I, especialment, en referència que l’Estat ha de garantir un procés judicial adequat. El Tribunal de Corts recorda que la Cort Europea dels Drets de l’Home, a Estrasburg, ha anat dictant darrerament tot de sentències en què considera que la no-intervenció d’un advocat des del mateix moment en què es practica una detenció vulnera el Conveni dels drets humans. I sol·­lici-tarà si aquesta jurisprudència ha de fer canviar els criteris aplicats fins ara. Si el TC?ho considerés així, centenars de causes podrien haver-se d’anul·lar.

Providència
La petició a formular davant el TC l’ha acordat recentment el Tri­bunal de Corts. La sala penal va dictar dimecres una providència en què comunica que arran d’un parell de casos, com a mínim, i vista la nova jurisprudència europea, formularà una qüestió d’inconstitucionalitat al TC?respecte de dos articles de la Llei qualificada del Codi de procediment penal. Concretament, dels articles 24 i 25.1, que són els que estableixen el dret a designar un advocat. En tots dos casos, però, es parla que es pot sol·licitar la presència del lletrat “al cap de 24 hores de la detenció, perquè assisteixi a les declaracions i intervingui en tot reconeixement d’identitat de què sigui objecte a partir d’aquell moment”.
La qüestió que es planteja és si el termini de les 24 hores s’ha de suprimir, que és el que estaria consagrant el Tribunal d’Estrasburg a partir de considerar que cal prestar la defensa del detingut des del mateix moment en què li és suprimida la llibertat. Aquesta mateixa tesi és la que manté el Col·legi d’Advocats. També el Govern ha assegurat que està treballant en la regulació legislativa de l’assistència lletrada seguint els paràmetres definits per la cort europea.
Els dos primers casos a partir dels quals el Tribunal de Corts ha decidit demanar la qüestió d’inconstitucionalitat es van donar al novembre i al desembre. Primer en un cas de contraban l’advocat Josep Antoni Silvestre i després, per un afer de falsificació de targetes de crèdit, el mateix lletrat i també Jesús Jiménez –el text del qual ha servit de base per a les peticions de nul·litat del procés que s’estan fent en massa des de fa unes setmanes per recomanació del col·legi professional– van sol·licitar que es deixessin sense efecte les respectives causes. I?van convidar el Tribunal de Corts a fer la petició que ara ha acordat davant el Constitucional.

L'ALT TRIBUNAL ES VA OPOSAR A UN CAS SIMILAR FA DOS ANYS

Just ahir va fer dos anys que el TC va desestimar un recurs d’empara sol·licitat per dues persones condemnades per un cas de contraban en considerar que no s’havia vulnerat el dret a la jurisdicció en els vessants del dret a la defensa i a l’assistència tècnica d’un lletrat. Els re­-
cur­rents havien al·legat la indefensió que suposava no haver gaudit dels serveis d’un advocat des del primer moment de la seva detenció. El TC defensava en els fonaments de dret de la resolució que “el dret constitucional a l’assistència lletrada es reconeix únicament en relació amb les persones que són part en un procés, que han estat processades o inculpades per un jutge o tribunal, però no respecte de les persones detingudes pels serveis de policia i que encara no estan sotmeses a un procediment judicial”. La sentència també basava els seus arguments en el fet què Estrasburg, llavors, mantenia que “el dret a l’assistència lletrada actua només quan hi ha acusació formal”.

En total són prop d’una setantena de nois i joves, tot i que avui no se’n veuen tants. Una vintena són als Alps, preparant la següent competició, i uns altres s’entrenen a l’altra vall. Són la generació esquí estudi. Les primeres lleves. L’antítesi del jovent que ven una cadena de televisió espa­nyola. A Andorra, de generació ni-ni, res. Aquí s’estudia i es treballa/esquia. Tot al moment que toca. Al matí, a les pistes. A partir del migdia, a les classes.
“Ho porto bastant bé. És el segon any que estic fent això, i la veritat és que té uns quants avantatges. A part que esquiem tres dies més per setmana, a l’hora de recuperar les classes els grups són més reduïts i la dinàmica d’estudi canvia molt. No és el mateix ser 23 o 24 a l’aula que 4 o 5. I pel que fa als resultats també estic millorant bastant”. Qui parla és el Marc Viladomat, estudiant de primer curs de batxillerat científic a l’escola an­dorrana de la Margineda i esquiador júnior del Comitè Grandvalira.
El seu cas és exemplificador. El programa Esquí estudi, engendrat pel ministeri d’Educació i la secretaria d’Estat d’Esports, busca que els joves puguin compaginar els entrenaments blancs amb el negre sobre blanc dels llibres. El programa –s’hi accedeix a partir dels 12 anys, segons la reglamentació pactada entre la Federació d’Esquí (FAE) i els esquí clubs– s’estructura en tres grups: tecnificació (clubs), comitès (Vallnord i Grand­valira, per als júniors) i FAE, que actualment té quinze cor­redors a l’equip nacional. Fa tres anys que funciona a batxillerat i dos a segona ensenyança, on Oxan Binon, del grup de tecnificació de l’Esquí Club Arinsal Pal (ECAP), va ser un dels pioners.  13 anys, pèl-roig i de cara entremaliada, té clar que “els estudis ara són el més important, però també m’agradaria sortir a fora a fer competicions i, per què no, anar algun dia als Jocs”.
L’esquí ja s’ha acabat avui. És migdia i la furgoneta el deixa a l’escola andorrana d’Ordino. Als passadissos es creua amb companys, que se’l miren i el saluden. Encara porta la roba d’entrenar i els esquís a la mà. “Hi ha gent que es pensa que perquè som de tecnificació ens creiem més guais que ningú, però personalment no és així. Tots som iguals.”
Neus Morell, professora de ciències físiques i tutora d’alumnes inclosos en el programa, confirma que no tot és tan idíl·lic com ho pot semblar des de fora. “És cert que hi ha estudiants que pensen que són uns privilegiats, però no. Treballen molt per poder compaginar les dues activitats. Les hores de classe que perden les recuperen a la tarda. Jo puc parlar dels que tinc, i són tots molt responsables; més les noies que els nois, això també t’ho dic.” La directora de l’escola, Sandra Tudó, certifica la càrrega de feina extra que han de fer aquests alumnes, dels quals destaca “l’esperit de sacrifici que tenen”.
Perquè l’excel·lència esportiva ha de ser compatible amb l’a­cadèmica. Carles Vallverdú, cap d’es­tudis de batxillerat a la Mar­­-gineda, recorda que “un dels acords que tenim amb la FAE és que si l’estudiant no rendeix ens podem arribar a replantejar la seva continuïtat al programa. I d’igual manera si esportivament no funciona. Hi ha d’haver rendiment acadèmic i esportiu”.
Ricard Cachafeiro, de 12 anys i estudiant de primer d’ESO a l’Aldosa, en pot donar fe. Les trapelleries l’han fet caure del pla de tecnificació. “No em vaig portar bé en unes estades i em van obligar a tornar a entrenar-me amb el club. Me’n penedeixo molt. Va ser un er­ror, i ara m’estic esforçant per veure si puc entrar de nou al grup de tecnificació.”
De tota manera, les pèrdues quan veritablement acostumen a ar­ribar és al batxillerat. Carles Vallverdú as­senyala que “en alguns casos són els mateixos pares els que han pres la decisió que els fills no segueixin en el programa. Ja se sap que hi ha la pressió de les notes per poder accedir a certes car­reres a la universitat i si els resultats acadèmics no acaben d’arribar…”
A llarg termini l’objectiu del programa Esquí estudi és fer que surtin corredors de nivell. Però és suficient? “És un comen­çament”, diu Albert Coma, president de la FAE. “L’ideal seria agafar els joves més bons i portar-los als Alps, perquè s’estiguin en un col­·legi i puguin entrenar-se i competir. Pe­rò és difícil i molt car. El que hem aconseguit està prou bé. És millor tenir això que no-res. Ens ha costat i ara està començant a donar resultats”.
Josep Maria Garallà, entrenador de tecnificació de l’ECAP i conductor quan toca –ha de recollir els alumnes i deixar-los a l’escola després dels entrenaments– considera que “l’Esquí estudi és el mínim que hi ha d’haver perquè doni fruits en el futur. L’escenari perfecte seria que esquiessin cada dia al matí i que fessin les classes a la tarda, però ara per ara és impossible. Aquests tres dies de més? Per als nois és fantàstic i ho agraeixen. Esquiar dos dies o cinc a la setmana es nota i es veu en el seu rendiment”. Un dels inconvenients, però, és que, com comenta el preparador, “els únics centres que juguen aquest joc són l’Escola andorrana i el Lycée, que és nou d’enguany. Amb la resta sempre ens estem bara­llant, entre cometes, amb els professors, a veure si ens deixen els alumnes”. Per al director tècnic de la FAE, Carles Visa, “el que no és normal en un país de neu i muntanya com el nostre és que hi hagi algun col­·legi que no vulgui saber res de l’esquí, encara que els implicats siguin bons estudiants. No ens podem permetre el luxe de deixar escapar talents”.
I aquí és on entra la política. Josep Roig, secretari d’Estat d’Educació, avança que “a mitjà termini ens plantegem redireccionar el programa i convertir-lo en un pro­jecte de país, no d’un sistema educatiu o d’un altre. Si hi ha un jove esportista amb potencial és just i necessari que pugui accedir al programa. Possiblement en dos o tres anys aquest projecte el podrem veure consolidat”.
L’esquí, com a esport nacional, és, de moment, l’únic beneficiari. La situació, però, podria canviar en el futur. Des de la secretaria d’Estat d’Esports, el titular, Manel Blasi, confirma que “estem estudiant ampliar-ne el ventall perquè tenim demandes d’altres federacions, com per exemple la de natació. La idea seria agrupar en un sol centre tots els esportistes i adaptar els horaris lectius a les seves necessitats”.
Totes les facilitats són poques en un país on costa que surtin competidors de nivell. L’esquí ho està intentant, però els resultats en categoria absoluta encara trigaran a arribar. Se sembra per recollir-ne els fruits en els propers anys si no hi ha cap entrebanc pel camí. Alguns esportistes ja tenen clar que “m’agrada molt esquiar però no crec que m’hi guanyi la vida. Com no siguis un Bode Miller o un Hermann Maier, no fas res i ara no m’hi veig”, raona Ricard Cachafeiro. Al seu costat, però, el Llorenç Martí, estudiant de segon d’ESO al Lycée i que acaba de fer una baixada per la pista de la Portella, sí que s’hi veu dedicant-s’hi: “M’en­canta l’esquí i vull ser un bon cor­redor. Són moltes hores, molts entrenaments, les estades, les com­peticions, els estudis… però m’ho passo bé i m’agradaria seguir.”
Gemma Larrégola, de 14 anys, també aposta per l’esport blanc. “Quan sigui més gran vull fer alguna cosa relacionada amb l’esquí. Si pogués ser corredora, millor; si no, entrenadora. A casa es­tan contents perquè puc compaginar bé l’esquí i les classes.” D’això es tracta.

LES POTÈNCIES ALPINES TENEN ANYS D'AVANTATGE EN LA DOBLE FORMACIÓ

Les grans potències alpines (Àustria, Suïssa i França) fa anys que compaginen les necessitats esportives i acadèmiques. Com reconeix Carles Vi­sa, “a Andorra tenim un cert desavantatge respecte de la resta de nacions”.  El director tècnic de la FAE explica que gairebé tots els països dispo­sen de dos tipus de programes: un dissenyat per als més jo­ves (que equivaldria al nivell de segona ensenyança a An­­dor­ra) i  l’altre a partir del batxi­llerat.
A Bourg-Saint-Maurice, a Fran­ça, el collège Saint Exupéry té una secció esportiva en la qual recluten joves esquiadors en funció dels resultats que han aconseguit al Coq d’Or. Més hores d’entrenament, treball físic setmanal i facilitats per seguir els estudis són els avantatges del pla. En la resta de països l’organització per a aquest nivell d’edat és similar, excepte a Noruega, on no hi ha problemes per fer entrenaments en horari no escolar gràcies a la il·luminació artificial a les pistes, el mateix que passa a Bèlgica i a Holanda amb les instal·lacions indoor.
La planificació, però, es complica quan els esquiadors arriben a l’institut. A França, del collège passen al lycée en un dels tres centres d’ski étude que hi ha. Les proves d’accés són més exigents perquè les places són limitades i el pla d’estudis es completa en tres anys en lloc de dos. En aquesta franja d’edat algunes federacions, com l’anglesa i l’andorrana, amb base a Chamonix, posen professors particulars als corredors per avançar matèries a l’hivern.
Un dels aspectes que diferencia el programa Esquí estudi andorrà de la resta és que no té cap cost per als esquiadors. A França, paguen 280 euros l’any per cor­redor al collège i uns 700 al lycée. A Suïssa i a Àustria les famílies dels joves també han de rascar-se la butxaca.

Les actuacions de Calvin Harris, Eddie Halliwell, Judge Jules o Pendulum queden reservades a tres escenaris –el Cau, el Surf i un envelat a la muntanya–, on només podran entrar els prop de 700 turistes britànics que arriben amb el paquet complet adquirit: estada amb neu i música, a través de l’operador turístic que organitza l’esdeveniment, Thomas Cook. Amb el suport logístic de Vallnord i la col·laboració d’Andorra Turisme, que va aportar una subvenció de 52.000 euros. I des d’on expliquen que es tracta d’una experiència que, si funciona segons les expectatives, tindrà continuïtat els pròxims anys, ampliada.
L’electrònica, no obstant això, es desplegarà a tot el poble, en esdeveniments paral·lels. Així, per exemple, els responsables del Surf instal·laran una vela on hi haurà actuacions a les quals sí tindrà accés el públic en general.  També hi haurà espai per a DJ del país, com el col·lectiu Andor­ra Sound Project, que intervindran cada dia al tercer espai del festival, la terrassa del Panoramic.

Un nombre limitat de tiquets
A la pàgina web del festival s’explica, a més, que es posaran a la venda un nombre limitat de tiquets. Només donaran accés a les actuacions de dijous a la nit a l’espai instal·lat a la muntanya. Segons el programa és un dels números més sucosos de tot el festival: aplegarà les intervencions dels australians Pendulum, Eddie Temple Morris i també d’Stereo:Type.
D’una manera o una altra, la música s’estendrà per la resta de locals d’Arinsal, al marge de les dues ubicacions principals. Almenys així ho indiquen des d’alguns, on, no obstant això, apunten que encara no tenen gaire definida quina serà la seva participació, que sí estarà oberta a tot el públic.

ENTREVISTA AMB BRANDON BLOCK, DISCJÒQUEI

“La música avança tan de pressa per la tecnologia”

randon Block: electrònica old skool. És una de la vintena de propostes que passaran a partir de demà pels diferents escenaris inclosos al festival. En aquest cas, la seva presència està programada perdimecres al Surf, una cabina que no li és aliena: el britànic l’ocupa  freqüentment des de fa una desena d’anys. Alternant-lo amb la de l’Space Terrace a Eivissa, on va ser un dels pioners, dues dècades enrere.

La seva vida és una constant del mar a la neu. Diferents públics i diferent música?
En realitat, no. El que fa la gent és seguir la música: a l’estiu, a la platja, i a l’hivern, a la munta-nya. Les úniques diferències que em plantejo és que potser la música que poso en llocs tancats és un house més fort que la que trio per a una terrassa.

Vint anys de carrera, o més. La música dance ha canviat. Com?
Sobretot a causa de la tecnologia. Avança tan ràpidament. Fa vint anys no hi havia CD ni ordinadors. Jo m’he fet gran, ara tinc 43 anys, però la gent més jove segueix gaudint de la mateixa música. Només que ara hi ha tants estils diferents, dins de l’electrònica: trance, progressive, house... És sorprenent. I les grans estrelles, Chemical Brothers, Prodigy, DJ Tiesto, i d’altres, són grans, grans estrelles. Fan molts, molts diners.

Parla dels molts estils existents. Realment per als no seguidors, resulta difícil de reconèixer-los i seguir-los.
Però t’asseguro que quan ho escoltes reconeixes la música. Pensa en qualsevol tema conegut, de Madonna per exemple, i hi ha un remix electrònic.
I dins de tots aquests estils, Brandon Block què ofereix?
Temes molt coneguts, remixos de peces antigues que tothom pot reconèixer a la pista, que potser els pares dels més joves posen a casa.

Els DJ, però, no creen nova música.
Sí, això és força cert. Però de vegades els temes amb els quals treballem no eren tan bons i aconseguim que sonin bé. A molta gent li agrada això. I en l’ar­rel de tot està el mateix: la música negra. Abans de l’electrònica hi havia la música disco; abans, la de la Motown; abans, la música negra, que és la font.

L’electrònica té més seguidors, entre els britànics?
En absolut. A Espanya hi ha espais com el Terrace, d’Eivissa, on vam ser dels pioners. El primer estiu van venir uns pocs milers i ara apleguem un parell de milions de persones que arriben atretes per la música.