Els càlculs provisionals dels responsables del domini apunten que es tancarà la campanya amb una facturació un 6 o un 7 per cent per sota de l’any passat i amb un descens del nombre d’esquiadors d’entre el 8 i el 9 per cent. Ho va explicar ahir el director de màrqueting de l’estació, Alfonso Torreño, que va manifestar que certament “les expectatives eren unes altres” però que s’ha assolit un resultat prou satisfactori ateses les circumstàncies. “Veient com ha anat la temporada, els problemes climatològics, jo diria que no ha estat una temporada dolenta, ha estat cor­recta, s’ha fet un esforç per canviar la dinàmica”, va manifestar.
Torreño va recordar el greu impacte que va significar la pèrdua del pont de la Puríssima i que el gener tampoc no fos “un mes climatològicament molt bo”. No obstant això, “es va fer un esforç comercial molt important” amb ofertes i promocions però intentant “mantenir el preu mitjà de venda”. Paral·lelament, el domini ha fet un esforç de contenció de la despesa per mirar d’equilibrar l’impacte de la baixada d’ingressos, va afegir el directiu.
El director de màrqueting va indicar que “s’ha treballat moltíssim” per atreure mercats internacionals i va afegir que aquesta ha de ser la línia de futur atesa la greu crisi que travessa l’Estat espanyol, que continua sent el lloc d’origen de la majoria de clients (representen entre el 55 i el 60%) però que està tocat per les dificultats econòmiques. Torreño va precisar que “no deixarem l’espanyol” però que s’han de fer noves apostes i va esmentar mercats ja coneguts i amb presència com el francès, el portuguès, el rus o el britànic, però també possibilitats llunyanes com el brasiler, ja que representen mercats emergents i amb horitzó de creixement. El director de màrqueting va indicar que ja s’està treballant amb Andorra Turisme en aquesta línia.
Però si de projecció es tracta, Torreño va indicar que aquesta ha estat la millor temporada gràcies a la Copa del Món d’esquí femení. “Ha estat un reconeixement per a Grandvalira i per a tot el país”, va afirmar.
Arcalís també clou avui la temporada després que Pal-Arinsal ho fes fa una setmana. Vallnord informarà de resultats demà.

REPORTATGE

Les últimes baixades

El món al revés. El pont de la Puríssima, una de les cites cabdals de la temporada, la que marca l’inici de la campanya d’esquí, va arribar sense neu. El cap de setmana de cloenda, el de les dar­reres baixades, porta neu de sobres. Però és l’últim. No hi ha més. Els clients, després de la Setmana Santa, canvien “el xip” i ja és difícil arrossegar-los cap a la neu quan el que volen és treure’s la roba d’abric. “Hi ha bona qualitat per esquiar i ens agradaria allargar la temporada però és una qüestió de mercat, no està preparat i obrir no compensa”, va declarar el director de màrqueting. No tota la clientela està d’acord amb aquesta teoria, però. Tornaríeu el cap de setmana vinent si l’estació continués oberta? El Jordi i la Carmina, tots dos residents a pobles de Barcelona, responen amb un rotund “sí”. Ell té forfet de temporada i, per tant, és dels apassionats, però recorda que el que ha succeït és que la temporada s’ha retardat. Va començar més tard i, per tant, podria acabar més tard. “Jo crec que s’hauria d’obrir fins l’1 de maig si hi ha neu”, afirma. Ella també entén que “mentre hi hagi neu” s’han de donar alternatives als esquiadors.
De fet, l’estació preveu que aquest cap de setmana atregui força públic, fins a 20.000 esquiadors. I no només això, també s’auguraven nevades. Un cop d’ull a l’aparcament del sector del Tarter constatava ahir que hi havia força afluència i ganes d’acomiadar-se de la neu. Tot just a la zona d’arribada del telecabina, Rafa, resident a Andorra, es calçava la taula d’snow i accedia a respondre breument a les preguntes del Diari. Tenia mono de neu, i això que “he vingut molt sovint”. La temporada, però, “ha estat una mica fluixa”. Capricis de la meteorologia. Però no hi ha més remei que conviure-hi.

Eduard Costa (veu, kazoo, xilòfon i melòdica) atén el Diari i ofereix algunes reflexions.

Fa ràbia que us diguin encara que aneu a rebuf dels Manel?
Nosaltres vam començar el 2005, però el primer disc va sortir el 2008, mentre que el seu apareixia abans i, òbviament, es va produir tot aquell boom mediàtic. És clar, es van establir comparacions, coses de la premsa, com passa amb el futbol o tantes altres coses, és llei de vida. Però estem contents que hagin anat sorgint tants grups nous  i que el panorama de la música en català s’hagi obert. És cert que ells i nosaltres som els que portem més gent als concerts, però hi ha molt de talent, s’està fent una feina molt positiva.

Els deveu una part de l’èxit?
L’èxit és cosa de molts. Tothom hi ha posat el seu granet de sor­ra, ja des de la nova cançó als setanta, fins al rock català, del qual em considero fill: la música que jo faig surt d’aquella llavor, d’aquells que van començar a cantar en català sense complexos. Després d’una aturada, hi hem tornat i és un pas bo, un pas sa. I els Manel ens han fet dir “aquí en passa alguna de grossa”. D’altra banda, en música no és com en futbol, els seguidors no som sectaris i podem seguir diferents grups, no sols un.

Deixem Manel i centrem-nos en els Amics. D’on surt tota aquesta ironia reconcentrada de les vostres lletres?
És que som així. Si ens veiessis a la furgoneta ho veuries: tot és ple de dobles sentits, fem ballar el cap per trobar jocs de paraules, només per divertir-nos, perquè és la nostra naturalesa. I això es reflecteix a l’escenari. Quan baixem a parlar amb el públic després d’un concert ens ho diuen: “Però si parleu igual que a l’escenari”. És un divertimento.

Si tot plegat es converteix en una màquina comercial, no posarà en risc aquesta companyonia, aquesta filosofia de companys de pis?
Hem crescut molt, però la pedra filosofal dels Amics de les Arts és la nostra amistat, cosa que cuidem molt perquè és d’on surten les idees. Tenim una gran oficina de management, ja no sóc jo qui fa les trucades per lligar bolos, és cert, però tampoc no ho veiem, això, i l’esperit es manté.

I el perill del ‘divisme’?
Tot això ens ha agafat, per sort, amb trenta anys, i som conscients que sempre hi ha d’haver un espai per al diàleg. Als grups hi ha un exercici emocional molt potent, perquè hi bolques la teva creativitat i has de saber que tot el que es fa, fins i tot que et rebutgin una idea, és per al bé del grup.

Ara que veniu a Andorra, comprareu perfum?
(Riu). Sí, sí, és clar, era un clàssic: quan eres petit i algú anava a Andorra, en portava sucre i perfum. No sé si encara surt a compte. A la cançó, era un concepte que hi queia molt bé, que li anava com anell al dit, aquest gal·licisme.

Amb un primer disc d’èxit i un segon que el segueix, què se sent al tercer? Por, confiança?
Nosaltres, més confiança. Quan hem tret Espècies per catalogar ja teníem la confiança de saber que hi havia qui ens escoltava, cosa que ignoràvem amb Bed & Breakfast i amb Castafiore Cabaret. Però ens vam evitar repetir-nos. Saps que tindries les eines per repetir Bed & Breakfast però prefereixes provar-ne de noves i introduir harmonies vocals més arriscades o parlar de coses més dures.

Sou, es podria dir, un dels productes que han arrelat sortint del Sona 9. Concursos com aquest són dels pocs suports que rep la música, creus?
Si no existís Sona 9, no conec una altra manera similar de trencar barreres i aconseguir el mateix reconeixement social. Fan una tasca immensa per ajudar a posar la primera pedra. Vam quedar finalistes el 2005 i això ens va fer veure que hi havia algú que s’interessava per nosaltres; quan, al setembre, vam saltar a l’escenari, a Figueres, va ser l’impuls per decidir continuar. I sort d’això. S’han d’animar coses com aquestes, s’han de cuidar i reforçar. Com les sales.  

Ara heu sortit cap a Madrid.  Per què és tan difícil passar aquestes fronteres? Per què aquí no es coneixen grups gallecs o bascos –passada l’època Kortatu–i vosaltres no arribeu al públic de fora de Catalunya?
La qüestió és com està parit el país. Mirem la tele, per exemple: tens TDT i no pots veure la gallega o l’andalusa, hi ha un hermetisme que fa que la gent no es connecti. Quan vam anar a Madrid, ens coneixia la gent d’Internet, o se’n va parlar a Radio 3, però poca cosa més, cap altre mitjà de comunicació. I amb el català hi ha molts prejudicis. Alguna gent m’ha dit: “Ostres, ets català però ets simpàtic.” L’ombra de la política està afectant negativament la música.

Cap alt funcionari argentí es va referir ahir al conflicte amb YPF ni va respondre als contundents advertiments que venien des de Madrid i Brussel·les.
“Les mesures no s’anuncien, s’adopten. Espero que aquest govern no hagi d’adoptar-les, però, indubtablement, si ho ha de fer ho farà”, va advertir ahir la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, després que el govern convoqués l’ambaixador argentí, Carlos Bettini, per l’escomesa de Cristina Fernández contra YPF.
L’estratègia de l’executiu espanyol es va traduir a Buenos Aires en una intensa activitat diplomàtica del nou ambaixador, Román Oyarzún, que ha acompanyat durant l’última setmana el president de Repsol, Antoni Brufau, i s’ha reunit amb empresaris espanyols i amb ambaixadors europeus.
Mitjans afins al govern de Fernández van avançar ahir que la presidenta podria fer l’anunci sobre el futur de la petroliera la pròxima setmana, després del retorn de Cartagena d’Índies (Colòmbia), on participarà a la Cimera de les Amèriques.

Resistències internes
Per prendre la decisió final, però, Fernández haurà de vèncer les resistències internes plantejades per alguns dels governadors de les províncies petrolieres que, segons empresaris del sector, aspiren a una major participació en els beneficis del petroli i a influir en la gestió de la companyia en cas de nacionalització. En les últimes setmanes, YPF ha perdut una quinzena de llicències d’explotació i exploració a sis de les deu províncies petrolieres de l’Argentina.

EL GOVERN BUSCA UNA REFORMA DEL SISTEMA UNIVERSITARI

El govern va anunciar la creació d’una comissió d’experts perquè estudien l’estat del sistema universitari espanyol i proposin una reforma en sis mesos. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, va indicar que la situació “és molt susceptible de millora” i que l’ajustament entre estudiants, universitats i oferta de títols està lluny “de ser òptim”, i que hi ha una “desproporció entre resultats i inversió”. El ministre va considerar que la reforma ha de ser “de primer ordre”, i va criticar que el 30 per cent dels universitaris no acabi la carrera, que hi hagi graus amb poca afluència, o la manca de mobilitat d’alumnes i professors. El Consell d’Estudiants de Catalunya va lamentar la manca de presència de l’alumnat a la comissió.

EL JUTGE CONSIDERA INNECESSÀRIA LA FIANÇA PER MATAS

El jutge del cas Palma Arena considera innecessari mantenir la fiança penal a l’expresident Jaume Matas perquè, durant els dos anys que han passat des que es va fixar, l’exmandatari ha complert amb la seva obligació de comparèixer cada quinze dies i ha acudit puntualment a les citacions judicials.
Així ho afirma a l’aute notificat ahir, en el qual anul·la la fiança de 2,5 milions que pesava sobre Matas per no ingressar a la presó i trasllada 500.000 euros d’aquests diners a l’Audiència de Palma per cobrir les possibles responsabilitats civils de la condemna a 6 anys de presó imposada per aquest tribunal.
El jutge José Castro decideix anul·lar-la d’ofici, ja que l’advocat de l’expresident, Antonio Alberca, li havia demanat que se substituís per una fiança hipotecària, amb vista que el pròxim dia 25 està fixada la subhasta pública del palauet que Matas té a Palma a causa que no ha pagat els interessos del préstec que va rebre del Banc de València per abonar el cost de la fiança en metàl·lic.

Almenys això és el que ha assegurat en la declaració davant dels mossos d’esquadra i el titular del jutjat d’instrucció número 1 de la Seu d’Urgell, segons va explicar la seva advocada, Sònia Ribot. La lletrada de Daniel Luis L. S., que ahir va passar el segon dia al centre penitenciari de Ponent a Lleida imputat per dos delictes d’homicidi per imprudència greu, presentarà dilluns un recurs davant del jutge de la Seu d’Urgell per intentar canviar la decisió del magistrat. Segons l’advocada del jove de nacionalitat andorrana, la decisió del jutge d’empresonar-lo sense fiança podria haver estat influïda pel fet que dies abans un magistrat de Balaguer havia enviat a la presó la dona francesa acusada d’haver provocat l’accident d’Oliola de diumenge passat en el qual van morir tres membres d’una mateixa família del país.
En tots dos casos, el jutge ha considerat que hi havia risc de fuga dels acusats en no tenir cap dels dos un domicili conegut a Espanya. La interlocutòria del jutge de la Seu també té en consideració la possibilitat que l’acusat torni a delinquir. Al respecte, l’advocada del jove andorrà considera molt improbable que Daniel Luis L. S. cometi cap delicte, i creu assegurada la presència a magistratura, tot i viure al Principat, quan sigui cridat a judici.

Fiança i retirada del carnet
La lletrada creu que davant d’uns fets que qualifica de “greus”, el jutge hauria d’haver decretat presó provisional amb fiança i la retirada del carnet de conduir fins a la data del judici. En el recurs, la defensa intentarà convèncer el jutge que el jove es va adormir al volant i que va perdre el control del cotxe en el moment de la topada mortal. També al·legarà que no existeix risc de fuga per part de l’acusat que només té domicili conegut al Principat. Per últim, l’advocada del jove considera que mantenir-lo a la presó seria condemnar-lo sense judici.     
Cal recordar que a més de dos delictes d’homicidi per imprudència greu, el magistrat imputa a Daniel Luis L. S. tres més de lesions per imprudència greu i un altre contra la seguretat vial. Segons la investigació dels mossos d’esquadra, l’acusat conduïa sota els efectes d’estupefaents -va donar positiu per cànnabis al control de drogues- i va estar fent avançaments imprudents en una zona de carretera amb línia contínua i sense visibilitat.        Quant a l’estat dels ferits de l’accident de Fígols i Alinyà, l’andorrà de 20 anys que viatjava en el cotxe de l’acusat continuava ahir ingressat estable dins la gravetat a la unitat de cures intensives (UCI) de l’hospital de la Vall d’Hebron, de Barcelona. L’home català de 64 anys, marit d’una les dones mortes a l’accident, seguia en estat molt greu a l’UCI de l’Arnau de Vilanova, de Lleida.      
En aquest mateix hospital continuen ingressats greus dos dels ferits espanyols a l’accident d’Oliola. Els andorrans Raquel Martínez i Carlos Chinchilla, també ferits en aquesta topada, segueixen recuperant-se a la planta de traumatologia de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell.

FERIT LLEU EN UN XOC ENTRE UN COTXE I UNA MOTO A LA MASSANA

Un resident francès de 32 anys va resultar ferit ahir divendres al matí en un accident entre un turisme Toyota Carina i una motocicleta Kymco Bet&Win 125, tots dos amb matrícula andorrana. Els fets van ocórrer pocs minuts després de dos quarts de vuit del matí a l’altura del números 16 de l’avinguda del Través de la Massana. El motorista ferit va ser traslladat minuts després en ambulància a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell.   Fonts hospitalàries van informar que de resultes de l’accident el resident francès va patir un traumatisme lleu en una mà i que ha quedat ingressat al centre mèdic pendent d’una intervenció. L’altre implicat en l’accident, el conductor del turisme Toyota Carina, va sortir il·lès de la topada i no va ser necessari el seu ingrés al centre hospitalari d’Escaldes-Engordany.

Una trobada que va servir a molts dels assistents per recordar el seu passat com a monitors i demostrar les seves dots musicals cantant al voltant de la taula i cançoner en mà per no oblidar-se de la lletra d’un clàssic com Escolta-ho en el vent, l’adaptació al català del Blowing in the wind, de Bob Dylan.
Les autoritats van compartir un dinar de germanor demostrant, com va destacar mossèn Ramon Rossell, rector de Canillo, mostra que la labor d’AINA “és en xarxa” i es treballa per al país des d’una casa que segons Vives transmet “els valors del cristianisme i una manera de viure”.
En les noves instal·lacions, ni els noms ni les formes no hi són per casualitat. La font de Sant Marc compta amb dotze aixetes, una per a cada apòstol, i insinua la silueta d’un lleó, animal que representa a l’apòstol que li dóna nom.
Les formes corbades de la nova part de la casa recorden, segon l’arquitecte Antoni Pol, a un cuc sortit de la terra de l’hort de la Gavernera. Un cuc que oxigena i fa fèrtil la terra i que malgrat que per fora mostra una pell aspra com la llosa de pissarra de la coberta, per sota és com una cuca de llum que dóna claror i colors a l’espai. Uns colors que també recorden els vestits dels arlequins de la parròquia.
Uns nous espais que han d’ajudar a encabir els 10.000 joves que durant l’any passen per la casa i un taller de cuina per treballar amb els productes de l’hort, perquè com va recordar el cònsol major de Canillo, Josep Mandicó “avui que tot són noves tecnologies, que els nens arribin a casa amb les mans brutes de fang els farà veure d’on venim”.

CURS PER FORMAR MONITORS

Mossèn Ramon Rossell va explicar que el nou repte d’AINA és la formació, motiu que ha portat, en part, la reforma de la casa de còlonies. En aquest sentit va explicar que està pendent de poder parlar amb el Govern per tal de poder organitzar un curs intensiu que permeti als participants obtenir el títol d’educadors en el lleure. El curs consta de 110 hores i la intenció de Rossell seria poder-lo oferir durant la segona quinzena del mes d’agost vinent.

Les obres s’acaben i l’empresari no paga. Al·lega que el resultat no és l’esperat. Es tracta de prop d’un milió d’euros. Aquest impagament és l’estocada de mort per a una empresa que, amb la crisi, ha baixat en picat la facturació. La constructora porta el cas a la Batllia, al mateix temps es troba amb problemes per pagar els proveïdors. Deixa de fer front a les factures. Els afectats porten les quantitats a cobrar a la Justícia. El peix té tot el temps del món per mossegar-se la cua perquè entre l’entrada de les denúncies i la sentència ferma (segons instància) passaran com a mínim dos anys. En aquest termini el constructor ja haurà tancat i molt possiblement haurà arrossegat una part dels proveïdors. El cas anteriorment citat és més tràgic tenint en compte que l’empresari ha continuat contractant obres i, segons fonts del sector, ha repetit amb diferents industrials els impagaments que també estan a la Batllia.
Aquest és un cas actual, però n’hi ha molts d’altres. Segons el gerent de l’Associació de Contractistes, Víctor Filloy, “la morositat és una de les principals xacres que ofega el sector”. L’increment dels impagaments ha estat molt gran en els últims anys. “Hem arribat a una autèntica psicosi en molts casos perquè el més important ara a l’hora d’acceptar una obra és tenir garanties que cobraràs i així podràs complir amb els compromisos que adquireixis amb els proveïdors”, segons relata Filloy.

Alternatives
L’Associació de Contractistes (Acoda) s’ha dirigit al Govern per intentar pactar una solució per als cobraments pendents. Han fet saber a l’executiu que la legislació actual és ineficient i que quan el conflicte es resol en els tribunals és molt possible que alguna de les empreses implicades ni tan sols existeixi. Filloy destaca que “s’hauria de buscar una fórmula” que podria passar perquè un organisme intermediador facilités els pagaments en casos de morositat. Una alternativa és desenvolupar una legislació específica per lluitar contra els impagaments. Un dels objectius que es persegueixen és aconseguir que quan un encàrrec acaba en morositat l’infractor quedi impossibilitat per continuar fent noves activitats.

Obra pública
Una altra reclamació del sector passa per demanar sensibilitat del Govern amb la construcció en la preparació dels pressupostos. S’estima que enguany hi haurà uns dotze milions d’euros per a obra nova pública. El total és d’uns trenta-cinc per al 2012, però més de vint milions estan destinats a projectes que ja estan desenvolupant-se. La rebaixa és “insostenible”, segons Filloy atès que l’any passat la xifra destinada per l’Estat a obra nova pujava uns setanta milions. Es tracta d’una reducció de prop d’un 85%. I s’ha de tenir en compte que el 2011 tampoc va ser un exercici amb una inversió important, en comparació amb anys anteriors. L’Acoda és partidària de fixar un mínim d’inversió en obra pública per als propers anys. Es tractaria de fer una aproximació del que pot gastar l’Estat perquè existís la possibilitat de planificar el futur a mitjà termini. Actualment només es troben amb la reducció anual de les xifres en el pressupost. Els constructors també apel·len que es fomenti la rehabilitació d’habitatges a partir de certs anys de vida.

ES PREVEU PASSAR DE 3.500 A 2.500 ASSALARIATS

Les previsions del sector de la construcció per al 2012 són molt dolentes. Segons Víctor Filloy, “possiblement el pitjor any des que es va iniciar la crisi”. Existeix una aproximació als llocs de treball que es podrien perdre: un miler. Es calcula que dels 3.500 actuals es passi als 2.500. Cal recordar que en l’època daurada del totxo es van superar els set mil. L’Acoda posa èmfasi que moltes empreses han estat aguantant aquests  darrers anys amb reduccions de plantilla i arriscant el patrimoni familiar. Aquest matalàs “s’està esgotant” i això podria degenerar que durant aquest curs algunes empreses importants haguessin de tancar portes. L’activitat en l’obra privada continua sent pràcticament nul·la i les previsions són que trigarà temps a recuperar-se atès que encara hi ha milers de pisos buits i el mercat de compravenda està aturat. Els constructors asseguren que fins ara s’ha estat fent tot el possible per intentar mantenir el màxim de llocs de treball.