateixa paraula -el context de la frase, la situació en la qual és pronunciada, qui és la persona que la pronuncia- els que ens fan «interpretar» un mot que, si tinguéssim a mà un diccionari veuríem que no té interpretació possible. I no cal dir que la cosa encara es complica més quan allò que valorem és una frase completa.

Aquest factor «interpretatiu» es dóna especialment en el llenguatge polític; millor dit, en el llenguatge dels polítics.

Sovint, el polític adversari o el seu entorn troba la manera de fer dir a la paraula o a la frase allò que no era la pretensió del qui l'ha pronunciada. De la mateixa manera, també hi ha especialistes en afirmar rotundament que allò que van dir ha estat mal interpretat i que no era pas el que ells volien dir.

Tot això només fa que confondre qui escolta o llegeix les diferents afirmacions. Quan, a més, alguns escrits teòricament informatius -no parlo d'articles d'opinió- ens ajuden a interpretar les asseveracions, entenc que la confusió se'ns pot fer immensa, i que el ciutadà demostri aquest estat d'esperit abominant de la política i dels polítics. Les interpretacions -en tots els sentits- no aporten res de bo a la política.