Diu que els anys a Andorra Televisió li van canviar la vida.
No seria la mateixa persona ni seria on sóc, segur.
Per què va ser tan important?
En el pla personal, allò era com una família; hi he fet amics per sempre, que ja són com germans. Professionalment, jo tenia uns fonaments periodístics però allà em vaig desenvolupar en tots els àmbits i em va donar molt avantatge en les proves d’accés a TV3.
Aquí li va tocar fer de tot.
Vaig fer programes, informatius, retransmissions de partis internacionals i de disciplines diferents, els Jocs Olímpics… Tot i que Andorra és petit, ATV no deixa de ser una televisió nacional, i això permetia fer moltes més coses.
Aquí encara es recorda aquella secció que feia, l’‘Antidoping’.
En aquella època intentàvem mostrar una cara del país diferent de l’oficialitat. Aquella de l’això es pot dir i això no es pot dir. La gent també s’ho passa bé i és capaç de riure, i en això Andorra és com qualsevol altre lloc.
Com veu ara el Principat des de fora?
La meva àvia era andorrana i sempre hi he vingut els estius, des de petit; per tant, sempre m’he estimat el país. En la meva experiència adulta, jo sempre dic el mateix: és una maqueta del món en petit.
Expliqui-m’ho bé, això de la maqueta.
Teniu les virtuts i els vicis, que sovint els andorrans us encarregueu de subratllar, que hi ha a tot arreu. Allò que sovint es diu, que Andorra la controlen unes poques famílies, és exactament el que la situació actual ha acabat revelant que passa al món en general. Només uns quants són els que mouen els fils.
Què li sembla que hagin acomiadat catorze persones d’ATV darrerament?
Això i la situació en general em sembla trist. Si Andorra vol vertrebrar un sentiment de país necessita referents forts, i una bona televisió pública n’és dels millors. Jo vaig ser president del sindicat i vaig passar unes quantes nits sense dormir per defensar els drets dels treballadors, i ara veure-ho així m’entristeix.
Vostè és allò que anomenaríem ‘un periodista de raça’, està on sempre havia somiat?
Quan era petit feia retransmissions amb els Click de Famobil, els blaus contra els vermells. I ara segueixo jugant, he de reconèixer que sóc un privilegiat.
Ser ‘perico’ l’inhabilita per ser algun dia narrador dels partits del Barça?
No m’inhabilita i ja ho he dit als meus caps, que jo no sóc allà només per ser el periodista perico, que hi sóc per fer les feines que calguin.
Com es porta amb Pochettino?
Bé, és un home de club i ho està fent bé.
Es porta igual de bé que amb els entrenadors d’Andorra?
No (riu). La complicitat que vaig arribar a tenir amb el Carles Riba, el Bufa, l’Hillaire o el Dela és irrepetible. I menys aquí abaix.